22 de maig de 2009. És el meu aniversari. Aquest any... 49! Ma mare sempre ha dit que si nasc xiqueta, m'ha haguera posat Rita. La meua germana, al segón, sempre hi repicava: "Rita la cantaora".
viernes, 22 de mayo de 2009
viernes, 15 de mayo de 2009
MEMÒRIA HISTÒRICA: 15 DE MAIG DEL 1936, INCENDI DE L'ESGLÈSIA DE BARXETA
Divendres 15 de maig de 1936, tal dia com avuí, i també 15 de maig i divendres, incendiaren l'esglèsia de Barxeta els revolucionaris barxetans. Per què la volien cremar? Per què en eixa data i no una altra? Què va ocòrrer eixa vesprada? Per tal de respondre a eixes i altres qüestions, és preten fer una anàlisi completa dels fets. Avuí es compleixen setanta-tres anys exactament.
De les primeres mesures en moltes ciutats és la de “castigar al silencio a las campanas de las iglesias” o “prohibir sacar la cruz en los entierros religiosos”, d’ahí es passa a “la requisa de los templos e iglesias para su posterior demolición y reconversion en solar público, parque o centro cívico proletario”, i finalment, l’incendi de les esglésies.
De les primeres mesures en moltes ciutats és la de “castigar al silencio a las campanas de las iglesias” o “prohibir sacar la cruz en los entierros religiosos”, d’ahí es passa a “la requisa de los templos e iglesias para su posterior demolición y reconversion en solar público, parque o centro cívico proletario”, i finalment, l’incendi de les esglésies.
Així les coses, les esglésies per tot arreu d’Espanya i del País Valencià comencen a incendiar-les. El dijous 14 de maig de 1936 intenten cremar l’església de la Pobla Llarga, però poden evitar-ho els guàrdies d’assalt enviats des de València, però a poqueta nit a la de Rafelguaraf si que li peguen foc. Veiem el que hi deien els diaris:
LAS PROVINCIAS, Sábado 16 de mayo de 1936. (Página 3)
EN EL GOBIERNO CIVIL
EL SEÑOR SOLSONA FACILITÓ AYER LAS SIGUIENTES NOTICIAS
“En la madrugada de ayer se registró un incendio en la iglesia de Rafelguaraf. Como por parte de la autoridad, no se indicó a tiempo el suceso para tomar las medidas oportunas, he comunicado al alcalde, dándole un plazo, y si dentro de éste no están detenidos los autores del hecho, le destituiré del cargo”.
Ací a Barxeta la gent d’esquerres ja no podia aguantar més i necessitava reafirmar-se fent l’acte més popular llavors: pegar-li foc a la església. Inclús ja ho tenien preparat, però no sabien quan començar. A principis de maig, una delegació va parlar amb el rector i li varen comunicar que traguera aquells objectes de més valor o que apreciara, perquè la volien cremar ja. De fet, no es va cremar cap document de l’arxiu parroquial, la qual cosa fa que hi siga un dels poquets arxius que es poden consultar en l’actualitat.La església estava situada enmig i vendria a ocupar la meitat de l’actual plaça. Hi havia un carreronet amb un piló, per evitar el pas de carros, entre la façana de l’església i les cases que actualment ocupa la tenda de Miguel Albiol i la Penya Valencianista. La façana principal i la porta d’entrada, a la qual s’accedia mitjançant dos graons, donava a la vessant de la Carnisseria de EL Jove, i l’altar donava a la banda del porxet. El campanar estava situat front del carrer de La Morera.
Tot estava preparat per al divendres 15 de maig a poqueta nit, la guàrdia civil també estava sabedora i es va reforçar amb un reté de guàrdies enviats des de Xàtiva. Un grup de joves es varen introduir a l’interior de l’església, trencant el portonet que donava a l’actual Plaça d’Espanya. Amuntonaren tots els sants, andes, cortines, bancs, cadires i demés mobiliari i li pegaren foc amb la gasolina que havia dut un dels joves. Mentrestant els homes venien carrer Major avall en direcció a la plaça des del local de l’UGT (Carrer Nou 17).
La comitiva estava encapçalada pel aleshores alcalde interí Hilario Pascual; l’alcalde titular Vicente Flores, hi havia demanat un permís per assumptes personals i no estava en el poble; (segons la versió oficial). El tinent de la guàrdia civil els dona l’alt, i l’alcalde li contesta que “faça el favor i retires que si no, pot passar una tragèdia ací”; el tinent respon amb un “carguen”, al qual respon José Maria Mahiques (el tio Chicharra) que també estava present, “Carguen, pero de boñigos”. I es quan l’alcalde, amb molt coratge, torna a enfrontar-se al tinent: “Mire, vostes ens mataran a uns quants, però de vostes no va a eixir cap viu, aixÍ que facen el favor d’anar-se’n”.
