LA FINCA DE LA CASA LLIGA 1936-1939

El dia vint-i-dos d'abril de 1942, el Fiscal Instructor de la causa General de Valencia Leopoldo Castro Bay dicta una providència al jutjat de Xàtiva per a que cite a declarar a un llistat de veïns, els quals presumptament han sigut objecte de requises, incautacions i robatoris de les seues propietats, tan de tipus urbà com rústic durant el període 1936-1939. Segons la providència dictada, tots els citats:

"… que todos ellos manifiesten los daños que les fuera causados en las fincas de su propiedad que les fueron incautadas en periodo revolucionario precisando fechas, quines[sic] lo realizaron, si obraban por propia iniciativa o por orden de otras personas, entidad o Comité, valor de lo sustraído o incautado y si ha sido o no recuperado en poder de quién se encontraba; sirviéndose devolver la presente una vez cumplimentada.

Dios guarde a Ud. muchos años

Valencia a 22 de abril de 1942

EL FISCAL INSTRUCTOR

(Signatura de Leopoldo castro Bay)

El jutge de Xàtiva era aleshores Vicente Barona Sanchís i el secretari del mateix jutjat era Carlos Sarthou i el dia vint-i-quatre d'abril del 1942, dues dies més tard cita entre d'altres a declarar a D. José Sanchiz de Quesada, el marqués de Valderas propietari d'una finca molt extensa a Barxeta coneguda popularment  com "La Casa Lliga".

El Marqués de Valderas, D. José Maria Sanchiz i Quesada (06-05-1872 / 09/03/1952)

 

Pel seu propi interés històric i també per a recordar uns fets que pareix ser, no els agrada recordar a un bon grapat de gent. Transcrivim la declaració literal del Marqués de Valderas. Esta declaració original està en la Causa General de Xàtiva en les pàgines 245 i 246.També us facilite el següent enllaç directe:

https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/4182564

 

DECLARACIÓN DE D. JOSÉ SANCHIZ QUESADA:/

Seguidamente comparece el anotado al margen el cual juramentado en debida forma é interrogado por el Sr. Juez, manifiesta: Que se llama como queda dicho, de sesenta y nueve años, casado, Comandante Retirado de Artillería, natural de Madrid, residente en esta Ciudad, Portal d la Granja nº2.

Que durante el periodo Revolucionario, se incautaron de todas las fincas de su propiedad, de este Distrito, o sea cuatro casas de eta Ciudad, otras tres en Gandía y en cuanto á fincas rústicas unas doscientas hanegadas de este término municipal, unas nueve mil hanegadas en término de Barcheta, de Monte y labor, unas ciento sesenta en término de Gandía; unas ochenta en término de Manuel; y todo el resto de fincas Urbanas y Rústicas del término de Madrid, y de Alcorcón y algunas de escasa cabida de Extremadura.

Que le produjeron daños normes, por tala de árboles, y recogida completa del fruto que se encontraba en los naranjos; en el término de Barcheta, unas cuarenta mil arrobas de naranja Guacinton, que estaba pendiente en el árbol; talas de unos siete mil pinos, que vendieron en setenta mil pesetas, recogida de unas doce mil arrobas de naranjas que había pendiente en este término, y otras cinco mil de la finca de Manuel.

Que la incautación se verificó por el mes de Agosto de 1936, que se hizo por orden del Comité Revolucionario; que el valor de los daños causados, añadiendo las tres mil cabezas de ganado que le fueron robadas, están incalculable, que no se puede fijar fácilmente con cifras exactas y concretas, pero desde luego ascienden á más de dos millones de pesetas y que el valor de lo incautado no se puede calcular tampoco con exactitud, pues en la actualidad ha disminuido el valor de los mismos en la mitad, dado el estado deplorable en que han quedado por la incautación. Que ha recuperado todas las fincas incautadas, exceptuado el ganado robado y los animales de labranza, los que al ser recuperados después de la liberación, se encontraban abandonados.

Leída la anterior declaración, se ratifica en ella el declarante, y firma con el Sr. Juez de que yo el Secretario, certifico.

 

(Apareixen les signatures del jutge, Vicente Barona Sanchis, del secretari Carlos Sarthou i del declarant José Sánchiz Quesada.)

 

Açò també pertany a la Memòria Històrica. Ells testimonis de la memòria oral dels barxetans, que malauradament cada vegada ja queden menys confirmen el relat dels fets ocorreguts en la finca de la Casa Lliga.

