ENRIC SOLER: EN PRIMERA PERSONA

JA TARDEN !!!

2011-11-19T00:30:00.000-08:00

- Ha vingut Vicen preguntant per tu.
- I què volia, t’ho ha dit? - Li conteste a la meua dona.
- No, li he dit que estaves en Gandia i m’ha dit que tornaria.
- Molt bé, vaig a dutxar-me que estic fet pols.

Diumenge 19 de novembre de 2006, acabe d’arribar a casa després de córrer la XII edició de la mitja marató de Gandia, he fet un temps de 1 h 52 m 35 s i estic més cremat que "les maraques de Machín", cansat però molt content d’haver finalitzat la mitja de Gandia, era la tercera vegada que participava.

Isc de la dutxa, ja està la taula parada, la meua dona sempre fa els diumenges que hi ha carrera un bon entrepà de brascada per tal de reposar forces. Dinem la família i comentem com ha transcorregut la mitja i com han quedat els participants de Barxeta; tots molt bé i molt contents.

Una vegada em prenc el café em deixe caure damunt el sofà esperant a la visita, - espere que no tarde molt perquè estic desitjant entrar a l’habitació i gitar-me i no alçar-me fins que el cos diga prou. Ja m’he pres la mitja pindoleta de “Miolastan” per tal d’agafar millor el descans.

A l’instant sona d’intèrfon i la meua dona va a obrir. A l’instant sent com diu:

- Si, ja ha vingut, passa, que està al sofà del menjador.

Em reincorpore i ens seiem un enfront d’altre a cada extrem del sofà. La meua dona ho fa en una de les butaques, els xiquets ja estan a les seues habitacions mirant la tele. Després de les salutacions de rigor entrem al tema:

- Tu diràs el que vols.

- Mira, resulta que van a fer eleccions a la Junta Rectora de la Cooperativa i havíem pensat en tu perquè et presentares de president. Tots nosaltres et donaríem suport, estos que estan no ens agraden gens ni mica.

L’oferta em deixa bocabadat. Reflexione sobre els darrers esdeveniments que he tingut amb la Cope. Acabe de presentar l’escrit fa uns mesos per a donar-me de baixa, complia els cinc anys com a soci de l’OPFH i com que no m’agrada la gestió de la Cooperativa, anava a eixir-me’n. És més havia tingut dues intervencions a les dues darreres assemblees de la Cooperativa, bastant crítiques.

La primera el dimecres dia 9 d’agost de 2006 en la qual vaig pregar davant de tot el públic allí present que omplia de gom a gom el local: ”Si estiguéreu en una empresa privada i amb eixes pèrdues, la junta directiva havia que dimitir a l’instant i anar-se’n tots al carrer així que, com a soci nº 589 vos demane que dimitiu i que se’n aneu tots al carrer”. Aquesta Assemblea General Extraordinària crec recordar que tenia un únic punt en l’orde del dia: “Informe situación Sección Economato”.

La segona va ser una Junta General Ordinària celebrada el divendres 29 de setembre de 2006 en la qual al tercer punt es tractava de: “3. Liquidación del presupuesto del R.F.C.P. de 2005-2006 y aprobación del presupuesto para 2006-2007”. En aquesta Junta l’únic soci que va votar en contra d’aquest punt va ser, en efecte, un servidor.

Me’n recorde perfectament, abans de pujar a la Casa de Cultura, allí al rotgle on érem al parc Jaume I, un bon grapat de socis; a tots els pareixia mal la situació econòmica de la cooperativa, tots criticaven, açò no podia continuar així, etc. etc. etc. I ja dalt, quan el president demana la votació del punt nº3 –“anem a aprovar este punt i a passar al següent”- en el qual el gerent ha estat llegint l’informe econòmic i financer quasi mitja hora; tots els socis es queden muts i davant l’ensordidor silenci, jo, situat al fons del local, m’alce i dic: “Jo vote que no”.

Vaig estar de peu no més de 5 segons, albirant a la gent, ningú dels allí presents, repetisc, ningú dels allí presents va obrir la boca i això que estaven jugant-se el seu futur econòmic. Pense el que pense: “Ací sobra uno i sóc jo” - me’n vaig anar de la reunió amb la consciència tranqui-la i ja no he volgut saber ja res més de la Cooperativa.

Li conteste a Vicen la proposta que m’havia fet:

- Mira, he tramitat la meua baixa de la Cope, a més, estic preparant una candidatura para presentar-nos a les properes eleccions municipals i per tot açò no puc presentar-me.

Vicen es va quedar conformada amb la meua resposta. Vam seguir parlant dels nostres fills que són i sempre han sigut molt amics i ens vam acomiadar.

Després ja se sap tota la resta, la Cooperativa en la ruïna total, els anteriors dirigents amb una jubilació de capità general, el terme abandonat, el sector agrícola de Barxeta en la misèria, i el més greu: Els llauradors callen i no obrin la boca... i d’eixos “tots nosaltres” que em volien donar el seu suport i fer-me president de la Cooperativa perquè havien pensat en mi... millor ni anomenar-los.

A aquestos ineptes, de les poquetes poltrones que els queda, com per exemple la Comunitat de Regants, es comenta que volen dimitir.

Que volen dimitir???

Ja tarden!!!

75 ANYS D'UNA ICONA DE LA GUERRA CIVIL.

2011-09-05T08:13:00.000-07:00

El 5 de setembre de 1936, un mes i mig després que començara la Guerra Civil, un milicià anarquista de 25 anys, un poc fanfarró, va morir en un turonet cordovés d'un tir disparat per un franctirador marroquí. A molt pocs metres, ficat en una trinxera, un fotògraf hongarés de 23 anys que va nàixer amb un dit menut de més, simpàtic, doner i valent, disparava la seua càmera en el mateix segon, apuntant el mateix soldat.

El milicià, Federico Borrell, va morir en l'aire; el fotògraf, Robert Capa, es va amagar en la trinxera sense saber que acabava de fer la foto més famosa de la Guerra Civil i es va tornar a alçar poc després per a, jugant-se la pell, retratar un altre anarquista que també moriria en el mateix lloc un minut després.

La fotografia de Borrell, coneguda a partir de llavors com El soldat caigut, estava destinada a convertir-se en un icona de la Guerra Civil i de qualsevol guerra gràcies a la seua incomparable potència simbòlica. També a arrossegar el dubte d'haver sigut falsejada, degut, entre altres coses, a la seua estranya i visceral perfecció, a la seua oportunitat inaudita al retratar l'instant mateix de la mort del soldat en un solejat erm espanyol.

Una exposició que serà inaugurada el 17 d'octubre a Londres baix el títol d'Açò és la guerra, Robert Capa treballant, aporta noves fotografies encaminades a concloure la qüestió. Una d'elles és reveladora: mostra el cadàver del segon milicià retratat per Capa, estés en el turó. El contacte va ser trobat fa un parell d'anys pel biògraf oficial de Robert Capa, Richard Whelan, junt amb altres desenes de negatius perduts fins llavors pertanyents a la desordenada herència del fotògraf. Gràcies a estos contactes se sap ara millor el que va ocórrer abans i després de la foto en aquell capvespre en Cerro Muriano.

Federico Borrell García, Taino, havia nascut a Benilloba, un poble de la serra alacantina. Va ser el quint de sis germans d'una família pobra. Son pare, Vicente Borrell, llaurador, va morir quan Federico comptava sis anys. La mare, María García, va decidir emigrar a la pròxima i industriosa Alcoi amb tota la prole quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor. Com molts altres jóvens de la zona, també era anarquista. Era presumit i amic de figurar. Tenia els pòmuls molt marcats, un tret físic peculiar que compartia amb son pare i el seu germà. L' historiador local Miguel Pascual ha reunit esta i altres informacions després de rastrejar arxius d'Alcoi i preguntar als testimonis o recordar el que estos van dir en la seua època. "El meu iaio el va conéixer", explica Pascual Mira, "i em contava que Taino era un poc esvalotat".

L'1 de setembre, dies després d'assaltar el quarter d'Infanteria d'Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes partix cap al front andalús, disposats a col•laborar en l'intent republicà de contindre a les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura Taino. La vida li va bé llavors: està a punt de casar-se amb la seua nóvia Marina. Ha deixat guardat a Alcoi un trage acabat de comprar per a la boda. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en esta història.

Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, una aldea situada a pocs quilòmetres de Còrdova a l'alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més prompte en un grapat de "civils amb escopetes", en expressió de l'historiador Francisco Moreno Gómez. Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.

Eixe dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa prop aterrixen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera a la recerca d'un lloc més segur. A l'hora de la sesta, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins baix el cap del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d'Alcoi reben una visita inesperada. "Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes", escriu Moreno Gómez en el seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua nóvia, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.

El front està tranquil a eixa hora. Capa aprofita per a captar a un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L'home de la camisa clara de l'esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà en un estona. El tercer per l'esquerra, amb bigot, també.

A partir d'ací les versions no coincidixen. L'historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que Taino i els seus es van veure sorpresos per l'atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent vessant baix, a taponar el flanc. "Tot un negre panorama que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per a assajar fotomuntatges", afirma. En la batalla mor Borrell.

El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, difunt en 2007, en un article publicat tres anys arrere en la revista Aperture, reconstruïx eixa vesprada d'una forma un poc diferent. Este estudiós coincidix a situar l'arribada de Capa i la resta dels corresponsals a l'inici de la vesprada. Com la zona estava tranquil•la, Capa convenç els milicians perquè posen per a ell amb les seues armes. Estos es presten. I desenvolupen diverses maniobres d'avanç en grup, de salt de trinxeres, de tir.... Els 40 negatius exposats ara en l'exposició de Londres així ho confirmen. Cynthia Young, responsable de l'exposició i que ha examinat cuidadosament totes les fotografies afig: "És evident que mentres Capa i Taro fan les fotografies no estan en el cor de cap batalla".

Però estes maniobres aparentment inofensives van atraure a l'enemic. O, de creure l'historiador Moreno Gómez, va ser llavors quan va arribar la columna de Sáenz de Buruaga. El cas és que l'exercici es va tornar tràgic. Welham ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una fondalada o una trinxera. Al peu d'ella, estava Federico Borrell. A uns metres a la seua dreta, l'altre milicià de bigot. És en eixe precís moment quan una bala impacta contra Taino. Capa s'acatxa en la trinxera. El milicià de bigot, que mai ha sigut identificat, es posa de genolls per a oferir menys blanc, agafa Borrell per les axil•les i, ajudat pels seus companys, conduïx Federico a la trinxera. Després, quan està arreplegant el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi en el mateix lloc que Federico. Capa retrata també eixe moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s'havia vist fins ara.

L'endemà, el germà menut, Evaristo Borrell, deixava el front i tornava a Alcoi per a informar les seues germanes que Federico hi havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava dilluns passat que son pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d'eixe dia de guerra: "Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida". Anys després, Evaristo es casaria amb el trage de boda que Federico havia deixat sense estrenar. "Llavors hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar", explica Empar amb un somriure. El rastre de la nóvia de Federico es va esvair per sempre: "De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: mon pare va perdre el contacte per sempre".

També el rastre de la història de Federico i d'Evaristo i de la columna anarquista d'Alcoi se va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià es convertia en un icona planetària i es reproduïa en totes les revistes i periòdics del món. També d'Alcoi. Un dia, Mario Brotons, aquell adolescent que amb 14 anys havia lluitat en Cerro Muriano, convertit ja en un home de 75 i després d'escriure un llibre en què relatava la seua aventura en la columna anarquista, Retalls d'una època d'inquietuds, assegurava que el seu paisà Taino era el milicià afonat en la foto. La mare d'Empar, la cunyada de Federico, que encara vivia llavors, ho va confirmar. El biògraf Welham ho va donar per bo.

Amb tot, el soldat caigut continua concitant interpretacions trobades. Hi ha dos documentals que ho corroboren. Un d'ells, Els herois mai moren, estrenat en 2004 i dirigit per Jan Arnold, reconstruïx els fets succeïts en Cerro Muriano i localitza el lloc exacte en què Borrell queia abatut, denominat Cerro de la Coja. Arnold no creu que la foto de Capa siga un muntatge: "Ell va estar en moltes guerres, molt prop de la línia de foc. I mai va tindre necessitat falsejar cap foto. No entenc per què ho tenia de fer llavors".

L'altre documental, L'ombra de l'iceberg, dirigit per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbauer i premiat en 2007 en el Festival de la Ciutat de Mèxic, qüestiona tant la veracitat de la foto com el fet que siga Taino el que apareix en la imatge. També l'historiador Miguel Pascual, basant-se en les seues pròpies investigacions, està convençut que la foto és un muntatge i que Borrell va morir en un altre moment de la batalla.

Young, l'organitzadora de l'exposició, creu que la polèmica no acabarà mai. A pesar de l'aparició dels nous negatius que s'exhibiran a partir del dia 17. A pesar de la foto del cadàver. "Que hi haja gent que desconfie és inevitable. No s'ha trobat la seqüència sencera dels negatius. Tal vegada es va perdre. Tal vegada no aparega mai. O sí. Però el que hi ha novament dóna informació rellevant, que corrobora el que sostenia el biògraf Whelan".

No se sap on ni qui va soterrar Federico Borrell. No hi ha cap inscripció en cap registre. El més segur és que el seu cos, junt amb el del segon milicià, estiguen en el cementeri de Villaharta, a pocs quilòmetres de Cerro Muriano, on van acabar molts cadàvers de la batalla. De ser així, de ser tot cert, ací es trobarà també la bala que va travessar el seu cor en l'instant mateix en què Capa estrenyia l'obturador de la seua càmera Leica.

Traducció de: ANTONIO JIMÉNEZ BARCA - Madrid - 05/10/2008

LA PEDRA DELS MAULETS

2011-08-24T09:45:00.000-07:00

La Pedra dels Maulets és el nom popular amb que és coneix el Monument als Maulets, una escultura en homenatge als maulets que defensaren Xàtiva i els furs valencians durant la Guerra de Successió i que es troba situada a la Plaça de Sant Francesc de la capital de La Costera.

La Pedra dels Maulets és l'únic monument de Xàtiva i possiblement de tot el País Valencià dedicat als maulets. Consisteix en una gran pedra de marbre rosa de les canteres de Barxeta, amb una cara polida sobre la qual hi ha una inscripció que diu: "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978".

La derrota dels austriacistes o maulets contra els borbó o botiflers en Almansa va desbaratar els furs valencians i l’autonomia del Regne de València. “Els botiflers li van trencar la personalitat al Regne de València i nosaltres volíem recuperar-la, amb la col·locació de la pedra en homenatge als maulets es tractava que la gent prenguera consciència del que van ser i de la que hem de ser en el futur", explica Adolfo García, regidor pel PSPV entre 1979-83 i pel Bloc entre 1995 i 1999. I aqueixa consciència nacionalista, submergida durant els anys més durs del franquisme, començava a eixir a Xàtiva i en la resta de la Comunitat Valenciana a partir de finals dels anys seixanta i, en especial, al llarg dels setanta. A falta de diners, una pedra.

A finals d'aqueixa dècada, un altre món pareixia possible en molts sentits, i entre ells, en el ressorgir del nacionalisme valencià. A això es va llançar un grup de xativins de l'ala més nacionalista del PSPV encapçalats per Manuel Casesnoves, Adolfo García i Agustí Ventura.

No tenien diners per a encarregar a un escultor famós un monument creat per a l’ocasió. I per aquesta raó se’ls va ocórrer la idea de comprar una pedra de marbre rosa de Buixcarró de la pedrera de Barxeta, que potser no lluïa tant però sí que eixia més barat. Agustí Ventura compta com Manuel Casesnoves i ell mateix van ser a la pedrera de Vicente Tortosa, a Barxeta. «Entre totes les pedres que allí hi havia vam veure una que estava prou llisa per un costat i la vam triar», recorda. Amb el descompte del 50% que els va fer el propietari, la pedra i el seu transport fins a Xàtiva els va costar 2.000 pessetes de l'època, tal com figura en la factura.

Després, l’escultor de Xàtiva Francisco Bolinches es va encarregar de realitzar la inscripció que encara figura sobre la pedra: «Als maulets, per l'heroica defensa de la ciutat cremada en 1707 per Felip V en la lluita pels furs valencians. Els xativins i els valencians. 18-6-1978». La pedra es va col·locar en el jardí situat junt amb l'església de Sant Francesc, lloc pel qual van entrar les tropes borbòniques en 1707 i on es van lliurar els combats més durs entre maulets i botiflers. Després de rebre els oportuns permisos de l'ajuntament franquista de la ciutat i del govern civil de la província de València, el monument d’homenatge als maulets es va inaugurar el 18 de juny del 78.

A l'acte va acudir el Molt Honorable President del Consell Pre-autonòmic del País València, el socialista Josep Lluís Albinyana, representants de tots els partits democràtics de la ciutat i, segons una crònica escrita per Agustí Ventura en aquells dies, «unes 2.500 persones» entre les que destacaven nombrosos joves amb banderes quadribarrades.La Pedra va ser instal·lada en la Plaça de Sant Francesc a instàncies del primer ajuntament democràtic de Xàtiva. A la seua inauguració acudí Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià i les autoritats locals, encapçalades per Manuel Casesnoves, primer alcalde democràtic.Durant la seua breu existència, ha patit diferents agressions, sobretot en forma de pintades.

El 2003 però, la placa on es llegia la inscripció hagué de ser tallada de nou ja que l'anterior quedà reduïda a trossos irrecomponibles.Tot i això, amb el temps, el fet que siga un dels pocs monuments dedicats als maulets, l'ha convertit en un símbol per molts xativins i per a nacionalistes de tot arreu del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Així en els darrers temps s'organitzen tots els anys en la Pedra dels Maulets diferents actes coincidint amb el 25 d'abril i el 17 de juny dates en que es commemora la batalla d'Almansa i l'incendi de Xàtiva. Entre d'altres és habitual la Commemoració del 25 d'abril a Xàtiva, un acte organitzat pels grups polítics locals amb la participació de diferents entitats cíviques de la ciutat i la manifestació del grup independentista juvenil Maulets.

Article publicat abans a: http://www.blocbarxeta.org

III ANIVERSARI DEL BLOG

2011-08-15T03:19:00.000-07:00

Hui diluns 15 d'agost, aquest blog compleix el tercer aniversari. Ja són tres anys d'escrits "en primera persona". Són 90 les entrades realitzades i 10.000 les visites que ha rebut aquest blog.

Seguiré narrant històries de la Història de Barxeta, aportaré documents amb un cert valor periodístic o informatiu, també donaré la meua opinió al voltant de algun tema que siga d'actualitat i també contaré coses que es puguen contar de dins de l'ajuntament al llarg de la meua primera legislatura (2007-2011.

Sent germà, fill i nét d'Assumpcions, una felicitació en el dia d'huí per a totes les Assumpcions, però sobretot un record a ma mare, que tots en tots els dies de la meua vida me'n recorde d'ella i sempre la tinc al meu pensament.

DOS ALCALDES EN UNA LEGISLATURA

2011-07-12T09:11:00.000-07:00

El 14 de juliol de 1989, van a complir-se vint-i-dos anys d’un ple extraordinari a l’ajuntament de Barxeta en el qual es tenia que elegir un nou alcalde. Aquesta nova elecció d’alcalde a meitat de legislatura era la conseqüència del pacte subscrit entre el CDS i el PSOE arran de les eleccions municipals celebrades el 10 de juny de 1987 en les quals els donaven la majoria absoluta i pel qual havien de compartir alcaldia els dos caps de llista: Vicente Reig Maronda pel CDS i Francisco Perales Llobregat pel PSOE.

Les eleccions havien estat molt disputades i finalment la victòria electoral d’EUPV tan sols havia sigut per majoria simple. La qual cosa va donar peu a que el CDS i el PSOE arribaren a un pacte de legislatura i llevar-li l’alcaldia a EUPV que l’ostentava les dues legislatures anteriors: 1979-83 i 1983-87.

El candidat del CDS va ser alcalde els dos primers anys de la legislatura i el candidat del PSOE ho tenia que ser en els dos darrers anys. Anem a recordar vint-i-dos anys després com es va desenvolupar aquell plenari. Cal recordar que en aquell període s’enregistraven els plenaris, d’aquesta forma hem aconseguit una còpia de l’àudio d’aquell ple. També hem transcrit l’acta del plenari.

HUI FA 34 ANYS: PRIMERES ELECCIONS GENERALS.

2011-06-15T14:02:00.000-07:00

Hui 15 de juny de 2011 cal recordar les primeres eleccions generals lliures després de la II República. Es van celebrar tal dia com hui, i també era dimecres; fa trenta-quatre anys. Els resultats a Barxeta es poden consultar a l'enllaç.

Eleccions Generals 1977

FINAL DE II GUERRA MUNDIAL DE EUROPA.

2011-05-11T14:42:00.000-07:00

En el ple extraordinari celebrat a l’Ajuntament de Barxeta el 10 de maig de 1945 l’alcalde Don José Segura Gisbert (El metge Segura) informa a la Corporació municipal del final de la II Guerra Mundial en territori europeu. El text, molt curiós diu així:

“El Sr alcalde hizo saber a la Gestora Municipal que la guerra en Europa ha terminado y con este motivo, entiende debe expresarse a nuestro Caudillo Franco, la más leal y efusiva felicitación por haber conseguido que nuestra Patria, estuviera al margen de la guerra preservándonos de los horrores de la misma y en el DIA DE LA PAZ, se expresa nuestro reconocimiento, por medio de telegrama y hacerlo constar así en ACTA.

La Gestora municipal, lo acuerda por unanimidad que en este DIA DE LA PAZ, se curse un telegrama a S.E. el Jefe del Estado español testimoniándole el agradecimiento profundo que sentimos hacia su persona y política, que ha sabido librarnos de los horrores de la guerra”.

En aquest ajuntament a més de l’alcalde que era el metge D. José Segura, també formava part com a regidor el mestre de les escoles de Barxeta Didoli, Don José Maria Didoli Mateo, que, a l’igual que el metge, també vivia al carrer Nou.

CANDIDAT A L’ALCALDIA

2011-04-02T14:30:00.000-07:00

ANIVERSARI DEL MUR

2011-03-24T12:45:00.000-07:00

Divendres, 25 de març de 2011 es compliran seixanta-un anys de la finalització oficial de l’obra del “Mur” del riu Barxeta. El 25 de març de 1950, Don José Burguera Dolz del Castellar, Enginyer Director de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i en representació de l’Estat va fer entrega de l’obra al llavors alcalde de Barxeta, Don Vicente García Ballester.

El mur havia tingut un cost total de 287.710,43 ptes (1.729,17 €), de les quals, l’ajuntament s’havia fet càrrec del 40%, a pagar en vint anys; és a dir, el mur es va acabar de pagar en 1970.

El projecte consistia en un mur de quatre metres d’alçada i de secció troncocònica de dos metres en la base i de setanta centímetres en la part superior. El mur feia una llargària total de 249,85 m. Com a curiositat, en el plec de condicions, l’ajuntament estava obligat a realitzar un manteniment i neteja perquè tinguera una “esmerada conservación”.

Després de moltes i diverses fortes avingudes, el riu quasi s’havia menjat el terreny a les esquenes del carrer Major, espai entre els corrals i el riu, que s’havia reduït fins a un sender de no més d’un metre d’amplària. Sender molt transitat aleshores per les dones que anaven al basi a fer el safareig.

Transcrivim l’acta del plenari del 25-03-1950.
AMB 452 Pag. 41.

Reunidos en Barcheta el día 25 de Marzo de mil novecientos cincuenta, Don José Burguera Dolz del Castellar, Ingeniero Director de la Confederación Hidrográfica del Júcar; Don Vicente García Ballester, Alcalde del Ayuntamiento de Barcheta; Don Ramón Ballester Flores y Don José Ballester Tudela, Concejales del mismo, ambos delegados por dicho Ayuntamiento para el acto, se procedió por el señor Ingeniero Director, en representación del Estado a la entrega al Ayuntamiento de Barcheta de las obras de defensa de Barcheta contra las avenidas del río del mismo nombre, ejecutadas por administración mediante concurso de destajos, en cumplimiento de lo dispuesto en el artículo sesenta y cinco del Decreto de diecisiete de Mayo de mil novecientos cuarenta, obras que con sus características esenciales, juntamente con el plano general que se acompaña se detallan a continuación.

OBRAS DE DEFENSA: La obra consiste en un muro de cuatro metros de altura por setenta centímetros de espesor en la coronación y un metro setenta centímetros de espesor en la base, con cimientos de dos metros de espesor y altura variable según la clase de terreno construido a lo largo de la margen izquierda del río Barcheta y en una longitud de doscientos cuarenta y nueve metros, ochenta y cinco centímetros.

Al efectuar la entrega de las obras, el señor Ingeniero Director indicó al Ayuntamiento de Barcheta que según lo dispuesto en el Decreto citado, viene obligado a la esmerada conservación de las obras, consignando en sus presupuestos anuales las cantidades que ello pueda requerir, a fin de que el muro se conserve en buen estado, lo que comprobará el señor Ingeniero Director en sus visitas de inspección.

Además, se les advierte muy especialmente que no deben introducir modificaciones en las obras sin autorización de la Confederación Hidrográfica del Júcar, a la que deberán acudir, cuando proceda, por medio de la oportuna instancia, exponiendo con claridad las modificaciones que pretendan introducir, siempre por su cuenta.

Practicada la liquidación de estas obras, resulta un importe total de doscientas ochenta y siete mil setecientas diez pesetas, cuarenta y tres céntimos (287.710,43); que han sido totalmente abonadas por el Estado.

El Ayuntamiento de Barcheta tiene que abonar al Estado el cuarenta por ciento (40%) del importe de las obras o sea, ciento quince mil ochenta y cuatro pesetas, diecisiete céntimos (115.084,17) en veinte anualidades que corresponden cinco mil setecientas cincuenta y cuatro pesetas, veintiún céntimos (5.754,21) por anualidad.

Y para que conste a los efectos del ya mencionado Decreto, se extiende por triplicado la presente acta que firman los asistentes al acto de entrega.= José Burguera.= Vicente Garcia.= Ramón Ballester.= José Ballester.= Rubricados.

BARXETA EN LA RIUADA DE VALÈNCIA

2011-03-16T12:55:00.000-07:00

La Gran Riuada de València va ocórrer el 14 d'octubre de 1957 quan el riu Túria es va desbordar com a conseqüència de les fortes pluges. L’Ajuntament de Barxeta es va mobilitzar per tal d’ajudar i a l’acta del plenari celebrat el primer dia de novembre del mil nou-cents cinquanta-set (AMB 425) es donava compte de totes les accions realitzades per la corporació i veïnat del poble.

ACTA DEL 01-11-1957. (Extracte)

Socorro a los damnificados de Valencia: Conocida la catástrofe que ha asolado a nuestra querida capital y pueblos afectados por inundaciones del río Turia el día 14 de octubre último. Nuestras primeras autoridades se prestaron a organizar socorros en contacto del señor Alcalde y Jefe Comarcal de Játiva, habiendo remitido una de las primeras expediciones de pan.

En consecuencia el Ayuntamiento ha publicado y encabezado una suscripción con quinientas once pesetas procedentes de la supresión de fiestas locales en el año actual, con motivo de la desolación que antecede y atender en parte a los damnificados que el vecindario y heredades han respondido co gran interés la suma de cinco mil quinientas setenta y seis pesetas veinticinco céntimos. Habiendo pagado a los panaderos los quinientos kilogramos de pan, entrega el señor alcalde D. Ernesto Seguí Guerola al Excmo. Sr. Capitan general la diferencia en metálico por valor de tres mil cincuenta y seis veinticinco céntimos.

También se hace constar en acta que la entrega de 500 kg de pan se remitió el día 16 de octubre y con fecha 21 D. Vicente Garcia Ballester y hermano con sus tres camiones, D. Salvador Fenollar con otro, Hdos de D. José Sanchis de Quesada con un tractor agrícola y cuarenta hombres a cargo del señor alcalde, realizaron trabajos de sacar escombros de la capital con carácter voluntario.

Repitiendo este último trabajo el día 24 del mismo con un camión de Vicente Fenollar, tractores agrícolas de Hdos de D. José Sanchis de Quesada y Diega Boscá Segarra que con treinta hombres vuelven a realizar trabajos de sacar barro; quedando por todo ello reconocida y agradecida la Corporación y vecindario.

LA COMPRA DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT

2011-03-15T14:21:00.000-07:00

Amb aquest article pretenc relatar d’una manera breu i utilitzant el material de l’Arxiu Municipal de Barxeta (AMB 416), totes les gestions dutes a terme per tal de comprar l’actual edifici de l’Ajuntament.

Es va inaugurar el dia 15 de febrer de 1.923 sent alcalde D. José Ballester Gimeno, el preu de compra va ser de 10.120 pessetes i l’edifici era propietat de D. José María Rodrigo Flores, “El senyoret Maruco”.

Aspecte de la Plaça de l’Església a l’any 1928.
Foto: Carmen Sanchis.
Història del poble de Barxeta (Abel Soler, 2004)

Extracte del Ple de 11-05-1922 (Pág 17)

El Sr. Alcalde sometió a la consideración de los Sres. Concejales la urgente necesidad de adquirir o construir un edificio en que se establezcan la Casa Consistorial, el Juzgado Municipal y sus anejos, pues la que hoy se tiene es pequeña, se halla en uno de los extremos de la población y ésta como las demás dependencias se hallan dispersas y en casas particulares que cuestan al municipio una importante cantidad de alquiler.

Que en sesión de 16 de noviembre de 1919 los Sres. Perjudicados en el pedrisco de 29 de julio de aquel año, comprendiendo ya entonces la necesidad y urgencia de dotar al municipio de un edificio adecuado para dichos fines, renunciaron generosamente a favor del pueblo a las cantidades que les correspondían de la subvención de 4.550 pesetas que por la referida calamidad concedió a este término municipal la R.O. de 27 de octubre del propio año del Ministerio de Fomento, y cobrado el líquido de la misma que ascendía a 4.495 pesetas ingresó al capítulo de valores fuera de presupuesto art.º 5º de la Caja Municipal, de cuya cantidad se dispone al efecto, para servir, por lo menos en parte, a la adquisición o construcción del edificio.

Y que para que el ayuntamiento juzgase con conocimiento de causa de que si le convenía más construir un edificio de nueva planta o adquirir alguno de los que existen en la población en muy buen estado, había consultado con el Arquitecto D. Emilio Ferrer Gisbert, de Valencia, acerca de lo que podría costar un edificio para dichas dependencias, habiéndole contestado que seria su costo de 25.000 pesetas por lo menos y que también había conferenciado con los dueños de las casas número tres de la Plaza de la Iglesia y número siete de la de Játiva, los cuales se han manifestado dispuestos a venderlos edificios por unas 10.200 pesetas el primero y 12.500 pesetas el segundo y que todavía hay en el pueblo algunos otros edificios que tal vez sus dueños entrarían en tratos para enajenarlas.

