martes, 2 de noviembre de 2010
HUI, DIA DE LES ÀNIMES.
sábado, 18 de septiembre de 2010
INICI DE CURS 1972-73

Divendres 17 de setembre de 2010, les huit del matí. Ha sonat el timbre que ens avisa que ha començat la primera classe del curs 2010-2011 a L’Institut Vermellar de L’Olleria. Em dirigeix cap a l’aula de 1r d’ESO-D i entre a classe, em presente als alumnes: “Bon dia, sóc Enric Soler i vaig a ser el vostre professor a l’assignatura de Tecnologia al llarg del present curs...”, i encete la classe i el nou curs escolar...
El 19 de setembre de 1972, encetava a Barxeta, al llavors anomenat “Grupo Escolar Mixto Antonio Rueda y Sánchez-Malo” el curs escolar en 7é de primària i el nostre mestre D. Antonio Bosch ens manava la primera tasca del curs, del llibre de “Ciencias Naturales” de l’editorial “Alvarez” de Valladolid, copiar el dibuix que encapçalava el tema i l’apartat del “Contesta”. “El dibujo bien hecho y a color y las preguntas y respuestas con tintas de diferente color, dentro de una hora lo corregiré” – ens repicava el mestre abans de manar la tasca als alumnes de l’últim curs, és a dir, als de 8é i després d’haver manat els deures als de 5é i 6é. Si, romaníem a la mateixa aula 4 cursos i no hi érem menys de quaranta xiquets i xiquetets.
A les 9,30 ja hauríem d’haver cantat algun dels temes del “Hit-parade” del règim, “Cara al sol”, “Prietas las filas” o “Montañas nevadas” i després de la salutació a l’entrada de l’aula: “Ave Maria Purísima”. De 11 a 11,30 el “recreo”. El bocata de pa amb xocolate, amb “tres gustos” o amb “mantecover”, ens durava un tres i no res i de seguida a jugar: A “parao”, al “churro, mediamanga y mangotero”, al “S’han cagat en l’escaleta” o fins i tot se’n anaven a intentar veure les bragues de les xiques quan jugaven a “la goma”, a “la corda” 0 "al sambori".
D’onze i mitja a dotze i mitja una altra vegada classe. I de les tres fins a les cinc, la classe de la vesprada. A les cinc, un berenaret ràpid i a buscar el cabàs, l’aixeteta i en la bicicleta se’n anàvem a fer “verd” per als conills: llissons, cama-roges i corrinxola. Més tard, aniríem a jugar al futbol al campet del “Racó” i al tornar ja de nit al poble, encara aniríem a casa d’un dels poquets amics que ja hi tenien televisor i veuríem el capítol corresponent de “Furia”, “Perdidos en el espacio”, “Viaje al fondo del mar” o “Los Chiripitifláuticos”.
Al tornar ja cap a casa, un dona em para davant del casino del tio Tonico: “Ai mante, vols entrar i si està el meu home, dis-li que isca que vull parlar amb ell”. “Si senyora”-li contestava i no comprenia perquè les dones no entraven mai al bar. Ningú es podia imaginar aleshores, que en poquet de temps, la quantitat de dones que anirien al bar a esmorçar, fer-se el “cafenet” i inclús “tirar a la maquineta”, deixaria en el més absolut del ridícul als homes; que ara, per a poder entrar a qualsevol bar, abans hem de deixar eixir a les dones. Paraula!!!
jueves, 22 de julio de 2010
BARXETA 1936-1939
El Comité Revolucionari de Barxeta s’havia constituït el mateix diumenge 19 de juliol després del ple extraordinari de l’Ajuntament en el qual s’havia aprovat en el punt dos “Constituir de acuerdo con la voluntad popular un Comité de Defensa de la República o Antifascista, que asuma la organización de los servicios de orden público, abastecimiento, controles, quema, etc. y cuantos sugiera o precisen la marcha de los acontecimientos que se inician con la sublevación”. Els set membres del Comité representaven al sindicat socialista UGT (Enrique Fons Segarra, José Durà Bertomeu i Vicente Ventura Company), als anarcosindicalistes de la CNT-FAI (José Segarra Ordiñana, Vicente Segarra Donet i Enrique Soler Tormo) i al partit comunista PC (Rosendo Ferrando Ventura). El Comité va quedar instal•lat a la casa abadia (just al costat de l’Ajuntament).
Les administracions locals, passen a estar regides per Comités. El Comité de cada poble té autonomia total i plena al seu terme municipal, a les entrades de cada poble disposen de milicians armats fent guàrdia, demanant la documentació a tota persona o vehicle desconegut que entre o isca. Juliol, agost i setembre son tres mesos en els quals el poder dels comités locals i dels incontrolats és predominant.
