sábado, 27 de diciembre de 2008

HISTÒRIA DE BARXETA

LA CONSTITUCIÓ DE "LA UNIÓN PATRIÓTICA" A BARXETA


(La primera part es va publicar el dimarts 16 de setembre d'aquest any.)

L'Ajuntament nomenat el 2 d'octubre de 1923 va desenvolupant la seua tasca amb normalitat i el millor que pot, cal no oblidar-se que varen ser elegits per sorteig en el seu dia per a integrar la Junta Municipal d’Associats, i el Directori Militar del dictador Primo de Rivera els hi havia nomenat a dit per a desenvolupar la gestió de l’Ajuntament de Barxeta, el temps que fou necessari per a permetre la substitució del òrgans de representació política, amb la introducció de persones afins al nou règim.

A Espanya, el dictador Primo de Rivera estava acabant de perfilar un nou partit únic que fora el focus dels nous quadres polítics que el règim dictatorial exigia: la Unión Patriótica (U.P.); a la que en primer lloc va considerar com una extensió del Somatén a tota Espanya, després com un “movimiento y no partido” i finalment, com un gran partit polític que hauria d’haver constituït “los núcleos o viveros de que lógicamente han de salir los hombres útiles para la obra de regeneración que venimos desarrollando”. En 1924 Primo de Rivera es dirigeix als governadors i delegats governatius mitjançant una circular en la que els insta a buscar afiliats a l’ UP en cada poble. Aquestos afiliats serien els que en definitiva ocuparien el poder polític a cada municipi.

Una vegada es va constituir l’UP a Barxeta, el aleshores delegat governatiu a València D. Miguel Abriat Cantó va convocar un ple extraordinari a l’ajuntament el dia 29 de març de 1924 a les quatre de la vesprada, per tal de destituir a l’alcalde i regidors amb la fórmula legal de la dimissió i nomenar a l’alcalde i a la resta de regidors.

El delegat governatiu va nomenar alcalde a Eduardo Soler Cruañes, responsable d’UP a Barxeta, així com als dos tinents d’alcalde i a la resta de regidors. Ací cal remarcar que el delegat ha nomenat a dit a cadascun dels càrrecs, mentre que el comandant Francisco Aranda en el primer ajuntament de la dictadura va nomenar els nou regidors i aquestos, elegiren a l’alcalde.

Anem a veure com es va desenvolupar el dit ple del vint-i-nou de març de 1924. (En aquest dia va nàixer mon pare Enrique Soler Boscà i cessava el meu besavi Enrique Soler Giner com a regidor de l’ajuntament).

BARCHETA A 29 DE MARZO DE 1.924

SEÑORES AYUNTAMIENTO SALIENTE:

D. Joaquín Mahíques Flores.
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Miguel Martí Cortell.
D. Rafael Albi Expósito.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Enrique Soler Giner.
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. Vicente Flores Berenguer.
D. José Victoria Ventura.

SEÑORES AYUNTAMIENTO ENTRANTE:

D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. José Seguí Boscá.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.

Barcheta a 29 de marzo de 1924

Sala Capitular de Barxeta a veintinueve de marzo de mil novecientos veinticuatro, previa convocatoria por el Sr. Alcalde saliente D. Joaquín Mahíques Flores, se constituyeron con su asistencia y bajo la presidencia del Sr. Delegado Gubernativo del Distrito, Iltmo. D. Miguel Abriat Cantó, los señores Concejales del Ayuntamiento constituido con arreglo al Real Decreto de 30 de septiembre último, que a margen se relacionan.

Abierta la sesión a las cuatro de la tarde, por dicho Sr. Delegado, se pronunció un sentido discurso de agradecimiento hacia los expresados Concejales por su loable conducta y comportamiento frente a los intereses comunales y les testimonió su disgusto por tener que admitirles la dimisión, que de sus cargos le habían presentado, para corregir deficiencia de forma, imputables únicamente a los procedimientos del antiguo régimen.

Los Concejales salientes oyeron estas elocuentes palabras emocionados por la satisfacción y contestaron en forma cariñosa a los ofrecimientos del Sr. Delegado, deseando se repita la ocasión de mejor servir al Excmo. Directoria, regenerador de la Patria. Y con la venia del Sr. Presidente se retiraron del Salón.

Acto continuo y a requerimiento del expresado Iltmo. Sr. Delegado penetraron en dicho local, los señores que a continuación se expresan, a los cuales proclamó y posesionó seguidamente en sus respectivos cargos, a saber:

D. Eduardo Soler Cruañes = Alcalde.
D. Antonio Tudela Benavent = 1er Teniente de Alcalde.
D. Joaquin Ballester Gimeno = 2º Id. de id.
D. Bartolomé Ferrandis = Regidor 1º
D. Vicente Tudela Benavent = Id. 2º.
D. José Seguí Boscá = Id. 3º.
D. Germán Tudela Mahíques = Id. 4º.
D. Enrique Alfonso Quiles = Id. 5º.
D. Antonio Cucó Sanchís = Id. 6º.

Hecho lo cual, les dirigió alentadoras palabras y abogó por el engrandecimiento de Barcheta; a grandes rasgos trazó los mismos beneficios que la moralidad y la justicia representan en los pueblos civilizados, encomió como ejemplar, la gestión de los concejales que acaban de salir y pidió para ellos un expresivo voto de gracias que unánimes acordaron conceder los nuevos concejales.

Contestó el Sr. Alcalde D. Eduardo Soler Cruañes, en breves y sentidas frases, que el nuevo Ayuntamiento viene a proseguir la labor encomiástica de su antecesor, viene animado de tal voluntad y rectitud de conciencia en los elementos que la componen que no han de ridiculizar el celo del Excmo. Directorio que les ha dispensado el alto honor de entregarles el mando de esta población, del cual no han de hacer esta ostentación que la de cumplir y hacer cumplir las leyes y mandatos que procedan de la Superioridad.

Y continuamente se dio por constituido el nuevo Ayuntamiento y los Sres. Concejales acordaron por unanimidad adherirse en todo momento al Excmo. Directorio militar, y que se dirija por telégrafo al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia el despacho siguiente: “Constituido nuevo Ayuntamiento este pueblo saluda y ofrece a V. E. colaborar con fe y entusiasmo yertísima obra regeneradora Excmo. Directorio exteriorizada este acto por Iltmo. Delegado Gubernativo elocuente discurso aplaudido pueblo frenéticamente”.

Por último se acordó que interin quede implantado el nuevo Estatuto municipal se celebren sesiones ordinarias como venia verificándolo el anterior Ayuntamiento. Y que el cargo Concejal de Depositario municipal lo sea a favor de D. Vicente Tudela Benavent y el de Regidor Interventor D. Antonio Cucó Sanchís.

Y no habiendo otros asuntos que tratar el Sr. Presidente declaró terminado el presente acto, cuya acta firmaron con el Iltmo. Sr. Delegado Gubernativo los Sres. Concejales, de que yo el Secretario, certifico.

–––––––––––––––––


En el ple celebrat el dia 6 d’abril de 1924, l’ajuntament va elegir els membres que formarien les comissions de govern:

POLICIA URBANA Y OBRAS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

VIGILANCIA Y GUARDERIA.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.

BENEFICIENCIA Y SANIDAD.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Enrique Alfonso Quiles.

MERCADO, MATADERO Y REPESO.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Enrique Alfonso Quiles.

INSTRUCCIÓN PÚBLICA.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

FESTIVIDADES.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

HACIENDA Y PRESUPUESTOS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Germán Tudela Mahíques.

CEMENTERIOS.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
Eduardo Soler Cruañes vivia en l'anomenat aleshores "Camino de Jàtiva", actualment Avinguda Jaume I, al costat de la casa dels Pacos. El seu fill era Eduardo Soler Albiñana (El tio Eduardo el Ferrer) que tenia la casa al carrer Nou.

viernes, 26 de diciembre de 2008

LA TIA PEPA "LA PASTORA"

Vicente Canet Almiñana i Pepa La Pastora

M’abelleix parlar de la meua besàvia Pepa “La Pastora” de nom Josefa Català Gómez. La tia Pepa La Pastora com era coneguda, era l’avia de ma mare. Pepa estava casada amb Joaquin Canet Almiñana, el qual va ser sereno molts anys a Barxeta a primeries del segle XX i estava tort d’un ull. Del matrimoni van nàixer un total de tretze fills, però tan sols van sobreviure tres: Joaquin, Conxa i Vicente. Per cert, el meu besavi Joaquin era fill d'Agustín Canet alcalde de Barxeta durant el breu temps de la I República.

La tia Pepa era coneguda per La Pastora, perquè son pare, Salvador Català, natural de “Castellón del Duque”, o siga de Castelló de Rugat tenia un ramat molt important; no obstant açò sempre deia:”M’han llevat el ganao i m’han deixat l’apodo”. Sa mare, Josefa Gómez era de Lloc Nou d’En Fenollet i va morir del part; aleshores son pare es va casar amb la tia “Dolores de Julián”, la qual va rebutjar a la xicoteta Pepa. Els fills de Salvador i Dolores van heretar els ramats i la carnisseria, i Pepa va heretar el malnom: Pepa "La Pastora".

