SÓC DEL 1960

Els “cagons” amb “La Señorita Marinín”

1.- Vicenta Ballester. 2.- Enric Soler. 3.- Miguel Bixquert
4.- Antonio Calabuig. 5.- Antonio Fayos. 6.- Joaquín Pascual.
7.- Luis Berenguer. 8.- Amparo Tormo. 9.- Maite Pascual.
10.- Juani Inza. 11.- José Flores. 12.- Salvador Tormo.
13.- Gabriela Ferrando. 14.- Elvira Nocedal. 15.- Carmen Sanchis.
16.- Amparo Faus. 17.- Vicenta Sanchis. 18.- Ángeles Ballester.
19.- José Mahiques. 20.- Enrique Querol. 21.- Teresa Bertomeu.
22.- Amparo Rodriguez. 23.- Rosa Calabuig. 24.- Rosario Berenguer.
25.- Marisol Sendra. 26.- Encarna Ballester. 27.- ¿ ?
28.- Carmen Sanz. 29.- Libia Flores. 30.- Blas Company. 31.- José Segarra.

Sóc nascut al 1960, aquest any anem a complir 50 anys, ni més ni menys que mig segle de vida. Huí 22 de maig, onomàstica de Santa Rita de Càssia, compliré 50 anys. Ja són un bon grapat d’anys i és bonic recordar passatges de la teua vida i sobretot, de la infantesa.

La foto en qüestió me la guarde “com un sagrat”. Era la primera “orla” escolar que hi vaig participar. Potser, que fora en 1965 en el pati de la “senyorita” que era com es coneixia llavors la guarderia; també li deien “l’escola dels cagons”. La mestra era la filla de D. Manuel Muñoz, el mestre dels majors i li deien “Marinín”, crec recordar que de vegades també ens atenia una germana més menuda i molt flaqueta que li deien Pili. A la dona de D. Manuel i mare de la nostra “Señorita” li deien “Doña Vicenta”.

La guarderia estava situada en una de les cases que havia construït l’Ajuntament per als mestres en la dècada dels cinquanta i que les van enderrocar als anys setanta. Estaven situades a la façana de l’actual carrer General Villaescusa que llinda amb el Parc Jaume I.

La nostra mestra es pintava els ulls de color blau i jo me’n recorde que li contava a ma mare tot entusiasmat: “Mare, mare, la meua mestra té els ulls blaus”. També m’ha dit que he de portar “una libreta, un lápiz, un sacapuntas y una goma de borrar” i també m’ha de fer un “devantalillo”.

La mestra ens feia comprar quaderns de “Rubio” i ens ficava “mostra” per ensenyar-nos a escriure i una vegada ja ens defeníem, ens ensenyava a sumar i restar també en quaderns “Rubio”. Puc afirmar, que conserve pràcticament TOTS els quaderns “Rubio”, tant els de cal·ligrafia com els de càlcul; és més, he guardat TOT el meu material escolar, al llarg del temps: Guarderia, Escola, Institut, Universitat.... Tot!

Tan sols tinc un mal record i crec que tots els meus companys de llavors, i el cas és que encara me’n recorde com si estigués veient-ho. Va ser el dia que Miguel Gallego “El Belenyet” jugant en el corral de casa de Juan Tormo, (I mira que havíem anat vegades a jugar allí perquè tenia un corral molt gran i mai havia passat res), va caure dins d’un cup de vi i va morir asfixiat, junt a un veí que passava per allí i que va voler ajudar. Jo eixe dia, no se per què, no vaig anar a jugar amb ells.

Finalment dir que de tots i totes de la foto, tan sols en falta u, el nostre company Pepe Mahiques Alberola, la senyora de la dalla se’l va endur el dia de Nadal de 1985. I més recentment, la nostra companya Maite Garcia Tormo (no apareix en la foto). Un record per als quintos que ja no estan.

70é ANIVERSARI DE LA “CAUSA GENERAL”

El proper 26 d’abril de 2010 es compliran setanta anys de la creació de la “Causa General”. La Causa General, coneguda abreviadament CG, va ser un extens procés d'investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d'abril de 1940, amb l'objecte, segons el seu preàmbul, d'instruir «els fets delictius comesos en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La Causa General va recopilar exhaustivament informació de manera exclusiva sobre les circumstàncies i detalls no sols d'abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa en les zones de control de l'anomenat bàndol republicà, sinó tot tipus d'accions mampreses per l’autoritat, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs d'esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931.

