LA COMPRA DE L’EDIFICI DE L’AJUNTAMENT

Amb aquest article pretenc relatar d’una manera breu i utilitzant el material de l’Arxiu Municipal de Barxeta (AMB 416), totes les gestions dutes a terme per tal de comprar l’actual edifici de l’Ajuntament.

Es va inaugurar el dia 15 de febrer de 1.923 sent alcalde D. José Ballester Gimeno, el preu de compra va ser de 10.120 pessetes i l’edifici era propietat de D. José María Rodrigo Flores, “El senyoret Maruco”.

Aspecte de la Plaça de l’Església a l’any 1928.
Foto: Carmen Sanchis.
Història del poble de Barxeta (Abel Soler, 2004)


Extracte del Ple de 11-05-1922 (Pág 17)

El Sr. Alcalde sometió a la consideración de los Sres. Concejales la urgente necesidad de adquirir o construir un edificio en que se establezcan la Casa Consistorial, el Juzgado Municipal y sus anejos, pues la que hoy se tiene es pequeña, se halla en uno de los extremos de la población y ésta como las demás dependencias se hallan dispersas y en casas particulares que cuestan al municipio una importante cantidad de alquiler.

Que en sesión de 16 de noviembre de 1919 los Sres. Perjudicados en el pedrisco de 29 de julio de aquel año, comprendiendo ya entonces la necesidad y urgencia de dotar al municipio de un edificio adecuado para dichos fines, renunciaron generosamente a favor del pueblo a las cantidades que les correspondían de la subvención de 4.550 pesetas que por la referida calamidad concedió a este término municipal la R.O. de 27 de octubre del propio año del Ministerio de Fomento, y cobrado el líquido de la misma que ascendía a 4.495 pesetas ingresó al capítulo de valores fuera de presupuesto art.º 5º de la Caja Municipal, de cuya cantidad se dispone al efecto, para servir, por lo menos en parte, a la adquisición o construcción del edificio.

Y que para que el ayuntamiento juzgase con conocimiento de causa de que si le convenía más construir un edificio de nueva planta o adquirir alguno de los que existen en la población en muy buen estado, había consultado con el Arquitecto D. Emilio Ferrer Gisbert, de Valencia, acerca de lo que podría costar un edificio para dichas dependencias, habiéndole contestado que seria su costo de 25.000 pesetas por lo menos y que también había conferenciado con los dueños de las casas número tres de la Plaza de la Iglesia y número siete de la de Játiva, los cuales se han manifestado dispuestos a venderlos edificios por unas 10.200 pesetas el primero y 12.500 pesetas el segundo y que todavía hay en el pueblo algunos otros edificios que tal vez sus dueños entrarían en tratos para enajenarlas.

Tomándolo en cuenta el Ayuntamiento; teniendo presente la gran diferencia de coste entre un nuevo edificio y la compra de alguno de los que ya existen, conociendo los Sres. Concejales estos edificios que no son muy antiguos y que por su sólida constitución se encuentran en perfecto estado, acordó por unanimidad que se intente la adquisición por concurso de un edificio que baste para el fin de que se trata, y que si esto no se lograse, entones se estudiaría la conveniencia de construir uno de nueva planta.

Que la Comisión de Obras del Ayuntamiento proponga las condiciones que ha de tener el edificio que se adquiera y formule las bases para el concurso ateniéndose al precio aproximado de doce mil pesetas, pagaderas en plazos, dentro del año actual mediante la formación de un presupuesto extraordinario por dichas 4.495 ptas. Que resultan en valores fuera del presupuesto, y de los venideros, que es de lo que el Ayuntamiento podrá disponer sin necesidad de acudir a empréstitos ni a buscar recursos extraordinarios.

