REVISIÓ DE CATARATES

Ma mare acaba de complir vuitanta-un anys, fa un any es va operar de “catarates” i hui dimecres tenia consulta a l’ambulatori de “El Españoleto” de Xàtiva en el Dr Pascual (el nostre conveí Javier Pascual Segarra, possiblement, un dels millors oftalmòlegs del nostre País).

Ja fa unes dies que ma mare em va dir: “Fill meu no podràs acompanyar-me a la revisió de la vista, tinc data per al dimecres dia 26 a les dotze del matí”. No es preocupe que el dimecres acabe a les deu i mitja a l’Institut (avantatges de ser professor de secundària), però si haguera segut un altre dia també l’acompanye, faltaria més!

A les dotze menys quart ja érem a la porta d’entrada de l’ambulatori, havia deixat a ma mare i havia aparcat el cotxe a l’aparcament de la Plaça la Bassa. Abaixa l’ascensor, prem el botó del tercer pis i cap amunt a la planta. La consulta hi estava plena de gom a gom i ens seiem ma mare i jo. Ix la infermera i anuncia les quatre o cinc visites següents, finalment crida “Asunción Canet, després entra vosté”.

Ma mare, es posa a recordar: “Ai fill meu, ací va vindre ton pare quasi un any a portar-li el dinar al teu avi, açò era abans la presó i ací portaren als homes de Barxeta després de finalitzar la guerra”.

“Però primer se’ls van emportar a Tavernes de la Valldigna i després ací, no mare?” - li pregunte a ma mare. “Si fill meu el tio Pepe Gascó va ser el primer alcalde una vegada finalitzada la guerra i va dir que quan dugueren els homes de Tavernes a Xàtiva, ell se’n eixia, i així ho va fer. El teu avi i els demés estarien un mes a la presó de Tavernes i després els portaren ací on estem ara”.

I mare continua en els seus records del trenta-nou (se’n recorda com si fóra ahir mateix): Ton pare tenia setze anys i anava a treballar al teular del tio Valeriano i se ho deixava una hora abans al mig dia i en la bicicleta totes les dies li portava el dinar a son pare, el teu avi, perquè aleshores no hi havia res i a la presó menjaven molt mal els pobrets.

D’ací van traure al tio Victor i se’n va anar cap a la frontera, ja mai més en la vida ha tornat al poble. El va traure la tia rubia, Doña Remedios, que tenia mà en el dimoni, el tio Victor festejava en la tia Amparito i la seua germana en el “Xatet” que també se’n va anar i mai més va tornar.

Però el “Xatet”, també va matar a algú, mare? – li pregunte jo. No el Xatet no va matar a ningú, però també “va apretar” a fugir . La Senyora Remedios va salvar a molta gent del poble, perquè al tio Víctor de segur que se’l carreguen, per haver estat implicat en la mort del rector de Llutxent.

Víctor Flores Sangregorio!!!, Víctor Flores Sangregorio!!! Busquem a Víctor Flores Sangregorio!!! que ha mort el meu germà; cridaven com a dues boges en la plaça quan van abaixar de l’autobús del tio Guerola, eren les dos germanes del rector que deien que l’havien mort els del Comité de Barxeta i culpaven a Víctor.

“Asunción Canet, passe” – interromp la infermera. Bon dia Javier, com estàs. Molt bé tia Assumpció, seies i la revisaré – contesta el Dr Pascual - Tot està de cine. I l’envia amb la infermera a unes proves de lectura. “Enric, sols s’aprecia a la mare, quan no la tens” – en reballa Javier. Es veritat, tu acabes de perdre la teua – li dic. Que la pugues dur molts anys més a revisió em contesta.

De camí a l’aparcament per arreplegar el meu cotxe, me’n recordava del meu avi, del tio Víctor, del tio Valeriano, del rector de Llutxent i de mon pare en bicicleta fent el trajecte cap a la presó de Xàtiva totes les dies.

