MEMÒRIA HISTÒRICA: LA CAUSA GENERAL DE BARXETA

La “Causa General” va ser un extens procés d’investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d’abril de 1940, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «les fetes delictives comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La veritat siga dita que ja portava al menys un any buscant l’expedient de Barxeta i no el podia trobar enlloc, fins que per una casualitat el vaig trobar a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Vaig sol•licitar el pertinent permís i me’l remeteren per correu ordinari al meu domicili.

Són trenta-tres folis DIN-4 perfectament fotocopiats de la “Causa General de Valencia, Ramo separado de Barcheta” i que pertanyen a:

FC-CAUSA_GENERAL, 1377, EXP.16
Código de Referencia:
ES.28079.AHN/1.2.1.62.4.6.1.11//FCCAUSA_GENERAL,1377,EXP.16

La causa general de Barxeta consta de quatre “Estados”, els quals són:

ESTADO 1: “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”

A Barxeta NO figura ninguna persona.

ESTADO 2: “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”

Figuren tres persones aparegudes mortes al terme de Barxeta, una a la Casa Mas que no van poder identificar i altres dues a la Casa de Gilet que resultaren ser de Simat.

ESTADO 3: “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.


A Barxeta figura com a únic fet delictiu l’incendi de l’església i la relació amb noms i cognoms de les tretze persones que participaren en el fet.

ESTADO 4: “Relación de los señores que componían el Ayuntamiento de Barcheta al iniciarse el Movimiento Nacional y a partir del 18 de Julio de 1936”.

Apareixen el nom i cognoms, càrrec que ocupava, temps de permanència i domicili de les distintes persones. He de dir que el meu avi, Enrique Soler Tormo en representació de la CNT va formar part del primer Comité Revolucionari que es va instaurar a Barxeta el mateix diumenge 19 de juliol del 1936. De la qual cosa, he de dir que estic força orgullós del meu avi.

En successives entrades publicaré tots els documents, perquè crec que hem de difondre la Memòria Històrica del que va ocórrer en els negres i obscurs anys de la dècada dels quaranta, sota la dominació del dictador gallec i la seua quadrilla.

3 DE FEBRER DE 1971 SANT BLAI

Hui dia 2 de febrer de 1971 hem anat al col•legi situat a “Les eres” però val a dir que s’anomena “Grupo Escolar Antonio Rueda Sánchez-Malo” com molt bé fica en els taulellets de color blau que hi ha a la façana. Hui el mestre D. Antonio Bosch ens ha agafat en primer lloc a nosaltres els de cinquè i ens ha repassat la lliçó “El olivo” corresponent al llibre de “Unidades Didácticas 5º Curso”, autor Antonio Alvarez “Maestro Nacional” editorial Miñon de Valladolid.

El pobre mestre empalma un “Ducados” darrere d’un altre, després encara li queden els de sisé, seté i vuité. No serem menys de cinquanta alumnes dins l’aula, però la veritat siga dita no es sent ni el revolar d’una mosca, tots afaenats, escrivint a la llibreta, uns traient la llengua mentre que escriuen el “deber” que ens ha ficat.

I és possible que d’aquesta barreja d’alumnes, al cap d’uns anys hem eixit enginyers, directors de fires de mostres, professores de Biologia, d’Història, mestres d’Educació Física? Doncs si. I crec que ha tingut bastant de culpa el no tenir Educació per a la Ciutadania ni Departament d’Orientació. La millor teràpia psicopedagògica era la “guantà” ben pegà que et soltava (molt de tard en tard) D. Antonio a l’alumne que s’ho mereixia i ben merescut.

Eixíem al recreo amb el “bocata” de pa en xocolate de la marca “Lingotín” i corrent anàvem a “descondir-mos” per a jugar a “parao”:

Un, dos, tres, quatre, cinc...
Prou!!! (Contestava sempre el mateix).

