BENVINGUT A LA REPÚBLICA INDEPENDENT

El dissabte férem un viatge, potser, de plaer; per tal de visitar Ikea a Múrcia. A casa no callaven des de feia temps. Quan tingues un dissabte lliure, ens acompanyes a Múrcia a veure Ikea que m’han dit què és molt bonic i molt gran – era la cançoneta habitual.

Finalment, aquest cap de setmana, sense fer cas a les advertències dels meteoròlegs, eixirem cap a la “República independent de ta casa”, tal i com anuncien les cunyes publicitàries de l’empresa sueca.

El centre comercial hi era molt ben situat, a l’entrada mateix de la capital, a una zona capgirada per les noves construccions. Les instal·lacions d’Ikea, de manual de logística. La primera planta per fer encomandes i a la planta baixa per a realitzar les compres. Vaig comprovar diverses etiquetes de varis productes: “Made in Vietnam”, “Made in Taiwan", però cap “Made in Sweden”. No podia ser d’una altra manera l’aconseguir els preus tan competitius.

Finalitzarem la jornada al centre comercial Thader, vaig fer servir la targeta dues o tres vegades. Em vaig cansar més que si haguera corregut una mitja marató. La meua dona mai en té prou.

Al volant, tornant cap a casa vaig pensar: El nostre País, què llarg hi és!

TORNEM A L'ESCOLA

Demà quinze de setembre toca tornar a l’escola, fa exactament dos mesos que la van “tancar” i l’estiu ha passat en un tres i no res. Estem en 1966, a Barxeta encara no hi ha aigua potable en les cases ni clavegueram. Ma mare m'ha fet anar a casa a les set de la vesprada, ja ben tard, doncs encara no ens han martiritzat en l’horari d’estiu i horari d’hivern.

Hi ha una ferrada a la vora de la llar on em fique dins i en un poal d’aigua templadeta, que la meua àvia ha acabat de calfar en el foc i en un pitxer en renta tot de dalt baix, el suc que ix és molt obscur.

- On has estat jugant aquesta vesprada? en el caldo que ix, de segur que has estat en el picolorito esgolant-te. Pareixes un algepser!- Em deia la meua àvia.

- Mare, són xiquets i han de jugar. Responia ma mare.

- Ai jugar! Totes les dies safareig, el tio pardal. Marmola-li que no s’embrute tant!

Ma mare era molt comprensiva i mai en deia res si venia fet un gorrino, en canvi, la meua àvia sempre li agradava molt remugar-me.

- La mare he anat hui a Ca Antonio i t’he comprat una llibreta per escriure, i els dos quaderns de Rubio que m’ha dit don Manuel el teu mestre; el de cal·ligrafia i el de sumes. Ah! també m’ha dit que continues en la tercera cartilla.

- Que no la trenque! dis-li-ho, que encara pot aprofitar-la algú! - repicava la meua àvia.

- Però mare si el xiquet no la trenca, i jo li vaig cosir els llomets, per tal que aguantara més, no li diga això al xiquet, que ell és molt cuidadós - em defensava ma mare front a la meua àvia.

Ma mare em seca amb la tovallola, en fica el pijama i en dona a sopar. Sopa prompte i gita't que demà has d’anar a escola, un petonet i fins demà, fill meu – i ma mare se’n va a fer el sopar a la resta de la família.

IN MEMORIAM: JOSÉ LORENTE CALABUIG

No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.

V.A. ESTELLÉS

MA TIA INÉS

Fa unes dies vaig estar a ma casa (ma casa sempre serà la del carrer Sant Roc 41, malgrat que allí habite la meua germana i ma mare), només entrar a la saleta, ma mare m’ofereix “l’hamaca” de tota la vida i engega el ventilador, per tal de rebaixar el sufocant calor. Me’n vaig al moble-bar de la televisió i agafe la botella de JB, un got i un glaçó; i una xorrada fins que “sure el glaçó”.

- Ai fill meu, t’agrada això? No pots negar de qui eres fill i nét. Quan venia el teu avi Enrique de visita, sempre li posava una copeta de conyac i mai dia que no. I si es ton pare, ja ho saps, de postres no li podia faltar els dos cacauets i el traguet de vi.

Mare, traga’m la caixa de les fotos que ja fa temps que no les repassem. I a la segona o tercera foto, ix la de ma tia Inés.

- La tia Inés, pobreta. Mira que guapa era de jove! La meua cosina no va tindre sort en esta vida.

- Això com és? Compte’m!

I ma mare es posa a recordar:

En les primeries del segle XX tenir filles era una “desgracia” per a la família, doncs tan sols podien treballar “ficant-se en amo” i esperar a poder aconseguir casar-se amb un “bon partit”, açò és, en un home ric. Els fills solien treballar a partir dels deu anys, en dues tasques sobretot, de pastorets dels molt abundants ramats que hi havia aleshores en Barxeta o aiguaders en les grans finques del terme.