Memòria Històrica: Mentres això ocorria, en l'estant de la ximenera de moltes cases de Barxeta que hui en dia són d'esquerres "de tota la vida" estaven penjades les fotos de Franco i Jose Antonio. Pot ser que aquesta siga una raó - la síndrome de culpabilitat- per la qual, cal esborrar tota referència del Dictador. Qui no ha admirat mai l'anterior règim; no tenim el per què temer-li i demanar que s'eliminen tota la simbologia franquista, per a tothom, eixa presència, hauria de ser un recordatori del que mai més en la vida tornara a succeir.

El País 04-01-09 Aquest article em dona la raó a la meua tesi. El momument a Jose Antonio en Granada el volen llevar i entre els signats hi ha una persona (Luis Garcia Montero) que va col·laborar. Segons afirma: "Se inició una inscripción popular. En aquella época se mezcla una contradicción entre mi biografía y mi opinión personal. Yo participé en la campaña para levantar el monumento. Era un niño y estudiaba en Los Escolapios..."

LES ELECCIONS DEL 16-02-1936 AL PAIS VALENCIÀ I A BARXETA

A Madrid, el 15 de gener de 1936 es feia públic el programa del Front Popular signat per: Izquierda Republicana (IR), Unión Republicana (UR), PSOE, UGT, PCE, POUM i Partido Sindicalista. Immediatament després de conèixer-se el pacte a escala nacional, començaren a constituir-se Comités del Front Popular a tota Espanya. Ací al País Valencià es va fer públic el Front Popular el 4 de febrer, estava integrat, a més dels partits signants a Madrid, per Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.

Les dretes en canvi, ni a Espanya ni al Pais Valencià pogueren arribar a un acord. A Alacant el front de la dreta estava integrat per la Derecha Regional Valenciana (DRV que estava integrada en la CEDA) i el Partit Radical Republicà (PRR d’Alejandro Lerroux, ja a la baixa degut a l’escàndol del straperlo). A Castelló ho feren en solitari la DRV, el PRR i els demés partits de dretes. Només a València arribaren totes les forces de dretes encapçalades per la DRV a un acord, el PURA que sols es presentava a València, va anar en solitari.

Recordem que la Llei Electoral vigent mantenia el sistema majoritari i la circumscripció era la província i les capitals de més de 100.000 habitants, doncs, al País Valencia hi eren quatre circumscripcions: Província de Castelló, d’Alacant, de València i València capital; els resultats molt disputats, foren els següents:

A Castelló es repartien 6 escons, 4 per a la majoria i 2 per a la minoria, el Front Popular obtingué un 37,31% dels vots, la DRV el 37,14% i el PRR el 16,71%. En la segona volta es va imposar el Front Popular. Resultats: Front Popular 4 escons (IR 1, PSOE 1, UR 1; Independents 1 i la DRV 2 escons.

A Alacant es repartien 11 escons, 8 a la majoria i 3 a la minoria. El Front Popular obtingué el 53,19% i per tant en primera volta obtingué els 8 escons (PSOE 4, IR 3 i UR 1); la dreta obtingué el 44,53% i els tres escons de les minories (DRA 2 i Independents 1).

A València-provincia, es repartien 13 escons (10 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren molt ajustats, 45,11% per al Front Popular, les dretes el 44,00% i els autonomistes del PURA el 10,22%. En la segona volta s’alçava amb la victòria el Front Popular i amb els 10 escons de la majoria (PSOE 4, IR 4, UR 1, PCE 1); els 3 escons de la minoria per a la DRV.

A València-capital es repartien 8 escons (5 a la majoria i 3 a la minoria); els resultats foren Front Popular 49,95%, dretes 39,56% i el PURA el 8,95%. En la segona volta el Front Popular va guanyar i va guanyar els 5 escons (IR 3, PSOE 1, EV 1) i els tres de la minoria foren a parar a la DRV.

