miércoles, 14 de enero de 2015

CARTA,EN EL 10é ANIVERSARI


Barxeta 14 de gener del 2015.

Estimat i benvolgut pare:

En primer lloc dir-te que des de que ens deixares ara fa deu anys han hagut moltes novetats a la nostra família, segurament ja les coneixeràs, però per si de cas te les vaig a contar.

Sabràs que la mare ens va deixar un 16 de març del 2010, ja que supose que estareu una altra vegada juntets ací dalt; comentar que va ser d’imprevist i sense esperar. A l’igual que em va ocórrer amb tu, també jo m’encontrava sols a l’habitació amb ella en eixos moments i per tant els dos heu expirat amb el cap recolzat al meu braç i agafant-vos la mà, la mà freda d’una ànima que estava esgotant l’últim alé de vida.

Nosaltres, reformarem la casa de Santina i ens posarem a viure al carrer Nou. La meua sogra ens va deixar en agost del 2009. Continue de professor a L’Olleria. Ara em ve al cap els consells que em donaves: “Tu no et preocupes de res i estudia, la teua tasca és estudiar i fer-te un home de profit, si fa falta vendre un bancalet, el vendrem”. Estic molt orgullós de la teua bonhomia i del sacrifici que féreu tots en casa perquè jo estudiara.

El xic i la xica ja s’han fet fadrins i ja festegen els dos. Ivan va acabar la carrera de filologia catalana i ja s’ha estrenat com a professor; el van cridar d’un institut de Gandia i ha estat dos mesos substituint a una professora. Serà un magnífic professor de valencià. Estaries orgullós d’ell. És una persona educada, responsable, molt amic dels seus amics, molt enamorat de la seua novia i molt familiar. Com li agradava molt dir a ma mare en estos casos: “És un xic de prendes”.

I si et parle d’Andrea, no t’ho hagueres imaginat! Està apunt de finalitzar la carrera de filologia anglesa. Fa dos anys va estar tot un curs acadèmic en Leeds amb una beca Erasmus. Fa classes de repàs d’anglés a casa i la gent està molt contenta amb ella, de la forma d’ensenyar, d’explicar i de resoldre els dubtes. També serà una excel·lent professora d’anglés.

Te’n recordes quan de xiqueta ja jugava a ser mestra? Sempre ha tingut clar que volia ser professora d’anglés. Quantes partides de cartes s’heu deixat perdre la mare i tu, jugant amb la xica i quantes coses li compràveu de la seua tenda que ella parava en la tauleta de fusta amb el caixonet, jugant a les tendes. Després del berenar anàveu a passejar els tres pel carrer Fermin Sanchis perquè no hi ha havia trànsit. Què bé s’ho passava Andrea amb els seus iaios !!!

Estic arribant al final de la carta i disposat a acomiadar-me. Aquesta carta era per a recordar que hui fa deu anys que ens deixares, però sàpigues que sempre estaràs en el cor de tots nosaltres. Li dona un recadet a la mare de part de nosaltres quatre.
El seu fill.




martes, 9 de diciembre de 2014

UN HOME BO.




El dia 10 de desembre del 2011, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila, primer alcalde de la democràcia. Ha fet tres anys del trànsit de l’alcalde que va fer efectiu el canvi de nom de Játiva per Xàtiva. En el tercer aniversari del seu traspàs vull retre un xicotet homenatge a la seua persona i a la seua figura.

En este cas vull recordar un fet memorable, tal vegada no molt conegut de Manolo Casesnoves, en el qual reflexa el seu tarannà i la seua bonhomia.

Corria l’any del 1966 i s’havien celebrat eleccions parcials a la renovació dels regidors dels ajuntaments franquistes. A Xàtiva, “Játiva” aleshores; s’havia presentat de candidat Manolo Casesnoves  i havia eixit elegit regidor. Durant la campanya electoral, si es que així es podia dir; va haver una espècie de reacció de la gent de l’estament franquista contra Manolo per tal d’evitar la seua elecció.

El ja elegit regidor, sabedor d’aquesta campanya orquestrada contra ell i de les difamacions que havien vessat sobre la seua persona, titllant-lo de ser un catòlic d’esquerres, en definitiva, un roig perillós; va preparar a consciència el seu discurs de presa de possessió i quan va arribar el seu torn va pronunciar un discurs que va deixar bocabadada i malairada a tota la concurrència i que a més, li va costar la seua detenció.

A continuació es transcriu el discurs i es mostra un còpia de l’original.

