CALENDARI ESCOLAR 1964-65

"Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy"; no siga cosa que el conseller d'Economia José Manuel Vela Bargues, o el què és pitjor, el ministre José Ignacio Wert, retalla que retallaràs i per on retallaràs i ens envien a la situació del curs 1964-65.

Del sou no tinc dates, però en eixe temps es deia que: “Pateixes més fam que un mestre d’escola”, ara el que si he trobat és el calendari escolar o “Almanaque escolar” del 1964-65.

El curs s’encetava el 15 de setembre amb sessió doble, és a dir les cinc hores totes pel matí en jornada que a hores d’ara diríem “jornada intensiva”. I el curs finalitzava el 15 de juliol, si, he dit bé, el 15 de juliol i des del 15 de juny fins a la cloenda, hi havia sessió única, o siga, tres hores pel matí.

Però, però, però... la qüestió encara no acaba ací: Els dissabtes eren dies lectius.

Més records personals d’aquells anys, jo vaig començar a “anar a l’escola” el dia que complia sis anys, o siga, el vint-i-dos de maig de 1966. Al dissabte tan sols hi havia classe pel matí, però el curs encara finalitzava el 15 de juliol. Més tard es va suprimir la primera quinzena de juliol.

Al mes de maig i per la vesprada, els alumnes eixíem per parelles i agafats de la mà, caminàvem cap a l’església a l’ofrena de flors a la verge Maria: “Venid i vamos todos, con flores a Maria, venid i vamos todos que Madre Nuestra és, que Madre Nuestra és”.

Tots aquests avanços que s’havien aconseguit amb moltes lluites i molts esforços, gràcies o per culpa d’uns politics i sindicalistes, babaus, incapaços i corruptes hem pegat un bot enrere. Jo des d’aci llance la idea de la formació d’un sindicat de professionals de l’ensenyament (professors i mestres) que defense els nostres drets. Si nosaltres no ens unim, ningú heu farà per nosaltres, si no és així, no serà un bot enrere, serà molt més que tot açò.

"Virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

P.D. L'Inspector Jefe del 1964, José Mª Vela Payán i l'actual conseller José Manuel Vela Bargues, tenen vincles familiars ???

JA TARDEN !!!

- Ha vingut Vicen preguntant per tu.
- I què volia, t’ho ha dit? - Li conteste a la meua dona.
- No, li he dit que estaves en Gandia i m’ha dit que tornaria.
- Molt bé, vaig a dutxar-me que estic fet pols.

Diumenge 19 de novembre de 2006, acabe d’arribar a casa després de córrer la XII edició de la mitja marató de Gandia, he fet un temps de 1 h 52 m 35 s i estic més cremat que "les maraques de Machín", cansat però molt content d’haver finalitzat la mitja de Gandia, era la tercera vegada que participava.

Isc de la dutxa, ja està la taula parada, la meua dona sempre fa els diumenges que hi ha carrera un bon entrepà de brascada per tal de reposar forces. Dinem la família i comentem com ha transcorregut la mitja i com han quedat els participants de Barxeta; tots molt bé i molt contents.

Una vegada em prenc el café em deixe caure damunt el sofà esperant a la visita, - espere que no tarde molt perquè estic desitjant entrar a l’habitació i gitar-me i no alçar-me fins que el cos diga prou. Ja m’he pres la mitja pindoleta de “Miolastan” per tal d’agafar millor el descans.

A l’instant sona d’intèrfon i la meua dona va a obrir. A l’instant sent com diu:

- Si, ja ha vingut, passa, que està al sofà del menjador.

Em reincorpore i ens seiem un enfront d’altre a cada extrem del sofà. La meua dona ho fa en una de les butaques, els xiquets ja estan a les seues habitacions mirant la tele. Després de les salutacions de rigor entrem al tema:

- Tu diràs el que vols.