És curiós el malnom, el meu avi Joaquín Canet Català li deien “Ximet El Cubet”, a ma mare Assumpció i ma tia Maria mai les han dit “Pastores”. La filla de Pepa, Conxa; si hi era “Conxa la Pastora” i "pastors" i "pastores" eren, són i han segut els fills i les filles: Roberto, Pepe, Conxa i Remedios. El tercer fill de Pepa, era Vicente i li deien tan sols "El Pastor” i les seus filles, Amparito i Vicentica són “Les rulletes”, malnom de sa mare la tia Amparo “La Rulla”.
Per cert, val a dir que al meu tio El Pastor (Vicente Canet Català), el mataren al front de Madrid en la guerra civil. El seu cos, mai hem sabut on està, és una qüestió que tinc pendent amb mon tio, buscar-lo i dur-lo ací, al seu poble de Barxeta. Finalment i per acabar en el tema del malnom , cal dir que tan sols un rebesnét de la tia Pepa, encara manté “El Pastor”: José Arenas Ibáñez “Pepico” el fill de Pepe el Pastor, el qui viu al Grau de València.

En el carrer Sant Roc 41, (jo vaig nàixer allí i vaig viure de solter) habitava la tia Pepa, els meus avis Ximet i Assumpció i les dues filles: Assumpció (ma mare) Maria, però com era casa “de la iaia”, sempre estava plena dels nets i les netes tots jugant per allí. Ma mare que s’havia criat en ella sempre em deia que tenia un cor molt gran: “Pobret que venia a captar, pobret que el feia entrar en casa i allí en la pallissa li donava cobert “. Per cert Ramonet “L’esquilaor”, va estar allotjat a ma casa mot de temps.

També he de dir que la meua besàvia Pepa, no estava ben vista del tot per la gent del poble, deien d’ella, que al passar tanta fam, era per això veia els morts. Perquè açò era una altra de les virtuts de la meua besàvia, era el que podríem denominar “mèdium”. No tindré més remei que comptar un altre dia el cas de l’accident de Salvador Mahiques Lorente (marit de Remedios La Pastora, neta de Pepa), quan estava treballant a Alemanya a primeries de la dècada de 1960. Per desconcertant que puga parèixer, ahí està Salvador ple de vida per tal de confirmar-ho.

La meua besàvia Pepa la Pastora va faltar en 1964 als 94 anys d’edat. Jo no me’n recorde d’ella, tenia aleshores, 4 anys.

Fotos interiors: Els dos fills de Pepa, a l'esquerra Joaquin (Ximet El Cubet) el meu avi i a la dreta Vicente (El Pastor), mort al front de Madrid al 1936.

miércoles, 26 de noviembre de 2008

REVISIÓ DE CATARATES


Ma mare acaba de complir vuitanta-un anys, fa un any es va operar de “catarates” i hui dimecres tenia consulta a l’ambulatori de “El Españoleto” de Xàtiva en el Dr Pascual (el nostre conveí Javier Pascual Segarra, possiblement, un dels millors oftalmòlegs del nostre País).

Ja fa unes dies que ma mare em va dir: “Fill meu no podràs acompanyar-me a la revisió de la vista, tinc data per al dimecres dia 26 a les dotze del matí”. No es preocupe que el dimecres acabe a les deu i mitja a l’Institut (avantatges de ser professor de secundària), però si haguera segut un altre dia també l’acompanye, faltaria més!

A les dotze menys quart ja érem a la porta d’entrada de l’ambulatori, havia deixat a ma mare i havia aparcat el cotxe a l’aparcament de la Plaça la Bassa. Abaixa l’ascensor, prem el botó del tercer pis i cap amunt a la planta. La consulta hi estava plena de gom a gom i ens seiem ma mare i jo. Ix la infermera i anuncia les quatre o cinc visites següents, finalment crida “Asunción Canet, després entra vosté”.

Ma mare, es posa a recordar: “Ai fill meu, ací va vindre ton pare quasi un any a portar-li el dinar al teu avi, açò era abans la presó i ací portaren als homes de Barxeta després de finalitzar la guerra”.

“Però primer se’ls van emportar a Tavernes de la Valldigna i després ací, no mare?” - li pregunte a ma mare. “Si fill meu el tio Pepe Gascó va ser el primer alcalde una vegada finalitzada la guerra i va dir que quan dugueren els homes de Tavernes a Xàtiva, ell se’n eixia, i així ho va fer. El teu avi i els demés estarien un mes a la presó de Tavernes i després els portaren ací on estem ara”.

I mare continua en els seus records del trenta-nou (se’n recorda com si fóra ahir mateix): Ton pare tenia setze anys i anava a treballar al teular del tio Valeriano i se ho deixava una hora abans al mig dia i en la bicicleta totes les dies li portava el dinar a son pare, el teu avi, perquè aleshores no hi havia res i a la presó menjaven molt mal els pobrets.

D’ací van traure al tio Victor i se’n va anar cap a la frontera, ja mai més en la vida ha tornat al poble. El va traure la tia rubia, Doña Remedios, que tenia mà en el dimoni, el tio Victor festejava en la tia Amparito i la seua germana en el “Xatet” que també se’n va anar i mai més va tornar.

Però el “Xatet”, també va matar a algú, mare? – li pregunte jo. No el Xatet no va matar a ningú, però també “va apretar” a fugir . La Senyora Remedios va salvar a molta gent del poble, perquè al tio Víctor de segur que se’l carreguen, per haver estat implicat en la mort del rector de Llutxent.

Víctor Flores Sangregorio!!!, Víctor Flores Sangregorio!!! Busquem a Víctor Flores Sangregorio!!! que ha mort el meu germà; cridaven com a dues boges en la plaça quan van abaixar de l’autobús del tio Guerola, eren les dos germanes del rector que deien que l’havien mort els del Comité de Barxeta i culpaven a Víctor.

“Asunción Canet, passe” – interromp la infermera. Bon dia Javier, com estàs. Molt bé tia Assumpció, seies i la revisaré – contesta el Dr Pascual - Tot està de cine. I l’envia amb la infermera a unes proves de lectura. “Enric, sols s’aprecia a la mare, quan no la tens” – en reballa Javier. Es veritat, tu acabes de perdre la teua – li dic. Que la pugues dur molts anys més a revisió em contesta.

De camí a l’aparcament per arreplegar el meu cotxe, me’n recordava del meu avi, del tio Víctor, del tio Valeriano, del rector de Llutxent i de mon pare en bicicleta fent el trajecte cap a la presó de Xàtiva totes les dies.

Memòria Històrica:
Mentres això ocorria, en l'estant de la ximenera de moltes cases de Barxeta que hui en dia són d'esquerres "de tota la vida" estaven penjades les fotos de Franco i Jose Antonio. Pot ser que aquesta siga una raó - la síndrome de culpabilitat- per la qual, cal esborrar tota referència del Dictador. Qui no ha admirat mai l'anterior règim; no tenim el per què temer-li i demanar que s'eliminen tota la simbologia franquista, per a tothom, eixa presència, hauria de ser un recordatori del que mai més en la vida tornara a succeir.
El País 04-01-09 Aquest article em dona la raó a la meua tesi. El momument a Jose Antonio en Granada el volen llevar i entre els signats hi ha una persona (Luis Garcia Montero) que va col·laborar. Segons afirma: "Se inició una inscripción popular. En aquella época se mezcla una contradicción entre mi biografía y mi opinión personal. Yo participé en la campaña para levantar el monumento. Era un niño y estudiaba en Los Escolapios..."

sábado, 15 de noviembre de 2008

LES ELECCIONS DEL 16-02-1936 AL PAIS VALENCIÀ I A BARXETA



A Madrid, el 15 de gener de 1936 es feia públic el programa del Front Popular signat per: Izquierda Republicana (IR), Unión Republicana (UR), PSOE, UGT, PCE, POUM i Partido Sindicalista. Immediatament després de conèixer-se el pacte a escala nacional, començaren a constituir-se Comités del Front Popular a tota Espanya. Ací al País Valencià es va fer públic el Front Popular el 4 de febrer, estava integrat, a més dels partits signants a Madrid, per Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.

Les dretes en canvi, ni a Espanya ni al Pais Valencià pogueren arribar a un acord. A Alacant el front de la dreta estava integrat per la Derecha Regional Valenciana (DRV que estava integrada en la CEDA) i el Partit Radical Republicà (PRR d’Alejandro Lerroux, ja a la baixa degut a l’escàndol del straperlo). A Castelló ho feren en solitari la DRV, el PRR i els demés partits de dretes. Només a València arribaren totes les forces de dretes encapçalades per la DRV a un acord, el PURA que sols es presentava a València, va anar en solitari.

Recordem que la Llei Electoral vigent mantenia el sistema majoritari i la circumscripció era la província i les capitals de més de 100.000 habitants, doncs, al País Valencia hi eren quatre circumscripcions: Província de Castelló, d’Alacant, de València i València capital; els resultats molt disputats, foren els següents:

A Castelló es repartien 6 escons, 4 per a la majoria i 2 per a la minoria, el Front Popular obtingué un 37,31% dels vots, la DRV el 37,14% i el PRR el 16,71%. En la segona volta es va imposar el Front Popular. Resultats: Front Popular 4 escons (IR 1, PSOE 1, UR 1; Independents 1 i la DRV 2 escons.