Manolo Casesnoves Soldevila, un home bo.



….Se ha dicho por ahí, con motivo de las elecciones a las que concurrí libremente, que si detrás de mí hay un grupo de ésta o aquella filiación política, que si soy un católico de izquierdas….

Los que creían condenarme con estas adscripciones, han halagado mi manera de ser.

Porque la política descansa fundamentalmente en la existencia de dos tipos de espíritu distintos: el espíritu de derechas y el espíritu de izquierdas; el espíritu conservador que preconiza el orden y la autoridad y el espíritu progresista que prefiere el desorden a la injusticia.

En realidad el compromiso político debe basarse en la concepción que se tiene del hombre.

La posición de derechas es contraria a la postura científica del hombre, así como a su concepción cristiana. Implica que las injusticias no son más que una consecuencia normal de la condición humana; que cada [uno] debe permanecer en su lugar y que lo único peligroso es el desorden, constituyendo así la primacía de la obediencia y la resignación.

Según la concepción individualista de la moral, se puede ser hombre de derechas perfectamente moral y, no obstante, vivir en olvido total de la tarea humana; lo que constituye una posición falsa e inhumana, esencialmente inmoral. Por el contrario, la orientación de izquierdas es en sí misma moral. Lo cual no implica que no pueda realizarse de una manera inmoral. Ahí radica todo el problema.

De hecho la opción de izquierdas no es libre; es un deber. Pero en la actualidad no existe prácticamente la verdadera izquierda y el compromiso de los que han comprendido lo que es el hombre debe consistir en hacer posible esa “verdadera izquierda”. Porque la verdadera izquierda es conciliación de la idea de progreso social, con el respeto de la libre persona humana, es abandono de la obediencia impuesta, por la verdadera obediencia a una norma de vida. Ser de izquierdas es luchar contra todas las alienaciones humanas; buscar laboriosamente el medio de progresar sin esclavizar, evitar las injusticias sin oprimir.

El cristiano ante la vida pública se encuentra en una incómoda y paradójica situación: obligado por su fe a actuar, tiene que hacerlo con unas normas y con unas metas siempre revisables y constantemente superables. Porque el cristianismo no tiene ninguna pauta de acción total concreta, sino exigencias de constante superación en la realización siempre inagotable de los valores del hombre.

La vida sociopolítica es constitutivamente riesgo [i] aventura; ninguna receta del hombre podrá solucionar automáticamente los problemas que la convivencia plantea. Creer que en un sistema o en una orientación (ética, ideológica, o científico-técnica) se encuentra la clave infalible de los enigmas de la vida social, puede ser una funesta ingenuidad.

Los que crean lo contrario que lean sino detenidamente la [encíclica] “Pacem in terris” o el esquema XIII del Concilio; que mediten entonces el Evangelio ante el que hemos jurado el cargo. Ahí está la Verdad, con mayúscula. La Verdad no es tuya ni mía. La verdad está fuera y por encima de cada uno de nosotros y todos somos igualmente sus servidores.

Una vez en la Historia la Verdad se ha hecho Hombre y nos ha dicho a los que nos llamamos sus discípulos: “Los escribas y fariseos ocupan la cátedra de Moisés. Cumplid pues y guardad lo que os digan, pero no los imitéis en sus obras, porque hablan mucho y no hacen nada…. El mayor entre vosotros hágase servidor de los demás. (Mateo 23,2-11).

Nuestro máximo poeta contemporáneo supo condensar esta enseñanza evangélica en esta sencilla estrofa:
                                   “¿Tu verdad? No, la verdad;
                                   Y ven conmigo a buscarla.
                                   La tuya guárdatela,”

Por eso invito a todos los compañeros del consistorio a que vayamos juntos en su busca, con ilusión, sacrificio y amor.
Manuel Casesnoves, servidor de Vds.


Palabras pronunciadas en la toma de posesión como concejal del Excmo Ayuntamiento de XÀTIVA. Noviembre de 1966.


Fes clic damunt la imatge per ampliar
Imatge cedida per Salvador Mahiques Calabuig.

lunes, 9 de junio de 2014

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A BARXETA


Este article el tenia en ment des de ja fa un grapat de temps. Pretenc retre un emotiu homenatge als represaliats republicans de Barxeta. Barxetans i barxetanes que van sofrir la presó a Xàtiva al final de la guerra civil, per defensar la legalitat de la II República.

