QUI LI VA TIRAR LA BOMBA AL REI?

És una frase molt utilitzada per aquests indrets: "Tens més delicte que el que li va tirar la bomba al rei". Quin era el rei i qui li va tirar la bomba?

El rei era Alfonso XIII i el qui li la va tirar la bomba Mateo Morral Roca. Jo me'n recorde de les dones quan volien marmolar als xiquets i els deien. "Mira, el tio morral este". O recriminar-los: "Mira, seràs morral o no seràs".

Mateo Morral Roca va nàixer a Sabadell província de Barcelona en el 1880. Era fill d'unempresari tèxtil. Va ser un estudiant molt brillant, coneixia perfectament el francés i l'anglés als setze anys. Al finalitzar els seus estudis secundaris, i com a màxim dels estudiants burgesos d'un cert nivell econòmic en l'època, se'n va anar a Alemanya, on va aprendre ràpidament l'alemany i es va llicenciar en enginyeria mecànica, encara que també es va impregnar del pensament i de l'ideari anarquista.

A la seua tornada en 1902, va reactivar primer el malparat negoci familiari després va viatjar com a representant comercial per tot Espanya, però les idees llibertàries ja havien calat fondo en ell i es va enfrontar amb la família, al mateix temps que ensenyava els obrers de la fàbrica del seu propi pare, qui el va apartar de l'empresa i de la família al poc de temps. Com a conseqüència de les baralles amb el seu pare, aquest li va donar deu mil pessetes perquè s'establira pel seu compte, però Mateo, fidel als seus ideals, va anar a Barcelona, on va exercir el càrrec de secretari de la Cooperativa anarquista barcelonina, i al poc de temps va entrar a treballar com a traductor i encarregat de la biblioteca de l'Escola Moderna deFrancisco Ferrer Guàrdia.

En 1906 va viatjar a Madrid a preparar l’atemptat contra el Rei, consistent en una bomba de fabricació casolana oculta en un ram de flors que va tirar des del balcó de la pensió en què s’hostatjava contra la comitiva al pas d’aquesta. La pensió estava ubicada en el tercer pis del número 88 del carrer Major.

Un ram de flors vola pels aires llançat des d'un 4t pis del carrer major núm. 88. l'innocent ram de flors porta una bomba de gran potència en el seu interior. anava dirigida contra el Rei Alfons XIII i la Reina Victòria Eugènia de Battenberg que acaben de celebrar la cerimònia nupcial que uniria les seues vides per sempre, en la Reial Església dels Jerónimos.

El ram amb la bomba va ser dirigit cap a la carrossa reial, però va entropessar en la seua caiguda amb l'estés del tramvia i es va desviar cap a la multitud que estava observant la comitiva. Els reis van eixir il·lesos, però quasi trenta persones van morir.

Morral va aconseguir escapar de Madrid , però el 2 de juny va ser reconegut per diverses persones en un hostal, pròxim a Torrejón d'Ardoz, on es va detindre per a menjar. Aquestes persones van avisar a un guarda jurat rural, que després d'alguns esbrinaments, el va comminar a seguir-lo. Es va entregar pacíficament, però quan era conduït pel guarda a la caserna de Torrejón d'Ardoz, el va matar d'un tir i es va suïcidar a continuació.

HISTÒRIA DE BARXETA

LA CONSTITUCIÓ DE "LA UNIÓN PATRIÓTICA" A BARXETA


(La primera part es va publicar el dimarts 16 de setembre d'aquest any.)

L'Ajuntament nomenat el 2 d'octubre de 1923 va desenvolupant la seua tasca amb normalitat i el millor que pot, cal no oblidar-se que varen ser elegits per sorteig en el seu dia per a integrar la Junta Municipal d’Associats, i el Directori Militar del dictador Primo de Rivera els hi havia nomenat a dit per a desenvolupar la gestió de l’Ajuntament de Barxeta, el temps que fou necessari per a permetre la substitució del òrgans de representació política, amb la introducció de persones afins al nou règim.

