Llutxent (la Vall d’Albaida) 22 d’agost de 1936, la guerra civil ha esclatat ja fa més d’un mes, i el Comité Revolucionari Antifeixista té poder absolut en tot el terme municipal. A l’igual que en tots els pobles del País Valencià i en els de la zona que ha quedat sota el control de la República, els dirigents dels partits i sindicats revolucionaris (CNT, UGT, PSOE i PCE) locals s’han fet amb el poder, han clausurat l’Ajuntament i ara és el Comité qui fa i desfà.Prop del migdia a l’entrada de Llutxent per la carretera de Benicolet estan de guàrdia els milicians Patricio Gerónimo Canet un jove de vint-i-un anys i Marcelino Canet Garcia de dinou. Tots dos van armats amb sengles escopetes i tenen l’ordre de parar i enregistrar a tots els vehicles que hi entren al poble. També hi ha dos milicians fent guàrdia a l’entrada del poble en direcció a Quatretonda.
De sobte s’adonen que hi ha un home en un camp prop arreplegant unes ametlles. A primera vista, no el coneixen i per tant li criden que s’aprope. L’home es presenta on eren els milicians. Aquests li demanen la documentació.
“Però si és un rector, anem a dur-lo al Comité que s’alegraran de veure’l” - li diu un a l’altre milicià. El detingut resulta ser Rodrigo Aparicio i és el rector del poble veí d’Aielo de Rugat. Rodrigo, com tots els rectors, monges, feixistes i homes de dretes en general, es senten amenaçats de mort i anava amagant-se pels indrets de la comarca.
Al rector el porten al Comité i l’empresonen en una dependència a tal efecte. Els dirigents del Comité pensen: “Què fem del rector, a qui enviem a cridar?” Algú dels allí presents tindria coneguts en el Comité de Barxeta i es posen en contacte. “Tinguem un rector ací al Comité, a veure si podeu vindre i el traieu a passejar”
En Barxeta ja es a poqueta nit i ix un cotxe amb tres persones dins cap a Lloc Nou d’En Fenollet per a després enfilar el creuament a l’esquerra i tirar en direcció al port de Benigànim. El vehicle passa sense novetat pels dos controls de Quatretonda (el d’entrada i el d’eixida) i es dirigeix cap a Llutxent. Ara estan de guàrdia a l’entrada del poble els milicians Rosendo Garcia Orts de cinquanta anys i Salvador Canet Rocher de vint-i-nou. Des del cotxe pregunten: “Teniu un rector en el Comité?, resulta que venim a per ell”. Rosendo acompanya al vehicle i els duu al Comité. Allí agafen el rector, el pugen al cotxe i tornen a enfilar camí de Quatretonda.
Els integrants d’aquest vehicle, un conductor i dos acompanyants li tenien que pegar un tir al rector. Doncs açò era el més habitual en aquestos casos. Quan agafen a algú que tenien que assassinar sempre avisaven al Comité d’un altre poble per tal que feren la feina, açò era una norma no escrita aleshores. Total que no tenen pit per fer l’acció i se’n tornen en el cotxe i en el rector tot atemorit a Llutxent.
Quan arriben a Barxeta i es ho compten als demés, que no han tingut valor de matar el rector són objecte de burles. Dels presents, un que hi havia, el més llançat de tots diu: “Vosaltres ni sou homes ni son res, no teniu vergonya! Ara voreu les coses ben fetes com es fan”. I amb companyia d’un altre se’n van a buscar a la persona que els tenia que dur en el seu cotxe.
Els integrants d’aquest segon viatge, ja bé de nit arriben a Llutxent carreguen al rector en el vehicle i ixen amb rapidesa en direcció a Quatretonda, passen el poble i enfilen el port de Benigànim i ja quasi al final del port en el creuament d'El Genovés i Lloc Nou paren el cotxe, abaixen el rector i allí mateix davall d’una figuera, covardament li peguen varis tirs. El seu delicte: Ser rector.
Qui no conega el lloc dels fets, actualment, allí mateix hi ha una pinada molt bonica i un zona recreativa i per cert, una xicoteta figuera.
Val a dir que els dirigents locals del Comité de Barxeta criticaren durament aquesta acció i als qui la van realitzar, és de segur que si ells hagueren estat sabedors, de Barxeta no ix cap cotxe enlloc. També cal recordar que amb el permís dels dirigents polítics locals, en moltes cases de Barxeta hi havien persones de dretes amagades, sobretot d'El Genovés i de Simat de la Valldigna.
És podrà dir més fort, però no més clar, que ací al meu poble, no mataren mai a ningú, ni primer els uns, ni després els altres. Aquest cas, conegut per “El rector de Llutxent” és l’únic esborrall a Barxeta.
Poc abans de fugir els implicats, ja finalitzada la guerra és presenten dues dones vestides de rigorós dol que acabaven d’abaixar d’un cotxe que les hi havia deixades enmig de la plaça: “Víctor Flores Sangregorio!, Victor Flores Sangregorio!, busquem a Víctor Flores Sangregorio que ha mort al nostre germà Rodrigo! Cridaven les dues dones barrejant llàgrimes de dolor i d’impotència.
Les dues dones eren les germanes del rector i s’havien assabentat del responsable de la mort del seu germà, Rodrigo, el rector d’Aielo de Rugat, perquè un veí d’aquesta xicoteta localitat de la Vall d’Albaida, les havia informat que quan va estar al front, un tal Víctor Flores Sangregorio de Barxeta, presumia d’haver mort a un rector en Llutxent.
Al finalitzar la guerra, “Doña Remedios” també coneguda per “La tia rubia” va salvar la vida als integrants del segon viatge. Els va facilitar la fugida, però l’autor material de l’assassinat mai més ha tornat per Barxeta. “Doña Remedios” també va fer gestions pels integrants del primer viatge i tan sols foren condemnats a presó.
Sentència del Consell de Guerra en pdf (Copia de l'original)