Plom! Una mona estaba tonta
Verdad que si, si
La mandé a por tabaco
Y me trajo un boniato, verdad que sí, si
Rosa con rosa
Clavel con clavel
Di-me ni-ño a qui-én mo-jas

El recreo ha finalitzat en un tres i no res, ara ens toca traure el llibre de Matemàtiques i obrir per la pàgina 23 per a estudiar las “Taras, Comisiones, Corretajes, Transportes i Seguros”. Don Antonio, amb un altre cigarret entre els llavis ens dicta:

“Un comisionista vendió 25 piezas de paño de 30 m cada una a 32 ptas el metro. Si por ello recibió 4.680 ptas, ¿Cual fue el tanto por ciento de la comisión?”

Dotze i mitja. Tots de peu, mirant de cara a la pisarra i D. Antonio a l’aguait, hui ens toca del hit-parade “Prietas las filas”:

Prietas las filas,
recias, marciales,
nuestra escuadras van
cara al mañana
que nos promete
Patria, Justicia y Pan.
Mis camaradas fueron a luchar,
el gesto alegre y firme el ademán;
la vida a España dieron al morir,
hoy Grande y Libre nace para mí.
Lánzate al cielo, flecha de España,
que un blanco has de encontrar;
busca el Imperio, que ha de llevarte
por cielo, tierra y mar.
Ya las banderas
cantan victoria
al paso de la paz;
y han florecido,
rojas y frescas,
las rosas en mi haz

Eixim a l’estampida i ens quedem “ballant la trompa” fins l’una i mitja. Anem a dinar. Com és a la temporada de taronja, els pares estan collint navels i navelines per al magatzem “Frube” de Xàtiva. En la “Mobylette” se'n van a treballar, igual huí està la quadrilla en Palma i Ador i de camí de bon matí, de segur que han parat en el Morquí a fer-se un barrejat.

Ja hem dinat són les tres menys quart i els xiquets ens disposem a intentar veure les bragues que porten les xiquetes, que elles, molt coquetes, estan botant a la corda davant de nosaltres, en el cantonet de “L’era”.

Yo tengo unas tijeras
Que se abren,
que se cierran
yo toco en tierra
yo me arrodillo
y yo salgo fuera.
Que entre, que entre
Mi compañera,
que se llama, que se llama...

I deien el nom i hala! Una altra xiqueta a botar i nosaltres a intentar veure-li de quin color portava les bragues.

Les classes per la vesprada passaven molt ràpidament i a febrer el dia s’allargava ja una mica. En l’entrepà, “quesitos El Caserio”, (la publicitat deia: “Del Caserio me fio!”) agafàvem la bicicleta gran dels pares i amb el cabàs i l’aixeteta”, anàvem a fer “verd” per als conills. “Anem que sé on hi ha un rotgle de lletsons que omplirem de seguida el cabàs”. Au anem!

Tornàvem a casa, descarregàvem el verd, omplíem les menjadores dels conills. Mare, ja ho fet tot, els conills tenen verd, pinso i aigua, ja me’n puc anar a jugar? Ves-te’n però ton pare saps que vol sopar a les nou. I si era dona, que ens cridara al mòbil !!!

A la plaça ja érem tots els xiquets a jugar, els un al “Xurro, mediamanga i mangotero” i els altres "A la una anda la mula”. Aquestos ja començaven a botar, sempre “pagava” el mateix òbila, i hala! barrejant el valencià i el castellà:

A la una, “anda la mula”
A les dos, “dale cuerda al reloj”
A les tres, bota i no digues res
A les quatre cames de catre
A les cinc, un bon brinc (preguntaven: major o menor)
A les sis, tomaca i canyís
A les set a sembrar
A les vuit a collir
A les nou, en la replaceta de l’escola m’he trencat un ou.
A les deu, l’estàtua de sal.
A les onze, “el anillo de la reina”.
A les dotze, “los molinos de viento”

“Llavat les mans que ja està la taula parada” i no parles fort que ton pare vol sentir les notícies per la ràdio. I la tata? - Ja ha sopat que demà han avisat al magatzem una altra vegada a les cinc i cinc i quart. Aquesta setmana els sobres si que estaran plens! He de pagar el dilluns la ratlla al tio Ernesto (Confecciones Blanco y Negro de Xàtiva, venia a Barxeta tots els dilluns i la majoria de les dones li havien comprat fiat i li pagaven “a ratlla”, és a dir li abonaven una xicoteta quantitat setmanal que Ernesto s’ho apuntava en la seua agenda) i li vull donar un poc a Enrique el de “l’obra” (Enrique Benavent de Benigànim, que venia els dissabtes a la plaça de Barxeta i venia objectes de cuina, també fiant).

