A MA MARE

Déu meu, un límit me vas fixar,

el qual no puc passar,

on ni les aus poden fer els seus nius.

Per alt que volen

no poden arribar a tu,

és en aquell lloc,

on descansa Ma Mare.

Mare, quanta falta em fas,

quant de dolor vas deixar en mi,

al partir a un lloc

del que no pots tornar.

Me vas ensenyar Mare

de la vida el camí,

vas ser un ser exemplar.

Porte dins de mi

les teues sàvies paraules

i el teu exemple de Bondat i Amor

sempre perdura en mi.

Vas ser per a mi

la millor Mare

i ara vius en mi

amb el teu record

i en les nits d'estreles

il·lumines la meua senda

i cuides els meus sons.

Vas passar la teua vida donant Amor.

Cada un dels teus amics guarda

de tu un bell record,

i donen les gràcies a Déu,

per haver-te conegut.

Mire el teu fèretre i crec que estes dormida,

et parle i no em respons,

et cride i no em pots sentir,

mire els teus ulls i estan tancats,

toque les teues mans

i la sent freda com el gel,

llavors comprenc que t'has anat per sempre,

i que no et tornaré a veure Mare.

Mare meua perquè me vas deixar?

Perquè estàs tan lluny?

Et continue cridant dia a dia, i no em respons;

Et cride de nit i només hi ha silenci de part teua.

Perquè els teus llavis estan segellats per sempre.

Déu meu dóna'm valor i força

per a poder resistir este dolor.

Fes la teua voluntat Senyor,

així en la Terra com en el Cel.

Senyor, acull-la en el teu Sant Si,

perquè more per sempre al teu costat.

Asunción Canet Tormo

9-9-1927 // 16-3-2010

50 ANYS D'UNA IMATGE MÍTICA

Divendres 5 de març, es complixen 50 anys del dia en què el fotògraf cubà Alberto Díaz, conegut com Korda, va prendre un primer pla de l'argentí "Che" Guevara amb la seua boina de guerriller i el cabell escarotat, una de les imatges més reproduïdes, venerades i comercialitzades del segle XX. El que no s'imaginava Korda quan va penjar aquell retrat ampliat en el seu estudi, junt amb un altre del poeta Pablo Neruda que la foto recorreria el món en llibres, cartells o camisetes.

Enllaç a l'article　
　

DE BARCHETA A BARXETA

El nom oficial de BARXETA data oficialment des del 10 de juliol de 1979, dia en el qual es publica el Decret de 9 de juliol del llavors President del Consell del País Valencià (C.P.V.); Josep Lluís Albinyana.

Però, d’on ve el topònim Barxeta? L’origen del nom del poble de Barxeta està perfectament explicat al llibre editat per l'Ajuntament, “Història del poble de Barxeta” d’Abel Soler (2004). L’autor dona 4 possibles arguments per a 4 diferents hipòtesis, i cadascú és lliure per tal d’escollir la que més li agrade. Jo coincidísc amb l’autor en la mateixa hipòtesi:

En primer lloc cal aclarir que Barj o Burj significa en àrab “torre”, però també “cim” i per tant pot derivar a “lloma”, “mola” o “turó”. Les formes escrites en el Llibre del Repartiment Barchetain i Barchatan, contendrien la transcripció d’un dual àrab acabat en –ayn amb el qual es forma el plural d’una paraula (a l’igual que en català o en castellà amb la s final). De Barjjät + ayn, quedaria Barjjätayn, pronunciat Bartxatan. Barxeta per tant significaria “Dues llomes”, de forma semblant a Barx (La Safor), en singular “Una lloma” pel Montdúver o també el poble de Barxell (L’Alcoià) també situat al peu d’un turó.

Barxeta, amb les dues llomes bessones de La Barcella al fons.

Els pobladors àrabs coneixerien la situació geogràfica de Barxeta per les dues llomes de La Barcella, i Barx pel Montdúver. Tant La Barcella de Barxeta, com el Montdúver de Barx (aquest més encara) són visibles des de molta distància.