A Barxeta, els dirigents del Comité, no consentiren mai que cap banda d’incontrolats de les moltes que anaven pels pobles, s’emportara a cap persona de dretes (era molt coneguda la tristament famosa banda de José Soler Ordiñana, “El moreno de Lloc Nou” afusellat a Xàtiva el 15 de maig de 1939). Aquesta honradesa del dirigents del Comité de Barxeta, va fer que a l’acabament de la guerra, ningun barxetà fora condemnat a mort.
Com a únic succés lamentable comés presumptament per barxetans, es pot citar el cas de l’assassinat del rector de Aielo de Rugat, D. José Aparicio. Va ser detingut a Llutxent el 22 d’agost i a la mateixa nit al port de Beniganim junt l’encreuament de Lloc Nou de Fenollet, baix d’una figuera, va ser rematat. En Consell de Guerra celebrat al 1944 van ser acusats del crim i condemnats tres barxetans.
1937: EL CONSELL ADMINISTRATIU LOCAL
Un decret del Govern de la República de finals de desembre intenta posar ordre en l’administració local. Se suprimeixen els Comités de Defensa, juntes i comissions gestores que funcionaven des del començament de la guerra i es faculta els governadors civils a què constituïsquen Consells Municipals. Mentres no se celebren o no es puguen celebrar eleccions locals, els consells es formaran amb representants dels partits del Front Popular i organitzacions sindicals, segons la influència de cada força política en cada lloc. El Consell Administratiu Municipal, ha d’assumir legalment les funcions de l’Ajuntament i del dissolt Comité Popular.
En el ple celebrat el 17 de desembre de 1936 dimiteix l’alcalde legal, Vicente Flores Berenguer i la totalitat de regidors per a crear un Consejo Administrativo Municipal. En el punt 2 del ple, es donen les raons de la dimissió: “Colaborar, en bien de los intereses locales y generales y solidaridad antifascista, con las organizaciones sindicales y políticas del Frente Popular en ésta, para crear un Consejo Administrativo municipal unificado con representación de dichas organizaciones, que regularicen por cauces legales la marcha del municipio”.
Aquest primer Consell Administratiu Local, es crea el 6 de gener de 1937 i es elegit Alcalde-President, Vicente Fons Segarra, de trenta-sis anys, home recte, honrat, estimat i respectat per totes les forces politiques del poble, a més a més, era regidor des de les primeres eleccions municipals del 1931. Aquest Consell n’estava format per les persones següents:
VICEPRESIDENT 1º: Eliseo Segarra Pons.
VICEPRESIDENT 2º: Rosendo Ferrando Ventura.
DEPOSITARI. Vicente Flores Berenguer.
VOCALS: Vicente Ventura Company.
José Mª Berenguer Alonso.
Silvestre Giner Fons.
La fórmula legal per la qual es nomena el Consell Administratiu Local es el següent: “Designados por el Excmo. Sr. Gobernador Civil de esta provincia a propuesta de las organizaciones político-sindicales y Frente Popular de esta población, en oficio número 7 de fecha cinco del actual. Presentes en dicho acto los mencionados camaradas, aceptan íntegramente la representación popular para la que han sido elegidos y designados, acordando ratificar la elección de cargos verificada, eligiéndose los cargos de la siguiente forma…”.
Els projectes immediats del Consell Municipal són el següents:
Restaurar la façana del Ajuntament: “… Reparar y revocar la fachada de esta Casa Consistorial, a la que se le dotará de nuevos balcones, zócalos de mármol y frontispicio o cornisa con canal de recogida de aguas pluviales del tejado…”.
Compra d’un rellotge: “… Igualmente se acuerda dotar a este vecindario de un reloj de torre con sonería audible a tres kilómetros, cuyo reloj en unión a la sirena de igual audición, será colocado en la fachada de esta Casa Consistorial…”
Remodelació del casc urbà:“… ensanche de la población en su entrada por la calle del Progreso, la cual será ampliada mediante obras de acceso y extrarradio realizadas por la Jefatura de Obras Públicas, por tratarse de una vía de comunicación utilizada por la carretera del Estado de Simat de Valldigna a Játiva…”.
Abastiment de aigua potable: “…Se autoriza a la Presidencia para que en nombre de la Corporación, solicite del Estado, el estudio y la construcción de las obras de construcción de las obras de conducción de agua para el abastecimiento del pueblo…utilizándose para ello el manantial del Tosal, propiedad de este municipio, ya que actualmente se surte este pueblo en antihigiénicas condiciones debido al rudimentario y anticuado sistema de conducción del agua por cañería de barro, permeable y deteriorada…”
Aquest Consell Municipal dimiteix amb el fi de donar entrada al mateix de membres de la CNT, i en el ple celebrat el dia 4 de març de 1937 a les vint hores, queda constituït per les persones següents:
ALCALDE-PRESIDENT: Vicente Fons Segarra.
1º TTE. ALCALDE: José Segarra Ordiñana.
2º TTE. ALCALDE: Rosendo Ferrando Ventura.
SÍNDIC: Ernesto Tormo Miñana.
DEPOSITARI: Vicente Flores Berenguer.
VOCALS: Hilario Pascual Ordúñez
Eliseo Segarra Pons.
