ACTES DE CLOENDA DE L'ESTIU

L’estiu de 2008 està tocant a la seua fi, el proper dilluns dia 1 de setembre tothom tornarà al seu lloc de residència i de treball habitual i començarà una nova etapa. Dels molts dies viscuts a l’estiu, sempre ens recordarem d’un o tal vegada de dues jornades que hagen segut especials pel cas que hi siga.

Jo en recorde dues: L’esmorçar i la caminata en Fira de Xàtiva. La colla d’amics, sempre en falta un o altre, anem a esmorçar a la Fira de Xàtiva el plat típic de la sardina, l’ou i els pimentons, regat amb cervesa i rematat amb un cafenet. Anys enrere solíem anar també en aquesta setmana a l’estany de Cullera a esmorçar una o dues llises al restaurant Picanterra, però uns per altres, la costum ja fa alguns anys s’ha perdut. Per sort, l’esmorçar firero encara continua.

L’altre esdeveniment és la caminata que solem fer, del poble fins a la Corsa i allí una vegada arribem a l’encreuament, cap a llevant al camí de Quatretonda (4tonda en llenguatge de sms) al Pla de Corrals i cap a ponent a El Genovés pel port de Benigànim. Enguany, ens tocava anar direcció a ponent i caminarem des de l’alt de Requena per les Bassetes Roges i la cantera a buscar la primera revolta del port de Benigànim i per ahí per la carretera fins a El Genovés. Arribar al bar i atacar la gerreta de cervesa amb les parets gebrades i donar-li bon compte al bocata de francesa amb un blanc i un negre què està reptant-nos a veure si ens el podem acabar. Per ara sempre guanyem nosaltres el repte i al cap d'un temps el bocata està allotjat en el sigma.

Tant l’esmorçar en Fira com la caminata, ens reuneix cada any els amics, parlem, comentem, cóm ens ha anat, parlem de les nostres coses, de la familia, de les dones, dels nostres fills, del nostre treball, de cóm va canviant i evolucionant la vida, pràcticament tots anem o ja hem entrat en la cinquantena, en el mig segle (què es diu molt promte).
Està prohibit parlar del sucre, colesterol, triglicéridos, àcid úric i del conegut que ha tengut un infart, un vessament cerebral o li s’ha presentat un càncer terminal. I és obligat comprar un cuponet al venedor de l’Once que s’acosta a la nostra taula i dir-li coses dolcetes a la cambrera que li toca servir-nos. I sobretot, recordar les coses que féiem quan érem uns xiquets i gaudíem pel poble, pel riu, pel teular del tio Manolete, pel pi-colorito, jugàvem al futbol en el campet del Racó, berenàvem pa amb tres gustos i com ens perseguia el guarda quan anavem a menjar melons d’alger i raïm al camp.

El tio Sevillano, el tio Pingris, Rusa, Maripas (Mari Paz), Maruchi, Don Manuel (El tio llapisera), Don Fernando (El tio naripa), són personatges enllaçats a la nostra tendra infantesa.

I sobretot, és un luxe compartir el temps i recordar amb els teus estimats.

MÉS ROÍN I MÉS BORD???

Fa unes dies va vindre una persona de confiança a ma casa a dir-me que una veïna li ha havia dit a ell que una dona (que el seu nom no ve ara al cas) li havia dit: "Mira, eixe és encara més roïn i més bord que s'agüelo Enrique Sicol". "Eixe" és un servidor i ella la mare d'un dirigent polític del poble adversari (que no enemic) del Bloc.

Dedicatòries com aquesta ja me les esperava des de feia temps. És clar què com no em poden acusar de ninguna malifeta (doncs mai he estat de cap enlloc) se'n van als avantpassats per tal d'injuriar i insultar.

Jo, moltes vegades em pregunte: Jo, què tinc la vida resolta, quina falta tinc de clavar-me en aquestos embolics? Quina falta tinc de crear-me enemics quan no en tenia cap? La veritat siga dita, és que no tinc ninguna falta, però com una persona que aprecie molt em va dir: Si no fora per persones com tú, que parles claret i tot el món t'entén i que traus la cara per nosaltres, aquestes persones estarien governant tots els estaments del poble i menjant del pesebre tota la vida.

No sé si faig be o si faig mal; el temps què és el millor jutge, ja dirà i a les elecciones del 2011 el candidat del Bloc, siga jo o un altre, ja veurem els resultats que trau.