La meua cosina era molt guapa però tenia una pega molt gran per als temps que corrien. No podia tindre fills i això abans es mirava i molt i per això es va casar en el seu marit, Manolo. Ara, que amb ell, va estar com una reina tota la vida fins que es va morir i per cert, molt jove, la pobra.

Era molt amiga de la tia Clodomira, que també era molt guapa i molt atractiva. Mira si eren guapes que es van traure una cançoneta:

Inés y Clodomira
Se lo han creído un rato
No los quieren jornaleros del campo
Los quieren guardias de asalto.

Inés Micó Tormo era cosina germana de ma mare. La meua àvia Assumpció eren sis germanes i dos germans: Amparo, Virtudes, Casimiro, Carmen, Assumpció, Aurelia, Maria i Victoriano Tormo Segarra. Inés era filla d’Amparo, a més tenia altres dues germanes Mari Pepa i Amparo.

1r ANIVERSARI

15 d’agost de 2009. Aquest dia el meu blog compleix el primer any. Un any escrivint “En primera persona” sobre temes que m’eixien del més interior, han sigut casualment, 52. Tinc clar que aquest blog no és una obligació; escric quan m’apeteix i sobre el tema que considere que he de dir alguna cosa o donar alguna informació.

Tinc present la frase: “Eres com escrius i escrius com eres”. M’agrada escriure i també recordar coses, fets, històries; per sort, tinc molta memòria i tinc guardats molts records, meus i de la meua família.

Per finalitzar i agafant el fil del primer article, aniré a felicitar a ma mare i la meua germana, doncs avuí quinze d’agost és la seua onomàstica. “Salut i fins l’any que ve” li diré a ma mare, i ella, com sempre, en contestarà: “En vida teua fill meu”.

L'ASCENSIÓ A LA CORSA

Tenia ganes de pujar una altra vegada a La Corsa (435 m) i finalment, ho vaig fer el dissabte 8 d’agost. Des de que s’havia senyalitzat el sender de la Serra de La Corsa i Requena (PR CV 366) a finals del 2008, que encara no havia tingut l’ocasió de pujar al caramull.

Eixírem de Barxeta una colla de quatre amics a les set en punt i arribarem al cim a les vuit i vint. Va ser una pujada suau i molt dolça, només fer cim, ensumarem amb força i gaudirem de la vista amb que ens regalava La Corsa. Traguérem de la bústia el llibre de signatures i deixàrem la nostra visita. Unes fotos de rigor i de tornada cap a casa, doncs “Lorenzo” ja es deixava sentir amb força.

Tornarem pel Barranc del Portixol. Heu vaig explicar als companys. Aquest indret era el pas natural de la comarca de la Ribera i de La Costera per anar a la Vall d’Albaida. No fa massa anys les rècules amb llenya per als forns de La Ribera o els soldats que anaven al quarter d’Albaida des de La Ribera, anaven pel barranc dels Dos Germans entre Rafelguaraf (La Ribera baixa) i Barxeta (La Costera) i des de Barxeta pel barranc de L'Atmetller enfilaven cap al barranc del Portixol, que delimita els termes municipals de Genovés i Barxeta cap al terme de Benigànim (La Vall d’Albaida).

Al terme de Barxeta, ademés de La Corsa, cal pujar La Barcella, la Judia, La Costera de López, El Migalmud, La Mallada i el Castellet.

ELS CARRICOLARS D’AGOST

Dia 1 d’agost de 1.935 el dia és a punt de clarejar, dalt de les eres ja han pujat dos homes de Barxeta, ells són el tio Batiste “El rull” (Bautista Català Bravo) i Vicent Ballester Pérez. Les eres són el punt més alt del poble de Barxeta i es per tant, el millor punt des del qual es pot observar l’eixida del sol. Han començat els Carricolars.

Els dos homes es concentren i miren el punt exacte pel qual ix el sol, es fixen en les línies que dibuixa el cel, observen els núvols i fent una barreja de totes aquestes observacions, esbrinen com serà el mes de gener del 1936. Els dos homes es comenten: “El gener serà molt gelat i sec, a penes plourà, però hi hauran fortes gelades”.

Com han pronosticat el temps que farà al gener? Els Carricolars han començat el dia 1 d’agost i finalitzaran el dia 12. Cada u dels dotze dies, un per mes, el tio Batiste i el tio Vicent, estaran en les eres rebent l’eixida del sol i pronosticaran el temps que farà al proper febrer, en funció de les observacions que facen el dia 2. El dia 3 per a març, i així successivament fins que arribe el dia 12 en el qual faran el pronòstic del desembre.

Aquest event era habitual en la primera meitat del segle XX, quan la meteorologia era una ciència que començava a obrir-se pas. En cada poble sempre hi havia algú encarregat d’interpretar els Carricolars. Començaven tal dia com hui dia u d’agost i finalitzaven el dia 12. Quasi sempre encertaven.

M’han dit que s’anomena Carricolars, malgrat que no he pogut trobar enlloc aquesta definició.