29a MARATÓ DE VALÈNCIA

Ha finalitzat la 29a Marató Popular de València. La colla d'aquest any estava formada pel meu cosí Luís Berenguer (9 edicions), jo mateix, Enric Soler (4 edicions), el meu amic i company Blai Pavia (2 edicions)i el meu fill Ivan que era debutant. Estic molt content de tots nosaltres però sobretot del meu fill Ivan que amb vint anys ja sap què és córrer una marató. Ha fet un temps oficial de 3:44:01 i amb moltes ganes de rebaixar la marca el proper any.

En la colla també ha de figurar en lloc molt destacat el meu cosí Pepe Tormo, any rere any és el nostre "mànager", assessor esportiu, llebre als darrers quilòmetres i moltes més coses.

Finalment als companys de club Ajos de Xàtiva i en especial a Vicent Lluch i Ramón Soro.

Estic molt content, pensar que per tal d'arrivar a la marató has de passar per un dur entrenament que suposa cinc dies a la setmana durant dos mesos. Pot fer malbé el mal temps, un refredat inoportú, una lesió, etc. poden influir tantes coses que el simple fet de disputar-la i acabar-la ja és un repte.

THE FINAL COUNTDOWN

MEMÒRIA HISTÒRICA: LA CAUSA GENERAL DE BARXETA

La “Causa General” va ser un extens procés d’investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d’abril de 1940, amb l’objecte, segons el seu preàmbul, d’instruir «les fetes delictives comeses en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La veritat siga dita que ja portava al menys un any buscant l’expedient de Barxeta i no el podia trobar enlloc, fins que per una casualitat el vaig trobar a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. Vaig sol•licitar el pertinent permís i me’l remeteren per correu ordinari al meu domicili.

Són trenta-tres folis DIN-4 perfectament fotocopiats de la “Causa General de Valencia, Ramo separado de Barcheta” i que pertanyen a:

FC-CAUSA_GENERAL, 1377, EXP.16
Código de Referencia:
ES.28079.AHN/1.2.1.62.4.6.1.11//FCCAUSA_GENERAL,1377,EXP.16

La causa general de Barxeta consta de quatre “Estados”, els quals són:

ESTADO 1: “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”

A Barxeta NO figura ninguna persona.

ESTADO 2: “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”

Figuren tres persones aparegudes mortes al terme de Barxeta, una a la Casa Mas que no van poder identificar i altres dues a la Casa de Gilet que resultaren ser de Simat.

ESTADO 3: “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.


A Barxeta figura com a únic fet delictiu l’incendi de l’església i la relació amb noms i cognoms de les tretze persones que participaren en el fet.

ESTADO 4: “Relación de los señores que componían el Ayuntamiento de Barcheta al iniciarse el Movimiento Nacional y a partir del 18 de Julio de 1936”.

Apareixen el nom i cognoms, càrrec que ocupava, temps de permanència i domicili de les distintes persones. He de dir que el meu avi, Enrique Soler Tormo en representació de la CNT va formar part del primer Comité Revolucionari que es va instaurar a Barxeta el mateix diumenge 19 de juliol del 1936. De la qual cosa, he de dir que estic força orgullós del meu avi.

En successives entrades publicaré tots els documents, perquè crec que hem de difondre la Memòria Històrica del que va ocórrer en els negres i obscurs anys de la dècada dels quaranta, sota la dominació del dictador gallec i la seua quadrilla.

3 DE FEBRER DE 1971 SANT BLAI

Hui dia 2 de febrer de 1971 hem anat al col•legi situat a “Les eres” però val a dir que s’anomena “Grupo Escolar Antonio Rueda Sánchez-Malo” com molt bé fica en els taulellets de color blau que hi ha a la façana. Hui el mestre D. Antonio Bosch ens ha agafat en primer lloc a nosaltres els de cinquè i ens ha repassat la lliçó “El olivo” corresponent al llibre de “Unidades Didácticas 5º Curso”, autor Antonio Alvarez “Maestro Nacional” editorial Miñon de Valladolid.

El pobre mestre empalma un “Ducados” darrere d’un altre, després encara li queden els de sisé, seté i vuité. No serem menys de cinquanta alumnes dins l’aula, però la veritat siga dita no es sent ni el revolar d’una mosca, tots afaenats, escrivint a la llibreta, uns traient la llengua mentre que escriuen el “deber” que ens ha ficat.

