FUNCIONARIS

Ha bastat que un personatge de la talla intel·lectual del ministre de Foment del governet d’Espanya haja dit que cal congelar el sou dels funcionaris perquè les hordes mediàtiques s’hagen posat a bavejar a l’uníson dient sí, sí. Un governet que ha endeutat a la nació per als pròxims cinquanta anys en cotes inimaginables, que malgasta literalment el que pot i el que no, que està assenyalat com inútil i dilapidador en tots els organismes internacionals de la cosa econòmica, que ha posat a Espanya davant de l’increïble possibilitat de ser expulsada de la zona euro, ve ara i ens dóna lliçons d’austeritat a costa dels funcionaris.

El senyor Blanco que acabdilla la croada per a col·locar la companya Pajín com a senadora del Regne i ficar-li tres milions de peles mensuals en el compte corrent ha sigut l’encarregat de posar als funcionaris als peus dels cavalls. Resulta que en la dècada prodigiosa de la pilotada, quan quasi tot el món se’l portava calentet a casa, quan un encofrador guanyava tres mil euros mensuals, quan buscar un obrer era una heroïcitat, quan l’últim garrulador del poble muntava una constructora i es forrava sense conte, quan un jove que no sabia posar tres rajoles dretes es passejava amb la nóvia en un Audi A3, els funcionaris aguantaven i penaven. Ningú es recordava d’ells. Eren els perdedors del moment, els que feien més números que un comptable perquè els altres estaven inflacionant el país fins a arribar al que hem arribat.

I ara resulta que la culpa d’este desgavell la tenen els funcionaris. Els alcaldes de poble cobrant un milió de peles mensuals netes de pols i palla, no. Els diputats i senadors a entre un i dos milions mensuals, tampoc. L’avarícia bancària que va prestar diners a qui sabien que mai anava a tornar-ho, tampoc. La llista de despropòsits a assenyalar és molt més gran que l’espai d’este article. La culpa, segons estos adalils del desvergonyiment, és del jutge que ha estat cinc anys preparant unes oposicions monstruoses, de l’inspector que s’ha deixat la vista i la salut en quatre anys d’oposicions tremendes, darrere de cinc anys de carrera aprimorats, del professor que ha sortejat interinitats i oposicions cada vegada més dures i que per poc més de mil euros aguanten als xiquets i les xiquetes de mamà i papà; papàs i mamàs a qui no els dóna la gana de fer el que estan obligats: educar els seus fills. Promet més articles contra esta ignomínia de voler culpar els funcionaris de la ruïna en què ens han ficat uns quants inútils.

Quina tropa.


Funcionarios. Article d'opinió de Rafael Ordóñez. Enllaç

Senzillament m'ha encantat aquest article d'opinió, me l'han passat avuí per e-mail i he buscat en la web la font oportunament. Desgraciadament ocorre així tal i com es relata. Però el pitjor és que si aquestos són així, els altres no es queden enrere. Ací al nostre País, tenim el que ens meresquem; entre el retoret (Camps) i el capullet (Alarte); aviats anem!