ARTICLE D'OPINIÓ

L’A.D.M.B. I EL 22-M

Des de la seua creació l’A.D.M.B. (Associació en Defensa del Massís del Boscarró) ha fet una tasca molt important envers la conscienciació de tothom sobre la defensa del medi natural i la importància de desenvolupar activitats compatibles amb la sostenibilitat del medi ambient.

Han sigut una sèrie de tasques, treballs i activitats realitzades que al llarg d’aquests tres anys han captivat i encisat a molta gent i ens han motivat i incentivat més si cal, per conèixer les nostres serres, els nostres espais naturals i fins i tot el nostre riu.

Aquesta gent ha treballat bé i ha realitzat una llavor que no mai abans, havia realitzat ningú. S’han guanyat el reconeixement, el respecte i l’apreci d’un sector molt ampli dels ciutadans. Gent que ens agrada recórrer el nostre terme, conèixer la fauna i la flora dels nostres espais naturals i del nostre riu i en definitiva, de gaudir i defensar la nostra terreta.

Potser que l’èxit de l’A.D.M.B. residia en el fet de ser un ens apolític, és a dir, no lligat oficialment a cap partit ni ideologia política, un grapat de gent unida tan sols per l’amor i la defensa de la natura i açò feia que rebera un suport força important de pràcticament tot l’espectre polític de la població de Barxeta.

Tal vegada, la situació i l’acceptació de l’A.D.M.B. dintre l’àmbit general del poble de Barxeta, no seria la mateixa si la gent més lligada a ella, optara a constituir una plataforma política destinada a presentar una candidatura per a les eleccions municipals del maig.

L’A.D.M.B. es convertiria així en una cap de llança que seria l’avantguarda d’una ideologia política determinada (per altra banda, totalment respectable), però que li trencaria la seua trajectòria independent i apolítica guanyada sense cap dubte, des del seu rodament inicial.

Enric Soler
Candidat del Bloc

PROCLAMACIÓ OFICIAL CANDIDATURA

Secretari Comarcal, Vicent Muñoz, Secretari General i diputat a les Corts Valencianes, Enric Morera; companys i companyes, estimat públic, a totes i a tots, moltes gràcies per estar ací en aquest acte en el qual em presente de forma oficial com a candidat a alcalde de Barxeta.

La màxima aspiració que pot tindre tot barxetà o barxetana, políticament parlant, és la de ser algun dia, alcalde del seu poble.

Vull agrair en primer lloc als meus companys i companyes del col·lectiu del Bloc de Barxeta per haver dipositat en mi, la seua confiança perquè encapçale aquesta llista a l’alcaldia del nostre poble. Perquè Barxeta tinga un alcalde nacionalista i valencianista.

L'entrada en el panorama polític local d'un grup de gent, ara fa 4 anys, baix les sigles del BLOC, i que volia treballar pel seu poble, ha provocat un canvi en l'estructura política local i ha trencat molts dels motlles i utopies que molta gent del poble pensava que no seria possible canviar-les.

Des que varem entrar a l'Ajuntament hem fet una tasca molt important. Al llarg d'aquest temps hem observat que aquesta tasca ha portat al poble a entrar dins d’una dinàmica positiva de fer bé les coses, una dinàmica positiva que es tradueix en una major implicació i un esforç en el control als nostres dirigents, fins el fet que ells, són conscients de les nostres aptituds i actituds. Hem aplicat la força que faltava però encara queda molt per fer, ja que són molts anys en una mateixa rutina que es fa difícil de canviar.

Nosaltres seguirem treballant i esperem aplicar el màxim esforç, les màximes capacitats i la màxima dedicació al futur perquè la gent del poble ens done l'oportunitat de demostrar i de plasmar que la il·lusió i el treball que estem fent, ens done pas a dirigir durant els pròxims anys el futur del nostre poble.

Recorde ara fa 4 anys, ens presentàvem com una novetat, no sabíem si la gent confiaria en nosaltres. Ara, ens presentem com una força política amb l’experiència que ens donen estos 4 anys de treball. Ara, ens presentem com una força política amb ganes de governar, perquè sabem, podem i anem a demostrar que sabem fer-ho bé.

Ara fa 4 anys que varem dir en aquest mateix lloc que deixaríem que el candidat de la llista més votada fóra alcalde, i ho vam complir. Varem dir que no faríem pactes amb ningú, i ho vam complir, varem dir que faríem una oposició ferma i constructiva i ho vam complir i varem dir, perquè encara està escrit que cada sentit del vot, a favor, en contra o abstenció, justificaríem i explicaríem la raó del vot, i ho vam complir.

Perquè nosaltres complim les nostres promeses.