 

EL NOU ESPAI MEMORIAL A XATIVA

El dimarts 28 de març va ser inaugurat a Xàtiva un espai memorial per a recordar a les víctimes de la guerra civil i del franquisme. La noticia apareixia a la secció comarcal del periòdic Levante-EMV a la televisió Comarcal TV i altres mitjans digitals comarcals, Portal de Xàtiva i Diari Digital.

Segons la noticia abans esmentada als diferents mitjans, es tractava d'una escultura de nom "En defensa de la vida" i estava realitzada per l'artista Inmaculada Abarca, amb la qual, es pretenia "recordar les vides de les 81 persones injustament  assassinades durant la dictadura per part del bàndol franquista" i on es troben "veïns de Xàtiva però també d'altres localitats". El divendres 31 de març vaig anar pel matí a Xàtiva a l'Avinguda de les Corts Valencianes per tal de visitar el monument.

Després de recórrer tot el conjunt i llegir les plaquetes amb el nom, poble i data de defunció de les persones recordades en aquest espai, he comprovat que han fet servir la genial i imprescindible obra d'investigació històrica de Vicent Gabarda Cebellan, "El cost humà de la repressió al Pais Valencià (1936-1939)". Han seleccionat els noms de les persones amb lloc de defunció a Xàtiva, bé a la  "tàpia del cementeri", o en la "presó comarcal".

Una vegada exposada aquesta introducció he de fer unes quantes observacions al conjunt del memorial en qüestió:

-  D. José Medina Maravall, alcalde de Xàtiva de 1931 a 1936, elegit de forma democràtica i militant del PURA, la data de defunció que figura a la plaqueta del 23-02-1936 és incorrecta, va ser exactament un any més tard, segons consta en la certificació de l'extracte de l'acta de defunció (CG de Xàtiva pàg.52) va ser assassinat al terme municipal d'Albalat dels Sorells. Per tant i segons la informació de la noticia, pot haver una certa confusió, doncs  no va ser una de les persones  "injustament  assassinades durant la dictadura per part del bàndol franquista". Van ser acusats de la seua mort, un grup de milicians de a CNT-FAI.  

- Si figura aquesta persona, morta abans de l'u d'abril del 1939, jo em pregunte, per quina raó no estan representades també les quaranta-dues víctimes xativines i xativins que també figuren en l'esmentada obra de Vicent Gabarda a les pàgines 322, 323 i 324?

- Segons fa constar la placa, les víctimes d'aquest memorial "pagaren amb la seua vida la lluita per la Democràcia". Cal aclarir que la majoria de víctimes pertanyen a la CNT, a l'UGT i al PSOE, i aquests aleshores no defensaven la democràcia, la seua lluita front al feixisme era pels ideals de la Revolució Social. Revolució i Democràcia són termes antagònics i excloents.

- i el punt més polèmic de totes aquestes observacions i és que  malauradament, entre les víctimes, apareix al menys una persona no mereixedora de figurar en aquest memorial. És una persona amb les mans tacades amb sang, molta sang. Un element que com descriu Vicent Gabarda sota l'epigraf "El terror rojo" a la pàgina 51; eren "escopeters que van obrar per iniciativa pròpia imposant les seues iniciatives als comités". Tanmateix aquest  fet individual i excepcional no ha de minvar en absolut la memòria i el record de la resta.

Aquesta persona, José Soler Ordiñana de Lloc Nou d'En Fenollet, amb les seues accions, es va dur per endavant la vida de molts innocents i va condemnar irremediablement a l'afusellament dels membres dels comités on havia passejat a alguna víctima, anomene un exemple documentat, els quatre membres del comité del Pla de Corrals, van ser injustament afusellats sumaríssimament el 10 d'agost de 1939 a les tàpies del cementiri d'Alzira, en represàlia per la mort de José Soler Andrés el 6 de novembre de 1936. (Els quatre del Pla de Corrals pàgines 127-158, dins l'obra Memorial de Xàtiva 1939, la societat civil davant la memòria històrica, Ulleye 2016).

El comité revolucionari de Barxeta, del qual formava part el meu avi Enrique Soler Tormo (1897-1967), sempre es van negar a entregar a l'anomenat escopeter a qualsevol persona del poble o alguna de les moltes més, sobretot de Simat i de El Genovés que hi havia amagades per les cases del poble, amb el consentiment del comité. Una víctima tan sols que haguera delatat i haurien consentit en entregar, a la fi de la guerra afusellen a tot el comité de Barxeta o bé per acció o bé per omissió.