Tomándolo en cuenta el Ayuntamiento; teniendo presente la gran diferencia de coste entre un nuevo edificio y la compra de alguno de los que ya existen, conociendo los Sres. Concejales estos edificios que no son muy antiguos y que por su sólida constitución se encuentran en perfecto estado, acordó por unanimidad que se intente la adquisición por concurso de un edificio que baste para el fin de que se trata, y que si esto no se lograse, entones se estudiaría la conveniencia de construir uno de nueva planta.

Que la Comisión de Obras del Ayuntamiento proponga las condiciones que ha de tener el edificio que se adquiera y formule las bases para el concurso ateniéndose al precio aproximado de doce mil pesetas, pagaderas en plazos, dentro del año actual mediante la formación de un presupuesto extraordinario por dichas 4.495 ptas. Que resultan en valores fuera del presupuesto, y de los venideros, que es de lo que el Ayuntamiento podrá disponer sin necesidad de acudir a empréstitos ni a buscar recursos extraordinarios.

Extracte del Ple de 13-07-1922 (Pág 22-Bis)

El Ayuntamiento por unanimidad acordó que el Sr. Alcalde Presidente en nombre y representación del mismo, solicite de la Excma. Diputación Provincial de Valencia, que la cantidad de mil ciento treinta y siete pesetas ochenta y cinco céntimos que a este pueblo corresponde, según el anuncio inserto en el Boletín Oficial de la Provincia nº 46 de 23 de febrero de 1921 procedente de la recaudación obtenida del arbitrio de la exportación de arroces, le sea abonada a este municipio para invertirla como ayuda al mayor gasto que origine la compra de un edificio para la Casa Consistorial y dependencias anejas; (cuyo expediente de concurso para su adquisición se halla en tramitación) por tratarse de una mejora de utilidad y provecho del vecindario y terratenientes del término, ya que han de disfrutar también de dicho edificio la Comunidad de regantes …

Extracte del Ple de 07-12-1922 (Pág 32-Bis)

El Sr. Presidente manifestó que, cumpliendo los acuerdos relativos al contrato de compra de la casa de D. José Maria Rodrigo Flores en la plaza de la Iglesia sin número de este pueblo para establecer en ella la Casa Consistorial, el juzgado municipal y sus dependencias anejas, el vendedor constituyó la fianza definitiva y realizó las obras ordenadas, según veredicta la certificación librada por el Ayuntamiento en treinta de noviembre último, de que yo el Secretario, di lectura.

Enterado el Ayuntamiento, y aprobando todo lo hecho por el Sr. Alcalde, acordó por unanimidad, aceptar la entrega de la expresada finca, de la cual se hará cargo el Sr. Alcalde, recibiendo las llaves al otorgarse la escritura el día que el mismo designe.

Aprobó asimismo, el importe de las obras de reparaciones que en definitiva han costado la cantidad de mil pesetas, de las cuales ha de abonar, según la condición quince, el Municipio, más las consignadas en la proposición del precio de compra, o sea, en junto diez mil ciento veinte pesetas.

Acordó asimismo que después de otorgar la escritura, previa justificación por el vendedor de haber satisfecho los gastos del concurso, honorarios del Arquitecto, escritura y su copia, que entregarán el vendedor al Ayuntamiento, se le devuelva la fianza definitiva y le abone el Sr. Alcalde las cuatro mil pesetas del plazo correspondiente al año actual, y que abone, también con cargo a la partida de quinientas pesetas, consignada en el Cáp. 1º art.11º del Presupuesto extraordinario aprobado por la Superioridad en dos de agosto último, el impuesto de Derechos reales por la compra y los honorarios del Registrador de la propiedad por inscribir la finca a favor del Municipio en el Registro de su cargo.

Extracte del Ple de 11-01-1923 (Pág 35-Bis)

El Ayuntamiento por unanimidad acordó designar al Sr. Alcalde D. José Ballester Gimeno y al Sr. Regidor Síndico D. José Vilar Tomás, para que concurran en nombre y representación del mismo, al acto de otorgamiento de la escritura, con D. José Mª Rodrigo Flores, de la compra de la casa de la plaza de la Iglesia, antes sin número, hoy número tres, para establecer en ella la Casa Capitular, juzgado municipal y dependencias anejas, que dicho señor ofreció, en el concurso celebrado, por precio de diez mil ciento veinte pesetas; acordando asimismo, que en virtud de lo establecido en la condición 4ª del Pliego de Condiciones aprobado por el Ayuntamiento y Junta Municipal de Asociados y que sirvió e base al mismo concurso, demás del precio de compra antes indicado, percibirá el Sr. Rodrigo por separado el coste de las reparaciones en lo que éstas excedan de mil pesetas; haciéndose el pago de ambas cantidades a razón de cuatro mil pesetas dentro del año actual, cinco mil dentro del siguiente y el resto dentro del año económico de mil novecientos veinticuatro-veinticinco, sin intereses por los aplazamientos, y que en garantía al acreedor le quede hipotecada dicha finca para la efectividad del pago de las repetidas diez mil ciento veinte pesetas de compra y hasta cuatro mil pesetas del coste de las reparaciones.

Extracte del Ple de 25-01-1923 (Pág 36-Bis)

Se acordó autorizar al Sr. Alcalde-Presidente para que cuando lo considere oportuno formalice contrato de Seguro de Incendios del edificio Casa Capitular en todas las dependencias que contiene, con la Compañía aseguradora la Catalana y por valor de quince mil pesetas.

Extracte del Ple de 08-02-1923 (Pág 38)

En vista por lo manifestado por el r. Alcalde-Presidente de haberse otorgado ya la escritura de compraventa con D. José Mª Rodrigo Flores de la Casa adquirida por al Ayuntamiento mediante el concurso público celebrado y según la autorización acordada por la Corporación en once de Enero último, se acordó por unanimidad de los señores presentes que desde la próxima se celebren las sesiones y demás actos oficiales del Ayuntamiento en la nueva Casa Capitular de la plaza de la Iglesia, debiendo celebrarse las sesiones ordinarias a las ocho de la noche.

FINAL

L’edifi de l’Ajuntament s’estrena al Plenari celebrat el dia quinze de febrer de 1923. La composició de l’Ajuntament era el següent:

D. José Ballester Gimeno – Alcalde-Presidente.
D. José Ventura Cerdá – 1er Teniente Alcalde.
D. Filiberto Fuster Sanchís – 2º Teniente Alcalde.
D. José Vilar Tomás – Regidor Síndico.
D. Vicente Berenguer Mahíques.
D. Vicente Bataller Segarra.
D. Antonio Mahíques Segarra.
D. Joaquin Huet Tortosa.
D. Félix Sanchis Ripoll.

DIA DE LA DONA

2011-03-08T14:00:00.000-08:00

La Constitució de 1931 en el seu article 36 proposava la concessió del vot a la dona. Una diputada del Partit Radical, Clara Campoamor, defensava el dret de la dona a votar i la diputada del Partit Radical Socialista, Victòria Kent, defensava l’opció contraria.

L'esquerra, amb l'excepció d'un grup de socialistes i alguns republicans no volien que la dona votara perquè se suposava que aquesta estava molt influenciada per l'Església i estaria a favor de la dreta. Per això, el Partit Radical Socialista va posar davant de Clara Campoamor a una altra reconeguda diputada, Victòria Kent, contrària al vot de les dones. El debat va ser extraordinari i Clara Campoamor va ser superior. Finalment, l'aprovació del sufragi femení es va aconseguir amb el suport de la minoria de dretes, la majoria del PSOE i alguns republicans.

Va ser famós l’enfrontament parlamentari de les dues úniques dones de la legislatura constituent de la II República.

VICTORIA KENT:

Es necesario que las mujeres que sentimos el fervor democrático, liberal y republicano pidamos que se aplace el voto de la mujer. Como se ha comprometido a servir a la república durante toda su vida, pido a la cámara que avive su conciencia liberal, aplazando el derecho pedido, porque entiendo que no es cuestión de capacidad, sino de oportunidad.

Entiendo que para defender un ideal, la mujer necesita la convivencia con ese ideal. La mujer necesita ver que la República ha traído a España lo que no supo traer la Monarquía: escuelas, laboratorios, etc. Cuando dentro de unos años funcionen esas 20.000 escuelas que han sido anunciadas, la mujer será la más ardiente defensora de la República.

No se pueden medir a las mujeres españolas por el entusiasmo de algunas muchachas universitarias, tan entusiastas por la República. Si todas fueran así, yo me levantaría a pedir el voto femenino.

CLARA CAMPOAMOR.

Comprendo la tortura del espíritu de la señorita Kent al haber negado la capacidad inicial de la mujer. Creo que por su pensamiento ha debido de pasar en alguna forma la frase de Anatole France sobre aquellos socialistas que iban a votar por necesidad en contra de los obreros.

La manifestación pro responsabilidades del año 1921 fue nutrida por las mujeres. Al hablar con elogio de las mujeres obreras y universitarias, ¿no se les está concediendo la capacidad? ¿No pagan las mujeres impuestos? ¿No sufren los rigores de la ley y todas las sanciones? ¿Por qué el hombre ha de gozar del advenimiento de la República de todos los derechos y se ha de colocar en lazareto a la mujer?

Los votos no fueron solo de los hombres. ¿Tenéis derecho, hombres a cerrar las puertas a la mujer? No. No existe ese derecho natural, sino la violencia de la ley. Dejad que la mujer se manifieste.

ABC 02-10-1931

ARTICLE D'OPINIÓ

2011-03-02T13:23:00.000-08:00

L’A.D.M.B. I EL 22-M

Des de la seua creació l’A.D.M.B. (Associació en Defensa del Massís del Boscarró) ha fet una tasca molt important envers la conscienciació de tothom sobre la defensa del medi natural i la importància de desenvolupar activitats compatibles amb la sostenibilitat del medi ambient.

Han sigut una sèrie de tasques, treballs i activitats realitzades que al llarg d’aquests tres anys han captivat i encisat a molta gent i ens han motivat i incentivat més si cal, per conèixer les nostres serres, els nostres espais naturals i fins i tot el nostre riu.

Aquesta gent ha treballat bé i ha realitzat una llavor que no mai abans, havia realitzat ningú. S’han guanyat el reconeixement, el respecte i l’apreci d’un sector molt ampli dels ciutadans. Gent que ens agrada recórrer el nostre terme, conèixer la fauna i la flora dels nostres espais naturals i del nostre riu i en definitiva, de gaudir i defensar la nostra terreta.

Potser que l’èxit de l’A.D.M.B. residia en el fet de ser un ens apolític, és a dir, no lligat oficialment a cap partit ni ideologia política, un grapat de gent unida tan sols per l’amor i la defensa de la natura i açò feia que rebera un suport força important de pràcticament tot l’espectre polític de la població de Barxeta.

Tal vegada, la situació i l’acceptació de l’A.D.M.B. dintre l’àmbit general del poble de Barxeta, no seria la mateixa si la gent més lligada a ella, optara a constituir una plataforma política destinada a presentar una candidatura per a les eleccions municipals del maig.

L’A.D.M.B. es convertiria així en una cap de llança que seria l’avantguarda d’una ideologia política determinada (per altra banda, totalment respectable), però que li trencaria la seua trajectòria independent i apolítica guanyada sense cap dubte, des del seu rodament inicial.

Enric Soler
Candidat del Bloc

CARTA OBERTA

2011-02-24T10:41:00.000-08:00

Per primera vegada i sense que servisca de precedent, des del meu càrrec de regidor en l’Ajuntament de Barxeta, vull contestar mitjançant esta carta oberta i pública a una veïna del meu poble de Barxeta; una persona que va assistir a l’últim plenari celebrat el dilluns 21 de febrer del 2011, i en el qual em va llençar una sèrie d’insults i difamacions sobre la meua persona.

Sra Mª Mercedes Company Inza:

Li vull escriure aquesta carta i fer-la pública per dues raons: La primera, perquè vosté ha sigut regidora en el nostre Ajuntament i per tant, ha desenvolupat una tasca pública en una institució pública. En segon lloc perquè jo, amb el meu vot a la llista per la qual es presentava, vaig ajudar en el seu temps a que vosté fora elegida regidora, i per tant, pense que puc opinar en conseqüència.

En tercer lloc, perquè el seu marit ha sigut durant varies legislatures, el càrrec polític nominat per l’alcalde com a “Assessor de l’alcaldia”, càrrec polític que exercia amb dedicació exclusiva i amb una nòmina a càrrec de les despeses dels pressupostos municipals, capítol de despeses a les quals jo, com a veí de Barxeta sempre he participat amb els meus impostos.

No vull entrar a valorar altres aspectes de la seua vida professional com per exemple, la que vosté va desenvolupar durant un grapat d’anys i fins la seua jubilació a l’economat de la Cooperativa de Barxeta, perquè tan sols vaig ser soci durant un període de cinc anys, des del 2000 al 2005 i tampoc vull entrar en altres aspectes de la seua vida privada, opinant per exemple sobre la seua conducta a arrel del sorteig de loteria d’abril del 2010. Són unes valoracions que no caben ací perquè jo, tan sols em vull cenyir a l’actuació municipal de vosté i del seu marit.

Sense vindre a compte i en el transcurs del plenari d’este mes i eixint en defensa d’unes afirmacions de l’alcalde a les quals jo manifestava una opinió contrària, em va faltar al respecte, em va calumniar i em va insultar: “Eres encara més roín del que jo em pensava”.

Al seu comentari, jo li vaig contestar: “Tú has vingut ací per a besar la mà del qui t’ha donat a menjar durant molts anys”.

I vaig obrir la cartera negra en la qual sempre porte un carpeta de color verd i retolat amb el seu nom i que sempre duc als plens per si de cas; de la qual vaig mostrar al públic un manoll de documents. Documents seus i del seu marit, del període en el qual, pasturàveu els dos del pessebre de l’Ajuntament. Documents que mostre ací perquè totes i tots puguen veure que les afirmacions del regidor i candidat a alcalde de Barxeta, Enric Soler Canet, com solem dir habitualment: “Van a missa”.

Jo vaig a demostrar mitjançant documents que vosté cobrava de l’Ajuntament per les seues funcions com a regidora amb delegacions i de tresorera. I el seu marit cobrava ell, cobrava de la furgoneta, de les formigoneres, de les ferramentes manuals, de viatges a València. I en època més recent de 1.696 € mensuals en catorze pagues anuals.

Amb els seus insults i desqualificacions a la meua persona, estava amortitzant totes les prebendes de les quals havia gaudit durant tot aquell temps. Voste és la persona menys indicada a insultar i desqualificar. Vosté si tinguera vergonya, que dubte que ni en tinga ni que la conega, no eixiria ni al carrer.

Espere que vosté puga demostrar que sóc tan “roin” com afirma. Si com diuen: “El qui calla, atorga”, jo no em calle, perquè no puc consentir que vosté vaja difamant el meu nom i la meua persona. Vosté no, perquè no té la categoria suficient. I perquè “No ofén el qui vol, sinó el qui pot”.

Enric Soler Canet
Portaveu del Bloc
Barxeta 24 de febrer del 2011

Documentació

PROCLAMACIÓ OFICIAL CANDIDATURA

2011-02-21T04:22:00.000-08:00

Secretari Comarcal, Vicent Muñoz, Secretari General i diputat a les Corts Valencianes, Enric Morera; companys i companyes, estimat públic, a totes i a tots, moltes gràcies per estar ací en aquest acte en el qual em presente de forma oficial com a candidat a alcalde de Barxeta.

La màxima aspiració que pot tindre tot barxetà o barxetana, políticament parlant, és la de ser algun dia, alcalde del seu poble.

Vull agrair en primer lloc als meus companys i companyes del col·lectiu del Bloc de Barxeta per haver dipositat en mi, la seua confiança perquè encapçale aquesta llista a l’alcaldia del nostre poble. Perquè Barxeta tinga un alcalde nacionalista i valencianista.

L'entrada en el panorama polític local d'un grup de gent, ara fa 4 anys, baix les sigles del BLOC, i que volia treballar pel seu poble, ha provocat un canvi en l'estructura política local i ha trencat molts dels motlles i utopies que molta gent del poble pensava que no seria possible canviar-les.

Des que varem entrar a l'Ajuntament hem fet una tasca molt important. Al llarg d'aquest temps hem observat que aquesta tasca ha portat al poble a entrar dins d’una dinàmica positiva de fer bé les coses, una dinàmica positiva que es tradueix en una major implicació i un esforç en el control als nostres dirigents, fins el fet que ells, són conscients de les nostres aptituds i actituds. Hem aplicat la força que faltava però encara queda molt per fer, ja que són molts anys en una mateixa rutina que es fa difícil de canviar.

Nosaltres seguirem treballant i esperem aplicar el màxim esforç, les màximes capacitats i la màxima dedicació al futur perquè la gent del poble ens done l'oportunitat de demostrar i de plasmar que la il·lusió i el treball que estem fent, ens done pas a dirigir durant els pròxims anys el futur del nostre poble.

Recorde ara fa 4 anys, ens presentàvem com una novetat, no sabíem si la gent confiaria en nosaltres. Ara, ens presentem com una força política amb l’experiència que ens donen estos 4 anys de treball. Ara, ens presentem com una força política amb ganes de governar, perquè sabem, podem i anem a demostrar que sabem fer-ho bé.

Ara fa 4 anys que varem dir en aquest mateix lloc que deixaríem que el candidat de la llista més votada fóra alcalde, i ho vam complir. Varem dir que no faríem pactes amb ningú, i ho vam complir, varem dir que faríem una oposició ferma i constructiva i ho vam complir i varem dir, perquè encara està escrit que cada sentit del vot, a favor, en contra o abstenció, justificaríem i explicaríem la raó del vot, i ho vam complir.

Perquè nosaltres complim les nostres promeses.

Fins que varem arribar a l’Ajuntament, estaven en el paradís, amb majoria absoluta i sense oposició, sense que ningú els preguntara ni els demanara informació, vivien la mar de bé, estaven encantats de la vida.

Ara senten l’alé dels regidors del Bloc damunt. Ara saben que els regidors del Bloc anem a l’Ajuntament a fer la nostra tasca: fiscalitzar i demanar informació. Pensem que li hem pegat la volta a la política de Barxeta, hem canviat la política i anem a seguir canviant-la. La gent del Bloc no vulguem mirar al passat sinó que vulguem mirem cap el futur i, per tant, el que vol el Bloc de Barxeta, és el millor per al seu poble.

Com deia el poeta: ”Caminante no hay camino, se hace el camino al andar”. Nosaltres hem marcat un camí en la política del nostre poble. Un camí fet al llarg de 4 anys d’oposició, 4 anys de dur treball, un treball que hem dut a terme amb ganes, decisió i valentia, una forma de fer política que sabíem que marcaria un abans i un després. Però esta política no l’ha feta el portaveu del Bloc, ni els tres regidors del Bloc, no; esta política l’ha feta el col·lectiu del Bloc. Esta política s’ha parit en totes les reunions que hem fet, on hem discutit tot el que havia que discutir i democràticament hem decidit tot el què s’havia de fer.

Per tot açò, quan diuen que som uns radicals, que crispem, que dividim el poble, que trenquem la convivència, que vulguem tirar al carrer als empleats de l’Ajuntament, que vulguem tombar cases, xalets, que anem a acabar amb la Banda de Música, que anem a pujar els impostos i la més repetida, i que no paren de repetir, que no tindrem mai més, un Taller d’Ocupació per culpa del Bloc. El que passa és que hi ha un problema.

El problema no és el que ells diuen que nosaltres diem, no; el problema és un problema que ells tenen de fons: Quan senten parlar de crítica, quan escolten opinions diferents a les seues, quan senten parlar de comptes transparents, quan senten parlar, en definitiva de més democràcia, com no estan acostumats, tot açò els sona a radicals, a crispar, a dividir el poble i a trencar la convivència.

Però en canvi no diuen i s’ho callen ben bé... Quin grup polític de Barxeta ha fet possible que els xiquets i les xiquetes de l’escola tingueren els llibres gratis?

Qui va donar la idea de fer una guarderia municipal infantil amb totes les garanties de la llei?

Qui va donar la idea de fer una circumval·lació i obrir un camí del cementeri al moli?

Qui demanava reasfaltar des de la cooperativa fins el camí dels Censals i ells en deien que no era factible?

Qui no ha parat de demanar una línia telefònica per a un carrer del poble que no en tenia, i ara ja en té?

Qui ha proposat que feren ninxos nous al cementeri?

Qui va proposar que no es posaren a la venda?

Qui va recomanar que abaixaren el rebut de la contribució urbana, que recordem; estava l’índex al 0,75, el segon més alt de tota la comarca?

Tot açò i moltes coses més, s’han fet per iniciativa nostra, per iniciativa del Bloc, s’han fet a proposta del Bloc. Si no, penseu... no s’han fet més coses en estos últims 4 anys que en els 16 anys de majoria absoluta? Alguna part de culpa tindrem nosaltres de fer-se el que s’ha fet?

Saben que els queden 4 dies, estan nerviosos i saben que van a perdre, saben que després de 20 anys seguits, van a deixar el poder, van a deixar l’Ajuntament, perquè el poble ja no confia amb ells.

Ara ens tornem a presentar, però amb la força que ens dona el saber que hem treballat bé, ara tornem a estar ací, però amb energies renovades. El projecte del Bloc, este projecte, és el projecte de molta gent. Gent que com tots vosaltres, vulguem que Barxeta canvíe, millore i prospere.

Perquè: El canvi a Barxeta és necessari.

El canvi a Barxeta és necessari i és possible.

Anem a fer que Barxeta es desperte i es pose a treballar.

Sense l’ajuda que he tingut a ma casa, sense l’ajuda de la meua família, les coses no hagueren eixit bé, i... sense la meua dona, jo no seria tampoc qui soc.

I sense l’ajuda de tots vosaltres tampoc haguera sigut possible. Com deia Albert Camus:

“No camines davant meu, pot ser que no et seguisca. No camines darrere de mi, pot ser que no et guie. Camina junt a mi i sigues el meu amic.”

Ànim barxetans i barxetanes, siguem amics i caminem tots junts.

El Bloc a Barxeta ja és imparable

Moltes gràcies,
Visca el Bloc
I visca Barxeta.

Discurs pronunciat amb motiu de l’acte de proclamació com a candidat a l’alcaldia en les eleccions del 2011. Barxeta 19 de febrer de 2011.

CANDIDAT A ALCALDE DE BARXETA

2011-02-10T13:03:00.000-08:00

El Bloc de Barxeta ha escollit l’actual portaveu nacionalista a l’ajuntament, Enric Soler, com a candidat a l’alcaldia de la localitat. Soler es presentarà a les eleccions municipals del 22 de maig com “una alternativa real als vint anys d’un govern d’Esquerra Unida esgotat, paralitzat i sense idees”.

L’elecció d’Enric Soler es va realitzar per unanimitat de l’assemblea del Bloc renovant així la seua confiança en l’actual portaveu que ha realitzat “un excel·lent treball” en la seua tasca d’oposició al consistori. El candidat, va agrair als seus companys i companyes la seua elecció i va declarar que treballarà “de fort i calent, colze amb colze amb tot el col·lectiu”, perquè Barxeta, per primera vegada, tinga un alcalde nacionalista.

La candidatura d’Enric Soler es presentarà de forma oficial amb un acte previst per al 19 de febrer a la Casa de la Cultura de Barxeta, per a la qual es comptarà amb el secretari de la Costera-la Canal de Navarrés, Vicent Muñoz, i amb el secretari general del Bloc, Enric Morera.

Comarcàlia.info

HUI, DIA DE LES ÀNIMES.

2010-11-02T13:46:00.000-07:00

- Toquen a la porta, qui serà?

- Assumpció, sóc Remedios, obri!

Però si no fa ni tres hores que has vingut! Hala, entra i a veure si ara la iaia et vol dir algo- Li contesta Assumpció a la seua cosina Remedios.

La iaia Pepa és a l’habitació, té noranta-tres anys i li contesta molt enfurida a la seua neta Remedios: T’he dit que no sé res del teu home, no m’han dit res, així és que ves-te’n i no patisques més, quan vulga ja t’escriurà.

Iaia vosté ho sap tot, però no vol dir-me-ho! Què li ha passat a Salvador?

T’he dit que no ho sé. Fes el favor i ves-te’n!

I Remedios per enèsima vegada en eixe mateix dia se’n va a casa plorant, amb el cor en un puny.

Assumpció, és troba ara a soles amb la seua iaia Pepa i li pega un altre escardusso:

- Però iaia, que poc de trellat que té, la pobra Remedios se'n va plorant perquè no sap res del seu home, ja fa tres mesos que no ha rebut cap carta i vosté va i li diu que no sap res. Què poc de mirament que té.

-Deixa’m en pau, tia figa; que jo no sé res. Si ho sabera us ho diria volant - Contesta la iaia Pepa. Assumció se’n ix de l’habitació on roman al llit la seua iaia Pepa.

Aquesta escena s’ha repetit contínuament durant els darrers tres mesos. Pepa “la pastora”, diuen que té “gràcia” i que parla amb els difunts. Per això la seua néta Remedios va a preguntar-li perquè el seu marit, Salvador no li escriu cap carta des d’un temps fins ací. Està treballant a Hannover, a Alemanya i de forma regular li escriu cada quinze dies, cartes que li llegeix i li escriu la seua cosina Assumpció. Salvador com un bon grapat d’homes de Barxeta està treballant a Alemanya a destall i llevant-se la pell per tal d'eixir de la misèria que hi ha ací en la Barxeta dels primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat.

Assumpció ha fet com que se’n eixia, però s’ha quedat amb l’orella apegada a la porta. Amb curiositat escolta com la iaia Pepa està xiuxiuejant, a penes pot comprendre el que diu, però sap ben cert que la seua iaia està “contactant”.

- Mala sorra, quin esglai m’has donat, estaves escoltant-me?

Ja està comptant-me-ho tot i fil per agulla, que ho escoltat!

Mira Assumpció, però no li ho digues a Remedios, Salvador ha tingut un accident a la fàbrica i el van dur a l’hospital, però ja està fora de perill, per això no us ha escrit. Resulta que un dia al ficar la màquina en marxa va i ...

Ai iaia, que collons que té la mansa! No haguera pogut dir-li-ho a la seua néta i ja estaria bé de fer-la patir, la pobra!

Passen els dies i les cartes continuen sense arribar, fins que un dia com qualsevol altre.

- Toquen a la porta, qui serà?

- Assumpció, sóc Remedios, obri! Mira ja he tingut carta de Salvador, obri-la i dis-me què em diu. Què li ha passat?

Assumpció agafa la carta, l’obri i comença a llegir les primeres línies: “ Mi querida esposa Remedios, mucho me alegraré que al recibo de esta carta te encuentres bien de salud, yo por la presente sigo muy bien, gracias a Dios. En primer lugar decirte que...”

A Assumpció no li va estranyar gens ni miqueta, la carta deia paraula per paraula i lletra per lletra tot el que li havia dit la seua iaia Pepa, feia ja més de vint dies. Salvador havia tingut un accident, l’havien ingressat a un hospital, s’havia recuperat i ja estava treballant una altra vegada a la fàbrica.

La gent de Barxeta sempre s’havia burlat: Pepa “la pastora” diuen que veu els morts i parla amb ells? – “Això és de la fam que passa”, contestaven amb sorna.

Salvador i Remedios, encara estan plens de vida, qui vulga saber si aquesta història és veritat o és mentira, no té més que anar i preguntar-los-ho. Assumpció, ma mare; ja ha faltat. Jo, per la meua part, ni m’ho crec ni m’ho deixe de creure, però el que hi ha, ahí està.

INICI DE CURS 1972-73

2010-09-18T04:36:00.001-07:00

Divendres 17 de setembre de 2010, les huit del matí. Ha sonat el timbre que ens avisa que ha començat la primera classe del curs 2010-2011 a L’Institut Vermellar de L’Olleria. Em dirigeix cap a l’aula de 1r d’ESO-D i entre a classe, em presente als alumnes: “Bon dia, sóc Enric Soler i vaig a ser el vostre professor a l’assignatura de Tecnologia al llarg del present curs...”, i encete la classe i el nou curs escolar...

El 19 de setembre de 1972, encetava a Barxeta, al llavors anomenat “Grupo Escolar Mixto Antonio Rueda y Sánchez-Malo” el curs escolar en 7é de primària i el nostre mestre D. Antonio Bosch ens manava la primera tasca del curs, del llibre de “Ciencias Naturales” de l’editorial “Alvarez” de Valladolid, copiar el dibuix que encapçalava el tema i l’apartat del “Contesta”. “El dibujo bien hecho y a color y las preguntas y respuestas con tintas de diferente color, dentro de una hora lo corregiré” – ens repicava el mestre abans de manar la tasca als alumnes de l’últim curs, és a dir, als de 8é i després d’haver manat els deures als de 5é i 6é. Si, romaníem a la mateixa aula 4 cursos i no hi érem menys de quaranta xiquets i xiquetets.

A les 9,30 ja hauríem d’haver cantat algun dels temes del “Hit-parade” del règim, “Cara al sol”, “Prietas las filas” o “Montañas nevadas” i després de la salutació a l’entrada de l’aula: “Ave Maria Purísima”. De 11 a 11,30 el “recreo”. El bocata de pa amb xocolate, amb “tres gustos” o amb “mantecover”, ens durava un tres i no res i de seguida a jugar: A “parao”, al “churro, mediamanga y mangotero”, al “S’han cagat en l’escaleta” o fins i tot se’n anaven a intentar veure les bragues de les xiques quan jugaven a “la goma”, a “la corda” 0 "al sambori".

D’onze i mitja a dotze i mitja una altra vegada classe. I de les tres fins a les cinc, la classe de la vesprada. A les cinc, un berenaret ràpid i a buscar el cabàs, l’aixeteta i en la bicicleta se’n anàvem a fer “verd” per als conills: llissons, cama-roges i corrinxola. Més tard, aniríem a jugar al futbol al campet del “Racó” i al tornar ja de nit al poble, encara aniríem a casa d’un dels poquets amics que ja hi tenien televisor i veuríem el capítol corresponent de “Furia”, “Perdidos en el espacio”, “Viaje al fondo del mar” o “Los Chiripitifláuticos”.

Al tornar ja cap a casa, un dona em para davant del casino del tio Tonico: “Ai mante, vols entrar i si està el meu home, dis-li que isca que vull parlar amb ell”. “Si senyora”-li contestava i no comprenia perquè les dones no entraven mai al bar. Ningú es podia imaginar aleshores, que en poquet de temps, la quantitat de dones que anirien al bar a esmorçar, fer-se el “cafenet” i inclús “tirar a la maquineta”, deixaria en el més absolut del ridícul als homes; que ara, per a poder entrar a qualsevol bar, abans hem de deixar eixir a les dones. Paraula!!!

2n ANIVERSARI

2010-08-15T14:36:00.000-07:00

Hui, 15 d’agost aquest blog compleix dos anys. 75 entrades o articles al blog, en les qual pretenc dues coses: Donar informació i narrar històries del meu poble, Barxeta; a tothom que estiga interessat pel tema i també, plasmar els records que de sobte se m'amuntonen i s'aguaiten.

Hui tampoc oblide el dia que és, però, per a mi i per primera vegada, ja no té cap sentit especial, és un dia del calendari com els demés.