En el ple celebrat el 20 de juliol de 1937, s’informa de la baixa del membre del Consell Rosendo Ferrando Ventura, per haver d’incorporar el seu reemplaç (el de 1931) al front. L’encarregat de substituir-lo en tots els seus càrrecs, serà Vicente Tortosa Berenguer amb data de 5 de setembre de 1937, el qual promet el seu càrrec de 2n Tinent d’alcalde: “... Se designó al camarada Vicente Tortosa Berenguer para que en representación del Partido Comunista (Radio Barcheta) forme parte de este Consejo Municipal en sustitución de su antecesor, Rosendo Ferrando Ventura...”
1938. ENTRA LA PRIMERA DONA AL CONSELL MUNICIPAL.
Aquestes membres del Consell Municipal continuen treballant fins al mes d’abril de 1938, data en la qual es produeixen dues vacants: La de José Segarra Ordiñana a causa del seu ingrés en l’Exèrcit de la República; i Ernesto Tormo Miñana el qual és mobilitzat pel seu sindicat pera fortificar, (Sindicat de la Construcció de la CNT). En el ple de 5 d’abril de 1938 figura: “... Hacer constar la vacante producida en esta Corporación municipal a causa del ingreso en el Ejército de la República del Consejero Municipal de Abastecimientos, José Segarra Ordiñana; como asimismo la del Consejero Ernesto Tormo Miñana como movilizado por el Sindicato de la Construcción de la CNT, acordándose cubrir ambas vacantes con las propuestas de sustitución que formule el Frente Popular de esta localidad...”.
Ambdues vacants es substitueixen en el ple del dia 20 d’abril de 1938 en les persones de Fermin Sanchis Ordiñana (Que seria elegit nou Alcalde-President en substitució de Vicente Fons) i Amparo Segarra Boscà, presidenta del Comité de Mujeres Antifascistas de Barcheta des de la seua creació el 19 de febrer d’aquest mateix any. Aquestos canvis originen un reajustament en la Corporació.
ALCALDE-PRESIDENT: Fermin Sanchís Ordiñana.
1º TTE. ALCALDE: Vicente Fons Segarra.
2º TTE. ALCALDE: Vicente Tortosa Berenguer.
SÍNDIC: Hilario Pascual Ordúñez.
DEPOSITARI: Vicente Flores Berenguer.
VOCAL: Eliseo Segarra Pons.
CONSEJERIAS
1.DEFENSA Y ORDEN PÚBLICO: Fermin Sanchís Ordiñana.
2.ABASTECIMIENTOS Y ASISTENCIA SOCIAL: Vicente Fons Segarra.
3.AGRICULTURA Y GANADERIA: Vicente Flores Berenguer
4.SANIDAD Y CULTURA: Amparo Segarra Boscá.
5.OBRAS PÚBLICAS Y PROPAGANDA: Hilario Pascual Ordúñez.
6.HACIENDA Y ECONOMIA: Eliseo Segarra Pons.
7.INDUSTRIA Y COMERCIO: Vicente Tortosa Berenguer.
L’acta del dia 20 d’abril de 1938 fa constar: “...Acto seguido se procede por Secretaria a dar lectura al comunicado del Gobierno civil de esta provincia, número 691, Negociado 1º de fecha 15 del actual, por el que se aprueba la sustitución de los Consejeros cesantes José Segarra Ordiñana y Ernesto Tormo Miñana, por los designados y propuestos Fermín Sanchis Ordiñana y Amparo Segarra Boscá. Presentes en este acto los dos expresados i legalmente citados, se les dió posesión del cargo de Consejeros municipales de esta Corporación, prometiendo tan consecuentes camaradas laborar eficazmente y con inusitado tesón y esfuerzo en beneficio de los intereses del pueblo y defensa de la República y el Gobierno legítimo cooperando en la consecución del triunfo de las justas causas antifascistas. Seguidamente se procede a reorganizar el Consejo Municipal...”
Amparo Segarra Boscá és la primera dona de Barxeta que entra a formar part d’una corporació municipal. Nascuda el 7 d’abril de 1917, acabava de complir 21 anys.
A Xàtiva, el Partit Comunista editava un periòdic per a tota la comarca de la Costera, titulat UNIDAD ANTIFASCISTA, que afegia “Órgano del Comité Comarcal del Partido Comunista de Játiva i defensor del Frente Popular”. El taller de redacció i l’administració del mateix estaven situats en el carrer Moncada Núm.22, eixia tots els dissabtes, tenia només quatre pàgines degut a l’escassetat de paper que hi havia per eixes dates i el seu preu era de 25 cèntims. (Arxiu Municipal de Xàtiva). En el seu número 43 amb data 19 de febrer de 1938, entre altres notícies, portava una referent a Barxeta del dia 3 de febrer:
El mismo día, y bajo la presidencia de la camarada Dolores Tormo Garcia, del Comité Comarcal de Mujeres Antifascistas de Játiva, tuvo lugar la constitución en este pueblo del Comité de Mujeres Antifascistas, que quedó integrado de la manera que sigue:
Presidenta: Amparo Segarra.
