lunes, 9 de junio de 2014

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A BARXETA


Este article el tenia en ment des de ja fa un grapat de temps. Pretenc retre un emotiu homenatge als represaliats republicans de Barxeta. Barxetans i barxetanes que van sofrir la presó a Xàtiva al final de la guerra civil, per defensar la legalitat de la II República.

 Estos herois que no volem que romanguen anònims, sinó que els volem posar nom i cognoms, van ser empresonats, després escarnits, fent-los assistir el diumenge a missa en primera fila durant molt de temps. Ells, sempre que podien, amagaven els seus antecedents, els avergonyia, volien oblidar totes les humiliacions, no volien parlar ni recordar però gens ni miqueta. Els seus fills (els nostres pares) encara comentaven quelcom però d’amagat com un secret que s’havia que guardar.

Però hem de ser nosaltres, la meua generació, els néts dels represaliats, els qui hem d’aportar llum, rescatar del caixó de l’oblit i pregonar en veu alta que la vida va ser molt injusta amb estes persones. Que van perdre els millors anys de la seua vida per defensar un ideal de justícia, llibertat i democràcia. I que els néts no ens sentim avergonyits del record del nostres avis, sinó tot el contrari, són un model a seguir per a les futures generacions. El meu avi, Enrique Soler Tormo, va ser u d’ells.

Va ser al mes de juny de 1939 quan la repressió franquista es va instaurar a Barxeta i els primers barxetans, amb l’acusació de “Rebel·lió” i “Auxili a la rebel·lió” van ingressar a la presó de Xàtiva1. Justament al complir el setanta-cinc aniversari dels fets he cregut convenient recordar estos fets.

Al finalitzar la guerra, a Barxeta ningú es pensava que les noves autoritats franquistes anaven a executar una repressió com la que es desenvoluparia a continuació. Tenien diverses raons per a pecar de tranquil·litat.

Les persones que havien desenvolupat els principals càrrecs polítics a partir del divuit de juliol del trenta-sis, mai no van consentir que ninguna de les persones de tarannà dretà i favorables a l’aixecament militar  patiren qualsevol dany. És més, van fer que sis destacades figures de la dreta de Barxeta foren traslladats a la presó de Sant Miquel dels Reis de València com a mesura de protecció personal 2.

Les autoritats municipals en temps de guerra eren sabedores de la gran quantitat de persones d’altres pobles, sobretot de Simat de la Valldigna i de Genovès, que estaven amagades a les cambres de les cases de Barxeta. Ho sabien i miraren cap a altre lloc. A l’igual que acomiadaven el més aviat possible a la quadrilla del “Moreno de Lloc Nou” quan es deixava caure pel Comité per si “volien desfer-se d’algún feixista o d’algun religiós ”.

Tots estos factors feien pensar que a Barxeta, els efectes de la repressió franquista seria lleugers, al màxim que els podria aplegar seria un bon escarment a uns quants pels successos de la crema de l’església3. Però el més important era que a Barxeta no van haver delictes de sang4.

Però un guàrdia civil retirat de Barxeta5 va ser el qui va denunciar davant les forces militars franquistes que romanien a Tavernes de la Valldigna que a Barxeta les noves autoritats franquistes locals no havien iniciat cap procés de depuració de responsabilitats polítiques.

D’aquesta forma va ser com militars del cos d’exèrcit Galicia del general Aranda aquarterats a Tavernes de la Valldigna “ocuparen” el poble. Els militars demanaren a les autoritats locals una llista de les persones “no adictas al nuevo régimen y que sean individuos peligrosos de ideologia marxista”.

Les autoritats elaboraren una llista inicial, prou nombrosa, de la qual es van suprimir diversos noms, bé perquè havien aconseguit els desitjats “avals” o bé perquè per qüestions de vincles familiars no els havien apuntat. Finalment, els barxetans que figuraven a la llista definitiva foren detinguts i traslladats en primer lloc a  unes dependències municipals a Tavernes de Valldigna.

Com que el lloc no presentava les condicions més adequades, es pensaren que anaven a ser afusellats d’immediat. Van rebre la visita de les autoritats de Barxeta6 i de moltes de les noves autoritats falangistes de Simat, moltes de les quals salvaren la vida gràcies als empresonats. Tots van avalar als barxetans davant els militars i els garantiren la vida. Al cap d’unes dies van rebre l’ordre del trasllat a la pressó de Xàtiva dels barxetans.

El professor de la Universitat de València Ricard Camil Torres Fabra va realitzar un treball molt exhaustiu del món carcerari franquista de postguerra i publicat després en la col·lecció “La repressió franquista a Xàtiva 1936-1976” de l’editorial Ulleye.

Del treball del professor Torres Fabra he extret les dades dels barxetans que ingressaren a la presó de Xàtiva i recomane la lectura dels dos llibres on figuren totes les dades7 per a un estudi més complet. On també figuren altres dades com la professió, la data de l’eixida i si era traslladat a una altra presó.

A la següent taula apareixen unes dades dels barxetans8 que van ingressar. Cal dir que eren acusats de “Rebel·lió”, en general tots els qui havien tingut un càrrec durant el període republicà o “Auxili a la rebel·lió” si havien sigut denunciats per prendre part en alguna acció.




Com es sol dir: “Ni són tots els qui estan, ni estan tots els qui són. Algun que altre membre dels diferents ajuntaments en temps de guerra no apareixen en el llistat ni tampoc algun que altre alcalde que ho va ser en temps de guerra. Com tampoc figuren persones, totes elles conegudes per les noves autoritats locals franquistes que es van destacar per la seua especial actuació revolucionaria. Finalment i com passa sempre: “Qui no té padrins no el bategen”.
_________________________________________________________________

1.- La presó estava situada aleshores a l’actual Centre d’Especialitats l’Espanyoleto.
2.- “Història de Barxeta“ d’Abel Soler  2004.
3.- “La crema de l’església de Barxeta“ Enric Soler. Dins “La repressió  franquista a Xàtiva i la Costera”, diversos autors, Editorial Ulleye 2013.
4.- Causa General de Barxeta.
5.- Natural de Barxeta, vivia a Simat de la Valldigna. És el mateix personatge al qui va anar la dona d’un dels encausats a demanar-li l’aval per el seu marit i que li va contestar. “Als quin van cremar l’església, pena de mort; i als qui estaven mirant, cadena perpètua”. La dona se’n va anar atemorida.
6.- El primer alcalde al finalitzar la guerra va ser José Gascó Expósito. Va fer tot el possible perquè els traslladaren a Xàtiva, així els familiars els podrien visitar amb més facilitat. Una vegada efectuat el trasllat va dimitir.
7.- La repressió franquista a Xàtiva 1936-1976 i La repressió franquista a Xàtiva i a la Costera. Els dos llibres estan disponibles a la biblioteca de Barxeta.
8.- Entre els quals figuren tres persones que realitzaven la seua tasca al poble: Bautista Bernat (carter), Francisco Devón (mestre) i Antonio Sanz (metge).