“La Generala” s'escoltava a la ràdio a les 10 en punt de la nit (totes les emisores connectaven amb Radio Nacional per a emetre el butlletí horari de noticies) i per a mi significava anar-me’n a dormir. En 1971 dormia en el mateix llit de la meua iaia Assumpció i al costat de nosaltres, el llit de la meua germana, que ja portava una bona estona dormint perquè demà ma mare la despertaria a les cinc menys quart per anar a EVYAN.

MENS SANA IN CORPORE SANO

“Mens sana in corpore sano” és una cita de Décimo Junio Juvenal. El sentit original d’aquesta cita és la necessitat d’un esperit equilibrat en un cos equilibrat. Malgrat que nosaltres agafem la cita com una mena de l’importància que té el fer exercici físic.

Tot açò ve a compte del sopar al qual vaig assistir el dissabte 31 de gener al Saló Alameda de Xàtiva organitzat pel club d’atletisme Los Ajos de Xàtiva i del qual jo forme part. El club celebrava la cloenda de la temporada 2008 i havia un obsequi per als quinze socis què més quilòmetres havien realitzat al llarg de tota la temporada.

Un servidor, amb molta modèstia havia quedat en el lloc tretzè amb 21 curses realitzades i 306 km realitzats i em van lliurar un trofeu, Però el més important és veure’t allí en els companys d’esforç i passar una estona molt agradable. L’acte va ser organitzat de forma quasi perfecta i amb la presència del regidor d’Esports de l’Ajuntament de Xàtiva, En Jorge Herrero.

També i molt modestament vull dir-vos les curses més importants que he realitzat al llarg del 2008: Marató de València, mitges maratons de Gandia, Algemesí, Paiporta, Sagunt, Xàtiva, Dènia, Canals, Alcasser i Almansa. Altres ja clàssiques com la nocturna de Manuel, la de Xeraco i com no, la meua de Barxeta, que val a dir que en aquesta edició va bordar la perfecció en quan a organització i participació.

Des d’ací un record per a tots els companys de los Ajos, sobretot a Vicent i Ramón que sempre que puguem “esprintem” en la meta. De Barxeta i en especial el meu “primo” Luís, Pepe, Artur i com no, el meu fill Ivan que aquest any vol debutar a la marató de València. I com no, del meu company de l’Institut de l’Olleria, el “súperatleta” de Cotes Blai.

En el fons crec què és un luxe el poder practicar aquest esport, en el qual quasi tan important com l’estat físic és l’estat psicològic de la persona.

MEMÒRIA HISTÒRICA: L’ASSASSINAT DEL RECTOR DE LLUTXENT

Llutxent (la Vall d’Albaida) 22 d’agost de 1936, la guerra civil ha esclatat ja fa més d’un mes, i el Comité Revolucionari Antifeixista té poder absolut en tot el terme municipal. A l’igual que en tots els pobles del País Valencià i en els de la zona que ha quedat sota el control de la República, els dirigents dels partits i sindicats revolucionaris (CNT, UGT, PSOE i PCE) locals s’han fet amb el poder, han clausurat l’Ajuntament i ara és el Comité qui fa i desfà.

Prop del migdia a l’entrada de Llutxent per la carretera de Benicolet estan de guàrdia els milicians Patricio Gerónimo Canet un jove de vint-i-un anys i Marcelino Canet Garcia de dinou. Tots dos van armats amb sengles escopetes i tenen l’ordre de parar i enregistrar a tots els vehicles que hi entren al poble. També hi ha dos milicians fent guàrdia a l’entrada del poble en direcció a Quatretonda.

