lunes, 5 de septiembre de 2011

75 ANYS D'UNA ICONA DE LA GUERRA CIVIL.




El 5 de setembre de 1936, un mes i mig després que començara la Guerra Civil, un milicià anarquista de 25 anys, un poc fanfarró, va morir en un turonet cordovés d'un tir disparat per un franctirador marroquí. A molt pocs metres, ficat en una trinxera, un fotògraf hongarés de 23 anys que va nàixer amb un dit menut de més, simpàtic, doner i valent, disparava la seua càmera en el mateix segon, apuntant el mateix soldat.

El milicià, Federico Borrell, va morir en l'aire; el fotògraf, Robert Capa, es va amagar en la trinxera sense saber que acabava de fer la foto més famosa de la Guerra Civil i es va tornar a alçar poc després per a, jugant-se la pell, retratar un altre anarquista que també moriria en el mateix lloc un minut després.

La fotografia de Borrell, coneguda a partir de llavors com El soldat caigut, estava destinada a convertir-se en un icona de la Guerra Civil i de qualsevol guerra gràcies a la seua incomparable potència simbòlica. També a arrossegar el dubte d'haver sigut falsejada, degut, entre altres coses, a la seua estranya i visceral perfecció, a la seua oportunitat inaudita al retratar l'instant mateix de la mort del soldat en un solejat erm espanyol.

Una exposició que serà inaugurada el 17 d'octubre a Londres baix el títol d'Açò és la guerra, Robert Capa treballant, aporta noves fotografies encaminades a concloure la qüestió. Una d'elles és reveladora: mostra el cadàver del segon milicià retratat per Capa, estés en el turó. El contacte va ser trobat fa un parell d'anys pel biògraf oficial de Robert Capa, Richard Whelan, junt amb altres desenes de negatius perduts fins llavors pertanyents a la desordenada herència del fotògraf. Gràcies a estos contactes se sap ara millor el que va ocórrer abans i després de la foto en aquell capvespre en Cerro Muriano.

Federico Borrell García, Taino, havia nascut a Benilloba, un poble de la serra alacantina. Va ser el quint de sis germans d'una família pobra. Son pare, Vicente Borrell, llaurador, va morir quan Federico comptava sis anys. La mare, María García, va decidir emigrar a la pròxima i industriosa Alcoi amb tota la prole quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor. Com molts altres jóvens de la zona, també era anarquista. Era presumit i amic de figurar. Tenia els pòmuls molt marcats, un tret físic peculiar que compartia amb son pare i el seu germà. L' historiador local Miguel Pascual ha reunit esta i altres informacions després de rastrejar arxius d'Alcoi i preguntar als testimonis o recordar el que estos van dir en la seua època. "El meu iaio el va conéixer", explica Pascual Mira, "i em contava que Taino era un poc esvalotat".

L'1 de setembre, dies després d'assaltar el quarter d'Infanteria d'Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes partix cap al front andalús, disposats a col•laborar en l'intent republicà de contindre a les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura Taino. La vida li va bé llavors: està a punt de casar-se amb la seua nóvia Marina. Ha deixat guardat a Alcoi un trage acabat de comprar per a la boda. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en esta història.

Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, una aldea situada a pocs quilòmetres de Còrdova a l'alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més prompte en un grapat de "civils amb escopetes", en expressió de l'historiador Francisco Moreno Gómez. Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.

Eixe dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa prop aterrixen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera a la recerca d'un lloc més segur. A l'hora de la sesta, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins baix el cap del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d'Alcoi reben una visita inesperada. "Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes", escriu Moreno Gómez en el seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua nóvia, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.

El front està tranquil a eixa hora. Capa aprofita per a captar a un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L'home de la camisa clara de l'esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà en un estona. El tercer per l'esquerra, amb bigot, també.

A partir d'ací les versions no coincidixen. L'historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que Taino i els seus es van veure sorpresos per l'atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent vessant baix, a taponar el flanc. "Tot un negre panorama que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per a assajar fotomuntatges", afirma. En la batalla mor Borrell.

El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, difunt en 2007, en un article publicat tres anys arrere en la revista Aperture, reconstruïx eixa vesprada d'una forma un poc diferent. Este estudiós coincidix a situar l'arribada de Capa i la resta dels corresponsals a l'inici de la vesprada. Com la zona estava tranquil•la, Capa convenç els milicians perquè posen per a ell amb les seues armes. Estos es presten. I desenvolupen diverses maniobres d'avanç en grup, de salt de trinxeres, de tir.... Els 40 negatius exposats ara en l'exposició de Londres així ho confirmen. Cynthia Young, responsable de l'exposició i que ha examinat cuidadosament totes les fotografies afig: "És evident que mentres Capa i Taro fan les fotografies no estan en el cor de cap batalla".

Però estes maniobres aparentment inofensives van atraure a l'enemic. O, de creure l'historiador Moreno Gómez, va ser llavors quan va arribar la columna de Sáenz de Buruaga. El cas és que l'exercici es va tornar tràgic. Welham ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una fondalada o una trinxera. Al peu d'ella, estava Federico Borrell. A uns metres a la seua dreta, l'altre milicià de bigot. És en eixe precís moment quan una bala impacta contra Taino. Capa s'acatxa en la trinxera. El milicià de bigot, que mai ha sigut identificat, es posa de genolls per a oferir menys blanc, agafa Borrell per les axil•les i, ajudat pels seus companys, conduïx Federico a la trinxera. Després, quan està arreplegant el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi en el mateix lloc que Federico. Capa retrata també eixe moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s'havia vist fins ara.