Si les nombroses patrulles d'escopeters que recorrien per tot arreu del País Valencià s'hagueren dedicat a matar feixistes en el front de guerra i no covardament a la rereguarda i molt lluny del front, tal vegada el transcurs de la guerra hauria sigut diferent.

Finalment aporte una reflexió: En èpoques pretèrites i de foscor, ens recordaren en les façanes de les esglésies els noms dels caiguts d'un bàndol de la guerra civil, en democràcia van llevar tots els noms i ja no hi havia cap recordatori i ara caiguem en el mateix sectarisme del franquisme i recordem en parcs i jardins tan sols a les víctimes de l'altre bàndol de la guerra civil.

No caldria alçar un monument recordatori per a totes les víctimes de Xàtiva amb un epígraf tan simple com per exemple les paraules d'Azaña: Pau, pietat i perdó ???

 

LA CARTA POBLA DE BARXETA

Aquest any de 2017 es commemora un aniversari molt especial, es tracta del quatre-cents aniversari de la carta pobla de Barxeta, la qual es va atorgar el dia onze d'octubre del 1617.

Transcripció de la primera pàgina de la carta pobla de Barxeta.

Arxiu del regne de València.

La carta pobla  és un document públic lliurat per una autoritat a un grup de persones per a poblar un espai. Com document públic que era s’atorgava davant notari i del seu contingut se’n feien tres còpies: una quedava en els protocols notarials, una altra es lliurava a l’atorgant i l’altra a la nova població. Els elements que necessàriament hauran d’estar presents en una Carta de Poblament són:

- Una autoritat: El rei, el senyor feudal, etc. L’autoritat té dret a exigir el cobrament d’unes determinades rendes i a més exercirà la jurisdicció judicial en un grau variable segons el tipus de senyoriu.

- Un territori o senyoria. L’autoritat posseeix una terra amb un domini eminent o directe que li atorga dret a cobrar rendes. Cedeix l’ús de la terra, o domini útil, als seus vassalls per que siga treballada i a canvi paguen unes rendes. De vegades indiquen també la part de terra que correspon a cada poblador, si és de regadiu o de secà i l’ús que es pot fer de la terra no cultivada: pastures, aprofitament del bosc per a llenya, aprofitament dels recursos minerals, etc.

- Un grup de pobladors. Normalment a les cartes de poblament apareix una relació nominal dels nous pobladors. Els pobladors rebien el domini útil de la terra i com a contraprestació pagaven rendes: quantitats en espècie i en diners que s’estipulaven a les cartes. A més s’indica a les cartes que haurien d’estar sotmesos a la jurisdicció senyorial, haurien de fer ús obligatori de les seues regalies o monopolis (molí, forn, hostal, taverna, etc

- Una organització jurídica. La carta no s’atorga a persones individuals sinó a una persona jurídica que és la col·lectivitat dels pobladors que es farà responsable del govern i organització de la vila. Aquestes comunitats elegeixen unes autoritats que entre els cristians són el justícia, els jurats, i altres funcionaris.

La Barxeta islàmica caldria remuntar-la tal vegada a mitjan segle X, quan l'autoritat corresponent del castell de Xàtiva ordenà assentar un grup de colons musulmans a la zona. Després de la conquesta cristiana, el rei Jaume I lliurà l'alqueria de Barxeta al cavaller aragonés Pere Sabata el dia 10 de maig del 1248 segons consta al Llibre del Repartiment.

*************************************************************************

3.024.- A Pere Sabata, en propietat franca i lliure, unes cases a Xàtiva, i tota l'alqueria que s'anomena Barxeta, que està en el terme de Xàtiva. 10 de maig.

La nissaga Sabata era originària de Calataiud (Saragossa) i es convertiren en senyors fins a finals del segle XIV o primeries del XV, en què el poble passà al llinatge dels Tallada, que van ser els qui atorgaren la carta pobla. El terme de Barxeta feia de frontera entre les terres sota el domini del monestir cistercenc de la Valldigna i el terme de la ciutat de Xàtiva.

