jueves, 22 de enero de 2009

MEMÒRIA HISTÒRICA: L’ASSASSINAT DEL RECTOR DE LLUTXENT

Llutxent (la Vall d’Albaida) 22 d’agost de 1936, la guerra civil ha esclatat ja fa més d’un mes, i el Comité Revolucionari Antifeixista té poder absolut en tot el terme municipal. A l’igual que en tots els pobles del País Valencià i en els de la zona que ha quedat sota el control de la República, els dirigents dels partits i sindicats revolucionaris (CNT, UGT, PSOE i PCE) locals s’han fet amb el poder, han clausurat l’Ajuntament i ara és el Comité qui fa i desfà.

Prop del migdia a l’entrada de Llutxent per la carretera de Benicolet estan de guàrdia els milicians Patricio Gerónimo Canet un jove de vint-i-un anys i Marcelino Canet Garcia de dinou. Tots dos van armats amb sengles escopetes i tenen l’ordre de parar i enregistrar a tots els vehicles que hi entren al poble. També hi ha dos milicians fent guàrdia a l’entrada del poble en direcció a Quatretonda.

De sobte s’adonen que hi ha un home en un camp prop arreplegant unes ametlles. A primera vista, no el coneixen i per tant li criden que s’aprope. L’home es presenta on eren els milicians. Aquests li demanen la documentació.

“Però si és un rector, anem a dur-lo al Comité que s’alegraran de veure’l” - li diu un a l’altre milicià. El detingut resulta ser Rodrigo Aparicio i és el rector del poble veí d’Aielo de Rugat. Rodrigo, com tots els rectors, monges, feixistes i homes de dretes en general, es senten amenaçats de mort i anava amagant-se pels indrets de la comarca.

Al rector el porten al Comité i l’empresonen en una dependència a tal efecte. Els dirigents del Comité pensen: “Què fem del rector, a qui enviem a cridar?” Algú dels allí presents tindria coneguts en el Comité de Barxeta i es posen en contacte. “Tinguem un rector ací al Comité, a veure si podeu vindre i el traieu a passejar”

En Barxeta ja es a poqueta nit i ix un cotxe amb tres persones dins cap a Lloc Nou d’En Fenollet per a després enfilar el creuament a l’esquerra i tirar en direcció al port de Benigànim. El vehicle passa sense novetat pels dos controls de Quatretonda (el d’entrada i el d’eixida) i es dirigeix cap a Llutxent. Ara estan de guàrdia a l’entrada del poble els milicians Rosendo Garcia Orts de cinquanta anys i Salvador Canet Rocher de vint-i-nou. Des del cotxe pregunten: “Teniu un rector en el Comité?, resulta que venim a per ell”. Rosendo acompanya al vehicle i els duu al Comité. Allí agafen el rector, el pugen al cotxe i tornen a enfilar camí de Quatretonda.

Els integrants d’aquest vehicle, un conductor i dos acompanyants li tenien que pegar un tir al rector. Doncs açò era el més habitual en aquestos casos. Quan agafen a algú que tenien que assassinar sempre avisaven al Comité d’un altre poble per tal que feren la feina, açò era una norma no escrita aleshores. Total que no tenen pit per fer l’acció i se’n tornen en el cotxe i en el rector tot atemorit a Llutxent.

Quan arriben a Barxeta i es ho compten als demés, que no han tingut valor de matar el rector són objecte de burles. Dels presents, un que hi havia, el més llançat de tots diu: “Vosaltres ni sou homes ni son res, no teniu vergonya! Ara voreu les coses ben fetes com es fan”. I amb companyia d’un altre se’n van a buscar a la persona que els tenia que dur en el seu cotxe.

Els integrants d’aquest segon viatge, ja bé de nit arriben a Llutxent carreguen al rector en el vehicle i ixen amb rapidesa en direcció a Quatretonda, passen el poble i enfilen el port de Benigànim i ja quasi al final del port en el creuament d'El Genovés i Lloc Nou paren el cotxe, abaixen el rector i allí mateix davall d’una figuera, covardament li peguen varis tirs. El seu delicte: Ser rector.

Qui no conega el lloc dels fets, actualment, allí mateix hi ha una pinada molt bonica i un zona recreativa i per cert, una xicoteta figuera.

Val a dir que els dirigents locals del Comité de Barxeta criticaren durament aquesta acció i als qui la van realitzar, és de segur que si ells hagueren estat sabedors, de Barxeta no ix cap cotxe enlloc. També cal recordar que amb el permís dels dirigents polítics locals, en moltes cases de Barxeta hi havien persones de dretes amagades, sobretot d'El Genovés i de Simat de la Valldigna.