Vicepresidenta: Carmen Boscá.
Secretaria de Organización: Josefa Calabuig.
Secretaria Adjunta: Inés Micó.
Secretaria de Agitación y Propaganda: Carmen Ballester.
Secretaria de Ayuda: Amparo Segarra.
Secretaria de Finanzas: Victoria Tormo.
El següent canvi en el Consell Municipal no es donaria fins l’onze d’octubre. El dia 20 de setembre de 1938, causen baixa per tal d’incorporar-se les seues quintes a fortificar Eliseo Segarra Pons, Vicente Fons Segarra, Vicente Tortosa Berenguer i fins i tot, el Alcalde-President Fermín Sanchís Ordiñana. (En aquest temps la guerra ja tocava a la seua fi i estaven cridades a files fins la quinta de 1920, nascuts a 1899).
El dia 11 d’octubre de 1938, són nomenats nous membres de la Corporació en substitució dels anteriors, els següents membres: Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Lázaro Garcia Muelas i León Berenguer Mahiques.
La nova Corporació passa a estar formada per set membres: Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Hilario Pascual Ordúñez, León Berenguer Mahiques, Lázaro Garcia Muelas, Vicente Flores Berenguer i Amparo Segarra Boscá. Es produirà la que a la fi serà la darrera reestructuració de la Corporació Municipal en temps de la guerra. Els càrrecs són els següents:
ALCALDE-PRESIDENT: Valeriano Vidal Tortosa.
1º TTE. ALCALDE: Miguel Lorente Miñana.
2º TTE. ALCALDE: Hilario Pascual Ordúñez.
SÍNDIC: Lázaro Garcia Muelas.
DEPOSITARI: León Berenguer Mahiques.
CONSEJERIAS
1.DEFENSA Y ORDEN PÚBLICO: Valeriano Vidal Tortosa.
2.ABASTECIMIENTOS Y ASISTENCIA SOCIAL: Miguel Lorente Miñana.
3.AGRICULTURA Y GANADERIA: Vicente Flores Berenguer
4.SANIDAD Y CULTURA: Amparo Segarra Boscá.
5.OBRAS PÚBLICAS Y PROPAGANDA: Hilario Pascual Ordúñez.
6.HACIENDA Y ECONOMIA: León Berenguer Mahiques.
7.INDUSTRIA Y COMERCIO: Lázaro Garcia Muelas.
En el ple de l’11 d’octubre de 1938 queda en acta: “... procediendo el Secretario que suscribe a dar lectura de orden de la presidencia al comunicado del Gobierno Civil de esta provincia nº 1826, Negociado 1º de fecha ocho del actual por el que se aprueba las sustituciones de los Consejeros cesantes Vicente Fons Segarra, Vicente Tortosa Berenguer, Fermín Sanchís Ordiñana y Eliseo Segarra Pons,, por los designados y propuestos Valeriano Vidal Tortosa, Miguel Lorente Miñana, Lázaro Garcia Muelas y Miguel León Berenguer Mahíques, legalmente citados se les dio posesión del cargo de Consejeros Municipales de esta Corporación, prometiendo tan consecuentes camaradas laborar eficaz y con inusitado tesón y esfuerzo en beneficio de los intereses del pueblo y defensar la República y el Gobierno legítimo cooperando a la consecuencia del triunfo de la causa justa antifascista…”
En el present llibre d’actes (AMB 418) a pàgina 41 i amb data de 20 de desembre de 1938 figura l’últim ple celebrat en temps de la guerra. La pàgina 42 ha sigut acuradament arrencada i en la pàgina 43 ja figura el final d’un ple i el principi d’un altre celebrat ja pels membres del ban nacional.
Amb aquesta entrega finalitza la Història de Barxeta durant la II República i la Guerra Civil, en la qual s’ha fet un resum de les persones que van ocupar llocs de responsabilitat tant a l’Ajuntament eixit de les urnes del 12 d’abril de 1931, al Comité Revolucionari, així com dels Consells Municipals. Fent un breu resum d’aquest període, els alcaldes de Barxeta des de la II República (1931) a la fi de la Guerra Civil (1939) van ser:
o Vicente Flores Berenguer: Del 17 d’abril de 1931 al 24 de desembre de 1934.
o Hilario Ballester Gimeno: Del 24 de desembre de 1934 al 20 de febrer de 1936.
o Vicente Flores Berenguer: Del 20 de febrer de 1936 al 6 de gener de 1937.
o Vicente Fons Segarra: Del 6 de gener de 1937 al 20 d’abril de 1938.
o Fermin Sanchis Ordiñana: Del 20 d’abril a l’11 d’octubre de 1938.
o Valeriano Vidal Tortosa: De l’11 d’octubre del 1938 al 30 de març de 1939.