Extracte del Ple de 13-07-1922 (Pág 22-Bis)

El Ayuntamiento por unanimidad acordó que el Sr. Alcalde Presidente en nombre y representación del mismo, solicite de la Excma. Diputación Provincial de Valencia, que la cantidad de mil ciento treinta y siete pesetas ochenta y cinco céntimos que a este pueblo corresponde, según el anuncio inserto en el Boletín Oficial de la Provincia nº 46 de 23 de febrero de 1921 procedente de la recaudación obtenida del arbitrio de la exportación de arroces, le sea abonada a este municipio para invertirla como ayuda al mayor gasto que origine la compra de un edificio para la Casa Consistorial y dependencias anejas; (cuyo expediente de concurso para su adquisición se halla en tramitación) por tratarse de una mejora de utilidad y provecho del vecindario y terratenientes del término, ya que han de disfrutar también de dicho edificio la Comunidad de regantes …

Extracte del Ple de 07-12-1922 (Pág 32-Bis)

El Sr. Presidente manifestó que, cumpliendo los acuerdos relativos al contrato de compra de la casa de D. José Maria Rodrigo Flores en la plaza de la Iglesia sin número de este pueblo para establecer en ella la Casa Consistorial, el juzgado municipal y sus dependencias anejas, el vendedor constituyó la fianza definitiva y realizó las obras ordenadas, según veredicta la certificación librada por el Ayuntamiento en treinta de noviembre último, de que yo el Secretario, di lectura.

Enterado el Ayuntamiento, y aprobando todo lo hecho por el Sr. Alcalde, acordó por unanimidad, aceptar la entrega de la expresada finca, de la cual se hará cargo el Sr. Alcalde, recibiendo las llaves al otorgarse la escritura el día que el mismo designe.

Aprobó asimismo, el importe de las obras de reparaciones que en definitiva han costado la cantidad de mil pesetas, de las cuales ha de abonar, según la condición quince, el Municipio, más las consignadas en la proposición del precio de compra, o sea, en junto diez mil ciento veinte pesetas.

Acordó asimismo que después de otorgar la escritura, previa justificación por el vendedor de haber satisfecho los gastos del concurso, honorarios del Arquitecto, escritura y su copia, que entregarán el vendedor al Ayuntamiento, se le devuelva la fianza definitiva y le abone el Sr. Alcalde las cuatro mil pesetas del plazo correspondiente al año actual, y que abone, también con cargo a la partida de quinientas pesetas, consignada en el Cáp. 1º art.11º del Presupuesto extraordinario aprobado por la Superioridad en dos de agosto último, el impuesto de Derechos reales por la compra y los honorarios del Registrador de la propiedad por inscribir la finca a favor del Municipio en el Registro de su cargo.

Extracte del Ple de 11-01-1923 (Pág 35-Bis)

El Ayuntamiento por unanimidad acordó designar al Sr. Alcalde D. José Ballester Gimeno y al Sr. Regidor Síndico D. José Vilar Tomás, para que concurran en nombre y representación del mismo, al acto de otorgamiento de la escritura, con D. José Mª Rodrigo Flores, de la compra de la casa de la plaza de la Iglesia, antes sin número, hoy número tres, para establecer en ella la Casa Capitular, juzgado municipal y dependencias anejas, que dicho señor ofreció, en el concurso celebrado, por precio de diez mil ciento veinte pesetas; acordando asimismo, que en virtud de lo establecido en la condición 4ª del Pliego de Condiciones aprobado por el Ayuntamiento y Junta Municipal de Asociados y que sirvió e base al mismo concurso, demás del precio de compra antes indicado, percibirá el Sr. Rodrigo por separado el coste de las reparaciones en lo que éstas excedan de mil pesetas; haciéndose el pago de ambas cantidades a razón de cuatro mil pesetas dentro del año actual, cinco mil dentro del siguiente y el resto dentro del año económico de mil novecientos veinticuatro-veinticinco, sin intereses por los aplazamientos, y que en garantía al acreedor le quede hipotecada dicha finca para la efectividad del pago de las repetidas diez mil ciento veinte pesetas de compra y hasta cuatro mil pesetas del coste de las reparaciones.

Extracte del Ple de 25-01-1923 (Pág 36-Bis)

Se acordó autorizar al Sr. Alcalde-Presidente para que cuando lo considere oportuno formalice contrato de Seguro de Incendios del edificio Casa Capitular en todas las dependencias que contiene, con la Compañía aseguradora la Catalana y por valor de quince mil pesetas.

Extracte del Ple de 08-02-1923 (Pág 38)

En vista por lo manifestado por el r. Alcalde-Presidente de haberse otorgado ya la escritura de compraventa con D. José Mª Rodrigo Flores de la Casa adquirida por al Ayuntamiento mediante el concurso público celebrado y según la autorización acordada por la Corporación en once de Enero último, se acordó por unanimidad de los señores presentes que desde la próxima se celebren las sesiones y demás actos oficiales del Ayuntamiento en la nueva Casa Capitular de la plaza de la Iglesia, debiendo celebrarse las sesiones ordinarias a las ocho de la noche.