BARXETA 1936-1939

2010-07-22T13:58:00.000-07:00

1936: EL COMITÉ REVOLUCIONARI

El Comité Revolucionari de Barxeta s’havia constituït el mateix diumenge 19 de juliol després del ple extraordinari de l’Ajuntament en el qual s’havia aprovat en el punt dos “Constituir de acuerdo con la voluntad popular un Comité de Defensa de la República o Antifascista, que asuma la organización de los servicios de orden público, abastecimiento, controles, quema, etc. y cuantos sugiera o precisen la marcha de los acontecimientos que se inician con la sublevación”. Els set membres del Comité representaven al sindicat socialista UGT (Enrique Fons Segarra, José Durà Bertomeu i Vicente Ventura Company), als anarcosindicalistes de la CNT-FAI (José Segarra Ordiñana, Vicente Segarra Donet i Enrique Soler Tormo) i al partit comunista PC (Rosendo Ferrando Ventura). El Comité va quedar instal•lat a la casa abadia (just al costat de l’Ajuntament).

Les administracions locals, passen a estar regides per Comités. El Comité de cada poble té autonomia total i plena al seu terme municipal, a les entrades de cada poble disposen de milicians armats fent guàrdia, demanant la documentació a tota persona o vehicle desconegut que entre o isca. Juliol, agost i setembre son tres mesos en els quals el poder dels comités locals i dels incontrolats és predominant.

A Barxeta, els dirigents del Comité, no consentiren mai que cap banda d’incontrolats de les moltes que anaven pels pobles, s’emportara a cap persona de dretes (era molt coneguda la tristament famosa banda de José Soler Ordiñana, “El moreno de Lloc Nou” afusellat a Xàtiva el 15 de maig de 1939). Aquesta honradesa del dirigents del Comité de Barxeta, va fer que a l’acabament de la guerra, ningun barxetà fora condemnat a mort.

Com a únic succés lamentable comés presumptament per barxetans, es pot citar el cas de l’assassinat del rector de Aielo de Rugat, D. José Aparicio. Va ser detingut a Llutxent el 22 d’agost i a la mateixa nit al port de Beniganim junt l’encreuament de Lloc Nou de Fenollet, baix d’una figuera, va ser rematat. En Consell de Guerra celebrat al 1944 van ser acusats del crim i condemnats tres barxetans.

Segons la Causa General de Barxeta, al terme municipal es van arreplegar tres cadàvers, tots amb trets de bala al cap, a saber: “Eleuterio Girau Ferrando, de 40 años, casado, empleado municipal, Secretario Local de F.E. y de las J.O.N.S. y domiciliado en la plaza del Generalísimo nº 8 (Antes Plaza Mayor) de Simat de Valldigna y José Oltra Almiñana de 65 años de edad, casado, labrador, de tendencia derechista y domiciliado en la misma plaza nº 9”. Estes dues persones de Simat van aparèixer mortes en la Casa Gilet en el mes d’agost del 1936, sense especificar la data. A la Casa Más, el dia 12 d’agost, també consta: “Un desconocido que vestía pantalón y chaqueta negra, botas negras nuevas, camisa blanca, corbata negra de lazo, bajo y regordete y tenia de 45 a 50 años”.

D. José Luis de Oriol y Urigüen

Com fets destacables cal dir que el Comité va confiscar la finca de la Casa Lliga de D. José Sanchis de Quesada, Marques de Valderas i junt als pobles del voltant, la finca del Realengo de D. José Luis de Oriol y Urigüen.

D. José Sanchis de Quesada. Marques de Valderas

1937: EL CONSELL ADMINISTRATIU LOCAL

Un decret del Govern de la República de finals de desembre intenta posar ordre en l’administració local. Se suprimeixen els Comités de Defensa, juntes i comissions gestores que funcionaven des del començament de la guerra i es faculta els governadors civils a què constituïsquen Consells Municipals. Mentres no se celebren o no es puguen celebrar eleccions locals, els consells es formaran amb representants dels partits del Front Popular i organitzacions sindicals, segons la influència de cada força política en cada lloc. El Consell Administratiu Municipal, ha d’assumir legalment les funcions de l’Ajuntament i del dissolt Comité Popular.

En el ple celebrat el 17 de desembre de 1936 dimiteix l’alcalde legal, Vicente Flores Berenguer i la totalitat de regidors per a crear un Consejo Administrativo Municipal. En el punt 2 del ple, es donen les raons de la dimissió: “Colaborar, en bien de los intereses locales y generales y solidaridad antifascista, con las organizaciones sindicales y políticas del Frente Popular en ésta, para crear un Consejo Administrativo municipal unificado con representación de dichas organizaciones, que regularicen por cauces legales la marcha del municipio”.

Aquest primer Consell Administratiu Local, es crea el 6 de gener de 1937 i es elegit Alcalde-President, Vicente Fons Segarra, de trenta-sis anys, home recte, honrat, estimat i respectat per totes les forces politiques del poble, a més a més, era regidor des de les primeres eleccions municipals del 1931. Aquest Consell n’estava format per les persones següents:

PRESIDENT: Vicente Fons Segarra.
VICEPRESIDENT 1º: Eliseo Segarra Pons.
VICEPRESIDENT 2º: Rosendo Ferrando Ventura.
DEPOSITARI. Vicente Flores Berenguer.
VOCALS: Vicente Ventura Company.
José Mª Berenguer Alonso.
Silvestre Giner Fons.

La fórmula legal per la qual es nomena el Consell Administratiu Local es el següent: “Designados por el Excmo. Sr. Gobernador Civil de esta provincia a propuesta de las organizaciones político-sindicales y Frente Popular de esta población, en oficio número 7 de fecha cinco del actual. Presentes en dicho acto los mencionados camaradas, aceptan íntegramente la representación popular para la que han sido elegidos y designados, acordando ratificar la elección de cargos verificada, eligiéndose los cargos de la siguiente forma…”.

Els projectes immediats del Consell Municipal són el següents:

 Restaurar la façana del Ajuntament: “… Reparar y revocar la fachada de esta Casa Consistorial, a la que se le dotará de nuevos balcones, zócalos de mármol y frontispicio o cornisa con canal de recogida de aguas pluviales del tejado…”.
 Compra d’un rellotge: “… Igualmente se acuerda dotar a este vecindario de un reloj de torre con sonería audible a tres kilómetros, cuyo reloj en unión a la sirena de igual audición, será colocado en la fachada de esta Casa Consistorial…”
 Remodelació del casc urbà:“… ensanche de la población en su entrada por la calle del Progreso, la cual será ampliada mediante obras de acceso y extrarradio realizadas por la Jefatura de Obras Públicas, por tratarse de una vía de comunicación utilizada por la carretera del Estado de Simat de Valldigna a Játiva…”.
 Abastiment de aigua potable: “…Se autoriza a la Presidencia para que en nombre de la Corporación, solicite del Estado, el estudio y la construcción de las obras de construcción de las obras de conducción de agua para el abastecimiento del pueblo…utilizándose para ello el manantial del Tosal, propiedad de este municipio, ya que actualmente se surte este pueblo en antihigiénicas condiciones debido al rudimentario y anticuado sistema de conducción del agua por cañería de barro, permeable y deteriorada…”

Aquest Consell Municipal dimiteix amb el fi de donar entrada al mateix de membres de la CNT, i en el ple celebrat el dia 4 de març de 1937 a les vint hores, queda constituït per les persones següents:

ALCALDE-PRESIDENT: Vicente Fons Segarra.
1º TTE. ALCALDE: José Segarra Ordiñana.
2º TTE. ALCALDE: Rosendo Ferrando Ventura.
SÍNDIC: Ernesto Tormo Miñana.
DEPOSITARI: Vicente Flores Berenguer.
VOCALS: Hilario Pascual Ordúñez
Eliseo Segarra Pons.

En el ple celebrat el 20 de juliol de 1937, s’informa de la baixa del membre del Consell Rosendo Ferrando Ventura, per haver d’incorporar el seu reemplaç (el de 1931) al front. L’encarregat de substituir-lo en tots els seus càrrecs, serà Vicente Tortosa Berenguer amb data de 5 de setembre de 1937, el qual promet el seu càrrec de 2n Tinent d’alcalde: “... Se designó al camarada Vicente Tortosa Berenguer para que en representación del Partido Comunista (Radio Barcheta) forme parte de este Consejo Municipal en sustitución de su antecesor, Rosendo Ferrando Ventura...”

1938. ENTRA LA PRIMERA DONA AL CONSELL MUNICIPAL.

Aquestes membres del Consell Municipal continuen treballant fins al mes d’abril de 1938, data en la qual es produeixen dues vacants: La de José Segarra Ordiñana a causa del seu ingrés en l’Exèrcit de la República; i Ernesto Tormo Miñana el qual és mobilitzat pel seu sindicat pera fortificar, (Sindicat de la Construcció de la CNT). En el ple de 5 d’abril de 1938 figura: “... Hacer constar la vacante producida en esta Corporación municipal a causa del ingreso en el Ejército de la República del Consejero Municipal de Abastecimientos, José Segarra Ordiñana; como asimismo la del Consejero Ernesto Tormo Miñana como movilizado por el Sindicato de la Construcción de la CNT, acordándose cubrir ambas vacantes con las propuestas de sustitución que formule el Frente Popular de esta localidad...”.

Ambdues vacants es substitueixen en el ple del dia 20 d’abril de 1938 en les persones de Fermin Sanchis Ordiñana (Que seria elegit nou Alcalde-President en substitució de Vicente Fons) i Amparo Segarra Boscà, presidenta del Comité de Mujeres Antifascistas de Barcheta des de la seua creació el 19 de febrer d’aquest mateix any. Aquestos canvis originen un reajustament en la Corporació.

ALCALDE-PRESIDENT: Fermin Sanchís Ordiñana.
1º TTE. ALCALDE: Vicente Fons Segarra.
2º TTE. ALCALDE: Vicente Tortosa Berenguer.
SÍNDIC: Hilario Pascual Ordúñez.
DEPOSITARI: Vicente Flores Berenguer.
VOCAL: Eliseo Segarra Pons.

CONSEJERIAS

1.DEFENSA Y ORDEN PÚBLICO: Fermin Sanchís Ordiñana.
2.ABASTECIMIENTOS Y ASISTENCIA SOCIAL: Vicente Fons Segarra.
3.AGRICULTURA Y GANADERIA: Vicente Flores Berenguer
4.SANIDAD Y CULTURA: Amparo Segarra Boscá.
5.OBRAS PÚBLICAS Y PROPAGANDA: Hilario Pascual Ordúñez.
6.HACIENDA Y ECONOMIA: Eliseo Segarra Pons.
7.INDUSTRIA Y COMERCIO: Vicente Tortosa Berenguer.

L’acta del dia 20 d’abril de 1938 fa constar: “...Acto seguido se procede por Secretaria a dar lectura al comunicado del Gobierno civil de esta provincia, número 691, Negociado 1º de fecha 15 del actual, por el que se aprueba la sustitución de los Consejeros cesantes José Segarra Ordiñana y Ernesto Tormo Miñana, por los designados y propuestos Fermín Sanchis Ordiñana y Amparo Segarra Boscá. Presentes en este acto los dos expresados i legalmente citados, se les dió posesión del cargo de Consejeros municipales de esta Corporación, prometiendo tan consecuentes camaradas laborar eficazmente y con inusitado tesón y esfuerzo en beneficio de los intereses del pueblo y defensa de la República y el Gobierno legítimo cooperando en la consecución del triunfo de las justas causas antifascistas. Seguidamente se procede a reorganizar el Consejo Municipal...”

Amparo Segarra Boscá és la primera dona de Barxeta que entra a formar part d’una corporació municipal. Nascuda el 7 d’abril de 1917, acabava de complir 21 anys.

A Xàtiva, el Partit Comunista editava un periòdic per a tota la comarca de la Costera, titulat UNIDAD ANTIFASCISTA, que afegia “Órgano del Comité Comarcal del Partido Comunista de Játiva i defensor del Frente Popular”. El taller de redacció i l’administració del mateix estaven situats en el carrer Moncada Núm.22, eixia tots els dissabtes, tenia només quatre pàgines degut a l’escassetat de paper que hi havia per eixes dates i el seu preu era de 25 cèntims. (Arxiu Municipal de Xàtiva). En el seu número 43 amb data 19 de febrer de 1938, entre altres notícies, portava una referent a Barxeta del dia 3 de febrer:

NUEVO COMITÉ DE LA ASOCIACIÓN DE MUJERES ANTIFASCISTAS.

El mismo día, y bajo la presidencia de la camarada Dolores Tormo Garcia, del Comité Comarcal de Mujeres Antifascistas de Játiva, tuvo lugar la constitución en este pueblo del Comité de Mujeres Antifascistas, que quedó integrado de la manera que sigue:

Presidenta: Amparo Segarra.
Vicepresidenta: Carmen Boscá.
Secretaria de Organización: Josefa Calabuig.
Secretaria Adjunta: Inés Micó.
Secretaria de Agitación y Propaganda: Carmen Ballester.
Secretaria de Ayuda: Amparo Segarra.
Secretaria de Finanzas: Victoria Tormo.

El següent canvi en el Consell Municipal no es donaria fins l’onze d’octubre. El dia 20 de setembre de 1938, causen baixa per tal d’incorporar-se les seues quintes a fortificar Eliseo Segarra Pons, Vicente Fons Segarra, Vicente Tortosa Berenguer i fins i tot, el Alcalde-President Fermín Sanchís Ordiñana. (En aquest temps la guerra ja tocava a la seua fi i estaven cridades a files fins la quinta de 1920, nascuts a 1899).

El dia 11 d’octubre de 1938, són nomenats nous membres de la Corporació en substitució dels anteriors, els següents membres: Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Lázaro Garcia Muelas i León Berenguer Mahiques.

La nova Corporació passa a estar formada per set membres: Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Hilario Pascual Ordúñez, León Berenguer Mahiques, Lázaro Garcia Muelas, Vicente Flores Berenguer i Amparo Segarra Boscá. Es produirà la que a la fi serà la darrera reestructuració de la Corporació Municipal en temps de la guerra. Els càrrecs són els següents:

ALCALDE-PRESIDENT: Valeriano Vidal Tortosa.
1º TTE. ALCALDE: Miguel Lorente Miñana.
2º TTE. ALCALDE: Hilario Pascual Ordúñez.
SÍNDIC: Lázaro Garcia Muelas.
DEPOSITARI: León Berenguer Mahiques.

CONSEJERIAS

1.DEFENSA Y ORDEN PÚBLICO: Valeriano Vidal Tortosa.
2.ABASTECIMIENTOS Y ASISTENCIA SOCIAL: Miguel Lorente Miñana.
3.AGRICULTURA Y GANADERIA: Vicente Flores Berenguer
4.SANIDAD Y CULTURA: Amparo Segarra Boscá.
5.OBRAS PÚBLICAS Y PROPAGANDA: Hilario Pascual Ordúñez.
6.HACIENDA Y ECONOMIA: León Berenguer Mahiques.
7.INDUSTRIA Y COMERCIO: Lázaro Garcia Muelas.

En el ple de l’11 d’octubre de 1938 queda en acta: “... procediendo el Secretario que suscribe a dar lectura de orden de la presidencia al comunicado del Gobierno Civil de esta provincia nº 1826, Negociado 1º de fecha ocho del actual por el que se aprueba las sustituciones de los Consejeros cesantes Vicente Fons Segarra, Vicente Tortosa Berenguer, Fermín Sanchís Ordiñana y Eliseo Segarra Pons,, por los designados y propuestos Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Lázaro Garcia Muelas y Miguel León Berenguer Mahíques, legalmente citados se les dio posesión del cargo de Consejeros Municipales de esta Corporación, prometiendo tan consecuentes camaradas laborar eficaz y con inusitado tesón y esfuerzo en beneficio de los intereses del pueblo y defensar la República y el Gobierno legítimo cooperando a la consecuencia del triunfo de la causa justa antifascista…”

En el present llibre d’actes (AMB 418) a pàgina 41 i amb data de 20 de desembre de 1938 figura l’últim ple celebrat en temps de la guerra. La pàgina 42 ha sigut acuradament arrencada i en la pàgina 43 ja figura el final d’un ple i el principi d’un altre celebrat ja pels membres del ban nacional.

Amb aquesta entrega finalitza la Història de Barxeta durant la II República i la Guerra Civil, en la qual s’ha fet un resum de les persones que van ocupar llocs de responsabilitat tant a l’Ajuntament eixit de les urnes del 12 d’abril de 1931, al Comité Revolucionari, així com dels Consells Municipals. Fent un breu resum d’aquest període, els alcaldes de Barxeta des de la II República (1931) a la fi de la Guerra Civil (1939) van ser:

o Vicente Flores Berenguer: Del 17 d’abril de 1931 al 24 de desembre de 1934.
o Hilario Ballester Gimeno: Del 24 de desembre de 1934 al 20 de febrer de 1936.
o Vicente Flores Berenguer: Del 20 de febrer de 1936 al 6 de gener de 1937.
o Vicente Fons Segarra: Del 6 de gener de 1937 al 20 d’abril de 1938.
o Fermin Sanchis Ordiñana: Del 20 d’abril a l’11 d’octubre de 1938.
o Valeriano Vidal Tortosa: De l’11 d’octubre del 1938 al 30 de març de 1939.

Totes els Alcaldes-Presidents, regidors i membres del Comité Revolucionari i del Consell Administratiu Local foren empresonats, primer a Tavernes de la Valldigna, després a Xàtiva i finalment a la presó de “San Miguel de los Reyes” de València. Van romandre empresonats una mitjana d’un any, doncs van ser avalats pels nou dirigents franquistes del poble i pels veïns de Genovés i Simat de la Valldigna que s’amagaren a Barxeta durant la guerra i els lliuraren d’una mort ben certa.

A LA MEUA ANDREA: FESTERA 2010 A BARXETA

2010-07-17T10:13:00.000-07:00

Una nit d'estiu
va arribar a aquest món
amb la seua mirada tan dolça
tan bella i tan tendra.

Una llum il•luminava
la teua xicoteta careta tan perfecta.
Que bell l'instant
que per primera vegada,
el teu rostre d'àngel
els meus ulls farcits de llàgrimes,
van poder veure.

És que eres tu, la meua xiqueta,
que hui, es va fent dona,
qual rosa, que obri els seus pètals,
mostrant al món la seua bellesa.

És que eres tu, xiqueta bonica,
que en el seu caminar per la vida va
marcant amb la seua alegria
i el seu dolç mirar,
cada minut del dia.

Així és, Andrea, la flor més bella
del meu jardí.
Eres tu, eixe angelet,
que en el meu cor per sempre estarà.

SÓC DEL 1960

2010-05-22T14:22:00.000-07:00

Els “cagons” amb “La Señorita Marinín”

1.- Vicenta Ballester. 2.- Enric Soler. 3.- Miguel Bixquert
4.- Antonio Calabuig. 5.- Antonio Fayos. 6.- Joaquín Pascual.
7.- Luis Berenguer. 8.- Amparo Tormo. 9.- Maite Pascual.
10.- Juani Inza. 11.- José Flores. 12.- Salvador Tormo.
13.- Gabriela Ferrando. 14.- Elvira Nocedal. 15.- Carmen Sanchis.
16.- Amparo Faus. 17.- Vicenta Sanchis. 18.- Ángeles Ballester.
19.- José Mahiques. 20.- Enrique Querol. 21.- Teresa Bertomeu.
22.- Amparo Rodriguez. 23.- Rosa Calabuig. 24.- Rosario Berenguer.
25.- Marisol Sendra. 26.- Encarna Ballester. 27.- ¿ ?
28.- Carmen Sanz. 29.- Libia Flores. 30.- Blas Company. 31.- José Segarra.

Sóc nascut al 1960, aquest any anem a complir 50 anys, ni més ni menys que mig segle de vida. Huí 22 de maig, onomàstica de Santa Rita de Càssia, compliré 50 anys. Ja són un bon grapat d’anys i és bonic recordar passatges de la teua vida i sobretot, de la infantesa.

La foto en qüestió me la guarde “com un sagrat”. Era la primera “orla” escolar que hi vaig participar. Potser, que fora en 1965 en el pati de la “senyorita” que era com es coneixia llavors la guarderia; també li deien “l’escola dels cagons”. La mestra era la filla de D. Manuel Muñoz, el mestre dels majors i li deien “Marinín”, crec recordar que de vegades també ens atenia una germana més menuda i molt flaqueta que li deien Pili. A la dona de D. Manuel i mare de la nostra “Señorita” li deien “Doña Vicenta”.

La guarderia estava situada en una de les cases que havia construït l’Ajuntament per als mestres en la dècada dels cinquanta i que les van enderrocar als anys setanta. Estaven situades a la façana de l’actual carrer General Villaescusa que llinda amb el Parc Jaume I.

La nostra mestra es pintava els ulls de color blau i jo me’n recorde que li contava a ma mare tot entusiasmat: “Mare, mare, la meua mestra té els ulls blaus”. També m’ha dit que he de portar “una libreta, un lápiz, un sacapuntas y una goma de borrar” i també m’ha de fer un “devantalillo”.

La mestra ens feia comprar quaderns de “Rubio” i ens ficava “mostra” per ensenyar-nos a escriure i una vegada ja ens defeníem, ens ensenyava a sumar i restar també en quaderns “Rubio”. Puc afirmar, que conserve pràcticament TOTS els quaderns “Rubio”, tant els de cal·ligrafia com els de càlcul; és més, he guardat TOT el meu material escolar, al llarg del temps: Guarderia, Escola, Institut, Universitat.... Tot!

Tan sols tinc un mal record i crec que tots els meus companys de llavors, i el cas és que encara me’n recorde com si estigués veient-ho. Va ser el dia que Miguel Gallego “El Belenyet” jugant en el corral de casa de Juan Tormo, (I mira que havíem anat vegades a jugar allí perquè tenia un corral molt gran i mai havia passat res), va caure dins d’un cup de vi i va morir asfixiat, junt a un veí que passava per allí i que va voler ajudar. Jo eixe dia, no se per què, no vaig anar a jugar amb ells.

Finalment dir que de tots i totes de la foto, tan sols en falta u, el nostre company Pepe Mahiques Alberola, la senyora de la dalla se’l va endur el dia de Nadal de 1985. I més recentment, la nostra companya Maite Garcia Tormo (no apareix en la foto). Un record per als quintos que ja no estan.

A L'AMIC MIQUEL

2010-04-25T14:54:00.000-07:00

A través d'aquestes paraules, vull expressar el meu més profund condol per la mort del nostre volgut i estimat company. Ha sigut dur per a tots, però en especial per a la seua família. És per això que em faig partícep del seu dolor. Ell quedarà en la nostra memòria per sempre.

70é ANIVERSARI DE LA “CAUSA GENERAL”

2010-04-19T13:38:00.000-07:00

El proper 26 d’abril de 2010 es compliran setanta anys de la creació de la “Causa General”. La Causa General, coneguda abreviadament CG, va ser un extens procés d'investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d'abril de 1940, amb l'objecte, segons el seu preàmbul, d'instruir «els fets delictius comesos en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La Causa General va recopilar exhaustivament informació de manera exclusiva sobre les circumstàncies i detalls no sols d'abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa en les zones de control de l'anomenat bàndol republicà, sinó tot tipus d'accions mampreses per l’autoritat, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs d'esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931.

La informació escorcollada per la CG, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys 1960, va portar a l'obertura de nombrosos processos judicials posteriors en contra dels que es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de la dictadura en 1969 d'una llei per a la prescripció dels "delictes comesos amb anterioritat a l'1 d'abril de 1939".

La Causa General es va dur a terme de manera sistemàtica i detallada a Espanya sota la responsabilitat de la figura específica del Fiscal en Cap de la Causa General, establida per un decret posterior de 1943, fins al seu traspàs al Ministeri de Justícia a partir de 1954, acumulant una enorme documentació que és conservada des de 1980 en l'Arxiu Històric Nacional d'Espanya, a Madrid.

La Causa General consta de 4 “Estats”, que són els següents:

ESTADO 1: “Relació de persones residents en este terme municipal, que durant la dominació roja van ser mortes violentament o van desaparéixer i es crega van ser assassinades”.

Es relaciona molt detalladament els veïns d’un poble, que apareixen morts dins el seu terme municipal. De cada persona figuren les dades següents: 1)Nom i cognoms de la víctima. 2) Edat. 3) Professió. 4) Filiació política i càrrecs públics que havia desenvolupat. 5) data de la mort o desaparició. 6) El lloc i la classe de ferides de la víctima. 7) Si la defunció de la víctima va ser inscrita al Registre Civil. 8) Nom, cognoms i el domicili actual de la persona o persones sospitoses de cometre el crim.

ESTADO 2: “Relació de cadàvers arreplegats en este terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la dominació roja”.

En aquest apartat, es relaciona a les persones que, sense ser veïnes del poble, apareixen mortes dins el terme municipal. És el cas de les víctimes de les tristament famoses partides d’incontrolats que anaven poble a poble pertot arreu de les comarques i que treien de les cases als denunciats o acusats de feixistes, o els qui estaven empresonats als locals municipals i els treien per assassinar-los a sang freda. De cada persona figuren dades semblants a les de l’apartat anterior.

ESTADO 3: “Relació de turments, tortures, incendis d'edificis, saquejos, destruccions d'esglésies i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que pels seues circumstàncies, per l'alarma o el terror que van produir hagen de considerar-se com greus, excloent-ne els assassinats, que van ser comeses en este terme municipal durant la dominació roja”.

En aquest estat, es realitza un relat dels fets abans esmentats amb el màxim de detalls possibles. L’incendi, saqueig i destrucció d’esglésies i ermites, així com saquejos, a particulars, és la nota dominant.

ESTADO 4: “Relació dels senyors que componien l'Ajuntament de cada poble o ciutat a l'iniciar-se el Moviment Nacional i a partir del 18 de juliol de 1936”.

Queden reflexades totes les persones que formaven part dels ajuntaments a l’inici de la guerra i posteriorment, dels comités revolucionaris i juntes locals municipals.

Actualment, la C.G. es troba totalment digitalitzada i penjada a la xarxa, la qual cosa fa que l’accés a ella siga molt ràpid i molt fàcil, doncs s’encontra a l’abast de qualsevol internauta. La C.G. és una eina molt útil per tal de bussejar en els fets ocorreguts durant el període de la guerra civil a nivell local. Ens trobàrem amb la sorpresa que el nostre avi o besavi va ser membre del Comité Revolucionari creat a l’esclatar la guerra, o va ser l’alcalde franquista en els primers anys de la dècada dels quaranta del segle passat o coneixerem el nom de la persona sospitosa de matar a un familiar nostre.

Però sobretot, és una eina molt important per tal de conèixer les històries de cada poble en una època molt fosca que esperem, pel be de tots, que no torne mai.

Els interessats en buscar la Causa General d'un poble o ciutat han de seguir estes indicacions:

1.- Fes clic damunt aquest l'enllaç:

http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=0

2.- A la pantalla que hi apareix a la pestanya "Buscar", cal escriure el nom del poble o ciutat que ens interessa en castellà. Senyalar l’opció “Registros digitalizados” i polsar “BUSCAR”.

3.- A la pantalla següent buscar "Archivo Histórico Nacional" i fer clic damunt “Fiscalia del Tribunal Supremo”.

4.- A la pantalla següent fer clic damunt del poble elegit.

5.- A la pantalla següent fer clic damunt “Ver imágenes”.

En cada imatge fes clic per ampliar

Imatge 1: Causa General de Xàtiva (Játiva) Pàg. 8 (Estat 1)

Imatge 2: Causa General de Gandia Pàg. 8 (Estat 2)

Imatge 3: Causa General de Benigànim (Beniganim) Pàg. 9 (Estat 3)

Imatge 4: Causa General de Barxeta (Barcheta) Pàg. 26. (Estat 4)

EL CAPITÀ RAFAEL ALBI FLORES.

2010-04-14T12:06:00.000-07:00

Hui 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la II República. Servisca aquest article per dedicar-lo a la memòria d’un republicà barxetà. El capità Rafael Albi Flores (Rafael el torero) (Barxeta 13-02-1906, Barxeta 30-11-1995).

Rafael Albi va ser condemnat a la pena de mort el 4 d’agost de 1939, però posteriorment, “Su Excelencia el Generalísimo”, li va commutar la pena de mort per la de 30 anys de Reclusió Major. Tal vegada tinguera algo que veure el que la família de la dona de Rafael era originària de Marroc i potser, una família amb un cert prestigi. El dictador Franco sempre havia mantingut un gran respecte pel seus aliats marroquins.

Hui fa setanta-nou anys, el llavors serjant d’infanteria del Regiment Otumba nº 9 Rafael Albi Flores, li donaria la benvinguda amb molta alegria i molt de goig a la República que naixia.

Feu clic damunt de cada imatge per ampliar-la.

A MA MARE

2010-03-16T15:58:00.001-07:00

Déu meu, un límit me vas fixar,

el qual no puc passar,

on ni les aus poden fer els seus nius.

Per alt que volen

no poden arribar a tu,

és en aquell lloc,

on descansa Ma Mare.

Mare, quanta falta em fas,

quant de dolor vas deixar en mi,

al partir a un lloc

del que no pots tornar.

Me vas ensenyar Mare

de la vida el camí,

vas ser un ser exemplar.

Porte dins de mi

les teues sàvies paraules

i el teu exemple de Bondat i Amor

sempre perdura en mi.

Vas ser per a mi

la millor Mare

i ara vius en mi

amb el teu record

i en les nits d'estreles

il·lumines la meua senda

i cuides els meus sons.

Vas passar la teua vida donant Amor.

Cada un dels teus amics guarda

de tu un bell record,

i donen les gràcies a Déu,

per haver-te conegut.

Mire el teu fèretre i crec que estes dormida,

et parle i no em respons,

et cride i no em pots sentir,

mire els teus ulls i estan tancats,

toque les teues mans

i la sent freda com el gel,

llavors comprenc que t'has anat per sempre,

i que no et tornaré a veure Mare.

Mare meua perquè me vas deixar?

Perquè estàs tan lluny?

Et continue cridant dia a dia, i no em respons;

Et cride de nit i només hi ha silenci de part teua.

Perquè els teus llavis estan segellats per sempre.

Déu meu dóna'm valor i força

per a poder resistir este dolor.

Fes la teua voluntat Senyor,

així en la Terra com en el Cel.

Senyor, acull-la en el teu Sant Si,

perquè more per sempre al teu costat.

Asunción Canet Tormo

9-9-1927 // 16-3-2010

50 ANYS D'UNA IMATGE MÍTICA

2010-03-06T14:09:00.001-08:00

Divendres 5 de març, es complixen 50 anys del dia en què el fotògraf cubà Alberto Díaz, conegut com Korda, va prendre un primer pla de l'argentí "Che" Guevara amb la seua boina de guerriller i el cabell escarotat, una de les imatges més reproduïdes, venerades i comercialitzades del segle XX. El que no s'imaginava Korda quan va penjar aquell retrat ampliat en el seu estudi, junt amb un altre del poeta Pablo Neruda que la foto recorreria el món en llibres, cartells o camisetes.