L'endemà, el germà menut, Evaristo Borrell, deixava el front i tornava a Alcoi per a informar les seues germanes que Federico hi havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava dilluns passat que son pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d'eixe dia de guerra: "Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida". Anys després, Evaristo es casaria amb el trage de boda que Federico havia deixat sense estrenar. "Llavors hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar", explica Empar amb un somriure. El rastre de la nóvia de Federico es va esvair per sempre: "De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: mon pare va perdre el contacte per sempre".

També el rastre de la història de Federico i d'Evaristo i de la columna anarquista d'Alcoi se va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià es convertia en un icona planetària i es reproduïa en totes les revistes i periòdics del món. També d'Alcoi. Un dia, Mario Brotons, aquell adolescent que amb 14 anys havia lluitat en Cerro Muriano, convertit ja en un home de 75 i després d'escriure un llibre en què relatava la seua aventura en la columna anarquista, Retalls d'una època d'inquietuds, assegurava que el seu paisà Taino era el milicià afonat en la foto. La mare d'Empar, la cunyada de Federico, que encara vivia llavors, ho va confirmar. El biògraf Welham ho va donar per bo.

Amb tot, el soldat caigut continua concitant interpretacions trobades. Hi ha dos documentals que ho corroboren. Un d'ells, Els herois mai moren, estrenat en 2004 i dirigit per Jan Arnold, reconstruïx els fets succeïts en Cerro Muriano i localitza el lloc exacte en què Borrell queia abatut, denominat Cerro de la Coja. Arnold no creu que la foto de Capa siga un muntatge: "Ell va estar en moltes guerres, molt prop de la línia de foc. I mai va tindre necessitat falsejar cap foto. No entenc per què ho tenia de fer llavors".

L'altre documental, L'ombra de l'iceberg, dirigit per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbauer i premiat en 2007 en el Festival de la Ciutat de Mèxic, qüestiona tant la veracitat de la foto com el fet que siga Taino el que apareix en la imatge. També l'historiador Miguel Pascual, basant-se en les seues pròpies investigacions, està convençut que la foto és un muntatge i que Borrell va morir en un altre moment de la batalla.

Young, l'organitzadora de l'exposició, creu que la polèmica no acabarà mai. A pesar de l'aparició dels nous negatius que s'exhibiran a partir del dia 17. A pesar de la foto del cadàver. "Que hi haja gent que desconfie és inevitable. No s'ha trobat la seqüència sencera dels negatius. Tal vegada es va perdre. Tal vegada no aparega mai. O sí. Però el que hi ha novament dóna informació rellevant, que corrobora el que sostenia el biògraf Whelan".

No se sap on ni qui va soterrar Federico Borrell. No hi ha cap inscripció en cap registre. El més segur és que el seu cos, junt amb el del segon milicià, estiguen en el cementeri de Villaharta, a pocs quilòmetres de Cerro Muriano, on van acabar molts cadàvers de la batalla. De ser així, de ser tot cert, ací es trobarà també la bala que va travessar el seu cor en l'instant mateix en què Capa estrenyia l'obturador de la seua càmera Leica.


Traducció de: ANTONIO JIMÉNEZ BARCA - Madrid - 05/10/2008

miércoles, 24 de agosto de 2011

LA PEDRA DELS MAULETS



La Pedra dels Maulets és el nom popular amb que és coneix el Monument als Maulets, una escultura en homenatge als maulets que defensaren Xàtiva i els furs valencians durant la Guerra de Successió i que es troba situada a la Plaça de Sant Francesc de la capital de La Costera.

La Pedra dels Maulets és l'únic monument de Xàtiva i possiblement de tot el País Valencià dedicat als maulets. Consisteix en una gran pedra de marbre rosa de les canteres de Barxeta, amb una cara polida sobre la qual hi ha una inscripció que diu: "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978".

La derrota dels austriacistes o maulets contra els borbó o botiflers en Almansa va desbaratar els furs valencians i l’autonomia del Regne de València. “Els botiflers li van trencar la personalitat al Regne de València i nosaltres volíem recuperar-la, amb la col·locació de la pedra en homenatge als maulets es tractava que la gent prenguera consciència del que van ser i de la que hem de ser en el futur", explica Adolfo García, regidor pel PSPV entre 1979-83 i pel Bloc entre 1995 i 1999. I aqueixa consciència nacionalista, submergida durant els anys més durs del franquisme, començava a eixir a Xàtiva i en la resta de la Comunitat Valenciana a partir de finals dels anys seixanta i, en especial, al llarg dels setanta. A falta de diners, una pedra.

A finals d'aqueixa dècada, un altre món pareixia possible en molts sentits, i entre ells, en el ressorgir del nacionalisme valencià. A això es va llançar un grup de xativins de l'ala més nacionalista del PSPV encapçalats per Manuel Casesnoves, Adolfo García i Agustí Ventura.

No tenien diners per a encarregar a un escultor famós un monument creat per a l’ocasió. I per aquesta raó se’ls va ocórrer la idea de comprar una pedra de marbre rosa de Buixcarró de la pedrera de Barxeta, que potser no lluïa tant però sí que eixia més barat. Agustí Ventura compta com Manuel Casesnoves i ell mateix van ser a la pedrera de Vicente Tortosa, a Barxeta. «Entre totes les pedres que allí hi havia vam veure una que estava prou llisa per un costat i la vam triar», recorda. Amb el descompte del 50% que els va fer el propietari, la pedra i el seu transport fins a Xàtiva els va costar 2.000 pessetes de l'època, tal com figura en la factura.

Després, l’escultor de Xàtiva Francisco Bolinches es va encarregar de realitzar la inscripció que encara figura sobre la pedra: «Als maulets, per l'heroica defensa de la ciutat cremada en 1707 per Felip V en la lluita pels furs valencians. Els xativins i els valencians. 18-6-1978». La pedra es va col·locar en el jardí situat junt amb l'església de Sant Francesc, lloc pel qual van entrar les tropes borbòniques en 1707 i on es van lliurar els combats més durs entre maulets i botiflers. Després de rebre els oportuns permisos de l'ajuntament franquista de la ciutat i del govern civil de la província de València, el monument d’homenatge als maulets es va inaugurar el 18 de juny del 78.