- Mira, resulta que van a fer eleccions a la Junta Rectora de la Cooperativa i havíem pensat en tu perquè et presentares de president. Tots nosaltres et donaríem suport, estos que estan no ens agraden gens ni mica.

L’oferta em deixa bocabadat. Reflexione sobre els darrers esdeveniments que he tingut amb la Cope. Acabe de presentar l’escrit fa uns mesos per a donar-me de baixa, complia els cinc anys com a soci de l’OPFH i com que no m’agrada la gestió de la Cooperativa, anava a eixir-me’n. És més havia tingut dues intervencions a les dues darreres assemblees de la Cooperativa, bastant crítiques.

La primera el dimecres dia 9 d’agost de 2006 en la qual vaig pregar davant de tot el públic allí present que omplia de gom a gom el local: ”Si estiguéreu en una empresa privada i amb eixes pèrdues, la junta directiva havia que dimitir a l’instant i anar-se’n tots al carrer així que, com a soci nº 589 vos demane que dimitiu i que se’n aneu tots al carrer”. Aquesta Assemblea General Extraordinària crec recordar que tenia un únic punt en l’orde del dia: “Informe situación Sección Economato”.

La segona va ser una Junta General Ordinària celebrada el divendres 29 de setembre de 2006 en la qual al tercer punt es tractava de: “3. Liquidación del presupuesto del R.F.C.P. de 2005-2006 y aprobación del presupuesto para 2006-2007”. En aquesta Junta l’únic soci que va votar en contra d’aquest punt va ser, en efecte, un servidor.

Me’n recorde perfectament, abans de pujar a la Casa de Cultura, allí al rotgle on érem al parc Jaume I, un bon grapat de socis; a tots els pareixia mal la situació econòmica de la cooperativa, tots criticaven, açò no podia continuar així, etc. etc. etc. I ja dalt, quan el president demana la votació del punt nº3 –“anem a aprovar este punt i a passar al següent”- en el qual el gerent ha estat llegint l’informe econòmic i financer quasi mitja hora; tots els socis es queden muts i davant l’ensordidor silenci, jo, situat al fons del local, m’alce i dic: “Jo vote que no”.

Vaig estar de peu no més de 5 segons, albirant a la gent, ningú dels allí presents, repetisc, ningú dels allí presents va obrir la boca i això que estaven jugant-se el seu futur econòmic. Pense el que pense: “Ací sobra uno i sóc jo” - me’n vaig anar de la reunió amb la consciència tranqui-la i ja no he volgut saber ja res més de la Cooperativa.

Li conteste a Vicen la proposta que m’havia fet:

- Mira, he tramitat la meua baixa de la Cope, a més, estic preparant una candidatura para presentar-nos a les properes eleccions municipals i per tot açò no puc presentar-me.

Vicen es va quedar conformada amb la meua resposta. Vam seguir parlant dels nostres fills que són i sempre han sigut molt amics i ens vam acomiadar.

Després ja se sap tota la resta, la Cooperativa en la ruïna total, els anteriors dirigents amb una jubilació de capità general, el terme abandonat, el sector agrícola de Barxeta en la misèria, i el més greu: Els llauradors callen i no obrin la boca... i d’eixos “tots nosaltres” que em volien donar el seu suport i fer-me president de la Cooperativa perquè havien pensat en mi... millor ni anomenar-los.

A aquestos ineptes, de les poquetes poltrones que els queda, com per exemple la Comunitat de Regants, es comenta que volen dimitir.

Que volen dimitir???

Ja tarden!!!

75 ANYS D'UNA ICONA DE LA GUERRA CIVIL.

El 5 de setembre de 1936, un mes i mig després que començara la Guerra Civil, un milicià anarquista de 25 anys, un poc fanfarró, va morir en un turonet cordovés d'un tir disparat per un franctirador marroquí. A molt pocs metres, ficat en una trinxera, un fotògraf hongarés de 23 anys que va nàixer amb un dit menut de més, simpàtic, doner i valent, disparava la seua càmera en el mateix segon, apuntant el mateix soldat.