A Espanya, el dictador Primo de Rivera estava acabant de perfilar un nou partit únic que fora el focus dels nous quadres polítics que el règim dictatorial exigia: la Unión Patriótica (U.P.); a la que en primer lloc va considerar com una extensió del Somatén a tota Espanya, després com un “movimiento y no partido” i finalment, com un gran partit polític que hauria d’haver constituït “los núcleos o viveros de que lógicamente han de salir los hombres útiles para la obra de regeneración que venimos desarrollando”. En 1924 Primo de Rivera es dirigeix als governadors i delegats governatius mitjançant una circular en la que els insta a buscar afiliats a l’ UP en cada poble. Aquestos afiliats serien els que en definitiva ocuparien el poder polític a cada municipi.

Una vegada es va constituir l’UP a Barxeta, el aleshores delegat governatiu a València D. Miguel Abriat Cantó va convocar un ple extraordinari a l’ajuntament el dia 29 de març de 1924 a les quatre de la vesprada, per tal de destituir a l’alcalde i regidors amb la fórmula legal de la dimissió i nomenar a l’alcalde i a la resta de regidors.

El delegat governatiu va nomenar alcalde a Eduardo Soler Cruañes, responsable d’UP a Barxeta, així com als dos tinents d’alcalde i a la resta de regidors. Ací cal remarcar que el delegat ha nomenat a dit a cadascun dels càrrecs, mentre que el comandant Francisco Aranda en el primer ajuntament de la dictadura va nomenar els nou regidors i aquestos, elegiren a l’alcalde.

Anem a veure com es va desenvolupar el dit ple del vint-i-nou de març de 1924. (En aquest dia va nàixer mon pare Enrique Soler Boscà i cessava el meu besavi Enrique Soler Giner com a regidor de l’ajuntament).

BARCHETA A 29 DE MARZO DE 1.924

SEÑORES AYUNTAMIENTO SALIENTE:

D. Joaquín Mahíques Flores.
D. Bautista Bataller Aleixandre.
D. Miguel Martí Cortell.
D. Rafael Albi Expósito.
D. José Sanchis Mahíques.
D. Enrique Soler Giner.
D. Bautista Mahíques Benavent.
D. Vicente Flores Berenguer.
D. José Victoria Ventura.

SEÑORES AYUNTAMIENTO ENTRANTE:

D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. José Seguí Boscá.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.

Barcheta a 29 de marzo de 1924

Sala Capitular de Barxeta a veintinueve de marzo de mil novecientos veinticuatro, previa convocatoria por el Sr. Alcalde saliente D. Joaquín Mahíques Flores, se constituyeron con su asistencia y bajo la presidencia del Sr. Delegado Gubernativo del Distrito, Iltmo. D. Miguel Abriat Cantó, los señores Concejales del Ayuntamiento constituido con arreglo al Real Decreto de 30 de septiembre último, que a margen se relacionan.

Abierta la sesión a las cuatro de la tarde, por dicho Sr. Delegado, se pronunció un sentido discurso de agradecimiento hacia los expresados Concejales por su loable conducta y comportamiento frente a los intereses comunales y les testimonió su disgusto por tener que admitirles la dimisión, que de sus cargos le habían presentado, para corregir deficiencia de forma, imputables únicamente a los procedimientos del antiguo régimen.

Los Concejales salientes oyeron estas elocuentes palabras emocionados por la satisfacción y contestaron en forma cariñosa a los ofrecimientos del Sr. Delegado, deseando se repita la ocasión de mejor servir al Excmo. Directoria, regenerador de la Patria. Y con la venia del Sr. Presidente se retiraron del Salón.

Acto continuo y a requerimiento del expresado Iltmo. Sr. Delegado penetraron en dicho local, los señores que a continuación se expresan, a los cuales proclamó y posesionó seguidamente en sus respectivos cargos, a saber:

D. Eduardo Soler Cruañes = Alcalde.
D. Antonio Tudela Benavent = 1er Teniente de Alcalde.
D. Joaquin Ballester Gimeno = 2º Id. de id.
D. Bartolomé Ferrandis = Regidor 1º
D. Vicente Tudela Benavent = Id. 2º.
D. José Seguí Boscá = Id. 3º.
D. Germán Tudela Mahíques = Id. 4º.
D. Enrique Alfonso Quiles = Id. 5º.
D. Antonio Cucó Sanchís = Id. 6º.

