JA TARDEN !!!

- Ha vingut Vicen preguntant per tu.
- I què volia, t’ho ha dit? - Li conteste a la meua dona.
- No, li he dit que estaves en Gandia i m’ha dit que tornaria.
- Molt bé, vaig a dutxar-me que estic fet pols.

Diumenge 19 de novembre de 2006, acabe d’arribar a casa després de córrer la XII edició de la mitja marató de Gandia, he fet un temps de 1 h 52 m 35 s i estic més cremat que "les maraques de Machín", cansat però molt content d’haver finalitzat la mitja de Gandia, era la tercera vegada que participava.

Isc de la dutxa, ja està la taula parada, la meua dona sempre fa els diumenges que hi ha carrera un bon entrepà de brascada per tal de reposar forces. Dinem la família i comentem com ha transcorregut la mitja i com han quedat els participants de Barxeta; tots molt bé i molt contents.

Una vegada em prenc el café em deixe caure damunt el sofà esperant a la visita, - espere que no tarde molt perquè estic desitjant entrar a l’habitació i gitar-me i no alçar-me fins que el cos diga prou. Ja m’he pres la mitja pindoleta de “Miolastan” per tal d’agafar millor el descans.

A l’instant sona d’intèrfon i la meua dona va a obrir. A l’instant sent com diu:

- Si, ja ha vingut, passa, que està al sofà del menjador.

Em reincorpore i ens seiem un enfront d’altre a cada extrem del sofà. La meua dona ho fa en una de les butaques, els xiquets ja estan a les seues habitacions mirant la tele. Després de les salutacions de rigor entrem al tema:

- Tu diràs el que vols.

- Mira, resulta que van a fer eleccions a la Junta Rectora de la Cooperativa i havíem pensat en tu perquè et presentares de president. Tots nosaltres et donaríem suport, estos que estan no ens agraden gens ni mica.

L’oferta em deixa bocabadat. Reflexione sobre els darrers esdeveniments que he tingut amb la Cope. Acabe de presentar l’escrit fa uns mesos per a donar-me de baixa, complia els cinc anys com a soci de l’OPFH i com que no m’agrada la gestió de la Cooperativa, anava a eixir-me’n. És més havia tingut dues intervencions a les dues darreres assemblees de la Cooperativa, bastant crítiques.

La primera el dimecres dia 9 d’agost de 2006 en la qual vaig pregar davant de tot el públic allí present que omplia de gom a gom el local: ”Si estiguéreu en una empresa privada i amb eixes pèrdues, la junta directiva havia que dimitir a l’instant i anar-se’n tots al carrer així que, com a soci nº 589 vos demane que dimitiu i que se’n aneu tots al carrer”. Aquesta Assemblea General Extraordinària crec recordar que tenia un únic punt en l’orde del dia: “Informe situación Sección Economato”.

La segona va ser una Junta General Ordinària celebrada el divendres 29 de setembre de 2006 en la qual al tercer punt es tractava de: “3. Liquidación del presupuesto del R.F.C.P. de 2005-2006 y aprobación del presupuesto para 2006-2007”. En aquesta Junta l’únic soci que va votar en contra d’aquest punt va ser, en efecte, un servidor.

Me’n recorde perfectament, abans de pujar a la Casa de Cultura, allí al rotgle on érem al parc Jaume I, un bon grapat de socis; a tots els pareixia mal la situació econòmica de la cooperativa, tots criticaven, açò no podia continuar així, etc. etc. etc. I ja dalt, quan el president demana la votació del punt nº3 –“anem a aprovar este punt i a passar al següent”- en el qual el gerent ha estat llegint l’informe econòmic i financer quasi mitja hora; tots els socis es queden muts i davant l’ensordidor silenci, jo, situat al fons del local, m’alce i dic: “Jo vote que no”.

Vaig estar de peu no més de 5 segons, albirant a la gent, ningú dels allí presents, repetisc, ningú dels allí presents va obrir la boca i això que estaven jugant-se el seu futur econòmic. Pense el que pense: “Ací sobra uno i sóc jo” - me’n vaig anar de la reunió amb la consciència tranqui-la i ja no he volgut saber ja res més de la Cooperativa.

Li conteste a Vicen la proposta que m’havia fet:

- Mira, he tramitat la meua baixa de la Cope, a més, estic preparant una candidatura para presentar-nos a les properes eleccions municipals i per tot açò no puc presentar-me.

Vicen es va quedar conformada amb la meua resposta. Vam seguir parlant dels nostres fills que són i sempre han sigut molt amics i ens vam acomiadar.

Després ja se sap tota la resta, la Cooperativa en la ruïna total, els anteriors dirigents amb una jubilació de capità general, el terme abandonat, el sector agrícola de Barxeta en la misèria, i el més greu: Els llauradors callen i no obrin la boca... i d’eixos “tots nosaltres” que em volien donar el seu suport i fer-me president de la Cooperativa perquè havien pensat en mi... millor ni anomenar-los.

A aquestos ineptes, de les poquetes poltrones que els queda, com per exemple la Comunitat de Regants, es comenta que volen dimitir.

Que volen dimitir???

Ja tarden!!!