LA DEPURACIÓ FRANQUISTA A L'AJUNTAMENT DE BARXETA

Abans de finalitzar la guerra civil, el general Franco ja anava fent el disseny del que seria el seu futur model d’Estat. Al nou estat franquista eixit de les runes de l’enfrontament entre la Democràcia i el Feixisme, els funcionaris i empleat públics de qualsevol administració pública que s’havien mantingut lleials a l’ordre legal i constitucional, no tenien cabuda, serien depurats i en el seu cas,  separats del càrrec que hi havia ocupat.

La Llei de 10 de febrer de 1939, de la Direcció de l'Estat, estableix les normes per a depurar els funcionaris públics de qualsevol Administració. Els Ministeris Civils investigarien la conducta seguida pels seus funcionaris i imposarien les sancions administratives pertinents, segons els seus comportament.

L’Orde de 12 de març de 1939 del Ministeri de la Governació tractaria exclusivament sobre el procés a seguir per a la depuració de funcionaris de l'Administració Local.

El procés de depuració a l’Ajuntament de Barxeta s’inicia ben prompte. Al  plenari celebrat amb data de dotze d’abril ja designen al qui desenvoluparia el càrrec de Jutge Instructor per a la depuració dels empleats i funcionaris municipals:

“Igualmente se acuerda designar al Concejal don Joaquin Roca Cabanes para Juez Instructor para la depuración de los empleados y funcionarios de este municipio en cumplimiento de lo dispuesto en la Orden de Gobernación de fecha 12 de marzo de 1939 (Boletín del Estado de igual mes)...” [1]

Però sense esperar a que el jutge instructor encete cap expedient, en el mateix plenari ja destitueixen  a la persona encarregada de correus:

“...la destitución de la actual cartera Victoria Tormo Flores, por no merecer la confianza de este Ayuntamiento y Falange Local por su reconocida desafección al Glorioso Movimiento Nacional y su Caudillo.”[2]

Els següents en ser depurats i separats del servici van ser l’agutzil i el guarda municipal jurat, en data del vint-i-un d’abril del mateix any:

“Igualmente se acuerda aceptar la propuesta del Concejal-Instructor de este Ayuntamiento, Sr Roca Cabanes de separar de sus cargos de Alguacil y Guarda Municipal Jurado a Blas Micó Mahiques y José Fons Segarra, por no reunir las condiciones de afección a la causa nacional según lo demuestran al no aportar el aval de Falange E. de personas adictas.”[3]

En plenari del vint-i-vuit d’abril, l’Ajuntament queda assabentat d’haver causat baixa definitiva els dos anteriors i a més, depuren al practicant.

“Quedar enterados de haber causado baja definitiva con separación completa de sus respectivos cargos el Alguacil de este Ayuntamiento Blas Micó Mahiques, como consecuencia de la depuración de los funcionarios ordenada por la Superioridad; y el Guarda municipal jurado José Fons Segarra, por abandono de destino, ya que desde el 28 de marzo próximo pasado en que llegó a esta población no se ha presentado a esta Alcaldía ni Autoridades.”[4]

El practicant de Barxeta, era aleshores Francisco Soler Morera, i havia de buscar d’entre algun membre de la Falange local l’aval corresponent. És clar que quan el tio Roca marcava a u, ja se sabia que no l’havien d’avalar, pel què es poguera passar.

“Aceptar la propuesta del Concejal Instructor Sr Roca Cabanes de separar de su cargo al Practicante titular don Francisco Soler Morera por su manifiesta desafección a la causa Nacional, a cuyo efecto y antes de proceder a su definitiva separación, si procede, habrá de aportar un aval, y en caso contrario se le considere destituido en su cargo con pérdida de todos los derechos”.[5]

La resolució de l’expedient de depuració dels funcionaris de l’Ajuntament s’aprova el dinou de maig i en este cas, tots són confirmats:

“Aprobar la resolución recaída en los expedientes de depuración del personal de este Ayuntamiento, con fallos favorables a los mismos, y por tanto, confirmados en sus respectivos puestos y cargos:

Secretario: D. Emilio Cremades Cubel.

Oficial-Telegrafista: José Ribera Company.

Alguacil-interino: Filiberto Giner Segarra.

Guarda de campo: Francisco Albiol Fuster.

Idem interino: Vicente Hernández Serrano.