FINAL

L’edifi de l’Ajuntament s’estrena al Plenari celebrat el dia quinze de febrer de 1923. La composició de l’Ajuntament era el següent:

D. José Ballester Gimeno – Alcalde-Presidente.
D. José Ventura Cerdá – 1er Teniente Alcalde.
D. Filiberto Fuster Sanchís – 2º Teniente Alcalde.
D. José Vilar Tomás – Regidor Síndico.
D. Vicente Berenguer Mahíques.
D. Vicente Bataller Segarra.
D. Antonio Mahíques Segarra.
D. Joaquin Huet Tortosa.
D. Félix Sanchis Ripoll.

DIA DE LA DONA

La Constitució de 1931 en el seu article 36 proposava la concessió del vot a la dona. Una diputada del Partit Radical, Clara Campoamor, defensava el dret de la dona a votar i la diputada del Partit Radical Socialista, Victòria Kent, defensava l’opció contraria.

L'esquerra, amb l'excepció d'un grup de socialistes i alguns republicans no volien que la dona votara perquè se suposava que aquesta estava molt influenciada per l'Església i estaria a favor de la dreta. Per això, el Partit Radical Socialista va posar davant de Clara Campoamor a una altra reconeguda diputada, Victòria Kent, contrària al vot de les dones. El debat va ser extraordinari i Clara Campoamor va ser superior. Finalment, l'aprovació del sufragi femení es va aconseguir amb el suport de la minoria de dretes, la majoria del PSOE i alguns republicans.

Va ser famós l’enfrontament parlamentari de les dues úniques dones de la legislatura constituent de la II República.

VICTORIA KENT:

Es necesario que las mujeres que sentimos el fervor democrático, liberal y republicano pidamos que se aplace el voto de la mujer. Como se ha comprometido a servir a la república durante toda su vida, pido a la cámara que avive su conciencia liberal, aplazando el derecho pedido, porque entiendo que no es cuestión de capacidad, sino de oportunidad.

Entiendo que para defender un ideal, la mujer necesita la convivencia con ese ideal. La mujer necesita ver que la República ha traído a España lo que no supo traer la Monarquía: escuelas, laboratorios, etc. Cuando dentro de unos años funcionen esas 20.000 escuelas que han sido anunciadas, la mujer será la más ardiente defensora de la República.

No se pueden medir a las mujeres españolas por el entusiasmo de algunas muchachas universitarias, tan entusiastas por la República. Si todas fueran así, yo me levantaría a pedir el voto femenino.

CLARA CAMPOAMOR.

Comprendo la tortura del espíritu de la señorita Kent al haber negado la capacidad inicial de la mujer. Creo que por su pensamiento ha debido de pasar en alguna forma la frase de Anatole France sobre aquellos socialistas que iban a votar por necesidad en contra de los obreros.

La manifestación pro responsabilidades del año 1921 fue nutrida por las mujeres. Al hablar con elogio de las mujeres obreras y universitarias, ¿no se les está concediendo la capacidad? ¿No pagan las mujeres impuestos? ¿No sufren los rigores de la ley y todas las sanciones? ¿Por qué el hombre ha de gozar del advenimiento de la República de todos los derechos y se ha de colocar en lazareto a la mujer?

Los votos no fueron solo de los hombres. ¿Tenéis derecho, hombres a cerrar las puertas a la mujer? No. No existe ese derecho natural, sino la violencia de la ley. Dejad que la mujer se manifieste.

ABC 02-10-1931

ARTICLE D'OPINIÓ

L’A.D.M.B. I EL 22-M

Des de la seua creació l’A.D.M.B. (Associació en Defensa del Massís del Boscarró) ha fet una tasca molt important envers la conscienciació de tothom sobre la defensa del medi natural i la importància de desenvolupar activitats compatibles amb la sostenibilitat del medi ambient.

Han sigut una sèrie de tasques, treballs i activitats realitzades que al llarg d’aquests tres anys han captivat i encisat a molta gent i ens han motivat i incentivat més si cal, per conèixer les nostres serres, els nostres espais naturals i fins i tot el nostre riu.