Enllaç a l'article　
　

DE BARCHETA A BARXETA

2010-03-05T08:54:00.000-08:00

El nom oficial de BARXETA data oficialment des del 10 de juliol de 1979, dia en el qual es publica el Decret de 9 de juliol del llavors President del Consell del País Valencià (C.P.V.); Josep Lluís Albinyana.

Però, d’on ve el topònim Barxeta? L’origen del nom del poble de Barxeta està perfectament explicat al llibre editat per l'Ajuntament, “Història del poble de Barxeta” d’Abel Soler (2004). L’autor dona 4 possibles arguments per a 4 diferents hipòtesis, i cadascú és lliure per tal d’escollir la que més li agrade. Jo coincidísc amb l’autor en la mateixa hipòtesi:

En primer lloc cal aclarir que Barj o Burj significa en àrab “torre”, però també “cim” i per tant pot derivar a “lloma”, “mola” o “turó”. Les formes escrites en el Llibre del Repartiment Barchetain i Barchatan, contendrien la transcripció d’un dual àrab acabat en –ayn amb el qual es forma el plural d’una paraula (a l’igual que en català o en castellà amb la s final). De Barjjät + ayn, quedaria Barjjätayn, pronunciat Bartxatan. Barxeta per tant significaria “Dues llomes”, de forma semblant a Barx (La Safor), en singular “Una lloma” pel Montdúver o també el poble de Barxell (L’Alcoià) també situat al peu d’un turó.

Barxeta, amb les dues llomes bessones de La Barcella al fons.

Els pobladors àrabs coneixerien la situació geogràfica de Barxeta per les dues llomes de La Barcella, i Barx pel Montdúver. Tant La Barcella de Barxeta, com el Montdúver de Barx (aquest més encara) són visibles des de molta distància.

De forma semblant, Alcalà (al-Qal’ät) significa “el castell”, en singular i Alcalatén (al-Qal’ätayn) significa “els dos castells”.

BLASONAMENT DE L’ESCUT DE BARXETA

Enllaç a la pàgina d'Heràldica

LLEGENDA DE LES DUES ERMITES

2010-03-01T13:03:00.000-08:00

Tornant al dissabte de la visita a la sèquia del Puig, va eixir el tema de la llegenda de les ermites de Santa Anna i del Puig, doncs vam circumval•lar tota la serra del Puig i allí enfront de nosaltres podíem veure perfectament l’ermita de Santa Anna.

Crec recordar que hi havia un conte en un llibre de valencià de primària que parlava de la llegenda de les dues ermites i efectivament, el vaig trobar. Era el llibre de l’editorial Santillana de valencià de 4t de primària, a l’Institut de L’Olleria el teníem perquè el fèiem servir per els alumnes de Compensatòria.

És un conte de Llorenç Giménez, i, per a qui no el conega, ací la llegenda de les dues ermites: La de Santa Anna i la del Puig:

Hi havia, ja fa molts anys, entre Xàtiva i la Llosa, una muntanya alta i grossa, i al capdamunt dues ermites, la de Santa Anna i la del Puig. Guardaven les ermites dues ermitanes. A una li deien Queralt i a l’altra, Muskilda. La primera cuidava l’ermita de Santa Anna i Muskilda, la del Puig. Com que les dues ermites es trobaven tan juntes, les ermitanes sempre estaven com gat i gos. I cridaven tan fort, en les seues bregues, que les sentien de tots es pobles de la comarca.

Els veïns, cansats de tants crits, anaren a parlar amb els frares, amb el rector i amb tota la tirallonga, fins a arribar a l’arquebisbe. Però no aconseguiren res de res, perquè Muskilda i Queralt continuaven igual. Fins que un migdia de tardor, el dia es va convertir en nit de la tempesta que anava tramant-se al cel, i per primera vegada en a vida, Muskilda i Queralt baixaren juntes al poble. La gent no s’ho acabava de creure.

En arribar a cal tio Xamaril•la, s’acostaren a la llar per calfar-se i, just en aquell moment, esclafí la tempesta: trons, lla,ps, centelles, pedra, vent... Ràpidament, Muskilda, Queralt i el tio Xamaril•la demanaren a Santa Bàrbara, amb veu tremolosa:

“Santa Bàrbara, si vas pel camp,
Fes cas d’allò que t’estem contant,
Santa Bàrbara donzella,
Salva’ns d’un llamp i d’una centella.
Tens faena i no pots dormir,
De tres núvols que veus acudir:
Un de foc,
L’altre de pedra,
L’altre d’aigua.
El de foc a la mar;
El de pedra a la serra;
I el d’aigua, que caiga en terra.”

Acabada de dir la pregària, se sentí un esclafit tan esgarrifós que va fer trontollar totes les coses de la casa, i del poble, i dels castells de Xàtiva i de Montesa durant alguns segons. A l’instant es va aclarir el dia.

Muskilda i Queralt tornaren a casa. Però, quan van arribar prop de la muntanya, van quedar mudes i amb els ulls oberts com taronges. Segurament, els tres núvols, el de foc, el de pedra i el d’aigua, havien caigut just damunt de la gran muntanya i aquesta s’havia fet en dues mitjanes: l’una a la banda de la Llosa, amb l’ermita de Santa Anna, i l’altra a la banda de Xàtiva, amb l’ermita del Puig.

D’aquesta manera, cada ermitana es quedà sa casa i la seua pròpia muntanya, i no hagué més bregues ni crits.

I qui vulga vore-ho, que s’aprope a la Costera i ho comprovarà".

Llorenç Giménez
El castell de Rel i el secret de les cinc llegendes (Adaptació).
Ed. Santillana 4t Primària

SOPAR CLOENDA TEMPORADA 2009

2010-02-28T11:50:00.001-08:00

Dissabte passat es va celebrar el sopar anual del Club d’Atletisme LOS AJOS de Xàtiva a la “Sala Alameda” i una vegada més allí vaig acudir amb la meua dona per tal de gaudir del magnífic ambient amb els meus amics de les curses populars.

Com no podia ser d’una altra manera, estava en la taula del meus companys de sofriment Ramón, Vicent, José Luis i Bernat. Estar segut en Ramón “Tijeras” (possiblement, el millor perruquer de Xàtiva), és una garantia d’una vetllada inacabable de bons acudits i rialles. Va i ens conta però com si li haguera passat en la mitja marató de Xàtiva, que no saps si és un acudit o un cas real: “Xe, eixe manquet que anava corrent i duia el rellotge al monyó a l’alçada del muscle i un corredor li pregunta l’hora. El manquet tot era fer esforços per tal de veure el rellotge i va i li diu el qui li havia preguntat l’hora, “perquè no et canvies de braç el rellotge” i li contesta el manc:” Si, i com vols que li done corda, amb la punta de la fava”. No menys de cinc minuts restàrem sense poder parar de riure’ns, les llàgrimes ens queien per la galta cap avall.

Fent un resum de la temporada 2009, va ser molt atapeïda: deu mitges maratons (Algemesí, Alzira, Picanya-Paiporta, Sagunt, Xàtiva, Dénia, Canals, Simat, Albacete i Almansa i la marató de València). Ara estic en “boxes” esperant que em criden del Lluís Alcanyís per tal d’operar-me de vegetacions.

Finalment, lliuraren els trofeus de les diverses categories i després seguírem la festa en el “Rompeolas” de l’albereda de Xàtiva. Quedàrem ens veure’ns al 2011. "No hay dolor".

LA SÈQUIA DEL PUIG

2010-02-08T13:03:00.000-08:00

Ja sabia que la xerrada seria d’un nivell molt alt. Una lliçó magistral impartida per dos biòlegs magistrals: Salva Argente i Dani Durà. Va merèixer la pena anar el dissabte passat a recórrer un tram de la sèquia del Puig i gaudir de les explicacions dels dos afamats biòlegs i com no, de la grata companya de Teresa i les dues Loles.

Eixirem des d’un camí a tramuntana del Puig i per la “Senda de Múrcia” enfilàrem cap a Genovés. Varem esmorzar a Alboi i després anàrem a veure in situ el naixement de la sèquia del Puig al riu Albaida, a la vora mateixa de la pedania, al marge dret, enfront mateixa de les arcades.

“Alboi va ser poble ja fa 1450 anys i a la reconquesta del rei En Jaume va ser donat a un cavaller navarrés amb ancessors en Portugal. Després de l’expulsió dels morisc es va quedar deshabitat i se’l disputaren Xàtiva i Genovés, em vaig quedar bocabadat quan en unes vacances en Portugal vaig veure en un poblet una plaça amb el nom d’Alboi. Vaig preguntar i em vaig assabentar de la gran quantitat d’informació que hi havia a l’Ajuntament d’aqueix poble”. Aquest relat ens el va oferir un veí d’Alboi, un jubilat enamorat de la Història amb el qual ens creuarem pel carrer quan caminàvem cap al riu Albaida.

Abans, el ponent de la xerrada Salva, ja ens va explicar el per què del color obscur de les terres al voltant del Puig, la importància del conreu de l’arròs en els segles XVII, XVIII i XIX i l’explicació per la qual, a hores d’ara, tan sols és convenient el conreu dels tarongers. La prohibició del cultiu de l’arròs en l’horta més propera Xàtiva, va ser deguda a la relació que pensaven que hi havia, entre l’aigua embassada i la pesta.

També ens va delitar en la teoria de la relació directament proporcional que hi ha entre la presencia dels “parotets” i la qualitat de l’aigua de les sèquies. Els tres ramals en els quals es divideix la sèquia mare: La sèquia del Puig, la sèquia de l'Arenal i la sèquia de Benifurt i finalment, per què s’anomena la partida de la vessant de ponent del Puig com “L’arenal”.

El CAVALL BERNAT

2010-01-31T14:27:00.000-08:00

Una colla d’amics de l’Institut hem gaudit de la pujada al “Cavall Bernat” d’Alzira.

"LA CAUSA GENERAL" DE BARXETA

2009-12-09T13:26:00.000-08:00

La Causa General, coneguda abreviadament com la Causa General (CG), va ser un extens procés d'investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d'abril de 1940, amb l'objecte, segons el seu preàmbul, d'instruir «els fets delictius comesos en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La Causa General va recopilar exhaustivament informació de manera exclusiva sobre les circumstancies i detalls no sols d'abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa en les zones de control de l'anomenat bàndol republicà, sinó tot tipus d'accions mampreses per l’autoritat, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs d'esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931.

La informació escorcollada per la CG, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys 1960, va portar a l'obertura de nombrosos processos judicials posteriors en contra dels que es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d'una llei per a la prescripció dels "delictes comesos amb anterioritat a l'1 d'abril de 1939".

La Causa General es va dur a terme de manera sistemàtica i detallada en tot Espanya sota la responsabilitat de la figura específica Fiscal En Cap de la Causa General, establida per un decret posterior de 1943, fins al seu traspàs al Ministeri de Justícia a partir de 1954, acumulant una enorme documentació que és conservada des de 1980 en l'Arxiu Històric Nacional d'Espanya, a Madrid.

La Causa General de Barxeta consta de 32 pàgines. La primera pàgina duu data de 31 de desembre de 1940 i la última pàgina del 17 de desembre de 1943. L’alcalde de Barxeta aleshores era Felipe Inza y Sierra. La Causa General consta de 4 “Estats”:

ESTADO 1: “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”.

A Barxeta NO figura ninguna persona.

ESTADO 2: “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”.

Van aparèixer tres cadàvers, a saber: En la Casa Gilet van trobar en agost del 36 a Eleuterio Girau Ferrando de 40 anys i a José Oltra Almiñana (Pepet el Sigarret) de 65 anys, els dos naturals de Simat de la Valldigna. A la Casa Mas, el 12 d’agost trobaren segons consta: “un desconocido que vestía pantalón y chaqueta negra, botas negras nuevas, camisa blanca, corbata negra de lazo, bajo y regordete y tenia de 45 a 60 años”

ESTADO 3: “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.

A Barxeta figura com a únic fet delictiu l’incendi de l’església i la relació amb noms i cognoms de les tretze persones que participaren en el fet.

ESTADO 4: “Relación de los señores que componían el Ayuntamiento de Barcheta al iniciarse el Movimiento Nacional y a partir del 18 de Julio de 1936”.

Es relaciona a les set persones que van constituir el primer Comité Revolucionari de Barxeta i la relació de les persones que van integrar el diferents Consells Municipals.

Pense que la Causa General de Barxeta és un document molt interessant per a tothom que ens apassiona la Història de les petites històries locals i per això he ficat un enllaç permanent al blog. També he lliurat una còpia a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Barxeta (AMB).

Causa General de Barxeta

Si vols buscar la Causa d'un altre poble, cal seguir aquestes indicacions:

Fes click damunt l'enllaç:

http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=0

A la pantalla que hi apareix a la pestanya "Buscar", cal escriure el nom del poble que ens interesse en castellà. Senyalar l’opció “Registros digitalizados” i polsar “BUSCAR”.

A la pantalla següent buscar a "Archivo Histórico Nacional" i fer click damunt “Fiscalia del Tribunal Supremo”.

A la pantalla següent fer click damunt del poble elegit.

A la pantalla següent fer click damunt “Ver imágenes”.

BARXETA: 19-02-1938

2009-11-26T13:30:00.000-08:00

Durant la guerra civil, a Xàtiva s’editava el setmanari (tan sols eixia els dissabtes) “Unidad antifascista” el qual era l’organ del “Comité Comarcal del Partido Comunista de Játiva y defensor del Frente Popular”. La redacció estava situada al carrer Moncada 22 i el preu de venda era de 25 cèntims.

En el número 43, corresponent al 19 de febrer de 1938, incloïa una doble noticia de Barxeta, per una part informava de la constitució d’un nou comité del Front Popular i d’altra banda, de la constitució del Comité de Mujeres Antifascistas de Barxeta.

Hi ha dues errates, el cognom correcte figura en negreta: José Segarra Ordiñana i Hilario Pascual Ordúñez.

L'original es pot consultar a l'Arxiu Municipal de X'ativa.

MELCIOR RODRIGUEZ "L'ÀNGEL ROIG"

2009-11-21T12:33:00.000-08:00

Mon pare sempre em deia: “Tu t’has de fixar en les persones com a tal, no en la seua ideologia, en tots els llocs hi ha de pocavergonyes i de bones persones, que les idees de cadascú no et suposen un prejudici o una garantia”.

Sempre ho tingut en compte, tinc amics situats ideològicament més a la dreta que la Falange, d’altres que són catalanistes, blaveros, socialistes, comunistes i fins i tot que afirmen no tenir cap ideologia. L’evolució de les persones, en general, segueix un curs, hi ha un acudit que a mi, particularment, m’agrada molt perquè em veig reflectit:

Si als 18 anys no eres comunista,
No tens cor.
Si als 40 anys eres comunista,
No tens cap.

Sempre que he llegit els fets del novembre del 36 a Madrid, (les saques de les presons a Madrid, Paracuellos del Jarama, el jove i sanguinari Carrillo,...) sempre m’ha apassionat la personalitat de Melcior Rodriguez, un anarquista conegut amb l’apel·latiu de "L'àngel roig”. Per a mi, va demostrar que primer és ser persona i després tot el demés. Aquesta és la seua història:

Melcior Rodriguez va nàixer en el sevillà barri de Triana en 1893. Prompte es va quedar orfe de pare en morir aquest en un accident en els molls del Guadalquivir. La llar, quedava reduït a la misèria i al treball de sa mare, cigarrera i costurera en diverses cases sevillanes. Havia d'educar a tres fills.

Melcior va cursar estudis primaris en l'escola de l'asil. Als tretze anys treballa com a calderer. Envoltat en la pobresa, veu en el món del toreig un camí per a eixir de la misèria, i mogut per aqueix afany abandona sa casa i comença una gira de capejada en capejada. En l'enciclopèdia taurina Cossio, s'anomena a Melcior com l'únic que va alternar el toreig amb les activitats polítiques.

Prompte abandonarà aquesta experiència i ferit per una cornada, acabarà a Madrid treballant com a xapista. Allí entra en contacte amb els cercles llibertaris, tenint el carnet núm. 3 de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre, i arribant a ser el president del sindicat de carrossers. En les files de la CNT comença una lluita en favor dels drets dels presos, fins i tot dels presos d'ideologies contràries, la qual cosa li fa acabar després de les reixes en multitud d'ocasions al llarg de la monarquia i la República.

Començada la Guerra Civil espanyola, és nomenat director general de presons, perquè coneixia els funcionaris de presons i les presons com la seua pròpia casa. Va prendre possessió el 17 de novembre de 1936.

La seua valentia i humanitat seran decisives per a atallar els crims massius que en nom de les organitzacions obreres i de l'anomenada Revolució s'estaven cometent en el bàndol republicà. En especial es mostra disposat a acabar amb els assassinats massius que els comunistes, amb el jove Santiago Carrillo al cap, estaven duent a terme en les presons de Madrid. Davant dels horrorosos esdeveniments que descobreix, es veu obligat a dimitir del seu càrrec. Però El Govern que ja havia fugit a València, no sols no admet la seua renúncia, sinó que li donen plens poders. Gràcies a açò paralitza les massacres, i les presons deixaran de ser un malson, per a convertir-se en un lloc segur, fins a l'1 de març de 1937, en el que el nou govern del socialista titella dels comunistes, Negrin, el destitueix.

A penes havia durat tres mesos en el càrrec, però aqueix temps havia bastat per a salvar milers de vides, que des de llavors el coneixerien amb l'apel·latiu afectuós del "àngel roig". Molts dels seus correligionaris, no obstant, l'acusaven de ser l'àngel traïdor, perquè fins i tot en aqueixos terribles anys de ceguera sectària, per a Melcior tota vida humana era sagrada. No li van perdonar que salvara Raimundo Fernández Cuesta (Número dos de Falange), a Muñoz Grande (el general de la División Azul), a Javier Marín Artajo (diputat de la CEDA), als germans Quintero (famosos comediògrafs)… En 1938 es va jugar el coll per permetre que en el funeral de Serafí Álvarez Quintero s'exhibira un crucifix, complint l'última voluntat del finat. Va ser l'únic crucifix que es va exhibir en públic en el Madrid roig.

Però l'episodi, pel qual l'Assemblea de les Nacions Unides li ha distingit, va succeir el 8 de desembre de 1936 en la presó d'Alcalá de Fenars: dos dies abans s'havien assassinat als 319 presos de la presó de Guadalajara. Després d'un bombardeig de l'exèrcit nacional en Alcalá, de nou la consigna es va apoderar de les masses enfervoreixides: A la presó, a no deixar un pres amb vida. L'alcalde i el director de la presó es van considerar impotents per a frenar a la milícia d'obrers. Quan ja estaven a punt d'obrir les cel·les, es va presentar Melcior disposat a parar aqueixa bogeria. Es va interposar amb el seu cos, i cridant que si algú voldria matar a un sol pres, primer havia d'acabar amb ell. Després d'hores de discussió, amenaces de mort contra ell, i apuntant-li tots els fusells va aconseguir dissoldre als violents. Aqueix dia va salvar la vida de 1.532 persones. Va rebre el reconeixement de multitud d'ambaixades de països europeus i iberoamericans, fins i tot de D. Juan de Borbó.

Després de la seua destitució pels comunistes va ser nomenat Delegat de cementeris, treball que com tots els seus, es va prendre molt seriosament. Ell mateix revisava els nínxols i sepultures. Amb l'entrada de les tropes de Franco, i a pesar de disposar de cotxe pel seu càrrec oficial, es va quedar a Madrid. Al novembre de 1939 va ser jutjat per un Consell de guerra. Fins i tot el fiscal va ressaltar les seues grans virtuts cristianes. Però la injustícia franquista va ser implacable. Sis anys de presó. Després va viure modestament com a empleat d'assegurances, rebutjant tota ajuda econòmica. Vegades una ocasió van voler remunerar-lo per l'encert de Melcior en un eslògan que anunciava anís. No va acceptar cap xec. Va acollir en el seu modest pis a un banderiller i la seua dona, amics de joventut que s'havien quedat en la ruïna.

Un dia, en tornar a casa, van trobar Melcior desmaiat i caigut en el sòl, amb una ferida en el cap. El van traslladar a l'Hospital Francisco Franco, i allí va ser a va ser el seu íntim amic Martín Artajo (Ministre d'Assumptes Exteriors). Quan Melcior va recobrar la lucidesa van xarrar llarga estona. Martín Artajo portava una corbata amb els colors anarquistes, i també un crucifix. Al final de la conversació, Melcior Rodriguez va besar la imatge. Va descansar en pau en 1973.

El seu enterrament, senzill, va tindre rang de funeral d'Estat, amb presència de ministres, anarquistes, jerarques del règim, expressos de diverses ideologies i supervivents de les presons del 36. Sobre el seu taüt cobert amb la bandera anarquista i amb un Crucifix, es va resar un Parenostre multitudinari i es cantó l'himne anarquista, amb la bella música de la Varsoviana: Negres tempestats agiten els aires…

(Publicat en la Revista Autogestió núm.6, i traduït al valencià)

BARXETANS IL·LUSTRES: EL PARE SEGARRA

2009-11-09T13:13:00.000-08:00

Juan Batista Segarra Tudela va nàixer a Barxeta a les deu de la nit del 31 de desembre de 1911. Van ser els seus pares Vicente Segarra Mahiques i Elvira Tudela Gimeno. Encara que en l'acta de naixement figura com nascut el dia 1 de gener de 1912 a les deu hores. Els seus iaios paterns eren Bautista Segarra Vidal i Vicenta Mahiques Tortosa i els seus iaios materns eren Pascual Tudela Roca i Josefa Gimeno Palau.

Als 11 anys va ingressar en el Convent dels Pares Terciaris Caputxins. Va acabar els seus estudis de Teologia en 1936 i immediatament va esclatar la Guerra Civil 1936-1939. Va ser obligat amb els altres joves de l'època a prestar serveis militars. A ell li va correspondre ser infermer en trens hospitals.

Acabada la guerra, va continuar els seus estudis i es va ordenar sacerdot el 15 de maig de 1940 a Pamplona per l'Excm. Senyor Bisbe El senyor Marcelino Olaechea Loizaga, qui després seria bisbe de València durant més de vint anys i fins a la seua jubilació (19-11-1966).

Al poc de temps de ser ordenat sacerdot va viatjar per primera vegada a Colòmbia impulsat pels grans desitjos de vindre a aquesta terra com a missioner. Aquesta idea li va venir en escoltar en el convent a un missioner de les selves amazòniques.

Arribat a la capital de Colòmbia, Bogotà; va passar huit anys en missió reeducadora amb joves inadaptats i sense recursos en la missió de Sant Antoni. Més tard va prendre la decisió d'entrar en el Clero Diocesà, la qual cosa li va portar a recórrer unes quantes parròquies en Cundinamarca i a fundar uns quants centres de catequesi i escoles per a xiquets i joves molt pobres.

Va estar 20 anys en Cundinamarca i l'any 1959 va arribar al Vicariat de Valledupar. L'any 1960 va ser nomenat vicari en Sant Dídac on va romandre 19 anys. Allí va fomentar l'educació, fundant les Escoles Parroquials de Xiquetes i de Barons, més tard, va fundar el Col·legi Joan XXIII. De Sant Dídac va ser traslladat a la Cúria Diocesana de Valledupar com a Rector de l'Església Central on va romandre 8 anys. En arribar a l'edat de retir forçós, va ser nomenat Capellà de la Casa del Iaio en Valledupar. Aquest servei el va prestar 19 anys.

Després de patir problemes de salut degut a una broncopneumònia, va morir el divendres 2 de març del 2007 a l'avançada edat de 96 anys. Va estar atés durant més de 50 anys per Georgina Montoya Agudelo, la qual el va acompanyar en els dos viatges que el Pare Segarra va realitzar al seu Barxeta natal en 1997 i en 2001.

En Valledupar es recorda al pare Segarra com el gran constructor d'escoles i de persones.

In Memoriam Pare Juan Bautista Segarra. Georgina Montoya i Pedro Olivella Soriano. Valledupar (Colòmbia) març del 2007.

http://www.scribd.com/doc/20099553/El-padre-Juan-Bautista-Segarra-Tudela

Fotos del pare Segarra

FUNCIONARIS

2009-09-30T14:19:00.000-07:00

Ha bastat que un personatge de la talla intel·lectual del ministre de Foment del governet d’Espanya haja dit que cal congelar el sou dels funcionaris perquè les hordes mediàtiques s’hagen posat a bavejar a l’uníson dient sí, sí. Un governet que ha endeutat a la nació per als pròxims cinquanta anys en cotes inimaginables, que malgasta literalment el que pot i el que no, que està assenyalat com inútil i dilapidador en tots els organismes internacionals de la cosa econòmica, que ha posat a Espanya davant de l’increïble possibilitat de ser expulsada de la zona euro, ve ara i ens dóna lliçons d’austeritat a costa dels funcionaris.

El senyor Blanco que acabdilla la croada per a col·locar la companya Pajín com a senadora del Regne i ficar-li tres milions de peles mensuals en el compte corrent ha sigut l’encarregat de posar als funcionaris als peus dels cavalls. Resulta que en la dècada prodigiosa de la pilotada, quan quasi tot el món se’l portava calentet a casa, quan un encofrador guanyava tres mil euros mensuals, quan buscar un obrer era una heroïcitat, quan l’últim garrulador del poble muntava una constructora i es forrava sense conte, quan un jove que no sabia posar tres rajoles dretes es passejava amb la nóvia en un Audi A3, els funcionaris aguantaven i penaven. Ningú es recordava d’ells. Eren els perdedors del moment, els que feien més números que un comptable perquè els altres estaven inflacionant el país fins a arribar al que hem arribat.

I ara resulta que la culpa d’este desgavell la tenen els funcionaris. Els alcaldes de poble cobrant un milió de peles mensuals netes de pols i palla, no. Els diputats i senadors a entre un i dos milions mensuals, tampoc. L’avarícia bancària que va prestar diners a qui sabien que mai anava a tornar-ho, tampoc. La llista de despropòsits a assenyalar és molt més gran que l’espai d’este article. La culpa, segons estos adalils del desvergonyiment, és del jutge que ha estat cinc anys preparant unes oposicions monstruoses, de l’inspector que s’ha deixat la vista i la salut en quatre anys d’oposicions tremendes, darrere de cinc anys de carrera aprimorats, del professor que ha sortejat interinitats i oposicions cada vegada més dures i que per poc més de mil euros aguanten als xiquets i les xiquetes de mamà i papà; papàs i mamàs a qui no els dóna la gana de fer el que estan obligats: educar els seus fills. Promet més articles contra esta ignomínia de voler culpar els funcionaris de la ruïna en què ens han ficat uns quants inútils.

Quina tropa.

Funcionarios. Article d'opinió de Rafael Ordóñez. Enllaç

Senzillament m'ha encantat aquest article d'opinió, me l'han passat avuí per e-mail i he buscat en la web la font oportunament. Desgraciadament ocorre així tal i com es relata. Però el pitjor és que si aquestos són així, els altres no es queden enrere. Ací al nostre País, tenim el que ens meresquem; entre el retoret (Camps) i el capullet (Alarte); aviats anem!

BENVINGUT A LA REPÚBLICA INDEPENDENT

2009-09-27T06:05:00.000-07:00

El dissabte férem un viatge, potser, de plaer; per tal de visitar Ikea a Múrcia. A casa no callaven des de feia temps. Quan tingues un dissabte lliure, ens acompanyes a Múrcia a veure Ikea que m’han dit què és molt bonic i molt gran – era la cançoneta habitual.

Finalment, aquest cap de setmana, sense fer cas a les advertències dels meteoròlegs, eixirem cap a la “República independent de ta casa”, tal i com anuncien les cunyes publicitàries de l’empresa sueca.

El centre comercial hi era molt ben situat, a l’entrada mateix de la capital, a una zona capgirada per les noves construccions. Les instal·lacions d’Ikea, de manual de logística. La primera planta per fer encomandes i a la planta baixa per a realitzar les compres. Vaig comprovar diverses etiquetes de varis productes: “Made in Vietnam”, “Made in Taiwan", però cap “Made in Sweden”. No podia ser d’una altra manera l’aconseguir els preus tan competitius.

Finalitzarem la jornada al centre comercial Thader, vaig fer servir la targeta dues o tres vegades. Em vaig cansar més que si haguera corregut una mitja marató. La meua dona mai en té prou.

Al volant, tornant cap a casa vaig pensar: El nostre País, què llarg hi és!

UN CERT REGUST AMARG

2009-09-24T13:17:00.000-07:00

Un cert regust amarg és el que tinc a hores d’ara; ha passat un altre estiu, i amb aquest ja hi van tres; que tampoc no he fet cap eixida pel terme de Barxeta, amb una persona que tenia (i tinc) en molta estima.

Jo, amb el meu amic, havíem compartit moltes hores al llarg de més de vint anys, doncs encetarem l’amistat allà per 1987, a partir de l’afició comuna pel ciclisme. Ell ja tenia una bicicleta de carretera i jo me la vaig comprar aleshores i començarem a pedalar junts; ell més tret en el secrets del plat i del pinyó, m’ensenyava i m’aconsellava en tot: “Quant isques en bicicleta, imagina’t que portes un duro damunt, sempre has de procurar tornar amb una pesseta a la butxaca”. I després rematava – amb açò vull dir-te que no utilitzes totes les energies, fins que estigues prop de casa, no t’entre una “pàjara” i no pugues tornar.

Pujarem tots els ports arreu de la comarca i més enllà, des de “La Llacuna” de Vilallonga, al “Bosquet” de Moixent, Sumacàrcer, Aielo, “El Portixol” d’Ontinyent; Beniarrés, La Drova (el més dur amb diferència) i com no, Simat (per les dues vessants) i Barx. Esmorçarem en Turís, Montroi, Navalón, Benirredrà, Sueca...

Al meu amic una vegada, el tinguérem que portar a l’antic hospital d’Alzira. Eixe dia érem un “pilotet” de cinc ciclistes (dic ciclistes, perquè ja havíem passat de la categoria inferior de “globeros”), el meu amic anava el segon i jo darrere d’ell, el tercer; i circulàvem a “tota pastilla” per la recta que va des d’Alzira a Benimuslem, i va “afilar” la roda del qui anava davant i es va arrear un bon bac. Férem parar un cotxe i el duguérem a l’hospital amb la cara tota ensanguinada, per sort, no tenia res trencat, tan sols va ser el dolor del bac, però tinguérem un bon esglai.

Després deixàrem de practicar el ciclisme, ell per problemes de l’esquena i jo per esporuguiment als cotxes i començarem a practicar el senderisme; sempre he dit que Barxeta té un dels termes més meravellosos per tal de passejar. I començarem a explorar el terme de Barxeta, per tal de reconèixer el terreny, primer eixíem amb les motos i després, ja coneguda la senda o el camí, fèiem la ruta a peu. No ens van deixar cap indret del terme per recórrer: La Corsa, el Castellet, el Barranc del Portixol, la Barcella... totes les sendes i tots els camins.