Totes els Alcaldes-Presidents, regidors i membres del Comité Revolucionari i del Consell Administratiu Local foren empresonats, primer a Tavernes de la Valldigna, després a Xàtiva i finalment a la presó de “San Miguel de los Reyes” de València. Van romandre empresonats una mitjana d’un any, doncs van ser avalats pels nou dirigents franquistes del poble i pels veïns de Genovés i Simat de la Valldigna que s’amagaren a Barxeta durant la guerra i els lliuraren d’una mort ben certa.
sábado, 17 de julio de 2010
A LA MEUA ANDREA: FESTERA 2010 A BARXETA

Una nit d'estiu
va arribar a aquest món
amb la seua mirada tan dolça
tan bella i tan tendra.
Una llum il•luminava
la teua xicoteta careta tan perfecta.
Que bell l'instant
que per primera vegada,
el teu rostre d'àngel
els meus ulls farcits de llàgrimes,
van poder veure.
És que eres tu, la meua xiqueta,
que hui, es va fent dona,
qual rosa, que obri els seus pètals,
mostrant al món la seua bellesa.
És que eres tu, xiqueta bonica,
que en el seu caminar per la vida va
marcant amb la seua alegria
i el seu dolç mirar,
cada minut del dia.
Així és, Andrea, la flor més bella
del meu jardí.
Eres tu, eixe angelet,
que en el meu cor per sempre estarà.
sábado, 22 de mayo de 2010
SÓC DEL 1960
4.- Antonio Calabuig. 5.- Antonio Fayos. 6.- Joaquín Pascual.
7.- Luis Berenguer. 8.- Amparo Tormo. 9.- Maite Pascual.
10.- Juani Inza. 11.- José Flores. 12.- Salvador Tormo.
13.- Gabriela Ferrando. 14.- Elvira Nocedal. 15.- Carmen Sanchis.
16.- Amparo Faus. 17.- Vicenta Sanchis. 18.- Ángeles Ballester.
19.- José Mahiques. 20.- Enrique Querol. 21.- Teresa Bertomeu.
22.- Amparo Rodriguez. 23.- Rosa Calabuig. 24.- Rosario Berenguer.
25.- Marisol Sendra. 26.- Encarna Ballester. 27.- ¿ ?
28.- Carmen Sanz. 29.- Libia Flores. 30.- Blas Company. 31.- José Segarra.
La foto en qüestió me la guarde “com un sagrat”. Era la primera “orla” escolar que hi vaig participar. Potser, que fora en 1965 en el pati de la “senyorita” que era com es coneixia llavors la guarderia; també li deien “l’escola dels cagons”. La mestra era la filla de D. Manuel Muñoz, el mestre dels majors i li deien “Marinín”, crec recordar que de vegades també ens atenia una germana més menuda i molt flaqueta que li deien Pili. A la dona de D. Manuel i mare de la nostra “Señorita” li deien “Doña Vicenta”.
La guarderia estava situada en una de les cases que havia construït l’Ajuntament per als mestres en la dècada dels cinquanta i que les van enderrocar als anys setanta. Estaven situades a la façana de l’actual carrer General Villaescusa que llinda amb el Parc Jaume I.
La nostra mestra es pintava els ulls de color blau i jo me’n recorde que li contava a ma mare tot entusiasmat: “Mare, mare, la meua mestra té els ulls blaus”. També m’ha dit que he de portar “una libreta, un lápiz, un sacapuntas y una goma de borrar” i també m’ha de fer un “devantalillo”.
La mestra ens feia comprar quaderns de “Rubio” i ens ficava “mostra” per ensenyar-nos a escriure i una vegada ja ens defeníem, ens ensenyava a sumar i restar també en quaderns “Rubio”. Puc afirmar, que conserve pràcticament TOTS els quaderns “Rubio”, tant els de cal·ligrafia com els de càlcul; és més, he guardat TOT el meu material escolar, al llarg del temps: Guarderia, Escola, Institut, Universitat.... Tot!
Tan sols tinc un mal record i crec que tots els meus companys de llavors, i el cas és que encara me’n recorde com si estigués veient-ho. Va ser el dia que Miguel Gallego “El Belenyet” jugant en el corral de casa de Juan Tormo, (I mira que havíem anat vegades a jugar allí perquè tenia un corral molt gran i mai havia passat res), va caure dins d’un cup de vi i va morir asfixiat, junt a un veí que passava per allí i que va voler ajudar. Jo eixe dia, no se per què, no vaig anar a jugar amb ells.
Finalment dir que de tots i totes de la foto, tan sols en falta u, el nostre company Pepe Mahiques Alberola, la senyora de la dalla se’l va endur el dia de Nadal de 1985. I més recentment, la nostra companya Maite Garcia Tormo (no apareix en la foto). Un record per als quintos que ja no estan.
lunes, 19 de abril de 2010
70é ANIVERSARI DE LA “CAUSA GENERAL”
La Causa General va recopilar exhaustivament informació de manera exclusiva sobre les circumstàncies i detalls no sols d'abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa en les zones de control de l'anomenat bàndol republicà, sinó tot tipus d'accions mampreses per l’autoritat, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs d'esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931.