Sereno: José Canet Alberola.

Quedando pendientes del fallo que se acordará en definitiva el Alguacil y el Practicante, Blas Micó Mahiques y Francisco Soler Morera.

Igualmente queda depurada y confirmada en su cargo la auxiliar femenino, Carmen Tudela Vilar y el médico titular don José Segura Gisbert”.[6]

El practicant no ha aportat cap aval i per tant és destituït, en canvi l’agutzil no ha aconseguit que l’avalara ningú, però va aportar un plec de descàrrec. Plec que per el vist, va enfurir molt a les autoritats locals, segon es després del resultat final de l’expedient de la seua depuració:

“Acto seguido el señor Alcalde … da cuenta del pliego de descargo presentado por el Alguacil destituido de este Ayuntamiento, Blas Micó Mahiques, cuyo documento tendenciosamente redactado no aporta prueba exculpatoria alguna. Examinado dicho pliego de descargo el cual no modifica en nada ni atenúa la actuación del inculpado durante el dominio rojo, actuación debidamente comprobada en el pliego de cargos del que se dio vista al inculpado por el plazo reglamentario, esta corporación por unanimidad acuerda:

Destituir con pérdida de todos los derechos, salvo los de carácter pasivo de su cargo de Alguacil de este Ayuntamiento, al suspenso en dicho empleo, Blas Micó Mahiques, como comprendido en la Orden del Ministerio de Gobernación de 12 de marzo de 1939; observando para su notificación las reglas prevenidas en la mencionada Orden Ministerial”.[7]

És a dir, a data del dos de juny del trenta-nou, tan sols dos mesos i un dia de finalitzar la guerra, les noves autoritats franquistes, el bàndol guanyador en la guerra civil, ja havia finalitzat legalment l’expedient de Depuració que es requeria en l’Ordre del dotze de març. Realment havien sigut efectius i havien resolt l’encomanda d’una forma molt veloç.

  

Nom	Càrrec	Resolució	Substitut interinament
Emilio Cremades Cubel	Secretari	Confirmat	-
José Ribera Company	Oficial-Telegrafista	Confirmat	-
Carmen Tudela Vilar	Auxiliar administrativa	Confirmat	-
José Segura Gisbert	Metge	Confirmat	-
Francisco Soler Morera	Practicant	Depurat	Sense determinar
José Canet Alberola	Sereno	Confirmat	-
Blas Micó Mahiques	Agutzil	Depurat	Filiberto Giner Segarra
Francisco Albiol Fuster	Guarda de camp	Confirmat	-
José Fons Segarra	Guarda municipal	Depurat	Vicente Hernández Serrano
Victoria Tormo Flores	Cartera	Depurat	Julian Alcoriza Expósito

Recordem que l’alcalde aleshores era José Vilar Botella i els regidors: Joaquin Roca Cabanes, Juan Garcia Tudela, Joaquin Bixquert Juán, Joaquin Gaspar Huet Tortosa, Felipe Inza y Sierra i Félix Sanchís Boscà.

Informe sobre los Expedientes de Depuración custodiados en el Archivo General de la Administración

---

[1] AMB 418 Pàg.43-Bis

[2] Íbidem

[3] AMB 418 Pàg. 44-Bis

[4] AMB 418 Pàg.45-Bis

[5] AMB 418 PÀG. 46

[6] AMB 418 418 Pàg- 48 Bis

[7] AMB Pàg. 50

LA PLANTILLA DE PERSONAL DE L’AJUNTAMENT

A les acaballes del 1968, l’Ajuntament de Barxeta va fer pública la seua plantilla de personal, la qual constava de quatre funcionaris. L’Ajuntament estava situat al mateix lloc que l’actual però en un vell edifici que va ser enderrocat al 1975 i ocupava la primera planta. Quan la gent havia d’anar a fer alguna gestió a l’ajuntament, normalment deien que anaven a  ”La sala”.

Enfront mateixa de l’ajuntament estava el local del sindicat únic franquista CNS (Central Nacional Sindicalista), en l’actual finca de pisos de la plaça d’Espanya i tenia la seua porta d’entrada per mitjà de tres graons, a l’alçària d’on està situada actualment la cabina de telèfon. Allí anava en ma mare a pagar el “cuponet de l’agrària” de mon pare. Era comú aleshores afegir al qui preguntava en excés: “I si vols més datos te’n vas a la cens”.