El milicià, Federico Borrell, va morir en l'aire; el fotògraf, Robert Capa, es va amagar en la trinxera sense saber que acabava de fer la foto més famosa de la Guerra Civil i es va tornar a alçar poc després per a, jugant-se la pell, retratar un altre anarquista que també moriria en el mateix lloc un minut després.

La fotografia de Borrell, coneguda a partir de llavors com El soldat caigut, estava destinada a convertir-se en un icona de la Guerra Civil i de qualsevol guerra gràcies a la seua incomparable potència simbòlica. També a arrossegar el dubte d'haver sigut falsejada, degut, entre altres coses, a la seua estranya i visceral perfecció, a la seua oportunitat inaudita al retratar l'instant mateix de la mort del soldat en un solejat erm espanyol.

Una exposició que serà inaugurada el 17 d'octubre a Londres baix el títol d'Açò és la guerra, Robert Capa treballant, aporta noves fotografies encaminades a concloure la qüestió. Una d'elles és reveladora: mostra el cadàver del segon milicià retratat per Capa, estés en el turó. El contacte va ser trobat fa un parell d'anys pel biògraf oficial de Robert Capa, Richard Whelan, junt amb altres desenes de negatius perduts fins llavors pertanyents a la desordenada herència del fotògraf. Gràcies a estos contactes se sap ara millor el que va ocórrer abans i després de la foto en aquell capvespre en Cerro Muriano.

Federico Borrell García, Taino, havia nascut a Benilloba, un poble de la serra alacantina. Va ser el quint de sis germans d'una família pobra. Son pare, Vicente Borrell, llaurador, va morir quan Federico comptava sis anys. La mare, María García, va decidir emigrar a la pròxima i industriosa Alcoi amb tota la prole quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor. Com molts altres jóvens de la zona, també era anarquista. Era presumit i amic de figurar. Tenia els pòmuls molt marcats, un tret físic peculiar que compartia amb son pare i el seu germà. L' historiador local Miguel Pascual ha reunit esta i altres informacions després de rastrejar arxius d'Alcoi i preguntar als testimonis o recordar el que estos van dir en la seua època. "El meu iaio el va conéixer", explica Pascual Mira, "i em contava que Taino era un poc esvalotat".

L'1 de setembre, dies després d'assaltar el quarter d'Infanteria d'Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes partix cap al front andalús, disposats a col•laborar en l'intent republicà de contindre a les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura Taino. La vida li va bé llavors: està a punt de casar-se amb la seua nóvia Marina. Ha deixat guardat a Alcoi un trage acabat de comprar per a la boda. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en esta història.

Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, una aldea situada a pocs quilòmetres de Còrdova a l'alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més prompte en un grapat de "civils amb escopetes", en expressió de l'historiador Francisco Moreno Gómez. Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.

Eixe dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa prop aterrixen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera a la recerca d'un lloc més segur. A l'hora de la sesta, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins baix el cap del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d'Alcoi reben una visita inesperada. "Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes", escriu Moreno Gómez en el seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua nóvia, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.

El front està tranquil a eixa hora. Capa aprofita per a captar a un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L'home de la camisa clara de l'esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà en un estona. El tercer per l'esquerra, amb bigot, també.

A partir d'ací les versions no coincidixen. L'historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que Taino i els seus es van veure sorpresos per l'atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent vessant baix, a taponar el flanc. "Tot un negre panorama que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per a assajar fotomuntatges", afirma. En la batalla mor Borrell.