Hecho lo cual, les dirigió alentadoras palabras y abogó por el engrandecimiento de Barcheta; a grandes rasgos trazó los mismos beneficios que la moralidad y la justicia representan en los pueblos civilizados, encomió como ejemplar, la gestión de los concejales que acaban de salir y pidió para ellos un expresivo voto de gracias que unánimes acordaron conceder los nuevos concejales.

Contestó el Sr. Alcalde D. Eduardo Soler Cruañes, en breves y sentidas frases, que el nuevo Ayuntamiento viene a proseguir la labor encomiástica de su antecesor, viene animado de tal voluntad y rectitud de conciencia en los elementos que la componen que no han de ridiculizar el celo del Excmo. Directorio que les ha dispensado el alto honor de entregarles el mando de esta población, del cual no han de hacer esta ostentación que la de cumplir y hacer cumplir las leyes y mandatos que procedan de la Superioridad.

Y continuamente se dio por constituido el nuevo Ayuntamiento y los Sres. Concejales acordaron por unanimidad adherirse en todo momento al Excmo. Directorio militar, y que se dirija por telégrafo al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia el despacho siguiente: “Constituido nuevo Ayuntamiento este pueblo saluda y ofrece a V. E. colaborar con fe y entusiasmo yertísima obra regeneradora Excmo. Directorio exteriorizada este acto por Iltmo. Delegado Gubernativo elocuente discurso aplaudido pueblo frenéticamente”.

Por último se acordó que interin quede implantado el nuevo Estatuto municipal se celebren sesiones ordinarias como venia verificándolo el anterior Ayuntamiento. Y que el cargo Concejal de Depositario municipal lo sea a favor de D. Vicente Tudela Benavent y el de Regidor Interventor D. Antonio Cucó Sanchís.

Y no habiendo otros asuntos que tratar el Sr. Presidente declaró terminado el presente acto, cuya acta firmaron con el Iltmo. Sr. Delegado Gubernativo los Sres. Concejales, de que yo el Secretario, certifico.

–––––––––––––––––


En el ple celebrat el dia 6 d’abril de 1924, l’ajuntament va elegir els membres que formarien les comissions de govern:

POLICIA URBANA Y OBRAS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

VIGILANCIA Y GUARDERIA.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Vicente Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.

BENEFICIENCIA Y SANIDAD.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Enrique Alfonso Quiles.

MERCADO, MATADERO Y REPESO.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.
D. Enrique Alfonso Quiles.

INSTRUCCIÓN PÚBLICA.
D. Antonio Tudela Benavent.
D. Joaquin Ballester Gimeno.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

FESTIVIDADES.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Germán Tudela Mahíques.
D. José Seguí Boscá.

HACIENDA Y PRESUPUESTOS:
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Antonio Cucó Sanchís.
D. Germán Tudela Mahíques.

CEMENTERIOS.
D. Eduardo Soler Cruañes.
D. Enrique Alfonso Quiles.
D. Bartolomé Ferrandis Estarelles.

Eduardo Soler Cruañes vivia en l'anomenat aleshores "Camino de Jàtiva", actualment Avinguda Jaume I, al costat de la casa dels Pacos. El seu fill era Eduardo Soler Albiñana (El tio Eduardo el Ferrer) que tenia la casa al carrer Nou.

LA TIA PEPA "LA PASTORA"

Vicente Canet Almiñana i Pepa La Pastora

M’abelleix parlar de la meua besàvia Pepa “La Pastora” de nom Josefa Català Gómez. La tia Pepa La Pastora com era coneguda, era l’avia de ma mare. Pepa estava casada amb Joaquin Canet Almiñana, el qual va ser sereno molts anys a Barxeta a primeries del segle XX i estava tort d’un ull. Del matrimoni van nàixer un total de tretze fills, però tan sols van sobreviure tres: Joaquin, Conxa i Vicente. Per cert, el meu besavi Joaquin era fill d'Agustín Canet alcalde de Barxeta durant el breu temps de la I República.

La tia Pepa era coneguda per La Pastora, perquè son pare, Salvador Català, natural de “Castellón del Duque”, o siga de Castelló de Rugat tenia un ramat molt important; no obstant açò sempre deia:”M’han llevat el ganao i m’han deixat l’apodo”. Sa mare, Josefa Gómez era de Lloc Nou d’En Fenollet i va morir del part; aleshores son pare es va casar amb la tia “Dolores de Julián”, la qual va rebutjar a la xicoteta Pepa. Els fills de Salvador i Dolores van heretar els ramats i la carnisseria, i Pepa va heretar el malnom: Pepa "La Pastora".