Casualment, i és curiós, que també fa alhora tres estius, que jo hem vaig presentar de cap de llista pel Bloc Nacionalista Valencià, al maig del 2007, per tal de trencar l’hegemonia aclaparadora i dictatorial que patim i sofrim des de 1991 d’Esquerra Unida a l’Ajuntament del meu poble, Barxeta. Ens quedàrem a vint-i-quatre vots de la victòria: EU 420 vots, Bloc 396. L’alcalde i la seua gent no me ho han perdonat, i ni mai em perdonaran el meu atreviment d’intentar llevar-los (democràticament) el poder. “En tant que ens ha costat entrar a l’Ajuntament i ara aquestos (nosaltres els del Bloc) ens volen llevar el que tant ens ha costat i és nostre”, és el seu remor.

El sanedrí d’EU (quedaria més formal, el Comitè Central), va donar l’ordre als seus hooligans (quedaria més formal, els seus acòlits, és a dir, els seus subalterns): “Amb eixe (ací, un servidor) que no vaja ningú, que no es relacione ningú amb ell, cal aïllar-lo completament. Ni aigua!

Tal vegada els dos fets tinguen una relació causa-efecte; o tal vegada, no la tinguen. Ves-te’n tu a saber, però igual podria ser, com que no podria ser. O tot el contrari.

TORNEM A L'ESCOLA

2009-09-14T14:10:00.000-07:00

Demà quinze de setembre toca tornar a l’escola, fa exactament dos mesos que la van “tancar” i l’estiu ha passat en un tres i no res. Estem en 1966, a Barxeta encara no hi ha aigua potable en les cases ni clavegueram. Ma mare m'ha fet anar a casa a les set de la vesprada, ja ben tard, doncs encara no ens han martiritzat en l’horari d’estiu i horari d’hivern.

Hi ha una ferrada a la vora de la llar on em fique dins i en un poal d’aigua templadeta, que la meua àvia ha acabat de calfar en el foc i en un pitxer en renta tot de dalt baix, el suc que ix és molt obscur.

- On has estat jugant aquesta vesprada? en el caldo que ix, de segur que has estat en el picolorito esgolant-te. Pareixes un algepser!- Em deia la meua àvia.

- Mare, són xiquets i han de jugar. Responia ma mare.

- Ai jugar! Totes les dies safareig, el tio pardal. Marmola-li que no s’embrute tant!

Ma mare era molt comprensiva i mai en deia res si venia fet un gorrino, en canvi, la meua àvia sempre li agradava molt remugar-me.

- La mare he anat hui a Ca Antonio i t’he comprat una llibreta per escriure, i els dos quaderns de Rubio que m’ha dit don Manuel el teu mestre; el de cal·ligrafia i el de sumes. Ah! també m’ha dit que continues en la tercera cartilla.

- Que no la trenque! dis-li-ho, que encara pot aprofitar-la algú! - repicava la meua àvia.

- Però mare si el xiquet no la trenca, i jo li vaig cosir els llomets, per tal que aguantara més, no li diga això al xiquet, que ell és molt cuidadós - em defensava ma mare front a la meua àvia.

Ma mare em seca amb la tovallola, en fica el pijama i en dona a sopar. Sopa prompte i gita't que demà has d’anar a escola, un petonet i fins demà, fill meu – i ma mare se’n va a fer el sopar a la resta de la família.

IN MEMORIAM: JOSÉ LORENTE CALABUIG

2009-09-03T14:15:00.001-07:00

No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.

V.A. ESTELLÉS

MA TIA INÉS

2009-08-27T09:25:00.000-07:00

Fa unes dies vaig estar a ma casa (ma casa sempre serà la del carrer Sant Roc 41, malgrat que allí habite la meua germana i ma mare), només entrar a la saleta, ma mare m’ofereix “l’hamaca” de tota la vida i engega el ventilador, per tal de rebaixar el sufocant calor. Me’n vaig al moble-bar de la televisió i agafe la botella de JB, un got i un glaçó; i una xorrada fins que “sure el glaçó”.

- Ai fill meu, t’agrada això? No pots negar de qui eres fill i nét. Quan venia el teu avi Enrique de visita, sempre li posava una copeta de conyac i mai dia que no. I si es ton pare, ja ho saps, de postres no li podia faltar els dos cacauets i el traguet de vi.

Mare, traga’m la caixa de les fotos que ja fa temps que no les repassem. I a la segona o tercera foto, ix la de ma tia Inés.

- La tia Inés, pobreta. Mira que guapa era de jove! La meua cosina no va tindre sort en esta vida.

- Això com és? Compte’m!

I ma mare es posa a recordar:

En les primeries del segle XX tenir filles era una “desgracia” per a la família, doncs tan sols podien treballar “ficant-se en amo” i esperar a poder aconseguir casar-se amb un “bon partit”, açò és, en un home ric. Els fills solien treballar a partir dels deu anys, en dues tasques sobretot, de pastorets dels molt abundants ramats que hi havia aleshores en Barxeta o aiguaders en les grans finques del terme.

La meua cosina era molt guapa però tenia una pega molt gran per als temps que corrien. No podia tindre fills i això abans es mirava i molt i per això es va casar en el seu marit, Manolo. Ara, que amb ell, va estar com una reina tota la vida fins que es va morir i per cert, molt jove, la pobra.

Era molt amiga de la tia Clodomira, que també era molt guapa i molt atractiva. Mira si eren guapes que es van traure una cançoneta:

Inés y Clodomira
Se lo han creído un rato
No los quieren jornaleros del campo
Los quieren guardias de asalto.

Inés Micó Tormo era cosina germana de ma mare. La meua àvia Assumpció eren sis germanes i dos germans: Amparo, Virtudes, Casimiro, Carmen, Assumpció, Aurelia, Maria i Victoriano Tormo Segarra. Inés era filla d’Amparo, a més tenia altres dues germanes Mari Pepa i Amparo.

1r ANIVERSARI

2009-08-15T02:14:00.000-07:00

15 d’agost de 2009. Aquest dia el meu blog compleix el primer any. Un any escrivint “En primera persona” sobre temes que m’eixien del més interior, han sigut casualment, 52. Tinc clar que aquest blog no és una obligació; escric quan m’apeteix i sobre el tema que considere que he de dir alguna cosa o donar alguna informació.

Tinc present la frase: “Eres com escrius i escrius com eres”. M’agrada escriure i també recordar coses, fets, històries; per sort, tinc molta memòria i tinc guardats molts records, meus i de la meua família.

Per finalitzar i agafant el fil del primer article, aniré a felicitar a ma mare i la meua germana, doncs avuí quinze d’agost és la seua onomàstica. “Salut i fins l’any que ve” li diré a ma mare, i ella, com sempre, en contestarà: “En vida teua fill meu”.

L'ASCENSIÓ A LA CORSA

2009-08-09T11:55:00.000-07:00

Tenia ganes de pujar una altra vegada a La Corsa (435 m) i finalment, ho vaig fer el dissabte 8 d’agost. Des de que s’havia senyalitzat el sender de la Serra de La Corsa i Requena (PR CV 366) a finals del 2008, que encara no havia tingut l’ocasió de pujar al caramull.

Eixírem de Barxeta una colla de quatre amics a les set en punt i arribarem al cim a les vuit i vint. Va ser una pujada suau i molt dolça, només fer cim, ensumarem amb força i gaudirem de la vista amb que ens regalava La Corsa. Traguérem de la bústia el llibre de signatures i deixàrem la nostra visita. Unes fotos de rigor i de tornada cap a casa, doncs “Lorenzo” ja es deixava sentir amb força.

Tornarem pel Barranc del Portixol. Heu vaig explicar als companys. Aquest indret era el pas natural de la comarca de la Ribera i de La Costera per anar a la Vall d’Albaida. No fa massa anys les rècules amb llenya per als forns de La Ribera o els soldats que anaven al quarter d’Albaida des de La Ribera, anaven pel barranc dels Dos Germans entre Rafelguaraf (La Ribera baixa) i Barxeta (La Costera) i des de Barxeta pel barranc de L'Atmetller enfilaven cap al barranc del Portixol, que delimita els termes municipals de Genovés i Barxeta cap al terme de Benigànim (La Vall d’Albaida).

Al terme de Barxeta, ademés de La Corsa, cal pujar La Barcella, la Judia, La Costera de López, El Migalmud, La Mallada i el Castellet.

ELS CARRICOLARS D’AGOST

2009-08-01T04:49:00.000-07:00

Dia 1 d’agost de 1.935 el dia és a punt de clarejar, dalt de les eres ja han pujat dos homes de Barxeta, ells són el tio Batiste “El rull” (Bautista Català Bravo) i Vicent Ballester Pérez. Les eres són el punt més alt del poble de Barxeta i es per tant, el millor punt des del qual es pot observar l’eixida del sol. Han començat els Carricolars.

Els dos homes es concentren i miren el punt exacte pel qual ix el sol, es fixen en les línies que dibuixa el cel, observen els núvols i fent una barreja de totes aquestes observacions, esbrinen com serà el mes de gener del 1936. Els dos homes es comenten: “El gener serà molt gelat i sec, a penes plourà, però hi hauran fortes gelades”.

Com han pronosticat el temps que farà al gener? Els Carricolars han començat el dia 1 d’agost i finalitzaran el dia 12. Cada u dels dotze dies, un per mes, el tio Batiste i el tio Vicent, estaran en les eres rebent l’eixida del sol i pronosticaran el temps que farà al proper febrer, en funció de les observacions que facen el dia 2. El dia 3 per a març, i així successivament fins que arribe el dia 12 en el qual faran el pronòstic del desembre.

Aquest event era habitual en la primera meitat del segle XX, quan la meteorologia era una ciència que començava a obrir-se pas. En cada poble sempre hi havia algú encarregat d’interpretar els Carricolars. Començaven tal dia com hui dia u d’agost i finalitzaven el dia 12. Quasi sempre encertaven.

M’han dit que s’anomena Carricolars, malgrat que no he pogut trobar enlloc aquesta definició.

CENTENARI DE “LA SETMANA TRÀGICA" 1909-2009

2009-07-28T12:31:00.000-07:00

Aquesta setmana es compleix el centenari d'aquells set dies convulsos coneguts com la Setmana Tràgica. Dilluns 26 de juliol de 1909 dóna inici a Catalunya una vaga general que finalitza una setmana més tard amb un balanç de 78 morts i 2.000 processats.

La Setmana Tràgica va tindre un brutal cost humà: un centenar de morts, ferits, destruccions. La repressió va ser molt dura i va culminar amb el juí sense garanties i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna.

Enllaços

Documentos RNE

NI EN ANGLÉS NI EN CASTELLÀ NI EN VALENCÌA

2009-07-25T05:07:00.000-07:00

El TSJ-CV ha anulat l'obligatorietat d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglés. Ni en anglés, ni en castellà ni en valencià… ni en cap llengua. Què vullgueu que us diga? Sincerament a mí se’m representa la Formación del Espíritu Nacional (FEN), els textos del Movimiento; per tal d’adoctrinar-nos, però en clau zapateril.

Ni EpC ni FEN; als nostres alumnes els fa falta més ensenyament en l’àmbit cientìfic-tecnologic, i m’explique.

El PSOE, eixe partit tan progressista i modern, eixe partit que ens va dur la LOGSE, la pitjor Llei d’Educació en tota la Història de l’ensenyament. Eixe partit, que va promete un ordinador portàtil per professor, eixe partit defensor de les noves tecnologies perquè estem immersos en el segle XXI, eixe partit que l’únic canvi en aquest context, ha sigut canviar el nom de l’assignatura d’Informàtica per TIC (Tecnologies de la informació i de la Comunicació).

Aquesta gent tan progressista va i lleva l’assignatura de Tecnologia en el segon curs de l’ensenyament de l’ESO, i ni tan sols augmenta el nombre d’hores lectives en primer curs de dues a tres hores. On està el progrés de la mesura? On està eixa tasca educativa envers l’ensenyament de les noves tecnologies a tota una generació d’alumnes?

Aquest discurs no els interessa, i com no els interessa tan sols es preocupen d’atacar i criticar al conseller d’educació d’un partit botifler de dretes (PP), al qual, cada vegada més, intenta assemblar-se més a ell i imitar-lo el partit botifler d’esquerres (PSOE).

LA MORT EN DIRECTE

2009-07-23T09:17:00.000-07:00

Ens va visitar a Barxeta. No res feia pensar que la vesprada finalitzaria de la forma que ho va fer. Va ser quasi una hora d’esglai, d’esperança i finalment d’impotència i de tristor. Et visita la “senyora de la dalla” en l’instant menys pensat i t’heu has de deixar tot i anar-te’n amb ella.

A Jesús se’l va endur en Barxeta, no va respectar ni a res ni a ningú. No va respectar l’ambient de festa que es respirava a Barxeta; un poblet com la mà i any rere any està aconseguint de la seua volta a peu, que hi siga una de les millors organitzades i més boniques de tot arreu del País. El va escollir, el va cridar... i se’l va endur.

Jesús Chulià Piera va entrar en meta cansat com tots, és normal, però a l’instant es va trobar malament, li passava algo estrany, es trobava d’una forma rara, cansat, fatigat, si; però tenia unes altres sensacions diferents a les que havia tingut al llarg de les nombroses curses que hi havia fet. Els corredors ens coneguem, sabem el que ens passa quan en una cursa d’estiu, sota una calor sufocant entres en meta. Has deixat de córrer i si et pares de seguida i no vas caminant, eixa tensió que encara mantens et fa marejar un poc.

Però a Jesús, la primera dallada el va fer caure desplomat a terra. Els serveis mèdics treballaren de fort i calent, companys que també havien participat en la cursa i que eren metges, intentaven ajudar; igualment, dos infermeres de Barxeta que estaven entre el públic també col·laboraven per tal de reanimar-lo. Però tot va ser inútil.

Jesús va morir la vesprada del dissabte divuit de juliol a Barxeta, després de finalitzar la VII Volta a Peu a Barxeta de 9100 m. Va morir amb les sabatilles calçades. Jo, en primera persona; vaig romandre allí tota l'estona.

In Memoriam Jesús Chuliá Piera (Dorsal 1002)

MEMÒRIA HISTÒRICA: 19 DE JULIOL DEL 36

2009-07-19T09:28:00.000-07:00

La casualitat ha volgut que aquest any, coincidisquen les dates en els mateixos dies de la setmana del 1936. Tal dia com hui, diumenge divuit de juliol però del mil nou-cents trenta-sis a les tres de la vesprada, es va celebrar un Ple extraordinari a l’Ajuntament de Barxeta per tal de condemnar el cop d’Estat dels militars facciosos que just un dia abans havia esclatat.

Segons el segon punt dels acords del plenari, caldria constituir un Comité para la Defensa de la República, el qual es faria càrrec del govern i de la gestió del `poble. Una vegada format, va estar integrat per les persones següents:

Document 1: Acta del llibre de plens de l'Arxiu Municipal de Barxeta.
Document 2: Pag 26 de la "Causa General de Barxeta" de l'Arxiu Històric Nacional.

DE L'ANIVERSARI AL SANT

2009-07-15T14:23:00.000-07:00

Dimecres 15 de juliol, a ma casa; tal dia com aquest sempre hem celebrat San Enrique. Sóc el darrer Enrique Soler. Doncs el meu fill li diuen Ivan. Per cert, la meua dona, ja de nuvis, sempre em deia: “Si tinc un xiquet li posaré Ivan i si tinc una xiqueta, li ficaré Andrea”. Dit i fet; tinc un Ivan i una Andrea. Sempre he dit que perquè un matrimoni funcione bé, han de tindre els fills que hi vulga la dona i els noms dels fills també els hi ha de ficar la dona.

Mon pare era Enrique Soler Boscà; el meu avi, Enrique Soler Tormo; el meu besavi, Enrique Soler Giner i jo sóc batejat Enrique Soler Canet; Enric des de 2003. El meu rebesavi era José Soler Fort, natural de Lloc Nou d’En Fenollet.

El cognom Soler el tinc molt clar, no ocorre aixì amb el nom i el segón cognom, Canet. Crec que ja ho havia explicat abans. No en tenien que haver-me posat Enrique, doncs un germà major, nascut a l’octubre del 1953 i mort al març del 1954 ja li varen ficar Enrique. Però com era la costum, quan moria un fill i naixia un altre, li ficaven el mateix nom. A Barxeta hi ha nombrosos casos.

Si el meu germà no es mor, el més probable es que m’ha hagueren ficat el nom de l’altre avi: Joaquin, a hores d’ara jo seria Joaquim Soler Canet. O tal vegada el nom del germà del meu avi, mort a la Guerra Civil, el meu oncle Vicente, i a hores d’ara jo seria Vicent Soler Canet.

I el segon cognom Canet, també es casual; doncs si mon pare s’haguera casat en la seua primera novia, el meu cognom seria a hores d’ara, Enric Soler Querol. Van festejar un grapat d’anys, i després, com es diu habitualment “es van barallar”.

Paradoxes de la vida, el meu fill festeja amb una xica del poble, de cognom Querol i la meua filla amb un xic de la Llosa de Ranes de cognom Canet (son pare és natural de L’Ènova). O siga, que si no passa res (I no té el perquè hi passar) tindre néts amb cognoms Soler Querol i Canet Soler. Tot queda a casa.

M’abellia tornar a escriure i hui m’he retrobat en els meus records. Pense que el nom i els cognoms de cadascú és força important, no es pas un caprici i ben bé determinen la personalitat de cadascú, i las dels pares. Doncs alguna vegada li hem sentit a algú dir-nos el seu nom i exclamar: “Fill meu o filla meua, com el van fotre bé amb eixe nom”.

Finalment, els noms d’ara: Kevin, Kristel, Cheyenne, Axel, Dennis... He tingut una alumna de nom Venus i el seu germà Eros. El més estrany: Mabeca. L’explicació és que els seus pares els agradava la cançò de Boney M titolada “Ma Baker”, heu jure què és cert.

22 DE MAIG. SANTA RITA

2009-05-22T08:31:00.000-07:00

22 de maig de 2009. És el meu aniversari. Aquest any... 49! Ma mare sempre ha dit que si nasc xiqueta, m'ha haguera posat Rita. La meua germana, al segón, sempre hi repicava: "Rita la cantaora".

MEMÒRIA HISTÒRICA: 15 DE MAIG DEL 1936, INCENDI DE L'ESGLÈSIA DE BARXETA

2009-05-15T08:51:00.000-07:00

Divendres 15 de maig de 1936, tal dia com avuí, i també 15 de maig i divendres, incendiaren l'esglèsia de Barxeta els revolucionaris barxetans. Per què la volien cremar? Per què en eixa data i no una altra? Què va ocòrrer eixa vesprada? Per tal de respondre a eixes i altres qüestions, és preten fer una anàlisi completa dels fets. Avuí es compleixen setanta-tres anys exactament.

De les primeres mesures en moltes ciutats és la de “castigar al silencio a las campanas de las iglesias” o “prohibir sacar la cruz en los entierros religiosos”, d’ahí es passa a “la requisa de los templos e iglesias para su posterior demolición y reconversion en solar público, parque o centro cívico proletario”, i finalment, l’incendi de les esglésies.

Així les coses, les esglésies per tot arreu d’Espanya i del País Valencià comencen a incendiar-les. El dijous 14 de maig de 1936 intenten cremar l’església de la Pobla Llarga, però poden evitar-ho els guàrdies d’assalt enviats des de València, però a poqueta nit a la de Rafelguaraf si que li peguen foc. Veiem el que hi deien els diaris:

LAS PROVINCIAS, Sábado 16 de mayo de 1936. (Página 3)

EN EL GOBIERNO CIVIL

EL SEÑOR SOLSONA FACILITÓ AYER LAS SIGUIENTES NOTICIAS

“En la madrugada de ayer se registró un incendio en la iglesia de Rafelguaraf. Como por parte de la autoridad, no se indicó a tiempo el suceso para tomar las medidas oportunas, he comunicado al alcalde, dándole un plazo, y si dentro de éste no están detenidos los autores del hecho, le destituiré del cargo”.

Ací a Barxeta la gent d’esquerres ja no podia aguantar més i necessitava reafirmar-se fent l’acte més popular llavors: pegar-li foc a la església. Inclús ja ho tenien preparat, però no sabien quan començar. A principis de maig, una delegació va parlar amb el rector i li varen comunicar que traguera aquells objectes de més valor o que apreciara, perquè la volien cremar ja. De fet, no es va cremar cap document de l’arxiu parroquial, la qual cosa fa que hi siga un dels poquets arxius que es poden consultar en l’actualitat.

La església estava situada enmig i vendria a ocupar la meitat de l’actual plaça. Hi havia un carreronet amb un piló, per evitar el pas de carros, entre la façana de l’església i les cases que actualment ocupa la tenda de Miguel Albiol i la Penya Valencianista. La façana principal i la porta d’entrada, a la qual s’accedia mitjançant dos graons, donava a la vessant de la Carnisseria de EL Jove, i l’altar donava a la banda del porxet. El campanar estava situat front del carrer de La Morera.

Tot estava preparat per al divendres 15 de maig a poqueta nit, la guàrdia civil també estava sabedora i es va reforçar amb un reté de guàrdies enviats des de Xàtiva. Un grup de joves es varen introduir a l’interior de l’església, trencant el portonet que donava a l’actual Plaça d’Espanya. Amuntonaren tots els sants, andes, cortines, bancs, cadires i demés mobiliari i li pegaren foc amb la gasolina que havia dut un dels joves. Mentrestant els homes venien carrer Major avall en direcció a la plaça des del local de l’UGT (Carrer Nou 17).

La comitiva estava encapçalada pel aleshores alcalde interí Hilario Pascual; l’alcalde titular Vicente Flores, hi havia demanat un permís per assumptes personals i no estava en el poble; (segons la versió oficial). El tinent de la guàrdia civil els dona l’alt, i l’alcalde li contesta que “faça el favor i retires que si no, pot passar una tragèdia ací”; el tinent respon amb un “carguen”, al qual respon José Maria Mahiques (el tio Chicharra) que també estava present, “Carguen, pero de boñigos”. I es quan l’alcalde, amb molt coratge, torna a enfrontar-se al tinent: “Mire, vostes ens mataran a uns quants, però de vostes no va a eixir cap viu, aixÍ que facen el favor d’anar-se’n”.

Les forces de la guàrdia civil es retiraren al seu local, que estava situat a la mateixa plaça i per la porta de darrere se’n eixiren i tornaren a Xàtiva. Eixa nit, divendres 15 de maig de 1936, ara ha fet 73 anys li pegaren foc a l’església. Un dels poquets xiquets que estava jugant al carrer Major, al veure eixir el fum deia: "Ja li han pegat foc a la carbonera!!!" Estos fets ocasionaren la destitució fulminat de l’alcalde interí Hilari Pascual. El diari Las Provincias del diumenge 17 de maig del 36 informava:

LAS PROVINCIAS, Domingo 17 de mayo de 1936.

EN EL GOBIERNO CIVIL

EL SEÑOR SOLSONA FACILITÓ AYER LAS SIGUIENTES NOTICIAS

“Que la noche anterior ocurrieron ciertos incidentes de escasa importancia relacionados con la quema de iglesias en Llaurí, Algimia de Alfara y Barcheta. Como los tres alcaldes de estos tres pueblos procedieron con lenitud, el señor Solsona les conminó en que si a la seis de la tarde de ayer no habían sido detenidos los autores de los referidos sucesos, serian destituidos…”

Al mateix periòdic, més endavant, a la pàgina 11 informava:

ÚLTIMA HORA GOBIERNO CIVIL

“Por lenitud en el ejercicio de sus funciones, han sido destituidos por el gobernador los alcaldes de Llaurí, Alfara de Algimia y Barcheta.”

A continuació transcrivim el ple en el qual destitueixen a l’alcalde Hilari Pascual:

ACTA DE SESIÓN EXTRAORDINARIA

SEÑORES

D. Domingo Sirerol Pastor.
D. Fermin Sanchis Ordiñana.
D. Vicente Fons Segarra.
D. Francisco Tormo Miñana.
D. Telésforo Micó Mahiques.
D. Vicente Tortosa Berenguer.
D. Hilario Pascual Ordúñez.

En la Sala Capitular de Barcheta a diez y siete de mayo de mil novecientos treinta y seis, a las once horas se reunen los señores del Ayuntamieto expresados al margen, bajo la Presidencia del Señor Alcalde en funciones D. Domingo Sirerol Pastor, por ausencia justificada del Alcalde propietario y cese del sustituido 1º Teniente de Alcalde don Hilario Pascual Ordúñez. A la hora expresada el señor Alcalde accidental manifestó que el único objeto de esta extraordinaria sesión era dar conocimiento de la orden telegráfica del Gobierno Civil de esta provincia en virtud de la cual ha sido destituido del cargo de Alcalde, que por licencia del titular venia desempeñando el 1º Teniente de Alcalde, Sr. Pascual Ordúñez, a cuyo efecto ordenó que por mí, el Secretario, se diese lectura al despacho telegráfico pertinente.

Acto seguido, por mí, el Secretario, dióse lectura integra al telegrama número 60 (sesenta) expedido por el Exmo. Sr. Gobernador civil de esta provincia, anoche a las 20 horas y 50 minutos y recibido hoy a las 8 horas y 6 minutos de hoy, por el cual se destituye al Alcalde interino, por levedad en el ejercicio.

La Corporación acordó quedar enterada y que interin dure la licencia del Alcalde propietario, ejerza la alcaldía el 2º Teniente de Alcalde, don Domingo Sirerol Pastor, quien acepta el cargo expresado. Y sin más asuntos que tratar se levanta la sesión firmando la presente los señores concejales de que certifico.

L’església havia quedat en un estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir tabicar les portes i les finestres cremades per a que ningú poguera accedir a l’interior i passara alguna desgràcia. Aquestes obres de tapiar les portes i finestres són encarregades a l’obrer del poble i membre del sindicat de la Construcció de la CNT de Barxeta, Francisco Tormo Miñana, per cert, aquestes obres suposen a l’ajuntament un cost de seixanta-quatre pessetes.

“También se acuerda abonar con cargo al capítulo 18º (Imprevistos) la cantidad de sesenta y cuatro pesetas, que importa la justificada relación presentada por el albañil de esta localidad Francisco Tormo Miñana, por los materiales y trabajos invertidos en el tabicado y cierre de las puertas incendiadas de la Iglesia Parroquial de este pueblo, con el fin de evitar posibles desgracias al tener libre acceso a dicho edificio, visto el estado ruinoso del mismo a consecuencia del incendio del día quince del actual.”

Per què la van incendiar? L’església de Barxeta la van incendiar perquè era un acte típic i clàssic de la primavera revolucionaria del trenta-sis. No cap dubte, que la situació de l’església no era la millor, i molta gent considerava que caldria canviar la seua ubicació; doncs les camionetes que ja anaven pel poble no podien circular des de la plaça en direcció al carrer Major. El rector era sabedor de les intencions dels revolucionaris barxetans i va salvar tot l’arxiu parroquial i un copó.

Per què la van cremar el divendres dia 15 de maig? És pot aventurar que no tenien data fixada, però al veure la fogata de l’església de Rafelguaraf el dijous 14 de maig, pensarien que a Barxeta, ja no calia esperar més.

Qui va participar en els fets? No se sap amb total certesa quines persones van intervenir realment en els fets; si be en la Causa General instruïda a Barxeta, figuren tretze persones, també es cert que en posteriors judicis a persones del poble, també són acusades formalment de participar en els fets. Com sol dir-se en aquestos casos: “Ni són tots els que estan ni estan tots el què són”.

Cóm era l’església? No he trobat cap fotografia, però si un dibuix d'una alumna de Barxeta que la va dibuixar en la revista “Mi escuela” que elaboraven les xiquetes de l’escola. És a la portada.

MEMÒRIA HISTÒRICA: D. ANTONIO CERDÁ TALÓN

2009-05-06T14:26:00.000-07:00

D. Antonio Cerdá Talón era natural de Canals i en 1936 era el rector titular de Lloc Nou d’En Fenollet. A l’iniciar-se el cop d’estat del juliol, D. Antonio va veure que no estava segur a Lloc Nou i se’n va anar a amagar-se a sa casa a Canals. El dia 3 d’agost van anar a buscar-lo al seu domicili els membres del Comité de Lloc Nou.

En aquest article es pretén donar a conèixer, en fons de l’Arxiu General Històric i de la Causa General de Lloc Nou d’En Fenollet, els fets que van ocórrer entre els dies tres i quatre d’agost de 1936.

Una vegada llegit el document adjunt en format pdf, cal aclarir:

1. José Soler Ordiñana, va ser afusellat a Xàtiva el 15 de maig del 1939. Tenia 45 anys.
2. El mateix dia també van ser afusellats a Xàtiva José Ferreres Sanjuan de 28 anys i Joaquin Roca Navarro de 42 anys.
3. Julian residia a Lloc Nou d’En Fenollet però era natural de Barxeta i el seu nom complet era: Julian Sanchis Català. Va poder fugir gràcies a les gestions de Doña Remedios “La tia rubia” de la qual ja hem parlat d’ella en altres articles.

Totes les dades sobre afusellaments al País Valencià: Link “Memória Històrica: Afusellaments al País Valencià” d’aquest blog.

Document original de la declaració del rector

1r DE MAIG DEL 2009.

2009-05-01T13:56:00.000-07:00

VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA !!!

És l’única frase sensata que m’ix sobre el paperot que els dos sindicats majoritaris: CCOO i UGT estan tenint front a la greu crisi que estem patint. Fins quan esperaran perquè convoquen una vaga general a aquest govern del PSOE?

Hi podria parlar dels vestits de Camps, però no ho faré, podria parlar dels darrers exabruptes de Rus, però tampoc ho faré; podria parlar fins i tot del cas “Gürtel”; tampoc pense fer-ho avui. Crec que tal dia com avui toca parlar i pegar-los un tiró d’orelles ben fort a aquests sindicats, sindicalistes, alliberats i alliberades; que no “suen la samarreta” i que estan malacostumats a les subvencions que el govern de torn els transfereix en les seus nodrits comptes corrents.

Me'n recorde d'una pintada que vaig llegir a una paret d'Alcoi quan en setembre de 1980 començava a estudiar l'Enginyeria, em va cridar l'atenció; quasi trenta anys després, és plenament actual, estava escrita en castellà i deia així:

Nosotros currando
Los sindicatos pactando
Y la patronal se va forrando

Acabe ja com hi havia començat: Vergonya, cavallers, vergonya!!!

Levante-EMV 25-04-2009

ROMERIA A L’ERMITA DEL PUIG 2009

2009-04-26T14:57:00.001-07:00

Aquest diumenge calia anar a fer la pujada de l’ermita del Puig. L’Associació d’Amics de La Costera, la gent que organitza any rere any aquest acte de reivindicació; havia previst celebrar hui l’acte.

M’he trobat una altra vegada en coneguts que ja feia massa temps que no me’ls veia i ja tenia ganes de veure’ls i parlar amb ells. He de dir que he fet el trajecte de pujada i abaixada amb dos companyes de treball, dues xiques meravelloses, i que gaudeixen fent eixides senderístiques els diumenges pel matí, són Begonya l’administrativa de l’IES Vermellar de L’Olleria i Marie Angie professora de francés.