De sobte s’adonen que hi ha un home en un camp prop arreplegant unes ametlles. A primera vista, no el coneixen i per tant li criden que s’aprope. L’home es presenta on eren els milicians. Aquests li demanen la documentació.

“Però si és un rector, anem a dur-lo al Comité que s’alegraran de veure’l” - li diu un a l’altre milicià. El detingut resulta ser Rodrigo Aparicio i és el rector del poble veí d’Aielo de Rugat. Rodrigo, com tots els rectors, monges, feixistes i homes de dretes en general, es senten amenaçats de mort i anava amagant-se pels indrets de la comarca.

Al rector el porten al Comité i l’empresonen en una dependència a tal efecte. Els dirigents del Comité pensen: “Què fem del rector, a qui enviem a cridar?” Algú dels allí presents tindria coneguts en el Comité de Barxeta i es posen en contacte. “Tinguem un rector ací al Comité, a veure si podeu vindre i el traieu a passejar”

En Barxeta ja es a poqueta nit i ix un cotxe amb tres persones dins cap a Lloc Nou d’En Fenollet per a després enfilar el creuament a l’esquerra i tirar en direcció al port de Benigànim. El vehicle passa sense novetat pels dos controls de Quatretonda (el d’entrada i el d’eixida) i es dirigeix cap a Llutxent. Ara estan de guàrdia a l’entrada del poble els milicians Rosendo Garcia Orts de cinquanta anys i Salvador Canet Rocher de vint-i-nou. Des del cotxe pregunten: “Teniu un rector en el Comité?, resulta que venim a per ell”. Rosendo acompanya al vehicle i els duu al Comité. Allí agafen el rector, el pugen al cotxe i tornen a enfilar camí de Quatretonda.

Els integrants d’aquest vehicle, un conductor i dos acompanyants li tenien que pegar un tir al rector. Doncs açò era el més habitual en aquestos casos. Quan agafen a algú que tenien que assassinar sempre avisaven al Comité d’un altre poble per tal que feren la feina, açò era una norma no escrita aleshores. Total que no tenen pit per fer l’acció i se’n tornen en el cotxe i en el rector tot atemorit a Llutxent.

Quan arriben a Barxeta i es ho compten als demés, que no han tingut valor de matar el rector són objecte de burles. Dels presents, un que hi havia, el més llançat de tots diu: “Vosaltres ni sou homes ni son res, no teniu vergonya! Ara voreu les coses ben fetes com es fan”. I amb companyia d’un altre se’n van a buscar a la persona que els tenia que dur en el seu cotxe.

Els integrants d’aquest segon viatge, ja bé de nit arriben a Llutxent carreguen al rector en el vehicle i ixen amb rapidesa en direcció a Quatretonda, passen el poble i enfilen el port de Benigànim i ja quasi al final del port en el creuament d'El Genovés i Lloc Nou paren el cotxe, abaixen el rector i allí mateix davall d’una figuera, covardament li peguen varis tirs. El seu delicte: Ser rector.

Qui no conega el lloc dels fets, actualment, allí mateix hi ha una pinada molt bonica i un zona recreativa i per cert, una xicoteta figuera.

Val a dir que els dirigents locals del Comité de Barxeta criticaren durament aquesta acció i als qui la van realitzar, és de segur que si ells hagueren estat sabedors, de Barxeta no ix cap cotxe enlloc. També cal recordar que amb el permís dels dirigents polítics locals, en moltes cases de Barxeta hi havien persones de dretes amagades, sobretot d'El Genovés i de Simat de la Valldigna.

És podrà dir més fort, però no més clar, que ací al meu poble, no mataren mai a ningú, ni primer els uns, ni després els altres. Aquest cas, conegut per “El rector de Llutxent” és l’únic esborrall a Barxeta.

Poc abans de fugir els implicats, ja finalitzada la guerra és presenten dues dones vestides de rigorós dol que acabaven d’abaixar d’un cotxe que les hi havia deixades enmig de la plaça: “Víctor Flores Sangregorio!, Victor Flores Sangregorio!, busquem a Víctor Flores Sangregorio que ha mort al nostre germà Rodrigo! Cridaven les dues dones barrejant llàgrimes de dolor i d’impotència.