A l'acte va acudir el Molt Honorable President del Consell Pre-autonòmic del País València, el socialista Josep Lluís Albinyana, representants de tots els partits democràtics de la ciutat i, segons una crònica escrita per Agustí Ventura en aquells dies, «unes 2.500 persones» entre les que destacaven nombrosos joves amb banderes quadribarrades.La Pedra va ser instal·lada en la Plaça de Sant Francesc a instàncies del primer ajuntament democràtic de Xàtiva. A la seua inauguració acudí Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià i les autoritats locals, encapçalades per Manuel Casesnoves, primer alcalde democràtic.Durant la seua breu existència, ha patit diferents agressions, sobretot en forma de pintades.

El 2003 però, la placa on es llegia la inscripció hagué de ser tallada de nou ja que l'anterior quedà reduïda a trossos irrecomponibles.Tot i això, amb el temps, el fet que siga un dels pocs monuments dedicats als maulets, l'ha convertit en un símbol per molts xativins i per a nacionalistes de tot arreu del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Així en els darrers temps s'organitzen tots els anys en la Pedra dels Maulets diferents actes coincidint amb el 25 d'abril i el 17 de juny dates en que es commemora la batalla d'Almansa i l'incendi de Xàtiva. Entre d'altres és habitual la Commemoració del 25 d'abril a Xàtiva, un acte organitzat pels grups polítics locals amb la participació de diferents entitats cíviques de la ciutat i la manifestació del grup independentista juvenil Maulets.




Article publicat abans a: http://www.blocbarxeta.org

martes, 12 de julio de 2011

DOS ALCALDES EN UNA LEGISLATURA



El 14 de juliol de 1989, van a complir-se vint-i-dos anys d’un ple extraordinari a l’ajuntament de Barxeta en el qual es tenia que elegir un nou alcalde. Aquesta nova elecció d’alcalde a meitat de legislatura era la conseqüència del pacte subscrit entre el CDS i el PSOE arran de les eleccions municipals celebrades el 10 de juny de 1987 en les quals els donaven la majoria absoluta i pel qual havien de compartir alcaldia els dos caps de llista: Vicente Reig Maronda pel CDS i Francisco Perales Llobregat pel PSOE.

Les eleccions havien estat molt disputades i finalment la victòria electoral d’EUPV tan sols havia sigut per majoria simple. La qual cosa va donar peu a que el CDS i el PSOE arribaren a un pacte de legislatura i llevar-li l’alcaldia a EUPV que l’ostentava les dues legislatures anteriors: 1979-83 i 1983-87.

El candidat del CDS va ser alcalde els dos primers anys de la legislatura i el candidat del PSOE ho tenia que ser en els dos darrers anys. Anem a recordar vint-i-dos anys després com es va desenvolupar aquell plenari. Cal recordar que en aquell període s’enregistraven els plenaris, d’aquesta forma hem aconseguit una còpia de l’àudio d’aquell ple. També hem transcrit
l’acta del plenari.

miércoles, 15 de junio de 2011

HUI FA 34 ANYS: PRIMERES ELECCIONS GENERALS.



Hui 15 de juny de 2011 cal recordar les primeres eleccions generals lliures després de la II República. Es van celebrar tal dia com hui, i també era dimecres; fa trenta-quatre anys. Els resultats a Barxeta es poden consultar a l'enllaç.

Eleccions Generals 1977

miércoles, 11 de mayo de 2011

FINAL DE II GUERRA MUNDIAL DE EUROPA.


En el ple extraordinari celebrat a l’Ajuntament de Barxeta el 10 de maig de 1945 l’alcalde Don José Segura Gisbert (El metge Segura) informa a la Corporació municipal del final de la II Guerra Mundial en territori europeu. El text, molt curiós diu així:

“El Sr alcalde hizo saber a la Gestora Municipal que la guerra en Europa ha terminado y con este motivo, entiende debe expresarse a nuestro Caudillo Franco, la más leal y efusiva felicitación por haber conseguido que nuestra Patria, estuviera al margen de la guerra preservándonos de los horrores de la misma y en el DIA DE LA PAZ, se expresa nuestro reconocimiento, por medio de telegrama y hacerlo constar así en ACTA.

La Gestora municipal, lo acuerda por unanimidad que en este DIA DE LA PAZ, se curse un telegrama a S.E. el Jefe del Estado español testimoniándole el agradecimiento profundo que sentimos hacia su persona y política, que ha sabido librarnos de los horrores de la guerra”.


En aquest ajuntament a més de l’alcalde que era el metge D. José Segura, també formava part com a regidor el mestre de les escoles de Barxeta Didoli, Don José Maria Didoli Mateo, que, a l’igual que el metge, també vivia al carrer Nou.

sábado, 2 de abril de 2011

jueves, 24 de marzo de 2011

ANIVERSARI DEL MUR



Divendres, 25 de març de 2011 es compliran seixanta-un anys de la finalització oficial de l’obra del “Mur” del riu Barxeta. El 25 de març de 1950, Don José Burguera Dolz del Castellar, Enginyer Director de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i en representació de l’Estat va fer entrega de l’obra al llavors alcalde de Barxeta, Don Vicente García Ballester.

El mur havia tingut un cost total de 287.710,43 ptes (1.729,17 €), de les quals, l’ajuntament s’havia fet càrrec del 40%, a pagar en vint anys; és a dir, el mur es va acabar de pagar en 1970.