És podrà dir més fort, però no més clar, que ací al meu poble, no mataren mai a ningú, ni primer els uns, ni després els altres. Aquest cas, conegut per “El rector de Llutxent” és l’únic esborrall a Barxeta.

Poc abans de fugir els implicats, ja finalitzada la guerra és presenten dues dones vestides de rigorós dol que acabaven d’abaixar d’un cotxe que les hi havia deixades enmig de la plaça: “Víctor Flores Sangregorio!, Victor Flores Sangregorio!, busquem a Víctor Flores Sangregorio que ha mort al nostre germà Rodrigo! Cridaven les dues dones barrejant llàgrimes de dolor i d’impotència.

Les dues dones eren les germanes del rector i s’havien assabentat del responsable de la mort del seu germà, Rodrigo, el rector d’Aielo de Rugat, perquè un veí d’aquesta xicoteta localitat de la Vall d’Albaida, les havia informat que quan va estar al front, un tal Víctor Flores Sangregorio de Barxeta, presumia d’haver mort a un rector en Llutxent.

Al finalitzar la guerra, “Doña Remedios” també coneguda per “La tia rubia” va salvar la vida als integrants del segon viatge. Els va facilitar la fugida, però l’autor material de l’assassinat mai més ha tornat per Barxeta. “Doña Remedios” també va fer gestions pels integrants del primer viatge i tan sols foren condemnats a presó.

Sentència del Consell de Guerra en pdf (Copia de l'original)

lunes, 19 de enero de 2009

QUI LI VA TIRAR LA BOMBA AL REI?

És una frase molt utilitzada per aquests indrets: "Tens més delicte que el que li va tirar la bomba al rei". Quin era el rei i qui li va tirar la bomba?

El rei era Alfonso XIII i el qui li la va tirar la bomba Mateo Morral Roca. Jo me'n recorde de les dones quan volien marmolar als xiquets i els deien. "Mira, el tio morral este". O recriminar-los: "Mira, seràs morral o no seràs".

Mateo Morral Roca va nàixer a Sabadell província de Barcelona en el 1880. Era fill d'unempresari tèxtil. Va ser un estudiant molt brillant, coneixia perfectament el francés i l'anglés als setze anys. Al finalitzar els seus estudis secundaris, i com a màxim dels estudiants burgesos d'un cert nivell econòmic en l'època, se'n va anar a Alemanya, on va aprendre ràpidament l'alemany i es va llicenciar en enginyeria mecànica, encara que també es va impregnar del pensament i de l'ideari anarquista.

A la seua tornada en 1902, va reactivar primer el malparat negoci familiari després va viatjar com a representant comercial per tot Espanya, però les idees llibertàries ja havien calat fondo en ell i es va enfrontar amb la família, al mateix temps que ensenyava els obrers de la fàbrica del seu propi pare, qui el va apartar de l'empresa i de la família al poc de temps. Com a conseqüència de les baralles amb el seu pare, aquest li va donar deu mil pessetes perquè s'establira pel seu compte, però Mateo, fidel als seus ideals, va anar a Barcelona, on va exercir el càrrec de secretari de la Cooperativa anarquista barcelonina, i al poc de temps va entrar a treballar com a traductor i encarregat de la biblioteca de l'Escola Moderna deFrancisco Ferrer Guàrdia.

En 1906 va viatjar a Madrid a preparar l’atemptat contra el Rei, consistent en una bomba de fabricació casolana oculta en un ram de flors que va tirar des del balcó de la pensió en què s’hostatjava contra la comitiva al pas d’aquesta. La pensió estava ubicada en el tercer pis del número 88 del carrer Major.

Un ram de flors vola pels aires llançat des d'un 4t pis del carrer major núm. 88. l'innocent ram de flors porta una bomba de gran potència en el seu interior. anava dirigida contra el Rei Alfons XIII i la Reina Victòria Eugènia de Battenberg que acaben de celebrar la cerimònia nupcial que uniria les seues vides per sempre, en la Reial Església dels Jerónimos.

El ram amb la bomba va ser dirigit cap a la carrossa reial, però va entropessar en la seua caiguda amb l'estés del tramvia i es va desviar cap a la multitud que estava observant la comitiva. Els reis van eixir il·lesos, però quasi trenta persones van morir.

Morral va aconseguir escapar de Madrid , però el 2 de juny va ser reconegut per diverses persones en un hostal, pròxim a Torrejón d'Ardoz, on es va detindre per a menjar. Aquestes persones van avisar a un guarda jurat rural, que després d'alguns esbrinaments, el va comminar a seguir-lo. Es va entregar pacíficament, però quan era conduït pel guarda a la caserna de Torrejón d'Ardoz, el va matar d'un tir i es va suïcidar a continuació.