És curiós el malnom, el meu avi Joaquín Canet Català li deien “Ximet El Cubet”, a ma mare Assumpció i ma tia Maria mai les han dit “Pastores”. La filla de Pepa, Conxa; si hi era “Conxa la Pastora” i "pastors" i "pastores" eren, són i han segut els fills i les filles: Roberto, Pepe, Conxa i Remedios. El tercer fill de Pepa, era Vicente i li deien tan sols "El Pastor” i les seus filles, Amparito i Vicentica són “Les rulletes”, malnom de sa mare la tia Amparo “La Rulla”.

Per cert, val a dir que al meu tio El Pastor (Vicente Canet Català), el mataren al front de Madrid en la guerra civil. El seu cos, mai hem sabut on està, és una qüestió que tinc pendent amb mon tio, buscar-lo i dur-lo ací, al seu poble de Barxeta. Finalment i per acabar en el tema del malnom , cal dir que tan sols un rebesnét de la tia Pepa, encara manté “El Pastor”: José Arenas Ibáñez “Pepico” el fill de Pepe el Pastor, el qui viu al Grau de València.

En el carrer Sant Roc 41, (jo vaig nàixer allí i vaig viure de solter) habitava la tia Pepa, els meus avis Ximet i Assumpció i les dues filles: Assumpció (ma mare) Maria, però com era casa “de la iaia”, sempre estava plena dels nets i les netes tots jugant per allí. Ma mare que s’havia criat en ella sempre em deia que tenia un cor molt gran: “Pobret que venia a captar, pobret que el feia entrar en casa i allí en la pallissa li donava cobert “. Per cert Ramonet “L’esquilaor”, va estar allotjat a ma casa mot de temps.

També he de dir que la meua besàvia Pepa, no estava ben vista del tot per la gent del poble, deien d’ella, que al passar tanta fam, era per això veia els morts. Perquè açò era una altra de les virtuts de la meua besàvia, era el que podríem denominar “mèdium”. No tindré més remei que comptar un altre dia el cas de l’accident de Salvador Mahiques Lorente (marit de Remedios La Pastora, neta de Pepa), quan estava treballant a Alemanya a primeries de la dècada de 1960. Per desconcertant que puga parèixer, ahí està Salvador ple de vida per tal de confirmar-ho.

La meua besàvia Pepa la Pastora va faltar en 1964 als 94 anys d’edat. Jo no me’n recorde d’ella, tenia aleshores, 4 anys.

Fotos interiors: Els dos fills de Pepa, a l'esquerra Joaquin (Ximet El Cubet) el meu avi i a la dreta Vicente (El Pastor), mort al front de Madrid al 1936.

REVISIÓ DE CATARATES

Ma mare acaba de complir vuitanta-un anys, fa un any es va operar de “catarates” i hui dimecres tenia consulta a l’ambulatori de “El Españoleto” de Xàtiva en el Dr Pascual (el nostre conveí Javier Pascual Segarra, possiblement, un dels millors oftalmòlegs del nostre País).

Ja fa unes dies que ma mare em va dir: “Fill meu no podràs acompanyar-me a la revisió de la vista, tinc data per al dimecres dia 26 a les dotze del matí”. No es preocupe que el dimecres acabe a les deu i mitja a l’Institut (avantatges de ser professor de secundària), però si haguera segut un altre dia també l’acompanye, faltaria més!

A les dotze menys quart ja érem a la porta d’entrada de l’ambulatori, havia deixat a ma mare i havia aparcat el cotxe a l’aparcament de la Plaça la Bassa. Abaixa l’ascensor, prem el botó del tercer pis i cap amunt a la planta. La consulta hi estava plena de gom a gom i ens seiem ma mare i jo. Ix la infermera i anuncia les quatre o cinc visites següents, finalment crida “Asunción Canet, després entra vosté”.

Ma mare, es posa a recordar: “Ai fill meu, ací va vindre ton pare quasi un any a portar-li el dinar al teu avi, açò era abans la presó i ací portaren als homes de Barxeta després de finalitzar la guerra”.

