El 5 de setembre de 1936, un mes i mig després que començara la Guerra Civil, un milicià anarquista de 25 anys, un poc fanfarró, va morir en un turonet cordovés d'un tir disparat per un franctirador marroquí. A molt pocs metres, ficat en una trinxera, un fotògraf hongarés de 23 anys que va nàixer amb un dit menut de més, simpàtic, doner i valent, disparava la seua càmera en el mateix segon, apuntant el mateix soldat.
El milicià, Federico Borrell, va morir en l'aire; el fotògraf, Robert Capa, es va amagar en la trinxera sense saber que acabava de fer la foto més famosa de la Guerra Civil i es va tornar a alçar poc després per a, jugant-se la pell, retratar un altre anarquista que també moriria en el mateix lloc un minut després.
La fotografia de Borrell, coneguda a partir de llavors com El soldat caigut, estava destinada a convertir-se en un icona de la Guerra Civil i de qualsevol guerra gràcies a la seua incomparable potència simbòlica. També a arrossegar el dubte d'haver sigut falsejada, degut, entre altres coses, a la seua estranya i visceral perfecció, a la seua oportunitat inaudita al retratar l'instant mateix de la mort del soldat en un solejat erm espanyol.
Una exposició que serà inaugurada el 17 d'octubre a Londres baix el títol d'Açò és la guerra, Robert Capa treballant, aporta noves fotografies encaminades a concloure la qüestió. Una d'elles és reveladora: mostra el cadàver del segon milicià retratat per Capa, estés en el turó. El contacte va ser trobat fa un parell d'anys pel biògraf oficial de Robert Capa, Richard Whelan, junt amb altres desenes de negatius perduts fins llavors pertanyents a la desordenada herència del fotògraf. Gràcies a estos contactes se sap ara millor el que va ocórrer abans i després de la foto en aquell capvespre en Cerro Muriano.
Federico Borrell García, Taino, havia nascut a Benilloba, un poble de la serra alacantina. Va ser el quint de sis germans d'una família pobra. Son pare, Vicente Borrell, llaurador, va morir quan Federico comptava sis anys. La mare, María García, va decidir emigrar a la pròxima i industriosa Alcoi amb tota la prole quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor. Com molts altres jóvens de la zona, també era anarquista. Era presumit i amic de figurar. Tenia els pòmuls molt marcats, un tret físic peculiar que compartia amb son pare i el seu germà. L' historiador local Miguel Pascual ha reunit esta i altres informacions després de rastrejar arxius d'Alcoi i preguntar als testimonis o recordar el que estos van dir en la seua època. "El meu iaio el va conéixer", explica Pascual Mira, "i em contava que Taino era un poc esvalotat".
L'1 de setembre, dies després d'assaltar el quarter d'Infanteria d'Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes partix cap al front andalús, disposats a col•laborar en l'intent republicà de contindre a les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura Taino. La vida li va bé llavors: està a punt de casar-se amb la seua nóvia Marina. Ha deixat guardat a Alcoi un trage acabat de comprar per a la boda. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en esta història.
Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, una aldea situada a pocs quilòmetres de Còrdova a l'alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més prompte en un grapat de "civils amb escopetes", en expressió de l'historiador Francisco Moreno Gómez. Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.
Eixe dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa prop aterrixen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera a la recerca d'un lloc més segur. A l'hora de la sesta, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins baix el cap del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d'Alcoi reben una visita inesperada. "Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes", escriu Moreno Gómez en el seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua nóvia, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.
El front està tranquil a eixa hora. Capa aprofita per a captar a un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L'home de la camisa clara de l'esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà en un estona. El tercer per l'esquerra, amb bigot, també.
A partir d'ací les versions no coincidixen. L'historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que Taino i els seus es van veure sorpresos per l'atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent vessant baix, a taponar el flanc. "Tot un negre panorama que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per a assajar fotomuntatges", afirma. En la batalla mor Borrell.
