MA TIA INÉS

Fa unes dies vaig estar a ma casa (ma casa sempre serà la del carrer Sant Roc 41, malgrat que allí habite la meua germana i ma mare), només entrar a la saleta, ma mare m’ofereix “l’hamaca” de tota la vida i engega el ventilador, per tal de rebaixar el sufocant calor. Me’n vaig al moble-bar de la televisió i agafe la botella de JB, un got i un glaçó; i una xorrada fins que “sure el glaçó”.

- Ai fill meu, t’agrada això? No pots negar de qui eres fill i nét. Quan venia el teu avi Enrique de visita, sempre li posava una copeta de conyac i mai dia que no. I si es ton pare, ja ho saps, de postres no li podia faltar els dos cacauets i el traguet de vi.

Mare, traga’m la caixa de les fotos que ja fa temps que no les repassem. I a la segona o tercera foto, ix la de ma tia Inés.

- La tia Inés, pobreta. Mira que guapa era de jove! La meua cosina no va tindre sort en esta vida.

- Això com és? Compte’m!

I ma mare es posa a recordar:

En les primeries del segle XX tenir filles era una “desgracia” per a la família, doncs tan sols podien treballar “ficant-se en amo” i esperar a poder aconseguir casar-se amb un “bon partit”, açò és, en un home ric. Els fills solien treballar a partir dels deu anys, en dues tasques sobretot, de pastorets dels molt abundants ramats que hi havia aleshores en Barxeta o aiguaders en les grans finques del terme.

La meua cosina era molt guapa però tenia una pega molt gran per als temps que corrien. No podia tindre fills i això abans es mirava i molt i per això es va casar en el seu marit, Manolo. Ara, que amb ell, va estar com una reina tota la vida fins que es va morir i per cert, molt jove, la pobra.

Era molt amiga de la tia Clodomira, que també era molt guapa i molt atractiva. Mira si eren guapes que es van traure una cançoneta:

Inés y Clodomira
Se lo han creído un rato
No los quieren jornaleros del campo
Los quieren guardias de asalto.

Inés Micó Tormo era cosina germana de ma mare. La meua àvia Assumpció eren sis germanes i dos germans: Amparo, Virtudes, Casimiro, Carmen, Assumpció, Aurelia, Maria i Victoriano Tormo Segarra. Inés era filla d’Amparo, a més tenia altres dues germanes Mari Pepa i Amparo.

1r ANIVERSARI

15 d’agost de 2009. Aquest dia el meu blog compleix el primer any. Un any escrivint “En primera persona” sobre temes que m’eixien del més interior, han sigut casualment, 52. Tinc clar que aquest blog no és una obligació; escric quan m’apeteix i sobre el tema que considere que he de dir alguna cosa o donar alguna informació.

Tinc present la frase: “Eres com escrius i escrius com eres”. M’agrada escriure i també recordar coses, fets, històries; per sort, tinc molta memòria i tinc guardats molts records, meus i de la meua família.

Per finalitzar i agafant el fil del primer article, aniré a felicitar a ma mare i la meua germana, doncs avuí quinze d’agost és la seua onomàstica. “Salut i fins l’any que ve” li diré a ma mare, i ella, com sempre, en contestarà: “En vida teua fill meu”.

L'ASCENSIÓ A LA CORSA

Tenia ganes de pujar una altra vegada a La Corsa (435 m) i finalment, ho vaig fer el dissabte 8 d’agost. Des de que s’havia senyalitzat el sender de la Serra de La Corsa i Requena (PR CV 366) a finals del 2008, que encara no havia tingut l’ocasió de pujar al caramull.

Eixírem de Barxeta una colla de quatre amics a les set en punt i arribarem al cim a les vuit i vint. Va ser una pujada suau i molt dolça, només fer cim, ensumarem amb força i gaudirem de la vista amb que ens regalava La Corsa. Traguérem de la bústia el llibre de signatures i deixàrem la nostra visita. Unes fotos de rigor i de tornada cap a casa, doncs “Lorenzo” ja es deixava sentir amb força.

Tornarem pel Barranc del Portixol. Heu vaig explicar als companys. Aquest indret era el pas natural de la comarca de la Ribera i de La Costera per anar a la Vall d’Albaida. No fa massa anys les rècules amb llenya per als forns de La Ribera o els soldats que anaven al quarter d’Albaida des de La Ribera, anaven pel barranc dels Dos Germans entre Rafelguaraf (La Ribera baixa) i Barxeta (La Costera) i des de Barxeta pel barranc de L'Atmetller enfilaven cap al barranc del Portixol, que delimita els termes municipals de Genovés i Barxeta cap al terme de Benigànim (La Vall d’Albaida).

Al terme de Barxeta, ademés de La Corsa, cal pujar La Barcella, la Judia, La Costera de López, El Migalmud, La Mallada i el Castellet.

ELS CARRICOLARS D’AGOST

Dia 1 d’agost de 1.935 el dia és a punt de clarejar, dalt de les eres ja han pujat dos homes de Barxeta, ells són el tio Batiste “El rull” (Bautista Català Bravo) i Vicent Ballester Pérez. Les eres són el punt més alt del poble de Barxeta i es per tant, el millor punt des del qual es pot observar l’eixida del sol. Han començat els Carricolars.