“Però primer se’ls van emportar a Tavernes de la Valldigna i després ací, no mare?” - li pregunte a ma mare. “Si fill meu el tio Pepe Gascó va ser el primer alcalde una vegada finalitzada la guerra i va dir que quan dugueren els homes de Tavernes a Xàtiva, ell se’n eixia, i així ho va fer. El teu avi i els demés estarien un mes a la presó de Tavernes i després els portaren ací on estem ara”.

I mare continua en els seus records del trenta-nou (se’n recorda com si fóra ahir mateix): Ton pare tenia setze anys i anava a treballar al teular del tio Valeriano i se ho deixava una hora abans al mig dia i en la bicicleta totes les dies li portava el dinar a son pare, el teu avi, perquè aleshores no hi havia res i a la presó menjaven molt mal els pobrets.

D’ací van traure al tio Victor i se’n va anar cap a la frontera, ja mai més en la vida ha tornat al poble. El va traure la tia rubia, Doña Remedios, que tenia mà en el dimoni, el tio Victor festejava en la tia Amparito i la seua germana en el “Xatet” que també se’n va anar i mai més va tornar.

Però el “Xatet”, també va matar a algú, mare? – li pregunte jo. No el Xatet no va matar a ningú, però també “va apretar” a fugir . La Senyora Remedios va salvar a molta gent del poble, perquè al tio Víctor de segur que se’l carreguen, per haver estat implicat en la mort del rector de Llutxent.

Víctor Flores Sangregorio!!!, Víctor Flores Sangregorio!!! Busquem a Víctor Flores Sangregorio!!! que ha mort el meu germà; cridaven com a dues boges en la plaça quan van abaixar de l’autobús del tio Guerola, eren les dos germanes del rector que deien que l’havien mort els del Comité de Barxeta i culpaven a Víctor.

“Asunción Canet, passe” – interromp la infermera. Bon dia Javier, com estàs. Molt bé tia Assumpció, seies i la revisaré – contesta el Dr Pascual - Tot està de cine. I l’envia amb la infermera a unes proves de lectura. “Enric, sols s’aprecia a la mare, quan no la tens” – en reballa Javier. Es veritat, tu acabes de perdre la teua – li dic. Que la pugues dur molts anys més a revisió em contesta.

De camí a l’aparcament per arreplegar el meu cotxe, me’n recordava del meu avi, del tio Víctor, del tio Valeriano, del rector de Llutxent i de mon pare en bicicleta fent el trajecte cap a la presó de Xàtiva totes les dies.

Memòria Històrica: Mentres això ocorria, en l'estant de la ximenera de moltes cases de Barxeta que hui en dia són d'esquerres "de tota la vida" estaven penjades les fotos de Franco i Jose Antonio. Pot ser que aquesta siga una raó - la síndrome de culpabilitat- per la qual, cal esborrar tota referència del Dictador. Qui no ha admirat mai l'anterior règim; no tenim el per què temer-li i demanar que s'eliminen tota la simbologia franquista, per a tothom, eixa presència, hauria de ser un recordatori del que mai més en la vida tornara a succeir.

El País 04-01-09 Aquest article em dona la raó a la meua tesi. El momument a Jose Antonio en Granada el volen llevar i entre els signats hi ha una persona (Luis Garcia Montero) que va col·laborar. Segons afirma: "Se inició una inscripción popular. En aquella época se mezcla una contradicción entre mi biografía y mi opinión personal. Yo participé en la campaña para levantar el monumento. Era un niño y estudiaba en Los Escolapios..."

LES ELECCIONS DEL 16-02-1936 AL PAIS VALENCIÀ I A BARXETA

A Madrid, el 15 de gener de 1936 es feia públic el programa del Front Popular signat per: Izquierda Republicana (IR), Unión Republicana (UR), PSOE, UGT, PCE, POUM i Partido Sindicalista. Immediatament després de conèixer-se el pacte a escala nacional, començaren a constituir-se Comités del Front Popular a tota Espanya. Ací al País Valencià es va fer públic el Front Popular el 4 de febrer, estava integrat, a més dels partits signants a Madrid, per Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.