Fins que varem arribar a l’Ajuntament, estaven en el paradís, amb majoria absoluta i sense oposició, sense que ningú els preguntara ni els demanara informació, vivien la mar de bé, estaven encantats de la vida.

Ara senten l’alé dels regidors del Bloc damunt. Ara saben que els regidors del Bloc anem a l’Ajuntament a fer la nostra tasca: fiscalitzar i demanar informació. Pensem que li hem pegat la volta a la política de Barxeta, hem canviat la política i anem a seguir canviant-la. La gent del Bloc no vulguem mirar al passat sinó que vulguem mirem cap el futur i, per tant, el que vol el Bloc de Barxeta, és el millor per al seu poble.

Com deia el poeta: ”Caminante no hay camino, se hace el camino al andar”. Nosaltres hem marcat un camí en la política del nostre poble. Un camí fet al llarg de 4 anys d’oposició, 4 anys de dur treball, un treball que hem dut a terme amb ganes, decisió i valentia, una forma de fer política que sabíem que marcaria un abans i un després. Però esta política no l’ha feta el portaveu del Bloc, ni els tres regidors del Bloc, no; esta política l’ha feta el col·lectiu del Bloc. Esta política s’ha parit en totes les reunions que hem fet, on hem discutit tot el que havia que discutir i democràticament hem decidit tot el què s’havia de fer.

Per tot açò, quan diuen que som uns radicals, que crispem, que dividim el poble, que trenquem la convivència, que vulguem tirar al carrer als empleats de l’Ajuntament, que vulguem tombar cases, xalets, que anem a acabar amb la Banda de Música, que anem a pujar els impostos i la més repetida, i que no paren de repetir, que no tindrem mai més, un Taller d’Ocupació per culpa del Bloc. El que passa és que hi ha un problema.

El problema no és el que ells diuen que nosaltres diem, no; el problema és un problema que ells tenen de fons: Quan senten parlar de crítica, quan escolten opinions diferents a les seues, quan senten parlar de comptes transparents, quan senten parlar, en definitiva de més democràcia, com no estan acostumats, tot açò els sona a radicals, a crispar, a dividir el poble i a trencar la convivència.

Però en canvi no diuen i s’ho callen ben bé... Quin grup polític de Barxeta ha fet possible que els xiquets i les xiquetes de l’escola tingueren els llibres gratis?

Qui va donar la idea de fer una guarderia municipal infantil amb totes les garanties de la llei?

Qui va donar la idea de fer una circumval·lació i obrir un camí del cementeri al moli?

Qui demanava reasfaltar des de la cooperativa fins el camí dels Censals i ells en deien que no era factible?

Qui no ha parat de demanar una línia telefònica per a un carrer del poble que no en tenia, i ara ja en té?

Qui ha proposat que feren ninxos nous al cementeri?

Qui va proposar que no es posaren a la venda?

Qui va recomanar que abaixaren el rebut de la contribució urbana, que recordem; estava l’índex al 0,75, el segon més alt de tota la comarca?

Tot açò i moltes coses més, s’han fet per iniciativa nostra, per iniciativa del Bloc, s’han fet a proposta del Bloc. Si no, penseu... no s’han fet més coses en estos últims 4 anys que en els 16 anys de majoria absoluta? Alguna part de culpa tindrem nosaltres de fer-se el que s’ha fet?

Saben que els queden 4 dies, estan nerviosos i saben que van a perdre, saben que després de 20 anys seguits, van a deixar el poder, van a deixar l’Ajuntament, perquè el poble ja no confia amb ells.

Ara ens tornem a presentar, però amb la força que ens dona el saber que hem treballat bé, ara tornem a estar ací, però amb energies renovades. El projecte del Bloc, este projecte, és el projecte de molta gent. Gent que com tots vosaltres, vulguem que Barxeta canvíe, millore i prospere.

Perquè: El canvi a Barxeta és necessari.

El canvi a Barxeta és necessari i és possible.

Anem a fer que Barxeta es desperte i es pose a treballar.

Sense l’ajuda que he tingut a ma casa, sense l’ajuda de la meua família, les coses no hagueren eixit bé, i... sense la meua dona, jo no seria tampoc qui soc.

I sense l’ajuda de tots vosaltres tampoc haguera sigut possible. Com deia Albert Camus:

“No camines davant meu, pot ser que no et seguisca. No camines darrere de mi, pot ser que no et guie. Camina junt a mi i sigues el meu amic.”

Ànim barxetans i barxetanes, siguem amics i caminem tots junts.

El Bloc a Barxeta ja és imparable

Moltes gràcies,
Visca el Bloc
I visca Barxeta.