Per aquelles dates, al poble sol·licitaren la llicència d’activitat diversos veïns, a saber:

-      Vicenta Ballester Tudela, una carnisseria al carrer Major.

-      Julian Alcoriza Ballester, una gasolinera en la partida de la Beata.

-      Juan Sanchis Huet, una instal·lació de cria de porcs.

-      Felipe Segarra Micó, una vaqueria.

Tornant al principi, la plantilla de personal de l’ajuntament, segons extracte del ple de 11 de desembre de 1968 (AMB) estava constituïda per:

Secretario del Ayuntamiento de 3ª categoría: D. José Ribera Company, en el grupo tres, fecha que empezó a prestar servicios a la administración local en propiedad, desde el día siete de junio de 1934, grado retributivo 16 con arreglo a la Ley 108 de 1963; número clasificatorio nueve.

Dª Carmen Tudela Vilar, auxiliar administrativo, grupo doce que empezó a prestar servicios en propiedad a esta Corporación el dieciséis de marzo de 1953; grado retributivo 5 y número clasificatorio 51.

Vicente Calabuig Bru, alguacil, voz pública del Ayuntamiento, grupo 13 que comenzó a prestar servicios en propiedad a esta Corporación municipal el día uno de marzo de 1962; con grado retributivo uno, número clasificatorio que se le asigna el 53.

Vicente Boscá Cerdá, vigilante nocturno, sepulturero y otros servicios, grupo 13 que comenzó a prestar servicios en propiedad a esta Corporación municipal el día catorce de septiembre de 1967, con el grado retributivo ocho, número clasificatorio que se le asigna el 54.

L’alcalde aleshores era Alejandro Inza Urquiza i els regidors: Joaquin Tudela Cerdá, Eladio Tudela Cerdá, José Giner Sanchis, Enrique Hernandez Serrano, Jose Bataller Segarra i José Nocedal Cervera.

1965: NEGOCIS A BARXETA.

En 1965 l’Ajuntament de Barxeta va facilitar un llistat de comerços i negocis als quals els havia concedit Licència. En la memòria, alguns negocis que ja no hi són: Els magatzems d’adobs del tio Felipe i el tio Fèlix i els ferrers d’animals, el tio Eduardo i el tio Joaquin.(Encara romàn a la façana de les dues cases el ganxo on subjectaven l’animal per a ferrar). Perruqueries: Pepito el Barber i el tio Amalio; l’autobús de Guerola i el taxí de José.

La tenda de roba de la tia Herminieta amb el rètol a la façana “Tejidos Giner”i la tendeta de la tia Consuelito “la de Jaume” on ma mare m’enviava a comprar granulat i segó per als conills. Saludaba al seu marit el tio Pepe “El sevillano” que sempre estava a la vorera assegut en la cadira mig tombada contra la paret xuclant la pipa i amb el seu xupetí.

Tio Pepe com està?
- Hola muchacho! Contestava sovint en castellà.
I sovint criticant:
- Mira la tia perrera esta, a quines hores ve a comprar.

Me'n recorde, una vesprada jugant al futbol al carrer de la mitja galta. Xe, pareu que passa un home en una burra!!! Era el tio Pepe “El sevillano” que venia al llom de la burreta blanca que tenia i un xiquet sense cap malicia amolla: Arre burra!!!
I salta el tio Pepe i contesta, deixant-nos bocabadats:

Arre la figa ta mare, fill de puta!!!

Aleshores era alcalde Alejandro Inza (Alejandro el vasco) i concejals Enrique Hernández Serrano (El tio Enrique el del forn), Miguel Martí Sanchis (el tio Miquel el Fuster), Vicente Giner Bataller (el tio Vicente el llumenero), José Giner Sanchis i José Bataller Segarra. El secretari era Jose Maria Ribera.

BARCHETA A 14 DE eNERO DE 1965. (EXTRACTE DE L'ACTA)AMB.