Però cal recordar el poquet que sé del meu avi Enrique. "Enrique Sicol" per a les persones que ens volen mal, doncs hi ha malnoms que agraden als referits, però en aquest cas, el malnom no li agrada a ningú de la meua familia, ni al meu avi ni a mon pare els agradava i crec que a ma tia tampoc. A mí la veritat és que si no me'l diuen, millor; però sempre hi ha algún orat o algún babau solt.

Quan era xiquet me'n recorde que quan en ma casa es parlava de la República i de la Guerra Civil, mon pare sempre li agradava dir i presumir: Xiquet, de casa del güelo no se'n emportaren res quan es va acabar la guerra, buscaren i rebuscaren i no trobaren mai res, ni vaixella de porcellana, ni canelobres de plata ni diners. T'agüelo era molt honrat i si va anar a la pressó va ser per les seus idees. (Per cert ara que dic açò, en venen al cap alguns fervorosos militants actuals d'esquerres (?) de Barxeta que els seus pares o eren del Somatén, o guardes o tenien els quadres de Franco i José Antonio penjats damunt del fumeral).

El meu avi no era de l'UGT, la força majoritària aleshores a Barxeta, ni del PCE, la força de moda una vegada iniciada ja la guerra, no; el meu avi era de la CNT i durant la guerra civil fins que se'n va anar al front de Terol (altres es quedaren covardement al poble) va ser membre de la Junta Calificadora i Fiscal del Comité de Barxeta.

La Junta Calificadora del Comité de cada poble era l'òrgan que decidia les finques a col·lectivizar, aixi com la seua gestió, a més a més, dur endavant la borsa de contractació dels jornalers. El càrrec de Fiscal incloia el ficar les multes a les persones denunciades pel guarda rural del poble (sobretot per robatoris de poca importància al camp, doncs eren anys de molta fam i les figues, les bacores i fins i tot les garrofes eren un bé molt apreciat).

Al finalitzar la guerra al meu meu avi l'empresonaren quan estava a casa de la seua germana Aurelia (la del tio Sucre) i junt als demés homes el conduiren a la presó de Tavernes de la Valldigna, al cap d'un temps els varen trasladar a tots a la presó de Xàtiva. Allí a Tavernes el meu avi tenia amistat amb el tio Miquel el del bar "El calvari" i a sa casa se'n van tindre que anar la meua àvia, mon pare i ma tia, doncs ací a Barxeta és morien de fam.

Tan sols contaré dues anècdotes del tio Miquel. En la primera, un dia de tants, la meua àvia entra al bar plorant i el tio Miquel li pregunta: "Què et passa Amparo, per què plores"? - Es què hui no tinc res per a dur-li a Enrique a la presó - li contesta la meua àvia. En ma casa açò que no torne a passar, dis-li a Encarna (la seua dona) que et pose el dinar i vas i li'l dus"-va repicar el tio Miquel.

I l'altra és ja en postguerra, com no hi havia rector a Barxeta, tenien que anar en carro i en matxo a El Genoves diumenge pel matí a dur-lo i quan feia missa, tornar-lo i sempre demanaven el matxo o l'aca i el carro a algun dels "rojos". En una temporaeta, molts diumenges seguits a primera hora venien dos joves a casa dels meus avis: (no diré quins eren perquè ja han faltat) "Tia Amparo, no está el tio Enrique?, es perquè ens deixe l'aca per anar a dur al retor a El Genovés". Ells dos en la seua camisa blau mahón i la boineta roja. El tio Miquel es va dur l'aca a Tavernes i quan va passar un temps la va tornar. Els dos joves falangistes van tindre que anar a emprenyar a un altre.

Aquest és i era el meu avi. Va faltar el 27 de maig de 1967 (exactament quaranta anys després van ser les elecciones municipals a Barxeta en les quals jo, el seu net i candidat del Bloc en vaig quedar a vint-i-quatre vots de la victòria) jo tenia set anys i apenes me'n recorde d'ell. La dedicatòria d'aquest article li la vaig preguntar a un tio meu, per cert, també li diuen Enrique Soler: "Mire tio que ha dit una dona de mí en el poble que sóc més roin i més bord que l'agüelo Enrique". "Fill meu - en contesta mon tio- el teu agüelo tenia sols un defecte i era que ho volia tot perfecte i tot ben fet i el que tenia que dir-te, t'ho deia a la cara".