En resum, al País Valencià, dels 38 escons, el Front Popular aconseguí 27 diputats (IR 11, PSOE 10, UR 3, PCE 1, EV 1, Independents 1). Dels 11 escons de les minories, la DRV aconseguí 10 diputats i els Independents de dretes 1.

Amb l’acta de diputat obtinguda per Esquerra Valenciana (EV) que havia aconseguit Vicente Marco Miranda, per primera vegada, el valencianisme polític estava representat per primera vegada en les Corts de la República.

El triomf del Front Popular al País Valencià fou aclaparador en termes de representació parlamentària, degut a la Llei Electoral en vigor que afavoria la llista majoritària; si bé la diferència en vots va ser molt menor.

Ací a Barxeta, què hi havia succeït? Recordem que podien votar tots els majors de 23 anys, les dones ja podien votar també, des de 1933. Les eleccions és varen dur a terme als dos col·legis electorals instal·lats a l’efecte, un en les escoles de la Plaça de l’Església, als baixos de l’Ajuntament i l’altre al carrer Sant Roc, on hi estava l’escola dels xiquets.

Van ser molt disputades i finalment guanyaren les esquerres a les dretes per tan sols 30 vots. Escrutini final: Front Popular, 376 vots; dretes, 346 vots i el PURA, 43 vots.

Els resultats a Barxeta i pobles al voltant foren els següents:

MEMÒRIA HISTÒRICA: JOSÉ SOLER ANDRÉS

José Soler Andrés era un veí del Pla de Corrals i era més conegut pel malnom de "Borrasca". Era un home molt emprendedor i un negociant nato. Regentava una xicoteta tenda en la qual tenia de tot un poc, així doncs, els veïns del Pla de Corrals no es tenien que desplaçar-hi a Barxeta o a Simat, per tal de comprar qualsevol mercaderia, anaven a la tenda i el tio Pep tenia quasi de tot. A més, si feia falta de fiar, fiava.

L'home, totes les dies s'alçava enjorn, aparellava el carro i el matxo i se'n anava a comprar al mercat de gros de Xàtiva, d'aquesta forma, estaria de volta molt prompte.

Tot transcorria de forma rutinària, la tenda, els viatges al mercat i vore creixer a la nineta dels seus ulls: La seua filla Irene. Va vindre l'enfonsament de la monarquia d'Alfons XIII, el proclamament de la II Répública, els diferents governs republicans, les eleccions del 16 de febrer del 36, la victòria del Front Popular, el cop d'estat dels militars feixistes i l'estiu del 1936; en concret, el mes d'agost.

En agost de 1936 els pobles de la comarca, al igual que a tota la zona republicana, estaven manat pels “Comités”, açò és: “Comités de Defensa para la República”, havien llevat als alcaldes i regidors i s’havien constituït en els òrgans dirigents en cada poble.

Era els dies, en les quals, uns pocavergonyes per a uns i un valents milicians per a altres, es dedicaven a anar poble per poble, oferint-se per pegar-li un tir a algun personatge de dretes, a algun rector, o a qualsevol veí acusat de feixista. En la comarca eren tristament famosos dos personatges: El Moreno i Julian.

A Barxeta vingueren un dia del mes de juliol i es presentaren en la seu del Comité i anunciaren que es volien endur a la presó de Xàtiva a les persones del poble que tenien allí detingudes. La resposta dels mandataris del poble va ser ferma. “Vosaltres d’ací no se’n emporteu a ningú, ja els durem on pensem més convenient; així és que ja se’n pugueu anar“. De ben segur que si ho consenten, és ben cert que no hagueren arribat a Xàtiva i una vegada finalitzada la guerra, ací al poble els falangistes fan una carnisseria.

Tornem al fil de la història en qüestió; el tio Pep camí a Xàtiva, de bon matí, s’havia parat en la cantina de Lloc Nou. Allí estaven El Moreno i Julian en les pistoles a la vista. El tio Pep, que no tenia pèls en la llengua els va amollar: “No teniu vergonya d’anar per ahí fent el que feu“. No li contestaren i ell va seguir cap a Xàtiva.