El projecte consistia en un mur de quatre metres d’alçada i de secció troncocònica de dos metres en la base i de setanta centímetres en la part superior. El mur feia una llargària total de 249,85 m. Com a curiositat, en el plec de condicions, l’ajuntament estava obligat a realitzar un manteniment i neteja perquè tinguera una “esmerada conservación”.

Després de moltes i diverses fortes avingudes, el riu quasi s’havia menjat el terreny a les esquenes del carrer Major, espai entre els corrals i el riu, que s’havia reduït fins a un sender de no més d’un metre d’amplària. Sender molt transitat aleshores per les dones que anaven al basi a fer el safareig.


Transcrivim l’acta del plenari del 25-03-1950.
AMB 452 Pag. 41.

Reunidos en Barcheta el día 25 de Marzo de mil novecientos cincuenta, Don José Burguera Dolz del Castellar, Ingeniero Director de la Confederación Hidrográfica del Júcar; Don Vicente García Ballester, Alcalde del Ayuntamiento de Barcheta; Don Ramón Ballester Flores y Don José Ballester Tudela, Concejales del mismo, ambos delegados por dicho Ayuntamiento para el acto, se procedió por el señor Ingeniero Director, en representación del Estado a la entrega al Ayuntamiento de Barcheta de las obras de defensa de Barcheta contra las avenidas del río del mismo nombre, ejecutadas por administración mediante concurso de destajos, en cumplimiento de lo dispuesto en el artículo sesenta y cinco del Decreto de diecisiete de Mayo de mil novecientos cuarenta, obras que con sus características esenciales, juntamente con el plano general que se acompaña se detallan a continuación.

OBRAS DE DEFENSA: La obra consiste en un muro de cuatro metros de altura por setenta centímetros de espesor en la coronación y un metro setenta centímetros de espesor en la base, con cimientos de dos metros de espesor y altura variable según la clase de terreno construido a lo largo de la margen izquierda del río Barcheta y en una longitud de doscientos cuarenta y nueve metros, ochenta y cinco centímetros.

Al efectuar la entrega de las obras, el señor Ingeniero Director indicó al Ayuntamiento de Barcheta que según lo dispuesto en el Decreto citado, viene obligado a la esmerada conservación de las obras, consignando en sus presupuestos anuales las cantidades que ello pueda requerir, a fin de que el muro se conserve en buen estado, lo que comprobará el señor Ingeniero Director en sus visitas de inspección.

Además, se les advierte muy especialmente que no deben introducir modificaciones en las obras sin autorización de la Confederación Hidrográfica del Júcar, a la que deberán acudir, cuando proceda, por medio de la oportuna instancia, exponiendo con claridad las modificaciones que pretendan introducir, siempre por su cuenta.

Practicada la liquidación de estas obras, resulta un importe total de doscientas ochenta y siete mil setecientas diez pesetas, cuarenta y tres céntimos (287.710,43); que han sido totalmente abonadas por el Estado.

El Ayuntamiento de Barcheta tiene que abonar al Estado el cuarenta por ciento (40%) del importe de las obras o sea, ciento quince mil ochenta y cuatro pesetas, diecisiete céntimos (115.084,17) en veinte anualidades que corresponden cinco mil setecientas cincuenta y cuatro pesetas, veintiún céntimos (5.754,21) por anualidad.

Y para que conste a los efectos del ya mencionado Decreto, se extiende por triplicado la presente acta que firman los asistentes al acto de entrega.= José Burguera.= Vicente Garcia.= Ramón Ballester.= José Ballester.= Rubricados.

miércoles, 16 de marzo de 2011

BARXETA EN LA RIUADA DE VALÈNCIA

La Gran Riuada de València va ocórrer el 14 d'octubre de 1957 quan el riu Túria es va desbordar com a conseqüència de les fortes pluges. L’Ajuntament de Barxeta es va mobilitzar per tal d’ajudar i a l’acta del plenari celebrat el primer dia de novembre del mil nou-cents cinquanta-set (AMB 425) es donava compte de totes les accions realitzades per la corporació i veïnat del poble.


ACTA DEL 01-11-1957. (Extracte)

Socorro a los damnificados de Valencia: Conocida la catástrofe que ha asolado a nuestra querida capital y pueblos afectados por inundaciones del río Turia el día 14 de octubre último. Nuestras primeras autoridades se prestaron a organizar socorros en contacto del señor Alcalde y Jefe Comarcal de Játiva, habiendo remitido una de las primeras expediciones de pan.

En consecuencia el Ayuntamiento ha publicado y encabezado una suscripción con quinientas once pesetas procedentes de la supresión de fiestas locales en el año actual, con motivo de la desolación que antecede y atender en parte a los damnificados que el vecindario y heredades han respondido co gran interés la suma de cinco mil quinientas setenta y seis pesetas veinticinco céntimos. Habiendo pagado a los panaderos los quinientos kilogramos de pan, entrega el señor alcalde D. Ernesto Seguí Guerola al Excmo. Sr. Capitan general la diferencia en metálico por valor de tres mil cincuenta y seis veinticinco céntimos.

También se hace constar en acta que la entrega de 500 kg de pan se remitió el día 16 de octubre y con fecha 21 D. Vicente Garcia Ballester y hermano con sus tres camiones, D. Salvador Fenollar con otro, Hdos de D. José Sanchis de Quesada con un tractor agrícola y cuarenta hombres a cargo del señor alcalde, realizaron trabajos de sacar escombros de la capital con carácter voluntario.

