domingo, 27 de septiembre de 2009

BENVINGUT A LA REPÚBLICA INDEPENDENT


El dissabte férem un viatge, potser, de plaer; per tal de visitar Ikea a Múrcia. A casa no callaven des de feia temps. Quan tingues un dissabte lliure, ens acompanyes a Múrcia a veure Ikea que m’han dit què és molt bonic i molt gran – era la cançoneta habitual.

Finalment, aquest cap de setmana, sense fer cas a les advertències dels meteoròlegs, eixirem cap a la “República independent de ta casa”, tal i com anuncien les cunyes publicitàries de l’empresa sueca.

El centre comercial hi era molt ben situat, a l’entrada mateix de la capital, a una zona capgirada per les noves construccions. Les instal·lacions d’Ikea, de manual de logística. La primera planta per fer encomandes i a la planta baixa per a realitzar les compres. Vaig comprovar diverses etiquetes de varis productes: “Made in Vietnam”, “Made in Taiwan", però cap “Made in Sweden”. No podia ser d’una altra manera l’aconseguir els preus tan competitius.

Finalitzarem la jornada al centre comercial Thader, vaig fer servir la targeta dues o tres vegades. Em vaig cansar més que si haguera corregut una mitja marató. La meua dona mai en té prou.

Al volant, tornant cap a casa vaig pensar: El nostre País, què llarg hi és!

lunes, 14 de septiembre de 2009

TORNEM A L'ESCOLA


Demà quinze de setembre toca tornar a l’escola, fa exactament dos mesos que la van “tancar” i l’estiu ha passat en un tres i no res. Estem en 1966, a Barxeta encara no hi ha aigua potable en les cases ni clavegueram. Ma mare m'ha fet anar a casa a les set de la vesprada, ja ben tard, doncs encara no ens han martiritzat en l’horari d’estiu i horari d’hivern.

Hi ha una ferrada a la vora de la llar on em fique dins i en un poal d’aigua templadeta, que la meua àvia ha acabat de calfar en el foc i en un pitxer en renta tot de dalt baix, el suc que ix és molt obscur.

- On has estat jugant aquesta vesprada? en el caldo que ix, de segur que has estat en el picolorito esgolant-te. Pareixes un algepser!- Em deia la meua àvia.

- Mare, són xiquets i han de jugar. Responia ma mare.

- Ai jugar! Totes les dies safareig, el tio pardal. Marmola-li que no s’embrute tant!

Ma mare era molt comprensiva i mai en deia res si venia fet un gorrino, en canvi, la meua àvia sempre li agradava molt remugar-me.

- La mare he anat hui a Ca Antonio i t’he comprat una llibreta per escriure, i els dos quaderns de Rubio que m’ha dit don Manuel el teu mestre; el de cal·ligrafia i el de sumes. Ah! també m’ha dit que continues en la tercera cartilla.

- Que no la trenque! dis-li-ho, que encara pot aprofitar-la algú! - repicava la meua àvia.

- Però mare si el xiquet no la trenca, i jo li vaig cosir els llomets, per tal que aguantara més, no li diga això al xiquet, que ell és molt cuidadós - em defensava ma mare front a la meua àvia.

Ma mare em seca amb la tovallola, en fica el pijama i en dona a sopar. Sopa prompte i gita't que demà has d’anar a escola, un petonet i fins demà, fill meu – i ma mare se’n va a fer el sopar a la resta de la família.




jueves, 3 de septiembre de 2009

IN MEMORIAM: JOSÉ LORENTE CALABUIG

No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.

V.A. ESTELLÉS