Dada lectura al decreto nº17 de la Comisión provincial de Servicios Técnicos de fecha 10 de enero de 1964, referente al reglamento de Actividades molestas, insalubres, nocivas y peligrosas y de acuerdo con la relación que acompaña de actividades que aunque sujetas a licencia municipal estarán exentas de calificación y consiguientemente de instruir expediente, el Ayuntamiento por unanimidad acuerda conceder Licencia municipal a los siguientes vecinos:

Joaquin Bertomeu Sanchis, venta de pescado, Avd Jose Antonio 35, Felipe Albiol Benavent, Antonio Ballester Sirerol y Dolores Segarra Calatayud, ultramarinos en Plaza Generalísimo 3, Nueva 29 y calle Mayor 4 respectivamente; José Giner Segarra, José Mahiques Canet y Bautista Samper Donet, comestibles en Calvo Sotelo 5, Plaza de España 1 y calle mayor 44, respectivamente; Antonio Guerola Cerdá y Alejandro Inza Urquiza, Café Bar en Avenida José Antonio y calle Mayor 17; Adolfo Ribera Company, Café Bar 4ª Categoria, Avenida José Antonio nº 22.

Felipe Albiol Fuster, venta licores en Plaza Generalísimo nº3; José Giner Sanchis, venta tejidos, Plaza de España 7; José Soler Tormo, Autoservicio Alimentación, San Roque 4 y Mayor 20; Dolores Micó Bertomeu, Carpintero, Calvo Sotelo, 17; Eladio Garcia Ballester, maderas, Avenida José Antonio, 13; Eduardo Soler Albiñana y Amparo Company Tudela, venta fertilizantes, calle Nueva 9 y Avenida José Antonio; Vicente Tormo Mahiques, albañil menos de 6 operarios, Avda. José Antonio 6; Ismael Ballester Ferrandis, Carmen Martí Canet, Eduardo Soler Albiñana y José Francés Montes, Herrero Cerrajero en calle Nueva nº12, (Avd. Jose Antonio 6), calle Nueva 6, calle Nueva 14 y calle Molino 3, respectivamente.

Salvador Cháfer Garcés, Reventa Electricidad, Avda. José Antonio 28; Aurelia Flores Martínez, Estanco, calle de la Cruz 5; Eduardo Guerola Flores, Concesión Autobuses, Plaza de España; José Nocedal Cervera, Taxi, calle de la Cruz 7; Rosalia Cucó Sirerol y Rosa Tena Flores, Peluquería, calle de San Roque nº1 y calle de Simat nº11; Adolfo Ribera Company, cine, cine al aire libre y baile en Avenida José Antonio nº22.

No siendo otros los asuntos a tratar el Sr Alcalde levanta la sesión que firman los señores asistentes de que yo el Secretario, certifico.

CALENDARI ESCOLAR 1964-65

"Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy"; no siga cosa que el conseller d'Economia José Manuel Vela Bargues, o el què és pitjor, el ministre José Ignacio Wert, retalla que retallaràs i per on retallaràs i ens envien a la situació del curs 1964-65.

Del sou no tinc dates, però en eixe temps es deia que: “Pateixes més fam que un mestre d’escola”, ara el que si he trobat és el calendari escolar o “Almanaque escolar” del 1964-65.

El curs s’encetava el 15 de setembre amb sessió doble, és a dir les cinc hores totes pel matí en jornada que a hores d’ara diríem “jornada intensiva”. I el curs finalitzava el 15 de juliol, si, he dit bé, el 15 de juliol i des del 15 de juny fins a la cloenda, hi havia sessió única, o siga, tres hores pel matí.

Però, però, però... la qüestió encara no acaba ací: Els dissabtes eren dies lectius.

Més records personals d’aquells anys, jo vaig començar a “anar a l’escola” el dia que complia sis anys, o siga, el vint-i-dos de maig de 1966. Al dissabte tan sols hi havia classe pel matí, però el curs encara finalitzava el 15 de juliol. Més tard es va suprimir la primera quinzena de juliol.

Al mes de maig i per la vesprada, els alumnes eixíem per parelles i agafats de la mà, caminàvem cap a l’església a l’ofrena de flors a la verge Maria: “Venid i vamos todos, con flores a Maria, venid i vamos todos que Madre Nuestra és, que Madre Nuestra és”.

Tots aquests avanços que s’havien aconseguit amb moltes lluites i molts esforços, gràcies o per culpa d’uns politics i sindicalistes, babaus, incapaços i corruptes hem pegat un bot enrere. Jo des d’aci llance la idea de la formació d’un sindicat de professionals de l’ensenyament (professors i mestres) que defense els nostres drets. Si nosaltres no ens unim, ningú heu farà per nosaltres, si no és així, no serà un bot enrere, serà molt més que tot açò.