Repitiendo este último trabajo el día 24 del mismo con un camión de Vicente Fenollar, tractores agrícolas de Hdos de D. José Sanchis de Quesada y Diega Boscá Segarra que con treinta hombres vuelven a realizar trabajos de sacar barro; quedando por todo ello reconocida y agradecida la Corporación y vecindario.

martes, 15 de marzo de 2011

LA COMPRA DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT

Amb aquest article pretenc relatar d’una manera breu i utilitzant el material de l’Arxiu Municipal de Barxeta (AMB 416), totes les gestions dutes a terme per tal de comprar l’actual edifici de l’Ajuntament.

Es va inaugurar el dia 15 de febrer de 1.923 sent alcalde D. José Ballester Gimeno, el preu de compra va ser de 10.120 pessetes i l’edifici era propietat de D. José María Rodrigo Flores, “El senyoret Maruco”.



Aspecte de la Plaça de l’Església a l’any 1928.
Foto: Carmen Sanchis.
Història del poble de Barxeta (Abel Soler, 2004)


Extracte del Ple de 11-05-1922 (Pág 17)

El Sr. Alcalde sometió a la consideración de los Sres. Concejales la urgente necesidad de adquirir o construir un edificio en que se establezcan la Casa Consistorial, el Juzgado Municipal y sus anejos, pues la que hoy se tiene es pequeña, se halla en uno de los extremos de la población y ésta como las demás dependencias se hallan dispersas y en casas particulares que cuestan al municipio una importante cantidad de alquiler.

Que en sesión de 16 de noviembre de 1919 los Sres. Perjudicados en el pedrisco de 29 de julio de aquel año, comprendiendo ya entonces la necesidad y urgencia de dotar al municipio de un edificio adecuado para dichos fines, renunciaron generosamente a favor del pueblo a las cantidades que les correspondían de la subvención de 4.550 pesetas que por la referida calamidad concedió a este término municipal la R.O. de 27 de octubre del propio año del Ministerio de Fomento, y cobrado el líquido de la misma que ascendía a 4.495 pesetas ingresó al capítulo de valores fuera de presupuesto art.º 5º de la Caja Municipal, de cuya cantidad se dispone al efecto, para servir, por lo menos en parte, a la adquisición o construcción del edificio.

Y que para que el ayuntamiento juzgase con conocimiento de causa de que si le convenía más construir un edificio de nueva planta o adquirir alguno de los que existen en la población en muy buen estado, había consultado con el Arquitecto D. Emilio Ferrer Gisbert, de Valencia, acerca de lo que podría costar un edificio para dichas dependencias, habiéndole contestado que seria su costo de 25.000 pesetas por lo menos y que también había conferenciado con los dueños de las casas número tres de la Plaza de la Iglesia y número siete de la de Játiva, los cuales se han manifestado dispuestos a venderlos edificios por unas 10.200 pesetas el primero y 12.500 pesetas el segundo y que todavía hay en el pueblo algunos otros edificios que tal vez sus dueños entrarían en tratos para enajenarlas.

Tomándolo en cuenta el Ayuntamiento; teniendo presente la gran diferencia de coste entre un nuevo edificio y la compra de alguno de los que ya existen, conociendo los Sres. Concejales estos edificios que no son muy antiguos y que por su sólida constitución se encuentran en perfecto estado, acordó por unanimidad que se intente la adquisición por concurso de un edificio que baste para el fin de que se trata, y que si esto no se lograse, entones se estudiaría la conveniencia de construir uno de nueva planta.

Que la Comisión de Obras del Ayuntamiento proponga las condiciones que ha de tener el edificio que se adquiera y formule las bases para el concurso ateniéndose al precio aproximado de doce mil pesetas, pagaderas en plazos, dentro del año actual mediante la formación de un presupuesto extraordinario por dichas 4.495 ptas. Que resultan en valores fuera del presupuesto, y de los venideros, que es de lo que el Ayuntamiento podrá disponer sin necesidad de acudir a empréstitos ni a buscar recursos extraordinarios.

Extracte del Ple de 13-07-1922 (Pág 22-Bis)

El Ayuntamiento por unanimidad acordó que el Sr. Alcalde Presidente en nombre y representación del mismo, solicite de la Excma. Diputación Provincial de Valencia, que la cantidad de mil ciento treinta y siete pesetas ochenta y cinco céntimos que a este pueblo corresponde, según el anuncio inserto en el Boletín Oficial de la Provincia nº 46 de 23 de febrero de 1921 procedente de la recaudación obtenida del arbitrio de la exportación de arroces, le sea abonada a este municipio para invertirla como ayuda al mayor gasto que origine la compra de un edificio para la Casa Consistorial y dependencias anejas; (cuyo expediente de concurso para su adquisición se halla en tramitación) por tratarse de una mejora de utilidad y provecho del vecindario y terratenientes del término, ya que han de disfrutar también de dicho edificio la Comunidad de regantes …

Extracte del Ple de 07-12-1922 (Pág 32-Bis)

El Sr. Presidente manifestó que, cumpliendo los acuerdos relativos al contrato de compra de la casa de D. José Maria Rodrigo Flores en la plaza de la Iglesia sin número de este pueblo para establecer en ella la Casa Consistorial, el juzgado municipal y sus dependencias anejas, el vendedor constituyó la fianza definitiva y realizó las obras ordenadas, según veredicta la certificación librada por el Ayuntamiento en treinta de noviembre último, de que yo el Secretario, di lectura.

Enterado el Ayuntamiento, y aprobando todo lo hecho por el Sr. Alcalde, acordó por unanimidad, aceptar la entrega de la expresada finca, de la cual se hará cargo el Sr. Alcalde, recibiendo las llaves al otorgarse la escritura el día que el mismo designe.

Aprobó asimismo, el importe de las obras de reparaciones que en definitiva han costado la cantidad de mil pesetas, de las cuales ha de abonar, según la condición quince, el Municipio, más las consignadas en la proposición del precio de compra, o sea, en junto diez mil ciento veinte pesetas.