Discurs pronunciat amb motiu de l’acte de proclamació com a candidat a l’alcaldia en les eleccions del 2011. Barxeta 19 de febrer de 2011.

CANDIDAT A ALCALDE DE BARXETA

El Bloc de Barxeta ha escollit l’actual portaveu nacionalista a l’ajuntament, Enric Soler, com a candidat a l’alcaldia de la localitat. Soler es presentarà a les eleccions municipals del 22 de maig com “una alternativa real als vint anys d’un govern d’Esquerra Unida esgotat, paralitzat i sense idees”.

L’elecció d’Enric Soler es va realitzar per unanimitat de l’assemblea del Bloc renovant així la seua confiança en l’actual portaveu que ha realitzat “un excel·lent treball” en la seua tasca d’oposició al consistori. El candidat, va agrair als seus companys i companyes la seua elecció i va declarar que treballarà “de fort i calent, colze amb colze amb tot el col·lectiu”, perquè Barxeta, per primera vegada, tinga un alcalde nacionalista.

La candidatura d’Enric Soler es presentarà de forma oficial amb un acte previst per al 19 de febrer a la Casa de la Cultura de Barxeta, per a la qual es comptarà amb el secretari de la Costera-la Canal de Navarrés, Vicent Muñoz, i amb el secretari general del Bloc, Enric Morera.

Comarcàlia.info

HUI, DIA DE LES ÀNIMES.

- Toquen a la porta, qui serà?  - Assumpció, sóc Remedios, obri! Però si no fa ni tres hores que has vingut! Hala, entra i a veure si ara la iaia et vol dir algo- Li contesta Assumpció a la seua cosina Remedios.

La iaia Pepa és a l’habitació, té noranta-tres anys i li contesta molt enfurida a la seua neta Remedios: T’he dit que no sé res del teu home, no m’han dit res, així és que ves-te’n i no patisques més, quan vulga ja t’escriurà.  Iaia vosté ho sap tot, però no vol dir-me-ho! Què li ha passat a Salvador?

T’he dit que no ho sé. Fes el favor i ves-te’n! I Remedios per enèsima vegada en eixe mateix dia se’n va a casa plorant, amb el cor en un puny. Assumpció, és troba ara a soles amb la seua iaia Pepa i li pega un altre escardusso:

- Però iaia, que poc de trellat que té, la pobra Remedios se'n va plorant perquè no sap res del seu home, ja fa tres mesos que no ha rebut cap carta i vosté va i li diu que no sap res. Què poc de mirament que té.

-Deixa’m en pau, tia figa; que jo no sé res. Si ho sabera us ho diria volant - Contesta la iaia Pepa. Assumció se n'ix de l’habitació on roman al llit la seua iaia Pepa.

Aquesta escena s’ha repetit contínuament durant els darrers tres mesos. Pepa “la pastora”, diuen que té “gràcia” i que parla amb els difunts. Per això la seua néta Remedios va a preguntar-li perquè el seu marit, Salvador no li escriu cap carta des d’un temps fins ací. Està treballant a Hannover, a Alemanya i de forma regular li escriu cada quinze dies, cartes que li llegeix i li escriu la seua cosina Assumpció. Salvador com un bon grapat d’homes de Barxeta està treballant a Alemanya a destall i llevant-se la pell per tal d'eixir de la misèria que hi ha ací en la Barxeta dels primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat.

Assumpció ha fet com que se n'eixia, però s’ha quedat amb l’orella apegada a la porta. Amb curiositat escolta com la iaia Pepa està xiuxiuejant, a penes pot comprendre el que diu, però sap ben cert que la seua iaia està “contactant”.

- Mala sorra, quin esglai m’has donat, estaves escoltant-me? Ja està comptant-me-ho tot i fil per agulla, que ho escoltat!  Mira Assumpció, però no li ho digues a Remedios, Salvador ha tingut un accident a la fàbrica i el van dur a l’hospital, però ja està fora de perill, per això no ha escrit. Resulta que un dia al ficar la màquina en marxa va i ...

Ai iaia, que collons que té la mansa! No haguera pogut dir-li-ho a la seua néta i ja estaria bé de fer-la patir, la pobra! 

 Passen els dies i les cartes continuen sense arribar, fins que un dia com qualsevol altre. - Toquen a la porta, qui serà? - Assumpció, sóc Remedios, obri! Mira ja he tingut carta de Salvador, obri-la i dis-me què em diu. Què li ha passat?

Assumpció agafa la carta, l’obri i comença a llegir les primeres línies: “ Mi querida esposa Remedios, mucho me alegraré que al recibo de esta carta te encuentres bien de salud, yo por la presente sigo muy bien, gracias a Dios. En primer lugar decirte que...”