La població fou musulmana fins que els obligaren a fer-se cristians al primer terç del segle XVI. En conseqüència, la mesquita local fou convertida en església. Les 46 famílies morisques residents a Barxeta van ser expulsades a conseqüència del decret promulgat pel rei Felip III el 22 de setembre del 1609. Oficialment, l'aljama de Barxeta va embarcar al port de Denia el 26 d'octubre. El poble va romandre abandonat i deshabitat durant dos anys.

A la Barxeta ja cristiana, van arribar els primers repobladors al voltant del 1611, valencians dels voltants, alguna família de mallorquins i alguna altra de castellans.  Amb la qual cosa el jove Gaspar Tallada, senyor de Barxeta i cavaller de l'Orde de Montesa, hagué d'atorgar una primera carta de població el 6 d'agost del 1611. Esta primera carta pobla seria anul·lada quan van negociar la segona i definitiva carta pobla, l'onze d'octubre del 1617.

Els caps de les 19 famílies que residien a Barxeta van ser convocats en Consell General pel senyor Gaspar de Tallada a la plaça del poble per tal de llegir en públic, certificar i aprovar els capítols de la negociació col·lectiva entre el senyor i els vassalls.  Els vassalls ja estaven organitzats i el justícia era Pere Conill i els dos jurats Antoni Jaume i Miquel López, com a vocal figurava Joan Sarrió.

A les signatures de l'aprovació de la carta pobla figuren: el senyor feudal Gaspar de Tallada, el notari de València Jaume Torroella i els caps de família de Barxeta. Actuaren de testimonis Pere Llinares, un estudiant de València i Francesc Muñoz,un escuder també de València.

La carta pobla de Barxeta consta d'un encapçalament i una cloenda en llatí i 45 capítols en valencià. Aquest document és el més important de tota la història del poble i va estar vigent fins a la dissolució de les senyories feudals a principis del S XIX.

Cal recordar els dinou caps de família que van poblar Barxeta. Els primers barxetans oficials van ser:

Jaume Caselles, Pere Conill, Agustí Cucarella, Pere Cucarella, Joan Esparça, Antoni Esquerrer, Antoni Jaume, Miquel López, Ramón Llull, Joan Mengual, , Joan Marí (major), Joan Marí (menor), Pere Marí, Julià Peret , Bertomeu Pou, Pedro Redondo, Joan Sarrió i Pere Serra.

UN HOME BO.

El dia 10 de desembre del 2011, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila, primer alcalde de la democràcia. Ha fet tres anys del trànsit de l’alcalde que va fer efectiu el canvi de nom de Játiva per Xàtiva. En el tercer aniversari del seu traspàs vull retre un xicotet homenatge a la seua persona i a la seua figura.

En este cas vull recordar un fet memorable, tal vegada no molt conegut de Manolo Casesnoves, en el qual reflexa el seu tarannà i la seua bonhomia.

Corria l’any del 1966 i s’havien celebrat eleccions parcials a la renovació dels regidors dels ajuntaments franquistes. A Xàtiva, “Játiva” aleshores; s’havia presentat de candidat Manolo Casesnoves  i havia eixit elegit regidor. Durant la campanya electoral, si es que així es podia dir; va haver una espècie de reacció de la gent de l’estament franquista contra Manolo per tal d’evitar la seua elecció.

El ja elegit regidor, sabedor d’aquesta campanya orquestrada contra ell i de les difamacions que havien vessat sobre la seua persona, titllant-lo de ser un catòlic d’esquerres, en definitiva, un roig perillós; va preparar a consciència el seu discurs de presa de possessió i quan va arribar el seu torn va pronunciar un discurs que va deixar bocabadada i malairada a tota la concurrència i que a més, li va costar la seua detenció.

A continuació es transcriu el discurs i es mostra un còpia de l’original.

Manolo Casesnoves Soldevila, un home bo.

….Se ha dicho por ahí, con motivo de las elecciones a las que concurrí libremente, que si detrás de mí hay un grupo de ésta o aquella filiación política, que si soy un católico de izquierdas….

Los que creían condenarme con estas adscripciones, han halagado mi manera de ser.

Porque la política descansa fundamentalmente en la existencia de dos tipos de espíritu distintos: el espíritu de derechas y el espíritu de izquierdas; el espíritu conservador que preconiza el orden y la autoridad y el espíritu progresista que prefiere el desorden a la injusticia.

En realidad el compromiso político debe basarse en la concepción que se tiene del hombre.

