MA TIA INÉS

Fa unes dies vaig estar a ma casa (ma casa sempre serà la del carrer Sant Roc 41, malgrat que allí habite la meua germana i ma mare), només entrar a la saleta, ma mare m’ofereix “l’hamaca” de tota la vida i engega el ventilador, per tal de rebaixar el sufocant calor. Me’n vaig al moble-bar de la televisió i agafe la botella de JB, un got i un glaçó; i una xorrada fins que “sure el glaçó”.

- Ai fill meu, t’agrada això? No pots negar de qui eres fill i nét. Quan venia el teu avi Enrique de visita, sempre li posava una copeta de conyac i mai dia que no. I si es ton pare, ja ho saps, de postres no li podia faltar els dos cacauets i el traguet de vi.

Mare, traga’m la caixa de les fotos que ja fa temps que no les repassem. I a la segona o tercera foto, ix la de ma tia Inés.

- La tia Inés, pobreta. Mira que guapa era de jove! La meua cosina no va tindre sort en esta vida.

- Això com és? Compte’m!

I ma mare es posa a recordar:

En les primeries del segle XX tenir filles era una “desgracia” per a la família, doncs tan sols podien treballar “ficant-se en amo” i esperar a poder aconseguir casar-se amb un “bon partit”, açò és, en un home ric. Els fills solien treballar a partir dels deu anys, en dues tasques sobretot, de pastorets dels molt abundants ramats que hi havia aleshores en Barxeta o aiguaders en les grans finques del terme.

La meua cosina era molt guapa però tenia una pega molt gran per als temps que corrien. No podia tindre fills i això abans es mirava i molt i per això es va casar en el seu marit, Manolo. Ara, que amb ell, va estar com una reina tota la vida fins que es va morir i per cert, molt jove, la pobra.

Era molt amiga de la tia Clodomira, que també era molt guapa i molt atractiva. Mira si eren guapes que es van traure una cançoneta:

Inés y Clodomira
Se lo han creído un rato
No los quieren jornaleros del campo
Los quieren guardias de asalto.

Inés Micó Tormo era cosina germana de ma mare. La meua àvia Assumpció eren sis germanes i dos germans: Amparo, Virtudes, Casimiro, Carmen, Assumpció, Aurelia, Maria i Victoriano Tormo Segarra. Inés era filla d’Amparo, a més tenia altres dues germanes Mari Pepa i Amparo.

1r ANIVERSARI

15 d’agost de 2009. Aquest dia el meu blog compleix el primer any. Un any escrivint “En primera persona” sobre temes que m’eixien del més interior, han sigut casualment, 52. Tinc clar que aquest blog no és una obligació; escric quan m’apeteix i sobre el tema que considere que he de dir alguna cosa o donar alguna informació.

Tinc present la frase: “Eres com escrius i escrius com eres”. M’agrada escriure i també recordar coses, fets, històries; per sort, tinc molta memòria i tinc guardats molts records, meus i de la meua família.

Per finalitzar i agafant el fil del primer article, aniré a felicitar a ma mare i la meua germana, doncs avuí quinze d’agost és la seua onomàstica. “Salut i fins l’any que ve” li diré a ma mare, i ella, com sempre, en contestarà: “En vida teua fill meu”.

L'ASCENSIÓ A LA CORSA

Tenia ganes de pujar una altra vegada a La Corsa (435 m) i finalment, ho vaig fer el dissabte 8 d’agost. Des de que s’havia senyalitzat el sender de la Serra de La Corsa i Requena (PR CV 366) a finals del 2008, que encara no havia tingut l’ocasió de pujar al caramull.

Eixírem de Barxeta una colla de quatre amics a les set en punt i arribarem al cim a les vuit i vint. Va ser una pujada suau i molt dolça, només fer cim, ensumarem amb força i gaudirem de la vista amb que ens regalava La Corsa. Traguérem de la bústia el llibre de signatures i deixàrem la nostra visita. Unes fotos de rigor i de tornada cap a casa, doncs “Lorenzo” ja es deixava sentir amb força.

Tornarem pel Barranc del Portixol. Heu vaig explicar als companys. Aquest indret era el pas natural de la comarca de la Ribera i de La Costera per anar a la Vall d’Albaida. No fa massa anys les rècules amb llenya per als forns de La Ribera o els soldats que anaven al quarter d’Albaida des de La Ribera, anaven pel barranc dels Dos Germans entre Rafelguaraf (La Ribera baixa) i Barxeta (La Costera) i des de Barxeta pel barranc de L'Atmetller enfilaven cap al barranc del Portixol, que delimita els termes municipals de Genovés i Barxeta cap al terme de Benigànim (La Vall d’Albaida).

Al terme de Barxeta, ademés de La Corsa, cal pujar La Barcella, la Judia, La Costera de López, El Migalmud, La Mallada i el Castellet.

ELS CARRICOLARS D’AGOST

Dia 1 d’agost de 1.935 el dia és a punt de clarejar, dalt de les eres ja han pujat dos homes de Barxeta, ells són el tio Batiste “El rull” (Bautista Català Bravo) i Vicent Ballester Pérez. Les eres són el punt més alt del poble de Barxeta i es per tant, el millor punt des del qual es pot observar l’eixida del sol. Han començat els Carricolars.

Els dos homes es concentren i miren el punt exacte pel qual ix el sol, es fixen en les línies que dibuixa el cel, observen els núvols i fent una barreja de totes aquestes observacions, esbrinen com serà el mes de gener del 1936. Els dos homes es comenten: “El gener serà molt gelat i sec, a penes plourà, però hi hauran fortes gelades”.

Com han pronosticat el temps que farà al gener? Els Carricolars han començat el dia 1 d’agost i finalitzaran el dia 12. Cada u dels dotze dies, un per mes, el tio Batiste i el tio Vicent, estaran en les eres rebent l’eixida del sol i pronosticaran el temps que farà al proper febrer, en funció de les observacions que facen el dia 2. El dia 3 per a març, i així successivament fins que arribe el dia 12 en el qual faran el pronòstic del desembre.

Aquest event era habitual en la primera meitat del segle XX, quan la meteorologia era una ciència que començava a obrir-se pas. En cada poble sempre hi havia algú encarregat d’interpretar els Carricolars. Començaven tal dia com hui dia u d’agost i finalitzaven el dia 12. Quasi sempre encertaven.

M’han dit que s’anomena Carricolars, malgrat que no he pogut trobar enlloc aquesta definició.