Bé, doncs com diuen per ací: "De tal pal tal ascla".

LLEGIR EN VACANCES

He acabat de llegir “Lecturas para minutos I” d’Hermann Hess (1877-1962) i Premi Nobel de Literatura a 1946. És ara a l’estiu quan tinc el plaer de tornar a llegir aquests llibres que ens tornaven bojos al 1978. En el curs 1978-79 érem a Xàtiva estudiant 2n de FPII, o el que és el mateix, 4t d’FP a la llavors anomenada “Escuela de Formación Profesional” actualment IES La Costera.

Me’n recorde de “Don Paco Otón Merin” de Cocentaina -Paco Biela; professor de dibuix que a les làmines ens feia posar “Játiva” i en eixa veu de canya badà que tenia ens deia:”Játiva se escribe con jota”. I anàvem a reclamar-li al jovenet Vicent Belda d’Ontinyent i sempre ens deia:”No li feu cas que ixe es un fatxa!”. Vicent Belda es mereix capítol apart i parlarem de la seua vessant acadèmica i política. Ha fet i desfet al seu poble el PSOE, el Bloc i darrerament estava liat amb el PIPO (Partit Independent Per Ontinyent).

Eixe curs va arrivar al centre un professor anomenat Francisco Machancoses, crec recordar de Carcaixent, amb la cara a l’estil “General Noriega” el de Panamà i el cabell arrissat; més o menys com el germà mut de los “Hermanos Marx”. Era professor de “Lengua” (castellana per descomptat) i va i deixa la programació oficial al calaix i ens recomana la lectura de uns quants llibres d’autors, aleshores desconeguts per a tots nosaltres: Herman Hesse, Mijail Bakunin, Pedro Kropoktin, Enrico Malatesta…

També resulta, que en segon grau de FP els alumnes d’Automoció i els d’Electricitat compartíem les classes d’assignatures comunes i estava entre els elèctrics Filiberto de la Llosa de Ranes que ja era membre e la CNT i un militant dels forts i convençut.

A mí i al meu company i amic Ube (Jose Vicente Úbeda Bataller) d’El Genovés ens va vindre tota una flamerà política a la cara. Calia ser àcrates, anarquistes, ahí estava la avantguarda, la flor i nata. El PSOE era un partit burgués i el PCE uns “fatxes” situats molt a la dreta dels nostres ideals, ni opinar de l’UCD i d’AP.

Ens comprarem Lecturas para Minutos I i II d’Herman Hesse i enamorat d’aquest escritor, seguirem lleguint-lo; “Damián”, “Bajo las ruedas”, “Shidarta” i “El lobo estepario”. Confesse sense temor que en “El lobo estepario” no vaig poder passar de la pàgina 71. I mira si ho intentat vegades legir-lo tot! No he pogut. En canvi “Bajo las ruedas” és dels meus preferits i el repase cada dos o tres anys. De "Lecturas para minutos" al tornar a fullejar les pàgines veig les anotacions, hi ha moltes, però tan sols en reproduiré dos de cada llibret, són aquestes:

“El fascismo y el bolchevismo son hermanos enemigos, pero al fin y al cabo hermanos, y donde crece el uno abona el campo para el otro y conjura su presencia” (TI, 37).

“ Cuando odiamos a una persona, odiamos en ella algo que está en nosotros mismos. Lo que no está en nosotros, no nos inmuta” (TI, 115).

“Una persona honesta no da un paso sin crearse enemigos” (TII, 139).

“Las verdaderas virtudes molestan siempre y provocan odio” (TII, 152).

Però és clar, i la teoria anarquista? Haviem de llegir als autors i de vegades discutir-li al nostre admirat Filiberto algun raonament que ens feia, perquè això de la lluita de classes encara estava ahí molt candent i érem nosaltres els joves els qui teníem la responsabilitat de propagar la revolució. Comprem de la Llibreria La Costera, aleshores situada en el carrer Pere IV dAragó, de Xàtiva “Escritos de Filosofia Política” I i II, de Mijail Bakunin, “La conquista del pan” de Pedro Kropotkin i “Anarquia i anarquismo” d’Enrico Malatesta.

Al principi li preguntavem: “Filiberto, tu eres partidari del País Valencià?”. Ell es girava, ens mirava somrient i com si pensara “eixa pregunta volia que en fereu”, ens amollava: Nosaltres som d’aquest món, ni deus, ni amos ni països, la patria de l’home lliure és el món!”. No sigueu petit burguesos!