Les forces de la guàrdia civil es retiraren al seu local, que estava situat a la mateixa plaça i per la porta de darrere se’n eixiren i tornaren a Xàtiva. Eixa nit, divendres 15 de maig de 1936, ara ha fet 73 anys li pegaren foc a l’església. Un dels poquets xiquets que estava jugant al carrer Major, al veure eixir el fum deia: "Ja li han pegat foc a la carbonera!!!" Estos fets ocasionaren la destitució fulminat de l’alcalde interí Hilari Pascual. El diari Las Provincias del diumenge 17 de maig del 36 informava:
LAS PROVINCIAS, Domingo 17 de mayo de 1936.
EN EL GOBIERNO CIVIL
EL SEÑOR SOLSONA FACILITÓ AYER LAS SIGUIENTES NOTICIAS
“Que la noche anterior ocurrieron ciertos incidentes de escasa importancia relacionados con la quema de iglesias en Llaurí, Algimia de Alfara y Barcheta. Como los tres alcaldes de estos tres pueblos procedieron con lenitud, el señor Solsona les conminó en que si a la seis de la tarde de ayer no habían sido detenidos los autores de los referidos sucesos, serian destituidos…”
Al mateix periòdic, més endavant, a la pàgina 11 informava:
ÚLTIMA HORA GOBIERNO CIVIL
“Por lenitud en el ejercicio de sus funciones, han sido destituidos por el gobernador los alcaldes de Llaurí, Alfara de Algimia y Barcheta.”
A continuació transcrivim el ple en el qual destitueixen a l’alcalde Hilari Pascual:
ACTA DE SESIÓN EXTRAORDINARIA
SEÑORES
D. Domingo Sirerol Pastor.
D. Fermin Sanchis Ordiñana.
D. Vicente Fons Segarra.
D. Francisco Tormo Miñana.
D. Telésforo Micó Mahiques.
D. Vicente Tortosa Berenguer.
D. Hilario Pascual Ordúñez.
En la Sala Capitular de Barcheta a diez y siete de mayo de mil novecientos treinta y seis, a las once horas se reunen los señores del Ayuntamieto expresados al margen, bajo la Presidencia del Señor Alcalde en funciones D. Domingo Sirerol Pastor, por ausencia justificada del Alcalde propietario y cese del sustituido 1º Teniente de Alcalde don Hilario Pascual Ordúñez. A la hora expresada el señor Alcalde accidental manifestó que el único objeto de esta extraordinaria sesión era dar conocimiento de la orden telegráfica del Gobierno Civil de esta provincia en virtud de la cual ha sido destituido del cargo de Alcalde, que por licencia del titular venia desempeñando el 1º Teniente de Alcalde, Sr. Pascual Ordúñez, a cuyo efecto ordenó que por mí, el Secretario, se diese lectura al despacho telegráfico pertinente.
Acto seguido, por mí, el Secretario, dióse lectura integra al telegrama número 60 (sesenta) expedido por el Exmo. Sr. Gobernador civil de esta provincia, anoche a las 20 horas y 50 minutos y recibido hoy a las 8 horas y 6 minutos de hoy, por el cual se destituye al Alcalde interino, por levedad en el ejercicio.
La Corporación acordó quedar enterada y que interin dure la licencia del Alcalde propietario, ejerza la alcaldía el 2º Teniente de Alcalde, don Domingo Sirerol Pastor, quien acepta el cargo expresado. Y sin más asuntos que tratar se levanta la sesión firmando la presente los señores concejales de que certifico.
L’església havia quedat en un estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir tabicar les portes i les finestres cremades per a que ningú poguera accedir a l’interior i passara alguna desgràcia. Aquestes obres de tapiar les portes i finestres són encarregades a l’obrer del poble i membre del sindicat de la Construcció de la CNT de Barxeta, Francisco Tormo Miñana, per cert, aquestes obres suposen a l’ajuntament un cost de seixanta-quatre pessetes.
“También se acuerda abonar con cargo al capítulo 18º (Imprevistos) la cantidad de sesenta y cuatro pesetas, que importa la justificada relación presentada por el albañil de esta localidad Francisco Tormo Miñana, por los materiales y trabajos invertidos en el tabicado y cierre de las puertas incendiadas de la Iglesia Parroquial de este pueblo, con el fin de evitar posibles desgracias al tener libre acceso a dicho edificio, visto el estado ruinoso del mismo a consecuencia del incendio del día quince del actual.”