El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, difunt en 2007, en un article publicat tres anys arrere en la revista Aperture, reconstruïx eixa vesprada d'una forma un poc diferent. Este estudiós coincidix a situar l'arribada de Capa i la resta dels corresponsals a l'inici de la vesprada. Com la zona estava tranquil•la, Capa convenç els milicians perquè posen per a ell amb les seues armes. Estos es presten. I desenvolupen diverses maniobres d'avanç en grup, de salt de trinxeres, de tir.... Els 40 negatius exposats ara en l'exposició de Londres així ho confirmen. Cynthia Young, responsable de l'exposició i que ha examinat cuidadosament totes les fotografies afig: "És evident que mentres Capa i Taro fan les fotografies no estan en el cor de cap batalla".

Però estes maniobres aparentment inofensives van atraure a l'enemic. O, de creure l'historiador Moreno Gómez, va ser llavors quan va arribar la columna de Sáenz de Buruaga. El cas és que l'exercici es va tornar tràgic. Welham ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una fondalada o una trinxera. Al peu d'ella, estava Federico Borrell. A uns metres a la seua dreta, l'altre milicià de bigot. És en eixe precís moment quan una bala impacta contra Taino. Capa s'acatxa en la trinxera. El milicià de bigot, que mai ha sigut identificat, es posa de genolls per a oferir menys blanc, agafa Borrell per les axil•les i, ajudat pels seus companys, conduïx Federico a la trinxera. Després, quan està arreplegant el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi en el mateix lloc que Federico. Capa retrata també eixe moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s'havia vist fins ara.

L'endemà, el germà menut, Evaristo Borrell, deixava el front i tornava a Alcoi per a informar les seues germanes que Federico hi havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava dilluns passat que son pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d'eixe dia de guerra: "Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida". Anys després, Evaristo es casaria amb el trage de boda que Federico havia deixat sense estrenar. "Llavors hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar", explica Empar amb un somriure. El rastre de la nóvia de Federico es va esvair per sempre: "De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: mon pare va perdre el contacte per sempre".

També el rastre de la història de Federico i d'Evaristo i de la columna anarquista d'Alcoi se va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià es convertia en un icona planetària i es reproduïa en totes les revistes i periòdics del món. També d'Alcoi. Un dia, Mario Brotons, aquell adolescent que amb 14 anys havia lluitat en Cerro Muriano, convertit ja en un home de 75 i després d'escriure un llibre en què relatava la seua aventura en la columna anarquista, Retalls d'una època d'inquietuds, assegurava que el seu paisà Taino era el milicià afonat en la foto. La mare d'Empar, la cunyada de Federico, que encara vivia llavors, ho va confirmar. El biògraf Welham ho va donar per bo.

Amb tot, el soldat caigut continua concitant interpretacions trobades. Hi ha dos documentals que ho corroboren. Un d'ells, Els herois mai moren, estrenat en 2004 i dirigit per Jan Arnold, reconstruïx els fets succeïts en Cerro Muriano i localitza el lloc exacte en què Borrell queia abatut, denominat Cerro de la Coja. Arnold no creu que la foto de Capa siga un muntatge: "Ell va estar en moltes guerres, molt prop de la línia de foc. I mai va tindre necessitat falsejar cap foto. No entenc per què ho tenia de fer llavors".

L'altre documental, L'ombra de l'iceberg, dirigit per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbauer i premiat en 2007 en el Festival de la Ciutat de Mèxic, qüestiona tant la veracitat de la foto com el fet que siga Taino el que apareix en la imatge. També l'historiador Miguel Pascual, basant-se en les seues pròpies investigacions, està convençut que la foto és un muntatge i que Borrell va morir en un altre moment de la batalla.

Young, l'organitzadora de l'exposició, creu que la polèmica no acabarà mai. A pesar de l'aparició dels nous negatius que s'exhibiran a partir del dia 17. A pesar de la foto del cadàver. "Que hi haja gent que desconfie és inevitable. No s'ha trobat la seqüència sencera dels negatius. Tal vegada es va perdre. Tal vegada no aparega mai. O sí. Però el que hi ha novament dóna informació rellevant, que corrobora el que sostenia el biògraf Whelan".