Eixa mateixa nit, de lluna plena i ja molt tard, el tio Pep sent tocar a la porta. “Ja estan una altra vegada ací estos pesats del Comité (del Pla de Corrals) que voldran que els servisca “-va pensar l’home. El tio Pep tal i com estava gitat en roba interior va anar a obrir la porta, veuria alguna cosa que no li agradava i va eixir corrent de sa casa. Li encertaren al menys un tir, doncs va deixar un xaragall de sang, i degut a la brillantor de la nit el pogueren seguir fins al barranquet on finalment el remataren.

Degut a aquest assassinat, després de finalitzar la guerra, exactament el 10 d’agost de 1939, afusellaren als cinc membres del Comité del Pla de Corrals en la tàpia del cementiri d’Alzira, després d’una pantomima de judici. Un nebot dels afusellats conserva al seu poder, la carta de son tio escrita a mà, poc abans de morir. Ells no havien fet res a ningú i anaven a matar-los d’una manera totalment injusta.

Este matí, dia de Tots Sants, he estat parlant en el cementiri de Barxeta amb Vicente Ferrando Ventura, més conegut com el “tio Pequeño” i gendre del protagonista d'aquesta història. En companya del seu fill Pepe i de la seua filla Irene, estava visitant el nínxol de la seua dona, la tia Irene, la nineta dels ulls de son pare, José Soler Andrés.

1a Foto: Lloc on va caure mort José Soler. Hi ha un pedestal de marbre i abans una creu rematava el pedestal. Va ser per sufragada per Terencio Miñana (El xiquet de Simat) famós pelotari.

2a Foto: Cementeri d'Alzira. Panteó en record dels afusellats a Alzira. Està a l'entrada a mà esquerra. Va ser manat construir pel primer alcalde democràtic d'Alzira Francisco Blasco Castany, aleshores, del PSOE.

3a Foto: Detall dels membres del comité del Pla de Corrals. Dels cinc, un d'ells no el van enterrar allí.

TERESA CANET SENTANDREU: MESTRA DE COSTURA A BARXETA.

Aquest article és degut al fet de caure en les meus mans un contracte de 1923 entre el Consell d’Educació de Casasimarro (Conca) i la mestra que havien de contractar. No te pelleringa llegir les clàusules que la mestra havia de complir. És clar que seria allò més habitual en aquells anys. Una rebesàvia meua, va ser mestra de costura a Barxeta a principis del segle XX. El seu nom Teresa Canet Sentandreu.

En primer lloc, per què s’anomenava “mestra de costura”. A primeries del segle XX la dona tenia un estatus social molt diferent al que hi té actualment. Per a un matrimoni, tindre filles era una “desgràcia” doncs l’única eixida laboral mentre que eren solteres era el “ficar-se en amo” fins que el pare li arreglava el matrimoni amb un “bon xic”. I per tant, les xiquetes, anaven a l’escola a ensenyar-se les feines de “costura” perquè saberen dur una casa “com Deu mana”. Els xiquets abans de complir deu anys ja anaven a treballar “al ganao” i duien el jornal a casa. A Barxeta, les dones majors encara tenen a la mà el dir: “Ja ixen els xiquets de costura”, donant-li al terme “costura” un sinònim de “col·legi”.

Teresa Canet Sentandreu era filla d’Agustí Canet i Cecilia Sentandreu. El pare de Teresa, Agustí Canet, se sap que va ser alcalde de Barxeta durant la I República i la mare, Cecilia, també era mestra de costura. L’escriptor-historiador-empresari Abel Soler en el seu llibre “Història del poble de Barxeta” a la pàg. 164 compta: “ L’any 1873, el poble quedà a mans de la classe jornalera, liderada aquesta pel clan dels Canet. Eixí d’alcalde Agustí Canet, el marit de la mestra de costura, Cecilia Sentandreu...”.