Per què la van incendiar? L’església de Barxeta la van incendiar perquè era un acte típic i clàssic de la primavera revolucionaria del trenta-sis. No cap dubte, que la situació de l’església no era la millor, i molta gent considerava que caldria canviar la seua ubicació; doncs les camionetes que ja anaven pel poble no podien circular des de la plaça en direcció al carrer Major. El rector era sabedor de les intencions dels revolucionaris barxetans i va salvar tot l’arxiu parroquial i un copó.
Per què la van cremar el divendres dia 15 de maig? És pot aventurar que no tenien data fixada, però al veure la fogata de l’església de Rafelguaraf el dijous 14 de maig, pensarien que a Barxeta, ja no calia esperar més.
Qui va participar en els fets? No se sap amb total certesa quines persones van intervenir realment en els fets; si be en la Causa General instruïda a Barxeta, figuren tretze persones, també es cert que en posteriors judicis a persones del poble, també són acusades formalment de participar en els fets. Com sol dir-se en aquestos casos: “Ni són tots els que estan ni estan tots el què són”.
Acto seguido, por mí, el Secretario, dióse lectura integra al telegrama número 60 (sesenta) expedido por el Exmo. Sr. Gobernador civil de esta provincia, anoche a las 20 horas y 50 minutos y recibido hoy a las 8 horas y 6 minutos de hoy, por el cual se destituye al Alcalde interino, por levedad en el ejercicio.
La Corporación acordó quedar enterada y que interin dure la licencia del Alcalde propietario, ejerza la alcaldía el 2º Teniente de Alcalde, don Domingo Sirerol Pastor, quien acepta el cargo expresado. Y sin más asuntos que tratar se levanta la sesión firmando la presente los señores concejales de que certifico.
L’església havia quedat en un estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir tabicar les portes i les finestres cremades per a que ningú poguera accedir a l’interior i passara alguna desgràcia. Aquestes obres de tapiar les portes i finestres són encarregades a l’obrer del poble i membre del sindicat de la Construcció de la CNT de Barxeta, Francisco Tormo Miñana, per cert, aquestes obres suposen a l’ajuntament un cost de seixanta-quatre pessetes.
“También se acuerda abonar con cargo al capítulo 18º (Imprevistos) la cantidad de sesenta y cuatro pesetas, que importa la justificada relación presentada por el albañil de esta localidad Francisco Tormo Miñana, por los materiales y trabajos invertidos en el tabicado y cierre de las puertas incendiadas de la Iglesia Parroquial de este pueblo, con el fin de evitar posibles desgracias al tener libre acceso a dicho edificio, visto el estado ruinoso del mismo a consecuencia del incendio del día quince del actual.”
Per què la van incendiar? L’església de Barxeta la van incendiar perquè era un acte típic i clàssic de la primavera revolucionaria del trenta-sis. No cap dubte, que la situació de l’església no era la millor, i molta gent considerava que caldria canviar la seua ubicació; doncs les camionetes que ja anaven pel poble no podien circular des de la plaça en direcció al carrer Major. El rector era sabedor de les intencions dels revolucionaris barxetans i va salvar tot l’arxiu parroquial i un copó.
Per què la van cremar el divendres dia 15 de maig? És pot aventurar que no tenien data fixada, però al veure la fogata de l’església de Rafelguaraf el dijous 14 de maig, pensarien que a Barxeta, ja no calia esperar més.
Qui va participar en els fets? No se sap amb total certesa quines persones van intervenir realment en els fets; si be en la Causa General instruïda a Barxeta, figuren tretze persones, també es cert que en posteriors judicis a persones del poble, també són acusades formalment de participar en els fets. Com sol dir-se en aquestos casos: “Ni són tots els que estan ni estan tots el què són”.
Cóm era l’església? No he trobat cap fotografia, però si un dibuix d'una alumna de Barxeta que la va dibuixar en la revista “Mi escuela” que elaboraven les xiquetes de l’escola. És a la portada. miércoles, 6 de mayo de 2009
MEMÒRIA HISTÒRICA: D. ANTONIO CERDÁ TALÓN
D. Antonio Cerdá Talón era natural de Canals i en 1936 era el rector titular de Lloc Nou d’En Fenollet. A l’iniciar-se el cop d’estat del juliol, D. Antonio va veure que no estava segur a Lloc Nou i se’n va anar a amagar-se a sa casa a Canals. El dia 3 d’agost van anar a buscar-lo al seu domicili els membres del Comité de Lloc Nou.