I és possible que d’aquesta barreja d’alumnes, al cap d’uns anys hem eixit enginyers, directors de fires de mostres, professores de Biologia, d’Història, mestres d’Educació Física? Doncs si. I crec que ha tingut bastant de culpa el no tenir Educació per a la Ciutadania ni Departament d’Orientació. La millor teràpia psicopedagògica era la “guantà” ben pegà que et soltava (molt de tard en tard) D. Antonio a l’alumne que s’ho mereixia i ben merescut.

Eixíem al recreo amb el “bocata” de pa en xocolate de la marca “Lingotín” i corrent anàvem a “descondir-mos” per a jugar a “parao”:

Un, dos, tres, quatre, cinc...
Prou!!! (Contestava sempre el mateix).

Plom! Una mona estaba tonta
Verdad que si, si
La mandé a por tabaco
Y me trajo un boniato, verdad que sí, si
Rosa con rosa
Clavel con clavel
Di-me ni-ño a qui-én mo-jas

El recreo ha finalitzat en un tres i no res, ara ens toca traure el llibre de Matemàtiques i obrir per la pàgina 23 per a estudiar las “Taras, Comisiones, Corretajes, Transportes i Seguros”. Don Antonio, amb un altre cigarret entre els llavis ens dicta:

“Un comisionista vendió 25 piezas de paño de 30 m cada una a 32 ptas el metro. Si por ello recibió 4.680 ptas, ¿Cual fue el tanto por ciento de la comisión?”

Dotze i mitja. Tots de peu, mirant de cara a la pisarra i D. Antonio a l’aguait, hui ens toca del hit-parade “Prietas las filas”:

Prietas las filas,
recias, marciales,
nuestra escuadras van
cara al mañana
que nos promete
Patria, Justicia y Pan.
Mis camaradas fueron a luchar,
el gesto alegre y firme el ademán;
la vida a España dieron al morir,
hoy Grande y Libre nace para mí.
Lánzate al cielo, flecha de España,
que un blanco has de encontrar;
busca el Imperio, que ha de llevarte
por cielo, tierra y mar.
Ya las banderas
cantan victoria
al paso de la paz;
y han florecido,
rojas y frescas,
las rosas en mi haz

Eixim a l’estampida i ens quedem “ballant la trompa” fins l’una i mitja. Anem a dinar. Com és a la temporada de taronja, els pares estan collint navels i navelines per al magatzem “Frube” de Xàtiva. En la “Mobylette” se'n van a treballar, igual huí està la quadrilla en Palma i Ador i de camí de bon matí, de segur que han parat en el Morquí a fer-se un barrejat.

Ja hem dinat són les tres menys quart i els xiquets ens disposem a intentar veure les bragues que porten les xiquetes, que elles, molt coquetes, estan botant a la corda davant de nosaltres, en el cantonet de “L’era”.

Yo tengo unas tijeras
Que se abren,
que se cierran
yo toco en tierra
yo me arrodillo
y yo salgo fuera.
Que entre, que entre
Mi compañera,
que se llama, que se llama...

I deien el nom i hala! Una altra xiqueta a botar i nosaltres a intentar veure-li de quin color portava les bragues.

Les classes per la vesprada passaven molt ràpidament i a febrer el dia s’allargava ja una mica. En l’entrepà, “quesitos El Caserio”, (la publicitat deia: “Del Caserio me fio!”) agafàvem la bicicleta gran dels pares i amb el cabàs i l’aixeteta”, anàvem a fer “verd” per als conills. “Anem que sé on hi ha un rotgle de lletsons que omplirem de seguida el cabàs”. Au anem!

Tornàvem a casa, descarregàvem el verd, omplíem les menjadores dels conills. Mare, ja ho fet tot, els conills tenen verd, pinso i aigua, ja me’n puc anar a jugar? Ves-te’n però ton pare saps que vol sopar a les nou. I si era dona, que ens cridara al mòbil !!!

