Quan encetem el mes d'agost a ma casa, és el mes dels aniversaris: El dia 1 la meua dona, Vicenta; el dia 10 la meua filla, Andrea i el dia 19 el meu fill, Ivan. Aquest any complix vint anys i com tots els anys finalitzats en cinc o deu, són especials.
Encara me'n recorde d'aquell dinou d'agost de 1988 com si fora ara. Aquell dia a les nou i quart del matí venia al món el meu fill. Ja sabíem abans que seria un xiquet, però fins que no te ho diu el metge, com si desconfiares. Com quasi sempre sol passar, quant uns venen, altres se'n van i en aquest cas, Vicente Gallego (El tio beleño) ens deixava. Fins fa uns poquest anys, la seua dona, la tia Amparo quan veia passar a la meua dona sempre le deia; Ai xicona, el dia que va naixer el teu fill, es va morir el meu home, pobret.
Quan el metge ens va dir que era un xiquet i que tant la mare com ell estaven bé, en varen saltar dues llàgrimes galta avall. En va parèixer una eternitat fins l’instant que el vaig veure per primera vegada en la taula sota el flexo, tenia les manetes i els peuets tots dos blancs i la pell arruada i l’havien afaitat les dues patilletes per a ficar-li les sondes per tal de fer-li les primeres proves. Que sensació més bonica saber que eres pare per primera vegada i li veus la careta el teu fill!
Ja han passat vint anys i tire en falta no haver-li dedicat més temps quan era menut. En 1988 jo treballava a València a l’empresa Celsa-Eichoff i totes les dies feia 4 hores extres i el dissabte, sis. Algun mes que altre vaig fer més de cent hores extres, que, junt a les cent seixanta de la jornada, en ficava en més de 160 hores mensuals.
Quant tenia un any, en 1989 vaig entrar a treballar a Torrent a l’empresa MUGARSI dedicada a la fabricació de manilles de llautó per a les portes. En el nou càrrec d’Enginyer de fabricació no tenia hores. Tan sols veia al meu Ivan despert els dissabtes i els diumenges. Per això comprenc el que diuen que els avis gaudeixen amb els nets més que en els fills.
Quan eres jove sempre et falta temps, sempre vas accelerat, no tens temps per a res ni per a ningú. Jo a hores d’ara, amb quaranta-vuit anys ja visc a un ritme més lent, intente viure el dia a dia i el que no es fa avui, doncs ja es farà demà. I no passa res! Qualsevol dia ja estic gaudint dels meus nets i contar-los històries de quan el seu avi era jove.
He escollit les dues fotos del meu Ivan quan era menut; una, amb un mapa del País Valencià i l’altra amb una quadribarrada. I no és per casualitat. Li vaig inculcar uns valors i vaig intentar orientar-lo per un camí. Tot ha pogut ser excepte una cosa: M’ha eixit del Real Madrid.
Però així i tot, estic molt desvanit del meu fill!
Aquest blog comença precisament hui, dia 15 d’agost el dia de la Mare de Deu d’Agost o de L’Assumpció. La meua germana, ma mare i la meua àvia tenen de nom Assumpció. He esbrinat el per què d’aquest nom i no he trobat cap resposta, doncs abans, quan a algú li posaven un nom, eixe nom era el d’algun avantpassat. No és el cas de la meua avia.
Aleshores toca parlar de ma mare. Ma mare és Assumpció o “Sunsioneta” com he sentit tota la vida dir-li a les veïnes. Asunción Canet Tormo, nascuda en setembre de 1927, està apunt de complir vuitanta-un anys, filla de Joaquin Canet Català (Ximet el Cubet) quan el seu malnom havia de ser El Pastor, com la seua germana Conxa La Pastora i el germà menut, mort al front de Madrid, Vicentet El Pastor. Fills de la tia Pepa La Pastora. De la meua besàvia Pepa La Pastora, tornaré a parlar, doncs té molta Història, amb majúscules.