Les dues dones eren les germanes del rector i s’havien assabentat del responsable de la mort del seu germà, Rodrigo, el rector d’Aielo de Rugat, perquè un veí d’aquesta xicoteta localitat de la Vall d’Albaida, les havia informat que quan va estar al front, un tal Víctor Flores Sangregorio de Barxeta, presumia d’haver mort a un rector en Llutxent.

Al finalitzar la guerra, “Doña Remedios” també coneguda per “La tia rubia” va salvar la vida als integrants del segon viatge. Els va facilitar la fugida, però l’autor material de l’assassinat mai més ha tornat per Barxeta. “Doña Remedios” també va fer gestions pels integrants del primer viatge i tan sols foren condemnats a presó.

Sentència del Consell de Guerra en pdf (Copia de l'original)

QUI LI VA TIRAR LA BOMBA AL REI?

És una frase molt utilitzada per aquests indrets: "Tens més delicte que el que li va tirar la bomba al rei". Quin era el rei i qui li va tirar la bomba?

El rei era Alfonso XIII i el qui li la va tirar la bomba Mateo Morral Roca. Jo me'n recorde de les dones quan volien marmolar als xiquets i els deien. "Mira, el tio morral este". O recriminar-los: "Mira, seràs morral o no seràs".

Mateo Morral Roca va nàixer a Sabadell província de Barcelona en el 1880. Era fill d'unempresari tèxtil. Va ser un estudiant molt brillant, coneixia perfectament el francés i l'anglés als setze anys. Al finalitzar els seus estudis secundaris, i com a màxim dels estudiants burgesos d'un cert nivell econòmic en l'època, se'n va anar a Alemanya, on va aprendre ràpidament l'alemany i es va llicenciar en enginyeria mecànica, encara que també es va impregnar del pensament i de l'ideari anarquista.

A la seua tornada en 1902, va reactivar primer el malparat negoci familiari després va viatjar com a representant comercial per tot Espanya, però les idees llibertàries ja havien calat fondo en ell i es va enfrontar amb la família, al mateix temps que ensenyava els obrers de la fàbrica del seu propi pare, qui el va apartar de l'empresa i de la família al poc de temps. Com a conseqüència de les baralles amb el seu pare, aquest li va donar deu mil pessetes perquè s'establira pel seu compte, però Mateo, fidel als seus ideals, va anar a Barcelona, on va exercir el càrrec de secretari de la Cooperativa anarquista barcelonina, i al poc de temps va entrar a treballar com a traductor i encarregat de la biblioteca de l'Escola Moderna deFrancisco Ferrer Guàrdia.

En 1906 va viatjar a Madrid a preparar l’atemptat contra el Rei, consistent en una bomba de fabricació casolana oculta en un ram de flors que va tirar des del balcó de la pensió en què s’hostatjava contra la comitiva al pas d’aquesta. La pensió estava ubicada en el tercer pis del número 88 del carrer Major.

Un ram de flors vola pels aires llançat des d'un 4t pis del carrer major núm. 88. l'innocent ram de flors porta una bomba de gran potència en el seu interior. anava dirigida contra el Rei Alfons XIII i la Reina Victòria Eugènia de Battenberg que acaben de celebrar la cerimònia nupcial que uniria les seues vides per sempre, en la Reial Església dels Jerónimos.

El ram amb la bomba va ser dirigit cap a la carrossa reial, però va entropessar en la seua caiguda amb l'estés del tramvia i es va desviar cap a la multitud que estava observant la comitiva. Els reis van eixir il·lesos, però quasi trenta persones van morir.

Morral va aconseguir escapar de Madrid , però el 2 de juny va ser reconegut per diverses persones en un hostal, pròxim a Torrejón d'Ardoz, on es va detindre per a menjar. Aquestes persones van avisar a un guarda jurat rural, que després d'alguns esbrinaments, el va comminar a seguir-lo. Es va entregar pacíficament, però quan era conduït pel guarda a la caserna de Torrejón d'Ardoz, el va matar d'un tir i es va suïcidar a continuació.