A Alacant es repartien 11 escons, 8 a la majoria i 3 a la minoria. El Front Popular obtingué el 53,19% i per tant en primera volta obtingué els 8 escons (PSOE 4, IR 3 i UR 1); la dreta obtingué el 44,53% i els tres escons de les minories (DRA 2 i Independents 1).

A València-provincia, es repartien 13 escons (10 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren molt ajustats, 45,11% per al Front Popular, les dretes el 44,00% i els autonomistes del PURA el 10,22%. En la segona volta s’alçava amb la victòria el Front Popular i amb els 10 escons de la majoria (PSOE 4, IR 4, UR 1, PCE 1); els 3 escons de la minoria per a la DRV.

A València-capital es repartien 8 escons (5 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren Front Popular 49,95%, dretes 39,56% i el PURA el 8,95%. En la segona volta el Front Popular va guanyar i va guanyar els 5 escons (IR 3, PSOE 1, EV 1) i els tres de la minoria foren a parar a la DRV.

En resum, al País Valencià, dels 38 escons, el Front Popular aconseguí 27 diputats (IR 11, PSOE 10, UR 3, PCE 1, EV 1, Independents 1). Dels 11 escons de les minories, la DRV aconseguí 10 diputats i els Independents de dretes 1.



Amb l’acta de diputat obtinguda per Esquerra Valenciana (EV) que havia aconseguit Vicente Marco Miranda, per primera vegada, el valencianisme polític estava representat per primera vegada en les Corts de la República.

El triomf del Front Popular al País Valencià fou aclaparador en termes de representació parlamentària, degut a la Llei Electoral en vigor que afavoria la llista majoritària; si bé la diferència en vots va ser molt menor.

Ací a Barxeta, què hi havia succeït? Recordem que podien votar tots els majors de 23 anys, les dones ja podien votar també, des de 1933. Les eleccions és varen dur a terme als dos col·legis electorals instal·lats a l’efecte, un en les escoles de la Plaça de l’Església, als baixos de l’Ajuntament i l’altre al carrer Sant Roc, on hi estava l’escola dels xiquets.

Van ser molt disputades i finalment guanyaren les esquerres a les dretes per tan sols 30 vots. Escrutini final: Front Popular, 376 vots; dretes, 346 vots i el PURA, 43 vots.

Els resultats a Barxeta i pobles al voltant foren els següents:

sábado, 1 de noviembre de 2008

MEMÒRIA HISTÒRICA: JOSÉ SOLER ANDRÉS

José Soler Andrés era un veí del Pla de Corrals i era més conegut pel malnom de "Borrasca". Era un home molt emprendedor i un negociant nato. Regentava una xicoteta tenda en la qual tenia de tot un poc, així doncs, els veïns del Pla de Corrals no es tenien que desplaçar-hi a Barxeta o a Simat, per tal de comprar qualsevol mercaderia, anaven a la tenda i el tio Pep tenia quasi de tot. A més, si feia falta de fiar, fiava.

L'home, totes les dies s'alçava enjorn, aparellava el carro i el matxo i se'n anava a comprar al mercat de gros de Xàtiva, d'aquesta forma, estaria de volta molt prompte.

Tot transcorria de forma rutinària, la tenda, els viatges al mercat i vore creixer a la nineta dels seus ulls: La seua filla Irene. Va vindre l'enfonsament de la monarquia d'Alfons XIII, el proclamament de la II Répública, els diferents governs republicans, les eleccions del 16 de febrer del 36, la victòria del Front Popular, el cop d'estat dels militars feixistes i l'estiu del 1936; en concret, el mes d'agost.

En agost de 1936 els pobles de la comarca, al igual que a tota la zona republicana, estaven manat pels “Comités”, açò és: “Comités de Defensa para la República”, havien llevat als alcaldes i regidors i s’havien constituït en els òrgans dirigents en cada poble.

Era els dies, en les quals, uns pocavergonyes per a uns i un valents milicians per a altres, es dedicaven a anar poble per poble, oferint-se per pegar-li un tir a algun personatge de dretes, a algun rector, o a qualsevol veí acusat de feixista. En la comarca eren tristament famosos dos personatges: El Moreno i Julian.

A Barxeta vingueren un dia del mes de juliol i es presentaren en la seu del Comité i anunciaren que es volien endur a la presó de Xàtiva a les persones del poble que tenien allí detingudes. La resposta dels mandataris del poble va ser ferma. “Vosaltres d’ací no se’n emporteu a ningú, ja els durem on pensem més convenient; així és que ja se’n pugueu anar“. De ben segur que si ho consenten, és ben cert que no hagueren arribat a Xàtiva i una vegada finalitzada la guerra, ací al poble els falangistes fan una carnisseria.

Tornem al fil de la història en qüestió; el tio Pep camí a Xàtiva, de bon matí, s’havia parat en la cantina de Lloc Nou. Allí estaven El Moreno i Julian en les pistoles a la vista. El tio Pep, que no tenia pèls en la llengua els va amollar: “No teniu vergonya d’anar per ahí fent el que feu“. No li contestaren i ell va seguir cap a Xàtiva.

Eixa mateixa nit, de lluna plena i ja molt tard, el tio Pep sent tocar a la porta. “Ja estan una altra vegada ací estos pesats del Comité (del Pla de Corrals) que voldran que els servisca “-va pensar l’home. El tio Pep tal i com estava gitat en roba interior va anar a obrir la porta, veuria alguna cosa que no li agradava i va eixir corrent de sa casa. Li encertaren al menys un tir, doncs va deixar un xaragall de sang, i degut a la brillantor de la nit el pogueren seguir fins al barranquet on finalment el remataren.


Degut a aquest assassinat, després de finalitzar la guerra, exactament el 10 d’agost de 1939, afusellaren als cinc membres del Comité del Pla de Corrals en la tàpia del cementiri d’Alzira, després d’una pantomima de judici. Un nebot dels afusellats conserva al seu poder, la carta de son tio escrita a mà, poc abans de morir. Ells no havien fet res a ningú i anaven a matar-los d’una manera totalment injusta.

Este matí, dia de Tots Sants, he estat parlant en el cementiri de Barxeta amb Vicente Ferrando Ventura, més conegut com el “tio Pequeño” i gendre del protagonista d'aquesta història. En companya del seu fill Pepe i de la seua filla Irene, estava visitant el nínxol de la seua dona, la tia Irene, la nineta dels ulls de son pare, José Soler Andrés.

1a Foto: Lloc on va caure mort José Soler. Hi ha un pedestal de marbre i abans una creu rematava el pedestal. Va ser per sufragada per Terencio Miñana (El xiquet de Simat) famós pelotari.
2a Foto: Cementeri d'Alzira. Panteó en record dels afusellats a Alzira. Està a l'entrada a mà esquerra. Va ser manat construir pel primer alcalde democràtic d'Alzira Francisco Blasco Castany, aleshores, del PSOE.
3a Foto: Detall dels membres del comité del Pla de Corrals. Dels cinc, un d'ells no el van enterrar allí.

viernes, 10 de octubre de 2008

TERESA CANET SENTANDREU: MESTRA DE COSTURA A BARXETA.

Aquest article és degut al fet de caure en les meus mans un contracte de 1923 entre el Consell d’Educació de Casasimarro (Conca) i la mestra que havien de contractar. No te pelleringa llegir les clàusules que la mestra havia de complir. És clar que seria allò més habitual en aquells anys. Una rebesàvia meua, va ser mestra de costura a Barxeta a principis del segle XX. El seu nom Teresa Canet Sentandreu.

En primer lloc, per què s’anomenava “mestra de costura”. A primeries del segle XX la dona tenia un estatus social molt diferent al que hi té actualment. Per a un matrimoni, tindre filles era una “desgràcia” doncs l’única eixida laboral mentre que eren solteres era el “ficar-se en amo” fins que el pare li arreglava el matrimoni amb un “bon xic”. I per tant, les xiquetes, anaven a l’escola a ensenyar-se les feines de “costura” perquè saberen dur una casa “com Deu mana”. Els xiquets abans de complir deu anys ja anaven a treballar “al ganao” i duien el jornal a casa. A Barxeta, les dones majors encara tenen a la mà el dir: “Ja ixen els xiquets de costura”, donant-li al terme “costura” un sinònim de “col·legi”.

Teresa Canet Sentandreu era filla d’Agustí Canet i Cecilia Sentandreu. El pare de Teresa, Agustí Canet, se sap que va ser alcalde de Barxeta durant la I República i la mare, Cecilia, també era mestra de costura. L’escriptor-historiador-empresari Abel Soler en el seu llibre “Història del poble de Barxeta” a la pàg. 164 compta: “ L’any 1873, el poble quedà a mans de la classe jornalera, liderada aquesta pel clan dels Canet. Eixí d’alcalde Agustí Canet, el marit de la mestra de costura, Cecilia Sentandreu...”.

En la partida de naixement de Teresa Canet Sentandreu, consta què és natural de Pinet (la Vall d’Albaida). I per tant des de Pinet vingueren a Barxeta el matrimoni format per Agustí i Cecília. La meua àvia Assumpció, nascuda al 1900, va anar de xiqueta amb ella a costura i em contava: “Doña Teresa, la mestra de costura ja era una dona major, sempre anava molt ben arreglada i mai portava davantal”.

