Mon pare sempre em deia: “Tu t’has de fixar en les persones com a tal, no en la seua ideologia, en tots els llocs hi ha de pocavergonyes i de bones persones, que les idees de cadascú no et suposen un prejudici o una garantia”.
Sempre ho tingut en compte, tinc amics situats ideològicament més a la dreta que la Falange, d’altres que són catalanistes, blaveros, socialistes, comunistes i fins i tot que afirmen no tenir cap ideologia. L’evolució de les persones, en general, segueix un curs, hi ha un acudit que a mi, particularment, m’agrada molt perquè em veig reflectit:
Si als 18 anys no eres comunista,
No tens cor.
Si als 40 anys eres comunista,
No tens cap.
Sempre que he llegit els fets del novembre del 36 a Madrid, (les saques de les presons a Madrid, Paracuellos del Jarama, el jove i sanguinari Carrillo,...) sempre m’ha apassionat la personalitat de Melcior Rodriguez, un anarquista conegut amb l’apel·latiu de "L'àngel roig”. Per a mi, va demostrar que primer és ser persona i després tot el demés. Aquesta és la seua història:
Melcior Rodriguez va nàixer en el sevillà barri de Triana en 1893. Prompte es va quedar orfe de pare en morir aquest en un accident en els molls del Guadalquivir. La llar, quedava reduït a la misèria i al treball de sa mare, cigarrera i costurera en diverses cases sevillanes. Havia d'educar a tres fills.
Melcior va cursar estudis primaris en l'escola de l'asil. Als tretze anys treballa com a calderer. Envoltat en la pobresa, veu en el món del toreig un camí per a eixir de la misèria, i mogut per aqueix afany abandona sa casa i comença una gira de capejada en capejada. En l'enciclopèdia taurina Cossio, s'anomena a Melcior com l'únic que va alternar el toreig amb les activitats polítiques.
Prompte abandonarà aquesta experiència i ferit per una cornada, acabarà a Madrid treballant com a xapista. Allí entra en contacte amb els cercles llibertaris, tenint el carnet núm. 3 de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre, i arribant a ser el president del sindicat de carrossers. En les files de la CNT comença una lluita en favor dels drets dels presos, fins i tot dels presos d'ideologies contràries, la qual cosa li fa acabar després de les reixes en multitud d'ocasions al llarg de la monarquia i la República.
Començada la Guerra Civil espanyola, és nomenat director general de presons, perquè coneixia els funcionaris de presons i les presons com la seua pròpia casa. Va prendre possessió el 17 de novembre de 1936.
La seua valentia i humanitat seran decisives per a atallar els crims massius que en nom de les organitzacions obreres i de l'anomenada Revolució s'estaven cometent en el bàndol republicà. En especial es mostra disposat a acabar amb els assassinats massius que els comunistes, amb el jove Santiago Carrillo al cap, estaven duent a terme en les presons de Madrid. Davant dels horrorosos esdeveniments que descobreix, es veu obligat a dimitir del seu càrrec. Però El Govern que ja havia fugit a València, no sols no admet la seua renúncia, sinó que li donen plens poders. Gràcies a açò paralitza les massacres, i les presons deixaran de ser un malson, per a convertir-se en un lloc segur, fins a l'1 de març de 1937, en el que el nou govern del socialista titella dels comunistes, Negrin, el destitueix.
A penes havia durat tres mesos en el càrrec, però aqueix temps havia bastat per a salvar milers de vides, que des de llavors el coneixerien amb l'apel·latiu afectuós del "àngel roig". Molts dels seus correligionaris, no obstant, l'acusaven de ser l'àngel traïdor, perquè fins i tot en aqueixos terribles anys de ceguera sectària, per a Melcior tota vida humana era sagrada. No li van perdonar que salvara Raimundo Fernández Cuesta (Número dos de Falange), a Muñoz Grande (el general de la División Azul), a Javier Marín Artajo (diputat de la CEDA), als germans Quintero (famosos comediògrafs)… En 1938 es va jugar el coll per permetre que en el funeral de Serafí Álvarez Quintero s'exhibira un crucifix, complint l'última voluntat del finat. Va ser l'únic crucifix que es va exhibir en públic en el Madrid roig.
Però l'episodi, pel qual l'Assemblea de les Nacions Unides li ha distingit, va succeir el 8 de desembre de 1936 en la presó d'Alcalá de Fenars: dos dies abans s'havien assassinat als 319 presos de la presó de Guadalajara. Després d'un bombardeig de l'exèrcit nacional en Alcalá, de nou la consigna es va apoderar de les masses enfervoreixides: A la presó, a no deixar un pres amb vida. L'alcalde i el director de la presó es van considerar impotents per a frenar a la milícia d'obrers. Quan ja estaven a punt d'obrir les cel·les, es va presentar Melcior disposat a parar aqueixa bogeria. Es va interposar amb el seu cos, i cridant que si algú voldria matar a un sol pres, primer havia d'acabar amb ell. Després d'hores de discussió, amenaces de mort contra ell, i apuntant-li tots els fusells va aconseguir dissoldre als violents. Aqueix dia va salvar la vida de 1.532 persones. Va rebre el reconeixement de multitud d'ambaixades de països europeus i iberoamericans, fins i tot de D. Juan de Borbó.
Després de la seua destitució pels comunistes va ser nomenat Delegat de cementeris, treball que com tots els seus, es va prendre molt seriosament. Ell mateix revisava els nínxols i sepultures. Amb l'entrada de les tropes de Franco, i a pesar de disposar de cotxe pel seu càrrec oficial, es va quedar a Madrid. Al novembre de 1939 va ser jutjat per un Consell de guerra. Fins i tot el fiscal va ressaltar les seues grans virtuts cristianes. Però la injustícia franquista va ser implacable. Sis anys de presó. Després va viure modestament com a empleat d'assegurances, rebutjant tota ajuda econòmica. Vegades una ocasió van voler remunerar-lo per l'encert de Melcior en un eslògan que anunciava anís. No va acceptar cap xec. Va acollir en el seu modest pis a un banderiller i la seua dona, amics de joventut que s'havien quedat en la ruïna.
Un dia, en tornar a casa, van trobar Melcior desmaiat i caigut en el sòl, amb una ferida en el cap. El van traslladar a l'Hospital Francisco Franco, i allí va ser a va ser el seu íntim amic Martín Artajo (Ministre d'Assumptes Exteriors). Quan Melcior va recobrar la lucidesa van xarrar llarga estona. Martín Artajo portava una corbata amb els colors anarquistes, i també un crucifix. Al final de la conversació, Melcior Rodriguez va besar la imatge. Va descansar en pau en 1973.
El seu enterrament, senzill, va tindre rang de funeral d'Estat, amb presència de ministres, anarquistes, jerarques del règim, expressos de diverses ideologies i supervivents de les presons del 36. Sobre el seu taüt cobert amb la bandera anarquista i amb un Crucifix, es va resar un Parenostre multitudinari i es cantó l'himne anarquista, amb la bella música de la Varsoviana: Negres tempestats agiten els aires…
(Publicat en la Revista Autogestió núm.6, i traduït al valencià)