El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, difunt en 2007, en un article publicat tres anys arrere en la revista Aperture, reconstruïx eixa vesprada d'una forma un poc diferent. Este estudiós coincidix a situar l'arribada de Capa i la resta dels corresponsals a l'inici de la vesprada. Com la zona estava tranquil•la, Capa convenç els milicians perquè posen per a ell amb les seues armes. Estos es presten. I desenvolupen diverses maniobres d'avanç en grup, de salt de trinxeres, de tir.... Els 40 negatius exposats ara en l'exposició de Londres així ho confirmen. Cynthia Young, responsable de l'exposició i que ha examinat cuidadosament totes les fotografies afig: "És evident que mentres Capa i Taro fan les fotografies no estan en el cor de cap batalla".
Però estes maniobres aparentment inofensives van atraure a l'enemic. O, de creure l'historiador Moreno Gómez, va ser llavors quan va arribar la columna de Sáenz de Buruaga. El cas és que l'exercici es va tornar tràgic. Welham ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una fondalada o una trinxera. Al peu d'ella, estava Federico Borrell. A uns metres a la seua dreta, l'altre milicià de bigot. És en eixe precís moment quan una bala impacta contra Taino. Capa s'acatxa en la trinxera. El milicià de bigot, que mai ha sigut identificat, es posa de genolls per a oferir menys blanc, agafa Borrell per les axil•les i, ajudat pels seus companys, conduïx Federico a la trinxera. Després, quan està arreplegant el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi en el mateix lloc que Federico. Capa retrata també eixe moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s'havia vist fins ara.
L'endemà, el germà menut, Evaristo Borrell, deixava el front i tornava a Alcoi per a informar les seues germanes que Federico hi havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava dilluns passat que son pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d'eixe dia de guerra: "Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida". Anys després, Evaristo es casaria amb el trage de boda que Federico havia deixat sense estrenar. "Llavors hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar", explica Empar amb un somriure. El rastre de la nóvia de Federico es va esvair per sempre: "De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: mon pare va perdre el contacte per sempre".
També el rastre de la història de Federico i d'Evaristo i de la columna anarquista d'Alcoi se va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià es convertia en un icona planetària i es reproduïa en totes les revistes i periòdics del món. També d'Alcoi. Un dia, Mario Brotons, aquell adolescent que amb 14 anys havia lluitat en Cerro Muriano, convertit ja en un home de 75 i després d'escriure un llibre en què relatava la seua aventura en la columna anarquista, Retalls d'una època d'inquietuds, assegurava que el seu paisà Taino era el milicià afonat en la foto. La mare d'Empar, la cunyada de Federico, que encara vivia llavors, ho va confirmar. El biògraf Welham ho va donar per bo.
Amb tot, el soldat caigut continua concitant interpretacions trobades. Hi ha dos documentals que ho corroboren. Un d'ells, Els herois mai moren, estrenat en 2004 i dirigit per Jan Arnold, reconstruïx els fets succeïts en Cerro Muriano i localitza el lloc exacte en què Borrell queia abatut, denominat Cerro de la Coja. Arnold no creu que la foto de Capa siga un muntatge: "Ell va estar en moltes guerres, molt prop de la línia de foc. I mai va tindre necessitat falsejar cap foto. No entenc per què ho tenia de fer llavors".
L'altre documental, L'ombra de l'iceberg, dirigit per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbauer i premiat en 2007 en el Festival de la Ciutat de Mèxic, qüestiona tant la veracitat de la foto com el fet que siga Taino el que apareix en la imatge. També l'historiador Miguel Pascual, basant-se en les seues pròpies investigacions, està convençut que la foto és un muntatge i que Borrell va morir en un altre moment de la batalla.
Young, l'organitzadora de l'exposició, creu que la polèmica no acabarà mai. A pesar de l'aparició dels nous negatius que s'exhibiran a partir del dia 17. A pesar de la foto del cadàver. "Que hi haja gent que desconfie és inevitable. No s'ha trobat la seqüència sencera dels negatius. Tal vegada es va perdre. Tal vegada no aparega mai. O sí. Però el que hi ha novament dóna informació rellevant, que corrobora el que sostenia el biògraf Whelan".
No se sap on ni qui va soterrar Federico Borrell. No hi ha cap inscripció en cap registre. El més segur és que el seu cos, junt amb el del segon milicià, estiguen en el cementeri de Villaharta, a pocs quilòmetres de Cerro Muriano, on van acabar molts cadàvers de la batalla. De ser així, de ser tot cert, ací es trobarà també la bala que va travessar el seu cor en l'instant mateix en què Capa estrenyia l'obturador de la seua càmera Leica.