Com dèiem abans, Teresa la mestra de costura estava casada amb Bautista Tormo Such i van tindre quatre fills: Cecília, Bautista, Federico i Llorenç. En la partida de naixement de la meua besàvia Cecília, figura nascuda en Fortaleny (La Ribera Baixa).

Bautista, mort molt jove, va tindre també quatre fills: Bautista, Teresa, Rosa i Amparo Tormo Flores. Bautista és el pare de Juan i Amparin Tormo Micó. Teresa va tindre dos fills: Vicente i Teresa Segarra Tormo. Rosa va tindre dos fills: Carmen i Juan Mahiques Tormo i Amparo va tindre tres fills: Amparo, Carmina i Pepe Sanchis Tormo.

Federico va tindre dos fills que molt prompte se’n van anar a viure a València i Llorenç, que va ser molts anys jutge de pau a Barxeta era el pare de les quatre germanes Assumpció, Vicenta, Rosa i Luisa Tormo Mahiques.

Jo, a hores d’ara, sóc professor de Tecnologia de l’ESO a l’Institut de L’Olleria i he segut candidat a alcalde de Barxeta pel Bloc Nacionalista Valencià en les eleccions municipals del maig de 2007. He pogut comprovar com bussejant en els meus avantpassats, també han hagut docents i gent compromesa amb la política i amb les idees d’esquerres.
En la foto es pot veure una escena familiar típica, seria al 1933, doncs la meua besàvia va faltar el 9 de febrer de 1934. El lloc, davant de la vorera del que hui és la tenda de Carmen Ballester a la Plaça d’Espanya i aleshores era el forn de Mahiques. Es poden veure els arbres que hi havien a la plaça de l'esglesia. Hi són: Cecilia Tormo Canet (asseguda) amb 55 anys, el seu marit, Enrique Soler Giner amb la seua neta Cecilia Alonso Soler, la filla d'Enrique i Cecilia, Aurelia Soler Tormo amb el seu novio aleshores, el tio Pepe “el Sucre”. Anita Mahiques Canet amb la seua neboda i fillola Joaquinita Hernández Mahiques. I de peu, Maria Calabuig (mare dels germans Pepe, Salvador, Miguel i Juan “els del forn”) amb la seua sogra de nom Pepa i a la vegada cosina de la meua besàvia Cecilia.

domingo, 28 de septiembre de 2008

BARXETA 1910

Abans d’anar-se’n a Perú el nostre recordat i enyorat rector Vicent Font, vaig anar a parlar amb ell per tal de veure si em podia donar informació de l’esglesia vella que havia a Barxeta enmig de l’actual plaça de l’Ajuntament i que la van cremar en 1936 i la van enderrocar un any després, al 1937.

“No hi ha res als arxius parroquials de l’església vella, però si vols informació, ha d’haver un llibre, tal vegada, ha d'estar a l'Hemeroteca Municipal de València a la Plaça de Magúncia, escrit per un rector, un tal Pedro Sucias Aparicio, que era d’Enguera i que anava poble per poble a principis del segle XX i feia una breu història del poble que visitava, dibuixava el seu plànol i una vista en planta de l’església que hi havia”-va ser la resposta de Mossén Vicent i encara em va dir més: “Enric, hem d’escriure algo al voltant de l’església actual, doncs en 2008 es compleix el seu 50é aniversari de la seua inauguració”.

En efecte, vaig anar a València a l’hemeroteca de la Plaça de Magúncia i vaig preguntar a l’arxiver per l’autor en qüestió i mentre em donava un imprés per emplenar-lo se’n va anar cap a un calaix i va tornar al cap d’una estona. “Es aquest el llibre que volies?”-em va preguntar. “NOTAS ÚTILES PARA LA HISTÓRIA DEL REYNO DE VALENCIA” era el títol del llibre. “Si crec que si, moltes gràcies” vaig agafar el llibre i me’l vaig endur cap una taula lliure, vaig traure el portàtil i em vaig preparar per a transcriure.

El resultat és aquest, una descripció feta per Pedro Sucias Aparicio de la Barxeta de primeries del segle XX.
NOTAS ÚTILES PARA LA HISTÓRIA DEL REYNO DE VALENCIA

Barcheta

I
Parte histórica

Desconocemos por completo de donde se deriva el nombre de esta población, no sabemos si es apellido o palabra árabe, lo que si podemos asegurar es que es de tiempos antiguos, pues figura su nombre en la conquista de este Reyno, pues era en aquel entonces una casa de campo propiedad en los primeros tiempos del Municipio de Játiva y más tarde se dio ésta a Pedro Zapata caballero noble que había venido de Cataluña con algunas parejas de soldados para ayudar a la conquista del Reyno de Valencia por Don Jaime.

Después pasó el señorío de la pequeña población al Barón de Valencia y últimamente lo fue de Don Vicente Tallada, pero siempre tuvo Játiva jurisdicción con esta población lo cual se justifica por un documento existente en el Archivo Municipal de Játiva en el lío 200, armario 7º, año 1644.

Es población que a pesar de tener tantos años no ha tenido el verdadero aumento de habitantes debido a ser sus tierras poco productivas y las laborables muy cortas en su término.

En nada figura el pueblo de Barcheta en los tiempos de las guerras de Castilla y de la Unión, pues escasamente vendría a tener en dichas épocas tres o cuatro casas y lo mismo en los acontecimientos de las Germanías.

En la expulsión morisca de 1609, al salir los moriscos de esta población quedó con poco personal pues la mayoría de sus habitantes como ya tenemos dicho eran moriscos. Al señor territorial que lo era entonces Don Gaspar de Tallada se le tuvo que indemnizar por el Estado por los perjuicios causados. (Véase la pragmática de Felipe III en 1613).

No hizo dicho señor carta puebla al traer nuevos pobladores por sujetarse todos ellos a los pactos y condiciones de los que habitaban en el pueblo.

Nada más ha ocurrido en esta población después de lo que acabamos de decir.



Estadística
II


Barcheta es lugar de la provincia, audiencia, capitanía general y diócesis de Valencia, del partido judicial de Játiva de cuya población dista una hora.

Se encuentra en un pequeño llano rodeado a la parte Sur y Oeste por elevados montes. Su clima es bastante templado; su caserío es de regular construcción, su iglesia parroquial está dedicada a los Desposorios de la Virgen con San José, y se halla servida por un cura de provisión ordinaria.

Su posición topográfica es a los 16 grados 22 minutos de longitud y 39 grados 6 minutos de latitud. Confina el término por el Norte con el de Lugar Nuevo de Fenollet, al Este y Sur con el de Cuatretonda, Benigánim y Genovés. Viene a tener una hora escasa en todas sus direcciones.

Cruza la población un pequeño riachuelo que a no ser por las continuas lluvias no sufre avenidas y sus aguas sirven para el riego de sus huertas; viene a ser la mayor parte del año una rambla seca; algunas veces ha tenido avenidas demasiado fuertes como la de octubre de 1843 en que la población sufrió mucho y lo mismo sus huertas. En esa fecha derribó el canal por donde los vecinos conducían sus aguas al pueblo de la Torre de Lloris que era muy sólido con buenos arcos y esta avenida destruyó el hermoso puente llamado de la Viuda el cual se halla no muy lejos de Barcheta sobre el río Albaida.

En su término se encuentran las casas de campo siguientes:

Casas de Carbonell
De Ojaleto
De Don Rafael
De Perot
De Gutiérrez
De Seguí
Del abogado
De Soriano
De la hoya
De Vicente Tomás
De la liga
Del doctor
Del hospital
Del escribano
De Canales
Molino

El terreno por lo general es montañoso tanto en el secano como en la huerta, es bastante fértil y produce toda clase de legumbres, trigo y demás cereales, tiene buenas viñas y olivares.

Sus habitantes son honrados, trabajadores y no tienen más industria que la agricultura para lo cual son altamente entendidos.

El lenguaje que se habla es el puro valenciano. De instrucción se hallan en el mayor descuido.

Iglesia parroquial
III

La iglesia parroquial de Barcheta estuvo en un principio bajo el titulo de San José y al construirse la nueva se puso bajo el patronato de los Desposorios de San José y de la Virgen; el templo con arreglo a la población es de regulares condiciones, no tiene más que una sola puerta d entrada, la arquitectura de este templo es de orden toscano.

Fue construida esta iglesia en el año 1733 pues antes había una pequeña capilla a donde iban los vecinos a oír misa que celebraba un sacerdote de Játiva.

Fin de Barcheta



Pedro Sucias ací comet una sèrie d'equivocacions, confón l'orientació del plànol, on indica Nord, és en realitat el Sud. I per tant, després es torna a equivocar i l'oest él l'est i viceversa. La Calle de Játiva és el carrer de la Creu; la calle Nueva és la calle Játiva (després del Progreso, Jose Antonio i ara Jaume I; la calle San Antonio és el carrer Nou.