Les dretes en canvi, ni a Espanya ni al Pais Valencià pogueren arribar a un acord. A Alacant el front de la dreta estava integrat per la Derecha Regional Valenciana (DRV que estava integrada en la CEDA) i el Partit Radical Republicà (PRR d’Alejandro Lerroux, ja a la baixa degut a l’escàndol del straperlo). A Castelló ho feren en solitari la DRV, el PRR i els demés partits de dretes. Només a València arribaren totes les forces de dretes encapçalades per la DRV a un acord, el PURA que sols es presentava a València, va anar en solitari.

Recordem que la Llei Electoral vigent mantenia el sistema majoritari i la circumscripció era la província i les capitals de més de 100.000 habitants, doncs, al País Valencia hi eren quatre circumscripcions: Província de Castelló, d’Alacant, de València i València capital; els resultats molt disputats, foren els següents:

A Castelló es repartien 6 escons, 4 per a la majoria i 2 per a la minoria, el Front Popular obtingué un 37,31% dels vots, la DRV el 37,14% i el PRR el 16,71%. En la segona volta es va imposar el Front Popular. Resultats: Front Popular 4 escons (IR 1, PSOE 1, UR 1; Independents 1 i la DRV 2 escons.

A Alacant es repartien 11 escons, 8 a la majoria i 3 a la minoria. El Front Popular obtingué el 53,19% i per tant en primera volta obtingué els 8 escons (PSOE 4, IR 3 i UR 1); la dreta obtingué el 44,53% i els tres escons de les minories (DRA 2 i Independents 1).

A València-provincia, es repartien 13 escons (10 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren molt ajustats, 45,11% per al Front Popular, les dretes el 44,00% i els autonomistes del PURA el 10,22%. En la segona volta s’alçava amb la victòria el Front Popular i amb els 10 escons de la majoria (PSOE 4, IR 4, UR 1, PCE 1); els 3 escons de la minoria per a la DRV.

A València-capital es repartien 8 escons (5 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren Front Popular 49,95%, dretes 39,56% i el PURA el 8,95%. En la segona volta el Front Popular va guanyar i va guanyar els 5 escons (IR 3, PSOE 1, EV 1) i els tres de la minoria foren a parar a la DRV.

En resum, al País Valencià, dels 38 escons, el Front Popular aconseguí 27 diputats (IR 11, PSOE 10, UR 3, PCE 1, EV 1, Independents 1). Dels 11 escons de les minories, la DRV aconseguí 10 diputats i els Independents de dretes 1.

Amb l’acta de diputat obtinguda per Esquerra Valenciana (EV) que havia aconseguit Vicente Marco Miranda, per primera vegada, el valencianisme polític estava representat per primera vegada en les Corts de la República.

El triomf del Front Popular al País Valencià fou aclaparador en termes de representació parlamentària, degut a la Llei Electoral en vigor que afavoria la llista majoritària; si bé la diferència en vots va ser molt menor.

Ací a Barxeta, què hi havia succeït? Recordem que podien votar tots els majors de 23 anys, les dones ja podien votar també, des de 1933. Les eleccions és varen dur a terme als dos col·legis electorals instal·lats a l’efecte, un en les escoles de la Plaça de l’Església, als baixos de l’Ajuntament i l’altre al carrer Sant Roc, on hi estava l’escola dels xiquets.

Van ser molt disputades i finalment guanyaren les esquerres a les dretes per tan sols 30 vots. Escrutini final: Front Popular, 376 vots; dretes, 346 vots i el PURA, 43 vots.

Els resultats a Barxeta i pobles al voltant foren els següents:

MEMÒRIA HISTÒRICA: JOSÉ SOLER ANDRÉS

José Soler Andrés era un veí del Pla de Corrals i era més conegut pel malnom de "Borrasca". Era un home molt emprendedor i un negociant nato. Regentava una xicoteta tenda en la qual tenia de tot un poc, així doncs, els veïns del Pla de Corrals no es tenien que desplaçar-hi a Barxeta o a Simat, per tal de comprar qualsevol mercaderia, anaven a la tenda i el tio Pep tenia quasi de tot. A més, si feia falta de fiar, fiava.

L'home, totes les dies s'alçava enjorn, aparellava el carro i el matxo i se'n anava a comprar al mercat de gros de Xàtiva, d'aquesta forma, estaria de volta molt prompte.