A la plaça ja érem tots els xiquets a jugar, els un al “Xurro, mediamanga i mangotero” i els altres "A la una anda la mula”. Aquestos ja començaven a botar, sempre “pagava” el mateix òbila, i hala! barrejant el valencià i el castellà:

A la una, “anda la mula”
A les dos, “dale cuerda al reloj”
A les tres, bota i no digues res
A les quatre cames de catre
A les cinc, un bon brinc (preguntaven: major o menor)
A les sis, tomaca i canyís
A les set a sembrar
A les vuit a collir
A les nou, en la replaceta de l’escola m’he trencat un ou.
A les deu, l’estàtua de sal.
A les onze, “el anillo de la reina”.
A les dotze, “los molinos de viento”

“Llavat les mans que ja està la taula parada” i no parles fort que ton pare vol sentir les notícies per la ràdio. I la tata? - Ja ha sopat que demà han avisat al magatzem una altra vegada a les cinc i cinc i quart. Aquesta setmana els sobres si que estaran plens! He de pagar el dilluns la ratlla al tio Ernesto (Confecciones Blanco y Negro de Xàtiva, venia a Barxeta tots els dilluns i la majoria de les dones li havien comprat fiat i li pagaven “a ratlla”, és a dir li abonaven una xicoteta quantitat setmanal que Ernesto s’ho apuntava en la seua agenda) i li vull donar un poc a Enrique el de “l’obra” (Enrique Benavent de Benigànim, que venia els dissabtes a la plaça de Barxeta i venia objectes de cuina, també fiant).

“La Generala” s'escoltava a la ràdio a les 10 en punt de la nit (totes les emisores connectaven amb Radio Nacional per a emetre el butlletí horari de noticies) i per a mi significava anar-me’n a dormir. En 1971 dormia en el mateix llit de la meua iaia Assumpció i al costat de nosaltres, el llit de la meua germana, que ja portava una bona estona dormint perquè demà ma mare la despertaria a les cinc menys quart per anar a EVYAN.

MENS SANA IN CORPORE SANO

“Mens sana in corpore sano” és una cita de Décimo Junio Juvenal. El sentit original d’aquesta cita és la necessitat d’un esperit equilibrat en un cos equilibrat. Malgrat que nosaltres agafem la cita com una mena de l’importància que té el fer exercici físic.

Tot açò ve a compte del sopar al qual vaig assistir el dissabte 31 de gener al Saló Alameda de Xàtiva organitzat pel club d’atletisme Los Ajos de Xàtiva i del qual jo forme part. El club celebrava la cloenda de la temporada 2008 i havia un obsequi per als quinze socis què més quilòmetres havien realitzat al llarg de tota la temporada.

Un servidor, amb molta modèstia havia quedat en el lloc tretzè amb 21 curses realitzades i 306 km realitzats i em van lliurar un trofeu, Però el més important és veure’t allí en els companys d’esforç i passar una estona molt agradable. L’acte va ser organitzat de forma quasi perfecta i amb la presència del regidor d’Esports de l’Ajuntament de Xàtiva, En Jorge Herrero.

També i molt modestament vull dir-vos les curses més importants que he realitzat al llarg del 2008: Marató de València, mitges maratons de Gandia, Algemesí, Paiporta, Sagunt, Xàtiva, Dènia, Canals, Alcasser i Almansa. Altres ja clàssiques com la nocturna de Manuel, la de Xeraco i com no, la meua de Barxeta, que val a dir que en aquesta edició va bordar la perfecció en quan a organització i participació.

Des d’ací un record per a tots els companys de los Ajos, sobretot a Vicent i Ramón que sempre que puguem “esprintem” en la meta. De Barxeta i en especial el meu “primo” Luís, Pepe, Artur i com no, el meu fill Ivan que aquest any vol debutar a la marató de València. I com no, del meu company de l’Institut de l’Olleria, el “súperatleta” de Cotes Blai.

En el fons crec què és un luxe el poder practicar aquest esport, en el qual quasi tan important com l’estat físic és l’estat psicològic de la persona.

MEMÒRIA HISTÒRICA: L’ASSASSINAT DEL RECTOR DE LLUTXENT

Llutxent (la Vall d’Albaida) 22 d’agost de 1936, la guerra civil ha esclatat ja fa més d’un mes, i el Comité Revolucionari Antifeixista té poder absolut en tot el terme municipal. A l’igual que en tots els pobles del País Valencià i en els de la zona que ha quedat sota el control de la República, els dirigents dels partits i sindicats revolucionaris (CNT, UGT, PSOE i PCE) locals s’han fet amb el poder, han clausurat l’Ajuntament i ara és el Comité qui fa i desfà.

