Divendres 17 de setembre de 2010, les huit del matí. Ha sonat el timbre que ens avisa que ha començat la primera classe del curs 2010-2011 a L’Institut Vermellar de L’Olleria. Em dirigeix cap a l’aula de 1r d’ESO-D i entre a classe, em presente als alumnes: “Bon dia, sóc Enric Soler i vaig a ser el vostre professor a l’assignatura de Tecnologia al llarg del present curs...”, i encete la classe i el nou curs escolar...
El 19 de setembre de 1972, encetava a Barxeta, al llavors anomenat “Grupo Escolar Mixto Antonio Rueda y Sánchez-Malo” el curs escolar en 7é de primària i el nostre mestre D. Antonio Bosch ens manava la primera tasca del curs, del llibre de “Ciencias Naturales” de l’editorial “Alvarez” de Valladolid, copiar el dibuix que encapçalava el tema i l’apartat del “Contesta”. “El dibujo bien hecho y a color y las preguntas y respuestas con tintas de diferente color, dentro de una hora lo corregiré” – ens repicava el mestre abans de manar la tasca als alumnes de l’últim curs, és a dir, als de 8é i després d’haver manat els deures als de 5é i 6é. Si, romaníem a la mateixa aula 4 cursos i no hi érem menys de quaranta xiquets i xiquetets.
A les 9,30 ja hauríem d’haver cantat algun dels temes del “Hit-parade” del règim, “Cara al sol”, “Prietas las filas” o “Montañas nevadas” i després de la salutació a l’entrada de l’aula: “Ave Maria Purísima”. De 11 a 11,30 el “recreo”. El bocata de pa amb xocolate, amb “tres gustos” o amb “mantecover”, ens durava un tres i no res i de seguida a jugar: A “parao”, al “churro, mediamanga y mangotero”, al “S’han cagat en l’escaleta” o fins i tot se’n anaven a intentar veure les bragues de les xiques quan jugaven a “la goma”, a “la corda” 0 "al sambori".
D’onze i mitja a dotze i mitja una altra vegada classe. I de les tres fins a les cinc, la classe de la vesprada. A les cinc, un berenaret ràpid i a buscar el cabàs, l’aixeteta i en la bicicleta se’n anàvem a fer “verd” per als conills: llissons, cama-roges i corrinxola. Més tard, aniríem a jugar al futbol al campet del “Racó” i al tornar ja de nit al poble, encara aniríem a casa d’un dels poquets amics que ja hi tenien televisor i veuríem el capítol corresponent de “Furia”, “Perdidos en el espacio”, “Viaje al fondo del mar” o “Los Chiripitifláuticos”.
Al tornar ja cap a casa, un dona em para davant del casino del tio Tonico: “Ai mante, vols entrar i si està el meu home, dis-li que isca que vull parlar amb ell”. “Si senyora”-li contestava i no comprenia perquè les dones no entraven mai al bar. Ningú es podia imaginar aleshores, que en poquet de temps, la quantitat de dones que anirien al bar a esmorçar, fer-se el “cafenet” i inclús “tirar a la maquineta”, deixaria en el més absolut del ridícul als homes; que ara, per a poder entrar a qualsevol bar, abans hem de deixar eixir a les dones. Paraula!!!