 Estos herois que no volem que romanguen anònims, sinó que els volem posar nom i cognoms, van ser empresonats, després escarnits, fent-los assistir el diumenge a missa en primera fila durant molt de temps. Ells, sempre que podien, amagaven els seus antecedents, els avergonyia, volien oblidar totes les humiliacions, no volien parlar ni recordar però gens ni miqueta. Els seus fills (els nostres pares) encara comentaven quelcom però d’amagat com un secret que s’havia que guardar.

Però hem de ser nosaltres, la meua generació, els néts dels represaliats, els qui hem d’aportar llum, rescatar del caixó de l’oblit i pregonar en veu alta que la vida va ser molt injusta amb estes persones. Que van perdre els millors anys de la seua vida per defensar un ideal de justícia, llibertat i democràcia. I que els néts no ens sentim avergonyits del record del nostres avis, sinó tot el contrari, són un model a seguir per a les futures generacions. El meu avi, Enrique Soler Tormo, va ser u d’ells.

Va ser al mes de juny de 1939 quan la repressió franquista es va instaurar a Barxeta i els primers barxetans, amb l’acusació de “Rebel·lió” i “Auxili a la rebel·lió” van ingressar a la presó de Xàtiva1. Justament al complir el setanta-cinc aniversari dels fets he cregut convenient recordar estos fets.

Al finalitzar la guerra, a Barxeta ningú es pensava que les noves autoritats franquistes anaven a executar una repressió com la que es desenvoluparia a continuació. Tenien diverses raons per a pecar de tranquil·litat.

Les persones que havien desenvolupat els principals càrrecs polítics a partir del divuit de juliol del trenta-sis, mai no van consentir que ninguna de les persones de tarannà dretà i favorables a l’aixecament militar  patiren qualsevol dany. És més, van fer que sis destacades figures de la dreta de Barxeta foren traslladats a la presó de Sant Miquel dels Reis de València com a mesura de protecció personal 2.

Les autoritats municipals en temps de guerra eren sabedores de la gran quantitat de persones d’altres pobles, sobretot de Simat de la Valldigna i de Genovès, que estaven amagades a les cambres de les cases de Barxeta. Ho sabien i miraren cap a altre lloc. A l’igual que acomiadaven el més aviat possible a la quadrilla del “Moreno de Lloc Nou” quan es deixava caure pel Comité per si “volien desfer-se d’algún feixista o d’algun religiós ”.

Tots estos factors feien pensar que a Barxeta, els efectes de la repressió franquista seria lleugers, al màxim que els podria aplegar seria un bon escarment a uns quants pels successos de la crema de l’església3. Però el més important era que a Barxeta no van haver delictes de sang4.

Però un guàrdia civil retirat de Barxeta5 va ser el qui va denunciar davant les forces militars franquistes que romanien a Tavernes de la Valldigna que a Barxeta les noves autoritats franquistes locals no havien iniciat cap procés de depuració de responsabilitats polítiques.

D’aquesta forma va ser com militars del cos d’exèrcit Galicia del general Aranda aquarterats a Tavernes de la Valldigna “ocuparen” el poble. Els militars demanaren a les autoritats locals una llista de les persones “no adictas al nuevo régimen y que sean individuos peligrosos de ideologia marxista”.

Les autoritats elaboraren una llista inicial, prou nombrosa, de la qual es van suprimir diversos noms, bé perquè havien aconseguit els desitjats “avals” o bé perquè per qüestions de vincles familiars no els havien apuntat. Finalment, els barxetans que figuraven a la llista definitiva foren detinguts i traslladats en primer lloc a  unes dependències municipals a Tavernes de Valldigna.

Com que el lloc no presentava les condicions més adequades, es pensaren que anaven a ser afusellats d’immediat. Van rebre la visita de les autoritats de Barxeta6 i de moltes de les noves autoritats falangistes de Simat, moltes de les quals salvaren la vida gràcies als empresonats. Tots van avalar als barxetans davant els militars i els garantiren la vida. Al cap d’unes dies van rebre l’ordre del trasllat a la pressó de Xàtiva dels barxetans.

El professor de la Universitat de València Ricard Camil Torres Fabra va realitzar un treball molt exhaustiu del món carcerari franquista de postguerra i publicat després en la col·lecció “La repressió franquista a Xàtiva 1936-1976” de l’editorial Ulleye.

Del treball del professor Torres Fabra he extret les dades dels barxetans que ingressaren a la presó de Xàtiva i recomane la lectura dels dos llibres on figuren totes les dades7 per a un estudi més complet. On també figuren altres dades com la professió, la data de l’eixida i si era traslladat a una altra presó.