"Virgencita, virgencita, que me quede como estoy".

P.D. L'Inspector Jefe del 1964, José Mª Vela Payán i l'actual conseller José Manuel Vela Bargues, tenen vincles familiars ???

75 ANYS D'UNA ICONA DE LA GUERRA CIVIL.

El 5 de setembre de 1936, un mes i mig després que començara la Guerra Civil, un milicià anarquista de 25 anys, un poc fanfarró, va morir en un turonet cordovés d'un tir disparat per un franctirador marroquí. A molt pocs metres, ficat en una trinxera, un fotògraf hongarés de 23 anys que va nàixer amb un dit menut de més, simpàtic, doner i valent, disparava la seua càmera en el mateix segon, apuntant el mateix soldat.

El milicià, Federico Borrell, va morir en l'aire; el fotògraf, Robert Capa, es va amagar en la trinxera sense saber que acabava de fer la foto més famosa de la Guerra Civil i es va tornar a alçar poc després per a, jugant-se la pell, retratar un altre anarquista que també moriria en el mateix lloc un minut després.

La fotografia de Borrell, coneguda a partir de llavors com El soldat caigut, estava destinada a convertir-se en un icona de la Guerra Civil i de qualsevol guerra gràcies a la seua incomparable potència simbòlica. També a arrossegar el dubte d'haver sigut falsejada, degut, entre altres coses, a la seua estranya i visceral perfecció, a la seua oportunitat inaudita al retratar l'instant mateix de la mort del soldat en un solejat erm espanyol.

Una exposició que serà inaugurada el 17 d'octubre a Londres baix el títol d'Açò és la guerra, Robert Capa treballant, aporta noves fotografies encaminades a concloure la qüestió. Una d'elles és reveladora: mostra el cadàver del segon milicià retratat per Capa, estés en el turó. El contacte va ser trobat fa un parell d'anys pel biògraf oficial de Robert Capa, Richard Whelan, junt amb altres desenes de negatius perduts fins llavors pertanyents a la desordenada herència del fotògraf. Gràcies a estos contactes se sap ara millor el que va ocórrer abans i després de la foto en aquell capvespre en Cerro Muriano.

Federico Borrell García, Taino, havia nascut a Benilloba, un poble de la serra alacantina. Va ser el quint de sis germans d'una família pobra. Son pare, Vicente Borrell, llaurador, va morir quan Federico comptava sis anys. La mare, María García, va decidir emigrar a la pròxima i industriosa Alcoi amb tota la prole quan va aconseguir un treball de criada. Federico va aprendre a llegir i a escriure i es va fer teixidor. Com molts altres jóvens de la zona, també era anarquista. Era presumit i amic de figurar. Tenia els pòmuls molt marcats, un tret físic peculiar que compartia amb son pare i el seu germà. L' historiador local Miguel Pascual ha reunit esta i altres informacions després de rastrejar arxius d'Alcoi i preguntar als testimonis o recordar el que estos van dir en la seua època. "El meu iaio el va conéixer", explica Pascual Mira, "i em contava que Taino era un poc esvalotat".

L'1 de setembre, dies després d'assaltar el quarter d'Infanteria d'Alcoi i fer-se amb armament lleuger, munició i corretjams, una columna miliciana anarquista composta per uns 300 homes partix cap al front andalús, disposats a col•laborar en l'intent republicà de contindre a les tropes del general Varela, aquarterat a Còrdova. Entre ells figura Taino. La vida li va bé llavors: està a punt de casar-se amb la seua nóvia Marina. Ha deixat guardat a Alcoi un trage acabat de comprar per a la boda. En la columna va també el seu germà Evaristo, cinc anys menor i un adolescent anomenat Mario Brotons que amb el temps jugarà un important paper en esta història.

Taino i els seus companys pugen a Cerro Muriano, una aldea situada a pocs quilòmetres de Còrdova a l'alba del dia 5. Es despleguen pel terreny, ocupen les trinxeres. No cal pensar en un exèrcit organitzat, ben armat i coordinat, sinó més prompte en un grapat de "civils amb escopetes", en expressió de l'historiador Francisco Moreno Gómez. Els seus oponents sí que componen un exèrcit professional amb experiència.