La informació escorcollada per la CG, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys 1960, va portar a l'obertura de nombrosos processos judicials posteriors en contra dels que es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de la dictadura en 1969 d'una llei per a la prescripció dels "delictes comesos amb anterioritat a l'1 d'abril de 1939".
La Causa General es va dur a terme de manera sistemàtica i detallada a Espanya sota la responsabilitat de la figura específica del Fiscal en Cap de la Causa General, establida per un decret posterior de 1943, fins al seu traspàs al Ministeri de Justícia a partir de 1954, acumulant una enorme documentació que és conservada des de 1980 en l'Arxiu Històric Nacional d'Espanya, a Madrid.
La Causa General consta de 4 “Estats”, que són els següents:
ESTADO 1: “Relació de persones residents en este terme municipal, que durant la dominació roja van ser mortes violentament o van desaparéixer i es crega van ser assassinades”.
Es relaciona molt detalladament els veïns d’un poble, que apareixen morts dins el seu terme municipal. De cada persona figuren les dades següents: 1)Nom i cognoms de la víctima. 2) Edat. 3) Professió. 4) Filiació política i càrrecs públics que havia desenvolupat. 5) data de la mort o desaparició. 6) El lloc i la classe de ferides de la víctima. 7) Si la defunció de la víctima va ser inscrita al Registre Civil. 8) Nom, cognoms i el domicili actual de la persona o persones sospitoses de cometre el crim.
ESTADO 2: “Relació de cadàvers arreplegats en este terme municipal, de persones no reconegudes com a residents en ell, que van patir mort violenta durant la dominació roja”.
En aquest apartat, es relaciona a les persones que, sense ser veïnes del poble, apareixen mortes dins el terme municipal. És el cas de les víctimes de les tristament famoses partides d’incontrolats que anaven poble a poble pertot arreu de les comarques i que treien de les cases als denunciats o acusats de feixistes, o els qui estaven empresonats als locals municipals i els treien per assassinar-los a sang freda. De cada persona figuren dades semblants a les de l’apartat anterior.
ESTADO 3: “Relació de turments, tortures, incendis d'edificis, saquejos, destruccions d'esglésies i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius que pels seues circumstàncies, per l'alarma o el terror que van produir hagen de considerar-se com greus, excloent-ne els assassinats, que van ser comeses en este terme municipal durant la dominació roja”.
En aquest estat, es realitza un relat dels fets abans esmentats amb el màxim de detalls possibles. L’incendi, saqueig i destrucció d’esglésies i ermites, així com saquejos, a particulars, és la nota dominant.
ESTADO 4: “Relació dels senyors que componien l'Ajuntament de cada poble o ciutat a l'iniciar-se el Moviment Nacional i a partir del 18 de juliol de 1936”.
Queden reflexades totes les persones que formaven part dels ajuntaments a l’inici de la guerra i posteriorment, dels comités revolucionaris i juntes locals municipals.
Actualment, la C.G. es troba totalment digitalitzada i penjada a la xarxa, la qual cosa fa que l’accés a ella siga molt ràpid i molt fàcil, doncs s’encontra a l’abast de qualsevol internauta. La C.G. és una eina molt útil per tal de bussejar en els fets ocorreguts durant el període de la guerra civil a nivell local. Ens trobàrem amb la sorpresa que el nostre avi o besavi va ser membre del Comité Revolucionari creat a l’esclatar la guerra, o va ser l’alcalde franquista en els primers anys de la dècada dels quaranta del segle passat o coneixerem el nom de la persona sospitosa de matar a un familiar nostre.
Però sobretot, és una eina molt important per tal de conèixer les històries de cada poble en una època molt fosca que esperem, pel be de tots, que no torne mai.
Els interessats en buscar la Causa General d'un poble o ciutat han de seguir estes indicacions:
1.- Fes clic damunt aquest l'enllaç:
http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=0
2.- A la pantalla que hi apareix a la pestanya "Buscar", cal escriure el nom del poble o ciutat que ens interessa en castellà. Senyalar l’opció “Registros digitalizados” i polsar “BUSCAR”.
3.- A la pantalla següent buscar "Archivo Histórico Nacional" i fer clic damunt “Fiscalia del Tribunal Supremo”.
4.- A la pantalla següent fer clic damunt del poble elegit.
5.- A la pantalla següent fer clic damunt “Ver imágenes”.
En cada imatge fes clic per ampliar
Imatge 1: Causa General de Xàtiva (Játiva) Pàg. 8 (Estat 1)
Imatge 4: Causa General de Barxeta (Barcheta) Pàg. 26. (Estat 4)
miércoles, 14 de abril de 2010
EL CAPITÀ RAFAEL ALBI FLORES.