A Assumpció no li va estranyar gens ni miqueta, la carta deia paraula per paraula i lletra per lletra tot el que li havia dit la seua iaia Pepa, feia ja més de vint dies. Salvador havia tingut un accident, l’havien ingressat a un hospital, s’havia recuperat i ja estava treballant una altra vegada a la fàbrica.

La gent de Barxeta sempre s’havia burlat: Pepa “la pastora” diuen que veu els morts i parla amb ells? – “Això és de la fam que passa”, contestaven amb sorna.

Salvador i Remedios, encara estan plens de vida, qui vulga saber si aquesta història és veritat o és mentira, no té més que anar i preguntar-los-ho. Assumpció, ma mare; ja ha faltat. Jo, per la meua part, ni m’ho crec ni m’ho deixe de creure, però el que hi ha, ahí està.

INICI DE CURS 1972-73

Divendres 17 de setembre de 2010, les huit del matí. Ha sonat el timbre que ens avisa que ha començat la primera classe del curs 2010-2011 a L’Institut Vermellar de L’Olleria. Em dirigeix cap a l’aula de 1r d’ESO-D i entre a classe, em presente als alumnes: “Bon dia, sóc Enric Soler i vaig a ser el vostre professor a l’assignatura de Tecnologia al llarg del present curs...”, i encete la classe i el nou curs escolar...

El 19 de setembre de 1972, encetava a Barxeta, al llavors anomenat “Grupo Escolar Mixto Antonio Rueda y Sánchez-Malo” el curs escolar en 7é de primària i el nostre mestre D. Antonio Bosch ens manava la primera tasca del curs, del llibre de “Ciencias Naturales” de l’editorial “Alvarez” de Valladolid, copiar el dibuix que encapçalava el tema i l’apartat del “Contesta”. “El dibujo bien hecho y a color y las preguntas y respuestas con tintas de diferente color, dentro de una hora lo corregiré” – ens repicava el mestre abans de manar la tasca als alumnes de l’últim curs, és a dir, als de 8é i després d’haver manat els deures als de 5é i 6é. Si, romaníem a la mateixa aula 4 cursos i no hi érem menys de quaranta xiquets i xiquetets.

A les 9,30 ja hauríem d’haver cantat algun dels temes del “Hit-parade” del règim, “Cara al sol”, “Prietas las filas” o “Montañas nevadas” i després de la salutació a l’entrada de l’aula: “Ave Maria Purísima”. De 11 a 11,30 el “recreo”. El bocata de pa amb xocolate, amb “tres gustos” o amb “mantecover”, ens durava un tres i no res i de seguida a jugar: A “parao”, al “churro, mediamanga y mangotero”, al “S’han cagat en l’escaleta” o fins i tot se’n anaven a intentar veure les bragues de les xiques quan jugaven a “la goma”, a “la corda” 0 "al sambori".

D’onze i mitja a dotze i mitja una altra vegada classe. I de les tres fins a les cinc, la classe de la vesprada. A les cinc, un berenaret ràpid i a buscar el cabàs, l’aixeteta i en la bicicleta se’n anàvem a fer “verd” per als conills: llissons, cama-roges i corrinxola. Més tard, aniríem a jugar al futbol al campet del “Racó” i al tornar ja de nit al poble, encara aniríem a casa d’un dels poquets amics que ja hi tenien televisor i veuríem el capítol corresponent de “Furia”, “Perdidos en el espacio”, “Viaje al fondo del mar” o “Los Chiripitifláuticos”.

Al tornar ja cap a casa, un dona em para davant del casino del tio Tonico: “Ai mante, vols entrar i si està el meu home, dis-li que isca que vull parlar amb ell”. “Si senyora”-li contestava i no comprenia perquè les dones no entraven mai al bar. Ningú es podia imaginar aleshores, que en poquet de temps, la quantitat de dones que anirien al bar a esmorçar, fer-se el “cafenet” i inclús “tirar a la maquineta”, deixaria en el més absolut del ridícul als homes; que ara, per a poder entrar a qualsevol bar, abans hem de deixar eixir a les dones. Paraula!!!

BARXETA 1936-1939

1936: EL COMITÉ REVOLUCIONARI

El Comité Revolucionari de Barxeta s’havia constituït el mateix diumenge 19 de juliol després del ple extraordinari de l’Ajuntament en el qual s’havia aprovat en el punt dos “Constituir de acuerdo con la voluntad popular un Comité de Defensa de la República o Antifascista, que asuma la organización de los servicios de orden público, abastecimiento, controles, quema, etc. y cuantos sugiera o precisen la marcha de los acontecimientos que se inician con la sublevación”. Els set membres del Comité representaven al sindicat socialista UGT (Enrique Fons Segarra, José Durà Bertomeu i Vicente Ventura Company), als anarcosindicalistes de la CNT-FAI (José Segarra Ordiñana, Vicente Segarra Donet i Enrique Soler Tormo) i al partit comunista PC (Rosendo Ferrando Ventura). El Comité va quedar instal•lat a la casa abadia (just al costat de l’Ajuntament).