No se sap on ni qui va soterrar Federico Borrell. No hi ha cap inscripció en cap registre. El més segur és que el seu cos, junt amb el del segon milicià, estiguen en el cementeri de Villaharta, a pocs quilòmetres de Cerro Muriano, on van acabar molts cadàvers de la batalla. De ser així, de ser tot cert, ací es trobarà també la bala que va travessar el seu cor en l'instant mateix en què Capa estrenyia l'obturador de la seua càmera Leica.

Traducció de: ANTONIO JIMÉNEZ BARCA - Madrid - 05/10/2008

LA PEDRA DELS MAULETS

La Pedra dels Maulets és el nom popular amb que és coneix el Monument als Maulets, una escultura en homenatge als maulets que defensaren Xàtiva i els furs valencians durant la Guerra de Successió i que es troba situada a la Plaça de Sant Francesc de la capital de La Costera.

La Pedra dels Maulets és l'únic monument de Xàtiva i possiblement de tot el País Valencià dedicat als maulets. Consisteix en una gran pedra de marbre rosa de les canteres de Barxeta, amb una cara polida sobre la qual hi ha una inscripció que diu: "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978".

La derrota dels austriacistes o maulets contra els borbó o botiflers en Almansa va desbaratar els furs valencians i l’autonomia del Regne de València. “Els botiflers li van trencar la personalitat al Regne de València i nosaltres volíem recuperar-la, amb la col·locació de la pedra en homenatge als maulets es tractava que la gent prenguera consciència del que van ser i de la que hem de ser en el futur", explica Adolfo García, regidor pel PSPV entre 1979-83 i pel Bloc entre 1995 i 1999. I aqueixa consciència nacionalista, submergida durant els anys més durs del franquisme, començava a eixir a Xàtiva i en la resta de la Comunitat Valenciana a partir de finals dels anys seixanta i, en especial, al llarg dels setanta. A falta de diners, una pedra.

A finals d'aqueixa dècada, un altre món pareixia possible en molts sentits, i entre ells, en el ressorgir del nacionalisme valencià. A això es va llançar un grup de xativins de l'ala més nacionalista del PSPV encapçalats per Manuel Casesnoves, Adolfo García i Agustí Ventura.

No tenien diners per a encarregar a un escultor famós un monument creat per a l’ocasió. I per aquesta raó se’ls va ocórrer la idea de comprar una pedra de marbre rosa de Buixcarró de la pedrera de Barxeta, que potser no lluïa tant però sí que eixia més barat. Agustí Ventura compta com Manuel Casesnoves i ell mateix van ser a la pedrera de Vicente Tortosa, a Barxeta. «Entre totes les pedres que allí hi havia vam veure una que estava prou llisa per un costat i la vam triar», recorda. Amb el descompte del 50% que els va fer el propietari, la pedra i el seu transport fins a Xàtiva els va costar 2.000 pessetes de l'època, tal com figura en la factura.

Després, l’escultor de Xàtiva Francisco Bolinches es va encarregar de realitzar la inscripció que encara figura sobre la pedra: «Als maulets, per l'heroica defensa de la ciutat cremada en 1707 per Felip V en la lluita pels furs valencians. Els xativins i els valencians. 18-6-1978». La pedra es va col·locar en el jardí situat junt amb l'església de Sant Francesc, lloc pel qual van entrar les tropes borbòniques en 1707 i on es van lliurar els combats més durs entre maulets i botiflers. Després de rebre els oportuns permisos de l'ajuntament franquista de la ciutat i del govern civil de la província de València, el monument d’homenatge als maulets es va inaugurar el 18 de juny del 78.