Rafael Albi va ser condemnat a la pena de mort el 4 d’agost de 1939, però posteriorment, “Su Excelencia el Generalísimo”, li va commutar la pena de mort per la de 30 anys de Reclusió Major. Tal vegada tinguera algo que veure el que la família de la dona de Rafael era originària de Marroc i potser, una família amb un cert prestigi. El dictador Franco sempre havia mantingut un gran respecte pel seus aliats marroquins.
Hui fa setanta-nou anys, el llavors serjant d’infanteria del Regiment Otumba nº 9 Rafael Albi Flores, li donaria la benvinguda amb molta alegria i molt de goig a la República que naixia.
Feu clic damunt de cada imatge per ampliar-la.



martes, 16 de marzo de 2010
A MA MARE
Mare, quanta falta em fas,
Porte dins de mi
Vas ser per a mi
Vas passar la teua vida donant Amor.
Mire el teu fèretre i crec que estes dormida,
Mare meua perquè me vas deixar?
Déu meu dóna'm valor i força
Asunción Canet Tormo
sábado, 6 de marzo de 2010
50 ANYS D'UNA IMATGE MÍTICA

viernes, 5 de marzo de 2010
DE BARCHETA A BARXETA

El nom oficial de BARXETA data oficialment des del 10 de juliol de 1979, dia en el qual es publica el Decret de 9 de juliol del llavors President del Consell del País Valencià (C.P.V.); Josep Lluís Albinyana.
Però, d’on ve el topònim Barxeta? L’origen del nom del poble de Barxeta està perfectament explicat al llibre editat per l'Ajuntament, “Història del poble de Barxeta” d’Abel Soler (2004). L’autor dona 4 possibles arguments per a 4 diferents hipòtesis, i cadascú és lliure per tal d’escollir la que més li agrade. Jo coincidísc amb l’autor en la mateixa hipòtesi:
En primer lloc cal aclarir que Barj o Burj significa en àrab “torre”, però també “cim” i per tant pot derivar a “lloma”, “mola” o “turó”. Les formes escrites en el Llibre del Repartiment Barchetain i Barchatan, contendrien la transcripció d’un dual àrab acabat en –ayn amb el qual es forma el plural d’una paraula (a l’igual que en català o en castellà amb la s final). De Barjjät + ayn, quedaria Barjjätayn, pronunciat Bartxatan. Barxeta per tant significaria “Dues llomes”, de forma semblant a Barx (La Safor), en singular “Una lloma” pel Montdúver o també el poble de Barxell (L’Alcoià) també situat al peu d’un turó.

Barxeta, amb les dues llomes bessones de La Barcella al fons.
De forma semblant, Alcalà (al-Qal’ät) significa “el castell”, en singular i Alcalatén (al-Qal’ätayn) significa “els dos castells”.
BLASONAMENT DE L’ESCUT DE BARXETA

lunes, 1 de marzo de 2010
LLEGENDA DE LES DUES ERMITES
Crec recordar que hi havia un conte en un llibre de valencià de primària que parlava de la llegenda de les dues ermites i efectivament, el vaig trobar. Era el llibre de l’editorial Santillana de valencià de 4t de primària, a l’Institut de L’Olleria el teníem perquè el fèiem servir per els alumnes de Compensatòria.
És un conte de Llorenç Giménez, i, per a qui no el conega, ací la llegenda de les dues ermites: La de Santa Anna i la del Puig:

Hi havia, ja fa molts anys, entre Xàtiva i la Llosa, una muntanya alta i grossa, i al capdamunt dues ermites, la de Santa Anna i la del Puig. Guardaven les ermites dues ermitanes. A una li deien Queralt i a l’altra, Muskilda. La primera cuidava l’ermita de Santa Anna i Muskilda, la del Puig. Com que les dues ermites es trobaven tan juntes, les ermitanes sempre estaven com gat i gos. I cridaven tan fort, en les seues bregues, que les sentien de tots es pobles de la comarca.
Els veïns, cansats de tants crits, anaren a parlar amb els frares, amb el rector i amb tota la tirallonga, fins a arribar a l’arquebisbe. Però no aconseguiren res de res, perquè Muskilda i Queralt continuaven igual. Fins que un migdia de tardor, el dia es va convertir en nit de la tempesta que anava tramant-se al cel, i per primera vegada en a vida, Muskilda i Queralt baixaren juntes al poble. La gent no s’ho acabava de creure.
En arribar a cal tio Xamaril•la, s’acostaren a la llar per calfar-se i, just en aquell moment, esclafí la tempesta: trons, lla,ps, centelles, pedra, vent... Ràpidament, Muskilda, Queralt i el tio Xamaril•la demanaren a Santa Bàrbara, amb veu tremolosa:
“Santa Bàrbara, si vas pel camp,
Fes cas d’allò que t’estem contant,
Santa Bàrbara donzella,
Salva’ns d’un llamp i d’una centella.
Tens faena i no pots dormir,
De tres núvols que veus acudir:
Un de foc,
L’altre de pedra,
L’altre d’aigua.