Les administracions locals, passen a estar regides per Comités. El Comité de cada poble té autonomia total i plena al seu terme municipal, a les entrades de cada poble disposen de milicians armats fent guàrdia, demanant la documentació a tota persona o vehicle desconegut que entre o isca. Juliol, agost i setembre son tres mesos en els quals el poder dels comités locals i dels incontrolats és predominant.

A Barxeta, els dirigents del Comité, no consentiren mai que cap banda d’incontrolats de les moltes que anaven pels pobles, s’emportara a cap persona de dretes (era molt coneguda la tristament famosa banda de José Soler Ordiñana, “El moreno de Lloc Nou” afusellat a Xàtiva el 15 de maig de 1939). Aquesta honradesa del dirigents del Comité de Barxeta, va fer que a l’acabament de la guerra, ningun barxetà fora condemnat a mort.

Com a únic succés lamentable comés presumptament per barxetans, es pot citar el cas de l’assassinat del rector de Aielo de Rugat, D. José Aparicio. Va ser detingut a Llutxent el 22 d’agost i a la mateixa nit al port de Beniganim junt l’encreuament de Lloc Nou de Fenollet, baix d’una figuera, va ser rematat. En Consell de Guerra celebrat al 1944 van ser acusats del crim i condemnats tres barxetans.

Segons la Causa General de Barxeta, al terme municipal es van arreplegar tres cadàvers, tots amb trets de bala al cap, a saber: “Eleuterio Girau Ferrando, de 40 años, casado, empleado municipal, Secretario Local de F.E. y de las J.O.N.S. y domiciliado en la plaza del Generalísimo nº 8 (Antes Plaza Mayor) de Simat de Valldigna y José Oltra Almiñana de 65 años de edad, casado, labrador, de tendencia derechista y domiciliado en la misma plaza nº 9”. Estes dues persones de Simat van aparèixer mortes en la Casa Gilet en el mes d’agost del 1936, sense especificar la data. A la Casa Más, el dia 12 d’agost, també consta: “Un desconocido que vestía pantalón y chaqueta negra, botas negras nuevas, camisa blanca, corbata negra de lazo, bajo y regordete y tenia de 45 a 50 años”.

D. José Luis de Oriol y Urigüen

Com fets destacables cal dir que el Comité va confiscar la finca de la Casa Lliga de D. José Sanchis de Quesada, Marques de Valderas i junt als pobles del voltant, la finca del Realengo de D. José Luis de Oriol y Urigüen.

D. José Sanchis de Quesada. Marques de Valderas


1937: EL CONSELL ADMINISTRATIU LOCAL

Un decret del Govern de la República de finals de desembre intenta posar ordre en l’administració local. Se suprimeixen els Comités de Defensa, juntes i comissions gestores que funcionaven des del començament de la guerra i es faculta els governadors civils a què constituïsquen Consells Municipals. Mentres no se celebren o no es puguen celebrar eleccions locals, els consells es formaran amb representants dels partits del Front Popular i organitzacions sindicals, segons la influència de cada força política en cada lloc. El Consell Administratiu Municipal, ha d’assumir legalment les funcions de l’Ajuntament i del dissolt Comité Popular.

En el ple celebrat el 17 de desembre de 1936 dimiteix l’alcalde legal, Vicente Flores Berenguer i la totalitat de regidors per a crear un Consejo Administrativo Municipal. En el punt 2 del ple, es donen les raons de la dimissió: “Colaborar, en bien de los intereses locales y generales y solidaridad antifascista, con las organizaciones sindicales y políticas del Frente Popular en ésta, para crear un Consejo Administrativo municipal unificado con representación de dichas organizaciones, que regularicen por cauces legales la marcha del municipio”.

Aquest primer Consell Administratiu Local, es crea el 6 de gener de 1937 i es elegit Alcalde-President, Vicente Fons Segarra, de trenta-sis anys, home recte, honrat, estimat i respectat per totes les forces politiques del poble, a més a més, era regidor des de les primeres eleccions municipals del 1931. Aquest Consell n’estava format per les persones següents:

PRESIDENT: Vicente Fons Segarra.
VICEPRESIDENT 1º: Eliseo Segarra Pons.
VICEPRESIDENT 2º: Rosendo Ferrando Ventura.
DEPOSITARI. Vicente Flores Berenguer.
VOCALS: Vicente Ventura Company.
José Mª Berenguer Alonso.
Silvestre Giner Fons.