La posición de derechas es contraria a la postura científica del hombre, así como a su concepción cristiana. Implica que las injusticias no son más que una consecuencia normal de la condición humana; que cada [uno] debe permanecer en su lugar y que lo único peligroso es el desorden, constituyendo así la primacía de la obediencia y la resignación.

Según la concepción individualista de la moral, se puede ser hombre de derechas perfectamente moral y, no obstante, vivir en olvido total de la tarea humana; lo que constituye una posición falsa e inhumana, esencialmente inmoral. Por el contrario, la orientación de izquierdas es en sí misma moral. Lo cual no implica que no pueda realizarse de una manera inmoral. Ahí radica todo el problema.

De hecho la opción de izquierdas no es libre; es un deber. Pero en la actualidad no existe prácticamente la verdadera izquierda y el compromiso de los que han comprendido lo que es el hombre debe consistir en hacer posible esa “verdadera izquierda”. Porque la verdadera izquierda es conciliación de la idea de progreso social, con el respeto de la libre persona humana, es abandono de la obediencia impuesta, por la verdadera obediencia a una norma de vida. Ser de izquierdas es luchar contra todas las alienaciones humanas; buscar laboriosamente el medio de progresar sin esclavizar, evitar las injusticias sin oprimir.

El cristiano ante la vida pública se encuentra en una incómoda y paradójica situación: obligado por su fe a actuar, tiene que hacerlo con unas normas y con unas metas siempre revisables y constantemente superables. Porque el cristianismo no tiene ninguna pauta de acción total concreta, sino exigencias de constante superación en la realización siempre inagotable de los valores del hombre.

La vida sociopolítica es constitutivamente riesgo [i] aventura; ninguna receta del hombre podrá solucionar automáticamente los problemas que la convivencia plantea. Creer que en un sistema o en una orientación (ética, ideológica, o científico-técnica) se encuentra la clave infalible de los enigmas de la vida social, puede ser una funesta ingenuidad.

Los que crean lo contrario que lean sino detenidamente la [encíclica] “Pacem in terris” o el esquema XIII del Concilio; que mediten entonces el Evangelio ante el que hemos jurado el cargo. Ahí está la Verdad, con mayúscula. La Verdad no es tuya ni mía. La verdad está fuera y por encima de cada uno de nosotros y todos somos igualmente sus servidores.

Una vez en la Historia la Verdad se ha hecho Hombre y nos ha dicho a los que nos llamamos sus discípulos: “Los escribas y fariseos ocupan la cátedra de Moisés. Cumplid pues y guardad lo que os digan, pero no los imitéis en sus obras, porque hablan mucho y no hacen nada…. El mayor entre vosotros hágase servidor de los demás. (Mateo 23,2-11).

Nuestro máximo poeta contemporáneo supo condensar esta enseñanza evangélica en esta sencilla estrofa:

                                   “¿Tu verdad? No, la verdad;

                                   Y ven conmigo a buscarla.

                                   La tuya guárdatela,”

Por eso invito a todos los compañeros del consistorio a que vayamos juntos en su busca, con ilusión, sacrificio y amor.

Manuel Casesnoves, servidor de Vds.

Palabras pronunciadas en la toma de posesión como concejal del Excmo Ayuntamiento de XÀTIVA. Noviembre de 1966.

Fes clic damunt la imatge per ampliar

Imatge cedida per Salvador Mahiques Calabuig.

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A BARXETA

Este article el tenia en ment des de ja fa un grapat de temps. Pretenc retre un emotiu homenatge als represaliats republicans de Barxeta. Barxetans i barxetanes que van sofrir la presó a Xàtiva al final de la guerra civil, per defensar la legalitat de la II República.

 Estos herois que no volem que romanguen anònims, sinó que els volem posar nom i cognoms, van ser empresonats, després escarnits, fent-los assistir el diumenge a missa en primera fila durant molt de temps. Ells, sempre que podien, amagaven els seus antecedents, els avergonyia, volien oblidar totes les humiliacions, no volien parlar ni recordar però gens ni miqueta. Els seus fills (els nostres pares) encara comentaven quelcom però d’amagat com un secret que s’havia que guardar.

Però hem de ser nosaltres, la meua generació, els néts dels represaliats, els qui hem d’aportar llum, rescatar del caixó de l’oblit i pregonar en veu alta que la vida va ser molt injusta amb estes persones. Que van perdre els millors anys de la seua vida per defensar un ideal de justícia, llibertat i democràcia. I que els néts no ens sentim avergonyits del record del nostres avis, sinó tot el contrari, són un model a seguir per a les futures generacions. El meu avi, Enrique Soler Tormo, va ser u d’ells.