Després de llegir a Bakunin, Kropotkin i Malatesta, calia rematar la lectura amb autors espanyols i assolir la teoria anarquista "a palo seco".

Els següents autors que varem llegeir foren Carlos Dias, "Las teorias anarquistas" i Juan gómez Casas, "Historia del anarcosindicalismo español". Tinc tots els llibres a la prestatgeria i ara, en els mesos de l’estiu els torne agafar i els repase, automàticament em ve a la memòria Don Paco Otón Merin, Vicent Belda, Filiberto, el meu amic Ube i tants altres.

El següent curs tornariem a tindre a l’assignatura de Lengua (castellana per suposat) a Rafael Buforn i ahí va canviar el tema i els autors: Ara tocava el País Valencià per un tub!

VINT ANYS!!!

Quan encetem el mes d'agost a ma casa, és el mes dels aniversaris: El dia 1 la meua dona, Vicenta; el dia 10 la meua filla, Andrea i el dia 19 el meu fill, Ivan. Aquest any complix vint anys i com tots els anys finalitzats en cinc o deu, són especials.

Encara me'n recorde d'aquell dinou d'agost de 1988 com si fora ara. Aquell dia a les nou i quart del matí venia al món el meu fill. Ja sabíem abans que seria un xiquet, però fins que no te ho diu el metge, com si desconfiares. Com quasi sempre sol passar, quant uns venen, altres se'n van i en aquest cas, Vicente Gallego (El tio beleño) ens deixava. Fins fa uns poquest anys, la seua dona, la tia Amparo quan veia passar a la meua dona sempre le deia; Ai xicona, el dia que va naixer el teu fill, es va morir el meu home, pobret.

Quan el metge ens va dir que era un xiquet i que tant la mare com ell estaven bé, en varen saltar dues llàgrimes galta avall. En va parèixer una eternitat fins l’instant que el vaig veure per primera vegada en la taula sota el flexo, tenia les manetes i els peuets tots dos blancs i la pell arruada i l’havien afaitat les dues patilletes per a ficar-li les sondes per tal de fer-li les primeres proves. Que sensació més bonica saber que eres pare per primera vegada i li veus la careta el teu fill!

Ja han passat vint anys i tire en falta no haver-li dedicat més temps quan era menut. En 1988 jo treballava a València a l’empresa Celsa-Eichoff i totes les dies feia 4 hores extres i el dissabte, sis. Algun mes que altre vaig fer més de cent hores extres, que, junt a les cent seixanta de la jornada, en ficava en més de 160 hores mensuals.

Quant tenia un any, en 1989 vaig entrar a treballar a Torrent a l’empresa MUGARSI dedicada a la fabricació de manilles de llautó per a les portes. En el nou càrrec d’Enginyer de fabricació no tenia hores. Tan sols veia al meu Ivan despert els dissabtes i els diumenges. Per això comprenc el que diuen que els avis gaudeixen amb els nets més que en els fills.

Quan eres jove sempre et falta temps, sempre vas accelerat, no tens temps per a res ni per a ningú. Jo a hores d’ara, amb quaranta-vuit anys ja visc a un ritme més lent, intente viure el dia a dia i el que no es fa avui, doncs ja es farà demà. I no passa res! Qualsevol dia ja estic gaudint dels meus nets i contar-los històries de quan el seu avi era jove.

He escollit les dues fotos del meu Ivan quan era menut; una, amb un mapa del País Valencià i l’altra amb una quadribarrada. I no és per casualitat. Li vaig inculcar uns valors i vaig intentar orientar-lo per un camí. Tot ha pogut ser excepte una cosa: M’ha eixit del Real Madrid.

Però així i tot, estic molt desvanit del meu fill!

15 D'AGOST: LA MARE DE DÉU DE L'ASSUMPCIÓ

Aquest blog comença precisament hui, dia 15 d’agost el dia de la Mare de Deu d’Agost o de L’Assumpció. La meua germana, ma mare i la meua àvia tenen de nom Assumpció. He esbrinat el per què d’aquest nom i no he trobat cap resposta, doncs abans, quan a algú li posaven un nom, eixe nom era el d’algun avantpassat. No és el cas de la meua avia.