La fórmula legal per la qual es nomena el Consell Administratiu Local es el següent: “Designados por el Excmo. Sr. Gobernador Civil de esta provincia a propuesta de las organizaciones político-sindicales y Frente Popular de esta población, en oficio número 7 de fecha cinco del actual. Presentes en dicho acto los mencionados camaradas, aceptan íntegramente la representación popular para la que han sido elegidos y designados, acordando ratificar la elección de cargos verificada, eligiéndose los cargos de la siguiente forma…”.

Els projectes immediats del Consell Municipal són el següents:

 Restaurar la façana del Ajuntament: “… Reparar y revocar la fachada de esta Casa Consistorial, a la que se le dotará de nuevos balcones, zócalos de mármol y frontispicio o cornisa con canal de recogida de aguas pluviales del tejado…”.
 Compra d’un rellotge: “… Igualmente se acuerda dotar a este vecindario de un reloj de torre con sonería audible a tres kilómetros, cuyo reloj en unión a la sirena de igual audición, será colocado en la fachada de esta Casa Consistorial…”
 Remodelació del casc urbà:“… ensanche de la población en su entrada por la calle del Progreso, la cual será ampliada mediante obras de acceso y extrarradio realizadas por la Jefatura de Obras Públicas, por tratarse de una vía de comunicación utilizada por la carretera del Estado de Simat de Valldigna a Játiva…”.
 Abastiment de aigua potable: “…Se autoriza a la Presidencia para que en nombre de la Corporación, solicite del Estado, el estudio y la construcción de las obras de construcción de las obras de conducción de agua para el abastecimiento del pueblo…utilizándose para ello el manantial del Tosal, propiedad de este municipio, ya que actualmente se surte este pueblo en antihigiénicas condiciones debido al rudimentario y anticuado sistema de conducción del agua por cañería de barro, permeable y deteriorada…”

Aquest Consell Municipal dimiteix amb el fi de donar entrada al mateix de membres de la CNT, i en el ple celebrat el dia 4 de març de 1937 a les vint hores, queda constituït per les persones següents:

ALCALDE-PRESIDENT: Vicente Fons Segarra.
1º TTE. ALCALDE: José Segarra Ordiñana.
2º TTE. ALCALDE: Rosendo Ferrando Ventura.
SÍNDIC: Ernesto Tormo Miñana.
DEPOSITARI: Vicente Flores Berenguer.
VOCALS: Hilario Pascual Ordúñez
Eliseo Segarra Pons.

En el ple celebrat el 20 de juliol de 1937, s’informa de la baixa del membre del Consell Rosendo Ferrando Ventura, per haver d’incorporar el seu reemplaç (el de 1931) al front. L’encarregat de substituir-lo en tots els seus càrrecs, serà Vicente Tortosa Berenguer amb data de 5 de setembre de 1937, el qual promet el seu càrrec de 2n Tinent d’alcalde: “... Se designó al camarada Vicente Tortosa Berenguer para que en representación del Partido Comunista (Radio Barcheta) forme parte de este Consejo Municipal en sustitución de su antecesor, Rosendo Ferrando Ventura...”

1938. ENTRA LA PRIMERA DONA AL CONSELL MUNICIPAL.

Aquestes membres del Consell Municipal continuen treballant fins al mes d’abril de 1938, data en la qual es produeixen dues vacants: La de José Segarra Ordiñana a causa del seu ingrés en l’Exèrcit de la República; i Ernesto Tormo Miñana el qual és mobilitzat pel seu sindicat pera fortificar, (Sindicat de la Construcció de la CNT). En el ple de 5 d’abril de 1938 figura: “... Hacer constar la vacante producida en esta Corporación municipal a causa del ingreso en el Ejército de la República del Consejero Municipal de Abastecimientos, José Segarra Ordiñana; como asimismo la del Consejero Ernesto Tormo Miñana como movilizado por el Sindicato de la Construcción de la CNT, acordándose cubrir ambas vacantes con las propuestas de sustitución que formule el Frente Popular de esta localidad...”.

Ambdues vacants es substitueixen en el ple del dia 20 d’abril de 1938 en les persones de Fermin Sanchis Ordiñana (Que seria elegit nou Alcalde-President en substitució de Vicente Fons) i Amparo Segarra Boscà, presidenta del Comité de Mujeres Antifascistas de Barcheta des de la seua creació el 19 de febrer d’aquest mateix any. Aquestos canvis originen un reajustament en la Corporació.