Acordó asimismo que después de otorgar la escritura, previa justificación por el vendedor de haber satisfecho los gastos del concurso, honorarios del Arquitecto, escritura y su copia, que entregarán el vendedor al Ayuntamiento, se le devuelva la fianza definitiva y le abone el Sr. Alcalde las cuatro mil pesetas del plazo correspondiente al año actual, y que abone, también con cargo a la partida de quinientas pesetas, consignada en el Cáp. 1º art.11º del Presupuesto extraordinario aprobado por la Superioridad en dos de agosto último, el impuesto de Derechos reales por la compra y los honorarios del Registrador de la propiedad por inscribir la finca a favor del Municipio en el Registro de su cargo.

Extracte del Ple de 11-01-1923 (Pág 35-Bis)

El Ayuntamiento por unanimidad acordó designar al Sr. Alcalde D. José Ballester Gimeno y al Sr. Regidor Síndico D. José Vilar Tomás, para que concurran en nombre y representación del mismo, al acto de otorgamiento de la escritura, con D. José Mª Rodrigo Flores, de la compra de la casa de la plaza de la Iglesia, antes sin número, hoy número tres, para establecer en ella la Casa Capitular, juzgado municipal y dependencias anejas, que dicho señor ofreció, en el concurso celebrado, por precio de diez mil ciento veinte pesetas; acordando asimismo, que en virtud de lo establecido en la condición 4ª del Pliego de Condiciones aprobado por el Ayuntamiento y Junta Municipal de Asociados y que sirvió e base al mismo concurso, demás del precio de compra antes indicado, percibirá el Sr. Rodrigo por separado el coste de las reparaciones en lo que éstas excedan de mil pesetas; haciéndose el pago de ambas cantidades a razón de cuatro mil pesetas dentro del año actual, cinco mil dentro del siguiente y el resto dentro del año económico de mil novecientos veinticuatro-veinticinco, sin intereses por los aplazamientos, y que en garantía al acreedor le quede hipotecada dicha finca para la efectividad del pago de las repetidas diez mil ciento veinte pesetas de compra y hasta cuatro mil pesetas del coste de las reparaciones.

Extracte del Ple de 25-01-1923 (Pág 36-Bis)

Se acordó autorizar al Sr. Alcalde-Presidente para que cuando lo considere oportuno formalice contrato de Seguro de Incendios del edificio Casa Capitular en todas las dependencias que contiene, con la Compañía aseguradora la Catalana y por valor de quince mil pesetas.

Extracte del Ple de 08-02-1923 (Pág 38)

En vista por lo manifestado por el r. Alcalde-Presidente de haberse otorgado ya la escritura de compraventa con D. José Mª Rodrigo Flores de la Casa adquirida por al Ayuntamiento mediante el concurso público celebrado y según la autorización acordada por la Corporación en once de Enero último, se acordó por unanimidad de los señores presentes que desde la próxima se celebren las sesiones y demás actos oficiales del Ayuntamiento en la nueva Casa Capitular de la plaza de la Iglesia, debiendo celebrarse las sesiones ordinarias a las ocho de la noche.

FINAL

L’edifi de l’Ajuntament s’estrena al Plenari celebrat el dia quinze de febrer de 1923. La composició de l’Ajuntament era el següent:

D. José Ballester Gimeno – Alcalde-Presidente.
D. José Ventura Cerdá – 1er Teniente Alcalde.
D. Filiberto Fuster Sanchís – 2º Teniente Alcalde.
D. José Vilar Tomás – Regidor Síndico.
D. Vicente Berenguer Mahíques.
D. Vicente Bataller Segarra.
D. Antonio Mahíques Segarra.
D. Joaquin Huet Tortosa.
D. Félix Sanchis Ripoll.


martes, 8 de marzo de 2011

DIA DE LA DONA


La Constitució de 1931 en el seu article 36 proposava la concessió del vot a la dona. Una diputada del Partit Radical, Clara Campoamor, defensava el dret de la dona a votar i la diputada del Partit Radical Socialista, Victòria Kent, defensava l’opció contraria.

L'esquerra, amb l'excepció d'un grup de socialistes i alguns republicans no volien que la dona votara perquè se suposava que aquesta estava molt influenciada per l'Església i estaria a favor de la dreta. Per això, el Partit Radical Socialista va posar davant de Clara Campoamor a una altra reconeguda diputada, Victòria Kent, contrària al vot de les dones. El debat va ser extraordinari i Clara Campoamor va ser superior. Finalment, l'aprovació del sufragi femení es va aconseguir amb el suport de la minoria de dretes, la majoria del PSOE i alguns republicans.

Va ser famós l’enfrontament parlamentari de les dues úniques dones de la legislatura constituent de la II República.


VICTORIA KENT:

Es necesario que las mujeres que sentimos el fervor democrático, liberal y republicano pidamos que se aplace el voto de la mujer. Como se ha comprometido a servir a la república durante toda su vida, pido a la cámara que avive su conciencia liberal, aplazando el derecho pedido, porque entiendo que no es cuestión de capacidad, sino de oportunidad.

Entiendo que para defender un ideal, la mujer necesita la convivencia con ese ideal. La mujer necesita ver que la República ha traído a España lo que no supo traer la Monarquía: escuelas, laboratorios, etc. Cuando dentro de unos años funcionen esas 20.000 escuelas que han sido anunciadas, la mujer será la más ardiente defensora de la República.

No se pueden medir a las mujeres españolas por el entusiasmo de algunas muchachas universitarias, tan entusiastas por la República. Si todas fueran así, yo me levantaría a pedir el voto femenino.

CLARA CAMPOAMOR.