Eixe dia, el general Varela inicia una ofensiva per la serra cordovesa. Les canonades que ressonen massa prop aterrixen els habitants de Cerro Muriano, que ixen de les seues cases i escapen a la carrera a la recerca d'un lloc més segur. A l'hora de la sesta, quan pel flanc esquerre del front avança en silenci una columna nacional de marroquins baix el cap del coronel Sáenz de Buruaga, els milicians d'Alcoi reben una visita inesperada. "Aquell dia van arribar a Cerro Muriano almenys tres vehicles de periodistes", escriu Moreno Gómez en el seu llibre 1936, el genocidi franquista a Còrdova (Crítica). En un dels cotxes viatja Robert Capa i la seua nóvia, la també fotògrafa de guerra Gerda Taro.

El front està tranquil a eixa hora. Capa aprofita per a captar a un grup de milicians en una trinxera, amb els fusells enlaire, saludant. L'home de la camisa clara de l'esquerra que somriu mirant cap a un costat és Federico Borrell i morirà en un estona. El tercer per l'esquerra, amb bigot, també.

A partir d'ací les versions no coincidixen. L'historiador Gómez Moreno, basant-se en un detallat estudi dels moviments de tropes, conclou que Taino i els seus es van veure sorpresos per l'atac dels regulars de Sáenz de Buruaga i que van acudir, corrent vessant baix, a taponar el flanc. "Tot un negre panorama que fa impensable que Robert Capa tinguera ni temps ni oportunitat per a assajar fotomuntatges", afirma. En la batalla mor Borrell.

El biògraf oficial del fotògraf, Richard Welham, difunt en 2007, en un article publicat tres anys arrere en la revista Aperture, reconstruïx eixa vesprada d'una forma un poc diferent. Este estudiós coincidix a situar l'arribada de Capa i la resta dels corresponsals a l'inici de la vesprada. Com la zona estava tranquil•la, Capa convenç els milicians perquè posen per a ell amb les seues armes. Estos es presten. I desenvolupen diverses maniobres d'avanç en grup, de salt de trinxeres, de tir.... Els 40 negatius exposats ara en l'exposició de Londres així ho confirmen. Cynthia Young, responsable de l'exposició i que ha examinat cuidadosament totes les fotografies afig: "És evident que mentres Capa i Taro fan les fotografies no estan en el cor de cap batalla".

Però estes maniobres aparentment inofensives van atraure a l'enemic. O, de creure l'historiador Moreno Gómez, va ser llavors quan va arribar la columna de Sáenz de Buruaga. El cas és que l'exercici es va tornar tràgic. Welham ho ha reconstruït així: Capa es trobava en una fondalada o una trinxera. Al peu d'ella, estava Federico Borrell. A uns metres a la seua dreta, l'altre milicià de bigot. És en eixe precís moment quan una bala impacta contra Taino. Capa s'acatxa en la trinxera. El milicià de bigot, que mai ha sigut identificat, es posa de genolls per a oferir menys blanc, agafa Borrell per les axil•les i, ajudat pels seus companys, conduïx Federico a la trinxera. Després, quan està arreplegant el seu fusell, és abatut al seu torn, quasi en el mateix lloc que Federico. Capa retrata també eixe moment. I així mateix, el seu cadàver, en una tercera foto que no s'havia vist fins ara.

L'endemà, el germà menut, Evaristo Borrell, deixava el front i tornava a Alcoi per a informar les seues germanes que Federico hi havia mort. La seua filla, Empar Borrell, la neboda de Federico, recordava dilluns passat que son pare va guardar per sempre una idea particular i penosa d'eixe dia de guerra: "Ja no es va tornar a presentar voluntari. És més, sempre ens va aconsellar que no ens presentàrem voluntaris per a res en la vida". Anys després, Evaristo es casaria amb el trage de boda que Federico havia deixat sense estrenar. "Llavors hi havia molt pocs diners i no era cosa de desaprofitar", explica Empar amb un somriure. El rastre de la nóvia de Federico es va esvair per sempre: "De Marina no sabem quina vida va portar o què va fer: mon pare va perdre el contacte per sempre".