Els dos homes es concentren i miren el punt exacte pel qual ix el sol, es fixen en les línies que dibuixa el cel, observen els núvols i fent una barreja de totes aquestes observacions, esbrinen com serà el mes de gener del 1936. Els dos homes es comenten: “El gener serà molt gelat i sec, a penes plourà, però hi hauran fortes gelades”.

Com han pronosticat el temps que farà al gener? Els Carricolars han començat el dia 1 d’agost i finalitzaran el dia 12. Cada u dels dotze dies, un per mes, el tio Batiste i el tio Vicent, estaran en les eres rebent l’eixida del sol i pronosticaran el temps que farà al proper febrer, en funció de les observacions que facen el dia 2. El dia 3 per a març, i així successivament fins que arribe el dia 12 en el qual faran el pronòstic del desembre.

Aquest event era habitual en la primera meitat del segle XX, quan la meteorologia era una ciència que començava a obrir-se pas. En cada poble sempre hi havia algú encarregat d’interpretar els Carricolars. Començaven tal dia com hui dia u d’agost i finalitzaven el dia 12. Quasi sempre encertaven.

M’han dit que s’anomena Carricolars, malgrat que no he pogut trobar enlloc aquesta definició.

CENTENARI DE “LA SETMANA TRÀGICA" 1909-2009

Aquesta setmana es compleix el centenari d'aquells set dies convulsos coneguts com la Setmana Tràgica. Dilluns 26 de juliol de 1909 dóna inici a Catalunya una vaga general que finalitza una setmana més tard amb un balanç de 78 morts i 2.000 processats.

La Setmana Tràgica va tindre un brutal cost humà: un centenar de morts, ferits, destruccions. La repressió va ser molt dura i va culminar amb el juí sense garanties i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna.

Enllaços

Documentos RNE

NI EN ANGLÉS NI EN CASTELLÀ NI EN VALENCÌA

El TSJ-CV ha anulat l'obligatorietat d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglés. Ni en anglés, ni en castellà ni en valencià… ni en cap llengua. Què vullgueu que us diga? Sincerament a mí se’m representa la Formación del Espíritu Nacional (FEN), els textos del Movimiento; per tal d’adoctrinar-nos, però en clau zapateril.

Ni EpC ni FEN; als nostres alumnes els fa falta més ensenyament en l’àmbit cientìfic-tecnologic, i m’explique.

El PSOE, eixe partit tan progressista i modern, eixe partit que ens va dur la LOGSE, la pitjor Llei d’Educació en tota la Història de l’ensenyament. Eixe partit, que va promete un ordinador portàtil per professor, eixe partit defensor de les noves tecnologies perquè estem immersos en el segle XXI, eixe partit que l’únic canvi en aquest context, ha sigut canviar el nom de l’assignatura d’Informàtica per TIC (Tecnologies de la informació i de la Comunicació).

Aquesta gent tan progressista va i lleva l’assignatura de Tecnologia en el segon curs de l’ensenyament de l’ESO, i ni tan sols augmenta el nombre d’hores lectives en primer curs de dues a tres hores. On està el progrés de la mesura? On està eixa tasca educativa envers l’ensenyament de les noves tecnologies a tota una generació d’alumnes?

Aquest discurs no els interessa, i com no els interessa tan sols es preocupen d’atacar i criticar al conseller d’educació d’un partit botifler de dretes (PP), al qual, cada vegada més, intenta assemblar-se més a ell i imitar-lo el partit botifler d’esquerres (PSOE).

LA MORT EN DIRECTE

Ens va visitar a Barxeta. No res feia pensar que la vesprada finalitzaria de la forma que ho va fer. Va ser quasi una hora d’esglai, d’esperança i finalment d’impotència i de tristor. Et visita la “senyora de la dalla” en l’instant menys pensat i t’heu has de deixar tot i anar-te’n amb ella.

A Jesús se’l va endur en Barxeta, no va respectar ni a res ni a ningú. No va respectar l’ambient de festa que es respirava a Barxeta; un poblet com la mà i any rere any està aconseguint de la seua volta a peu, que hi siga una de les millors organitzades i més boniques de tot arreu del País. El va escollir, el va cridar... i se’l va endur.

Jesús Chulià Piera va entrar en meta cansat com tots, és normal, però a l’instant es va trobar malament, li passava algo estrany, es trobava d’una forma rara, cansat, fatigat, si; però tenia unes altres sensacions diferents a les que havia tingut al llarg de les nombroses curses que hi havia fet. Els corredors ens coneguem, sabem el que ens passa quan en una cursa d’estiu, sota una calor sufocant entres en meta. Has deixat de córrer i si et pares de seguida i no vas caminant, eixa tensió que encara mantens et fa marejar un poc.

Però a Jesús, la primera dallada el va fer caure desplomat a terra. Els serveis mèdics treballaren de fort i calent, companys que també havien participat en la cursa i que eren metges, intentaven ajudar; igualment, dos infermeres de Barxeta que estaven entre el públic també col·laboraven per tal de reanimar-lo. Però tot va ser inútil.

Jesús va morir la vesprada del dissabte divuit de juliol a Barxeta, després de finalitzar la VII Volta a Peu a Barxeta de 9100 m. Va morir amb les sabatilles calçades. Jo, en primera persona; vaig romandre allí tota l'estona.

In Memoriam Jesús Chuliá Piera (Dorsal 1002)