En aquest article es pretén donar a conèixer, en fons de l’Arxiu General Històric i de la Causa General de Lloc Nou d’En Fenollet, els fets que van ocórrer entre els dies tres i quatre d’agost de 1936.
Una vegada llegit el document adjunt en format pdf, cal aclarir:
1. José Soler Ordiñana, va ser afusellat a Xàtiva el 15 de maig del 1939. Tenia 45 anys.
2. El mateix dia també van ser afusellats a Xàtiva José Ferreres Sanjuan de 28 anys i Joaquin Roca Navarro de 42 anys.
3. Julian residia a Lloc Nou d’En Fenollet però era natural de Barxeta i el seu nom complet era: Julian Sanchis Català. Va poder fugir gràcies a les gestions de Doña Remedios “La tia rubia” de la qual ja hem parlat d’ella en altres articles.
Totes les dades sobre afusellaments al País Valencià: Link “Memória Històrica: Afusellaments al País Valencià” d’aquest blog.
En aquest article es pretén donar a conèixer, en fons de l’Arxiu General Històric i de la Causa General de Lloc Nou d’En Fenollet, els fets que van ocórrer entre els dies tres i quatre d’agost de 1936.
Una vegada llegit el document adjunt en format pdf, cal aclarir:
1. José Soler Ordiñana, va ser afusellat a Xàtiva el 15 de maig del 1939. Tenia 45 anys.
2. El mateix dia també van ser afusellats a Xàtiva José Ferreres Sanjuan de 28 anys i Joaquin Roca Navarro de 42 anys.
3. Julian residia a Lloc Nou d’En Fenollet però era natural de Barxeta i el seu nom complet era: Julian Sanchis Català. Va poder fugir gràcies a les gestions de Doña Remedios “La tia rubia” de la qual ja hem parlat d’ella en altres articles.
Totes les dades sobre afusellaments al País Valencià: Link “Memória Històrica: Afusellaments al País Valencià” d’aquest blog.
viernes, 1 de mayo de 2009
1r DE MAIG DEL 2009.
VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA !!!
És l’única frase sensata que m’ix sobre el paperot que els dos sindicats majoritaris: CCOO i UGT estan tenint front a la greu crisi que estem patint. Fins quan esperaran perquè convoquen una vaga general a aquest govern del PSOE?
Hi podria parlar dels vestits de Camps, però no ho faré, podria parlar dels darrers exabruptes de Rus, però tampoc ho faré; podria parlar fins i tot del cas “Gürtel”; tampoc pense fer-ho avui. Crec que tal dia com avui toca parlar i pegar-los un tiró d’orelles ben fort a aquests sindicats, sindicalistes, alliberats i alliberades; que no “suen la samarreta” i que estan malacostumats a les subvencions que el govern de torn els transfereix en les seus nodrits comptes corrents.
Me'n recorde d'una pintada que vaig llegir a una paret d'Alcoi quan en setembre de 1980 començava a estudiar l'Enginyeria, em va cridar l'atenció; quasi trenta anys després, és plenament actual, estava escrita en castellà i deia així:
Nosotros currando
Los sindicatos pactando
Y la patronal se va forrando
Acabe ja com hi havia començat: Vergonya, cavallers, vergonya!!!
Levante-EMV 25-04-2009
domingo, 26 de abril de 2009
ROMERIA A L’ERMITA DEL PUIG 2009
Aquest diumenge calia anar a fer la pujada de l’ermita del Puig. L’Associació d’Amics de La Costera, la gent que organitza any rere any aquest acte de reivindicació; havia previst celebrar hui l’acte.
M’he trobat una altra vegada en coneguts que ja feia massa temps que no me’ls veia i ja tenia ganes de veure’ls i parlar amb ells. He de dir que he fet el trajecte de pujada i abaixada amb dos companyes de treball, dues xiques meravelloses, i que gaudeixen fent eixides senderístiques els diumenges pel matí, són Begonya l’administrativa de l’IES Vermellar de L’Olleria i Marie Angie professora de francés.
Però també m’he fet la foto de rigor amb el meu amic i company d’estudis de FP “Ube” (Josep Vicent Úbeda Bataller del Genovés i amb el meu professor de FP Rafa Buforn, el qual ens impartia l’assignatura de “Lengua”, així a seques, tal i com sona, doncs aleshores era l’única llengua vehicular. Ens hem fet la foto amb la meua senyera i amb el signe dels quatre dits, simbolitzant les quatre barres de la nostra senyera. Açò té una explicació.