En la partida de naixement de Teresa Canet Sentandreu, consta què és natural de Pinet (la Vall d’Albaida). I per tant des de Pinet vingueren a Barxeta el matrimoni format per Agustí i Cecília. La meua àvia Assumpció, nascuda al 1900, va anar de xiqueta amb ella a costura i em contava: “Doña Teresa, la mestra de costura ja era una dona major, sempre anava molt ben arreglada i mai portava davantal”.

Com dèiem abans, Teresa la mestra de costura estava casada amb Bautista Tormo Such i van tindre quatre fills: Cecília, Bautista, Federico i Llorenç. En la partida de naixement de la meua besàvia Cecília, figura nascuda en Fortaleny (La Ribera Baixa).

Bautista, mort molt jove, va tindre també quatre fills: Bautista, Teresa, Rosa i Amparo Tormo Flores. Bautista és el pare de Juan i Amparin Tormo Micó. Teresa va tindre dos fills: Vicente i Teresa Segarra Tormo. Rosa va tindre dos fills: Carmen i Juan Mahiques Tormo i Amparo va tindre tres fills: Amparo, Carmina i Pepe Sanchis Tormo.

Federico va tindre dos fills que molt prompte se’n van anar a viure a València i Llorenç, que va ser molts anys jutge de pau a Barxeta era el pare de les quatre germanes Assumpció, Vicenta, Rosa i Luisa Tormo Mahiques.

Jo, a hores d’ara, sóc professor de Tecnologia de l’ESO a l’Institut de L’Olleria i he segut candidat a alcalde de Barxeta pel Bloc Nacionalista Valencià en les eleccions municipals del maig de 2007. He pogut comprovar com bussejant en els meus avantpassats, també han hagut docents i gent compromesa amb la política i amb les idees d’esquerres.

En la foto es pot veure una escena familiar típica, seria al 1933, doncs la meua besàvia va faltar el 9 de febrer de 1934. El lloc, davant de la vorera del que hui és la tenda de Carmen Ballester a la Plaça d’Espanya i aleshores era el forn de Mahiques. Es poden veure els arbres que hi havien a la plaça de l'esglesia. Hi són: Cecilia Tormo Canet (asseguda) amb 55 anys, el seu marit, Enrique Soler Giner amb la seua neta Cecilia Alonso Soler, la filla d'Enrique i Cecilia, Aurelia Soler Tormo amb el seu novio aleshores, el tio Pepe “el Sucre”. Anita Mahiques Canet amb la seua neboda i fillola Joaquinita Hernández Mahiques. I de peu, Maria Calabuig (mare dels germans Pepe, Salvador, Miguel i Juan “els del forn”) amb la seua sogra de nom Pepa i a la vegada cosina de la meua besàvia Cecilia.

BARXETA 1910

Abans d’anar-se’n a Perú el nostre recordat i enyorat rector Vicent Font, vaig anar a parlar amb ell per tal de veure si em podia donar informació de l’esglesia vella que havia a Barxeta enmig de l’actual plaça de l’Ajuntament i que la van cremar en 1936 i la van enderrocar un any després, al 1937.

“No hi ha res als arxius parroquials de l’església vella, però si vols informació, ha d’haver un llibre, tal vegada, ha d'estar a l'Hemeroteca Municipal de València a la Plaça de Magúncia, escrit per un rector, un tal Pedro Sucias Aparicio, que era d’Enguera i que anava poble per poble a principis del segle XX i feia una breu història del poble que visitava, dibuixava el seu plànol i una vista en planta de l’església que hi havia”-va ser la resposta de Mossén Vicent i encara em va dir més: “Enric, hem d’escriure algo al voltant de l’església actual, doncs en 2008 es compleix el seu 50é aniversari de la seua inauguració”.