Però també m’he fet la foto de rigor amb el meu amic i company d’estudis de FP “Ube” (Josep Vicent Úbeda Bataller del Genovés i amb el meu professor de FP Rafa Buforn, el qual ens impartia l’assignatura de “Lengua”, així a seques, tal i com sona, doncs aleshores era l’única llengua vehicular. Ens hem fet la foto amb la meua senyera i amb el signe dels quatre dits, simbolitzant les quatre barres de la nostra senyera. Açò té una explicació.

Rafa Buforn va ser una brisa d’aire nou, va ser un oasi enmig del desert, va ser la primera persona que ens va introduir en el coneixement de la nostra llengua, la primera vegada que ens va ensenyar a assaborir les nostres expressions. Que si “la ela geminada”, “la ce trencada” o “les dues esses”, paraules com: “doncs, malgrat, fins i tot, aleshores, maulet i botifler i Xàtiva però no eiXàtiva).

Què bonica era la nostra llengua i ningú ens havia dit que també hi tenia una gramàtica, que els escriptors en la nostra llengua havien sigut força importants. Nosaltres els nascuts en la dècada dels seixanta també varem ser “educados en castellano, como debe ser, porque en valenciano solamente hablan las gentes de pueblo”.

Rafa Buforn ens va fer comprar i llegir llibres de Josep Piera "Rondalla del retorn”, Joan Francesc Mira “Els cucs de seda”, Vicent Ventura “Política per a un País” i d’altres més. Què difícil era llegir en valencià amb la ment estructurada en castellà. Al principi per a redactar en valencià calia pensar en castellà i traduir al valencià i després escriure.

Per les aules de “La Escuela de Formación Profesional de Játiva”, actualment IES La Costera; encara anaven “bambant” les restes dels franquisme més reaccionari i cavernícola: Luis Martí Cuerpo i Manuel Sanchis Pardo (Educació Física), Pedro Honrubia (FEN: Formación del Espíritu Nacional, és a dir l’Educació per a la Ciutadania del règim de Franco). El director, aleshores Don Ricardo Gironés, “El pèrit” mai estava més de deu minuts en l’aula, al poquet d’entrar, ja estava tocant a la porta:”Da uzté zu permizo, Don Ricardo que pregunta por uzté el zeñò ...” i deia qualssevol nom el conserge “El zeñó Antonio” que era andalús; però l’encomanda no era certa. Anys després em vaig assabentar que Don Ricardo se’n tenia que anar a complir en altres obligacions de les seues diverses ocupacions.

Enmig d’aquesta situació Rafa Buforn ens va explicar el sentit del termes “maulet” i “botifler”, des d’aleshores, per al meu amic Ube i per a mí, els professors abans anomenats, a més de ser uns franquistes també serien uns botiflers.

Per tot açò i per moltes coses més, gràcies Rafa!!!

El nostre homenatge

MEMÒRIA HISTÒRICA: PRIMER PLE FRANQUISTA A BARXETA

2009-04-12T03:32:00.000-07:00

El diumenge 12 d’abril de 1931 es van celebrar les primeres eleccions municipals a Barxeta i a Espanya, les quals van originar la proclamació de la II República dos dies més tard, el dimarts 14 d’abril. Era la primera vegada en la Història, que Espanya accedia a un nivell de democràcia, mai abans aconseguida. Però la República va ser efímera i oficialment, l’1 d’abril de 1939, va deixar pas al nou estat corporatiu sota la dictadura del general Franco. El goig per la República tan sols va durar huit anys.

Un mateix 12 d’abril, però de 1939, és a dir, ha fet setanta anys; a Barxeta es celebrava en la "Sala Capitular", el ple de constitució del nou ajuntament franquista. Va ser nomenat alcalde José Vilar Botella.

La transcripció de l’acta és la següent:

ACTA DEL 12-04-1939

En Barcheta a doce de abril de mil novecientos treinta y nueve, Año de la Victoria, siendo hoy a las veinte horas, reuniéndose en el Salón de Sesiones de esta Casa Consistorial, los señores que al margen se expresan, los cuales constituyen la totalidad del Ayuntamiento de esta población, bajo la presidencia del señor Alcalde don José Vilar Botella, el cual a la hora expresada declaró abierta la sesión siendo leída y aprobada el acta de la anterior.

Acto seguido y con antecedentes necesarios y conocimiento suficiente de los asuntos que a continuación se expresan, se adoptaron por unanimidad los siguientes acuerdos:

1º. Constituir las siguientes Comisiones y Delegaciones que integran este Ayuntamiento, con las siguientes personas.

POLICIA URBANA Y OBRAS: Felipe Inza y Sierra.
CULTURA Y SANIDAD: Joaquin Bixquert Juán.
VIGILANCIA Y GUARDERIA: Joaquin Roca Cabanes.
FESTIVIDADES Y CULTOS: Joaquin Gaspar Huet Tortosa.
ABASTOS, REPESO Y AUXILIO SOCIAL: Juan Garcia Tudela.
CEMENTERIOS Y QUINTAS: Félix Sanchis Boscá.
HACIENDA Y PRESUPUESTOS: José Vilar Botella y Joaquin Roca Cabanes.

2º. A continuación se acuerda celebrar sesión semanal los viernes a las veinte horas en primera convocatoria y a las veintidós en segunda.

3º. Seguidamente se acuerda proceder a reponer en los cargos que tenían en 1er de marzo y 18 de julio de 1936 el Guarda municipal jurado, Francisco Albiol Fuster y el médico titular don José Segura Gisbert.

4º. Igualmente, se acuerda designar al Concejal don Joaquin Roca Cabanes para Juez Instructor para la depuración de los empleados y funcionarios de este municipio, en cumplimiento de lo dispuesto en la Orden de Gobernación de fecha 12 de marzo de 1939 (Boletín del Estado de igual mes) ateniéndose en cuanto a los empleados temporeros e interinos a lo prevenido en el artículo14 de la mencionada Orden.

5º. Asimismo, se acuerda sancionar con la multa de cinco pesetas a los vecinos que no pusieron colgaderas en sus respectivas viviendas los días que se ordenó por la Autoridad local para festejar el triunfo del Glorioso Movimiento Nacional, formándose a tal efecto la oportuna relación.

6º. También se acuerda designar Vigilante nocturno o Sereno al vecino José Canet Alberola que reúne las condiciones para ello, abriéndose a este fin el oportuno expediente para en definitivo nombramiento en propiedad con el sueldo de trescientas sesenta y cinco pesetas anuales pagaderas mensualmente.

Igualmente se acuerda proponer al Sr. Administrador de de Correos de Manuel, al vecino Julián Alcoriza Expósito, para el cargo de cartero peatón de este pueblo a Manuel, verificando con esta propuesta la destitución de la actual cartera, Victoria Tormo Flores, por no merecer la confianza de este Ayuntamiento y Falange Local, por su reconocida desafección al Glorioso Movimiento Nacional y su Caudillo.

Y sin mas asuntos de que tratar a las veintitrés horas se levanta la sesión, cuya acta firman los señores asistentes, de que yo el secretario, certifico.

DIVENDRES SANT: MA MARE TÉ UNA OBLIGACIÓ

2009-04-10T13:29:00.000-07:00

El Divendres Sant sé que és un dia especial per a ma mare. En tal dia com hui, les persones que es volen ensenyar la “Presa d’ull” i/o “Passar la llista” van a que ma mare els ensenye l’oració corresponent.

Anem per parts i no correguem. La “Presa d’ull” consisteix en una cerimònia per la qual, és lleva el “mal d’ull”. Però sé per experiència que les persones que venen a que ma mare els faça “La presa d’ull”, és perquè els xiquets ploren per la nit o estan “desficiosos” pel dia. Per al cerimonial fa falta un cresol amb oli i un got quasi ple d’aigua.

Per iniciar la litúrgia en primer lloc, cal mullar el dit índex en l’oli del cresol i és diu una oració damunt del got amb l’aigua, el dit índex remullat amb oli va fent creus en el cantell del got i al finalitzar l’oració, esguites l’oli del dit dins del got. Si la gota no es desfà , la criatura no és “Presa d’ull” en canvi, si la gota d’oli s’escampa damunt l’aigua del got, si és ”Presa”; el got amb l’aigua és tira al sòl fent una creu i recitant una altra oració. Aquesta operació es repeteix tres vegades. Si l’operació “ha provat”, a la que fa tres, la gota d’oli en el got no s’escampa i teòricament, el xiquet o la xiqueta ja és bé.

A la foto es pot observar el cresol que utilitza ma mare. “Amb eixe cresol, mon pare aparellava el burro totes les dies, doncs no hi teníem llum a les cases, i els homes se’n anaven molt abans de clarejar”- recorda ma mare.

L’altra litúrgia és “La medida” o com també es diu “Passar la llista”. En aquest cas el malalt és troba indispost, té una “parà” i quasi sempre és deguda a una mala digestió o que “algo li ha sentat mal”. “Ai Sunsioneta, passa’m la llista que me s’ha parat un mosset”. I després de la primera passada ma mare li respon: “Ai xica, si tens una parà hasta el cap!!!”

En aquesta litúrgia cal agafar un mocador gran i mesurar tres colzades de la persona que va a iniciar l’operació. La persona malalta agafa una punta i se la fica al voltant del melic i és recita una oració. Si la persona no té “parà”, a la tercera colzada, la mà s’ha quedat més curta que el mocador: Misteri!!! O si la persona hi en té “parà”, a la tercera polzada la mà s’ha fet més llarga que el mocador i arriba fins el cap (també misteri!!!). L’operació és repeteix als dos costats i en la part de darrere i sempre a l’altura de la cintura.

Finalment, es recita una oració fregant els dits al voltant del melic i quasi sempre la persona que ho fa o badalla o eructa.

“Mare ha vingut hui també algú a ensenyar-se-ho” – li he preguntat a ma mare. “Si fill meu, n’han vingut dos (m’ha dit el noms), una volia saber la “Presa d’ull” i l’altra “Passar la llista”. I s’ha guardat els dos paperets on té escrites les oracions corresponents, de segur que el proper any els tornarà a traure.

ESTRENA AL CONSELL NACIONAL DEL BLOC

2009-04-05T12:40:00.000-07:00

Cap de setmana intens. Dissabte pel matí, Consell Nacional del Bloc celebrat a València al Centre Cultural i Esportiu “La Petxina”. Ja havia estat abans acompanyant el meu amic Alfred Pastor de Xàtiva. Però ahir dissabte va ser el dia del meu debut com a “conseller”. Vaig agafar la meua credencial - allí hi era Gerard Donat: “Home, Enric la meua enhorabona, pren la credencial”.

Vaig saludar abans d’entrar, a Tomàs Ferrandis (Alcalde de Xeresa), des de l’Assemblea de Regidors de la Vila-Joiosa, que tenim una bona relació. “Enric què votares als pressupostos del teu poble? Recorda’t que et vaig dir que un partit amb expectatives de governar no ha de votar-los negativament mai en la vida, com a màxim, abstenir-se. Tomàs està controlat - li vaig contestar – ens vam abstenir i els aprovaren Esquerra Unida i el PP. Refotre! Esquerra Unida junt el PP – contesta bocabadat Tomàs.

En toquen per l’esquena, és Julià, l’alcalde de L’Olleria: - Què passa Enric? finalment el teu alcalde no t’ha aprovat l’ajuda als llibres dels xiquets de Barxeta?. Mira Julià, doncs no, i crec què ha sigut una llàstima, perquè haguérem ajudat en el proper setembre a moltes famílies de Barxeta – li vaig contestar.

Al costat del seu marit, Àgueda: - Enric ja has pensat quina serà la millor opció per escollir coalició per a les europees? Heu tinc quasi clar, sincerament, tan sols em falta escoltar la teua intervenció, perquè de segur que la faràs, i ho acabaré de tenir clar al finalitzar. Sona el mòbil, és Joanjo de L’Alcudia, ja me’n he d’entrar que va a començar el ple. He de dir que vaig votar a favor de la proposta de l’EN. Tocar a la porta d’ERC i demanar-los que ens deixen entrar al Bloc, seria quan al menys irònic. De dos males coalicions, cal escollir la menys mala.

Per la vesprada al meu tros de camp de ciruelers (Red beauty), no m’agrada dir-los pruneres. Tenia que “aclarir” els dotze arbres que hi ha de la varietat “Black Diamond”, aquestos s'anomenen habitualment “mascles” doncs la seua funció és pol·linitzar els altres. En cada arbre, en deixe deu o dotze ciruelos i a festes de Barxeta, a finals de juliol tindran un calibre del 9 o del 10. Són molt bons quan estan madurs, però el problema està en què no tenen preu.

I finalment, hui diumenge, amb el meu company Artur i el meu cosí Luis cap a Dénia a participar en la VI Mitja Marató. Córrer per la costa de Dénia, és un luxe. El remor de les ones al trencar contra les pedres, l’oloreta a peixet torradet, el passeig ple de gom a gom de vianants, a més hui ha fet un dia meravellós. Allí he saludat als companys de “Los Ajos” Colomer, Paquito i Rafa Masip. Gràcies a l’autopista, (per què alguna gent voldrà que encara anem en carro i en matxo?) cadascun del viatge d’anada i de tornada no ha anat més enllà de l’hora, i tot açò sense passar de 130 km/h. He acabat molt bé la carrera, “he fet” 1 hora, 54 minuts i 49 segons.

El 18 d’abril anirem a la Mitja Marató de Canals!

II MITJA MARATÓ DE LA VALLDIGNA

2009-04-01T13:57:00.000-07:00

Diumenge passat 29 de març van córrer la segona edició de la Mitja Marató de la Valldigna, la qual eixia i finalitzava a Simat i passava per Tavernes i Benifairó. El temps finalment, ens va deixar participar, i la veritat siga dita, va fer un dia ideal.

Travessant Benifairó vaig fer una paradeta per a saludar el meu amic i alcalde, Jesús Ferrando. “Vinga Enric, ànim que ja falta menys” – va soltar Jesús. També a l’arribada vaig veure al meu amic i alcalde de Simat, Eladi Mainar. A hores d’ara, encara m’aborrone al recordar el dia de la moció de censura quan va ser votat alcalde, a l’eixida de l’Ajuntament, l’esperava la gentola i la guàrdia civil va tindre que treballar a fons per evitar que l’agrediren.

1 hora, 58 minuts i 30 segons d’esforç per tal de finalitzar la prova, a l’entrar-hi a meta heu tenia ja pensat, vaig alçar el dit índex cap al cel i un pensament: “Pare, aquesta cursa li la dedique a vosté”. El dia 29 de març és l’aniversari de mon pare, tal dia com hui, haguera complit vuitanta-cinc anys.

Si el temps ho permet, el proper diumenge cap a la Mitja Marató de Dénia. Abans, el dissabte, aniré al Consell Nacional del Bloc a València. Vaig a debutar com a membre del CN, en eixir escollit al darrer Congrés Comarcal del Bloc celebrat a El Genovés el dissabte 28 de març.

EL “RÈGIM” DE FRANCO

2009-03-31T13:14:00.000-07:00

PEGADA DE CARTELLS DEL PSOE A ONTINYENT

2009-03-27T14:47:00.001-07:00

M’ha dit Vicent que a l’hora de l’esplai, anem a parlar amb ell que vol demanar-nos un favor – va vindre a dir-nos el nostre company Eliseo quan estàvem a classe de Dibuix de D. Francisco Marin alias “Paco biela”.

Què voldrà Vicent ara? Sempre està muntant festes per ahí, a veure on voldrà que anem a esmorzar aquesta vegada. Qui parlava així era Enric Such de L’Olleria, que estava finalitzant la làmina nº15 del llibre de Mecànica de Automòbils d’Arias Paz. Des de l’altra zona de l’aula de dibuix Paco Sanchís, d’Antella li contesta a Enric. “Deu cagat! Què voldrà el maero éste!

Davant de la taula del professor estan discutint D. Paco, i Enrique de Barxeta. “Játiva se escribe con jota y no con equis, coño!”. Però D. Paco, si ja està aprovat escriure “Xàtiva” – li respon Enrique. “Te he dicho que con jota”, i Enrique que amb “x” ja marejat D. Paco agafa la làmina i la trenca en quatre trossos i la tira al fem.

Serà malparit! Vaig a dir-li-ho a Vicent Belda i a Rafa Buforn el que m’ha fet el fatxa éste! Pel corredor venia Vicent Belda a parlar amb nosaltres: Eh comuniste! Vine que parle amb tu - va amollar Vicent. Per a Vicent Belda el nostre professor de Física i Química, cadascun, segons el seu poble, tenia un mot. A Barxeta “comunistes”, al Genovés “beatos”, a Beniganim “ganxuts”, a Antella “maeros”...

Vicent mirà si D. Paco serà cabró que m’ha trencat una làmina de dibuix, total per retolar “Xàtiva” en el caseller- li va comunicar Enrique. No faces cas als fatxes estos que no volen abaixar de la figuera - va ser la resposta de Vicent.

Mira, el cas que ja han arribat els cartells electorals a Ontinyent i no hem pogut trobar a ningú disposat a ajudar a apegar-los, Rafa Vañó m’ha dit que me’n encarregue jo de buscar a més gent i aquesta nit sense falta anem a apegar-los per tot Ontinyent. He comptat amb vosaltres – va ser la proposta de Vicent. Però Vicent, no voldràs que apeguem cartells dels botiflers del PSOE – li va respondre Enrique.

Va, no sigueu cabrons i a la vesprada quedem ací mateix a les cinc i se’n anem a Ontinyent. Anem a la seu d’UGT, ajudem a ensobrar, sopem tots a ma casa i anem a apegar els cartells- va ordenar Vicent Belda a Enrique – avisa als demes i en tres cotxes anem.

A les cinc de la vesprada d’un dia tal com hui, fa trenta anys; Vicent Belda, aleshores situat en tercer lloc de la llista del PSOE d’Ontinyent en les primeres eleccions municipals de la democràcia del 3 d’abril del 1979 en el seu Simca 1200 de color verd V-4179-U, José Antonio Gómez Piqueras d’Enguera amb el seu flamant Simca 1200 TI de color blau elèctric V-5438-AB y Enrique Soler Canet de Barxeta amb el seu Seat 127 verd V-0810-AG, amb totes les places ocupades, enfilarem cap a Ontinyent, la missió: empaperar tot Ontinyent amb els cartells electorals del PSOE.

A mi em va tocar anar eixa nit pels carrers d'Ontinyent en el Seat 1430 del llavors candidat del PSOE Rafael Tortosa Vañó que després resultaria guanyador de les eleccions i primer alcalde en democràcia d’Ontinyent. Com anècdota curiosa cal recordar que eixa nit, pràcticament al finalitzar, van veure pels carrers d’Ontinyent al nostre professor d’Educació Física D. Luís Martí Cuerpo alias “Tip” controlant la nit d’Ontinyent, junt a un altre acompanyant tal vegada tan falangista com ell. Per cert, què tindran els falangistes de Xàtiva, que és conserven tan bé? Cite de memòria al “Tip”; a Pedro Honrubia alias “El pera”, actualment funcionari del Servef de Xàtiva i a Manuel Sanchis Pardo.

Els alumnes: Actualment, Eliseo és cap de manteniment de Transpack de Xàtiva, Piqueras regenta una floristeria en Alcudia de Crespins, Enrique Such és professor a l’IES Jaume I d’Ontinyent, Francisco Sanchis Villegas és soci d’una empresa constructora, cada any canvia de Mercedes i té més diners que pesa (que ja és dir) i Enrique Soler, doncs sóc jo.

Els professors: Rafael Buforn aleshores professor de “Lengua Espanyola” i recentment jubilat, Paco Otón Marin, que el tinga Deu en la seua Glòria, llavors professor de Dibuix, Luis Martí Cuerpo al 1979 ja l’havien acomiadat, a l’igual que els altres dos falangistes xativins Pedro Honrubia, professor de FEN (Formació del Espíritu Nacional), la versió falangista de la EpC de “Bambi”. Si, pense que cada règim ha d’adoctrinar als seus serfs, i intentar aborregar-los.

Finalment, Vicent Belda, un fenomen per a tot. A Ontinyent, va fundar el PSOE i se’n va anar, va fundar el Bloc i se’n va anar, ha fundat el PIPO i crec que també se’l vol deixar. Vicent, Quo vadis? Este matí hem esmorzat junts al “Plata” de L’Olleria, havíem quedat feia unes dies i hem parlat de tot açò, m’ha fet una observació: “A tu, et volia suspendre, però sempre et posava un nou o un deu, els exàmens els feies perfectes, ordenats, clars, amb esquemes, ben estructurats i sense cap falta d’ortografia! Si quan sigues alcalde fas igual, Barxeta de segur que ho notarà”.

Vicent que no el capia ningun dubte que al 2011 ho seré i vull que assistisques a la meua pressa de possessió perquè em veges com alce la vara.

Al curs escolar 1978-79, érem a l"Éscuela de Formación Profesional de Játiva", actualment IES La Costera de Xàtiva, estudiant 2n curs d'FP de segon grau. També estaven al mateix curs amb nosaltres. Pepito, Javi i Ube, Manolo, Salvador i Juanjo "El frare pop".

10 DE MARÇ DE 1923. HOMENATGE AL "NOI DEL SUCRE"

2009-03-10T14:36:00.000-07:00

Salvador Seguí Rubinat (El noi del Sucre) va nàixer el 23 de setembre de 1887 a Tornabous (Lleida), fill de Salvador Seguí i de Dolors Rubinat. De professió pintor, va ser assassinat pels sicaris de la patronal (Sindicat Lliure) el 10 de març de 1923.

Salvador Seguí va ser un dels líders més destacats de l'anarcosindicalisme de Catalunya de principis del segle XX. Va buscar donar un nou impuls a la lluita proletària sense oblidar les essències del seu ideari anarquista. Es va formar com a pintor, professió que sempre va exercir i amb la que es va guanyar el suport. Ja des de molt jove va mostrar inquietud per la política i per les idees llibertàries.

Seguidor de l'Escola Moderna de Francisco Ferrer Guàrdia i de diversos autors com a Sorell, Kropotkin, Reclus o Cornelissen, en la seua formació autodidacta també es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l'època, i amb membres i participants de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, com Francesc Layret.

President de l'Ateneu Sindicalista del carrer de Ponent de Barcelona, on va fundar i va organitzar la seua biblioteca en 1915, lloc en el qual es van assumir funcions de centre superior d'estudis sindicalistes i anarquistes. Impulsor de la creació de Solidaritat Obrera, formant part del consell directiu (com a vocal) durant un temps.

En 1916 inicia les negociacions per a una pacte d'unitat d'acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer espanyol que va comportar inicialment una vaga general de 24 hores com a protesta per l'augment de preu de subsistències i que va continuar amb una vaga general indefinida, en 1917, en petició al Govern espanyol d'un sistema que garantira a la població l'exercici d'activitats emancipadores i mínimes condicions de qualitat de vida.

Triat secretari general de la CNT de Catalunya en el Congrés Regional celebrat en Sants, en 1918, en congressos posteriors, junt amb Ángel Pestanya i Juan Peiró es va oposar a accions més exaltades dutes a terme per altres membres de la CNT. Cal mencionar el celebrat en el Teatre de la Comèdia (Madrid) o el Ple de regionals de Saragossa en els que van presentar la proposició de retirada de la CNT de la Tercera Internacional.

Va ser detingut diverses vegades a causa de la seua activitat anarcosindicalista. Durant la vaga de La Canadenca es trobava pres però va ser alliberat el mateix dia en què se es va convocar i va poder posar en evidència els seus grans dots d’orador en l'assemblea organitzada pel comité de vaga, en la plaça de bous de les "Arenes" (Barcelona) per a informar sobre els acords arribats amb el govern.

El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor d'una societat existent, va ser assassinat d’un tir en el cantó del carrer Cadena amb Sant Rafael, en el barri del Raval de Barcelona, per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana, protegida pel Governador Civil de Barcelona, el general Martínez Anido, agrupada entorn de la Lliga Regionalista. En el mateix episodi van deixar malferit al també anarcosindicalista Francisco Comas, conegut com "Peronas", que moriria pocs dies després.

Aquell dia Seguí i el seu amic "Peronas" havien quedat amb Lluis Companys perquè aquest li abonara l'import del treball de Seguí que li havia pintat la vivenda, la trobada amb Companys va ser en el Bar Trocadero de la Plaça Universitat i després es dirigien al carrer de l'Om per a una reunió de militants anarcosindicalistes.

Salvador Seguí volia promoure la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats com a armes revolucionàries: la preparació intel•lectual, cultural i tècnica dels treballadors.

Fundació Salvador Seguí

Enciclopedia catalana

Solidaritat Obrera

Discurs de Salvador Seguí

Conferència de Salvador Seguí

MEMÒRIA HISTÒRICA: BARXETA DIUMENGE 19 DE JULIOL DE 1936

2009-02-27T10:36:00.000-08:00

En aquest post es vol relatar el que va ocòrrer a Barxeta el diumenge 19 de juliol de 1936. A la península s'havien assabentat del cop d'estat dels militars facciosos a la vesprada del dissabte de 18 de juliol. Ací al meu poble el diumenge es va celebrar un ple extraordinari a l'Ajuntament, el qual reproduïm (Acta de l'AMB, Arxiu Municpal de Barxeta) i després van formar el comité revolucionari de Barxeta (Fotocòpia de l'AHN, Archivo Histórico Nacional).

ACTA DEL 19-07-1936

SESIÓN EXTRAORDINARIA

A las quince horas del día 19 de julio de 1936 se reúnen urgentemente y espontáneamente en esta Casa Consistorial los señores del Ayuntamiento abajo firmados con objeto de adoptar las medidas necesarias para garantizar el orden seriamente amenazado por el movimiento militar-fascista que se ha iniciado en el día de ayer en todo el país. De acuerdo con las órdenes dadas por radio y emisarios especiales por el Gobierno legítimo de la República y recogiendo el sentir del pueblo se procede de momento a adoptar los siguientes acuerdos:

1) Proceder a la recogida de armas de fuego y explosivos que puedan tener las personas de esta localidad que se consideran o puedan manifestarse desafectos al régimen legítimo de que hoy nos rige.

2) Constituir de acuerdo con la voluntad popular un Comité de Defensa de la República o Antifascista, que asuma la organización de los servicios de orden público, abastecimiento, controles, quema, etc. Y cuantos sugiera o precisen la marcha de los acontecimientos que se inician con la sublevación.

3) Ofrecerse al Gobierno legalmente constituido de la República, la adhesión más inquebrantable y sincera de este Ayuntamiento, para dominar la subversión.

Con lo cual diese por terminado el acto que se expresa en la presente que firma la Corporación municipal de que certifico:

(Signen l'acta els regidors següents:)

Domingo Sirerol Pastor.
Hilario Pascual Ordúñez.
Fermín Sanchís Ordiñana.
Telésforo Micó Mahiques.
Vicente Tortosa Berenguer.
Francisco Tormo Miñana.
Vicente Fons Segarra.

Eixe mateix diumenge es constitueix el Comité Revolucionari de Barxeta en el qual quedaren representats els partits del Front Popular i organitzacions sindicals, segons la influència de cada força política al poble. El Comité de Barxeta va ser format per set membres els quals representaven als sindicats majoritaris UGT i CNT i al Partido Comunista. La força més important, amb major presència i nombre d’afiliats era el sindicat socialista l’UGT, a molta distància, la segona força era el sindicat anarco-sindicalista CNT i finalment el PC quasi insignificant aleshores, començaria a rebre una allau d’afiliacions i creixeria molt ràpidament al començament de la guerra.

El membres segons llista de l’AHN (Archivo Histórico Nacional) eren:

Vicente Ventura Company (UGT)
Rosendo Ferrando Ventura (PC)
Enrique Fons Segarra (UGT)
José Segarra Ordiñana (CNT)
Vicente Segarra Donet (CNT)
Enrique Soler Tormo (CNT)
José Durà Bertomeu (UGT)

ANOTACIONS:

- Enrique Soler Tormo, era el meu avi. (De la qual cosa m’envanisc).
- L’alcalde de Barxeta era aleshores,1942; Felipe Inza y Sierra.
- José Durà Bertomeu és un dels vint-i-cinc barxetans que van caure al front.

MEMÒRIA HISTÒRICA: MORTS DURANT LA GUERRA CIVIL A BARXETA

2009-02-24T12:49:00.000-08:00

A Barxeta, al Parc del metge José Miguel Català hi ha una pedra de marbre que recorda als barxetans que van caure a la guerra civil del 36. Són vint-i-cinc persones les que figuren i es va inaugurar en abril del 2004 commemorant els vint-i-cinc anys dels Ajuntaments democràtics (1979-2004). La pedra de marbre la va donar el malaguanyat Vicent Tortosa de la seua empresa Rosa-València.

Però qui va facilitar el nom dels vint-i-cinc caiguts? La resposta és clara, la persona qui va facilitar la llista va ser Rafael Albi Flores (el tio Rafael el Torero); una persona amb molta HISTÒRIA (amb majúscules) viscuda. M’han fet arribar una fotocòpia de la carta mecanografiada amb la llista que Rafael Albi va elaborar. Val a dir que hi ha una sèrie d’errors, però és també ben cert que sense el seu esforç hauria sigut impossible recordar tots els noms.

La llista que figura en la pedra de marbre és la correcta, són vint-i-cinc i estan ordenats alfabèticament en dues columnes de dotze i un al final al centrat, en perfecta harmonia. No obstant això, vull mostrar la llista original del tio Rafael en la qual es pot observar els següents errors (per suposat que involuntaris).

-S’oblida de dues persones: Antonio Benavent Benavent i Octavio Vilar Mahiques.
-Nomena a Vicente Soler Calabuig, en compte de José.
-Nomena a Federico Sampedro, en compte de Federico Canet Sanpedro.
-Errors de canvi de nom com Alcadio per Arcadio o Eleuterio per Emeterio o Momparlet per Momparler.

Tots els anys, el dia 1 de maig l’Ajuntament homenatja als caiguts amb un senzill i emotiu acte, en el qual assisteix l’alcalde i tots els regidors i es col·loca un ram de flors al peu de la pedra dels “lluitadors per la llibertat i la democràcia”. Amb companya de la meua mare, assisteix a l’acte com a regidor i com a barxetà per tal d’honorar a tots els caiguts i per què no dir-ho, especialment al meu tio Vicente Canet Català “El Pastoret”

Finalment cal dir el que tothom sap, que al front van caure realment vint-i-tres i altres dos, van ser afusellats després d’un juí sumaríssim, per uns motius que ara no venen al cas.

Llista original elaborada per Rafael Albi

29a MARATÓ DE VALÈNCIA

2009-02-23T10:32:00.000-08:00

Ha finalitzat la 29a Marató Popular de València. La colla d'aquest any estava formada pel meu cosí Luís Berenguer (9 edicions), jo mateix, Enric Soler (4 edicions), el meu amic i company Blai Pavia (2 edicions)i el meu fill Ivan que era debutant. Estic molt content de tots nosaltres però sobretot del meu fill Ivan que amb vint anys ja sap què és córrer una marató. Ha fet un temps oficial de 3:44:01 i amb moltes ganes de rebaixar la marca el proper any.