Aquesta gent ha treballat bé i ha realitzat una llavor que no mai abans, havia realitzat ningú. S’han guanyat el reconeixement, el respecte i l’apreci d’un sector molt ampli dels ciutadans. Gent que ens agrada recórrer el nostre terme, conèixer la fauna i la flora dels nostres espais naturals i del nostre riu i en definitiva, de gaudir i defensar la nostra terreta.

Potser que l’èxit de l’A.D.M.B. residia en el fet de ser un ens apolític, és a dir, no lligat oficialment a cap partit ni ideologia política, un grapat de gent unida tan sols per l’amor i la defensa de la natura i açò feia que rebera un suport força important de pràcticament tot l’espectre polític de la població de Barxeta.

Tal vegada, la situació i l’acceptació de l’A.D.M.B. dintre l’àmbit general del poble de Barxeta, no seria la mateixa si la gent més lligada a ella, optara a constituir una plataforma política destinada a presentar una candidatura per a les eleccions municipals del maig.

L’A.D.M.B. es convertiria així en una cap de llança que seria l’avantguarda d’una ideologia política determinada (per altra banda, totalment respectable), però que li trencaria la seua trajectòria independent i apolítica guanyada sense cap dubte, des del seu rodament inicial.

Enric Soler
Candidat del Bloc

PROCLAMACIÓ OFICIAL CANDIDATURA

Secretari Comarcal, Vicent Muñoz, Secretari General i diputat a les Corts Valencianes, Enric Morera; companys i companyes, estimat públic, a totes i a tots, moltes gràcies per estar ací en aquest acte en el qual em presente de forma oficial com a candidat a alcalde de Barxeta.

La màxima aspiració que pot tindre tot barxetà o barxetana, políticament parlant, és la de ser algun dia, alcalde del seu poble.

Vull agrair en primer lloc als meus companys i companyes del col·lectiu del Bloc de Barxeta per haver dipositat en mi, la seua confiança perquè encapçale aquesta llista a l’alcaldia del nostre poble. Perquè Barxeta tinga un alcalde nacionalista i valencianista.

L'entrada en el panorama polític local d'un grup de gent, ara fa 4 anys, baix les sigles del BLOC, i que volia treballar pel seu poble, ha provocat un canvi en l'estructura política local i ha trencat molts dels motlles i utopies que molta gent del poble pensava que no seria possible canviar-les.

Des que varem entrar a l'Ajuntament hem fet una tasca molt important. Al llarg d'aquest temps hem observat que aquesta tasca ha portat al poble a entrar dins d’una dinàmica positiva de fer bé les coses, una dinàmica positiva que es tradueix en una major implicació i un esforç en el control als nostres dirigents, fins el fet que ells, són conscients de les nostres aptituds i actituds. Hem aplicat la força que faltava però encara queda molt per fer, ja que són molts anys en una mateixa rutina que es fa difícil de canviar.

Nosaltres seguirem treballant i esperem aplicar el màxim esforç, les màximes capacitats i la màxima dedicació al futur perquè la gent del poble ens done l'oportunitat de demostrar i de plasmar que la il·lusió i el treball que estem fent, ens done pas a dirigir durant els pròxims anys el futur del nostre poble.

Recorde ara fa 4 anys, ens presentàvem com una novetat, no sabíem si la gent confiaria en nosaltres. Ara, ens presentem com una força política amb l’experiència que ens donen estos 4 anys de treball. Ara, ens presentem com una força política amb ganes de governar, perquè sabem, podem i anem a demostrar que sabem fer-ho bé.

Ara fa 4 anys que varem dir en aquest mateix lloc que deixaríem que el candidat de la llista més votada fóra alcalde, i ho vam complir. Varem dir que no faríem pactes amb ningú, i ho vam complir, varem dir que faríem una oposició ferma i constructiva i ho vam complir i varem dir, perquè encara està escrit que cada sentit del vot, a favor, en contra o abstenció, justificaríem i explicaríem la raó del vot, i ho vam complir.

Perquè nosaltres complim les nostres promeses.

Fins que varem arribar a l’Ajuntament, estaven en el paradís, amb majoria absoluta i sense oposició, sense que ningú els preguntara ni els demanara informació, vivien la mar de bé, estaven encantats de la vida.