A l'acte va acudir el Molt Honorable President del Consell Pre-autonòmic del País València, el socialista Josep Lluís Albinyana, representants de tots els partits democràtics de la ciutat i, segons una crònica escrita per Agustí Ventura en aquells dies, «unes 2.500 persones» entre les que destacaven nombrosos joves amb banderes quadribarrades.La Pedra va ser instal·lada en la Plaça de Sant Francesc a instàncies del primer ajuntament democràtic de Xàtiva. A la seua inauguració acudí Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià i les autoritats locals, encapçalades per Manuel Casesnoves, primer alcalde democràtic.Durant la seua breu existència, ha patit diferents agressions, sobretot en forma de pintades.

El 2003 però, la placa on es llegia la inscripció hagué de ser tallada de nou ja que l'anterior quedà reduïda a trossos irrecomponibles.Tot i això, amb el temps, el fet que siga un dels pocs monuments dedicats als maulets, l'ha convertit en un símbol per molts xativins i per a nacionalistes de tot arreu del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Així en els darrers temps s'organitzen tots els anys en la Pedra dels Maulets diferents actes coincidint amb el 25 d'abril i el 17 de juny dates en que es commemora la batalla d'Almansa i l'incendi de Xàtiva. Entre d'altres és habitual la Commemoració del 25 d'abril a Xàtiva, un acte organitzat pels grups polítics locals amb la participació de diferents entitats cíviques de la ciutat i la manifestació del grup independentista juvenil Maulets.

Article publicat abans a: http://www.blocbarxeta.org

III ANIVERSARI DEL BLOG

Hui diluns 15 d'agost, aquest blog compleix el tercer aniversari. Ja són tres anys d'escrits "en primera persona". Són 90 les entrades realitzades i 10.000 les visites que ha rebut aquest blog.

Seguiré narrant històries de la Història de Barxeta, aportaré documents amb un cert valor periodístic o informatiu, també donaré la meua opinió al voltant de algun tema que siga d'actualitat i també contaré coses que es puguen contar de dins de l'ajuntament al llarg de la meua primera legislatura (2007-2011.

Sent germà, fill i nét d'Assumpcions, una felicitació en el dia d'huí per a totes les Assumpcions, però sobretot un record a ma mare, que tots en tots els dies de la meua vida me'n recorde d'ella i sempre la tinc al meu pensament.

DOS ALCALDES EN UNA LEGISLATURA

El 14 de juliol de 1989, van a complir-se vint-i-dos anys d’un ple extraordinari a l’ajuntament de Barxeta en el qual es tenia que elegir un nou alcalde. Aquesta nova elecció d’alcalde a meitat de legislatura era la conseqüència del pacte subscrit entre el CDS i el PSOE arran de les eleccions municipals celebrades el 10 de juny de 1987 en les quals els donaven la majoria absoluta i pel qual havien de compartir alcaldia els dos caps de llista: Vicente Reig Maronda pel CDS i Francisco Perales Llobregat pel PSOE.

Les eleccions havien estat molt disputades i finalment la victòria electoral d’EUPV tan sols havia sigut per majoria simple. La qual cosa va donar peu a que el CDS i el PSOE arribaren a un pacte de legislatura i llevar-li l’alcaldia a EUPV que l’ostentava les dues legislatures anteriors: 1979-83 i 1983-87.

El candidat del CDS va ser alcalde els dos primers anys de la legislatura i el candidat del PSOE ho tenia que ser en els dos darrers anys. Anem a recordar vint-i-dos anys després com es va desenvolupar aquell plenari. Cal recordar que en aquell període s’enregistraven els plenaris, d’aquesta forma hem aconseguit una còpia de l’àudio d’aquell ple. També hem transcrit l’acta del plenari.

HUI FA 34 ANYS: PRIMERES ELECCIONS GENERALS.

Hui 15 de juny de 2011 cal recordar les primeres eleccions generals lliures després de la II República. Es van celebrar tal dia com hui, i també era dimecres; fa trenta-quatre anys. Els resultats a Barxeta es poden consultar a l'enllaç.

Eleccions Generals 1977