En la colla també ha de figurar en lloc molt destacat el meu cosí Pepe Tormo, any rere any és el nostre "mànager", assessor esportiu, llebre als darrers quilòmetres i moltes més coses.

Finalment als companys de club Ajos de Xàtiva i en especial a Vicent Lluch i Ramón Soro.

Estic molt content, pensar que per tal d'arrivar a la marató has de passar per un dur entrenament que suposa cinc dies a la setmana durant dos mesos. Pot fer malbé el mal temps, un refredat inoportú, una lesió, etc. poden influir tantes coses que el simple fet de disputar-la i acabar-la ja és un repte.

EL MEU AMIC PEPE FLORES

2009-02-21T05:16:00.000-08:00

El meu amic Pepe Flores està passant per un moment molt dolç en la seua professió, s'ho mereix. Des d'ací li vull donar la meua enhorabona.

És un bon amic i millor persona, jo me'l estime molt i ell ho sap.

Noticia en premsa "Esport Divertit"

THE FINAL COUNTDOWN

2009-02-20T13:59:00.000-08:00

MEMÒRIA HISTÒRICA: LA CAUSA GENERAL DE BARXETA

2009-02-18T13:15:00.000-08:00

La “Causa General” va ser un extens procés d’investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d’abril de 1940, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «les fetes delictives comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La veritat siga dita que ja portava al menys un any buscant l’expedient de Barxeta i no el podia trobar enlloc, fins que per una casualitat el vaig trobar a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Vaig sol•licitar el pertinent permís i me’l remeteren per correu ordinari al meu domicili.

Són trenta-tres folis DIN-4 perfectament fotocopiats de la “Causa General de Valencia, Ramo separado de Barcheta” i que pertanyen a:

FC-CAUSA_GENERAL, 1377, EXP.16
Código de Referencia:
ES.28079.AHN/1.2.1.62.4.6.1.11//FCCAUSA_GENERAL,1377,EXP.16

La causa general de Barxeta consta de quatre “Estados”, els quals són:

ESTADO 1: “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”

A Barxeta NO figura ninguna persona.

ESTADO 2: “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”

Figuren tres persones aparegudes mortes al terme de Barxeta, una a la Casa Mas que no van poder identificar i altres dues a la Casa de Gilet que resultaren ser de Simat.

ESTADO 3: “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.

A Barxeta figura com a únic fet delictiu l’incendi de l’església i la relació amb noms i cognoms de les tretze persones que participaren en el fet.

ESTADO 4: “Relación de los señores que componían el Ayuntamiento de Barcheta al iniciarse el Movimiento Nacional y a partir del 18 de Julio de 1936”.

Apareixen el nom i cognoms, càrrec que ocupava, temps de permanència i domicili de les distintes persones. He de dir que el meu avi, Enrique Soler Tormo en representació de la CNT va formar part del primer Comité Revolucionari que es va instaurar a Barxeta el mateix diumenge 19 de juliol del 1936. De la qual cosa, he de dir que estic força orgullós del meu avi.

En successives entrades publicaré tots els documents, perquè crec que hem de difondre la Memòria Històrica del que va ocórrer en els negres i obscurs anys de la dècada dels quaranta, sota la dominació del dictador gallec i la seua quadrilla.

3 DE FEBRER DE 1971 SANT BLAI

2009-02-03T13:52:00.000-08:00

Hui dia 2 de febrer de 1971 hem anat al col•legi situat a “Les eres” però val a dir que s’anomena “Grupo Escolar Antonio Rueda Sánchez-Malo” com molt bé fica en els taulellets de color blau que hi ha a la façana. Hui el mestre D. Antonio Bosch ens ha agafat en primer lloc a nosaltres els de cinquè i ens ha repassat la lliçó “El olivo” corresponent al llibre de “Unidades Didácticas 5º Curso”, autor Antonio Alvarez “Maestro Nacional” editorial Miñon de Valladolid.

El pobre mestre empalma un “Ducados” darrere d’un altre, després encara li queden els de sisé, seté i vuité. No serem menys de cinquanta alumnes dins l’aula, però la veritat siga dita no es sent ni el revolar d’una mosca, tots afaenats, escrivint a la llibreta, uns traient la llengua mentre que escriuen el “deber” que ens ha ficat.

I és possible que d’aquesta barreja d’alumnes, al cap d’uns anys hem eixit enginyers, directors de fires de mostres, professores de Biologia, d’Història, mestres d’Educació Física? Doncs si. I crec que ha tingut bastant de culpa el no tenir Educació per a la Ciutadania ni Departament d’Orientació. La millor teràpia psicopedagògica era la “guantà” ben pegà que et soltava (molt de tard en tard) D. Antonio a l’alumne que s’ho mereixia i ben merescut.

Eixíem al recreo amb el “bocata” de pa en xocolate de la marca “Lingotín” i corrent anàvem a “descondir-mos” per a jugar a “parao”:

Un, dos, tres, quatre, cinc...
Prou!!! (Contestava sempre el mateix).

Plom! Una mona estaba tonta
Verdad que si, si
La mandé a por tabaco
Y me trajo un boniato, verdad que sí, si
Rosa con rosa
Clavel con clavel
Di-me ni-ño a qui-én mo-jas

El recreo ha finalitzat en un tres i no res, ara ens toca traure el llibre de Matemàtiques i obrir per la pàgina 23 per a estudiar las “Taras, Comisiones, Corretajes, Transportes i Seguros”. Don Antonio, amb un altre cigarret entre els llavis ens dicta:

“Un comisionista vendió 25 piezas de paño de 30 m cada una a 32 ptas el metro. Si por ello recibió 4.680 ptas, ¿Cual fue el tanto por ciento de la comisión?”

Dotze i mitja. Tots de peu, mirant de cara a la pisarra i D. Antonio a l’aguait, hui ens toca del hit-parade “Prietas las filas ”:

Prietas las filas,
recias, marciales,
nuestra escuadras van
cara al mañana
que nos promete
Patria, Justicia y Pan.
Mis camaradas fueron a luchar,
el gesto alegre y firme el ademán;
la vida a España dieron al morir,
hoy Grande y Libre nace para mí.
Lánzate al cielo, flecha de España,
que un blanco has de encontrar;
busca el Imperio, que ha de llevarte
por cielo, tierra y mar.
Ya las banderas
cantan victoria
al paso de la paz;
y han florecido,
rojas y frescas,
las rosas en mi haz

Eixim a l’estampida i ens quedem “ballant la trompa” fins l’una i mitja. Anem a dinar. Com és a la temporada de taronja, els pares estan collint navels i navelines per al magatzem “Frube” de Xàtiva. En la “Mobylette” se'n van a treballar, igual huí està la quadrilla en Palma i Ador i de camí de bon matí, de segur que han parat en el Morquí a fer-se un barrejat.

Ja hem dinat són les tres menys quart i els xiquets ens disposem a intentar veure les bragues que porten les xiquetes, que elles, molt coquetes, estan botant a la corda davant de nosaltres, en el cantonet de “L’era”.

Yo tengo unas tijeras
Que se abren,
que se cierran
yo toco en tierra
yo me arrodillo
y yo salgo fuera.
Que entre, que entre
Mi compañera,
que se llama, que se llama...

I deien el nom i hala! Una altra xiqueta a botar i nosaltres a intentar veure-li de quin color portava les bragues.

Les classes per la vesprada passaven molt ràpidament i a febrer el dia s’allargava ja una mica. En l’entrepà, “quesitos El Caserio”, (la publicitat deia: “Del Caserio me fio!”) agafàvem la bicicleta gran dels pares i amb el cabàs i l’aixeteta”, anàvem a fer “verd” per als conills. “Anem que sé on hi ha un rotgle de lletsons que omplirem de seguida el cabàs”. Au anem!

Tornàvem a casa, descarregàvem el verd, omplíem les menjadores dels conills. Mare, ja ho fet tot, els conills tenen verd, pinso i aigua, ja me’n puc anar a jugar? Ves-te’n però ton pare saps que vol sopar a les nou. I si era dona, que ens cridara al mòbil !!!

A la plaça ja érem tots els xiquets a jugar, els un al “Xurro, mediamanga i mangotero” i els altres "A la una anda la mula”. Aquestos ja començaven a botar, sempre “pagava” el mateix òbila, i hala! barrejant el valencià i el castellà:

A la una, “anda la mula”
A les dos, “dale cuerda al reloj”
A les tres, bota i no digues res
A les quatre cames de catre
A les cinc, un bon brinc (preguntaven: major o menor)
A les sis, tomaca i canyís
A les set a sembrar
A les vuit a collir
A les nou, en la replaceta de l’escola m’he trencat un ou.
A les deu, l’estàtua de sal.
A les onze, “el anillo de la reina”.
A les dotze, “los molinos de viento”

“Llavat les mans que ja està la taula parada” i no parles fort que ton pare vol sentir les notícies per la ràdio. I la tata? - Ja ha sopat que demà han avisat al magatzem una altra vegada a les cinc i cinc i quart. Aquesta setmana els sobres si que estaran plens! He de pagar el dilluns la ratlla al tio Ernesto (Confecciones Blanco y Negro de Xàtiva, venia a Barxeta tots els dilluns i la majoria de les dones li havien comprat fiat i li pagaven “a ratlla”, és a dir li abonaven una xicoteta quantitat setmanal que Ernesto s’ho apuntava en la seua agenda) i li vull donar un poc a Enrique el de “l’obra” (Enrique Benavent de Benigànim, que venia els dissabtes a la plaça de Barxeta i venia objectes de cuina, també fiant).

“La Generala” s'escoltava a la ràdio a les 10 en punt de la nit (totes les emisores connectaven amb Radio Nacional per a emetre el butlletí horari de noticies) i per a mi significava anar-me’n a dormir. En 1971 dormia en el mateix llit de la meua iaia Assumpció i al costat de nosaltres, el llit de la meua germana, que ja portava una bona estona dormint perquè demà ma mare la despertaria a les cinc menys quart per anar a EVYAN.

MENS SANA IN CORPORE SANO

2009-02-01T09:52:00.000-08:00

“Mens sana in corpore sano” és una cita de Décimo Junio Juvenal. El sentit original d’aquesta cita és la necessitat d’un esperit equilibrat en un cos equilibrat. Malgrat que nosaltres agafem la cita com una mena de l’importància que té el fer exercici físic.

Tot açò ve a compte del sopar al qual vaig assistir el dissabte 31 de gener al Saló Alameda de Xàtiva organitzat pel club d’atletisme Los Ajos de Xàtiva i del qual jo forme part. El club celebrava la cloenda de la temporada 2008 i havia un obsequi per als quinze socis què més quilòmetres havien realitzat al llarg de tota la temporada.

Un servidor, amb molta modèstia havia quedat en el lloc tretzè amb 21 curses realitzades i 306 km realitzats i em van lliurar un trofeu, Però el més important és veure’t allí en els companys d’esforç i passar una estona molt agradable. L’acte va ser organitzat de forma quasi perfecta i amb la presència del regidor d’Esports de l’Ajuntament de Xàtiva, En Jorge Herrero.

També i molt modestament vull dir-vos les curses més importants que he realitzat al llarg del 2008: Marató de València, mitges maratons de Gandia, Algemesí, Paiporta, Sagunt, Xàtiva, Dènia, Canals, Alcasser i Almansa. Altres ja clàssiques com la nocturna de Manuel, la de Xeraco i com no, la meua de Barxeta, que val a dir que en aquesta edició va bordar la perfecció en quan a organització i participació.

Des d’ací un record per a tots els companys de los Ajos, sobretot a Vicent i Ramón que sempre que puguem “esprintem” en la meta. De Barxeta i en especial el meu “primo” Luís, Pepe, Artur i com no, el meu fill Ivan que aquest any vol debutar a la marató de València. I com no, del meu company de l’Institut de l’Olleria, el “súperatleta” de Cotes Blai.

En el fons crec què és un luxe el poder practicar aquest esport, en el qual quasi tan important com l’estat físic és l’estat psicològic de la persona.

LA LOGSE I LA LOE

2009-01-27T10:25:00.000-08:00

DICCIONARI LOGSE/LOE-VALENCIÀ

El meu amic Vicent, de la Font de La Figuera m'ha enviat aquest correu i no he pogut evitar la temptació de publicar-lo ací a la meua pàgina. És molt cert que darrere de cada reforma del sistema educatiu, la faça el PSOE o el PP (què per al cas, és el mateix), sempre és a pitjor. Bé, açò és el que hi ha:

Davant la complexitat que ha adquirit el vocabulari de l’àmbit de l’ensenyament des de la implantació de la LOGSE, aquest és un recull pensat per ajudar aquelles persones que, quan llegeixen alguna cosa sobre el tema, no entenen res (com resulta lògic i natural).

ADAPTACIÓ CURRICULAR.
Donar llibres de primària als alumnes de secundària.

ADAPTACIÓ CURRICULAR INDIVIDUALITZADA.
Donar llibres de primària als alumnes de secundària (però diferent a cada alumne).

ALUMNE A QUI EL PROFESSORAT NO HA SABUT MOTIVAR.

Gandul. Mal estudiant.

ATENCIÓ A LA DIVERSITAT.
Dedicar més estona als alumnes que no serveixen per estudiar que als que serveixen.

AVALUACIÓ INICIAL.
Test de principi de curs que serveix perquè el professor constate que els alumnes no saben res.

AVALUACIÓ FORMATIVA.
Exàmens parcials.

AVALUACIÓ SUMATIVA.
Exàmens finals.

COMPETÈNCIA SOCIAL.
Es diu que un alumne té "competència social" quan l'alumne o l'alumna sap llegir, és prou ben educat i sap comptar el canvi que li tornen a les botigues.

COMPETÈNCIES BÀSIQUES.
Saber fer la O amb un "canut".

CONSTRUCTIVISME.
Secta fanàtica (i perillosa) que afirma que els nens i adolescents aprenen les coses sols i que propugna que el mestre o el professor, mentrestant, se'ls estigua mirant.

CRITERIS D'AVALUACIÓ.
Llista de les coses que puntuen per a la nota.

CRÈDIT.
Fragment d’assignatura que dura 30 hores.

CRÈDIT VARIABLE.
Assignatura "maria".

CRÈDIT DE SÍNTESI.
30 hores pasturant. La Síntesi del Descrèdit del Sistema Educatiu.

CURRÍCULUM.
Programa. Pla d’Estudis. (Però en llatí, que queda més guai).

NIVELL EDUCATIU.
Curs.

UNITAT DIDÀCTICA.
Lliçó. Tema.

ACTIVITAT D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE.
Exercici.

DIVERSITAT.
Conjunt d'alumnes justets i/o ganduls. També s'hi inclouen els brètols i els predelinqüents.

EIXOS TRANSVERSALS.
Intentar que els alumnes no es droguen, no tropellen les iaies amb la moto i no tinguen relacions sexuals sense preservatiu.

ESCOLA INCLUSIVA.
Posar les pomes sanes i les podrides al mateix sac. (La intenció és que les podrides es tornen sanes però el resultat és que moltes de sanes, acaben podrides).

ESTABLIR UNA RELACIÓ D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE.
Fer classe.

EXCEL·LÈNCIA.
Aquest diccionari no és prou potent. És millor que li pregunteu al Conseller d'Ensenyament.... ai, perdó, d'Educació.

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA.
Cartolina DIN A-3 que serveix per decorar l'habitació.

MEDIACIÓ.
Intentar que un alumne li torne a l'altre l'mp3 que li ha mangat. Art de fer que el cornut pague el beure.

PEDAGOGIA.
Bruixeria disfressada de medicina. Pseudociència tan ignorant que ignora la seva pròpia ignorància.

POLIVALÈNCIA CURRICULAR.
Fenomen que es dóna quan un professor de Física dóna classes de Socials.

POSAR ELS ALUMNES EN SITUACIÓ D'ENSENYAMENT-APRENENTATGE.
Fer que els alumnes estiguen quiets i que callen.

3r D'ESO.
1r de BUP, però molt més fàcil.

1r de BATXILLERAT.
5è d'ESO. 3r de BUP, però infinitament més fàcil.

1r de CARRERA
3r de BUP i COU en un sol any. Es fa a la universitat.

CICLE FORMATIU DE GRAU MITJÀ,
1r grau d'FP, però dos anys massa tard.

PROGRAMA DE GARANTIA SOCIAL.
Refugium pecatorum (En valencià, refugi dels pecadors). Llar d'infants per a adolescents en edat laboral. Pàrking.

PRÀCTICA REFLEXIVA.
Preparar les classes abans de fer-les.

PROJECTE CURRICULAR.

Armari molt gros amb molts papers que es sol obrir un cop a l'any quan ve l'inspector.

PROFESSOR AMB COMPETÈNCIA CURRICULAR.
Professor que en sap molt i que explica bé.

RELACIONS POSITIVES A L'AULA.
Comptar 10 i respirar a fons per reprimir les ganes d'insultar un alumne.

SALUT I BENESTAR DEL PROFESSORAT.
No acabar tancat al manicomi. Prescindir dels serveis del foniatra.

NOVES TECNOLOGIES.
Informàtica.

TIC.
Informàtica (quan ja t'has cansat de dir "Noves Tecnologies").

TAC.
Informàtica (quan ja t'has cansat de dir TIC).

MEMÒRIA HISTÒRICA: L’ASSASSINAT DEL RECTOR DE LLUTXENT

2009-01-22T12:40:00.000-08:00

Llutxent (la Vall d’Albaida) 22 d’agost de 1936, la guerra civil ha esclatat ja fa més d’un mes, i el Comité Revolucionari Antifeixista té poder absolut en tot el terme municipal. A l’igual que en tots els pobles del País Valencià i en els de la zona que ha quedat sota el control de la República, els dirigents dels partits i sindicats revolucionaris (CNT, UGT, PSOE i PCE) locals s’han fet amb el poder, han clausurat l’Ajuntament i ara és el Comité qui fa i desfà.

Prop del migdia a l’entrada de Llutxent per la carretera de Benicolet estan de guàrdia els milicians Patricio Gerónimo Canet un jove de vint-i-un anys i Marcelino Canet Garcia de dinou. Tots dos van armats amb sengles escopetes i tenen l’ordre de parar i enregistrar a tots els vehicles que hi entren al poble. També hi ha dos milicians fent guàrdia a l’entrada del poble en direcció a Quatretonda.

De sobte s’adonen que hi ha un home en un camp prop arreplegant unes ametlles. A primera vista, no el coneixen i per tant li criden que s’aprope. L’home es presenta on eren els milicians. Aquests li demanen la documentació.

“Però si és un rector, anem a dur-lo al Comité que s’alegraran de veure’l” - li diu un a l’altre milicià. El detingut resulta ser Rodrigo Aparicio i és el rector del poble veí d’Aielo de Rugat. Rodrigo, com tots els rectors, monges, feixistes i homes de dretes en general, es senten amenaçats de mort i anava amagant-se pels indrets de la comarca.

Al rector el porten al Comité i l’empresonen en una dependència a tal efecte. Els dirigents del Comité pensen: “Què fem del rector, a qui enviem a cridar?” Algú dels allí presents tindria coneguts en el Comité de Barxeta i es posen en contacte. “Tinguem un rector ací al Comité, a veure si podeu vindre i el traieu a passejar”

En Barxeta ja es a poqueta nit i ix un cotxe amb tres persones dins cap a Lloc Nou d’En Fenollet per a després enfilar el creuament a l’esquerra i tirar en direcció al port de Benigànim. El vehicle passa sense novetat pels dos controls de Quatretonda (el d’entrada i el d’eixida) i es dirigeix cap a Llutxent. Ara estan de guàrdia a l’entrada del poble els milicians Rosendo Garcia Orts de cinquanta anys i Salvador Canet Rocher de vint-i-nou. Des del cotxe pregunten: “Teniu un rector en el Comité?, resulta que venim a per ell”. Rosendo acompanya al vehicle i els duu al Comité. Allí agafen el rector, el pugen al cotxe i tornen a enfilar camí de Quatretonda.

Els integrants d’aquest vehicle, un conductor i dos acompanyants li tenien que pegar un tir al rector. Doncs açò era el més habitual en aquestos casos. Quan agafen a algú que tenien que assassinar sempre avisaven al Comité d’un altre poble per tal que feren la feina, açò era una norma no escrita aleshores. Total que no tenen pit per fer l’acció i se’n tornen en el cotxe i en el rector tot atemorit a Llutxent.

Quan arriben a Barxeta i es ho compten als demés, que no han tingut valor de matar el rector són objecte de burles. Dels presents, un que hi havia, el més llançat de tots diu: “Vosaltres ni sou homes ni son res, no teniu vergonya! Ara voreu les coses ben fetes com es fan”. I amb companyia d’un altre se’n van a buscar a la persona que els tenia que dur en el seu cotxe.

Els integrants d’aquest segon viatge, ja bé de nit arriben a Llutxent carreguen al rector en el vehicle i ixen amb rapidesa en direcció a Quatretonda, passen el poble i enfilen el port de Benigànim i ja quasi al final del port en el creuament d'El Genovés i Lloc Nou paren el cotxe, abaixen el rector i allí mateix davall d’una figuera, covardament li peguen varis tirs. El seu delicte: Ser rector.

Qui no conega el lloc dels fets, actualment, allí mateix hi ha una pinada molt bonica i un zona recreativa i per cert, una xicoteta figuera.

Val a dir que els dirigents locals del Comité de Barxeta criticaren durament aquesta acció i als qui la van realitzar, és de segur que si ells hagueren estat sabedors, de Barxeta no ix cap cotxe enlloc. També cal recordar que amb el permís dels dirigents polítics locals, en moltes cases de Barxeta hi havien persones de dretes amagades, sobretot d'El Genovés i de Simat de la Valldigna.

És podrà dir més fort, però no més clar, que ací al meu poble, no mataren mai a ningú, ni primer els uns, ni després els altres. Aquest cas, conegut per “El rector de Llutxent” és l’únic esborrall a Barxeta.

Poc abans de fugir els implicats, ja finalitzada la guerra és presenten dues dones vestides de rigorós dol que acabaven d’abaixar d’un cotxe que les hi havia deixades enmig de la plaça: “Víctor Flores Sangregorio!, Victor Flores Sangregorio!, busquem a Víctor Flores Sangregorio que ha mort al nostre germà Rodrigo! Cridaven les dues dones barrejant llàgrimes de dolor i d’impotència.

Les dues dones eren les germanes del rector i s’havien assabentat del responsable de la mort del seu germà, Rodrigo, el rector d’Aielo de Rugat, perquè un veí d’aquesta xicoteta localitat de la Vall d’Albaida, les havia informat que quan va estar al front, un tal Víctor Flores Sangregorio de Barxeta, presumia d’haver mort a un rector en Llutxent.

Al finalitzar la guerra, “Doña Remedios” també coneguda per “La tia rubia” va salvar la vida als integrants del segon viatge. Els va facilitar la fugida, però l’autor material de l’assassinat mai més ha tornat per Barxeta. “Doña Remedios” també va fer gestions pels integrants del primer viatge i tan sols foren condemnats a presó.

Sentència del Consell de Guerra en pdf (Copia de l'original)

QUI LI VA TIRAR LA BOMBA AL REI?

2009-01-19T13:22:00.000-08:00

És una frase molt utilitzada per aquests indrets: "Tens més delicte que el que li va tirar la bomba al rei". Quin era el rei i qui li va tirar la bomba?

El rei era Alfonso XIII i el qui li la va tirar la bomba Mateo Morral Roca. Jo me'n recorde de les dones quan volien marmolar als xiquets i els deien. "Mira, el tio morral este". O recriminar-los: "Mira, seràs morral o no seràs".

Mateo Morral Roca va nàixer a Sabadell província de Barcelona en el 1880. Era fill d'unempresari tèxtil. Va ser un estudiant molt brillant, coneixia perfectament el francés i l'anglés als setze anys. Al finalitzar els seus estudis secundaris, i com a màxim dels estudiants burgesos d'un cert nivell econòmic en l'època, se'n va anar a Alemanya, on va aprendre ràpidament l'alemany i es va llicenciar en enginyeria mecànica, encara que també es va impregnar del pensament i de l'ideari anarquista.

A la seua tornada en 1902, va reactivar primer el malparat negoci familiari després va viatjar com a representant comercial per tot Espanya, però les idees llibertàries ja havien calat fondo en ell i es va enfrontar amb la família, al mateix temps que ensenyava els obrers de la fàbrica del seu propi pare, qui el va apartar de l'empresa i de la família al poc de temps. Com a conseqüència de les baralles amb el seu pare, aquest li va donar deu mil pessetes perquè s'establira pel seu compte, però Mateo, fidel als seus ideals, va anar a Barcelona, on va exercir el càrrec de secretari de la Cooperativa anarquista barcelonina, i al poc de temps va entrar a treballar com a traductor i encarregat de la biblioteca de l'Escola Moderna deFrancisco Ferrer Guàrdia.

En 1906 va viatjar a Madrid a preparar l’atemptat contra el Rei, consistent en una bomba de fabricació casolana oculta en un ram de flors que va tirar des del balcó de la pensió en què s’hostatjava contra la comitiva al pas d’aquesta. La pensió estava ubicada en el tercer pis del número 88 del carrer Major.

Un ram de flors vola pels aires llançat des d'un 4t pis del carrer major núm. 88. l'innocent ram de flors porta una bomba de gran potència en el seu interior. anava dirigida contra el Rei Alfons XIII i la Reina Victòria Eugènia de Battenberg que acaben de celebrar la cerimònia nupcial que uniria les seues vides per sempre, en la Reial Església dels Jerónimos.

El ram amb la bomba va ser dirigit cap a la carrossa reial, però va entropessar en la seua caiguda amb l'estés del tramvia i es va desviar cap a la multitud que estava observant la comitiva. Els reis van eixir il·lesos, però quasi trenta persones van morir.

Morral va aconseguir escapar de Madrid , però el 2 de juny va ser reconegut per diverses persones en un hostal, pròxim a Torrejón d'Ardoz, on es va detindre per a menjar. Aquestes persones van avisar a un guarda jurat rural, que després d'alguns esbrinaments, el va comminar a seguir-lo. Es va entregar pacíficament, però quan era conduït pel guarda a la caserna de Torrejón d'Ardoz, el va matar d'un tir i es va suïcidar a continuació.

BREU HISTÒRIA DE LES QUATRE BARRES

2008-12-30T11:55:00.000-08:00

L'aragonés Sancho Ramírez viatja a Roma en l’any 1068 amb una intenció que és molt clara, i és que com Aragó és un xicotet Regne que s’està despenjant de les muntanyes feia la vall, necessita una certa protecció i aqueixa protecció la busca en el Papa. I de fet, Sancho Ramírez accepta convertir-se en vassall del Papa, precisament perquè era la gran potència, si no territorial i política, almenys moral, de l'època. Aquest vincle està documentat fins i tot en la quantia del tribut de 600 marcs d'or a l'any que havia de pagar a l'Estat Pontifici el Regne d'Aragó.

Arran d'aquesta relació, és quan apareixen les barres, amb les armes de llinatge i el color dels fils de les cintes de lemnisc de què penjaven els segells papals amb l'emblema de pals d'or i gules.

L'ús de les barres, nom popular amb què es coneix aquest motiu, encara que també han rebut el nom de “bastons” o “pals”, es documenta profusament des del regnat d'Alfons II (1.162-1196), i més concretament des que aquest monarca va ajudar el rei de Castella en la campanya que aquest últim sobirà va fer en Conca en 1177 on va rebre l'ajuda aragonesa. Des de llavors "mudó las armas e seynnales de Aragón e prendió bastones", tal com referix la «Crónica de San Juan de la Peña», escrita cap a 1370. Segons aquesta frase la casa reial d'Aragó hi havia de tindre anteriorment un altre escut i bandera però lamentablement no ha arribat fins a nosaltres cap notícia de com eren aquests. Només sabem de la seua existència.

Els reis d'Aragó des de 1.177, van utilitzar aquest distintiu que es descriu com quatre faixes (franges horitzontals), de gules (color roig), sobre camp d'or (groc). Si es tracta d'un escut les faixes es canvien per "pals" o, la qual cosa és el mateix, en franges verticals. Aquest símbol va ser conegut en aquells temps com "senyal reial d'Aragó". Era el seu emblema personal.

L'emblema va pertànyer al rei d'Aragó i així es reconeixia en tots els estats que llavors formaven Europa. Fins i tot, quan en 1410 es va extingir el llinatge iniciat en 1137 amb el matrimoni de la reina d'Aragó, Petronila, i Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona, la nova dinastia triada en el Compromís de Casp, els Trastámara castellans, va assumir l'emblema de les quatre barres en ser designat Fernando com nou rei de la Corona d'Aragó, en 1412, prova inequívoca que aquest símbol era la representació del llinatge dels sobirans aragonesos.

Daroca, gràcies a la seua meritòria participació en la presa de València, conserva la bandera amb el senyal reial que segons la tradició va ser col·locada en les muralles musulmanes de la ciutat, en l'emplaçament de l'actual porta dels Serrans, per les tropes darocenses durant la seua presa en 1238 i després va ser regalada per Jaume I a la seua ciutat com a recompensa.

Per tant, l'origen de les nostres quatre barres ve del Vaticà. Amb el clero hem topat. Toma castanya!!!

HISTÒRIA DE BARXETA

2008-12-27T10:06:00.000-08:00

LA CONSTITUCIÓ DE "LA UNIÓN PATRIÓTICA" A BARXETA

(La primera part es va publicar el dimarts 16 de setembre d'aquest any.)

L'Ajuntament nomenat el 2 d'octubre de 1923 va desenvolupant la seua tasca amb normalitat i el millor que pot, cal no oblidar-se que varen ser elegits per sorteig en el seu dia per a integrar la Junta Municipal d’Associats, i el Directori Militar del dictador Primo de Rivera els hi havia nomenat a dit per a desenvolupar la gestió de l’Ajuntament de Barxeta, el temps que fou necessari per a permetre la substitució del òrgans de representació política, amb la introducció de persones afins al nou règim.

A Espanya, el dictador Primo de Rivera estava acabant de perfilar un nou partit únic que fora el focus dels nous quadres polítics que el règim dictatorial exigia: la Unión Patriótica (U.P.); a la que en primer lloc va considerar com una extensió del Somatén a tota Espanya, després com un “movimiento y no partido” i finalment, com un gran partit polític que hauria d’haver constituït “los núcleos o viveros de que lógicamente han de salir los hombres útiles para la obra de regeneración que venimos desarrollando”. En 1924 Primo de Rivera es dirigeix als governadors i delegats governatius mitjançant una circular en la que els insta a buscar afiliats a l’ UP en cada poble. Aquestos afiliats serien els que en definitiva ocuparien el poder polític a cada municipi.

Una vegada es va constituir l’UP a Barxeta, el aleshores delegat governatiu a València D. Miguel Abriat Cantó va convocar un ple extraordinari a l’ajuntament el dia 29 de març de 1924 a les quatre de la vesprada, per tal de destituir a l’alcalde i regidors amb la fórmula legal de la dimissió i nomenar a l’alcalde i a la resta de regidors.