Tot transcorria de forma rutinària, la tenda, els viatges al mercat i vore creixer a la nineta dels seus ulls: La seua filla Irene. Va vindre l'enfonsament de la monarquia d'Alfons XIII, el proclamament de la II Répública, els diferents governs republicans, les eleccions del 16 de febrer del 36, la victòria del Front Popular, el cop d'estat dels militars feixistes i l'estiu del 1936; en concret, el mes d'agost.

En agost de 1936 els pobles de la comarca, al igual que a tota la zona republicana, estaven manat pels “Comités”, açò és: “Comités de Defensa para la República”, havien llevat als alcaldes i regidors i s’havien constituït en els òrgans dirigents en cada poble.

Era els dies, en les quals, uns pocavergonyes per a uns i un valents milicians per a altres, es dedicaven a anar poble per poble, oferint-se per pegar-li un tir a algun personatge de dretes, a algun rector, o a qualsevol veí acusat de feixista. En la comarca eren tristament famosos dos personatges: El Moreno i Julian.

A Barxeta vingueren un dia del mes de juliol i es presentaren en la seu del Comité i anunciaren que es volien endur a la presó de Xàtiva a les persones del poble que tenien allí detingudes. La resposta dels mandataris del poble va ser ferma. “Vosaltres d’ací no se’n emporteu a ningú, ja els durem on pensem més convenient; així és que ja se’n pugueu anar“. De ben segur que si ho consenten, és ben cert que no hagueren arribat a Xàtiva i una vegada finalitzada la guerra, ací al poble els falangistes fan una carnisseria.

Tornem al fil de la història en qüestió; el tio Pep camí a Xàtiva, de bon matí, s’havia parat en la cantina de Lloc Nou. Allí estaven El Moreno i Julian en les pistoles a la vista. El tio Pep, que no tenia pèls en la llengua els va amollar: “No teniu vergonya d’anar per ahí fent el que feu“. No li contestaren i ell va seguir cap a Xàtiva.

Eixa mateixa nit, de lluna plena i ja molt tard, el tio Pep sent tocar a la porta. “Ja estan una altra vegada ací estos pesats del Comité (del Pla de Corrals) que voldran que els servisca “-va pensar l’home. El tio Pep tal i com estava gitat en roba interior va anar a obrir la porta, veuria alguna cosa que no li agradava i va eixir corrent de sa casa. Li encertaren al menys un tir, doncs va deixar un xaragall de sang, i degut a la brillantor de la nit el pogueren seguir fins al barranquet on finalment el remataren.

Degut a aquest assassinat, després de finalitzar la guerra, exactament el 10 d’agost de 1939, afusellaren als cinc membres del Comité del Pla de Corrals en la tàpia del cementiri d’Alzira, després d’una pantomima de judici. Un nebot dels afusellats conserva al seu poder, la carta de son tio escrita a mà, poc abans de morir. Ells no havien fet res a ningú i anaven a matar-los d’una manera totalment injusta.

Este matí, dia de Tots Sants, he estat parlant en el cementiri de Barxeta amb Vicente Ferrando Ventura, més conegut com el “tio Pequeño” i gendre del protagonista d'aquesta història. En companya del seu fill Pepe i de la seua filla Irene, estava visitant el nínxol de la seua dona, la tia Irene, la nineta dels ulls de son pare, José Soler Andrés.

1a Foto: Lloc on va caure mort José Soler. Hi ha un pedestal de marbre i abans una creu rematava el pedestal. Va ser per sufragada per Terencio Miñana (El xiquet de Simat) famós pelotari.

2a Foto: Cementeri d'Alzira. Panteó en record dels afusellats a Alzira. Està a l'entrada a mà esquerra. Va ser manat construir pel primer alcalde democràtic d'Alzira Francisco Blasco Castany, aleshores, del PSOE.

3a Foto: Detall dels membres del comité del Pla de Corrals. Dels cinc, un d'ells no el van enterrar allí.

TERESA CANET SENTANDREU: MESTRA DE COSTURA A BARXETA.

Aquest article és degut al fet de caure en les meus mans un contracte de 1923 entre el Consell d’Educació de Casasimarro (Conca) i la mestra que havien de contractar. No te pelleringa llegir les clàusules que la mestra havia de complir. És clar que seria allò més habitual en aquells anys. Una rebesàvia meua, va ser mestra de costura a Barxeta a principis del segle XX. El seu nom Teresa Canet Sentandreu.