Més detalls, hi ha havia un carrer on ara és la plaça Vicente Zaldó que anava cap a llevant. Al carrer Sant Antoni, també s'anomenava "Arrabal" perquè estava separat del cacs urbà; els majors del poble encara es refereixen a eixa zona com "L'arrabal" i "L'ermita"; doncs l'ermita a que fa referència hauria d'estar en la confluència del carrer Tetuan i Sant Antoni.

També es senyalitza una creu que hi havia a l'entrada del poble. El "callejón" era un carreret molt estret amb un piló per evitar el pas dels carros que hi havia entre l'església i la casa de la baronia (on ara està la tenda de Miguel Albiol).

viernes, 26 de septiembre de 2008

PODER I CORRUPCIÓ


Lord Acton va establir una màxima que continua -i continuarà- plenament vigent: el poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament. És per això que el parlamentarisme modern es basa alhora en l'acció de govern i en la fiscalització, que esdevé una tasca igual o més important que l'exercici del poder. En aquest sentit, no és bo per a cap sistema democràtic que no hi haja una oposició que siga vista com a alternativa forta de govern. I ara amb la tasca d'oposició del Bloc a Barxeta ens trobem en aquest escenari.

Així doncs, un altre dels trets que identifiquen un sistema democràtic fort i ferm és la pluralitat d'opcions polítiques que aculla al seu si. A Barxeta, patim un dèficit flagrant de cultura demòcratica. Es tracta d'una clara herència d'una dictadura, com la franquista, que ens va fer perdre massa trens respecte a la resta d'Europa. Encara arrosseguem eixa menyspreable cultura política d'uns cabdillatges, més que lideratges, que han de ser de formigó armat i que no poden admetre cap tipus de crítica o dissidència.

La paleta parlamentària, així mateix, només admet dues tonalitats, o blanca o negra; on no n'hi ha cap tipus de permeabilitat, sinó enfrontament a sang i fetge.

Nota d'Enric
.
Jo, modestament; he llegit aquest editorial a pagina26.com i m'he dit. "Enric, açò és el que tu volies dir al voltant de Barxeta i no sabies com". Cite la font i l'autor. Tant de bo tinguera una ploma tan fàcil, però malauradament sóc de ciències!!!

martes, 16 de septiembre de 2008

MEMÒRIA HISTÒRICA A BARXETA

ARA HA FET 85 ANYS

A hores d'ara està pràcticament tothom comentant la decisió del jutge Baltasar Garzón de remoure la Memòria Històrica, però la que va des de 1936 i endavant. Jo vull anar més enllà i comentar el 85é aniversari del cop d'Estat de Primo de Rivera i sobretot, investigar al meu poble, Barxeta, què és el que va passar. Ací presente la primera part dels fets, més endavant presentaré la segona part per no fer-ho tan llarg.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

A les dues i mitja de la matinada del 13 de setembre de 1923, D. Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870-1930) a Barcelona on era Capità General de Catalunya; emet el manifest, amb el qual comunicava a l’opinió pública l’instauració d’un Directori Militar amb el consentiment del rei Alfonso XIII.

El Congrés i el Senat varen ser dissolts, els partits polítics prohibits i la Constitució (de 1876) interrompuda. Les principals ciutats del Pais Valencià varen ser preses militarment, seguint un model similar en totes elles. A València, els militars ocupen els principals edificis públics, centres oficials i oficines bancàries. El dia 15 de setembre, el general Dolz del Castellar, assumeix la Capitania General i proclama l’estat de guerra

L’1 d’octubre de 1923, encara no havia transcorregut un mes, el dictador conversa a fons amb el dirigent socialista Francisco Largo Caballero, aleshores secretari general d’UGT per tal de demanar-li la seua col·laboració. Largo Caballero va acceptar el nomenament de “Consejero de Estado” i d’aquesta forma va supervisar la política social i corporativa de la Dictadura. Aquesta presència de Largo Caballero serà utilitzada per Primo de Rivera com un factor de legitimació: “Tenemos el Consejo de Estado organizado tan democráticamente, que forma parte de él el señor Largo Caballero, para que en nombre de los obreros diga todo lo que honradamente crea que no está bien administrado.”

Val dir que el sindicat anarquista CNT i el recentment creat Partit Comunista foren durament perseguits i reprimits i socialistes històrics com Julian Besteiro i Indalecio Prieto criticaren la col·laboració amb la Dictadura del seu company Largo Caballero, el qui anys després, en la Segona República seria conegut com el “Lenin espanyol”

El Directori Militar emet l’1 d’Octubre de 1923 un R.D. segons el qual desponia el cessament en tots els seus càrrecs de tots els regidors dels Ajuntaments a tota Espanya i aquestos serien substituïts pels membres de la la Junta Municipal de Asociados. Aquesta substitució es faria a cadascú dels ajuntaments sota la presidència de l’autoritat militar corresponent.

Què havia ocorregut a Barxeta? Doncs ací a Barxeta, a l’igual que a la resta de localitats del País Valencia i a tota Espanya, hi havia convocat un ple extraordinari a l’Ajuntament. D. Francisco Aranda Galiana, aleshores comandant del Puesto de la Guardia Civil a Barxeta, el dia 2 d’octubre, convoca un ple extraordinari a l’ajuntament de Barxeta. El comandant assumeix la presidència interina del ple, destitueix a l’alcalde i regidors i nomena regidors als fins aleshores membres de la Junta Municipal d’Associats.

Com a data curiosa en aquest RD es recomana elegir nou alcalde a “
quien ostente título profesional o ejerza industria técnica o privilegiada o en su defecto al mayor contribuyente de la localidad”.

A continuació es transcriu l’acta del dia dos d’octubre de 1923:

SEÑORES

---------Presidente--------
D. Francisco Aranda Galiana, Autoridad militar

------Concejales------
D. José Ballester Gimeno.
D. José Ventura Cerdá.
D. Filiberto Fuster Sanchis.
D. José Vilar Tomás.
D. Vicente Berenguer Mahíques.
D. Joaquin Huet Tortosa.
D. Antonio Mahíques Segarra.
D. Félix Sanchis Ripoll.
D. Vicente Bataller Segarra.

------Vocales Asociados-----
D. Joaquín Mahíques Flores.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Vicente Flores Berenguer
D. José Victoria Ventura.
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. Rafael Albi Expósito.
D. Enrique Soler Giner.
D. Miguel Martí Cortell.

Barcheta a 2 de Octubre de 1923

En Barcheta a dos de octubre de mil novecientos veintitrés. Reunidos en la Casa Capitular bajo la presidencia del Sr. Comandante del Puesto de la Guardia Civil de este pueblo Don Francisco Aranda Galiana, previa convocatoria con el carácter de urgente circulada en el día de hoy los tres concejales Vocales Asociados de la Junta Municipal que al margen se relacionan y siendo la hora de las doce dicha autoridad militar declaró abierta la sesión extraordinaria manifestando que como ya se indicaba en la convocatoria el objeto de la presente es dar cumplimiento a la circular del Excmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia de 1º del actual que dice así:

“Gaceta ayer publica Real Decreto disponiendo cesen en sus cargos todos los Concejales Ayuntamientos España que serán reemplazados instantáneamente por Vocales Asociados mismo ayuntamiento bajo presidencia intervención militar. A este efecto procederá hoy mismo a convocar Ayuntamiento y Vocales Asociados para verificar sustitución ordenada y una vez posesionados los Vocales Asociados de sus cargos se procederá a elegir Alcaldes en votación secreta, debiendo recaer nombramiento en quien ostente título profesional o ejerza industria técnica o privilegiada o en su defecto al mayor contribuyente de la localidad, eligiéndose los demás cargos por elección y en la forma que dispone la Ley Municipal.

En esta misma sesión, que como se indicó se ha de celebrar hoy mismo, procederá el nuevo Ayuntamiento a designar las secciones que determina el art.º 66 de Ley Municipal y acto seguido se elegirán por sorteo con arreglo artículos 64, 65 y 68 los nuevos Vocales Asociados que con el Ayuntamiento han de sustituir Junta Municipal, admitiendo excusas y oposiciones por veinticuatro horas y procediendo nuevo sorteo transcurrido este plazo para cubrir las vacantes de los ausentes y de los que se expresan.

El secretario de este Ayuntamiento cuidará cumplimiento estricto de estas prescripciones y será responsable de la trasgresión. El nuevo Ayuntamiento levantará acta hoy mismo enseguida que se constituya de la total situación del Ayuntamiento anterior especificando sin lugar a dudas el estado de la Caja Municipal y de la documentación Toda la cual deberá guardar sellada, lacerada y custodiada convenientemente. = Queda subsistente ley Municipal en todo lo que no se oponga a estas prevenciones. Del cumplimiento de cuanto le ordeno se servirá darme cuenta telegráficamente.”

Después de haberse leído la anterior comunicación por el infrascrito Secretario, el Sr Presidente-Comandante del Puesto de la Guardia Civil declaró cesaban en su cargo de concejales del Ayuntamiento D. José Ballester Gimeno, D. Filiberto Fuster Sanchis, D. José Ventura Cerdá, D. José Vilar Tomás, D. Vicente Berenguer Mahíques, D. Joaquin Huet Tortosa, D. Antonio Mahíques Segarra, D. Félix Sanchis Ripoll y D. Vicente Bataller Segarra, cuyos señores abandonan el Salón.