La meua àvia materna era Asunción Tormo Segarra, filla del tio Casimiro El Barber (Casimiro Tormo Gimeno) i Vicenta Maria Segarra Flores. Jo era l’únic net de la meua àvia Assumpció(tenia altres dues netes: la meua germana Susi i la meua cosina Maribel) i sempre he tingut a la meua àvia al meu costat, doncs vivíem junts a casa i quan els meus pares se’n anaven a França, ens quedàvem amb ella.
Ma mare va ser la segona novia que va tindre mon pare (Enrique Soler Boscà), i es van casar el segon dia de Nadal de 1952. Primer va nàixer un fill: Enrique, a l’octubre de 1953 i va morir al març de 1954. El van ficar en un taüt blanc i el rector com que no estava al poble, van dur a un rector de la Seu a Xàtiva amb una barba que quasi li arribava als peus. Al xiquet Miquel Lorente li preguntaven: “Qui s’ha emportat a Enrique?”. El retor de la barba blanca - era la seua contestació.
La meua germana va nàixer el 8 de març de 1955, (Que després seria el Dia de Dona Treballadora). I finalment jo; vaig vindre al món el 22 de maig de 1960, dia de Santa Rita. Jo no hauria d’haver vingut al món, però al morir el meu germà, em buscaren com es sol dir; no en tenien que haver-me ficat Enrique, doncs ja li l’havien posat a un altre fill. El meu nom natural calia ser Joaquin (nom del meu avi matern). I per acabar-ho de rematar, ma mare sempre deia que si haguera segut xiqueta, m’ha haguera posat Rita. Rita la Cantaora – repicava en un plis-plas la meua germana.
Ma mare té molta memòria i se’n recorda de totes les coses. Jo aleshores vaig a visitar-la al menys cinc dies a la setmana, i m'agrada assentar-me junt amb ella i començar a preguntar-li: Va mare!, conte’m quan anaven les dones a llavar al basi de la Casa Lliga, quines dones jugaven al fava, munta i calla?, a quants homes tancaren després de la guerra?, com li ajudava a son pare a fer carbó? Infinitat de preguntes, que totes tenen la seua raonada explicació.
Ma mare sap fer la “Presa d’ull” i “Passar la llista”. Des de que puc recordar, molta gent ha vingut a ma casa a qualsevol hora del dia: Sunsioneta, no podries pasar-me la llista que me s’ha parat un mosset?. O Suncioneta fes-li la presa d’ull al meu xic que no para de plorar i no sabem que fer-li. I ahí tens a Suncioneta deixant el que estava fent i fer-li el favor. Ah! també sabia traure les punxes dels dits amb una agulla travessera.
A ma mare li ha agradat sempre anar a missa i ara que esta viuda, va quasi totes les vesprades, no va mai a combregar. Li agrada molt passar el rosari a casa i jo li vaig regalar un rosari del mateix Vaticà, encomanat a un amic de visita a Roma (Antonio Morant).
Ma mare sempre en compta que tenia una mestra que li deien Doña Caridad Pérez Roncal que la volia molt, li va regalar la tela per al vestit de comunió i sempre li suplicava a la meua àvia: Deje estudiar a su hija que con las becas se sacará los estudios. La contestació era sempre la mateixa: Si no podem ni menjar, com vol vosté que li donem carrera? Ma mare és molt intel·ligent, és molt llesta, molt ordenada i té molta, molta memòria. A casa guarda totes les seues llibretes del col·legi, amb una caligrafia quasi perfecta i guarda les revistes escolars “Mi Escuela” de 1935-36, un vertader tresor.
No deixaria de parlar de ma mare, però la qual cosa no pot ser. En resumen, hui he felicitat a ma mare i a la meua germana amb dos petons i les he desitjat com sempre: Salut i fins l’any que ve. En vida teua fill meu- la contestació sempre la mateixa.
Quan encetem el mes d'agost a ma casa, és el mes dels aniversaris: El dia 1 la meua dona, Vicenta; el dia 10 la meua filla, Andrea i el dia 19 el meu fill, Ivan. Aquest any complix vint anys i com tots els anys finalitzats en cinc o deu, són especials.