En primer lloc, per què s’anomenava “mestra de costura”. A primeries del segle XX la dona tenia un estatus social molt diferent al que hi té actualment. Per a un matrimoni, tindre filles era una “desgràcia” doncs l’única eixida laboral mentre que eren solteres era el “ficar-se en amo” fins que el pare li arreglava el matrimoni amb un “bon xic”. I per tant, les xiquetes, anaven a l’escola a ensenyar-se les feines de “costura” perquè saberen dur una casa “com Deu mana”. Els xiquets abans de complir deu anys ja anaven a treballar “al ganao” i duien el jornal a casa. A Barxeta, les dones majors encara tenen a la mà el dir: “Ja ixen els xiquets de costura”, donant-li al terme “costura” un sinònim de “col·legi”.

Teresa Canet Sentandreu era filla d’Agustí Canet i Cecilia Sentandreu. El pare de Teresa, Agustí Canet, se sap que va ser alcalde de Barxeta durant la I República i la mare, Cecilia, també era mestra de costura. L’escriptor-historiador-empresari Abel Soler en el seu llibre “Història del poble de Barxeta” a la pàg. 164 compta: “ L’any 1873, el poble quedà a mans de la classe jornalera, liderada aquesta pel clan dels Canet. Eixí d’alcalde Agustí Canet, el marit de la mestra de costura, Cecilia Sentandreu...”.

En la partida de naixement de Teresa Canet Sentandreu, consta què és natural de Pinet (la Vall d’Albaida). I per tant des de Pinet vingueren a Barxeta el matrimoni format per Agustí i Cecília. La meua àvia Assumpció, nascuda al 1900, va anar de xiqueta amb ella a costura i em contava: “Doña Teresa, la mestra de costura ja era una dona major, sempre anava molt ben arreglada i mai portava davantal”.

Com dèiem abans, Teresa la mestra de costura estava casada amb Bautista Tormo Such i van tindre quatre fills: Cecília, Bautista, Federico i Llorenç. En la partida de naixement de la meua besàvia Cecília, figura nascuda en Fortaleny (La Ribera Baixa).

Bautista, mort molt jove, va tindre també quatre fills: Bautista, Teresa, Rosa i Amparo Tormo Flores. Bautista és el pare de Juan i Amparin Tormo Micó. Teresa va tindre dos fills: Vicente i Teresa Segarra Tormo. Rosa va tindre dos fills: Carmen i Juan Mahiques Tormo i Amparo va tindre tres fills: Amparo, Carmina i Pepe Sanchis Tormo.

Federico va tindre dos fills que molt prompte se’n van anar a viure a València i Llorenç, que va ser molts anys jutge de pau a Barxeta era el pare de les quatre germanes Assumpció, Vicenta, Rosa i Luisa Tormo Mahiques.

Jo, a hores d’ara, sóc professor de Tecnologia de l’ESO a l’Institut de L’Olleria i he segut candidat a alcalde de Barxeta pel Bloc Nacionalista Valencià en les eleccions municipals del maig de 2007. He pogut comprovar com bussejant en els meus avantpassats, també han hagut docents i gent compromesa amb la política i amb les idees d’esquerres.

En la foto es pot veure una escena familiar típica, seria al 1933, doncs la meua besàvia va faltar el 9 de febrer de 1934. El lloc, davant de la vorera del que hui és la tenda de Carmen Ballester a la Plaça d’Espanya i aleshores era el forn de Mahiques. Es poden veure els arbres que hi havien a la plaça de l'esglesia. Hi són: Cecilia Tormo Canet (asseguda) amb 55 anys, el seu marit, Enrique Soler Giner amb la seua neta Cecilia Alonso Soler, la filla d'Enrique i Cecilia, Aurelia Soler Tormo amb el seu novio aleshores, el tio Pepe “el Sucre”. Anita Mahiques Canet amb la seua neboda i fillola Joaquinita Hernández Mahiques. I de peu, Maria Calabuig (mare dels germans Pepe, Salvador, Miguel i Juan “els del forn”) amb la seua sogra de nom Pepa i a la vegada cosina de la meua besàvia Cecilia.