El delegat governatiu va nomenar alcalde a Eduardo Soler Cruañes, responsable d’UP a Barxeta, així com als dos tinents d’alcalde i a la resta de regidors. Ací cal remarcar que el delegat ha nomenat a dit a cadascun dels càrrecs, mentre que el comandant Francisco Aranda en el primer ajuntament de la dictadura va nomenar els nou regidors i aquestos, elegiren a l’alcalde.

Anem a veure com es va desenvolupar el dit ple del vint-i-nou de març de 1924. (En aquest dia va nàixer mon pare Enrique Soler Boscà i cessava el meu besavi Enrique Soler Giner com a regidor de l’ajuntament).

BARCHETA A 29 DE MARZO DE 1.924

SEÑORES AYUNTAMIENTO SALIENTE:

D. Joaquín Mahíques Flores.
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Miguel Martí Cortell.
D. Rafael Albi Expósito.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Enrique Soler Giner.
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. Vicente Flores Berenguer.
D. José Victoria Ventura.

SEÑORES AYUNTAMIENTO ENTRANTE:

D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. José Seguí Boscá.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.

Barcheta a 29 de marzo de 1924

Sala Capitular de Barxeta a veintinueve de marzo de mil novecientos veinticuatro, previa convocatoria por el Sr. Alcalde saliente D. Joaquín Mahíques Flores, se constituyeron con su asistencia y bajo la presidencia del Sr. Delegado Gubernativo del Distrito, Iltmo. D. Miguel Abriat Cantó, los señores Concejales del Ayuntamiento constituido con arreglo al Real Decreto de 30 de septiembre último, que a margen se relacionan.

Abierta la sesión a las cuatro de la tarde, por dicho Sr. Delegado, se pronunció un sentido discurso de agradecimiento hacia los expresados Concejales por su loable conducta y comportamiento frente a los intereses comunales y les testimonió su disgusto por tener que admitirles la dimisión, que de sus cargos le habían presentado, para corregir deficiencia de forma, imputables únicamente a los procedimientos del antiguo régimen.

Los Concejales salientes oyeron estas elocuentes palabras emocionados por la satisfacción y contestaron en forma cariñosa a los ofrecimientos del Sr. Delegado, deseando se repita la ocasión de mejor servir al Excmo. Directoria, regenerador de la Patria. Y con la venia del Sr. Presidente se retiraron del Salón.

Acto continuo y a requerimiento del expresado Iltmo. Sr. Delegado penetraron en dicho local, los señores que a continuación se expresan, a los cuales proclamó y posesionó seguidamente en sus respectivos cargos, a saber:

D. Eduardo Soler Cruañes = Alcalde.
D. Antonio Tudela Benavent = 1er Teniente de Alcalde.
D. Joaquin Ballester Gimeno = 2º Id. de id.
D. Bartolomé Ferrandis = Regidor 1º
D. Vicente Tudela Benavent = Id. 2º.
D. José Seguí Boscá = Id. 3º.
D. Germán Tudela Mahíques = Id. 4º.
D. Enrique Alfonso Quiles = Id. 5º.
D. Antonio Cucó Sanchís = Id. 6º.

Hecho lo cual, les dirigió alentadoras palabras y abogó por el engrandecimiento de Barcheta; a grandes rasgos trazó los mismos beneficios que la moralidad y la justicia representan en los pueblos civilizados, encomió como ejemplar, la gestión de los concejales que acaban de salir y pidió para ellos un expresivo voto de gracias que unánimes acordaron conceder los nuevos concejales.

Contestó el Sr. Alcalde D. Eduardo Soler Cruañes, en breves y sentidas frases, que el nuevo Ayuntamiento viene a proseguir la labor encomiástica de su antecesor, viene animado de tal voluntad y rectitud de conciencia en los elementos que la componen que no han de ridiculizar el celo del Excmo. Directorio que les ha dispensado el alto honor de entregarles el mando de esta población, del cual no han de hacer esta ostentación que la de cumplir y hacer cumplir las leyes y mandatos que procedan de la Superioridad.

Y continuamente se dio por constituido el nuevo Ayuntamiento y los Sres. Concejales acordaron por unanimidad adherirse en todo momento al Excmo. Directorio militar, y que se dirija por telégrafo al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia el despacho siguiente: “Constituido nuevo Ayuntamiento este pueblo saluda y ofrece a V. E. colaborar con fe y entusiasmo yertísima obra regeneradora Excmo. Directorio exteriorizada este acto por Iltmo. Delegado Gubernativo elocuente discurso aplaudido pueblo frenéticamente”.

Por último se acordó que interin quede implantado el nuevo Estatuto municipal se celebren sesiones ordinarias como venia verificándolo el anterior Ayuntamiento. Y que el cargo Concejal de Depositario municipal lo sea a favor de D. Vicente Tudela Benavent y el de Regidor Interventor D. Antonio Cucó Sanchís.

Y no habiendo otros asuntos que tratar el Sr. Presidente declaró terminado el presente acto, cuya acta firmaron con el Iltmo. Sr. Delegado Gubernativo los Sres. Concejales, de que yo el Secretario, certifico.

–––––––––––––––––

En el ple celebrat el dia 6 d’abril de 1924, l’ajuntament va elegir els membres que formarien les comissions de govern:

POLICIA URBANA Y OBRAS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

VIGILANCIA Y GUARDERIA.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.

BENEFICIENCIA Y SANIDAD.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Enrique Alfonso Quiles.

MERCADO, MATADERO Y REPESO.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Enrique Alfonso Quiles.

INSTRUCCIÓN PÚBLICA.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

FESTIVIDADES.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

HACIENDA Y PRESUPUESTOS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Germán Tudela Mahíques.

CEMENTERIOS.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

Eduardo Soler Cruañes vivia en l'anomenat aleshores "Camino de Jàtiva", actualment Avinguda Jaume I, al costat de la casa dels Pacos. El seu fill era Eduardo Soler Albiñana (El tio Eduardo el Ferrer) que tenia la casa al carrer Nou.

LA TIA PEPA "LA PASTORA"

2008-12-26T14:05:00.000-08:00

Vicente Canet Almiñana i Pepa La Pastora

M’abelleix parlar de la meua besàvia Pepa “La Pastora” de nom Josefa Català Gómez. La tia Pepa La Pastora com era coneguda, era l’avia de ma mare. Pepa estava casada amb Joaquin Canet Almiñana, el qual va ser sereno molts anys a Barxeta a primeries del segle XX i estava tort d’un ull. Del matrimoni van nàixer un total de tretze fills, però tan sols van sobreviure tres: Joaquin, Conxa i Vicente. Per cert, el meu besavi Joaquin era fill d'Agustín Canet alcalde de Barxeta durant el breu temps de la I República.

La tia Pepa era coneguda per La Pastora, perquè son pare, Salvador Català, natural de “Castellón del Duque”, o siga de Castelló de Rugat tenia un ramat molt important; no obstant açò sempre deia:”M’han llevat el ganao i m’han deixat l’apodo”. Sa mare, Josefa Gómez era de Lloc Nou d’En Fenollet i va morir del part; aleshores son pare es va casar amb la tia “Dolores de Julián”, la qual va rebutjar a la xicoteta Pepa. Els fills de Salvador i Dolores van heretar els ramats i la carnisseria, i Pepa va heretar el malnom: Pepa "La Pastora".

És curiós el malnom, el meu avi Joaquín Canet Català li deien “Ximet El Cubet”, a ma mare Assumpció i ma tia Maria mai les han dit “Pastores”. La filla de Pepa, Conxa; si hi era “Conxa la Pastora” i "pastors" i "pastores" eren, són i han segut els fills i les filles: Roberto, Pepe, Conxa i Remedios. El tercer fill de Pepa, era Vicente i li deien tan sols "El Pastor” i les seus filles, Amparito i Vicentica són “Les rulletes”, malnom de sa mare la tia Amparo “La Rulla”.

Per cert, val a dir que al meu tio El Pastor (Vicente Canet Català), el mataren al front de Madrid en la guerra civil. El seu cos, mai hem sabut on està, és una qüestió que tinc pendent amb mon tio, buscar-lo i dur-lo ací, al seu poble de Barxeta. Finalment i per acabar en el tema del malnom , cal dir que tan sols un rebesnét de la tia Pepa, encara manté “El Pastor”: José Arenas Ibáñez “Pepico” el fill de Pepe el Pastor, el qui viu al Grau de València.

En el carrer Sant Roc 41, (jo vaig nàixer allí i vaig viure de solter) habitava la tia Pepa, els meus avis Ximet i Assumpció i les dues filles: Assumpció (ma mare) Maria, però com era casa “de la iaia”, sempre estava plena dels nets i les netes tots jugant per allí. Ma mare que s’havia criat en ella sempre em deia que tenia un cor molt gran: “Pobret que venia a captar, pobret que el feia entrar en casa i allí en la pallissa li donava cobert “. Per cert Ramonet “L’esquilaor”, va estar allotjat a ma casa mot de temps.

També he de dir que la meua besàvia Pepa, no estava ben vista del tot per la gent del poble, deien d’ella, que al passar tanta fam, era per això veia els morts. Perquè açò era una altra de les virtuts de la meua besàvia, era el que podríem denominar “mèdium”. No tindré més remei que comptar un altre dia el cas de l’accident de Salvador Mahiques Lorente (marit de Remedios La Pastora, neta de Pepa), quan estava treballant a Alemanya a primeries de la dècada de 1960. Per desconcertant que puga parèixer, ahí està Salvador ple de vida per tal de confirmar-ho.

La meua besàvia Pepa la Pastora va faltar en 1964 als 94 anys d’edat. Jo no me’n recorde d’ella, tenia aleshores, 4 anys.

Fotos interiors: Els dos fills de Pepa, a l'esquerra Joaquin (Ximet El Cubet) el meu avi i a la dreta Vicente (El Pastor), mort al front de Madrid al 1936.

REVISIÓ DE CATARATES

2008-11-26T13:35:00.000-08:00

Ma mare acaba de complir vuitanta-un anys, fa un any es va operar de “catarates” i hui dimecres tenia consulta a l’ambulatori de “El Españoleto” de Xàtiva en el Dr Pascual (el nostre conveí Javier Pascual Segarra, possiblement, un dels millors oftalmòlegs del nostre País).

Ja fa unes dies que ma mare em va dir: “Fill meu no podràs acompanyar-me a la revisió de la vista, tinc data per al dimecres dia 26 a les dotze del matí”. No es preocupe que el dimecres acabe a les deu i mitja a l’Institut (avantatges de ser professor de secundària), però si haguera segut un altre dia també l’acompanye, faltaria més!

A les dotze menys quart ja érem a la porta d’entrada de l’ambulatori, havia deixat a ma mare i havia aparcat el cotxe a l’aparcament de la Plaça la Bassa. Abaixa l’ascensor, prem el botó del tercer pis i cap amunt a la planta. La consulta hi estava plena de gom a gom i ens seiem ma mare i jo. Ix la infermera i anuncia les quatre o cinc visites següents, finalment crida “Asunción Canet, després entra vosté”.

Ma mare, es posa a recordar: “Ai fill meu, ací va vindre ton pare quasi un any a portar-li el dinar al teu avi, açò era abans la presó i ací portaren als homes de Barxeta després de finalitzar la guerra”.

“Però primer se’ls van emportar a Tavernes de la Valldigna i després ací, no mare?” - li pregunte a ma mare. “Si fill meu el tio Pepe Gascó va ser el primer alcalde una vegada finalitzada la guerra i va dir que quan dugueren els homes de Tavernes a Xàtiva, ell se’n eixia, i així ho va fer. El teu avi i els demés estarien un mes a la presó de Tavernes i després els portaren ací on estem ara”.

I mare continua en els seus records del trenta-nou (se’n recorda com si fóra ahir mateix): Ton pare tenia setze anys i anava a treballar al teular del tio Valeriano i se ho deixava una hora abans al mig dia i en la bicicleta totes les dies li portava el dinar a son pare, el teu avi, perquè aleshores no hi havia res i a la presó menjaven molt mal els pobrets.

D’ací van traure al tio Victor i se’n va anar cap a la frontera, ja mai més en la vida ha tornat al poble. El va traure la tia rubia, Doña Remedios, que tenia mà en el dimoni, el tio Victor festejava en la tia Amparito i la seua germana en el “Xatet” que també se’n va anar i mai més va tornar.

Però el “Xatet”, també va matar a algú, mare? – li pregunte jo. No el Xatet no va matar a ningú, però també “va apretar” a fugir . La Senyora Remedios va salvar a molta gent del poble, perquè al tio Víctor de segur que se’l carreguen, per haver estat implicat en la mort del rector de Llutxent.

Víctor Flores Sangregorio!!!, Víctor Flores Sangregorio!!! Busquem a Víctor Flores Sangregorio!!! que ha mort el meu germà; cridaven com a dues boges en la plaça quan van abaixar de l’autobús del tio Guerola, eren les dos germanes del rector que deien que l’havien mort els del Comité de Barxeta i culpaven a Víctor.

“Asunción Canet, passe” – interromp la infermera. Bon dia Javier, com estàs. Molt bé tia Assumpció, seies i la revisaré – contesta el Dr Pascual - Tot està de cine. I l’envia amb la infermera a unes proves de lectura. “Enric, sols s’aprecia a la mare, quan no la tens” – en reballa Javier. Es veritat, tu acabes de perdre la teua – li dic. Que la pugues dur molts anys més a revisió em contesta.

De camí a l’aparcament per arreplegar el meu cotxe, me’n recordava del meu avi, del tio Víctor, del tio Valeriano, del rector de Llutxent i de mon pare en bicicleta fent el trajecte cap a la presó de Xàtiva totes les dies.

Memòria Històrica: Mentres això ocorria, en l'estant de la ximenera de moltes cases de Barxeta que hui en dia són d'esquerres "de tota la vida" estaven penjades les fotos de Franco i Jose Antonio. Pot ser que aquesta siga una raó - la síndrome de culpabilitat- per la qual, cal esborrar tota referència del Dictador. Qui no ha admirat mai l'anterior règim; no tenim el per què temer-li i demanar que s'eliminen tota la simbologia franquista, per a tothom, eixa presència, hauria de ser un recordatori del que mai més en la vida tornara a succeir.

El País 04-01-09 Aquest article em dona la raó a la meua tesi. El momument a Jose Antonio en Granada el volen llevar i entre els signats hi ha una persona (Luis Garcia Montero) que va col·laborar. Segons afirma: "Se inició una inscripción popular. En aquella época se mezcla una contradicción entre mi biografía y mi opinión personal. Yo participé en la campaña para levantar el monumento. Era un niño y estudiaba en Los Escolapios..."

LES ELECCIONS DEL 16-02-1936 AL PAIS VALENCIÀ I A BARXETA

2008-11-15T12:41:00.000-08:00

A Madrid, el 15 de gener de 1936 es feia públic el programa del Front Popular signat per: Izquierda Republicana (IR), Unión Republicana (UR), PSOE, UGT, PCE, POUM i Partido Sindicalista. Immediatament després de conèixer-se el pacte a escala nacional, començaren a constituir-se Comités del Front Popular a tota Espanya. Ací al País Valencià es va fer públic el Front Popular el 4 de febrer, estava integrat, a més dels partits signants a Madrid, per Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.

Les dretes en canvi, ni a Espanya ni al Pais Valencià pogueren arribar a un acord. A Alacant el front de la dreta estava integrat per la Derecha Regional Valenciana (DRV que estava integrada en la CEDA) i el Partit Radical Republicà (PRR d’Alejandro Lerroux, ja a la baixa degut a l’escàndol del straperlo). A Castelló ho feren en solitari la DRV, el PRR i els demés partits de dretes. Només a València arribaren totes les forces de dretes encapçalades per la DRV a un acord, el PURA que sols es presentava a València, va anar en solitari.

Recordem que la Llei Electoral vigent mantenia el sistema majoritari i la circumscripció era la província i les capitals de més de 100.000 habitants, doncs, al País Valencia hi eren quatre circumscripcions: Província de Castelló, d’Alacant, de València i València capital; els resultats molt disputats, foren els següents:

A Castelló es repartien 6 escons, 4 per a la majoria i 2 per a la minoria, el Front Popular obtingué un 37,31% dels vots, la DRV el 37,14% i el PRR el 16,71%. En la segona volta es va imposar el Front Popular. Resultats: Front Popular 4 escons (IR 1, PSOE 1, UR 1; Independents 1 i la DRV 2 escons.

A Alacant es repartien 11 escons, 8 a la majoria i 3 a la minoria. El Front Popular obtingué el 53,19% i per tant en primera volta obtingué els 8 escons (PSOE 4, IR 3 i UR 1); la dreta obtingué el 44,53% i els tres escons de les minories (DRA 2 i Independents 1).

A València-provincia, es repartien 13 escons (10 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren molt ajustats, 45,11% per al Front Popular, les dretes el 44,00% i els autonomistes del PURA el 10,22%. En la segona volta s’alçava amb la victòria el Front Popular i amb els 10 escons de la majoria (PSOE 4, IR 4, UR 1, PCE 1); els 3 escons de la minoria per a la DRV.

A València-capital es repartien 8 escons (5 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren Front Popular 49,95%, dretes 39,56% i el PURA el 8,95%. En la segona volta el Front Popular va guanyar i va guanyar els 5 escons (IR 3, PSOE 1, EV 1) i els tres de la minoria foren a parar a la DRV.

En resum, al País Valencià, dels 38 escons, el Front Popular aconseguí 27 diputats (IR 11, PSOE 10, UR 3, PCE 1, EV 1, Independents 1). Dels 11 escons de les minories, la DRV aconseguí 10 diputats i els Independents de dretes 1.

Amb l’acta de diputat obtinguda per Esquerra Valenciana (EV) que havia aconseguit Vicente Marco Miranda, per primera vegada, el valencianisme polític estava representat per primera vegada en les Corts de la República.

El triomf del Front Popular al País Valencià fou aclaparador en termes de representació parlamentària, degut a la Llei Electoral en vigor que afavoria la llista majoritària; si bé la diferència en vots va ser molt menor.

Ací a Barxeta, què hi havia succeït? Recordem que podien votar tots els majors de 23 anys, les dones ja podien votar també, des de 1933. Les eleccions és varen dur a terme als dos col·legis electorals instal·lats a l’efecte, un en les escoles de la Plaça de l’Església, als baixos de l’Ajuntament i l’altre al carrer Sant Roc, on hi estava l’escola dels xiquets.

Van ser molt disputades i finalment guanyaren les esquerres a les dretes per tan sols 30 vots. Escrutini final: Front Popular, 376 vots; dretes, 346 vots i el PURA, 43 vots.

Els resultats a Barxeta i pobles al voltant foren els següents:

MEMÒRIA HISTÒRICA: JOSÉ SOLER ANDRÉS

2008-11-01T06:59:00.000-07:00

José Soler Andrés era un veí del Pla de Corrals i era més conegut pel malnom de "Borrasca". Era un home molt emprendedor i un negociant nato. Regentava una xicoteta tenda en la qual tenia de tot un poc, així doncs, els veïns del Pla de Corrals no es tenien que desplaçar-hi a Barxeta o a Simat, per tal de comprar qualsevol mercaderia, anaven a la tenda i el tio Pep tenia quasi de tot. A més, si feia falta de fiar, fiava.

L'home, totes les dies s'alçava enjorn, aparellava el carro i el matxo i se'n anava a comprar al mercat de gros de Xàtiva, d'aquesta forma, estaria de volta molt prompte.

Tot transcorria de forma rutinària, la tenda, els viatges al mercat i vore creixer a la nineta dels seus ulls: La seua filla Irene. Va vindre l'enfonsament de la monarquia d'Alfons XIII, el proclamament de la II Répública, els diferents governs republicans, les eleccions del 16 de febrer del 36, la victòria del Front Popular, el cop d'estat dels militars feixistes i l'estiu del 1936; en concret, el mes d'agost.

En agost de 1936 els pobles de la comarca, al igual que a tota la zona republicana, estaven manat pels “Comités”, açò és: “Comités de Defensa para la República”, havien llevat als alcaldes i regidors i s’havien constituït en els òrgans dirigents en cada poble.

Era els dies, en les quals, uns pocavergonyes per a uns i un valents milicians per a altres, es dedicaven a anar poble per poble, oferint-se per pegar-li un tir a algun personatge de dretes, a algun rector, o a qualsevol veí acusat de feixista. En la comarca eren tristament famosos dos personatges: El Moreno i Julian.

A Barxeta vingueren un dia del mes de juliol i es presentaren en la seu del Comité i anunciaren que es volien endur a la presó de Xàtiva a les persones del poble que tenien allí detingudes. La resposta dels mandataris del poble va ser ferma. “Vosaltres d’ací no se’n emporteu a ningú, ja els durem on pensem més convenient; així és que ja se’n pugueu anar“. De ben segur que si ho consenten, és ben cert que no hagueren arribat a Xàtiva i una vegada finalitzada la guerra, ací al poble els falangistes fan una carnisseria.

Tornem al fil de la història en qüestió; el tio Pep camí a Xàtiva, de bon matí, s’havia parat en la cantina de Lloc Nou. Allí estaven El Moreno i Julian en les pistoles a la vista. El tio Pep, que no tenia pèls en la llengua els va amollar: “No teniu vergonya d’anar per ahí fent el que feu“. No li contestaren i ell va seguir cap a Xàtiva.

Eixa mateixa nit, de lluna plena i ja molt tard, el tio Pep sent tocar a la porta. “Ja estan una altra vegada ací estos pesats del Comité (del Pla de Corrals) que voldran que els servisca “-va pensar l’home. El tio Pep tal i com estava gitat en roba interior va anar a obrir la porta, veuria alguna cosa que no li agradava i va eixir corrent de sa casa. Li encertaren al menys un tir, doncs va deixar un xaragall de sang, i degut a la brillantor de la nit el pogueren seguir fins al barranquet on finalment el remataren.

Degut a aquest assassinat, després de finalitzar la guerra, exactament el 10 d’agost de 1939, afusellaren als cinc membres del Comité del Pla de Corrals en la tàpia del cementiri d’Alzira, després d’una pantomima de judici. Un nebot dels afusellats conserva al seu poder, la carta de son tio escrita a mà, poc abans de morir. Ells no havien fet res a ningú i anaven a matar-los d’una manera totalment injusta.

Este matí, dia de Tots Sants, he estat parlant en el cementiri de Barxeta amb Vicente Ferrando Ventura, més conegut com el “tio Pequeño” i gendre del protagonista d'aquesta història. En companya del seu fill Pepe i de la seua filla Irene, estava visitant el nínxol de la seua dona, la tia Irene, la nineta dels ulls de son pare, José Soler Andrés.

1a Foto: Lloc on va caure mort José Soler. Hi ha un pedestal de marbre i abans una creu rematava el pedestal. Va ser per sufragada per Terencio Miñana (El xiquet de Simat) famós pelotari.

2a Foto: Cementeri d'Alzira. Panteó en record dels afusellats a Alzira. Està a l'entrada a mà esquerra. Va ser manat construir pel primer alcalde democràtic d'Alzira Francisco Blasco Castany, aleshores, del PSOE.

3a Foto: Detall dels membres del comité del Pla de Corrals. Dels cinc, un d'ells no el van enterrar allí.

BALTASAR GARZÓN 1984

2008-10-24T14:09:00.000-07:00

Les actuacions del jutge Baltasar Garzón estan deixant-me cada vegada més bocabadat. En la seua croada particular per a jutjar la història més recent d’Espanya, d’una forma capritxosa i desgavellada. Està obcecat en remoure tombes, en jutjar a personatges que varen tindre rellevància al règim franquista que varem patir durant quaranta anys.

El més dolent d’aquesta situació és que l'estat de la justícia és demencial, amb uns jutjats decimonònics, unes infraestructures totalment obsoletes i una falta de professionals més que evident. Els jutjats estan pràcticament col·lapsats.

Però al meu parèixer hi ha un perill molt més gran, i és que tal i com va dir Alfonso Guerra, Montesquieu és mort. Ho vaig a argumentar.

La Constitució descansa en tres pilars bàsics fonamentals i independents: Poder Executiu, Legislatiu i Judicial. El Legislatiu legisla, l’Executiu executa i el Judicial jutja què les dues altres accions siguen constitucionals, és a dir, avala i garanteix que les nostres lleis són democràtiques. Si el poder legislatiu és elegit per sufragi (Eleccions Generals), el poder legislatiu escull els membres del poder executiu (Consell de ministres i el seu President), per què els membres del Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem no són elegits pel poder Judicial, sinó que ho són per part del Legislatiu (Congrés de Diputats)?

La democràcia està enverinada, doncs els jutges no tenen la independència que caldria que tingueren, doncs estan col·locats digitalment (dígit de “dit”) pel poder polític, la qual cosa es vulga o no es vulga ha de tindre les seues neguitoses conseqüències. Es el que passa als sindicats de classe a hores d’ara (CCOO i UGT sobretot). Com vas a fer-li una vaga a aquell govern (PSOE o PP) que et subvenciona, que et posa el menjar en la mà, que et dona les garrofes, aquell que fa que els teus fills no passen fam i vagen a un col·legi privat, aquell que et paga la teua nòmina d’alliberat sindical.

El poder polític està arrabassant estaments imprescindibles en un estat democràtic (Justícia i Sindicats) i ningú diu res. Estem sota la dictadura de l’opinió “políticament correcta” en molt temes: Immigració, canvi climàtic, etc... Tenim por del què ens diran si no opinem (al menys en públic) igual que la massa.

Tornant al personatge en qüestió (Garzón), aquest comediant intenta tapar les seus mancances en accions que no van a cap lloc, però que el mantenen en plena actualitat. Està intentant reescriure la història encoratjat per uns incompetents. Açò em recorda a George Orwell i la seua novel·la "1984". Winston Smith, el personatge de ficció està treballant en el “Ministeri de la Veritat”, reescrivint tota la informació escrita (llibres, revistes, periòdics, etc) sota els desitjos del “Gran Hermano”.

Tres reflexions finals. 1a: El dictador va morir al seu llit. Herois d’eixos temps com Nicolás Redondo (UGT) i Marcelino Camacho (CCOO) no han obert la boca i de segur que els qui l’obrin ara, estarien mamant de les pitreres del Règim.

2na: En la Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) el PSOE va col·laborar, mentre que anarquistes i comunistes eren feroçment empaitats. Pensa fer algo al respecte el “Gran Hermano” Garzón?

3a: Sr Garzón, esbrine i cerque la fossa d'Andreu Nin (per a mí l'assassinat més famós i més important en la guerra civil) però no la cerque ni en Salamanca ni en Berlín; cerque-la en les rodalies de Madrid.

Opinions d'historiadors i polítics al voltant del tema. (A posteriori d'aquest article)

Fernando Garcia de Cortázar.

Santiago Carrillo.

Joaquin Leguina.

TERESA CANET SENTANDREU: MESTRA DE COSTURA A BARXETA.

2008-10-10T13:52:00.000-07:00

Aquest article és degut al fet de caure en les meus mans un contracte de 1923 entre el Consell d’Educació de Casasimarro (Conca) i la mestra que havien de contractar. No te pelleringa llegir les clàusules que la mestra havia de complir. És clar que seria allò més habitual en aquells anys. Una rebesàvia meua, va ser mestra de costura a Barxeta a principis del segle XX. El seu nom Teresa Canet Sentandreu.

En primer lloc, per què s’anomenava “mestra de costura”. A primeries del segle XX la dona tenia un estatus social molt diferent al que hi té actualment. Per a un matrimoni, tindre filles era una “desgràcia” doncs l’única eixida laboral mentre que eren solteres era el “ficar-se en amo” fins que el pare li arreglava el matrimoni amb un “bon xic”. I per tant, les xiquetes, anaven a l’escola a ensenyar-se les feines de “costura” perquè saberen dur una casa “com Deu mana”. Els xiquets abans de complir deu anys ja anaven a treballar “al ganao” i duien el jornal a casa. A Barxeta, les dones majors encara tenen a la mà el dir: “Ja ixen els xiquets de costura”, donant-li al terme “costura” un sinònim de “col·legi”.

Teresa Canet Sentandreu era filla d’Agustí Canet i Cecilia Sentandreu. El pare de Teresa, Agustí Canet, se sap que va ser alcalde de Barxeta durant la I República i la mare, Cecilia, també era mestra de costura. L’escriptor-historiador-empresari Abel Soler en el seu llibre “Història del poble de Barxeta” a la pàg. 164 compta: “ L’any 1873, el poble quedà a mans de la classe jornalera, liderada aquesta pel clan dels Canet. Eixí d’alcalde Agustí Canet, el marit de la mestra de costura, Cecilia Sentandreu...”.

En la partida de naixement de Teresa Canet Sentandreu, consta què és natural de Pinet (la Vall d’Albaida). I per tant des de Pinet vingueren a Barxeta el matrimoni format per Agustí i Cecília. La meua àvia Assumpció, nascuda al 1900, va anar de xiqueta amb ella a costura i em contava: “Doña Teresa, la mestra de costura ja era una dona major, sempre anava molt ben arreglada i mai portava davantal”.

Com dèiem abans, Teresa la mestra de costura estava casada amb Bautista Tormo Such i van tindre quatre fills: Cecília, Bautista, Federico i Llorenç. En la partida de naixement de la meua besàvia Cecília, figura nascuda en Fortaleny (La Ribera Baixa).

Bautista, mort molt jove, va tindre també quatre fills: Bautista, Teresa, Rosa i Amparo Tormo Flores. Bautista és el pare de Juan i Amparin Tormo Micó. Teresa va tindre dos fills: Vicente i Teresa Segarra Tormo. Rosa va tindre dos fills: Carmen i Juan Mahiques Tormo i Amparo va tindre tres fills: Amparo, Carmina i Pepe Sanchis Tormo.

Federico va tindre dos fills que molt prompte se’n van anar a viure a València i Llorenç, que va ser molts anys jutge de pau a Barxeta era el pare de les quatre germanes Assumpció, Vicenta, Rosa i Luisa Tormo Mahiques.

Jo, a hores d’ara, sóc professor de Tecnologia de l’ESO a l’Institut de L’Olleria i he segut candidat a alcalde de Barxeta pel Bloc Nacionalista Valencià en les eleccions municipals del maig de 2007. He pogut comprovar com bussejant en els meus avantpassats, també han hagut docents i gent compromesa amb la política i amb les idees d’esquerres.

En la foto es pot veure una escena familiar típica, seria al 1933, doncs la meua besàvia va faltar el 9 de febrer de 1934. El lloc, davant de la vorera del que hui és la tenda de Carmen Ballester a la Plaça d’Espanya i aleshores era el forn de Mahiques. Es poden veure els arbres que hi havien a la plaça de l'esglesia. Hi són: Cecilia Tormo Canet (asseguda) amb 55 anys, el seu marit, Enrique Soler Giner amb la seua neta Cecilia Alonso Soler, la filla d'Enrique i Cecilia, Aurelia Soler Tormo amb el seu novio aleshores, el tio Pepe “el Sucre”. Anita Mahiques Canet amb la seua neboda i fillola Joaquinita Hernández Mahiques. I de peu, Maria Calabuig (mare dels germans Pepe, Salvador, Miguel i Juan “els del forn”) amb la seua sogra de nom Pepa i a la vegada cosina de la meua besàvia Cecilia.