Prop del migdia a l’entrada de Llutxent per la carretera de Benicolet estan de guàrdia els milicians Patricio Gerónimo Canet un jove de vint-i-un anys i Marcelino Canet Garcia de dinou. Tots dos van armats amb sengles escopetes i tenen l’ordre de parar i enregistrar a tots els vehicles que hi entren al poble. També hi ha dos milicians fent guàrdia a l’entrada del poble en direcció a Quatretonda.

De sobte s’adonen que hi ha un home en un camp prop arreplegant unes ametlles. A primera vista, no el coneixen i per tant li criden que s’aprope. L’home es presenta on eren els milicians. Aquests li demanen la documentació.

“Però si és un rector, anem a dur-lo al Comité que s’alegraran de veure’l” - li diu un a l’altre milicià. El detingut resulta ser Rodrigo Aparicio i és el rector del poble veí d’Aielo de Rugat. Rodrigo, com tots els rectors, monges, feixistes i homes de dretes en general, es senten amenaçats de mort i anava amagant-se pels indrets de la comarca.

Al rector el porten al Comité i l’empresonen en una dependència a tal efecte. Els dirigents del Comité pensen: “Què fem del rector, a qui enviem a cridar?” Algú dels allí presents tindria coneguts en el Comité de Barxeta i es posen en contacte. “Tinguem un rector ací al Comité, a veure si podeu vindre i el traieu a passejar”

En Barxeta ja es a poqueta nit i ix un cotxe amb tres persones dins cap a Lloc Nou d’En Fenollet per a després enfilar el creuament a l’esquerra i tirar en direcció al port de Benigànim. El vehicle passa sense novetat pels dos controls de Quatretonda (el d’entrada i el d’eixida) i es dirigeix cap a Llutxent. Ara estan de guàrdia a l’entrada del poble els milicians Rosendo Garcia Orts de cinquanta anys i Salvador Canet Rocher de vint-i-nou. Des del cotxe pregunten: “Teniu un rector en el Comité?, resulta que venim a per ell”. Rosendo acompanya al vehicle i els duu al Comité. Allí agafen el rector, el pugen al cotxe i tornen a enfilar camí de Quatretonda.

Els integrants d’aquest vehicle, un conductor i dos acompanyants li tenien que pegar un tir al rector. Doncs açò era el més habitual en aquestos casos. Quan agafen a algú que tenien que assassinar sempre avisaven al Comité d’un altre poble per tal que feren la feina, açò era una norma no escrita aleshores. Total que no tenen pit per fer l’acció i se’n tornen en el cotxe i en el rector tot atemorit a Llutxent.

Quan arriben a Barxeta i es ho compten als demés, que no han tingut valor de matar el rector són objecte de burles. Dels presents, un que hi havia, el més llançat de tots diu: “Vosaltres ni sou homes ni son res, no teniu vergonya! Ara voreu les coses ben fetes com es fan”. I amb companyia d’un altre se’n van a buscar a la persona que els tenia que dur en el seu cotxe.

Els integrants d’aquest segon viatge, ja bé de nit arriben a Llutxent carreguen al rector en el vehicle i ixen amb rapidesa en direcció a Quatretonda, passen el poble i enfilen el port de Benigànim i ja quasi al final del port en el creuament d'El Genovés i Lloc Nou paren el cotxe, abaixen el rector i allí mateix davall d’una figuera, covardament li peguen varis tirs. El seu delicte: Ser rector.

Qui no conega el lloc dels fets, actualment, allí mateix hi ha una pinada molt bonica i un zona recreativa i per cert, una xicoteta figuera.

Val a dir que els dirigents locals del Comité de Barxeta criticaren durament aquesta acció i als qui la van realitzar, és de segur que si ells hagueren estat sabedors, de Barxeta no ix cap cotxe enlloc. També cal recordar que amb el permís dels dirigents polítics locals, en moltes cases de Barxeta hi havien persones de dretes amagades, sobretot d'El Genovés i de Simat de la Valldigna.

És podrà dir més fort, però no més clar, que ací al meu poble, no mataren mai a ningú, ni primer els uns, ni després els altres. Aquest cas, conegut per “El rector de Llutxent” és l’únic esborrall a Barxeta.