La informació escorcollada per la CG, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys 1960, va portar a l'obertura de nombrosos processos judicials posteriors en contra dels que es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de la dictadura en 1969 d'una llei per a la prescripció dels "delictes comesos amb anterioritat a l'1 d'abril de 1939".

La Causa General es va dur a terme de manera sistemàtica i detallada a Espanya sota la responsabilitat de la figura específica del Fiscal en Cap de la Causa General, establida per un decret posterior de 1943, fins al seu traspàs al Ministeri de Justícia a partir de 1954, acumulant una enorme documentació que és conservada des de 1980 en l'Arxiu Històric Nacional d'Espanya, a Madrid.

La Causa General consta de 4 “Estats”, que són els següents:

ESTADO 1: “Relació de persones residents en este terme municipal, que durant la dominació roja van ser mortes violentament o van desaparéixer i es crega van ser assassinades”.

Es relaciona molt detalladament els veïns d’un poble, que apareixen morts dins el seu terme municipal. De cada persona figuren les dades següents: 1)Nom i cognoms de la víctima. 2) Edat. 3) Professió. 4) Filiació política i càrrecs públics que havia desenvolupat. 5) data de la mort o desaparició. 6) El lloc i la classe de ferides de la víctima. 7) Si la defunció de la víctima va ser inscrita al Registre Civil. 8) Nom, cognoms i el domicili actual de la persona o persones sospitoses de cometre el crim.

ESTADO 2: “Relació de cadàvers arreplegats en este terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la dominació roja”.

En aquest apartat, es relaciona a les persones que, sense ser veïnes del poble, apareixen mortes dins el terme municipal. És el cas de les víctimes de les tristament famoses partides d’incontrolats que anaven poble a poble pertot arreu de les comarques i que treien de les cases als denunciats o acusats de feixistes, o els qui estaven empresonats als locals municipals i els treien per assassinar-los a sang freda. De cada persona figuren dades semblants a les de l’apartat anterior.

ESTADO 3: “Relació de turments, tortures, incendis d'edificis, saquejos, destruccions d'esglésies i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que pels seues circumstàncies, per l'alarma o el terror que van produir hagen de considerar-se com greus, excloent-ne els assassinats, que van ser comeses en este terme municipal durant la dominació roja”.

En aquest estat, es realitza un relat dels fets abans esmentats amb el màxim de detalls possibles. L’incendi, saqueig i destrucció d’esglésies i ermites, així com saquejos, a particulars, és la nota dominant.

ESTADO 4: “Relació dels senyors que componien l'Ajuntament de cada poble o ciutat a l'iniciar-se el Moviment Nacional i a partir del 18 de juliol de 1936”.

Queden reflexades totes les persones que formaven part dels ajuntaments a l’inici de la guerra i posteriorment, dels comités revolucionaris i juntes locals municipals.

Actualment, la C.G. es troba totalment digitalitzada i penjada a la xarxa, la qual cosa fa que l’accés a ella siga molt ràpid i molt fàcil, doncs s’encontra a l’abast de qualsevol internauta. La C.G. és una eina molt útil per tal de bussejar en els fets ocorreguts durant el període de la guerra civil a nivell local. Ens trobàrem amb la sorpresa que el nostre avi o besavi va ser membre del Comité Revolucionari creat a l’esclatar la guerra, o va ser l’alcalde franquista en els primers anys de la dècada dels quaranta del segle passat o coneixerem el nom de la persona sospitosa de matar a un familiar nostre.

Però sobretot, és una eina molt important per tal de conèixer les històries de cada poble en una època molt fosca que esperem, pel be de tots, que no torne mai.

Els interessats en buscar la Causa General d'un poble o ciutat han de seguir estes indicacions:

1.- Fes clic damunt aquest l'enllaç:

http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=0

2.- A la pantalla que hi apareix a la pestanya "Buscar", cal escriure el nom del poble o ciutat que ens interessa en castellà. Senyalar l’opció “Registros digitalizados” i polsar “BUSCAR”.

3.- A la pantalla següent buscar "Archivo Histórico Nacional" i fer clic damunt “Fiscalia del Tribunal Supremo”.

4.- A la pantalla següent fer clic damunt del poble elegit.

5.- A la pantalla següent fer clic damunt “Ver imágenes”.

En cada imatge fes clic per ampliar

Imatge 1: Causa General de Xàtiva (Játiva) Pàg. 8 (Estat 1)

Imatge 2: Causa General de Gandia Pàg. 8 (Estat 2)

Imatge 3: Causa General de Benigànim (Beniganim) Pàg. 9 (Estat 3)

Imatge 4: Causa General de Barxeta (Barcheta) Pàg. 26. (Estat 4)

EL CAPITÀ RAFAEL ALBI FLORES.