Rafa Buforn va ser una brisa d’aire nou, va ser un oasi enmig del desert, va ser la primera persona que ens va introduir en el coneixement de la nostra llengua, la primera vegada que ens va ensenyar a assaborir les nostres expressions. Que si “la ela geminada”, “la ce trencada” o “les dues esses”, paraules com: “doncs, malgrat, fins i tot, aleshores, maulet i botifler i Xàtiva però no eiXàtiva).
Què bonica era la nostra llengua i ningú ens havia dit que també hi tenia una gramàtica, que els escriptors en la nostra llengua havien sigut força importants. Nosaltres els nascuts en la dècada dels seixanta també varem ser “educados en castellano, como debe ser, porque en valenciano solamente hablan las gentes de pueblo”.
Rafa Buforn ens va fer comprar i llegir llibres de Josep Piera "Rondalla del retorn”, Joan Francesc Mira “Els cucs de seda”, Vicent Ventura “Política per a un País” i d’altres més. Què difícil era llegir en valencià amb la ment estructurada en castellà. Al principi per a redactar en valencià calia pensar en castellà i traduir al valencià i després escriure.
Per les aules de “La Escuela de Formación Profesional de Játiva”, actualment IES La Costera; encara anaven “bambant” les restes dels franquisme més reaccionari i cavernícola: Luis Martí Cuerpo i Manuel Sanchis Pardo (Educació Física), Pedro Honrubia (FEN: Formación del Espíritu Nacional, és a dir l’Educació per a la Ciutadania del règim de Franco). El director, aleshores Don Ricardo Gironés, “El pèrit” mai estava més de deu minuts en l’aula, al poquet d’entrar, ja estava tocant a la porta:”Da uzté zu permizo, Don Ricardo que pregunta por uzté el zeñò ...” i deia qualssevol nom el conserge “El zeñó Antonio” que era andalús; però l’encomanda no era certa. Anys després em vaig assabentar que Don Ricardo se’n tenia que anar a complir en altres obligacions de les seues diverses ocupacions.
Enmig d’aquesta situació Rafa Buforn ens va explicar el sentit del termes “maulet” i “botifler”, des d’aleshores, per al meu amic Ube i per a mí, els professors abans anomenats, a més de ser uns franquistes també serien uns botiflers.
Per tot açò i per moltes coses més, gràcies Rafa!!!
El nostre homenatge
M’he trobat una altra vegada en coneguts que ja feia massa temps que no me’ls veia i ja tenia ganes de veure’ls i parlar amb ells. He de dir que he fet el trajecte de pujada i abaixada amb dos companyes de treball, dues xiques meravelloses, i que gaudeixen fent eixides senderístiques els diumenges pel matí, són Begonya l’administrativa de l’IES Vermellar de L’Olleria i Marie Angie professora de francés.
Però també m’he fet la foto de rigor amb el meu amic i company d’estudis de FP “Ube” (Josep Vicent Úbeda Bataller del Genovés i amb el meu professor de FP Rafa Buforn, el qual ens impartia l’assignatura de “Lengua”, així a seques, tal i com sona, doncs aleshores era l’única llengua vehicular. Ens hem fet la foto amb la meua senyera i amb el signe dels quatre dits, simbolitzant les quatre barres de la nostra senyera. Açò té una explicació.
Rafa Buforn va ser una brisa d’aire nou, va ser un oasi enmig del desert, va ser la primera persona que ens va introduir en el coneixement de la nostra llengua, la primera vegada que ens va ensenyar a assaborir les nostres expressions. Que si “la ela geminada”, “la ce trencada” o “les dues esses”, paraules com: “doncs, malgrat, fins i tot, aleshores, maulet i botifler i Xàtiva però no eiXàtiva).
Què bonica era la nostra llengua i ningú ens havia dit que també hi tenia una gramàtica, que els escriptors en la nostra llengua havien sigut força importants. Nosaltres els nascuts en la dècada dels seixanta també varem ser “educados en castellano, como debe ser, porque en valenciano solamente hablan las gentes de pueblo”.
Rafa Buforn ens va fer comprar i llegir llibres de Josep Piera "Rondalla del retorn”, Joan Francesc Mira “Els cucs de seda”, Vicent Ventura “Política per a un País” i d’altres més. Què difícil era llegir en valencià amb la ment estructurada en castellà. Al principi per a redactar en valencià calia pensar en castellà i traduir al valencià i després escriure.
