CENTENARI DE “LA SETMANA TRÀGICA" 1909-2009

Aquesta setmana es compleix el centenari d'aquells set dies convulsos coneguts com la Setmana Tràgica. Dilluns 26 de juliol de 1909 dóna inici a Catalunya una vaga general que finalitza una setmana més tard amb un balanç de 78 morts i 2.000 processats.

La Setmana Tràgica va tindre un brutal cost humà: un centenar de morts, ferits, destruccions. La repressió va ser molt dura i va culminar amb el juí sense garanties i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna.

Enllaços

Documentos RNE

NI EN ANGLÉS NI EN CASTELLÀ NI EN VALENCÌA

El TSJ-CV ha anulat l'obligatorietat d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglés. Ni en anglés, ni en castellà ni en valencià… ni en cap llengua. Què vullgueu que us diga? Sincerament a mí se’m representa la Formación del Espíritu Nacional (FEN), els textos del Movimiento; per tal d’adoctrinar-nos, però en clau zapateril.

Ni EpC ni FEN; als nostres alumnes els fa falta més ensenyament en l’àmbit cientìfic-tecnologic, i m’explique.

El PSOE, eixe partit tan progressista i modern, eixe partit que ens va dur la LOGSE, la pitjor Llei d’Educació en tota la Història de l’ensenyament. Eixe partit, que va promete un ordinador portàtil per professor, eixe partit defensor de les noves tecnologies perquè estem immersos en el segle XXI, eixe partit que l’únic canvi en aquest context, ha sigut canviar el nom de l’assignatura d’Informàtica per TIC (Tecnologies de la informació i de la Comunicació).

Aquesta gent tan progressista va i lleva l’assignatura de Tecnologia en el segon curs de l’ensenyament de l’ESO, i ni tan sols augmenta el nombre d’hores lectives en primer curs de dues a tres hores. On està el progrés de la mesura? On està eixa tasca educativa envers l’ensenyament de les noves tecnologies a tota una generació d’alumnes?

Aquest discurs no els interessa, i com no els interessa tan sols es preocupen d’atacar i criticar al conseller d’educació d’un partit botifler de dretes (PP), al qual, cada vegada més, intenta assemblar-se més a ell i imitar-lo el partit botifler d’esquerres (PSOE).

LA MORT EN DIRECTE

Ens va visitar a Barxeta. No res feia pensar que la vesprada finalitzaria de la forma que ho va fer. Va ser quasi una hora d’esglai, d’esperança i finalment d’impotència i de tristor. Et visita la “senyora de la dalla” en l’instant menys pensat i t’heu has de deixar tot i anar-te’n amb ella.

A Jesús se’l va endur en Barxeta, no va respectar ni a res ni a ningú. No va respectar l’ambient de festa que es respirava a Barxeta; un poblet com la mà i any rere any està aconseguint de la seua volta a peu, que hi siga una de les millors organitzades i més boniques de tot arreu del País. El va escollir, el va cridar... i se’l va endur.

Jesús Chulià Piera va entrar en meta cansat com tots, és normal, però a l’instant es va trobar malament, li passava algo estrany, es trobava d’una forma rara, cansat, fatigat, si; però tenia unes altres sensacions diferents a les que havia tingut al llarg de les nombroses curses que hi havia fet. Els corredors ens coneguem, sabem el que ens passa quan en una cursa d’estiu, sota una calor sufocant entres en meta. Has deixat de córrer i si et pares de seguida i no vas caminant, eixa tensió que encara mantens et fa marejar un poc.

Però a Jesús, la primera dallada el va fer caure desplomat a terra. Els serveis mèdics treballaren de fort i calent, companys que també havien participat en la cursa i que eren metges, intentaven ajudar; igualment, dos infermeres de Barxeta que estaven entre el públic també col·laboraven per tal de reanimar-lo. Però tot va ser inútil.

Jesús va morir la vesprada del dissabte divuit de juliol a Barxeta, després de finalitzar la VII Volta a Peu a Barxeta de 9100 m. Va morir amb les sabatilles calçades. Jo, en primera persona; vaig romandre allí tota l'estona.

In Memoriam Jesús Chuliá Piera (Dorsal 1002)

MEMÒRIA HISTÒRICA: 19 DE JULIOL DEL 36

La casualitat ha volgut que aquest any, coincidisquen les dates en els mateixos dies de la setmana del 1936. Tal dia com hui, diumenge divuit de juliol però del mil nou-cents trenta-sis a les tres de la vesprada, es va celebrar un Ple extraordinari a l’Ajuntament de Barxeta per tal de condemnar el cop d’Estat dels militars facciosos que just un dia abans havia esclatat.

Segons el segon punt dels acords del plenari, caldria constituir un Comité para la Defensa de la República, el qual es faria càrrec del govern i de la gestió del `poble. Una vegada format, va estar integrat per les persones següents:

Document 1: Acta del llibre de plens de l'Arxiu Municipal de Barxeta.
Document 2: Pag 26 de la "Causa General de Barxeta" de l'Arxiu Històric Nacional.

DE L'ANIVERSARI AL SANT

Dimecres 15 de juliol, a ma casa; tal dia com aquest sempre hem celebrat San Enrique. Sóc el darrer Enrique Soler. Doncs el meu fill li diuen Ivan. Per cert, la meua dona, ja de nuvis, sempre em deia: “Si tinc un xiquet li posaré Ivan i si tinc una xiqueta, li ficaré Andrea”. Dit i fet; tinc un Ivan i una Andrea. Sempre he dit que perquè un matrimoni funcione bé, han de tindre els fills que hi vulga la dona i els noms dels fills també els hi ha de ficar la dona.

Mon pare era Enrique Soler Boscà; el meu avi, Enrique Soler Tormo; el meu besavi, Enrique Soler Giner i jo sóc batejat Enrique Soler Canet; Enric des de 2003. El meu rebesavi era José Soler Fort, natural de Lloc Nou d’En Fenollet.

El cognom Soler el tinc molt clar, no ocorre aixì amb el nom i el segón cognom, Canet. Crec que ja ho havia explicat abans. No en tenien que haver-me posat Enrique, doncs un germà major, nascut a l’octubre del 1953 i mort al març del 1954 ja li varen ficar Enrique. Però com era la costum, quan moria un fill i naixia un altre, li ficaven el mateix nom. A Barxeta hi ha nombrosos casos.

Si el meu germà no es mor, el més probable es que m’ha hagueren ficat el nom de l’altre avi: Joaquin, a hores d’ara jo seria Joaquim Soler Canet. O tal vegada el nom del germà del meu avi, mort a la Guerra Civil, el meu oncle Vicente, i a hores d’ara jo seria Vicent Soler Canet.

M’abellia tornar a escriure i hui m’he retrobat en els meus records. Pense que el nom i els cognoms de cadascú és força important, no es pas un caprici i ben bé determinen la personalitat de cadascú, i las dels pares. Doncs alguna vegada li hem sentit a algú dir-nos el seu nom i exclamar: “Fill meu o filla meua, com el van fotre bé amb eixe nom”.

Finalment, els noms d’ara: Kevin, Kristel, Cheyenne, Axel, Dennis... He tingut una alumna de nom Venus i el seu germà Eros. El més estrany: Mabeca. L’explicació és que els seus pares els agradava la cançò de Boney M titolada “Ma Baker”, heu jure què és cert.