Hui 14 d’abril, aniversari de la proclamació de la II República. Servisca aquest article per dedicar-lo a la memòria d’un republicà barxetà. El capità Rafael Albi Flores (Barxeta 13-02-1906, Barxeta 30-11-1995).

Rafael Albi va ser condemnat a la pena de mort el 4 d’agost de 1939, però posteriorment, “Su Excelencia el Generalísimo”, li va commutar la pena de mort per la de 30 anys de Reclusió Major. Tal vegada tinguera algo que veure el que la família de la dona de Rafael era originària de Marroc i potser, una família amb un cert prestigi. El dictador Franco sempre havia mantingut un gran respecte pel seus aliats marroquins.

Hui fa setanta-nou anys, el llavors serjant d’infanteria del Regiment Otumba nº 9 Rafael Albi Flores, li donaria la benvinguda amb molta alegria i molt de goig a la República que naixia.
Feu clic damunt de cada imatge per ampliar-la.

A MA MARE

Déu meu, un límit me vas fixar,

el qual no puc passar,

on ni les aus poden fer els seus nius.

Per alt que volen

no poden arribar a tu,

és en aquell lloc,

on descansa Ma Mare.

Mare, quanta falta em fas,

quant de dolor vas deixar en mi,

al partir a un lloc

del que no pots tornar.

Me vas ensenyar Mare

de la vida el camí,

vas ser un ser exemplar.

Porte dins de mi

les teues sàvies paraules

i el teu exemple de Bondat i Amor

sempre perdura en mi.

Vas ser per a mi

la millor Mare

i ara vius en mi

amb el teu record

i en les nits d'estreles

il·lumines la meua senda

i cuides els meus sons.

Vas passar la teua vida donant Amor.

Cada un dels teus amics guarda

de tu un bell record,

i donen les gràcies a Déu,

per haver-te conegut.

Mire el teu fèretre i crec que estes dormida,

et parle i no em respons,

et cride i no em pots sentir,

mire els teus ulls i estan tancats,

toque les teues mans

i la sent freda com el gel,

llavors comprenc que t'has anat per sempre,

i que no et tornaré a veure Mare.

Mare meua perquè me vas deixar?

Perquè estàs tan lluny?

Et continue cridant dia a dia, i no em respons;

Et cride de nit i només hi ha silenci de part teua.

Perquè els teus llavis estan segellats per sempre.

Déu meu dóna'm valor i força

per a poder resistir este dolor.

Fes la teua voluntat Senyor,

així en la Terra com en el Cel.

Senyor, acull-la en el teu Sant Si,

perquè more per sempre al teu costat.

Asunción Canet Tormo

9-9-1927 // 16-3-2010

50 ANYS D'UNA IMATGE MÍTICA

Divendres 5 de març, es complixen 50 anys del dia en què el fotògraf cubà Alberto Díaz, conegut com Korda, va prendre un primer pla de l'argentí "Che" Guevara amb la seua boina de guerriller i el cabell escarotat, una de les imatges més reproduïdes, venerades i comercialitzades del segle XX. El que no s'imaginava Korda quan va penjar aquell retrat ampliat en el seu estudi, junt amb un altre del poeta Pablo Neruda que la foto recorreria el món en llibres, cartells o camisetes.

Enllaç a l'article　
　

DE BARCHETA A BARXETA

El nom oficial de BARXETA data oficialment des del 10 de juliol de 1979, dia en el qual es publica el Decret de 9 de juliol del llavors President del Consell del País Valencià (C.P.V.); Josep Lluís Albinyana.

Però, d’on ve el topònim Barxeta? L’origen del nom del poble de Barxeta està perfectament explicat al llibre editat per l'Ajuntament, “Història del poble de Barxeta” d’Abel Soler (2004). L’autor dona 4 possibles arguments per a 4 diferents hipòtesis, i cadascú és lliure per tal d’escollir la que més li agrade. Jo coincidísc amb l’autor en la mateixa hipòtesi:

En primer lloc cal aclarir que Barj o Burj significa en àrab “torre”, però també “cim” i per tant pot derivar a “lloma”, “mola” o “turó”. Les formes escrites en el Llibre del Repartiment Barchetain i Barchatan, contendrien la transcripció d’un dual àrab acabat en –ayn amb el qual es forma el plural d’una paraula (a l’igual que en català o en castellà amb la s final). De Barjjät + ayn, quedaria Barjjätayn, pronunciat Bartxatan. Barxeta per tant significaria “Dues llomes”, de forma semblant a Barx (La Safor), en singular “Una lloma” pel Montdúver o també el poble de Barxell (L’Alcoià) també situat al peu d’un turó.