El milicià, Federico Borrell, va morir en l'aire; el fotògraf, Robert Capa, es va amagar en la trinxera sense saber que acabava de fer la foto més famosa de la Guerra Civil i es va tornar a alçar poc després per a, jugant-se la pell, retratar un altre anarquista que també moriria en el mateix lloc un minut després.
La fotografia de Borrell, coneguda a partir de llavors com El soldat caigut, estava destinada a convertir-se en un icona de la Guerra Civil i de qualsevol guerra gràcies a la seua incomparable potència simbòlica. També a arrossegar el dubte d'haver sigut falsejada, degut, entre altres coses, a la seua estranya i visceral perfecció, a la seua oportunitat inaudita al retratar l'instant mateix de la mort del soldat en un solejat erm espanyol.
Una exposició que serà inaugurada el 17 d'octubre a Londres baix el títol d'Açò és la guerra, Robert Capa treballant, aporta noves fotografies encaminades a concloure la qüestió. Una d'elles és reveladora: mostra el cadàver del segon milicià retratat per Capa, estés en el turó. El contacte va ser trobat fa un parell d'anys pel biògraf oficial de Robert Capa, Richard Whelan, junt amb altres desenes de negatius perduts fins llavors pertanyents a la desordenada herència del fotògraf. Gràcies a estos contactes se sap ara millor el que va ocórrer abans i després de la foto en aquell capvespre en Cerro Muriano.
Federico Borrell García, Taino, havia nascut a Benilloba, un poble de la serra alacantina. Va ser el quint de sis germans d'una família pobra. Son pare, Vicente Borrell, llaurador, va morir quan Federico comptava sis anys. La mare, María García, va decidir emigrar a la pròxima i industriosa Alcoi amb tota la prole quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor. Com molts altres jóvens de la zona, també era anarquista. Era presumit i amic de figurar. Tenia els pòmuls molt marcats, un tret físic peculiar que compartia amb son pare i el seu germà. L' historiador local Miguel Pascual ha reunit esta i altres informacions després de rastrejar arxius d'Alcoi i preguntar als testimonis o recordar el que estos van dir en la seua època. "El meu iaio el va conéixer", explica Pascual Mira, "i em contava que Taino era un poc esvalotat".
L'1 de setembre, dies després d'assaltar el quarter d'Infanteria d'Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes partix cap al front andalús, disposats a col•laborar en l'intent republicà de contindre a les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura Taino. La vida li va bé llavors: està a punt de casar-se amb la seua nóvia Marina. Ha deixat guardat a Alcoi un trage acabat de comprar per a la boda. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en esta història.
Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, una aldea situada a pocs quilòmetres de Còrdova a l'alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més prompte en un grapat de "civils amb escopetes", en expressió de l'historiador Francisco Moreno Gómez. Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.
Eixe dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa prop aterrixen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera a la recerca d'un lloc més segur. A l'hora de la sesta, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins baix el cap del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d'Alcoi reben una visita inesperada. "Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes", escriu Moreno Gómez en el seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua nóvia, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.
El front està tranquil a eixa hora. Capa aprofita per a captar a un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L'home de la camisa clara de l'esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà en un estona. El tercer per l'esquerra, amb bigot, també.
A partir d'ací les versions no coincidixen. L'historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que Taino i els seus es van veure sorpresos per l'atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent vessant baix, a taponar el flanc. "Tot un negre panorama que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per a assajar fotomuntatges", afirma. En la batalla mor Borrell.
El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, difunt en 2007, en un article publicat tres anys arrere en la revista Aperture, reconstruïx eixa vesprada d'una forma un poc diferent. Este estudiós coincidix a situar l'arribada de Capa i la resta dels corresponsals a l'inici de la vesprada. Com la zona estava tranquil•la, Capa convenç els milicians perquè posen per a ell amb les seues armes. Estos es presten. I desenvolupen diverses maniobres d'avanç en grup, de salt de trinxeres, de tir.... Els 40 negatius exposats ara en l'exposició de Londres així ho confirmen. Cynthia Young, responsable de l'exposició i que ha examinat cuidadosament totes les fotografies afig: "És evident que mentres Capa i Taro fan les fotografies no estan en el cor de cap batalla".