Per les aules de “La Escuela de Formación Profesional de Játiva”, actualment IES La Costera; encara anaven “bambant” les restes dels franquisme més reaccionari i cavernícola: Luis Martí Cuerpo i Manuel Sanchis Pardo (Educació Física), Pedro Honrubia (FEN: Formación del Espíritu Nacional, és a dir l’Educació per a la Ciutadania del règim de Franco). El director, aleshores Don Ricardo Gironés, “El pèrit” mai estava més de deu minuts en l’aula, al poquet d’entrar, ja estava tocant a la porta:”Da uzté zu permizo, Don Ricardo que pregunta por uzté el zeñò ...” i deia qualssevol nom el conserge “El zeñó Antonio” que era andalús; però l’encomanda no era certa. Anys després em vaig assabentar que Don Ricardo se’n tenia que anar a complir en altres obligacions de les seues diverses ocupacions.
Enmig d’aquesta situació Rafa Buforn ens va explicar el sentit del termes “maulet” i “botifler”, des d’aleshores, per al meu amic Ube i per a mí, els professors abans anomenats, a més de ser uns franquistes també serien uns botiflers.
Per tot açò i per moltes coses més, gràcies Rafa!!!
El nostre homenatge
domingo, 12 de abril de 2009
MEMÒRIA HISTÒRICA: PRIMER PLE FRANQUISTA A BARXETA
El diumenge 12 d’abril de 1931 es van celebrar les primeres eleccions municipals a Barxeta i a Espanya, les quals van originar la proclamació de la II República dos dies més tard, el dimarts 14 d’abril. Era la primera vegada en la Història, que Espanya accedia a un nivell de democràcia, mai abans aconseguida. Però la República va ser efímera i oficialment, l’1 d’abril de 1939, va deixar pas al nou estat corporatiu sota la dictadura del general Franco. El goig per la República tan sols va durar huit anys.Un mateix 12 d’abril, però de 1939, és a dir, ha fet setanta anys; a Barxeta es celebrava en la "Sala Capitular", el ple de constitució del nou ajuntament franquista. Va ser nomenat alcalde José Vilar Botella.
La transcripció de l’acta és la següent:
ACTA DEL 12-04-1939
En Barcheta a doce de abril de mil novecientos treinta y nueve, Año de la Victoria, siendo hoy a las veinte horas, reuniéndose en el Salón de Sesiones de esta Casa Consistorial, los señores que al margen se expresan, los cuales constituyen la totalidad del Ayuntamiento de esta población, bajo la presidencia del señor Alcalde don José Vilar Botella, el cual a la hora expresada declaró abierta la sesión siendo leída y aprobada el acta de la anterior.Acto seguido y con antecedentes necesarios y conocimiento suficiente de los asuntos que a continuación se expresan, se adoptaron por unanimidad los siguientes acuerdos:
1º. Constituir las siguientes Comisiones y Delegaciones que integran este Ayuntamiento, con las siguientes personas.
POLICIA URBANA Y OBRAS: Felipe Inza y Sierra.
CULTURA Y SANIDAD: Joaquin Bixquert Juán.
VIGILANCIA Y GUARDERIA: Joaquin Roca Cabanes.
FESTIVIDADES Y CULTOS: Joaquin Gaspar Huet Tortosa.
ABASTOS, REPESO Y AUXILIO SOCIAL: Juan Garcia Tudela.
CEMENTERIOS Y QUINTAS: Félix Sanchis Boscá.
HACIENDA Y PRESUPUESTOS: José Vilar Botella y Joaquin Roca Cabanes.
2º. A continuación se acuerda celebrar sesión semanal los viernes a las veinte horas en primera convocatoria y a las veintidós en segunda.
3º. Seguidamente se acuerda proceder a reponer en los cargos que tenían en 1er de marzo y 18 de julio de 1936 el Guarda municipal jurado, Francisco Albiol Fuster y el médico titular don José Segura Gisbert.
4º. Igualmente, se acuerda designar al Concejal don Joaquin Roca Cabanes para Juez Instructor para la depuración de los empleados y funcionarios de este municipio, en cumplimiento de lo dispuesto en la Orden de Gobernación de fecha 12 de marzo de 1939 (Boletín del Estado de igual mes) ateniéndose en cuanto a los empleados temporeros e interinos a lo prevenido en el artículo14 de la mencionada Orden.