Comprendo la tortura del espíritu de la señorita Kent al haber negado la capacidad inicial de la mujer. Creo que por su pensamiento ha debido de pasar en alguna forma la frase de Anatole France sobre aquellos socialistas que iban a votar por necesidad en contra de los obreros.

La manifestación pro responsabilidades del año 1921 fue nutrida por las mujeres. Al hablar con elogio de las mujeres obreras y universitarias, ¿no se les está concediendo la capacidad? ¿No pagan las mujeres impuestos? ¿No sufren los rigores de la ley y todas las sanciones? ¿Por qué el hombre ha de gozar del advenimiento de la República de todos los derechos y se ha de colocar en lazareto a la mujer?

Los votos no fueron solo de los hombres. ¿Tenéis derecho, hombres a cerrar las puertas a la mujer? No. No existe ese derecho natural, sino la violencia de la ley. Dejad que la mujer se manifieste.

miércoles, 2 de marzo de 2011

ARTICLE D'OPINIÓ


L’A.D.M.B. I EL 22-M

Des de la seua creació l’A.D.M.B. (Associació en Defensa del Massís del Boscarró) ha fet una tasca molt important envers la conscienciació de tothom sobre la defensa del medi natural i la importància de desenvolupar activitats compatibles amb la sostenibilitat del medi ambient.

Han sigut una sèrie de tasques, treballs i activitats realitzades que al llarg d’aquests tres anys han captivat i encisat a molta gent i ens han motivat i incentivat més si cal, per conèixer les nostres serres, els nostres espais naturals i fins i tot el nostre riu.

Aquesta gent ha treballat bé i ha realitzat una llavor que no mai abans, havia realitzat ningú. S’han guanyat el reconeixement, el respecte i l’apreci d’un sector molt ampli dels ciutadans. Gent que ens agrada recórrer el nostre terme, conèixer la fauna i la flora dels nostres espais naturals i del nostre riu i en definitiva, de gaudir i defensar la nostra terreta.

Potser que l’èxit de l’A.D.M.B. residia en el fet de ser un ens apolític, és a dir, no lligat oficialment a cap partit ni ideologia política, un grapat de gent unida tan sols per l’amor i la defensa de la natura i açò feia que rebera un suport força important de pràcticament tot l’espectre polític de la població de Barxeta.

Tal vegada, la situació i l’acceptació de l’A.D.M.B. dintre l’àmbit general del poble de Barxeta, no seria la mateixa si la gent més lligada a ella, optara a constituir una plataforma política destinada a presentar una candidatura per a les eleccions municipals del maig.

L’A.D.M.B. es convertiria així en una cap de llança que seria l’avantguarda d’una ideologia política determinada (per altra banda, totalment respectable), però que li trencaria la seua trajectòria independent i apolítica guanyada sense cap dubte, des del seu rodament inicial.

Enric Soler
Candidat del Bloc

lunes, 21 de febrero de 2011

PROCLAMACIÓ OFICIAL CANDIDATURA


Secretari Comarcal, Vicent Muñoz, Secretari General i diputat a les Corts Valencianes, Enric Morera; companys i companyes, estimat públic, a totes i a tots, moltes gràcies per estar ací en aquest acte en el qual em presente de forma oficial com a candidat a alcalde de Barxeta.

La màxima aspiració que pot tindre tot barxetà o barxetana, políticament parlant, és la de ser algun dia, alcalde del seu poble.

Vull agrair en primer lloc als meus companys i companyes del col·lectiu del Bloc de Barxeta per haver dipositat en mi, la seua confiança perquè encapçale aquesta llista a l’alcaldia del nostre poble. Perquè Barxeta tinga un alcalde nacionalista i valencianista.

L'entrada en el panorama polític local d'un grup de gent, ara fa 4 anys, baix les sigles del BLOC, i que volia treballar pel seu poble, ha provocat un canvi en l'estructura política local i ha trencat molts dels motlles i utopies que molta gent del poble pensava que no seria possible canviar-les.

Des que varem entrar a l'Ajuntament hem fet una tasca molt important. Al llarg d'aquest temps hem observat que aquesta tasca ha portat al poble a entrar dins d’una dinàmica positiva de fer bé les coses, una dinàmica positiva que es tradueix en una major implicació i un esforç en el control als nostres dirigents, fins el fet que ells, són conscients de les nostres aptituds i actituds. Hem aplicat la força que faltava però encara queda molt per fer, ja que són molts anys en una mateixa rutina que es fa difícil de canviar.

Nosaltres seguirem treballant i esperem aplicar el màxim esforç, les màximes capacitats i la màxima dedicació al futur perquè la gent del poble ens done l'oportunitat de demostrar i de plasmar que la il·lusió i el treball que estem fent, ens done pas a dirigir durant els pròxims anys el futur del nostre poble.

Recorde ara fa 4 anys, ens presentàvem com una novetat, no sabíem si la gent confiaria en nosaltres. Ara, ens presentem com una força política amb l’experiència que ens donen estos 4 anys de treball. Ara, ens presentem com una força política amb ganes de governar, perquè sabem, podem i anem a demostrar que sabem fer-ho bé.

Ara fa 4 anys que varem dir en aquest mateix lloc que deixaríem que el candidat de la llista més votada fóra alcalde, i ho vam complir. Varem dir que no faríem pactes amb ningú, i ho vam complir, varem dir que faríem una oposició ferma i constructiva i ho vam complir i varem dir, perquè encara està escrit que cada sentit del vot, a favor, en contra o abstenció, justificaríem i explicaríem la raó del vot, i ho vam complir.

Perquè nosaltres complim les nostres promeses.

Fins que varem arribar a l’Ajuntament, estaven en el paradís, amb majoria absoluta i sense oposició, sense que ningú els preguntara ni els demanara informació, vivien la mar de bé, estaven encantats de la vida.