ALCALDE-PRESIDENT: Fermin Sanchís Ordiñana.
1º TTE. ALCALDE: Vicente Fons Segarra.
2º TTE. ALCALDE: Vicente Tortosa Berenguer.
SÍNDIC: Hilario Pascual Ordúñez.
DEPOSITARI: Vicente Flores Berenguer.
VOCAL: Eliseo Segarra Pons.

CONSEJERIAS

1.DEFENSA Y ORDEN PÚBLICO: Fermin Sanchís Ordiñana.
2.ABASTECIMIENTOS Y ASISTENCIA SOCIAL: Vicente Fons Segarra.
3.AGRICULTURA Y GANADERIA: Vicente Flores Berenguer
4.SANIDAD Y CULTURA: Amparo Segarra Boscá.
5.OBRAS PÚBLICAS Y PROPAGANDA: Hilario Pascual Ordúñez.
6.HACIENDA Y ECONOMIA: Eliseo Segarra Pons.
7.INDUSTRIA Y COMERCIO: Vicente Tortosa Berenguer.

L’acta del dia 20 d’abril de 1938 fa constar: “...Acto seguido se procede por Secretaria a dar lectura al comunicado del Gobierno civil de esta provincia, número 691, Negociado 1º de fecha 15 del actual, por el que se aprueba la sustitución de los Consejeros cesantes José Segarra Ordiñana y Ernesto Tormo Miñana, por los designados y propuestos Fermín Sanchis Ordiñana y Amparo Segarra Boscá. Presentes en este acto los dos expresados i legalmente citados, se les dió posesión del cargo de Consejeros municipales de esta Corporación, prometiendo tan consecuentes camaradas laborar eficazmente y con inusitado tesón y esfuerzo en beneficio de los intereses del pueblo y defensa de la República y el Gobierno legítimo cooperando en la consecución del triunfo de las justas causas antifascistas. Seguidamente se procede a reorganizar el Consejo Municipal...”

Amparo Segarra Boscá és la primera dona de Barxeta que entra a formar part d’una corporació municipal. Nascuda el 7 d’abril de 1917, acabava de complir 21 anys.

A Xàtiva, el Partit Comunista editava un periòdic per a tota la comarca de la Costera, titulat UNIDAD ANTIFASCISTA, que afegia “Órgano del Comité Comarcal del Partido Comunista de Játiva i defensor del Frente Popular”. El taller de redacció i l’administració del mateix estaven situats en el carrer Moncada Núm.22, eixia tots els dissabtes, tenia només quatre pàgines degut a l’escassetat de paper que hi havia per eixes dates i el seu preu era de 25 cèntims. (Arxiu Municipal de Xàtiva). En el seu número 43 amb data 19 de febrer de 1938, entre altres notícies, portava una referent a Barxeta del dia 3 de febrer:

NUEVO COMITÉ DE LA ASOCIACIÓN DE MUJERES ANTIFASCISTAS.

El mismo día, y bajo la presidencia de la camarada Dolores Tormo Garcia, del Comité Comarcal de Mujeres Antifascistas de Játiva, tuvo lugar la constitución en este pueblo del Comité de Mujeres Antifascistas, que quedó integrado de la manera que sigue:

Presidenta: Amparo Segarra.
Vicepresidenta: Carmen Boscá.
Secretaria de Organización: Josefa Calabuig.
Secretaria Adjunta: Inés Micó.
Secretaria de Agitación y Propaganda: Carmen Ballester.
Secretaria de Ayuda: Amparo Segarra.
Secretaria de Finanzas: Victoria Tormo.

El següent canvi en el Consell Municipal no es donaria fins l’onze d’octubre. El dia 20 de setembre de 1938, causen baixa per tal d’incorporar-se les seues quintes a fortificar Eliseo Segarra Pons, Vicente Fons Segarra, Vicente Tortosa Berenguer i fins i tot, el Alcalde-President Fermín Sanchís Ordiñana. (En aquest temps la guerra ja tocava a la seua fi i estaven cridades a files fins la quinta de 1920, nascuts a 1899).

El dia 11 d’octubre de 1938, són nomenats nous membres de la Corporació en substitució dels anteriors, els següents membres: Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Lázaro Garcia Muelas i León Berenguer Mahiques.

La nova Corporació passa a estar formada per set membres: Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Hilario Pascual Ordúñez, León Berenguer Mahiques, Lázaro Garcia Muelas, Vicente Flores Berenguer i Amparo Segarra Boscá. Es produirà la que a la fi serà la darrera reestructuració de la Corporació Municipal en temps de la guerra. Els càrrecs són els següents:

ALCALDE-PRESIDENT: Valeriano Vidal Tortosa.
1º TTE. ALCALDE: Miguel Lorente Miñana.
2º TTE. ALCALDE: Hilario Pascual Ordúñez.
SÍNDIC: Lázaro Garcia Muelas.
DEPOSITARI: León Berenguer Mahiques.