A la següent taula apareixen unes dades dels barxetans8 que van ingressar. Cal dir que eren acusats de “Rebel·lió”, en general tots els qui havien tingut un càrrec durant el període republicà o “Auxili a la rebel·lió” si havien sigut denunciats per prendre part en alguna acció.




Com es sol dir: “Ni són tots els qui estan, ni estan tots els qui són. Algun que altre membre dels diferents ajuntaments en temps de guerra no apareixen en el llistat ni tampoc algun que altre alcalde que ho va ser en temps de guerra. Com tampoc figuren persones, totes elles conegudes per les noves autoritats locals franquistes que es van destacar per la seua especial actuació revolucionaria. Finalment i com passa sempre: “Qui no té padrins no el bategen”.
_________________________________________________________________

1.- La presó estava situada aleshores a l’actual Centre d’Especialitats l’Espanyoleto.
2.- “Història de Barxeta“ d’Abel Soler  2004.
3.- “La crema de l’església de Barxeta“ Enric Soler. Dins “La repressió  franquista a Xàtiva i la Costera”, diversos autors, Editorial Ulleye 2013.
4.- Causa General de Barxeta.
5.- Natural de Barxeta, vivia a Simat de la Valldigna. És el mateix personatge al qui va anar la dona d’un dels encausats a demanar-li l’aval per el seu marit i que li va contestar. “Als quin van cremar l’església, pena de mort; i als qui estaven mirant, cadena perpètua”. La dona se’n va anar atemorida.
6.- El primer alcalde al finalitzar la guerra va ser José Gascó Expósito. Va fer tot el possible perquè els traslladaren a Xàtiva, així els familiars els podrien visitar amb més facilitat. Una vegada efectuat el trasllat va dimitir.
7.- La repressió franquista a Xàtiva 1936-1976 i La repressió franquista a Xàtiva i a la Costera. Els dos llibres estan disponibles a la biblioteca de Barxeta.
8.- Entre els quals figuren tres persones que realitzaven la seua tasca al poble: Bautista Bernat (carter), Francisco Devón (mestre) i Antonio Sanz (metge).

jueves, 28 de noviembre de 2013

BARXETA RECORDA AL MESTRE D. VICTOR CALATAYUD


Barxeta va celebrar el passat diumenge 24 de novembre la III edició de la Fira de la Tardor i dins dels actes previstos, va oferir un emotiu homenatge a la figura del mestre barxetà D. Victor Calatayud Tortosa (1901-1974).

A la Casa de Cultura es va programar una conferència a càrrec de Mª Jesús Llinares Císcar, professora de la Universitat de València, doctora en Pedagogia i a més a més, autora del llibre biogràfic “Victor Calatayud Tortosa, un model de mestre i d’una escola nova”. Segons Enric Soler, regidor i coordinador d’este homenatge: “Es pretén recordar a l’il·lustre barxetà D. Victor Calatayud, la seua vida acadèmica, professional i el treball educatiu; exemple d’una vida d’entrega i de lluita per a aconseguir una educació millor”.

També es podia visitar una exposició al voltant de D. Victor Calatayud. L'exposició hi havia creat un espai dedicat a il·lustrar el treball d’aquest gran professional de l’ensenyament on es podien contemplar els quaderns, mapes, dibuixos i diverses activitats realitzades pels seus alumnes de les diferents escoles on va desenvolupar el seu treball docent.

D. Victor Calatayud Tortosa va exercir de mestre nacional a L’Alcudia de Veo (Plana Baixa) des de 1925 fins a 1929; Montaverner (La Vall d’Albaida) des de 1929 fins a 1933 i finalment a Tavernes de la Valldigna (La Safor) des de 1933 fins al 1971. En aquesta darrera població on es va jubilar, en un acte celebrat el 20 de febrer de 1971 va ser anomenat fill adoptiu i en l’actualitat una Escoleta Municipal Infantil de recent construcció, porta el seu nom.

La conferenciant, Mª Jesús Llinares va destacar de D. Victor: “El caràcter  idealista,  dinàmic i obert i la tasca d’innovació educativa que va aplicar perquè va ser una persona d’una talla intel·lectual, professional i humana excepcional”.

A l’acte també van assistir antics alumnes de Tavernes, i en nom de tots ells, Salvador  Vercher va recordar que: “Encara que han passat molts anys, D. Víctor és una persona molt volguda, recordada i estimada per la gent dels pobles on va treballar i sobretot en Tavernes de la Valldigna on va romandre trenta-huit anys”.