També el rastre de la història de Federico i d'Evaristo i de la columna anarquista d'Alcoi se va anar perdent excepte per als familiars i els historiadors locals. Mentrestant, la foto del milicià es convertia en un icona planetària i es reproduïa en totes les revistes i periòdics del món. També d'Alcoi. Un dia, Mario Brotons, aquell adolescent que amb 14 anys havia lluitat en Cerro Muriano, convertit ja en un home de 75 i després d'escriure un llibre en què relatava la seua aventura en la columna anarquista, Retalls d'una època d'inquietuds, assegurava que el seu paisà Taino era el milicià afonat en la foto. La mare d'Empar, la cunyada de Federico, que encara vivia llavors, ho va confirmar. El biògraf Welham ho va donar per bo.

Amb tot, el soldat caigut continua concitant interpretacions trobades. Hi ha dos documentals que ho corroboren. Un d'ells, Els herois mai moren, estrenat en 2004 i dirigit per Jan Arnold, reconstruïx els fets succeïts en Cerro Muriano i localitza el lloc exacte en què Borrell queia abatut, denominat Cerro de la Coja. Arnold no creu que la foto de Capa siga un muntatge: "Ell va estar en moltes guerres, molt prop de la línia de foc. I mai va tindre necessitat falsejar cap foto. No entenc per què ho tenia de fer llavors".

L'altre documental, L'ombra de l'iceberg, dirigit per Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbauer i premiat en 2007 en el Festival de la Ciutat de Mèxic, qüestiona tant la veracitat de la foto com el fet que siga Taino el que apareix en la imatge. També l'historiador Miguel Pascual, basant-se en les seues pròpies investigacions, està convençut que la foto és un muntatge i que Borrell va morir en un altre moment de la batalla.

Young, l'organitzadora de l'exposició, creu que la polèmica no acabarà mai. A pesar de l'aparició dels nous negatius que s'exhibiran a partir del dia 17. A pesar de la foto del cadàver. "Que hi haja gent que desconfie és inevitable. No s'ha trobat la seqüència sencera dels negatius. Tal vegada es va perdre. Tal vegada no aparega mai. O sí. Però el que hi ha novament dóna informació rellevant, que corrobora el que sostenia el biògraf Whelan".

No se sap on ni qui va soterrar Federico Borrell. No hi ha cap inscripció en cap registre. El més segur és que el seu cos, junt amb el del segon milicià, estiguen en el cementeri de Villaharta, a pocs quilòmetres de Cerro Muriano, on van acabar molts cadàvers de la batalla. De ser així, de ser tot cert, ací es trobarà també la bala que va travessar el seu cor en l'instant mateix en què Capa estrenyia l'obturador de la seua càmera Leica.

Traducció de: ANTONIO JIMÉNEZ BARCA - Madrid - 05/10/2008

LA PEDRA DELS MAULETS

La Pedra dels Maulets és el nom popular amb que és coneix el Monument als Maulets, una escultura en homenatge als maulets que defensaren Xàtiva i els furs valencians durant la Guerra de Successió i que es troba situada a la Plaça de Sant Francesc de la capital de La Costera.

La Pedra dels Maulets és l'únic monument de Xàtiva i possiblement de tot el País Valencià dedicat als maulets. Consisteix en una gran pedra de marbre rosa de les canteres de Barxeta, amb una cara polida sobre la qual hi ha una inscripció que diu: "Als maulets per l'heroica defensa de la ciutat, cremada el 1707 per Felip V, en la lluita pels furs valencians. Els xativins i tots els valencians. 18-6-1978".

La derrota dels austriacistes o maulets contra els borbó o botiflers en Almansa va desbaratar els furs valencians i l’autonomia del Regne de València. “Els botiflers li van trencar la personalitat al Regne de València i nosaltres volíem recuperar-la, amb la col·locació de la pedra en homenatge als maulets es tractava que la gent prenguera consciència del que van ser i de la que hem de ser en el futur", explica Adolfo García, regidor pel PSPV entre 1979-83 i pel Bloc entre 1995 i 1999. I aqueixa consciència nacionalista, submergida durant els anys més durs del franquisme, començava a eixir a Xàtiva i en la resta de la Comunitat Valenciana a partir de finals dels anys seixanta i, en especial, al llarg dels setanta. A falta de diners, una pedra.

A finals d'aqueixa dècada, un altre món pareixia possible en molts sentits, i entre ells, en el ressorgir del nacionalisme valencià. A això es va llançar un grup de xativins de l'ala més nacionalista del PSPV encapçalats per Manuel Casesnoves, Adolfo García i Agustí Ventura.