En efecte, vaig anar a València a l’hemeroteca de la Plaça de Magúncia i vaig preguntar a l’arxiver per l’autor en qüestió i mentre em donava un imprés per emplenar-lo se’n va anar cap a un calaix i va tornar al cap d’una estona. “Es aquest el llibre que volies?”-em va preguntar. “NOTAS ÚTILES PARA LA HISTÓRIA DEL REYNO DE VALENCIA” era el títol del llibre. “Si crec que si, moltes gràcies” vaig agafar el llibre i me’l vaig endur cap una taula lliure, vaig traure el portàtil i em vaig preparar per a transcriure.

El resultat és aquest, una descripció feta per Pedro Sucias Aparicio de la Barxeta de primeries del segle XX.

NOTAS ÚTILES PARA LA HISTÓRIA DEL REYNO DE VALENCIA

Barcheta

I
Parte histórica

Desconocemos por completo de donde se deriva el nombre de esta población, no sabemos si es apellido o palabra árabe, lo que si podemos asegurar es que es de tiempos antiguos, pues figura su nombre en la conquista de este Reyno, pues era en aquel entonces una casa de campo propiedad en los primeros tiempos del Municipio de Játiva y más tarde se dio ésta a Pedro Zapata caballero noble que había venido de Cataluña con algunas parejas de soldados para ayudar a la conquista del Reyno de Valencia por Don Jaime.

Después pasó el señorío de la pequeña población al Barón de Valencia y últimamente lo fue de Don Vicente Tallada, pero siempre tuvo Játiva jurisdicción con esta población lo cual se justifica por un documento existente en el Archivo Municipal de Játiva en el lío 200, armario 7º, año 1644.

Es población que a pesar de tener tantos años no ha tenido el verdadero aumento de habitantes debido a ser sus tierras poco productivas y las laborables muy cortas en su término.

En nada figura el pueblo de Barcheta en los tiempos de las guerras de Castilla y de la Unión, pues escasamente vendría a tener en dichas épocas tres o cuatro casas y lo mismo en los acontecimientos de las Germanías.

En la expulsión morisca de 1609, al salir los moriscos de esta población quedó con poco personal pues la mayoría de sus habitantes como ya tenemos dicho eran moriscos. Al señor territorial que lo era entonces Don Gaspar de Tallada se le tuvo que indemnizar por el Estado por los perjuicios causados. (Véase la pragmática de Felipe III en 1613).

No hizo dicho señor carta puebla al traer nuevos pobladores por sujetarse todos ellos a los pactos y condiciones de los que habitaban en el pueblo.

Nada más ha ocurrido en esta población después de lo que acabamos de decir.

Estadística
II

Barcheta es lugar de la provincia, audiencia, capitanía general y diócesis de Valencia, del partido judicial de Játiva de cuya población dista una hora.

Se encuentra en un pequeño llano rodeado a la parte Sur y Oeste por elevados montes. Su clima es bastante templado; su caserío es de regular construcción, su iglesia parroquial está dedicada a los Desposorios de la Virgen con San José, y se halla servida por un cura de provisión ordinaria.

Su posición topográfica es a los 16 grados 22 minutos de longitud y 39 grados 6 minutos de latitud. Confina el término por el Norte con el de Lugar Nuevo de Fenollet, al Este y Sur con el de Cuatretonda, Benigánim y Genovés. Viene a tener una hora escasa en todas sus direcciones.

Cruza la población un pequeño riachuelo que a no ser por las continuas lluvias no sufre avenidas y sus aguas sirven para el riego de sus huertas; viene a ser la mayor parte del año una rambla seca; algunas veces ha tenido avenidas demasiado fuertes como la de octubre de 1843 en que la población sufrió mucho y lo mismo sus huertas. En esa fecha derribó el canal por donde los vecinos conducían sus aguas al pueblo de la Torre de Lloris que era muy sólido con buenos arcos y esta avenida destruyó el hermoso puente llamado de la Viuda el cual se halla no muy lejos de Barcheta sobre el río Albaida.