CONSEJERIAS

1.DEFENSA Y ORDEN PÚBLICO: Valeriano Vidal Tortosa.
2.ABASTECIMIENTOS Y ASISTENCIA SOCIAL: Miguel Lorente Miñana.
3.AGRICULTURA Y GANADERIA: Vicente Flores Berenguer
4.SANIDAD Y CULTURA: Amparo Segarra Boscá.
5.OBRAS PÚBLICAS Y PROPAGANDA: Hilario Pascual Ordúñez.
6.HACIENDA Y ECONOMIA: León Berenguer Mahiques.
7.INDUSTRIA Y COMERCIO: Lázaro Garcia Muelas.

En el ple de l’11 d’octubre de 1938 queda en acta: “... procediendo el Secretario que suscribe a dar lectura de orden de la presidencia al comunicado del Gobierno Civil de esta provincia nº 1826, Negociado 1º de fecha ocho del actual por el que se aprueba las sustituciones de los Consejeros cesantes Vicente Fons Segarra, Vicente Tortosa Berenguer, Fermín Sanchís Ordiñana y Eliseo Segarra Pons,, por los designados y propuestos Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Lázaro Garcia Muelas y Miguel León Berenguer Mahíques, legalmente citados se les dio posesión del cargo de Consejeros Municipales de esta Corporación, prometiendo tan consecuentes camaradas laborar eficaz y con inusitado tesón y esfuerzo en beneficio de los intereses del pueblo y defensar la República y el Gobierno legítimo cooperando a la consecuencia del triunfo de la causa justa antifascista…”

En el present llibre d’actes (AMB 418) a pàgina 41 i amb data de 20 de desembre de 1938 figura l’últim ple celebrat en temps de la guerra. La pàgina 42 ha sigut acuradament arrencada i en la pàgina 43 ja figura el final d’un ple i el principi d’un altre celebrat ja pels membres del ban nacional.

Amb aquesta entrega finalitza la Història de Barxeta durant la II República i la Guerra Civil, en la qual s’ha fet un resum de les persones que van ocupar llocs de responsabilitat tant a l’Ajuntament eixit de les urnes del 12 d’abril de 1931, al Comité Revolucionari, així com dels Consells Municipals. Fent un breu resum d’aquest període, els alcaldes de Barxeta des de la II República (1931) a la fi de la Guerra Civil (1939) van ser:

o Vicente Flores Berenguer: Del 17 d’abril de 1931 al 24 de desembre de 1934.
o Hilario Ballester Gimeno: Del 24 de desembre de 1934 al 20 de febrer de 1936.
o Vicente Flores Berenguer: Del 20 de febrer de 1936 al 6 de gener de 1937.
o Vicente Fons Segarra: Del 6 de gener de 1937 al 20 d’abril de 1938.
o Fermin Sanchis Ordiñana: Del 20 d’abril a l’11 d’octubre de 1938.
o Valeriano Vidal Tortosa: De l’11 d’octubre del 1938 al 30 de març de 1939.

Totes els Alcaldes-Presidents, regidors i membres del Comité Revolucionari i del Consell Administratiu Local foren empresonats, primer a Tavernes de la Valldigna, després a Xàtiva i finalment a la presó de “San Miguel de los Reyes” de València. Van romandre empresonats una mitjana d’un any, doncs van ser avalats pels nou dirigents franquistes del poble i pels veïns de Genovés i Simat de la Valldigna que s’amagaren a Barxeta durant la guerra i els lliuraren d’una mort ben certa.

A LA MEUA ANDREA: FESTERA 2010 A BARXETA

Una nit d'estiu
va arribar a aquest món
amb la seua mirada tan dolça
tan bella i tan tendra.

Una llum il•luminava
la teua xicoteta careta tan perfecta.
Que bell l'instant
que per primera vegada,
el teu rostre d'àngel
els meus ulls farcits de llàgrimes,
van poder veure.

És que eres tu, la meua xiqueta,
que hui, es va fent dona,
qual rosa, que obri els seus pètals,
mostrant al món la seua bellesa.

És que eres tu, xiqueta bonica,
que en el seu caminar per la vida va
marcant amb la seua alegria
i el seu dolç mirar,
cada minut del dia.

Així és, Andrea, la flor més bella
del meu jardí.
Eres tu, eixe angelet,
que en el meu cor per sempre estarà.