HISTÒRIA DE BARXETA

LA CONSTITUCIÓ DE "LA UNIÓN PATRIÓTICA" A BARXETA


(La primera part es va publicar el dimarts 16 de setembre d'aquest any.)

L'Ajuntament nomenat el 2 d'octubre de 1923 va desenvolupant la seua tasca amb normalitat i el millor que pot, cal no oblidar-se que varen ser elegits per sorteig en el seu dia per a integrar la Junta Municipal d’Associats, i el Directori Militar del dictador Primo de Rivera els hi havia nomenat a dit per a desenvolupar la gestió de l’Ajuntament de Barxeta, el temps que fou necessari per a permetre la substitució del òrgans de representació política, amb la introducció de persones afins al nou règim.

A Espanya, el dictador Primo de Rivera estava acabant de perfilar un nou partit únic que fora el focus dels nous quadres polítics que el règim dictatorial exigia: la Unión Patriótica (U.P.); a la que en primer lloc va considerar com una extensió del Somatén a tota Espanya, després com un “movimiento y no partido” i finalment, com un gran partit polític que hauria d’haver constituït “los núcleos o viveros de que lógicamente han de salir los hombres útiles para la obra de regeneración que venimos desarrollando”. En 1924 Primo de Rivera es dirigeix als governadors i delegats governatius mitjançant una circular en la que els insta a buscar afiliats a l’ UP en cada poble. Aquestos afiliats serien els que en definitiva ocuparien el poder polític a cada municipi.

Una vegada es va constituir l’UP a Barxeta, el aleshores delegat governatiu a València D. Miguel Abriat Cantó va convocar un ple extraordinari a l’ajuntament el dia 29 de març de 1924 a les quatre de la vesprada, per tal de destituir a l’alcalde i regidors amb la fórmula legal de la dimissió i nomenar a l’alcalde i a la resta de regidors.

El delegat governatiu va nomenar alcalde a Eduardo Soler Cruañes, responsable d’UP a Barxeta, així com als dos tinents d’alcalde i a la resta de regidors. Ací cal remarcar que el delegat ha nomenat a dit a cadascun dels càrrecs, mentre que el comandant Francisco Aranda en el primer ajuntament de la dictadura va nomenar els nou regidors i aquestos, elegiren a l’alcalde.

Anem a veure com es va desenvolupar el dit ple del vint-i-nou de març de 1924. (En aquest dia va nàixer mon pare Enrique Soler Boscà i cessava el meu besavi Enrique Soler Giner com a regidor de l’ajuntament).

BARCHETA A 29 DE MARZO DE 1.924

SEÑORES AYUNTAMIENTO SALIENTE:

D. Joaquín Mahíques Flores.
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Miguel Martí Cortell.
D. Rafael Albi Expósito.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Enrique Soler Giner.
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. Vicente Flores Berenguer.
D. José Victoria Ventura.

SEÑORES AYUNTAMIENTO ENTRANTE:

D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. José Seguí Boscá.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.

Barcheta a 29 de marzo de 1924

Sala Capitular de Barxeta a veintinueve de marzo de mil novecientos veinticuatro, previa convocatoria por el Sr. Alcalde saliente D. Joaquín Mahíques Flores, se constituyeron con su asistencia y bajo la presidencia del Sr. Delegado Gubernativo del Distrito, Iltmo. D. Miguel Abriat Cantó, los señores Concejales del Ayuntamiento constituido con arreglo al Real Decreto de 30 de septiembre último, que a margen se relacionan.

Abierta la sesión a las cuatro de la tarde, por dicho Sr. Delegado, se pronunció un sentido discurso de agradecimiento hacia los expresados Concejales por su loable conducta y comportamiento frente a los intereses comunales y les testimonió su disgusto por tener que admitirles la dimisión, que de sus cargos le habían presentado, para corregir deficiencia de forma, imputables únicamente a los procedimientos del antiguo régimen.