En su término se encuentran las casas de campo siguientes:

Casas de Carbonell
De Ojaleto
De Don Rafael
De Perot
De Gutiérrez
De Seguí
Del abogado
De Soriano
De la hoya
De Vicente Tomás
De la liga
Del doctor
Del hospital
Del escribano
De Canales
Molino

El terreno por lo general es montañoso tanto en el secano como en la huerta, es bastante fértil y produce toda clase de legumbres, trigo y demás cereales, tiene buenas viñas y olivares.

Sus habitantes son honrados, trabajadores y no tienen más industria que la agricultura para lo cual son altamente entendidos.

El lenguaje que se habla es el puro valenciano. De instrucción se hallan en el mayor descuido.

Iglesia parroquial
III

La iglesia parroquial de Barcheta estuvo en un principio bajo el titulo de San José y al construirse la nueva se puso bajo el patronato de los Desposorios de San José y de la Virgen; el templo con arreglo a la población es de regulares condiciones, no tiene más que una sola puerta d entrada, la arquitectura de este templo es de orden toscano.

Fue construida esta iglesia en el año 1733 pues antes había una pequeña capilla a donde iban los vecinos a oír misa que celebraba un sacerdote de Játiva.

Fin de Barcheta

Pedro Sucias ací comet una sèrie d'equivocacions, confón l'orientació del plànol, on indica Nord, és en realitat el Sud. I per tant, després es torna a equivocar i l'oest él l'est i viceversa. La Calle de Játiva és el carrer de la Creu; la calle Nueva és la calle Játiva (després del Progreso, Jose Antonio i ara Jaume I; la calle San Antonio és el carrer Nou.

Més detalls, hi ha havia un carrer on ara és la plaça Vicente Zaldó que anava cap a llevant. Al carrer Sant Antoni, també s'anomenava "Arrabal" perquè estava separat del cacs urbà; els majors del poble encara es refereixen a eixa zona com "L'arrabal" i "L'ermita"; doncs l'ermita a que fa referència hauria d'estar en la confluència del carrer Tetuan i Sant Antoni.

També es senyalitza una creu que hi havia a l'entrada del poble. El "callejón" era un carreret molt estret amb un piló per evitar el pas dels carros que hi havia entre l'església i la casa de la baronia (on ara està la tenda de Miguel Albiol).

PODER I CORRUPCIÓ

Lord Acton va establir una màxima que continua -i continuarà- plenament vigent: el poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament. És per això que el parlamentarisme modern es basa alhora en l'acció de govern i en la fiscalització, que esdevé una tasca igual o més important que l'exercici del poder. En aquest sentit, no és bo per a cap sistema democràtic que no hi haja una oposició que siga vista com a alternativa forta de govern. I ara amb la tasca d'oposició del Bloc a Barxeta ens trobem en aquest escenari.

Així doncs, un altre dels trets que identifiquen un sistema democràtic fort i ferm és la pluralitat d'opcions polítiques que aculla al seu si. A Barxeta, patim un dèficit flagrant de cultura demòcratica. Es tracta d'una clara herència d'una dictadura, com la franquista, que ens va fer perdre massa trens respecte a la resta d'Europa. Encara arrosseguem eixa menyspreable cultura política d'uns cabdillatges, més que lideratges, que han de ser de formigó armat i que no poden admetre cap tipus de crítica o dissidència.

La paleta parlamentària, així mateix, només admet dues tonalitats, o blanca o negra; on no n'hi ha cap tipus de permeabilitat, sinó enfrontament a sang i fetge.

Nota d'Enric.

Jo, modestament; he llegit aquest editorial a pagina26.com i m'he dit. "Enric, açò és el que tu volies dir al voltant de Barxeta i no sabies com". Cite la font i l'autor. Tant de bo tinguera una ploma tan fàcil, però malauradament sóc de ciències!!!

II PUJADA A LA CREUETA DE LA SERRA DE VERNISSA