De forma semblant, Alcalà (al-Qal’ät) significa “el castell”, en singular i Alcalatén (al-Qal’ätayn) significa “els dos castells”.

BLASONAMENT DE L’ESCUT DE BARXETA

Enllaç a la pàgina d'Heràldica

LLEGENDA DE LES DUES ERMITES

Tornant al dissabte de la visita a la sèquia del Puig, va eixir el tema de la llegenda de les ermites de Santa Anna i del Puig, doncs vam circumval•lar tota la serra del Puig i allí enfront de nosaltres podíem veure perfectament l’ermita de Santa Anna.

Crec recordar que hi havia un conte en un llibre de valencià de primària que parlava de la llegenda de les dues ermites i efectivament, el vaig trobar. Era el llibre de l’editorial Santillana de valencià de 4t de primària, a l’Institut de L’Olleria el teníem perquè el fèiem servir per els alumnes de Compensatòria.

És un conte de Llorenç Giménez, i, per a qui no el conega, ací la llegenda de les dues ermites: La de Santa Anna i la del Puig:

Hi havia, ja fa molts anys, entre Xàtiva i la Llosa, una muntanya alta i grossa, i al capdamunt dues ermites, la de Santa Anna i la del Puig. Guardaven les ermites dues ermitanes. A una li deien Queralt i a l’altra, Muskilda. La primera cuidava l’ermita de Santa Anna i Muskilda, la del Puig. Com que les dues ermites es trobaven tan juntes, les ermitanes sempre estaven com gat i gos. I cridaven tan fort, en les seues bregues, que les sentien de tots es pobles de la comarca.

Els veïns, cansats de tants crits, anaren a parlar amb els frares, amb el rector i amb tota la tirallonga, fins a arribar a l’arquebisbe. Però no aconseguiren res de res, perquè Muskilda i Queralt continuaven igual. Fins que un migdia de tardor, el dia es va convertir en nit de la tempesta que anava tramant-se al cel, i per primera vegada en a vida, Muskilda i Queralt baixaren juntes al poble. La gent no s’ho acabava de creure.

En arribar a cal tio Xamaril•la, s’acostaren a la llar per calfar-se i, just en aquell moment, esclafí la tempesta: trons, lla,ps, centelles, pedra, vent... Ràpidament, Muskilda, Queralt i el tio Xamaril•la demanaren a Santa Bàrbara, amb veu tremolosa:

“Santa Bàrbara, si vas pel camp,
Fes cas d’allò que t’estem contant,
Santa Bàrbara donzella,
Salva’ns d’un llamp i d’una centella.
Tens faena i no pots dormir,
De tres núvols que veus acudir:
Un de foc,
L’altre de pedra,
L’altre d’aigua.
El de foc a la mar;
El de pedra a la serra;
I el d’aigua, que caiga en terra.”

Acabada de dir la pregària, se sentí un esclafit tan esgarrifós que va fer trontollar totes les coses de la casa, i del poble, i dels castells de Xàtiva i de Montesa durant alguns segons. A l’instant es va aclarir el dia.

Muskilda i Queralt tornaren a casa. Però, quan van arribar prop de la muntanya, van quedar mudes i amb els ulls oberts com taronges. Segurament, els tres núvols, el de foc, el de pedra i el d’aigua, havien caigut just damunt de la gran muntanya i aquesta s’havia fet en dues mitjanes: l’una a la banda de la Llosa, amb l’ermita de Santa Anna, i l’altra a la banda de Xàtiva, amb l’ermita del Puig.

D’aquesta manera, cada ermitana es quedà sa casa i la seua pròpia muntanya, i no hagué més bregues ni crits.

I qui vulga vore-ho, que s’aprope a la Costera i ho comprovarà".

Llorenç Giménez
El castell de Rel i el secret de les cinc llegendes (Adaptació).
Ed. Santillana 4t Primària

SOPAR CLOENDA TEMPORADA 2009

Dissabte passat es va celebrar el sopar anual del Club d’Atletisme LOS AJOS de Xàtiva a la “Sala Alameda” i una vegada més allí vaig acudir amb la meua dona per tal de gaudir del magnífic ambient amb els meus amics de les curses populars.