Ara senten l’alé dels regidors del Bloc damunt. Ara saben que els regidors del Bloc anem a l’Ajuntament a fer la nostra tasca: fiscalitzar i demanar informació. Pensem que li hem pegat la volta a la política de Barxeta, hem canviat la política i anem a seguir canviant-la. La gent del Bloc no vulguem mirar al passat sinó que vulguem mirem cap el futur i, per tant, el que vol el Bloc de Barxeta, és el millor per al seu poble.

Com deia el poeta: ”Caminante no hay camino, se hace el camino al andar”. Nosaltres hem marcat un camí en la política del nostre poble. Un camí fet al llarg de 4 anys d’oposició, 4 anys de dur treball, un treball que hem dut a terme amb ganes, decisió i valentia, una forma de fer política que sabíem que marcaria un abans i un després. Però esta política no l’ha feta el portaveu del Bloc, ni els tres regidors del Bloc, no; esta política l’ha feta el col·lectiu del Bloc. Esta política s’ha parit en totes les reunions que hem fet, on hem discutit tot el que havia que discutir i democràticament hem decidit tot el què s’havia de fer.

Per tot açò, quan diuen que som uns radicals, que crispem, que dividim el poble, que trenquem la convivència, que vulguem tirar al carrer als empleats de l’Ajuntament, que vulguem tombar cases, xalets, que anem a acabar amb la Banda de Música, que anem a pujar els impostos i la més repetida, i que no paren de repetir, que no tindrem mai més, un Taller d’Ocupació per culpa del Bloc. El que passa és que hi ha un problema.

El problema no és el que ells diuen que nosaltres diem, no; el problema és un problema que ells tenen de fons: Quan senten parlar de crítica, quan escolten opinions diferents a les seues, quan senten parlar de comptes transparents, quan senten parlar, en definitiva de més democràcia, com no estan acostumats, tot açò els sona a radicals, a crispar, a dividir el poble i a trencar la convivència.

Però en canvi no diuen i s’ho callen ben bé... Quin grup polític de Barxeta ha fet possible que els xiquets i les xiquetes de l’escola tingueren els llibres gratis?

Qui va donar la idea de fer una guarderia municipal infantil amb totes les garanties de la llei?

Qui va donar la idea de fer una circumval·lació i obrir un camí del cementeri al moli?

Qui demanava reasfaltar des de la cooperativa fins el camí dels Censals i ells en deien que no era factible?

Qui no ha parat de demanar una línia telefònica per a un carrer del poble que no en tenia, i ara ja en té?

Qui ha proposat que feren ninxos nous al cementeri?

Qui va proposar que no es posaren a la venda?

Qui va recomanar que abaixaren el rebut de la contribució urbana, que recordem; estava l’índex al 0,75, el segon més alt de tota la comarca?

Tot açò i moltes coses més, s’han fet per iniciativa nostra, per iniciativa del Bloc, s’han fet a proposta del Bloc. Si no, penseu... no s’han fet més coses en estos últims 4 anys que en els 16 anys de majoria absoluta? Alguna part de culpa tindrem nosaltres de fer-se el que s’ha fet?

Saben que els queden 4 dies, estan nerviosos i saben que van a perdre, saben que després de 20 anys seguits, van a deixar el poder, van a deixar l’Ajuntament, perquè el poble ja no confia amb ells.

Ara ens tornem a presentar, però amb la força que ens dona el saber que hem treballat bé, ara tornem a estar ací, però amb energies renovades. El projecte del Bloc, este projecte, és el projecte de molta gent. Gent que com tots vosaltres, vulguem que Barxeta canvíe, millore i prospere.

Perquè: El canvi a Barxeta és necessari.

El canvi a Barxeta és necessari i és possible.

Anem a fer que Barxeta es desperte i es pose a treballar.

Sense l’ajuda que he tingut a ma casa, sense l’ajuda de la meua família, les coses no hagueren eixit bé, i... sense la meua dona, jo no seria tampoc qui soc.

I sense l’ajuda de tots vosaltres tampoc haguera sigut possible. Com deia Albert Camus:

“No camines davant meu, pot ser que no et seguisca. No camines darrere de mi, pot ser que no et guie. Camina junt a mi i sigues el meu amic.”

Ànim barxetans i barxetanes, siguem amics i caminem tots junts.

El Bloc a Barxeta ja és imparable

Moltes gràcies,
Visca el Bloc
I visca Barxeta.

Discurs pronunciat amb motiu de l’acte de proclamació com a candidat a l’alcaldia en les eleccions del 2011. Barxeta 19 de febrer de 2011.

jueves, 10 de febrero de 2011

CANDIDAT A ALCALDE DE BARXETA


El Bloc de Barxeta ha escollit l’actual portaveu nacionalista a l’ajuntament, Enric Soler, com a candidat a l’alcaldia de la localitat. Soler es presentarà a les eleccions municipals del 22 de maig com “una alternativa real als vint anys d’un govern d’Esquerra Unida esgotat, paralitzat i sense idees”.

L’elecció d’Enric Soler es va realitzar per unanimitat de l’assemblea del Bloc renovant així la seua confiança en l’actual portaveu que ha realitzat “un excel·lent treball” en la seua tasca d’oposició al consistori. El candidat, va agrair als seus companys i companyes la seua elecció i va declarar que treballarà “de fort i calent, colze amb colze amb tot el col·lectiu”, perquè Barxeta, per primera vegada, tinga un alcalde nacionalista.

La candidatura d’Enric Soler es presentarà de forma oficial amb un acte previst per al 19 de febrer a la Casa de la Cultura de Barxeta, per a la qual es comptarà amb el secretari de la Costera-la Canal de Navarrés, Vicent Muñoz, i amb el secretari general del Bloc, Enric Morera.

Comarcàlia.info