El propio Sr. Presidente, manifestó que los Vocales Asociados D. Joaquín Mahíques Flores, D. José Sanchis Mahíques, D. Vicente Flores Berenguer, D. José Victoria Ventura, D. Bautista Bataller Aleixandre, D. Bautista Mahíques Benavent, D. Rafael Albi Expósito, D. Enrique Soler Giner y D. Miguel Martí Cortell quedaban nombrados concejales.

Acto continuo se procedió a la elección del Alcalde Presidente del Ayuntamiento del modo que ordenan los artículos 54 y 55 de la Ley Municipal, resultando elegido por seis votos D. Joaquin Mahíques Flores que proclamado como tal Alcalde por el Sr. Presidente y recibiendo de éste las insignias de su cargo pasó a ocupar la presidencia y enseguida por el mismo orden se procedió a la elección de los dos Tenientes de Alcalde resultando elegido y proclamado para primer Teniente D. Bautista Bataller Aleixandre por seis votos y D. Miguel Martí Cortell para segundo Teniente por siete votos.

Se eligió después y de igual modo de votación secreta a D. Rafael Albi Expósito para Regidor Síndico por siete votos y D. José Sanchis Mahíques para Regidor Interventor por siete votos. Y debiendo determinarse para ocupar el número de orden numérico de los señores Concejales se acordó de esta forma:

Regidor 1º: Bautista Mahíques Benavent.
Id. 2º: Enrique Soler Giner.
Id. 3º: Vicente Flores Berenguer.
Id. 4º: José Victoria Ventura.

Por unanimidad se acordó designar el jueves de cada semana y hora de las siete de la tarde para la celebración de las sesiones ordinarias que celebre el Ayuntamiento o en su defecto el sábado a la misma hora.

Acto continuo procedió el nuevo Ayuntamiento a designar las secciones que determina el artº. 66 de la Ley Municipal y se acordó por unanimidad que se divida el término municipal en tres secciones. Se dio cuenta de las listas de los vecinos de este término que reuniendo las condiciones legales sin excepción alguna de incapacidad o incompatibilidad les corresponde ingresar en cada una de dichas secciones acordando que se elijan cuatro vocales de la sección primera, tres de la sección segunda y dos vocales de la sección tercera.

Seguidamente fueron metidos en un globo o saco por orden respectivo los nombres que figuran en cada uno de las expresadas secciones y sacándose de aquel tantas bolas o nombres como vocales Asociados tienen asignados cada uno de ellos, dio el siguiente resultado:

Sección 1ª: D. Francisco Albiol Fuster.
D. Rafael Calabuig Penadés.
D. José Mahíques Medina.
D. Eliseo Segarra Flores.

Sección 2ª: D. José Micó Tudela.
D. Vicente Pons Boscá.
D. Ricardo Ballester Victoria.

Sección 3ª: D. José Seguí Boscá.
D. Miguel Calabuig Segarra.

Tratado el asunto de la convocatoria el Sr. Alcalde-Presidente declaró levantada la sesión y extendida y leída la presente acta la firman conmigo los Sres. Concejales que yo el Secretario certifico.


------------------------------------------------------------------------------------------------

Recordem que aquestes tres seccions eren: La primera era la secció dels majors contribuents rústics (4 electors), la segona, els major contribuents de finques urbanes (3 electors) i la tercera secció eren els contribuents industrials (2 electors).

En el ple que es celebrarà dues dies més tard, és a dir el 4 d’octubre es formen les comissions de l’ajuntament:

POLICIA URBANA Y OBRAS:
D. José Sanchis Mahíques.
D. Enrique Soler Giner.
D. Rafael Albi Expósito.

VIGILANCIA Y GUARDERIA:
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Miguel Martí Cortell.
D. José Victoria Ventura.

BENEFICIENCIA Y SANIDAD:
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. Vicente Flores Berenguer.
D. Joaquín Mahíques Flores.

MERCADO, MATADERO Y REPESO:
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Enrique Soler Giner.
D. José Victoria Ventura.

INSTRUCCIÓ PÚBLICA:
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Miguel Martí Cortell.
D. Vicente Flores Berenguer.

FESTIVIDADES:
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Enrique Soler Giner.

HACIENDA Y PRESUPUESTOS:
D. Joaquín Mahíques Flores.
D. Miguel Martí Cortell.
D. José Sanchis Mahíques.

CEMENTERIOS:
D. Vicente Flores Berenguer.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Joaquín Mahíques Flores.

Aquest ajuntament va desenvolupant la seua tasca amb normalitat i el millor que pot, cal no oblidar-se que varen ser elegits per sorteig en el seu dia per a integrar la Junta Municipal d’Associats, i el Directori Militar del dictador Primo de Rivera els hi havia nomenat a dit per a desenvolupar la gestió de l’ajuntament de Barxeta, el temps que fou necessari per a permetre la substitució del òrgans de representació política, amb la introducció de persones afins al nou règim.

A Espanya, el dictador Primo de Rivera estava acabant de perfilar un nou partit únic que fora el focus dels nous quadres polítics que el règim dictatorial exigia: la Unión Patriótica (U.P.); a la que en primer lloc va considerar com una extensió del Somatén a tota Espanya, després com un “movimiento y no partido” i finalment, com un gran partit polític que hauria d’haver constituït “los núcleos o viveros de que lógicamente han de salir los hombres útiles para la obra de regeneración que venimos desarrollando”. En 1924 Primo de Rivera es dirigeix als governadors i delegats governatius mitjançant una circular en la que els insta a buscar afiliats a l’ UP en cada poble. Aquestos afiliats serien els que en definitiva ocuparien el poder polític a cada municipi.

Cal aclarir que Enrique Soler Giner, era el meu besavi, i estava casat amb Cecilia Tormo Canet era el pare del meu avi Enrique i de: Llorenç, Cecilia, Federico i Aurelia Soler Tormo. Tenia el domicili al carrer Major 45 (on ara està el bar El Cordobés i la tenda Visal).
Enrique Soler Giner era fill de José Soler Fort, de Lloc Nou d'En Fenollet, i de Rosa Giner, de Barxeta, els altres fills del matrimoni eren: Antonio, Tomàs, Pilar i Salvador Soler Giner. És una familia molt llarga i molt interessant.

lunes, 15 de septiembre de 2008

LA EXALTACIÓN DE LA SANTA CRUZ


Dilluns 15 de setembre de dos mil vuit, a l’Institut de L’Olleria ha començat el curs escolar 2008-2009, els alumnes de primer cicle de l’ESO, és a dir, primer i segon curs, han segut rebuts per l’equip directiu i acompanyats pels seus tutors corresponents a les aules de referència. Els alumnes de primer d’ESO al ser nous a l’Institut, també els han mostrat totes les instal·lacions del centre: Aules de música, d’Informàtica, de Plàstica, de Tecnologia, d’Idiomes, el gimnàs, la biblioteca, la sala d’usos múltiples, el bar...

Demà dimarts serà la presentació dels alumnes del segon cicle de l’ESO (tercer i quart curs) i els alumnes de Batxillerat, i finalment el dimecres, encetarem el nou curs escolar.

Els alumnes en aquest Institut i a la resta d’Instituts, així com als Col·legis Públics pertot arreu, tenen unes instal·lacions envejables, i unes eines d’estudi i suport, que ja hauríem desitjat nosaltres quan érem menuts. A més de les instal·lacions, tenen els seus professors corresponents per a cada matèria, i unes quantes assignatures optatives per a escollir. També tenen a l’abast al Psicopedagog, professor de PT, desdoblaments, reforços, ACI, ACIS, Diversificació, etc, etc, etc.

I nosaltres, la generació del seixanta, que fèiem tal dia com aquest, quan arribava el quinze de setembre. Me’n recorde perfectament, doncs guarde com un tresor, tot el material escolar de la meua infantesa. Per exemple en el 1971, anava a fer sisè de primària (després vindria l’EGB, que ja no vaig arribar a temps). A l’aula, el mestre D. Antonio Bosch Aguado, tenia l’aula repleta d’alumnes de cinquè, sisè, seté i vuitè; ja anàvem junts els xics i les xiques; podríem ser al voltant de cinquanta alumnes tots junts dins l’aula.

El quinze de setembre tocava “La Exaltación de la Santa Cruz”, el mestre copiava el dibuix a la pissarra, nosaltres el copiàvem a la llibreta (allí no es sentia ni el revolar d’una mosca) i després el mestre ens dictava el text. Sobra dir que eixe dia no havia presentació d’alumnes, sols teníem eixa aula; no sabíem que era una adaptació curricular significativa, qui repetia curs, repetia i no passava res; ningú assetjava a ningú, ens barallàvem amb els nassos xorrant sang i després tan amics, els pares no denunciaven al mestre, al contrari, els pares li deien “Si fa falta, pegue-li dues bescollades i l’adreça”.

Teníem un avantatge sobre els alumnes d’ara: No teníem psicòleg a l’escola.

lunes, 1 de septiembre de 2008

INICI DE LLIGA 2008-2009

Ahir diumenge per la vesprada els sorolls de la ràdio del meu veí que s’escoltava a través de les parets del pati com si l’aparell el tinguera jo al meu costat, em va informar del començament de la lliga de futbol. El meu veí estava escoltant el “Carrusel Deportivo” de la cadena SER. Per cert, el programa veterà de radio esportiva en directe. El periodista valencià que el va crear i dirigir, Vicente Marco, va morir a Madrid el dissabte passat 30 d’agost. Era fill del polític valencià i valencianiste Vicente Marco Miranda.