L’ajuntament, amb la presència de tota la corporació, va fer entrega de sengles plaques commemoratives a les tres filles del mestre homenatjat D. Victor: Emilia, Carmen i Elena, les quals van estar estaran acompanyades de les seues respectives famílies. En nom de la família del homenatjat, Elena Calatayud, filla del mestre; va dedicar unes paraules d’agraïment a l’Ajuntament de Barxeta i a tot el públic assistent, que de gom a gom havia emplenat la Casa de Cultura de Barxeta.




































sábado, 23 de noviembre de 2013

HOMENATGE A D. VICTOR CALATAYUD TORTOSA.


Barxeta celebrarà el proper diumenge 24 de novembre la III edició de la Fira de la Tardor i dins dels actes previstos, es farà un emotiu homenatge a la figura del mestre barxetà D. Victor Calatayud Tortosa (1901-1974).

A les 13 hores tindrà lloc una conferència a càrrec de Mª Jesús Llinares Císcar, professora de la Universitat de València, doctora en Pedagogia i a més a més, autora del llibre biogràfic “Victor Calatayud Tortosa, un model de mestre i d’una escola nova”. Segons Enric Soler, regidor i coordinador d’este homenatge: “Es pretén recordar a l’il·lustre barxetà D. Victor Calatayud, la seua vida acadèmica, professional i el treball educatiu; exemple d’una vida d’entrega i de lluita per a aconseguir una educació millor”.

A partir de les 11,30 hores i a la Casa de Cultura es podrà visitar una exposició al voltant de D. Victor Calatayud. L'exposició ha creat un espai dedicat a il·lustrar el treball d’aquest gran professional de l’ensenyament on es podran contemplar els quaderns, mapes, dibuixos i diverses activitats realitzades pels seus alumnes i d'adults de les diferents escoles on va desenvolupar el seu treball docent.

D. Victor Calatayud Tortosa va exercir de mestre nacional a L’Alcudia de Veo (Plana Baixa) des de 1925 fins a 1929; Montaverner (La Vall d’Albaida) des de 1929 fins a 1933 i finalment a Tavernes de la Valldigna (La Safor) des de 1933 fins al 1971. En aquesta darrera població on es va jubilar, en un acte celebrat el 20 de febrer de 1971 va ser anomenat fill adoptiu i en l’actualitat una Escoleta Municipal Infantil de recent construcció, portarà el seu nom.

Han confirmat la seua assistència a l’acte les tres filles del mestre homenatjat D. Victor: Emilia, Carmen i Elena, les quals han sigut convidades expressament per l’Ajuntament de Barxeta i estaran acompanyades pels seus familiars.




miércoles, 21 de agosto de 2013

AL VOLTANT DE L'EQUIP DE FUTBOL DE BARXETA

En la dècada dels anys 50 del segle passat, l’equip de futbol del Barxeta havia passat a jugar des de l’antic camp de futbol situat a la partida del Ram, al costat mateix del cementeri  on actualment hi ha un camp de caquis, a la zona del riu de Barxeta situada entre la passarel·la i el gorg, aprofitant que el riu estava sec degut a la sequera que es patia.

Més tard jugarien al camp del Molinet a la zona on actualment estan les pistes de tennis i de frontó, para, definitivament fer-ho a la ubicació actual. Doncs han hagut en total, quatre camps on han jugat al futbol.

En 1954, el periòdic Levante, era aleshores òrgan de premsa del Movimiento i de la F.E.T. (Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.), i el mestre resident a Barxeta D. Salvador Carbó escrivia unes cròniques del poble que les enviava al periòdic i en una d’elles redactada el 30 de març del 1954 informava de la nova junta directiva que havien format al voltant de l’equip de futbol del poble.

Cal dir que tots els actes socials, organitzacions, associacions, etc. estaven impregnades pel nacional-catolicisme i l'alcalde a la vegada que jefe local de Falange i el rector juntament amb el caporal de la guàrdia civil eren les tres màximes autoritats civil, religiosa i militar, no es d'estranyar doncs que el nom oficial de l’equip fora la U. D. del Frente de Juventudes i que tots els integrants de la junta directiva eren titllats de camarada.

BARCHETA

NUEVA DIRECTIVA

El U. D. del Frente de Juventudes ha reorganizado su directiva, habiendo nombrado presidente de honor a Don José Palop García, don Salvador Carbó y Sancho y Don Alejandro Insa Urquiza, por su gran interés por el deporte y el apoyo que prestan al mismo.