5º. Asimismo, se acuerda sancionar con la multa de cinco pesetas a los vecinos que no pusieron colgaderas en sus respectivas viviendas los días que se ordenó por la Autoridad local para festejar el triunfo del Glorioso Movimiento Nacional, formándose a tal efecto la oportuna relación.
6º. También se acuerda designar Vigilante nocturno o Sereno al vecino José Canet Alberola que reúne las condiciones para ello, abriéndose a este fin el oportuno expediente para en definitivo nombramiento en propiedad con el sueldo de trescientas sesenta y cinco pesetas anuales pagaderas mensualmente.
Igualmente se acuerda proponer al Sr. Administrador de de Correos de Manuel, al vecino Julián Alcoriza Expósito, para el cargo de cartero peatón de este pueblo a Manuel, verificando con esta propuesta la destitución de la actual cartera, Victoria Tormo Flores, por no merecer la confianza de este Ayuntamiento y Falange Local, por su reconocida desafección al Glorioso Movimiento Nacional y su Caudillo.
Y sin mas asuntos de que tratar a las veintitrés horas se levanta la sesión, cuya acta firman los señores asistentes, de que yo el secretario, certifico.
CULTURA Y SANIDAD: Joaquin Bixquert Juán.
VIGILANCIA Y GUARDERIA: Joaquin Roca Cabanes.
FESTIVIDADES Y CULTOS: Joaquin Gaspar Huet Tortosa.
ABASTOS, REPESO Y AUXILIO SOCIAL: Juan Garcia Tudela.
CEMENTERIOS Y QUINTAS: Félix Sanchis Boscá.
HACIENDA Y PRESUPUESTOS: José Vilar Botella y Joaquin Roca Cabanes.
2º. A continuación se acuerda celebrar sesión semanal los viernes a las veinte horas en primera convocatoria y a las veintidós en segunda.
3º. Seguidamente se acuerda proceder a reponer en los cargos que tenían en 1er de marzo y 18 de julio de 1936 el Guarda municipal jurado, Francisco Albiol Fuster y el médico titular don José Segura Gisbert.
4º. Igualmente, se acuerda designar al Concejal don Joaquin Roca Cabanes para Juez Instructor para la depuración de los empleados y funcionarios de este municipio, en cumplimiento de lo dispuesto en la Orden de Gobernación de fecha 12 de marzo de 1939 (Boletín del Estado de igual mes) ateniéndose en cuanto a los empleados temporeros e interinos a lo prevenido en el artículo14 de la mencionada Orden.
5º. Asimismo, se acuerda sancionar con la multa de cinco pesetas a los vecinos que no pusieron colgaderas en sus respectivas viviendas los días que se ordenó por la Autoridad local para festejar el triunfo del Glorioso Movimiento Nacional, formándose a tal efecto la oportuna relación.
6º. También se acuerda designar Vigilante nocturno o Sereno al vecino José Canet Alberola que reúne las condiciones para ello, abriéndose a este fin el oportuno expediente para en definitivo nombramiento en propiedad con el sueldo de trescientas sesenta y cinco pesetas anuales pagaderas mensualmente.
Igualmente se acuerda proponer al Sr. Administrador de de Correos de Manuel, al vecino Julián Alcoriza Expósito, para el cargo de cartero peatón de este pueblo a Manuel, verificando con esta propuesta la destitución de la actual cartera, Victoria Tormo Flores, por no merecer la confianza de este Ayuntamiento y Falange Local, por su reconocida desafección al Glorioso Movimiento Nacional y su Caudillo.
Y sin mas asuntos de que tratar a las veintitrés horas se levanta la sesión, cuya acta firman los señores asistentes, de que yo el secretario, certifico.
viernes, 10 de abril de 2009
DIVENDRES SANT: MA MARE TÉ UNA OBLIGACIÓ
El Divendres Sant sé que és un dia especial per a ma mare. En tal dia com hui, les persones que es volen ensenyar la “Presa d’ull” i/o “Passar la llista” van a que ma mare els ensenye l’oració corresponent.
Anem per parts i no correguem. La “Presa d’ull” consisteix en una cerimònia per la qual, és lleva el “mal d’ull”. Però sé per experiència que les persones que venen a que ma mare els faça “La presa d’ull”, és perquè els xiquets ploren per la nit o estan “desficiosos” pel dia. Per al cerimonial fa falta un cresol amb oli i un got quasi ple d’aigua.