Nosaltres, a Barxeta, al finalitzar la lliga de 1971, estàvem la mar de contents, doncs el nostre València havia quedat campió de la Lliga, tot i que va finalitzar amb els mateixos punts que el Barça, però el gol average li fou favorable. L’alineació ens la sabíem de memòria, amb el clàssic 3-2-5: Abelardo; Sol, Mestre, Vidagany; Paquito, Roberto; Sergio, Pellicer, Ansola, Forment i Valdés. També jugaven: Antón, Barrachina, Tatono, els germans Claramunt, Poli i Jesús Martínez.

Fins ací havíem arribat! Ja no podíem ser d’un altre equip, només que del nostre València, doncs havia guanyat la Lliga (per a celebrar la següent, caldria esperar fins al 2002, tan sols trenta-un any). Jo no sé a sant de què, però els amics ens havíem comprat l’equipatge de l’Athlètic de Bilbao, i en aquestes circumstàncies, continuar duent-lo, era una traïció al nostre València.


Aleshores, el futbol ni era ni es vivia com ara. Pràcticament tots els jugadors finalitzaven la seua etapa al mateix equip, no era com el desgavell d’ara, que veus un jugador marcar un gol, besar l’escut de la seua samarreta i a continuació fitxar per un altre equip amb una millora salarial que mareja. Ara en ve una pregunta futbolera que en faig i que no trobe resposta adequà: Si un jugador signa un contracte amb el seu equip i eixe jugador realitza una excel·lent campanya, el representant corre que es pela el cul per tal de demanar-li al club una millora salarial, però si el jugador ha fet una campanya dolenta amb un rendiment molt baix, no es penalitza econòmicament al jugador.

Adesiara començava el campionat i eixia un nou “Àlbum” de cromos. A principis dels setanta, els cromos dels àlbums eixien en una bosseta enganxada al coll d’una botella de cervesa denominada “El Ciervo”, amb un tap com els de les botelles de llimonada (A Barxeta venia el llimonero de Benigànim “La Flor del Pino” i el camió de “La Moderna” de Xàtiva), i ma mare m’he enviava a comprar la botella de cervesa, no sense moltes ganes, després de demanar-li-ho sense parar una bona estona, a la tenda que havia obert Eugenio Huet al carrer Sant Roc just al costat del Passatge. També eixien els cromos en la marca de xocolate Zahor, que anàvem a comprar-lo a la tenda de Felipe Albiol a la plaça i a la tendeta del tio Samper a la placeta.

Al completar l’àlbum et regalaven un baló de goma, que el fèiem servir en algun dels varis campets que teníem (Poliesportiu?, aleshores no hi havia cap a ningun poble). Podíem anar al campet on ara està el magatzem de Joyen, al campet del pi-colorito, i si érem més gent, doncs anàvem al campet del racó (que encara es troba allí), al camp de futbol del Ràpid de Barxeta, no podíem anar perquè en anar i pujar (a peu, per suposat) es passava la vesprada Quan eixíem de l’escola a les cinc de la vesprada, agafàvem el berenar, normalment pa amb xocolate (Zahor és clar) i ens trobàvem al campet en qüestió.

Les dues fotos són de l’estiu del 1970 en un casament en “La pista” del cine de Ribera (Cine Capitol). L’equipatge del Athlètic de Bilbao i crec recordar que ma mare li’l va encomanar a la mare del meu amic Joaquinito (Ximo Sanlorenzo) que vivia a València.

En el nostre equip, Enrique Querol era un porter fenomenal, Luís Berenguer un defensa excepcional i Javi Valverde un davanter fora de sèrie. Jo jugava de defensa dret (de 2) i reconec que era molt feble, el futbol no era el meu fort i no destacava ni pel meu físic ni per la meua qualitat, era dels pitjors.

Per tal de veure els partits en la televisió (en les poquetes teles que aleshores hi havia al poble, jo a ma casa no la van tindre fins el març de1974), ens reuníem al Casino del tio Tonico (Bar Inza del carrer Major) i al Frontó del tio Cartero (el bar Manzano actual) i allí, fent-nos lloc els uns als altres i asseguts al sòl, miràvem el partit.

De moment la lliga ha començat bé, el meu València ha guanyat i el Madrid del meu fill Ivan ha perdut, ja li vaig donar el condol anit!

sábado, 30 de agosto de 2008

ACTES DE CLOENDA DE L'ESTIU


L’estiu de 2008 està tocant a la seua fi, el proper dilluns dia 1 de setembre tothom tornarà al seu lloc de residència i de treball habitual i començarà una nova etapa. Dels molts dies viscuts a l’estiu, sempre ens recordarem d’un o tal vegada de dues jornades que hagen segut especials pel cas que hi siga.

Jo en recorde dues: L’esmorçar i la caminata en Fira de Xàtiva. La colla d’amics, sempre en falta un o altre, anem a esmorçar a la Fira de Xàtiva el plat típic de la sardina, l’ou i els pimentons, regat amb cervesa i rematat amb un cafenet. Anys enrere solíem anar també en aquesta setmana a l’estany de Cullera a esmorçar una o dues llises al restaurant Picanterra, però uns per altres, la costum ja fa alguns anys s’ha perdut. Per sort, l’esmorçar firero encara continua.

L’altre esdeveniment és la caminata que solem fer, del poble fins a la Corsa i allí una vegada arribem a l’encreuament, cap a llevant al camí de Quatretonda (4tonda en llenguatge de sms) al Pla de Corrals i cap a ponent a El Genovés pel port de Benigànim. Enguany, ens tocava anar direcció a ponent i caminarem des de l’alt de Requena per les Bassetes Roges i la cantera a buscar la primera revolta del port de Benigànim i per ahí per la carretera fins a El Genovés. Arribar al bar i atacar la gerreta de cervesa amb les parets gebrades i donar-li bon compte al bocata de francesa amb un blanc i un negre què està reptant-nos a veure si ens el podem acabar. Per ara sempre guanyem nosaltres el repte i al cap d'un temps el bocata està allotjat en el sigma.

Tant l’esmorçar en Fira com la caminata, ens reuneix cada any els amics, parlem, comentem, cóm ens ha anat, parlem de les nostres coses, de la familia, de les dones, dels nostres fills, del nostre treball, de cóm va canviant i evolucionant la vida, pràcticament tots anem o ja hem entrat en la cinquantena, en el mig segle (què es diu molt promte).
Està prohibit parlar del sucre, colesterol, triglicéridos, àcid úric i del conegut que ha tengut un infart, un vessament cerebral o li s’ha presentat un càncer terminal. I és obligat comprar un cuponet al venedor de l’Once que s’acosta a la nostra taula i dir-li coses dolcetes a la cambrera que li toca servir-nos. I sobretot, recordar les coses que féiem quan érem uns xiquets i gaudíem pel poble, pel riu, pel teular del tio Manolete, pel pi-colorito, jugàvem al futbol en el campet del Racó, berenàvem pa amb tres gustos i com ens perseguia el guarda quan anavem a menjar melons d’alger i raïm al camp.

El tio Sevillano, el tio Pingris, Rusa, Maripas (Mari Paz), Maruchi, Don Manuel (El tio llapisera), Don Fernando (El tio naripa), són personatges enllaçats a la nostra tendra infantesa.

I sobretot, és un luxe compartir el temps i recordar amb els teus estimats.

lunes, 25 de agosto de 2008

MÉS ROÍN I MÉS BORD???

Fa unes dies va vindre una persona de confiança a ma casa a dir-me que una veïna li ha havia dit a ell que una dona (que el seu nom no ve ara al cas) li havia dit: "Mira, eixe és encara més roïn i més bord que s'agüelo Enrique Sicol". "Eixe" és un servidor i ella la mare d'un dirigent polític del poble adversari (que no enemic) del Bloc.

Dedicatòries com aquesta ja me les esperava des de feia temps. És clar què com no em poden acusar de ninguna malifeta (doncs mai he estat de cap enlloc) se'n van als avantpassats per tal d'injuriar i insultar.

Jo, moltes vegades em pregunte: Jo, què tinc la vida resolta, quina falta tinc de clavar-me en aquestos embolics? Quina falta tinc de crear-me enemics quan no en tenia cap? La veritat siga dita, és que no tinc ninguna falta, però com una persona que aprecie molt em va dir: Si no fora per persones com tú, que parles claret i tot el món t'entén i que traus la cara per nosaltres, aquestes persones estarien governant tots els estaments del poble i menjant del pesebre tota la vida.

No sé si faig be o si faig mal; el temps què és el millor jutge, ja dirà i a les elecciones del 2011 el candidat del Bloc, siga jo o un altre, ja veurem els resultats que trau.

Però cal recordar el poquet que sé del meu avi Enrique. "Enrique Sicol" per a les persones que ens volen mal, doncs hi ha malnoms que agraden als referits, però en aquest cas, el malnom no li agrada a ningú de la meua familia, ni al meu avi ni a mon pare els agradava i crec que a ma tia tampoc. A mí la veritat és que si no me'l diuen, millor; però sempre hi ha algún orat o algún babau solt.