Ara senten l’alé dels regidors del Bloc damunt. Ara saben que els regidors del Bloc anem a l’Ajuntament a fer la nostra tasca: fiscalitzar i demanar informació. Pensem que li hem pegat la volta a la política de Barxeta, hem canviat la política i anem a seguir canviant-la. La gent del Bloc no vulguem mirar al passat sinó que vulguem mirem cap el futur i, per tant, el que vol el Bloc de Barxeta, és el millor per al seu poble.

Com deia el poeta: ”Caminante no hay camino, se hace el camino al andar”. Nosaltres hem marcat un camí en la política del nostre poble. Un camí fet al llarg de 4 anys d’oposició, 4 anys de dur treball, un treball que hem dut a terme amb ganes, decisió i valentia, una forma de fer política que sabíem que marcaria un abans i un després. Però esta política no l’ha feta el portaveu del Bloc, ni els tres regidors del Bloc, no; esta política l’ha feta el col·lectiu del Bloc. Esta política s’ha parit en totes les reunions que hem fet, on hem discutit tot el que havia que discutir i democràticament hem decidit tot el què s’havia de fer.

Per tot açò, quan diuen que som uns radicals, que crispem, que dividim el poble, que trenquem la convivència, que vulguem tirar al carrer als empleats de l’Ajuntament, que vulguem tombar cases, xalets, que anem a acabar amb la Banda de Música, que anem a pujar els impostos i la més repetida, i que no paren de repetir, que no tindrem mai més, un Taller d’Ocupació per culpa del Bloc. El que passa és que hi ha un problema.

El problema no és el que ells diuen que nosaltres diem, no; el problema és un problema que ells tenen de fons: Quan senten parlar de crítica, quan escolten opinions diferents a les seues, quan senten parlar de comptes transparents, quan senten parlar, en definitiva de més democràcia, com no estan acostumats, tot açò els sona a radicals, a crispar, a dividir el poble i a trencar la convivència.

Però en canvi no diuen i s’ho callen ben bé... Quin grup polític de Barxeta ha fet possible que els xiquets i les xiquetes de l’escola tingueren els llibres gratis?

Qui va donar la idea de fer una guarderia municipal infantil amb totes les garanties de la llei?

Qui va donar la idea de fer una circumval·lació i obrir un camí del cementeri al moli?

Qui demanava reasfaltar des de la cooperativa fins el camí dels Censals i ells en deien que no era factible?

Qui no ha parat de demanar una línia telefònica per a un carrer del poble que no en tenia, i ara ja en té?

Qui ha proposat que feren ninxos nous al cementeri?

Qui va proposar que no es posaren a la venda?

Qui va recomanar que abaixaren el rebut de la contribució urbana, que recordem; estava l’índex al 0,75, el segon més alt de tota la comarca?

Tot açò i moltes coses més, s’han fet per iniciativa nostra, per iniciativa del Bloc, s’han fet a proposta del Bloc. Si no, penseu... no s’han fet més coses en estos últims 4 anys que en els 16 anys de majoria absoluta? Alguna part de culpa tindrem nosaltres de fer-se el que s’ha fet?

Saben que els queden 4 dies, estan nerviosos i saben que van a perdre, saben que després de 20 anys seguits, van a deixar el poder, van a deixar l’Ajuntament, perquè el poble ja no confia amb ells.

Ara ens tornem a presentar, però amb la força que ens dona el saber que hem treballat bé, ara tornem a estar ací, però amb energies renovades. El projecte del Bloc, este projecte, és el projecte de molta gent. Gent que com tots vosaltres, vulguem que Barxeta canvíe, millore i prospere.

Perquè: El canvi a Barxeta és necessari.

El canvi a Barxeta és necessari i és possible.

Anem a fer que Barxeta es desperte i es pose a treballar.

Sense l’ajuda que he tingut a ma casa, sense l’ajuda de la meua família, les coses no hagueren eixit bé, i... sense la meua dona, jo no seria tampoc qui soc.

I sense l’ajuda de tots vosaltres tampoc haguera sigut possible. Com deia Albert Camus:

“No camines davant meu, pot ser que no et seguisca. No camines darrere de mi, pot ser que no et guie. Camina junt a mi i sigues el meu amic.”

Ànim barxetans i barxetanes, siguem amics i caminem tots junts.

El Bloc a Barxeta ja és imparable

Moltes gràcies,
Visca el Bloc
I visca Barxeta.

Discurs pronunciat amb motiu de l’acte de proclamació com a candidat a l’alcaldia en les eleccions del 2011. Barxeta 19 de febrer de 2011.