Va ser al mes de juny de 1939 quan la repressió franquista es va instaurar a Barxeta i els primers barxetans, amb l’acusació de “Rebel·lió” i “Auxili a la rebel·lió” van ingressar a la presó de Xàtiva¹. Justament al complir el setanta-cinc aniversari dels fets he cregut convenient recordar estos fets.

Al finalitzar la guerra, a Barxeta ningú es pensava que les noves autoritats franquistes anaven a executar una repressió com la que es desenvoluparia a continuació. Tenien diverses raons per a pecar de tranquil·litat.

Les persones que havien desenvolupat els principals càrrecs polítics a partir del divuit de juliol del trenta-sis, mai no van consentir que ninguna de les persones de tarannà dretà i favorables a l’aixecament militar  patiren qualsevol dany. És més, van fer que sis destacades figures de la dreta de Barxeta foren traslladats a la presó de Sant Miquel dels Reis de València com a mesura de protecció personal ².

Les autoritats municipals en temps de guerra eren sabedores de la gran quantitat de persones d’altres pobles, sobretot de Simat de la Valldigna i de Genovès, que estaven amagades a les cambres de les cases de Barxeta. Ho sabien i miraren cap a altre lloc. A l’igual que acomiadaven el més aviat possible a la quadrilla del “Moreno de Lloc Nou” quan es deixava caure pel Comité per si “volien desfer-se d’algún feixista o d’algun religiós ”.

Tots estos factors feien pensar que a Barxeta, els efectes de la repressió franquista seria lleugers, al màxim que els podria aplegar seria un bon escarment a uns quants pels successos de la crema de l’església³. Però el més important era que a Barxeta no van haver delictes de sang⁴.

Però un guàrdia civil retirat de Barxeta⁵ va ser el qui va denunciar davant les forces militars franquistes que romanien a Tavernes de la Valldigna que a Barxeta les noves autoritats franquistes locals no havien iniciat cap procés de depuració de responsabilitats polítiques.

D’aquesta forma va ser com militars del cos d’exèrcit Galicia del general Aranda aquarterats a Tavernes de la Valldigna “ocuparen” el poble. Els militars demanaren a les autoritats locals una llista de les persones “no adictas al nuevo régimen y que sean individuos peligrosos de ideologia marxista”.

Les autoritats elaboraren una llista inicial, prou nombrosa, de la qual es van suprimir diversos noms, bé perquè havien aconseguit els desitjats “avals” o bé perquè per qüestions de vincles familiars no els havien apuntat. Finalment, els barxetans que figuraven a la llista definitiva foren detinguts i traslladats en primer lloc a  unes dependències municipals a Tavernes de Valldigna.

Com que el lloc no presentava les condicions més adequades, es pensaren que anaven a ser afusellats d’immediat. Van rebre la visita de les autoritats de Barxeta⁶ i de moltes de les noves autoritats falangistes de Simat, moltes de les quals salvaren la vida gràcies als empresonats. Tots van avalar als barxetans davant els militars i els garantiren la vida. Al cap d’unes dies van rebre l’ordre del trasllat a la pressó de Xàtiva dels barxetans.

El professor de la Universitat de València Ricard Camil Torres Fabra va realitzar un treball molt exhaustiu del món carcerari franquista de postguerra i publicat després en la col·lecció “La repressió franquista a Xàtiva 1936-1976” de l’editorial Ulleye.

Del treball del professor Torres Fabra he extret les dades dels barxetans que ingressaren a la presó de Xàtiva i recomane la lectura dels dos llibres on figuren totes les dades⁷ per a un estudi més complet. On també figuren altres dades com la professió, la data de l’eixida i si era traslladat a una altra presó.

A la següent taula apareixen unes dades dels barxetans⁸ que van ingressar. Cal dir que eren acusats de “Rebel·lió”, en general tots els qui havien tingut un càrrec durant el període republicà o “Auxili a la rebel·lió” si havien sigut denunciats per prendre part en alguna acció.

Com es sol dir: “Ni són tots els qui estan, ni estan tots els qui són. Algun que altre membre dels diferents ajuntaments en temps de guerra no apareixen en el llistat ni tampoc algun que altre alcalde que ho va ser en temps de guerra. Com tampoc figuren persones, totes elles conegudes per les noves autoritats locals franquistes que es van destacar per la seua especial actuació revolucionaria. Finalment i com passa sempre: “Qui no té padrins no el bategen”.