Los Concejales salientes oyeron estas elocuentes palabras emocionados por la satisfacción y contestaron en forma cariñosa a los ofrecimientos del Sr. Delegado, deseando se repita la ocasión de mejor servir al Excmo. Directoria, regenerador de la Patria. Y con la venia del Sr. Presidente se retiraron del Salón.

Acto continuo y a requerimiento del expresado Iltmo. Sr. Delegado penetraron en dicho local, los señores que a continuación se expresan, a los cuales proclamó y posesionó seguidamente en sus respectivos cargos, a saber:

D. Eduardo Soler Cruañes = Alcalde.
D. Antonio Tudela Benavent = 1er Teniente de Alcalde.
D. Joaquin Ballester Gimeno = 2º Id. de id.
D. Bartolomé Ferrandis = Regidor 1º
D. Vicente Tudela Benavent = Id. 2º.
D. José Seguí Boscá = Id. 3º.
D. Germán Tudela Mahíques = Id. 4º.
D. Enrique Alfonso Quiles = Id. 5º.
D. Antonio Cucó Sanchís = Id. 6º.

Hecho lo cual, les dirigió alentadoras palabras y abogó por el engrandecimiento de Barcheta; a grandes rasgos trazó los mismos beneficios que la moralidad y la justicia representan en los pueblos civilizados, encomió como ejemplar, la gestión de los concejales que acaban de salir y pidió para ellos un expresivo voto de gracias que unánimes acordaron conceder los nuevos concejales.

Contestó el Sr. Alcalde D. Eduardo Soler Cruañes, en breves y sentidas frases, que el nuevo Ayuntamiento viene a proseguir la labor encomiástica de su antecesor, viene animado de tal voluntad y rectitud de conciencia en los elementos que la componen que no han de ridiculizar el celo del Excmo. Directorio que les ha dispensado el alto honor de entregarles el mando de esta población, del cual no han de hacer esta ostentación que la de cumplir y hacer cumplir las leyes y mandatos que procedan de la Superioridad.

Y continuamente se dio por constituido el nuevo Ayuntamiento y los Sres. Concejales acordaron por unanimidad adherirse en todo momento al Excmo. Directorio militar, y que se dirija por telégrafo al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia el despacho siguiente: “Constituido nuevo Ayuntamiento este pueblo saluda y ofrece a V. E. colaborar con fe y entusiasmo yertísima obra regeneradora Excmo. Directorio exteriorizada este acto por Iltmo. Delegado Gubernativo elocuente discurso aplaudido pueblo frenéticamente”.

Por último se acordó que interin quede implantado el nuevo Estatuto municipal se celebren sesiones ordinarias como venia verificándolo el anterior Ayuntamiento. Y que el cargo Concejal de Depositario municipal lo sea a favor de D. Vicente Tudela Benavent y el de Regidor Interventor D. Antonio Cucó Sanchís.

Y no habiendo otros asuntos que tratar el Sr. Presidente declaró terminado el presente acto, cuya acta firmaron con el Iltmo. Sr. Delegado Gubernativo los Sres. Concejales, de que yo el Secretario, certifico.

–––––––––––––––––


En el ple celebrat el dia 6 d’abril de 1924, l’ajuntament va elegir els membres que formarien les comissions de govern:

POLICIA URBANA Y OBRAS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

VIGILANCIA Y GUARDERIA.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.

BENEFICIENCIA Y SANIDAD.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Enrique Alfonso Quiles.

MERCADO, MATADERO Y REPESO.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Enrique Alfonso Quiles.

INSTRUCCIÓN PÚBLICA.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

FESTIVIDADES.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

HACIENDA Y PRESUPUESTOS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Germán Tudela Mahíques.

CEMENTERIOS.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

Eduardo Soler Cruañes vivia en l'anomenat aleshores "Camino de Jàtiva", actualment Avinguda Jaume I, al costat de la casa dels Pacos. El seu fill era Eduardo Soler Albiñana (El tio Eduardo el Ferrer) que tenia la casa al carrer Nou.