CANDIDAT A ALCALDE DE BARXETA

El Bloc de Barxeta ha escollit l’actual portaveu nacionalista a l’ajuntament, Enric Soler, com a candidat a l’alcaldia de la localitat. Soler es presentarà a les eleccions municipals del 22 de maig com “una alternativa real als vint anys d’un govern d’Esquerra Unida esgotat, paralitzat i sense idees”.

L’elecció d’Enric Soler es va realitzar per unanimitat de l’assemblea del Bloc renovant així la seua confiança en l’actual portaveu que ha realitzat “un excel·lent treball” en la seua tasca d’oposició al consistori. El candidat, va agrair als seus companys i companyes la seua elecció i va declarar que treballarà “de fort i calent, colze amb colze amb tot el col·lectiu”, perquè Barxeta, per primera vegada, tinga un alcalde nacionalista.

La candidatura d’Enric Soler es presentarà de forma oficial amb un acte previst per al 19 de febrer a la Casa de la Cultura de Barxeta, per a la qual es comptarà amb el secretari de la Costera-la Canal de Navarrés, Vicent Muñoz, i amb el secretari general del Bloc, Enric Morera.

Comarcàlia.info

HUI, DIA DE LES ÀNIMES.

- Toquen a la porta, qui serà?  - Assumpció, sóc Remedios, obri! Però si no fa ni tres hores que has vingut! Hala, entra i a veure si ara la iaia et vol dir algo- Li contesta Assumpció a la seua cosina Remedios.

La iaia Pepa és a l’habitació, té noranta-tres anys i li contesta molt enfurida a la seua neta Remedios: T’he dit que no sé res del teu home, no m’han dit res, així és que ves-te’n i no patisques més, quan vulga ja t’escriurà.  Iaia vosté ho sap tot, però no vol dir-me-ho! Què li ha passat a Salvador?

T’he dit que no ho sé. Fes el favor i ves-te’n! I Remedios per enèsima vegada en eixe mateix dia se’n va a casa plorant, amb el cor en un puny. Assumpció, és troba ara a soles amb la seua iaia Pepa i li pega un altre escardusso:

- Però iaia, que poc de trellat que té, la pobra Remedios se'n va plorant perquè no sap res del seu home, ja fa tres mesos que no ha rebut cap carta i vosté va i li diu que no sap res. Què poc de mirament que té.

-Deixa’m en pau, tia figa; que jo no sé res. Si ho sabera us ho diria volant - Contesta la iaia Pepa. Assumció se n'ix de l’habitació on roman al llit la seua iaia Pepa.

Aquesta escena s’ha repetit contínuament durant els darrers tres mesos. Pepa “la pastora”, diuen que té “gràcia” i que parla amb els difunts. Per això la seua néta Remedios va a preguntar-li perquè el seu marit, Salvador no li escriu cap carta des d’un temps fins ací. Està treballant a Hannover, a Alemanya i de forma regular li escriu cada quinze dies, cartes que li llegeix i li escriu la seua cosina Assumpció. Salvador com un bon grapat d’homes de Barxeta està treballant a Alemanya a destall i llevant-se la pell per tal d'eixir de la misèria que hi ha ací en la Barxeta dels primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat.

Assumpció ha fet com que se n'eixia, però s’ha quedat amb l’orella apegada a la porta. Amb curiositat escolta com la iaia Pepa està xiuxiuejant, a penes pot comprendre el que diu, però sap ben cert que la seua iaia està “contactant”.

- Mala sorra, quin esglai m’has donat, estaves escoltant-me? Ja està comptant-me-ho tot i fil per agulla, que ho escoltat!  Mira Assumpció, però no li ho digues a Remedios, Salvador ha tingut un accident a la fàbrica i el van dur a l’hospital, però ja està fora de perill, per això no ha escrit. Resulta que un dia al ficar la màquina en marxa va i ...

Ai iaia, que collons que té la mansa! No haguera pogut dir-li-ho a la seua néta i ja estaria bé de fer-la patir, la pobra! 

 Passen els dies i les cartes continuen sense arribar, fins que un dia com qualsevol altre. - Toquen a la porta, qui serà? - Assumpció, sóc Remedios, obri! Mira ja he tingut carta de Salvador, obri-la i dis-me què em diu. Què li ha passat?