Però estes maniobres aparentment inofensives van atraure a l'enemic. O, de creure l'historiador Moreno Gómez, va ser llavors quan va arribar la columna de Sáenz de Buruaga. El cas és que l'exercici es va tornar tràgic. Welham ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una fondalada o una trinxera. Al peu d'ella, estava Federico Borrell. A uns metres a la seua dreta, l'altre milicià de bigot. És en eixe precís moment quan una bala impacta contra Taino. Capa s'acatxa en la trinxera. El milicià de bigot, que mai ha sigut identificat, es posa de genolls per a oferir menys blanc, agafa Borrell per les axil•les i, ajudat pels seus companys, conduïx Federico a la trinxera. Després, quan està arreplegant el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi en el mateix lloc que Federico. Capa retrata també eixe moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s'havia vist fins ara.
L'endemà, el germà menut, Evaristo Borrell, deixava el front i tornava a Alcoi per a informar les seues germanes que Federico hi havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava dilluns passat que son pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d'eixe dia de guerra: "Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida". Anys després, Evaristo es casaria amb el trage de boda que Federico havia deixat sense estrenar. "Llavors hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar", explica Empar amb un somriure. El rastre de la nóvia de Federico es va esvair per sempre: "De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: mon pare va perdre el contacte per sempre".
També el rastre de la història de Federico i d'Evaristo i de la columna anarquista d'Alcoi se va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià es convertia en un icona planetària i es reproduïa en totes les revistes i periòdics del món. També d'Alcoi. Un dia, Mario Brotons, aquell adolescent que amb 14 anys havia lluitat en Cerro Muriano, convertit ja en un home de 75 i després d'escriure un llibre en què relatava la seua aventura en la columna anarquista, Retalls d'una època d'inquietuds, assegurava que el seu paisà Taino era el milicià afonat en la foto. La mare d'Empar, la cunyada de Federico, que encara vivia llavors, ho va confirmar. El biògraf Welham ho va donar per bo.
Amb tot, el soldat caigut continua concitant interpretacions trobades. Hi ha dos documentals que ho corroboren. Un d'ells, Els herois mai moren, estrenat en 2004 i dirigit per Jan Arnold, reconstruïx els fets succeïts en Cerro Muriano i localitza el lloc exacte en què Borrell queia abatut, denominat Cerro de la Coja. Arnold no creu que la foto de Capa siga un muntatge: "Ell va estar en moltes guerres, molt prop de la línia de foc. I mai va tindre necessitat falsejar cap foto. No entenc per què ho tenia de fer llavors".
L'altre documental, L'ombra de l'iceberg, dirigit per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbauer i premiat en 2007 en el Festival de la Ciutat de Mèxic, qüestiona tant la veracitat de la foto com el fet que siga Taino el que apareix en la imatge. També l'historiador Miguel Pascual, basant-se en les seues pròpies investigacions, està convençut que la foto és un muntatge i que Borrell va morir en un altre moment de la batalla.
Young, l'organitzadora de l'exposició, creu que la polèmica no acabarà mai. A pesar de l'aparició dels nous negatius que s'exhibiran a partir del dia 17. A pesar de la foto del cadàver. "Que hi haja gent que desconfie és inevitable. No s'ha trobat la seqüència sencera dels negatius. Tal vegada es va perdre. Tal vegada no aparega mai. O sí. Però el que hi ha novament dóna informació rellevant, que corrobora el que sostenia el biògraf Whelan".
No se sap on ni qui va soterrar Federico Borrell. No hi ha cap inscripció en cap registre. El més segur és que el seu cos, junt amb el del segon milicià, estiguen en el cementeri de Villaharta, a pocs quilòmetres de Cerro Muriano, on van acabar molts cadàvers de la batalla. De ser així, de ser tot cert, ací es trobarà també la bala que va travessar el seu cor en l'instant mateix en què Capa estrenyia l'obturador de la seua càmera Leica.
Traducció de: ANTONIO JIMÉNEZ BARCA - Madrid - 05/10/2008