La nueva directiva ha quedado formada por: El camarada Vicente F. Sanchis Fenollar, como presidente; secretario, camarada Vicente Fenollar Sanchis; tesorero, camarada José Seguí Berenguer y como vocales los camaradas: Antonio Segarra Sanchis, Lorenzo Carrión Fuertes, Angel Company Berenguer, Luís Seguí Querol, Alfredo Micó García, Rafael Micó García, Vicente Ventura Ballester, Vicente Giner Castelló, José Genovés San Lorenzo y Emilio Seguí Querol.



                                      Efemérides de Barxeta 1948 a 1960. Salvador Carbó y Sancho. Biblioteca de Barxeta.

José Palop era el rector i Alejandro Inza, l'alcalde.

Anem a repassar unes fotos de l’equip de Barxeta d’aquell temps quan jugaven al riu:

                                     Antonio Segarra (Pepele) i Lorenzo Carrión Fuertes (Llorenç).


                                             De peu: Luis Seguí, Antonio Segarra i Llorenç
                                           Agimponats: Corona (de Lloc Nou), Vicente Fenollar i Pepe Seguí.

 Part de la plantilla que anava a jugar un partit contra el Rafelguaraf, en estar lesionats Llorenç, Pepe Genovés i Vicente Reig, entre d'altres; jugaven tres futbolistes de Lloc Nou.

De peu: Llorenç, Vicente Ventura, Pepe Seguí, Cañete (LLoc Nou), Antonio Segarra i Luis Seguí.
Agimponats: Panader (Lloc Nou), Corona (Lloc Nou), Vicente Fenollar i el porter Alfredo Micó.

Per ampliar cada foto cal fer clic damunt d'ella. Si algú comparteix o penja alguna de les fotos, per favor, anomeneu la procedència.

lunes, 12 de agosto de 2013

LES REGINES DE FESTES


Les Festes Patronals de Barxeta es celebraven la darrera setmana de novembre en honor als patrons locals “Els Esposoris de la Verge Maria”. Era habitual que una comissió de festers es fera càrrec de l’organització dels actes que es tenien que celebrar durant les festes patronals. També es celebraven unes festes més “populars” en la darrera setmana de juny, però aquestes tenien una menor importància que les patronals.

Però a les acaballes de la dècada dels setanta del segle passat, el model de festes patronals ja s’havia esgotat i en concret, de cara a les festes del 1974 al no haver-hi cap comissió que volguera fer-se càrrec de l’organització, el secretari de l’ajuntament, Francisco de Paula Codina Gisbert va proposar que eixe any, la seua “quinta” formaria la comissió de festes del 1974. D’aquesta manera els quintos del 1947, nascuts al 1926, són els qui van organitzar les festes patronals del 1974.

I com seguiria el model? Jo personalment no conec la raó, però al 1975 no foren els quintos del 1948 els encarregats de formar la comissió de festes, la qual cosa seria la més lògica i més encara, tenint en compte el gran d’èxit d’organització de les festes. Per primera vegada en la història de les festes patronals de Barxeta, hi hauria una regina de festes, amb la seua corresponent cort d’honor.

La senyoreta Aure Mahiques Mahiques, va tenir l’honor de ser nomenada la primera regina de festes de Barxeta. Després també ho serien Amparo Querol, Pepita Guillem i Juani Inza. Justament al 1978, un servidor va ser acompanyant d’una de les xiques que formaven part de la cort d’honor, sent la regina eixe any, la senyoreta Juani Inza. Heus ací dues fotos corresponents a la regina de festes del 1978, amb la seua cort d’honor i acompanyants.


Com a data històrica, cal dir que el nomenament oficial de la primera regina de festes va ser tal dia com hui, dotze d’agost, de l’any 1975; en sessió ordinària de l’ajuntament sent alcalde Vicente Giner Bataller, tte. Alcalde Juan Garcia Roca i regidors José Mahiques Ballester, Emilio Seguí Querol, Vicente Tortosa Ortiz, José Giner Maronda i Antonio Guerola Mahiques.

L’extracte del plenari del nomenament és el següent:

Festejos Fiestas Patronales.- Seguidamente el señor Alcalde comunica a la Corporación que procedía para las fiestas del presente se proclamase una reina de fiestas. A la vista de ello, los asistentes así lo estiman, para lo cual, después de dialogar ampliamente, se designa por unanimidad a la señorita Aurelia María de los Santos Desposorios Mahiques Mahiques, a la que se le comunicará este acuerdo a su tiempo para su conocimiento y efectos.”