Barxeta, amb les dues llomes bessones de La Barcella al fons.

Els pobladors àrabs coneixerien la situació geogràfica de Barxeta per les dues llomes de La Barcella, i Barx pel Montdúver. Tant La Barcella de Barxeta, com el Montdúver de Barx (aquest més encara) són visibles des de molta distància.

De forma semblant, Alcalà (al-Qal’ät) significa “el castell”, en singular i Alcalatén (al-Qal’ätayn) significa “els dos castells”.

BLASONAMENT DE L’ESCUT DE BARXETA

Enllaç a la pàgina d'Heràldica

LLEGENDA DE LES DUES ERMITES

Tornant al dissabte de la visita a la sèquia del Puig, va eixir el tema de la llegenda de les ermites de Santa Anna i del Puig, doncs vam circumval•lar tota la serra del Puig i allí enfront de nosaltres podíem veure perfectament l’ermita de Santa Anna.

Crec recordar que hi havia un conte en un llibre de valencià de primària que parlava de la llegenda de les dues ermites i efectivament, el vaig trobar. Era el llibre de l’editorial Santillana de valencià de 4t de primària, a l’Institut de L’Olleria el teníem perquè el fèiem servir per els alumnes de Compensatòria.

És un conte de Llorenç Giménez, i, per a qui no el conega, ací la llegenda de les dues ermites: La de Santa Anna i la del Puig:

Hi havia, ja fa molts anys, entre Xàtiva i la Llosa, una muntanya alta i grossa, i al capdamunt dues ermites, la de Santa Anna i la del Puig. Guardaven les ermites dues ermitanes. A una li deien Queralt i a l’altra, Muskilda. La primera cuidava l’ermita de Santa Anna i Muskilda, la del Puig. Com que les dues ermites es trobaven tan juntes, les ermitanes sempre estaven com gat i gos. I cridaven tan fort, en les seues bregues, que les sentien de tots es pobles de la comarca.

Els veïns, cansats de tants crits, anaren a parlar amb els frares, amb el rector i amb tota la tirallonga, fins a arribar a l’arquebisbe. Però no aconseguiren res de res, perquè Muskilda i Queralt continuaven igual. Fins que un migdia de tardor, el dia es va convertir en nit de la tempesta que anava tramant-se al cel, i per primera vegada en a vida, Muskilda i Queralt baixaren juntes al poble. La gent no s’ho acabava de creure.

En arribar a cal tio Xamaril•la, s’acostaren a la llar per calfar-se i, just en aquell moment, esclafí la tempesta: trons, lla,ps, centelles, pedra, vent... Ràpidament, Muskilda, Queralt i el tio Xamaril•la demanaren a Santa Bàrbara, amb veu tremolosa:

“Santa Bàrbara, si vas pel camp,
Fes cas d’allò que t’estem contant,
Santa Bàrbara donzella,
Salva’ns d’un llamp i d’una centella.
Tens faena i no pots dormir,
De tres núvols que veus acudir:
Un de foc,
L’altre de pedra,
L’altre d’aigua.
El de foc a la mar;
El de pedra a la serra;
I el d’aigua, que caiga en terra.”

Acabada de dir la pregària, se sentí un esclafit tan esgarrifós que va fer trontollar totes les coses de la casa, i del poble, i dels castells de Xàtiva i de Montesa durant alguns segons. A l’instant es va aclarir el dia.

Muskilda i Queralt tornaren a casa. Però, quan van arribar prop de la muntanya, van quedar mudes i amb els ulls oberts com taronges. Segurament, els tres núvols, el de foc, el de pedra i el d’aigua, havien caigut just damunt de la gran muntanya i aquesta s’havia fet en dues mitjanes: l’una a la banda de la Llosa, amb l’ermita de Santa Anna, i l’altra a la banda de Xàtiva, amb l’ermita del Puig.

D’aquesta manera, cada ermitana es quedà sa casa i la seua pròpia muntanya, i no hagué més bregues ni crits.

I qui vulga vore-ho, que s’aprope a la Costera i ho comprovarà".

Llorenç Giménez
El castell de Rel i el secret de les cinc llegendes (Adaptació).
Ed. Santillana 4t Primària