LA TIA PEPA "LA PASTORA"

Vicente Canet Almiñana i Pepa La Pastora

M’abelleix parlar de la meua besàvia Pepa “La Pastora” de nom Josefa Català Gómez. La tia Pepa La Pastora com era coneguda, era l’avia de ma mare. Pepa estava casada amb Joaquin Canet Almiñana, el qual va ser sereno molts anys a Barxeta a primeries del segle XX i estava tort d’un ull. Del matrimoni van nàixer un total de tretze fills, però tan sols van sobreviure tres: Joaquin, Conxa i Vicente. Per cert, el meu besavi Joaquin era fill d'Agustín Canet alcalde de Barxeta durant el breu temps de la I República.

La tia Pepa era coneguda per La Pastora, perquè son pare, Salvador Català, natural de “Castellón del Duque”, o siga de Castelló de Rugat tenia un ramat molt important; no obstant açò sempre deia:”M’han llevat el ganao i m’han deixat l’apodo”. Sa mare, Josefa Gómez era de Lloc Nou d’En Fenollet i va morir del part; aleshores son pare es va casar amb la tia “Dolores de Julián”, la qual va rebutjar a la xicoteta Pepa. Els fills de Salvador i Dolores van heretar els ramats i la carnisseria, i Pepa va heretar el malnom: Pepa "La Pastora".

És curiós el malnom, el meu avi Joaquín Canet Català li deien “Ximet El Cubet”, a ma mare Assumpció i ma tia Maria mai les han dit “Pastores”. La filla de Pepa, Conxa; si hi era “Conxa la Pastora” i "pastors" i "pastores" eren, són i han segut els fills i les filles: Roberto, Pepe, Conxa i Remedios. El tercer fill de Pepa, era Vicente i li deien tan sols "El Pastor” i les seus filles, Amparito i Vicentica són “Les rulletes”, malnom de sa mare la tia Amparo “La Rulla”.

Per cert, val a dir que al meu tio El Pastor (Vicente Canet Català), el mataren al front de Madrid en la guerra civil. El seu cos, mai hem sabut on està, és una qüestió que tinc pendent amb mon tio, buscar-lo i dur-lo ací, al seu poble de Barxeta. Finalment i per acabar en el tema del malnom , cal dir que tan sols un rebesnét de la tia Pepa, encara manté “El Pastor”: José Arenas Ibáñez “Pepico” el fill de Pepe el Pastor, el qui viu al Grau de València.

En el carrer Sant Roc 41, (jo vaig nàixer allí i vaig viure de solter) habitava la tia Pepa, els meus avis Ximet i Assumpció i les dues filles: Assumpció (ma mare) Maria, però com era casa “de la iaia”, sempre estava plena dels nets i les netes tots jugant per allí. Ma mare que s’havia criat en ella sempre em deia que tenia un cor molt gran: “Pobret que venia a captar, pobret que el feia entrar en casa i allí en la pallissa li donava cobert “. Per cert Ramonet “L’esquilaor”, va estar allotjat a ma casa mot de temps.

També he de dir que la meua besàvia Pepa, no estava ben vista del tot per la gent del poble, deien d’ella, que al passar tanta fam, era per això veia els morts. Perquè açò era una altra de les virtuts de la meua besàvia, era el que podríem denominar “mèdium”. No tindré més remei que comptar un altre dia el cas de l’accident de Salvador Mahiques Lorente (marit de Remedios La Pastora, neta de Pepa), quan estava treballant a Alemanya a primeries de la dècada de 1960. Per desconcertant que puga parèixer, ahí està Salvador ple de vida per tal de confirmar-ho.

La meua besàvia Pepa la Pastora va faltar en 1964 als 94 anys d’edat. Jo no me’n recorde d’ella, tenia aleshores, 4 anys.

Fotos interiors: Els dos fills de Pepa, a l'esquerra Joaquin (Ximet El Cubet) el meu avi i a la dreta Vicente (El Pastor), mort al front de Madrid al 1936.