Aleshores toca parlar de ma mare. Ma mare és Assumpció o “Sunsioneta” com he sentit tota la vida dir-li a les veïnes. Asunción Canet Tormo, nascuda en setembre de 1927, està apunt de complir vuitanta-un anys, filla de Joaquin Canet Català (Ximet el Cubet) quan el seu malnom havia de ser El Pastor, com la seua germana Conxa La Pastora i el germà menut, mort al front de Madrid, Vicentet El Pastor. Fills de la tia Pepa La Pastora. De la meua besàvia Pepa La Pastora, tornaré a parlar, doncs té molta Història, amb majúscules.

La meua àvia materna era Asunción Tormo Segarra, filla del tio Casimiro El Barber (Casimiro Tormo Gimeno) i Vicenta Maria Segarra Flores. Jo era l’únic net de la meua àvia Assumpció(tenia altres dues netes: la meua germana Susi i la meua cosina Maribel) i sempre he tingut a la meua àvia al meu costat, doncs vivíem junts a casa i quan els meus pares se’n anaven a França, ens quedàvem amb ella.

Ma mare va ser la segona novia que va tindre mon pare (Enrique Soler Boscà), i es van casar el segon dia de Nadal de 1952. Primer va nàixer un fill: Enrique, a l’octubre de 1953 i va morir al març de 1954. El van ficar en un taüt blanc i el rector com que no estava al poble, van dur a un rector de la Seu a Xàtiva amb una barba que quasi li arribava als peus. Al xiquet Miquel Lorente li preguntaven: “Qui s’ha emportat a Enrique?”. El retor de la barba blanca - era la seua contestació.

La meua germana va nàixer el 8 de març de 1955, (Que després seria el Dia de Dona Treballadora). I finalment jo; vaig vindre al món el 22 de maig de 1960, dia de Santa Rita. Jo no hauria d’haver vingut al món, però al morir el meu germà, em buscaren com es sol dir; no en tenien que haver-me ficat Enrique, doncs ja li l’havien posat a un altre fill. El meu nom natural calia ser Joaquin (nom del meu avi matern). I per acabar-ho de rematar, ma mare sempre deia que si haguera segut xiqueta, m’ha haguera posat Rita. Rita la Cantaora – repicava en un plis-plas la meua germana.

Ma mare té molta memòria i se’n recorda de totes les coses. Jo aleshores vaig a visitar-la al menys cinc dies a la setmana, i m'agrada assentar-me junt amb ella i començar a preguntar-li: Va mare!, conte’m quan anaven les dones a llavar al basi de la Casa Lliga, quines dones jugaven al fava, munta i calla?, a quants homes tancaren després de la guerra?, com li ajudava a son pare a fer carbó? Infinitat de preguntes, que totes tenen la seua raonada explicació.

Ma mare sap fer la “Presa d’ull” i “Passar la llista”. Des de que puc recordar, molta gent ha vingut a ma casa a qualsevol hora del dia: Sunsioneta, no podries pasar-me la llista que me s’ha parat un mosset?. O Suncioneta fes-li la presa d’ull al meu xic que no para de plorar i no sabem que fer-li. I ahí tens a Suncioneta deixant el que estava fent i fer-li el favor. Ah! també sabia traure les punxes dels dits amb una agulla travessera.

A ma mare li ha agradat sempre anar a missa i ara que esta viuda, va quasi totes les vesprades, no va mai a combregar. Li agrada molt passar el rosari a casa i jo li vaig regalar un rosari del mateix Vaticà, encomanat a un amic de visita a Roma (Antonio Morant).

Ma mare sempre en compta que tenia una mestra que li deien Doña Caridad Pérez Roncal que la volia molt, li va regalar la tela per al vestit de comunió i sempre li suplicava a la meua àvia: Deje estudiar a su hija que con las becas se sacará los estudios. La contestació era sempre la mateixa: Si no podem ni menjar, com vol vosté que li donem carrera? Ma mare és molt intel·ligent, és molt llesta, molt ordenada i té molta, molta memòria. A casa guarda totes les seues llibretes del col·legi, amb una caligrafia quasi perfecta i guarda les revistes escolars “Mi Escuela” de 1935-36, un vertader tresor.

No deixaria de parlar de ma mare, però la qual cosa no pot ser. En resumen, hui he felicitat a ma mare i a la meua germana amb dos petons i les he desitjat com sempre: Salut i fins l’any que ve. En vida teua fill meu- la contestació sempre la mateixa.