Poc abans de fugir els implicats, ja finalitzada la guerra és presenten dues dones vestides de rigorós dol que acabaven d’abaixar d’un cotxe que les hi havia deixades enmig de la plaça: “Víctor Flores Sangregorio!, Victor Flores Sangregorio!, busquem a Víctor Flores Sangregorio que ha mort al nostre germà Rodrigo! Cridaven les dues dones barrejant llàgrimes de dolor i d’impotència.

Les dues dones eren les germanes del rector i s’havien assabentat del responsable de la mort del seu germà, Rodrigo, el rector d’Aielo de Rugat, perquè un veí d’aquesta xicoteta localitat de la Vall d’Albaida, les havia informat que quan va estar al front, un tal Víctor Flores Sangregorio de Barxeta, presumia d’haver mort a un rector en Llutxent.

Al finalitzar la guerra, “Doña Remedios” també coneguda per “La tia rubia” va salvar la vida als integrants del segon viatge. Els va facilitar la fugida, però l’autor material de l’assassinat mai més ha tornat per Barxeta. “Doña Remedios” també va fer gestions pels integrants del primer viatge i tan sols foren condemnats a presó.

Sentència del Consell de Guerra en pdf (Copia de l'original)

QUI LI VA TIRAR LA BOMBA AL REI?

És una frase molt utilitzada per aquests indrets: "Tens més delicte que el que li va tirar la bomba al rei". Quin era el rei i qui li va tirar la bomba?

El rei era Alfonso XIII i el qui li la va tirar la bomba Mateo Morral Roca. Jo me'n recorde de les dones quan volien marmolar als xiquets i els deien. "Mira, el tio morral este". O recriminar-los: "Mira, seràs morral o no seràs".

Mateo Morral Roca va nàixer a Sabadell província de Barcelona en el 1880. Era fill d'unempresari tèxtil. Va ser un estudiant molt brillant, coneixia perfectament el francés i l'anglés als setze anys. Al finalitzar els seus estudis secundaris, i com a màxim dels estudiants burgesos d'un cert nivell econòmic en l'època, se'n va anar a Alemanya, on va aprendre ràpidament l'alemany i es va llicenciar en enginyeria mecànica, encara que també es va impregnar del pensament i de l'ideari anarquista.

A la seua tornada en 1902, va reactivar primer el malparat negoci familiari després va viatjar com a representant comercial per tot Espanya, però les idees llibertàries ja havien calat fondo en ell i es va enfrontar amb la família, al mateix temps que ensenyava els obrers de la fàbrica del seu propi pare, qui el va apartar de l'empresa i de la família al poc de temps. Com a conseqüència de les baralles amb el seu pare, aquest li va donar deu mil pessetes perquè s'establira pel seu compte, però Mateo, fidel als seus ideals, va anar a Barcelona, on va exercir el càrrec de secretari de la Cooperativa anarquista barcelonina, i al poc de temps va entrar a treballar com a traductor i encarregat de la biblioteca de l'Escola Moderna deFrancisco Ferrer Guàrdia.

En 1906 va viatjar a Madrid a preparar l’atemptat contra el Rei, consistent en una bomba de fabricació casolana oculta en un ram de flors que va tirar des del balcó de la pensió en què s’hostatjava contra la comitiva al pas d’aquesta. La pensió estava ubicada en el tercer pis del número 88 del carrer Major.

Un ram de flors vola pels aires llançat des d'un 4t pis del carrer major núm. 88. l'innocent ram de flors porta una bomba de gran potència en el seu interior. anava dirigida contra el Rei Alfons XIII i la Reina Victòria Eugènia de Battenberg que acaben de celebrar la cerimònia nupcial que uniria les seues vides per sempre, en la Reial Església dels Jerónimos.

El ram amb la bomba va ser dirigit cap a la carrossa reial, però va entropessar en la seua caiguda amb l'estés del tramvia i es va desviar cap a la multitud que estava observant la comitiva. Els reis van eixir il·lesos, però quasi trenta persones van morir.

Morral va aconseguir escapar de Madrid , però el 2 de juny va ser reconegut per diverses persones en un hostal, pròxim a Torrejón d'Ardoz, on es va detindre per a menjar. Aquestes persones van avisar a un guarda jurat rural, que després d'alguns esbrinaments, el va comminar a seguir-lo. Es va entregar pacíficament, però quan era conduït pel guarda a la caserna de Torrejón d'Ardoz, el va matar d'un tir i es va suïcidar a continuació.