Com no podia ser d’una altra manera, estava en la taula del meus companys de sofriment Ramón, Vicent, José Luis i Bernat. Estar segut en Ramón “Tijeras” (possiblement, el millor perruquer de Xàtiva), és una garantia d’una vetllada inacabable de bons acudits i rialles. Va i ens conta però com si li haguera passat en la mitja marató de Xàtiva, que no saps si és un acudit o un cas real: “Xe, eixe manquet que anava corrent i duia el rellotge al monyó a l’alçada del muscle i un corredor li pregunta l’hora. El manquet tot era fer esforços per tal de veure el rellotge i va i li diu el qui li havia preguntat l’hora, “perquè no et canvies de braç el rellotge” i li contesta el manc:” Si, i com vols que li done corda, amb la punta de la fava”. No menys de cinc minuts restàrem sense poder parar de riure’ns, les llàgrimes ens queien per la galta cap avall.

Fent un resum de la temporada 2009, va ser molt atapeïda: deu mitges maratons (Algemesí, Alzira, Picanya-Paiporta, Sagunt, Xàtiva, Dénia, Canals, Simat, Albacete i Almansa i la marató de València). Ara estic en “boxes” esperant que em criden del Lluís Alcanyís per tal d’operar-me de vegetacions.

Finalment, lliuraren els trofeus de les diverses categories i després seguírem la festa en el “Rompeolas” de l’albereda de Xàtiva. Quedàrem ens veure’ns al 2011. "No hay dolor".

LA SÈQUIA DEL PUIG

Ja sabia que la xerrada seria d’un nivell molt alt. Una lliçó magistral impartida per dos biòlegs magistrals: Salva Argente i Dani Durà. Va merèixer la pena anar el dissabte passat a recórrer un tram de la sèquia del Puig i gaudir de les explicacions dels dos afamats biòlegs i com no, de la grata companya de Teresa i les dues Loles.

Eixirem des d’un camí a tramuntana del Puig i per la “Senda de Múrcia” enfilàrem cap a Genovés. Varem esmorzar a Alboi i després anàrem a veure in situ el naixement de la sèquia del Puig al riu Albaida, a la vora mateixa de la pedania, al marge dret, enfront mateixa de les arcades.

“Alboi va ser poble ja fa 1450 anys i a la reconquesta del rei En Jaume va ser donat a un cavaller navarrés amb ancessors en Portugal. Després de l’expulsió dels morisc es va quedar deshabitat i se’l disputaren Xàtiva i Genovés, em vaig quedar bocabadat quan en unes vacances en Portugal vaig veure en un poblet una plaça amb el nom d’Alboi. Vaig preguntar i em vaig assabentar de la gran quantitat d’informació que hi havia a l’Ajuntament d’aqueix poble”. Aquest relat ens el va oferir un veí d’Alboi, un jubilat enamorat de la Història amb el qual ens creuarem pel carrer quan caminàvem cap al riu Albaida.

Abans, el ponent de la xerrada Salva, ja ens va explicar el per què del color obscur de les terres al voltant del Puig, la importància del conreu de l’arròs en els segles XVII, XVIII i XIX i l’explicació per la qual, a hores d’ara, tan sols és convenient el conreu dels tarongers. La prohibició del cultiu de l’arròs en l’horta més propera Xàtiva, va ser deguda a la relació que pensaven que hi havia, entre l’aigua embassada i la pesta.

També ens va delitar en la teoria de la relació directament proporcional que hi ha entre la presencia dels “parotets” i la qualitat de l’aigua de les sèquies. Els tres ramals en els quals es divideix la sèquia mare: La sèquia del Puig, la sèquia de l'Arenal i la sèquia de Benifurt i finalment, per què s’anomena la partida de la vessant de ponent del Puig com “L’arenal”.

El CAVALL BERNAT

Una colla d’amics de l’Institut hem gaudit de la pujada al “Cavall Bernat” d’Alzira.