No tenien diners per a encarregar a un escultor famós un monument creat per a l’ocasió. I per aquesta raó se’ls va ocórrer la idea de comprar una pedra de marbre rosa de Buixcarró de la pedrera de Barxeta, que potser no lluïa tant però sí que eixia més barat. Agustí Ventura compta com Manuel Casesnoves i ell mateix van ser a la pedrera de Vicente Tortosa, a Barxeta. «Entre totes les pedres que allí hi havia vam veure una que estava prou llisa per un costat i la vam triar», recorda. Amb el descompte del 50% que els va fer el propietari, la pedra i el seu transport fins a Xàtiva els va costar 2.000 pessetes de l'època, tal com figura en la factura.

Després, l’escultor de Xàtiva Francisco Bolinches es va encarregar de realitzar la inscripció que encara figura sobre la pedra: «Als maulets, per l'heroica defensa de la ciutat cremada en 1707 per Felip V en la lluita pels furs valencians. Els xativins i els valencians. 18-6-1978». La pedra es va col·locar en el jardí situat junt amb l'església de Sant Francesc, lloc pel qual van entrar les tropes borbòniques en 1707 i on es van lliurar els combats més durs entre maulets i botiflers. Després de rebre els oportuns permisos de l'ajuntament franquista de la ciutat i del govern civil de la província de València, el monument d’homenatge als maulets es va inaugurar el 18 de juny del 78.

A l'acte va acudir el Molt Honorable President del Consell Pre-autonòmic del País València, el socialista Josep Lluís Albinyana, representants de tots els partits democràtics de la ciutat i, segons una crònica escrita per Agustí Ventura en aquells dies, «unes 2.500 persones» entre les que destacaven nombrosos joves amb banderes quadribarrades.La Pedra va ser instal·lada en la Plaça de Sant Francesc a instàncies del primer ajuntament democràtic de Xàtiva. A la seua inauguració acudí Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià i les autoritats locals, encapçalades per Manuel Casesnoves, primer alcalde democràtic.Durant la seua breu existència, ha patit diferents agressions, sobretot en forma de pintades.

El 2003 però, la placa on es llegia la inscripció hagué de ser tallada de nou ja que l'anterior quedà reduïda a trossos irrecomponibles.Tot i això, amb el temps, el fet que siga un dels pocs monuments dedicats als maulets, l'ha convertit en un símbol per molts xativins i per a nacionalistes de tot arreu del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Així en els darrers temps s'organitzen tots els anys en la Pedra dels Maulets diferents actes coincidint amb el 25 d'abril i el 17 de juny dates en que es commemora la batalla d'Almansa i l'incendi de Xàtiva. Entre d'altres és habitual la Commemoració del 25 d'abril a Xàtiva, un acte organitzat pels grups polítics locals amb la participació de diferents entitats cíviques de la ciutat i la manifestació del grup independentista juvenil Maulets.

Article publicat abans a: http://www.blocbarxeta.org

DOS ALCALDES EN UNA LEGISLATURA

El 14 de juliol de 1989, van a complir-se vint-i-dos anys d’un ple extraordinari a l’ajuntament de Barxeta en el qual es tenia que elegir un nou alcalde. Aquesta nova elecció d’alcalde a meitat de legislatura era la conseqüència del pacte subscrit entre el CDS i el PSOE arran de les eleccions municipals celebrades el 10 de juny de 1987 en les quals els donaven la majoria absoluta i pel qual havien de compartir alcaldia els dos caps de llista: Vicente Reig Maronda pel CDS i Francisco Perales Llobregat pel PSOE.

Les eleccions havien estat molt disputades i finalment la victòria electoral d’EUPV tan sols havia sigut per majoria simple. La qual cosa va donar peu a que el CDS i el PSOE arribaren a un pacte de legislatura i llevar-li l’alcaldia a EUPV que l’ostentava les dues legislatures anteriors: 1979-83 i 1983-87.

El candidat del CDS va ser alcalde els dos primers anys de la legislatura i el candidat del PSOE ho tenia que ser en els dos darrers anys. Anem a recordar vint-i-dos anys després com es va desenvolupar aquell plenari. Cal recordar que en aquell període s’enregistraven els plenaris, d’aquesta forma hem aconseguit una còpia de l’àudio d’aquell ple. També hem transcrit l’acta del plenari.