Quan era xiquet me'n recorde que quan en ma casa es parlava de la República i de la Guerra Civil, mon pare sempre li agradava dir i presumir: Xiquet, de casa del güelo no se'n emportaren res quan es va acabar la guerra, buscaren i rebuscaren i no trobaren mai res, ni vaixella de porcellana, ni canelobres de plata ni diners. T'agüelo era molt honrat i si va anar a la pressó va ser per les seus idees. (Per cert ara que dic açò, en venen al cap alguns fervorosos militants actuals d'esquerres (?) de Barxeta que els seus pares o eren del Somatén, o guardes o tenien els quadres de Franco i José Antonio penjats damunt del fumeral).

El meu avi no era de l'UGT, la força majoritària aleshores a Barxeta, ni del PCE, la força de moda una vegada iniciada ja la guerra, no; el meu avi era de la CNT i durant la guerra civil fins que se'n va anar al front de Terol (altres es quedaren covardement al poble) va ser membre de la Junta Calificadora i Fiscal del Comité de Barxeta.

La Junta Calificadora del Comité de cada poble era l'òrgan que decidia les finques a col·lectivizar, aixi com la seua gestió, a més a més, dur endavant la borsa de contractació dels jornalers. El càrrec de Fiscal incloia el ficar les multes a les persones denunciades pel guarda rural del poble (sobretot per robatoris de poca importància al camp, doncs eren anys de molta fam i les figues, les bacores i fins i tot les garrofes eren un bé molt apreciat).

Al finalitzar la guerra al meu meu avi l'empresonaren quan estava a casa de la seua germana Aurelia (la del tio Sucre) i junt als demés homes el conduiren a la presó de Tavernes de la Valldigna, al cap d'un temps els varen trasladar a tots a la presó de Xàtiva. Allí a Tavernes el meu avi tenia amistat amb el tio Miquel el del bar "El calvari" i a sa casa se'n van tindre que anar la meua àvia, mon pare i ma tia, doncs ací a Barxeta és morien de fam.

Tan sols contaré dues anècdotes del tio Miquel. En la primera, un dia de tants, la meua àvia entra al bar plorant i el tio Miquel li pregunta: "Què et passa Amparo, per què plores"? - Es què hui no tinc res per a dur-li a Enrique a la presó - li contesta la meua àvia. En ma casa açò que no torne a passar, dis-li a Encarna (la seua dona) que et pose el dinar i vas i li'l dus"-va repicar el tio Miquel.

I l'altra és ja en postguerra, com no hi havia rector a Barxeta, tenien que anar en carro i en matxo a El Genoves diumenge pel matí a dur-lo i quan feia missa, tornar-lo i sempre demanaven el matxo o l'aca i el carro a algun dels "rojos". En una temporaeta, molts diumenges seguits a primera hora venien dos joves a casa dels meus avis: (no diré quins eren perquè ja han faltat) "Tia Amparo, no está el tio Enrique?, es perquè ens deixe l'aca per anar a dur al retor a El Genovés". Ells dos en la seua camisa blau mahón i la boineta roja. El tio Miquel es va dur l'aca a Tavernes i quan va passar un temps la va tornar. Els dos joves falangistes van tindre que anar a emprenyar a un altre.

Aquest és i era el meu avi. Va faltar el 27 de maig de 1967 (exactament quaranta anys després van ser les elecciones municipals a Barxeta en les quals jo, el seu net i candidat del Bloc en vaig quedar a vint-i-quatre vots de la victòria) jo tenia set anys i apenes me'n recorde d'ell. La dedicatòria d'aquest article li la vaig preguntar a un tio meu, per cert, també li diuen Enrique Soler: "Mire tio que ha dit una dona de mí en el poble que sóc més roin i més bord que l'agüelo Enrique". "Fill meu - en contesta mon tio- el teu agüelo tenia sols un defecte i era que ho volia tot perfecte i tot ben fet i el que tenia que dir-te, t'ho deia a la cara".

Bé, doncs com diuen per ací: "De tal pal tal ascla".

viernes, 22 de agosto de 2008

LLEGIR EN VACANCES

He acabat de llegir “Lecturas para minutos I” d’Hermann Hess (1877-1962) i Premi Nobel de Literatura a 1946. És ara a l’estiu quan tinc el plaer de tornar a llegir aquests llibres que ens tornaven bojos al 1978. En el curs 1978-79 érem a Xàtiva estudiant 2n de FPII, o el que és el mateix, 4t d’FP a la llavors anomenada “Escuela de Formación Profesional” actualment IES La Costera.

Me’n recorde de “Don Paco Otón Merin” de Cocentaina -Paco Biela; professor de dibuix que a les làmines ens feia posar “Játiva” i en eixa veu de canya badà que tenia ens deia:”Játiva se escribe con jota”. I anàvem a reclamar-li al jovenet Vicent Belda d’Ontinyent i sempre ens deia:”No li feu cas que ixe es un fatxa!”. Vicent Belda es mereix capítol apart i parlarem de la seua vessant acadèmica i política. Ha fet i desfet al seu poble el PSOE, el Bloc i darrerament estava liat amb el PIPO (Partit Independent Per Ontinyent).

Eixe curs va arrivar al centre un professor anomenat Francisco Machancoses, crec recordar de Carcaixent, amb la cara a l’estil “General Noriega” el de Panamà i el cabell arrissat; més o menys com el germà mut de los “Hermanos Marx”. Era professor de “Lengua” (castellana per descomptat) i va i deixa la programació oficial al calaix i ens recomana la lectura de uns quants llibres d’autors, aleshores desconeguts per a tots nosaltres: Herman Hesse, Mijail Bakunin, Pedro Kropoktin, Enrico Malatesta

També resulta, que en segon grau de FP els alumnes d’Automoció i els d’Electricitat compartíem les classes d’assignatures comunes i estava entre els elèctrics Filiberto de la Llosa de Ranes que ja era membre e la CNT i un militant dels forts i convençut.

A mí i al meu company i amic Ube (Jose Vicente Úbeda Bataller) d’El Genovés ens va vindre tota una flamerà política a la cara. Calia ser àcrates, anarquistes, ahí estava la avantguarda, la flor i nata. El PSOE era un partit burgués i el PCE uns “fatxes” situats molt a la dreta dels nostres ideals, ni opinar de l’UCD i d’AP.

Ens comprarem Lecturas para Minutos I i II d’Herman Hesse i enamorat d’aquest escritor, seguirem lleguint-lo; “Damián”, “Bajo las ruedas”, “Shidarta” i “El lobo estepario”. Confesse sense temor que en “El lobo estepario” no vaig poder passar de la pàgina 71. I mira si ho intentat vegades legir-lo tot! No he pogut. En canvi “Bajo las ruedas” és dels meus preferits i el repase cada dos o tres anys.
De "Lecturas para minutos" al tornar a fullejar les pàgines veig les anotacions, hi ha moltes, però tan sols en reproduiré dos de cada llibret, són aquestes:

“El fascismo y el bolchevismo son hermanos enemigos, pero al fin y al cabo hermanos, y donde crece el uno abona el campo para el otro y conjura su presencia” (TI, 37).

“ Cuando odiamos a una persona, odiamos en ella algo que está en nosotros mismos. Lo que no está en nosotros, no nos inmuta” (TI, 115).

“Una persona honesta no da un paso sin crearse enemigos” (TII, 139).

“Las verdaderas virtudes molestan siempre y provocan odio” (TII, 152).
Però és clar, i la teoria anarquista? Haviem de llegir als autors i de vegades discutir-li al nostre admirat Filiberto algun raonament que ens feia, perquè això de la lluita de classes encara estava ahí molt candent i érem nosaltres els joves els qui teníem la responsabilitat de propagar la revolució. Comprem de la Llibreria La Costera, aleshores situada en el carrer Pere IV dAragó, de Xàtiva “Escritos de Filosofia Política” I i II, de Mijail Bakunin, “La conquista del pan” de Pedro Kropotkin i “Anarquia i anarquismo” d’Enrico Malatesta.

Al principi li preguntavem: “Filiberto, tu eres partidari del País Valencià?”. Ell es girava, ens mirava somrient i com si pensara “eixa pregunta volia que en fereu”, ens amollava: Nosaltres som d’aquest món, ni deus, ni amos ni països, la patria de l’home lliure és el món!”. No sigueu petit burguesos!

Després de llegir a Bakunin, Kropotkin i Malatesta, calia rematar la lectura amb autors espanyols i assolir la teoria anarquista "a palo seco".

Els següents autors que varem llegeir foren Carlos Dias, "Las teorias anarquistas" i Juan gómez Casas, "Historia del anarcosindicalismo español". Tinc tots els llibres a la prestatgeria i ara, en els mesos de l’estiu els torne agafar i els repase, automàticament em ve a la memòria Don Paco Otón Merin, Vicent Belda, Filiberto, el meu amic Ube i tants altres.

El següent curs tornariem a tindre a l’assignatura de Lengua (castellana per suposat) a Rafael Buforn i ahí va canviar el tema i els autors: Ara tocava el País Valencià per un tub!