Per iniciar la litúrgia en primer lloc, cal mullar el dit índex en l’oli del cresol i és diu una oració damunt del got amb l’aigua, el dit índex remullat amb oli va fent creus en el cantell del got i al finalitzar l’oració, esguites l’oli del dit dins del got. Si la gota no es desfà , la criatura no és “Presa d’ull” en canvi, si la gota d’oli s’escampa damunt l’aigua del got, si és ”Presa”; el got amb l’aigua és tira al sòl fent una creu i recitant una altra oració. Aquesta operació es repeteix tres vegades. Si l’operació “ha provat”, a la que fa tres, la gota d’oli en el got no s’escampa i teòricament, el xiquet o la xiqueta ja és bé.
A la foto es pot observar el cresol que utilitza ma mare. “Amb eixe cresol, mon pare aparellava el burro totes les dies, doncs no hi teníem llum a les cases, i els homes se’n anaven molt abans de clarejar”- recorda ma mare.
L’altra litúrgia és “La medida” o com també es diu “Passar la llista”. En aquest cas el malalt és troba indispost, té una “parà” i quasi sempre és deguda a una mala digestió o que “algo li ha sentat mal”. “Ai Sunsioneta, passa’m la llista que me s’ha parat un mosset”. I després de la primera passada ma mare li respon: “Ai xica, si tens una parà hasta el cap!!!”
En aquesta litúrgia cal agafar un mocador gran i mesurar tres colzades de la persona que va a iniciar l’operació. La persona malalta agafa una punta i se la fica al voltant del melic i és recita una oració. Si la persona no té “parà”, a la tercera colzada, la mà s’ha quedat més curta que el mocador: Misteri!!! O si la persona hi en té “parà”, a la tercera polzada la mà s’ha fet més llarga que el mocador i arriba fins el cap (també misteri!!!). L’operació és repeteix als dos costats i en la part de darrere i sempre a l’altura de la cintura.
Finalment, es recita una oració fregant els dits al voltant del melic i quasi sempre la persona que ho fa o badalla o eructa.
“Mare ha vingut hui també algú a ensenyar-se-ho” – li he preguntat a ma mare. “Si fill meu, n’han vingut dos (m’ha dit el noms), una volia saber la “Presa d’ull” i l’altra “Passar la llista”. I s’ha guardat els dos paperets on té escrites les oracions corresponents, de segur que el proper any els tornarà a traure.
Per iniciar la litúrgia en primer lloc, cal mullar el dit índex en l’oli del cresol i és diu una oració damunt del got amb l’aigua, el dit índex remullat amb oli va fent creus en el cantell del got i al finalitzar l’oració, esguites l’oli del dit dins del got. Si la gota no es desfà , la criatura no és “Presa d’ull” en canvi, si la gota d’oli s’escampa damunt l’aigua del got, si és ”Presa”; el got amb l’aigua és tira al sòl fent una creu i recitant una altra oració. Aquesta operació es repeteix tres vegades. Si l’operació “ha provat”, a la que fa tres, la gota d’oli en el got no s’escampa i teòricament, el xiquet o la xiqueta ja és bé.
A la foto es pot observar el cresol que utilitza ma mare. “Amb eixe cresol, mon pare aparellava el burro totes les dies, doncs no hi teníem llum a les cases, i els homes se’n anaven molt abans de clarejar”- recorda ma mare.
L’altra litúrgia és “La medida” o com també es diu “Passar la llista”. En aquest cas el malalt és troba indispost, té una “parà” i quasi sempre és deguda a una mala digestió o que “algo li ha sentat mal”. “Ai Sunsioneta, passa’m la llista que me s’ha parat un mosset”. I després de la primera passada ma mare li respon: “Ai xica, si tens una parà hasta el cap!!!”
En aquesta litúrgia cal agafar un mocador gran i mesurar tres colzades de la persona que va a iniciar l’operació. La persona malalta agafa una punta i se la fica al voltant del melic i és recita una oració. Si la persona no té “parà”, a la tercera colzada, la mà s’ha quedat més curta que el mocador: Misteri!!! O si la persona hi en té “parà”, a la tercera polzada la mà s’ha fet més llarga que el mocador i arriba fins el cap (també misteri!!!). L’operació és repeteix als dos costats i en la part de darrere i sempre a l’altura de la cintura.
Finalment, es recita una oració fregant els dits al voltant del melic i quasi sempre la persona que ho fa o badalla o eructa.
“Mare ha vingut hui també algú a ensenyar-se-ho” – li he preguntat a ma mare. “Si fill meu, n’han vingut dos (m’ha dit el noms), una volia saber la “Presa d’ull” i l’altra “Passar la llista”. I s’ha guardat els dos paperets on té escrites les oracions corresponents, de segur que el proper any els tornarà a traure.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)