Assumpció agafa la carta, l’obri i comença a llegir les primeres línies: “ Mi querida esposa Remedios, mucho me alegraré que al recibo de esta carta te encuentres bien de salud, yo por la presente sigo muy bien, gracias a Dios. En primer lugar decirte que...”

A Assumpció no li va estranyar gens ni miqueta, la carta deia paraula per paraula i lletra per lletra tot el que li havia dit la seua iaia Pepa, feia ja més de vint dies. Salvador havia tingut un accident, l’havien ingressat a un hospital, s’havia recuperat i ja estava treballant una altra vegada a la fàbrica.

La gent de Barxeta sempre s’havia burlat: Pepa “la pastora” diuen que veu els morts i parla amb ells? – “Això és de la fam que passa”, contestaven amb sorna.

Salvador i Remedios, encara estan plens de vida, qui vulga saber si aquesta història és veritat o és mentira, no té més que anar i preguntar-los-ho. Assumpció, ma mare; ja ha faltat. Jo, per la meua part, ni m’ho crec ni m’ho deixe de creure, però el que hi ha, ahí està.

INICI DE CURS 1972-73

Divendres 17 de setembre de 2010, les huit del matí. Ha sonat el timbre que ens avisa que ha començat la primera classe del curs 2010-2011 a L’Institut Vermellar de L’Olleria. Em dirigeix cap a l’aula de 1r d’ESO-D i entre a classe, em presente als alumnes: “Bon dia, sóc Enric Soler i vaig a ser el vostre professor a l’assignatura de Tecnologia al llarg del present curs...”, i encete la classe i el nou curs escolar...

El 19 de setembre de 1972, encetava a Barxeta, al llavors anomenat “Grupo Escolar Mixto Antonio Rueda y Sánchez-Malo” el curs escolar en 7é de primària i el nostre mestre D. Antonio Bosch ens manava la primera tasca del curs, del llibre de “Ciencias Naturales” de l’editorial “Alvarez” de Valladolid, copiar el dibuix que encapçalava el tema i l’apartat del “Contesta”. “El dibujo bien hecho y a color y las preguntas y respuestas con tintas de diferente color, dentro de una hora lo corregiré” – ens repicava el mestre abans de manar la tasca als alumnes de l’últim curs, és a dir, als de 8é i després d’haver manat els deures als de 5é i 6é. Si, romaníem a la mateixa aula 4 cursos i no hi érem menys de quaranta xiquets i xiquetets.

A les 9,30 ja hauríem d’haver cantat algun dels temes del “Hit-parade” del règim, “Cara al sol”, “Prietas las filas” o “Montañas nevadas” i després de la salutació a l’entrada de l’aula: “Ave Maria Purísima”. De 11 a 11,30 el “recreo”. El bocata de pa amb xocolate, amb “tres gustos” o amb “mantecover”, ens durava un tres i no res i de seguida a jugar: A “parao”, al “churro, mediamanga y mangotero”, al “S’han cagat en l’escaleta” o fins i tot se’n anaven a intentar veure les bragues de les xiques quan jugaven a “la goma”, a “la corda” 0 "al sambori".

D’onze i mitja a dotze i mitja una altra vegada classe. I de les tres fins a les cinc, la classe de la vesprada. A les cinc, un berenaret ràpid i a buscar el cabàs, l’aixeteta i en la bicicleta se’n anàvem a fer “verd” per als conills: llissons, cama-roges i corrinxola. Més tard, aniríem a jugar al futbol al campet del “Racó” i al tornar ja de nit al poble, encara aniríem a casa d’un dels poquets amics que ja hi tenien televisor i veuríem el capítol corresponent de “Furia”, “Perdidos en el espacio”, “Viaje al fondo del mar” o “Los Chiripitifláuticos”.

Al tornar ja cap a casa, un dona em para davant del casino del tio Tonico: “Ai mante, vols entrar i si està el meu home, dis-li que isca que vull parlar amb ell”. “Si senyora”-li contestava i no comprenia perquè les dones no entraven mai al bar. Ningú es podia imaginar aleshores, que en poquet de temps, la quantitat de dones que anirien al bar a esmorçar, fer-se el “cafenet” i inclús “tirar a la maquineta”, deixaria en el més absolut del ridícul als homes; que ara, per a poder entrar a qualsevol bar, abans hem de deixar eixir a les dones. Paraula!!!