LA TIA PEPA "LA PASTORA"

Vicente Canet Almiñana i Pepa La Pastora

M’abelleix parlar de la meua besàvia Pepa “La Pastora” de nom Josefa Català Gómez. La tia Pepa La Pastora com era coneguda, era l’avia de ma mare. Pepa estava casada amb Joaquin Canet Almiñana, el qual va ser sereno molts anys a Barxeta a primeries del segle XX i estava tort d’un ull. Del matrimoni van nàixer un total de tretze fills, però tan sols van sobreviure tres: Joaquin, Conxa i Vicente. Per cert, el meu besavi Joaquin era fill d'Agustín Canet alcalde de Barxeta durant el breu temps de la I República.

La tia Pepa era coneguda per La Pastora, perquè son pare, Salvador Català, natural de “Castellón del Duque”, o siga de Castelló de Rugat tenia un ramat molt important; no obstant açò sempre deia:”M’han llevat el ganao i m’han deixat l’apodo”. Sa mare, Josefa Gómez era de Lloc Nou d’En Fenollet i va morir del part; aleshores son pare es va casar amb la tia “Dolores de Julián”, la qual va rebutjar a la xicoteta Pepa. Els fills de Salvador i Dolores van heretar els ramats i la carnisseria, i Pepa va heretar el malnom: Pepa "La Pastora".

És curiós el malnom, el meu avi Joaquín Canet Català li deien “Ximet El Cubet”, a ma mare Assumpció i ma tia Maria mai les han dit “Pastores”. La filla de Pepa, Conxa; si hi era “Conxa la Pastora” i "pastors" i "pastores" eren, són i han segut els fills i les filles: Roberto, Pepe, Conxa i Remedios. El tercer fill de Pepa, era Vicente i li deien tan sols "El Pastor” i les seus filles, Amparito i Vicentica són “Les rulletes”, malnom de sa mare la tia Amparo “La Rulla”.

Per cert, val a dir que al meu tio El Pastor (Vicente Canet Català), el mataren al front de Madrid en la guerra civil. El seu cos, mai hem sabut on està, és una qüestió que tinc pendent amb mon tio, buscar-lo i dur-lo ací, al seu poble de Barxeta. Finalment i per acabar en el tema del malnom , cal dir que tan sols un rebesnét de la tia Pepa, encara manté “El Pastor”: José Arenas Ibáñez “Pepico” el fill de Pepe el Pastor, el qui viu al Grau de València.

En el carrer Sant Roc 41, (jo vaig nàixer allí i vaig viure de solter) habitava la tia Pepa, els meus avis Ximet i Assumpció i les dues filles: Assumpció (ma mare) Maria, però com era casa “de la iaia”, sempre estava plena dels nets i les netes tots jugant per allí. Ma mare que s’havia criat en ella sempre em deia que tenia un cor molt gran: “Pobret que venia a captar, pobret que el feia entrar en casa i allí en la pallissa li donava cobert “. Per cert Ramonet “L’esquilaor”, va estar allotjat a ma casa mot de temps.

També he de dir que la meua besàvia Pepa, no estava ben vista del tot per la gent del poble, deien d’ella, que al passar tanta fam, era per això veia els morts. Perquè açò era una altra de les virtuts de la meua besàvia, era el que podríem denominar “mèdium”. No tindré més remei que comptar un altre dia el cas de l’accident de Salvador Mahiques Lorente (marit de Remedios La Pastora, neta de Pepa), quan estava treballant a Alemanya a primeries de la dècada de 1960. Per desconcertant que puga parèixer, ahí està Salvador ple de vida per tal de confirmar-ho.

La meua besàvia Pepa la Pastora va faltar en 1964 als 94 anys d’edat. Jo no me’n recorde d’ella, tenia aleshores, 4 anys.

Fotos interiors: Els dos fills de Pepa, a l'esquerra Joaquin (Ximet El Cubet) el meu avi i a la dreta Vicente (El Pastor), mort al front de Madrid al 1936.