_________________________________________________________________

1.- La presó estava situada aleshores a l’actual Centre d’Especialitats l’Espanyoleto.

2.- “Història de Barxeta“ d’Abel Soler  2004.

3.- “La crema de l’església de Barxeta“ Enric Soler. Dins “La repressió  franquista a Xàtiva i la Costera”, diversos autors, Editorial Ulleye 2013.

4.- Causa General de Barxeta.

5.- Natural de Barxeta, vivia a Simat de la Valldigna. És el mateix personatge al qui va anar la dona d’un dels encausats a demanar-li l’aval per el seu marit i que li va contestar. “Als quin van cremar l’església, pena de mort; i als qui estaven mirant, cadena perpètua”. La dona se’n va anar atemorida.

6.- El primer alcalde al finalitzar la guerra va ser José Gascó Expósito. Va fer tot el possible perquè els traslladaren a Xàtiva, així els familiars els podrien visitar amb més facilitat. Una vegada efectuat el trasllat va dimitir.

7.- La repressió franquista a Xàtiva 1936-1976 i La repressió franquista a Xàtiva i a la Costera. Els dos llibres estan disponibles a la biblioteca de Barxeta.

8.- Entre els quals figuren tres persones que realitzaven la seua tasca al poble: Bautista Bernat (carter), Francisco Devón (mestre) i Antonio Sanz (metge).

BARXETA RECORDA AL MESTRE D. VICTOR CALATAYUD

Barxeta va celebrar el passat diumenge 24 de novembre la III edició de la Fira de la Tardor i dins dels actes previstos, va oferir un emotiu homenatge a la figura del mestre barxetà D. Victor Calatayud Tortosa (1901-1974).

A la Casa de Cultura es va programar una conferència a càrrec de Mª Jesús Llinares Císcar, professora de la Universitat de València, doctora en Pedagogia i a més a més, autora del llibre biogràfic “Victor Calatayud Tortosa, un model de mestre i d’una escola nova”. Segons Enric Soler, regidor i coordinador d’este homenatge: “Es pretén recordar a l’il·lustre barxetà D. Victor Calatayud, la seua vida acadèmica, professional i el treball educatiu; exemple d’una vida d’entrega i de lluita per a aconseguir una educació millor”.

També es podia visitar una exposició al voltant de D. Victor Calatayud. L'exposició hi havia creat un espai dedicat a il·lustrar el treball d’aquest gran professional de l’ensenyament on es podien contemplar els quaderns, mapes, dibuixos i diverses activitats realitzades pels seus alumnes de les diferents escoles on va desenvolupar el seu treball docent.

D. Victor Calatayud Tortosa va exercir de mestre nacional a L’Alcudia de Veo (Plana Baixa) des de 1925 fins a 1929; Montaverner (La Vall d’Albaida) des de 1929 fins a 1933 i finalment a Tavernes de la Valldigna (La Safor) des de 1933 fins al 1971. En aquesta darrera població on es va jubilar, en un acte celebrat el 20 de febrer de 1971 va ser anomenat fill adoptiu i en l’actualitat una Escoleta Municipal Infantil de recent construcció, porta el seu nom.

La conferenciant, Mª Jesús Llinares va destacar de D. Victor: “El caràcter  idealista,  dinàmic i obert i la tasca d’innovació educativa que va aplicar perquè va ser una persona d’una talla intel·lectual, professional i humana excepcional”.

A l’acte també van assistir antics alumnes de Tavernes, i en nom de tots ells, Salvador  Vercher va recordar que: “Encara que han passat molts anys, D. Víctor és una persona molt volguda, recordada i estimada per la gent dels pobles on va treballar i sobretot en Tavernes de la Valldigna on va romandre trenta-huit anys”.

L’ajuntament, amb la presència de tota la corporació, va fer entrega de sengles plaques commemoratives a les tres filles del mestre homenatjat D. Victor: Emilia, Carmen i Elena, les quals van estar estaran acompanyades de les seues respectives famílies. En nom de la família del homenatjat, Elena Calatayud, filla del mestre; va dedicar unes paraules d’agraïment a l’Ajuntament de Barxeta i a tot el públic assistent, que de gom a gom havia emplenat la Casa de Cultura de Barxeta.