El de foc a la mar;
El de pedra a la serra;
I el d’aigua, que caiga en terra.”
Acabada de dir la pregària, se sentí un esclafit tan esgarrifós que va fer trontollar totes les coses de la casa, i del poble, i dels castells de Xàtiva i de Montesa durant alguns segons. A l’instant es va aclarir el dia.
Muskilda i Queralt tornaren a casa. Però, quan van arribar prop de la muntanya, van quedar mudes i amb els ulls oberts com taronges. Segurament, els tres núvols, el de foc, el de pedra i el d’aigua, havien caigut just damunt de la gran muntanya i aquesta s’havia fet en dues mitjanes: l’una a la banda de la Llosa, amb l’ermita de Santa Anna, i l’altra a la banda de Xàtiva, amb l’ermita del Puig.
D’aquesta manera, cada ermitana es quedà sa casa i la seua pròpia muntanya, i no hagué més bregues ni crits.
I qui vulga vore-ho, que s’aprope a la Costera i ho comprovarà".
Llorenç Giménez
El castell de Rel i el secret de les cinc llegendes (Adaptació).
Ed. Santillana 4t Primària
domingo, 28 de febrero de 2010
SOPAR CLOENDA TEMPORADA 2009




Dissabte passat es va celebrar el sopar anual del Club d’Atletisme LOS AJOS de Xàtiva a la “Sala Alameda” i una vegada més allí vaig acudir amb la meua dona per tal de gaudir del magnífic ambient amb els meus amics de les curses populars.
Com no podia ser d’una altra manera, estava en la taula del meus companys de sofriment Ramón, Vicent, José Luis i Bernat. Estar segut en Ramón “Tijeras” (possiblement, el millor perruquer de Xàtiva), és una garantia d’una vetllada inacabable de bons acudits i rialles. Va i ens conta però com si li haguera passat en la mitja marató de Xàtiva, que no saps si és un acudit o un cas real: “Xe, eixe manquet que anava corrent i duia el rellotge al monyó a l’alçada del muscle i un corredor li pregunta l’hora. El manquet tot era fer esforços per tal de veure el rellotge i va i li diu el qui li havia preguntat l’hora, “perquè no et canvies de braç el rellotge” i li contesta el manc:” Si, i com vols que li done corda, amb la punta de la fava”. No menys de cinc minuts restàrem sense poder parar de riure’ns, les llàgrimes ens queien per la galta cap avall.
Fent un resum de la temporada 2009, va ser molt atapeïda: deu mitges maratons (Algemesí, Alzira, Picanya-Paiporta, Sagunt, Xàtiva, Dénia, Canals, Simat, Albacete i Almansa i la marató de València). Ara estic en “boxes” esperant que em criden del Lluís Alcanyís per tal d’operar-me de vegetacions.
Finalment, lliuraren els trofeus de les diverses categories i després seguírem la festa en el “Rompeolas” de l’albereda de Xàtiva. Quedàrem ens veure’ns al 2011. "No hay dolor".
lunes, 8 de febrero de 2010
LA SÈQUIA DEL PUIG
Eixirem des d’un camí a tramuntana del Puig i per la “Senda de Múrcia” enfilàrem cap a Genovés. Varem esmorzar a Alboi i després anàrem a veure in situ el naixement de la sèquia del Puig al riu Albaida, a la vora mateixa de la pedania, al marge dret, enfront mateixa de les arcades.
“Alboi va ser poble ja fa 1450 anys i a la reconquesta del rei En Jaume va ser donat a un cavaller navarrés amb ancessors en Portugal. Després de l’expulsió dels morisc es va quedar deshabitat i se’l disputaren Xàtiva i Genovés, em vaig quedar bocabadat quan en unes vacances en Portugal vaig veure en un poblet una plaça amb el nom d’Alboi. Vaig preguntar i em vaig assabentar de la gran quantitat d’informació que hi havia a l’Ajuntament d’aqueix poble”. Aquest relat ens el va oferir un veí d’Alboi, un jubilat enamorat de la Història amb el qual ens creuarem pel carrer quan caminàvem cap al riu Albaida.
Abans, el ponent de la xerrada Salva, ja ens va explicar el per què del color obscur de les terres al voltant del Puig, la importància del conreu de l’arròs en els segles XVII, XVIII i XIX i l’explicació per la qual, a hores d’ara, tan sols és convenient el conreu dels tarongers. La prohibició del cultiu de l’arròs en l’horta més propera Xàtiva, va ser deguda a la relació que pensaven que hi havia, entre l’aigua embassada i la pesta.
També ens va delitar en la teoria de la relació directament proporcional que hi ha entre la presencia dels “parotets” i la qualitat de l’aigua de les sèquies. Els tres ramals en els quals es divideix la sèquia mare: La sèquia del Puig, la sèquia de l'Arenal i la sèquia de Benifurt i finalment, per què s’anomena la partida de la vessant de ponent del Puig com “L’arenal”.