Un cert regust amarg és el que tinc a hores d’ara; ha passat un altre estiu, i amb aquest ja hi van tres; que tampoc no he fet cap eixida pel terme de Barxeta, amb una persona que tenia (i tinc) en molta estima.
Jo, amb el meu amic, havíem compartit moltes hores al llarg de més de vint anys, doncs encetarem l’amistat allà per 1987, a partir de l’afició comuna pel ciclisme. Ell ja tenia una bicicleta de carretera i jo me la vaig comprar aleshores i començarem a pedalar junts; ell més tret en el secrets del plat i del pinyó, m’ensenyava i m’aconsellava en tot: “Quant isques en bicicleta, imagina’t que portes un duro damunt, sempre has de procurar tornar amb una pesseta a la butxaca”. I després rematava – amb açò vull dir-te que no utilitzes totes les energies, fins que estigues prop de casa, no t’entre una “pàjara” i no pugues tornar.
Pujarem tots els ports arreu de la comarca i més enllà, des de “La Llacuna” de Vilallonga, al “Bosquet” de Moixent, Sumacàrcer, Aielo, “El Portixol” d’Ontinyent; Beniarrés, La Drova (el més dur amb diferència) i com no, Simat (per les dues vessants) i Barx. Esmorçarem en Turís, Montroi, Navalón, Benirredrà, Sueca...
Al meu amic una vegada, el tinguérem que portar a l’antic hospital d’Alzira. Eixe dia érem un “pilotet” de cinc ciclistes (dic ciclistes, perquè ja havíem passat de la categoria inferior de “globeros”), el meu amic anava el segon i jo darrere d’ell, el tercer; i circulàvem a “tota pastilla” per la recta que va des d’Alzira a Benimuslem, i va “afilar” la roda del qui anava davant i es va arrear un bon bac. Férem parar un cotxe i el duguérem a l’hospital amb la cara tota ensanguinada, per sort, no tenia res trencat, tan sols va ser el dolor del bac, però tinguérem un bon esglai.
Després deixàrem de practicar el ciclisme, ell per problemes de l’esquena i jo per esporuguiment als cotxes i començarem a practicar el senderisme; sempre he dit que Barxeta té un dels termes més meravellosos per tal de passejar. I començarem a explorar el terme de Barxeta, per tal de reconèixer el terreny, primer eixíem amb les motos i després, ja coneguda la senda o el camí, fèiem la ruta a peu. No ens van deixar cap indret del terme per recórrer: La Corsa, el Castellet, el Barranc del Portixol, la Barcella... totes les sendes i tots els camins.
Casualment, i és curiós, que també fa alhora tres estius, que jo hem vaig presentar de cap de llista pel Bloc Nacionalista Valencià, al maig del 2007, per tal de trencar l’hegemonia aclaparadora i dictatorial que patim i sofrim des de 1991 d’Esquerra Unida a l’Ajuntament del meu poble, Barxeta. Ens quedàrem a vint-i-quatre vots de la victòria: EU 420 vots, Bloc 396. L’alcalde i la seua gent no me ho han perdonat, i ni mai em perdonaran el meu atreviment d’intentar llevar-los (democràticament) el poder. “En tant que ens ha costat entrar a l’Ajuntament i ara aquestos (nosaltres els del Bloc) ens volen llevar el que tant ens ha costat i és nostre”, és el seu remor.
El sanedrí d’EU (quedaria més formal, el Comitè Central), va donar l’ordre als seus hooligans (quedaria més formal, els seus acòlits, és a dir, els seus subalterns): “Amb eixe (ací, un servidor) que no vaja ningú, que no es relacione ningú amb ell, cal aïllar-lo completament. Ni aigua!
Tal vegada els dos fets tinguen una relació causa-efecte; o tal vegada, no la tinguen. Ves-te’n tu a saber, però igual podria ser, com que no podria ser. O tot el contrari.
Jo, amb el meu amic, havíem compartit moltes hores al llarg de més de vint anys, doncs encetarem l’amistat allà per 1987, a partir de l’afició comuna pel ciclisme. Ell ja tenia una bicicleta de carretera i jo me la vaig comprar aleshores i començarem a pedalar junts; ell més tret en el secrets del plat i del pinyó, m’ensenyava i m’aconsellava en tot: “Quant isques en bicicleta, imagina’t que portes un duro damunt, sempre has de procurar tornar amb una pesseta a la butxaca”. I després rematava – amb açò vull dir-te que no utilitzes totes les energies, fins que estigues prop de casa, no t’entre una “pàjara” i no pugues tornar.
Pujarem tots els ports arreu de la comarca i més enllà, des de “La Llacuna” de Vilallonga, al “Bosquet” de Moixent, Sumacàrcer, Aielo, “El Portixol” d’Ontinyent; Beniarrés, La Drova (el més dur amb diferència) i com no, Simat (per les dues vessants) i Barx. Esmorçarem en Turís, Montroi, Navalón, Benirredrà, Sueca...
Al meu amic una vegada, el tinguérem que portar a l’antic hospital d’Alzira. Eixe dia érem un “pilotet” de cinc ciclistes (dic ciclistes, perquè ja havíem passat de la categoria inferior de “globeros”), el meu amic anava el segon i jo darrere d’ell, el tercer; i circulàvem a “tota pastilla” per la recta que va des d’Alzira a Benimuslem, i va “afilar” la roda del qui anava davant i es va arrear un bon bac. Férem parar un cotxe i el duguérem a l’hospital amb la cara tota ensanguinada, per sort, no tenia res trencat, tan sols va ser el dolor del bac, però tinguérem un bon esglai.
Després deixàrem de practicar el ciclisme, ell per problemes de l’esquena i jo per esporuguiment als cotxes i començarem a practicar el senderisme; sempre he dit que Barxeta té un dels termes més meravellosos per tal de passejar. I començarem a explorar el terme de Barxeta, per tal de reconèixer el terreny, primer eixíem amb les motos i després, ja coneguda la senda o el camí, fèiem la ruta a peu. No ens van deixar cap indret del terme per recórrer: La Corsa, el Castellet, el Barranc del Portixol, la Barcella... totes les sendes i tots els camins.
Casualment, i és curiós, que també fa alhora tres estius, que jo hem vaig presentar de cap de llista pel Bloc Nacionalista Valencià, al maig del 2007, per tal de trencar l’hegemonia aclaparadora i dictatorial que patim i sofrim des de 1991 d’Esquerra Unida a l’Ajuntament del meu poble, Barxeta. Ens quedàrem a vint-i-quatre vots de la victòria: EU 420 vots, Bloc 396. L’alcalde i la seua gent no me ho han perdonat, i ni mai em perdonaran el meu atreviment d’intentar llevar-los (democràticament) el poder. “En tant que ens ha costat entrar a l’Ajuntament i ara aquestos (nosaltres els del Bloc) ens volen llevar el que tant ens ha costat i és nostre”, és el seu remor.
El sanedrí d’EU (quedaria més formal, el Comitè Central), va donar l’ordre als seus hooligans (quedaria més formal, els seus acòlits, és a dir, els seus subalterns): “Amb eixe (ací, un servidor) que no vaja ningú, que no es relacione ningú amb ell, cal aïllar-lo completament. Ni aigua!
Tal vegada els dos fets tinguen una relació causa-efecte; o tal vegada, no la tinguen. Ves-te’n tu a saber, però igual podria ser, com que no podria ser. O tot el contrari.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada