"LA CAUSA GENERAL" DE BARXETA

La Causa General, coneguda abreviadament com la Causa General (CG), va ser un extens procés d'investigació impulsat pel règim franquista instaurat a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola, mitjançant un Decret del 26 d'abril de 1940, amb l'objecte, segons el seu preàmbul, d'instruir «els fets delictius comesos en tot el territori nacional durant la dominació roja».

La Causa General va recopilar exhaustivament informació de manera exclusiva sobre les circumstancies i detalls no sols d'abusos i crims contra persones i béns comesos durant la contesa en les zones de control de l'anomenat bàndol republicà, sinó tot tipus d'accions mampreses per l’autoritat, forces armades i de seguretat i partidaris dels governs d'esquerres des de la instauració de la Segona República en 1931.

La informació escorcollada per la CG, la recopilació de la qual va durar pràcticament fins als anys 1960, va portar a l'obertura de nombrosos processos judicials posteriors en contra dels que es consideraven responsables dels mateixos, fins a la promulgació pel govern de Francisco Franco en 1969 d'una llei per a la prescripció dels "delictes comesos amb anterioritat a l'1 d'abril de 1939".

La Causa General es va dur a terme de manera sistemàtica i detallada en tot Espanya sota la responsabilitat de la figura específica Fiscal En Cap de la Causa General, establida per un decret posterior de 1943, fins al seu traspàs al Ministeri de Justícia a partir de 1954, acumulant una enorme documentació que és conservada des de 1980 en l'Arxiu Històric Nacional d'Espanya, a Madrid.

La Causa General de Barxeta consta de 32 pàgines. La primera pàgina duu data de 31 de desembre de 1940 i la última pàgina del 17 de desembre de 1943. L’alcalde de Barxeta aleshores era Felipe Inza y Sierra. La Causa General consta de 4 “Estats”:

ESTADO 1: “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”.

A Barxeta NO figura ninguna persona.

ESTADO 2: “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”.

Van aparèixer tres cadàvers, a saber: En la Casa Gilet van trobar en agost del 36 a Eleuterio Girau Ferrando de 40 anys i a José Oltra Almiñana (Pepet el Sigarret) de 65 anys, els dos naturals de Simat de la Valldigna. A la Casa Mas, el 12 d’agost trobaren segons consta: “un desconocido que vestía pantalón y chaqueta negra, botas negras nuevas, camisa blanca, corbata negra de lazo, bajo y regordete y tenia de 45 a 60 años”

ESTADO 3: “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.

A Barxeta figura com a únic fet delictiu l’incendi de l’església i la relació amb noms i cognoms de les tretze persones que participaren en el fet.

ESTADO 4: “Relación de los señores que componían el Ayuntamiento de Barcheta al iniciarse el Movimiento Nacional y a partir del 18 de Julio de 1936”.

Es relaciona a les set persones que van constituir el primer Comité Revolucionari de Barxeta i la relació de les persones que van integrar el diferents Consells Municipals.

Pense que la Causa General de Barxeta és un document molt interessant per a tothom que ens apassiona la Història de les petites històries locals i per això he ficat un enllaç permanent al blog. També he lliurat una còpia a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Barxeta (AMB).

Causa General de Barxeta

Si vols buscar la Causa d'un altre poble, cal seguir aquestes indicacions:

Fes click damunt l'enllaç:

http://pares.mcu.es/ParesBusquedas/servlets/Control_servlet?accion=0

A la pantalla que hi apareix a la pestanya "Buscar", cal escriure el nom del poble que ens interesse en castellà. Senyalar l’opció “Registros digitalizados” i polsar “BUSCAR”.

A la pantalla següent buscar a "Archivo Histórico Nacional" i fer click damunt “Fiscalia del Tribunal Supremo”.

A la pantalla següent fer click damunt del poble elegit.

A la pantalla següent fer click damunt “Ver imágenes”.

BARXETA: 19-02-1938

Durant la guerra civil, a Xàtiva s’editava el setmanari (tan sols eixia els dissabtes) “Unidad antifascista” el qual era l’organ del “Comité Comarcal del Partido Comunista de Játiva y defensor del Frente Popular”. La redacció estava situada al carrer Moncada 22 i el preu de venda era de 25 cèntims.

En el número 43, corresponent al 19 de febrer de 1938, incloïa una doble noticia de Barxeta, per una part informava de la constitució d’un nou comité del Front Popular i d’altra banda, de la constitució del Comité de Mujeres Antifascistas de Barxeta.

Hi ha dues errates, el cognom correcte figura en negreta: José Segarra Ordiñana i Hilario Pascual Ordúñez.

L'original es pot consultar a l'Arxiu Municipal de X'ativa.

MELCIOR RODRIGUEZ "L'ÀNGEL ROIG"

Mon pare sempre em deia: “Tu t’has de fixar en les persones com a tal, no en la seua ideologia, en tots els llocs hi ha de pocavergonyes i de bones persones, que les idees de cadascú no et suposen un prejudici o una garantia”.

Sempre ho tingut en compte, tinc amics situats ideològicament més a la dreta que la Falange, d’altres que són catalanistes, blaveros, socialistes, comunistes i fins i tot que afirmen no tenir cap ideologia. L’evolució de les persones, en general, segueix un curs, hi ha un acudit que a mi, particularment, m’agrada molt perquè em veig reflectit:

Si als 18 anys no eres comunista,
No tens cor.
Si als 40 anys eres comunista,
No tens cap.

Sempre que he llegit els fets del novembre del 36 a Madrid, (les saques de les presons a Madrid, Paracuellos del Jarama, el jove i sanguinari Carrillo,...) sempre m’ha apassionat la personalitat de Melcior Rodriguez, un anarquista conegut amb l’apel·latiu de "L'àngel roig”. Per a mi, va demostrar que primer és ser persona i després tot el demés. Aquesta és la seua història:

Melcior Rodriguez va nàixer en el sevillà barri de Triana en 1893. Prompte es va quedar orfe de pare en morir aquest en un accident en els molls del Guadalquivir. La llar, quedava reduït a la misèria i al treball de sa mare, cigarrera i costurera en diverses cases sevillanes. Havia d'educar a tres fills.

Melcior va cursar estudis primaris en l'escola de l'asil. Als tretze anys treballa com a calderer. Envoltat en la pobresa, veu en el món del toreig un camí per a eixir de la misèria, i mogut per aqueix afany abandona sa casa i comença una gira de capejada en capejada. En l'enciclopèdia taurina Cossio, s'anomena a Melcior com l'únic que va alternar el toreig amb les activitats polítiques.

Prompte abandonarà aquesta experiència i ferit per una cornada, acabarà a Madrid treballant com a xapista. Allí entra en contacte amb els cercles llibertaris, tenint el carnet núm. 3 de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre, i arribant a ser el president del sindicat de carrossers. En les files de la CNT comença una lluita en favor dels drets dels presos, fins i tot dels presos d'ideologies contràries, la qual cosa li fa acabar després de les reixes en multitud d'ocasions al llarg de la monarquia i la República.

Començada la Guerra Civil espanyola, és nomenat director general de presons, perquè coneixia els funcionaris de presons i les presons com la seua pròpia casa. Va prendre possessió el 17 de novembre de 1936.

La seua valentia i humanitat seran decisives per a atallar els crims massius que en nom de les organitzacions obreres i de l'anomenada Revolució s'estaven cometent en el bàndol republicà. En especial es mostra disposat a acabar amb els assassinats massius que els comunistes, amb el jove Santiago Carrillo al cap, estaven duent a terme en les presons de Madrid. Davant dels horrorosos esdeveniments que descobreix, es veu obligat a dimitir del seu càrrec. Però El Govern que ja havia fugit a València, no sols no admet la seua renúncia, sinó que li donen plens poders. Gràcies a açò paralitza les massacres, i les presons deixaran de ser un malson, per a convertir-se en un lloc segur, fins a l'1 de març de 1937, en el que el nou govern del socialista titella dels comunistes, Negrin, el destitueix.

A penes havia durat tres mesos en el càrrec, però aqueix temps havia bastat per a salvar milers de vides, que des de llavors el coneixerien amb l'apel·latiu afectuós del "àngel roig". Molts dels seus correligionaris, no obstant, l'acusaven de ser l'àngel traïdor, perquè fins i tot en aqueixos terribles anys de ceguera sectària, per a Melcior tota vida humana era sagrada. No li van perdonar que salvara Raimundo Fernández Cuesta (Número dos de Falange), a Muñoz Grande (el general de la División Azul), a Javier Marín Artajo (diputat de la CEDA), als germans Quintero (famosos comediògrafs)… En 1938 es va jugar el coll per permetre que en el funeral de Serafí Álvarez Quintero s'exhibira un crucifix, complint l'última voluntat del finat. Va ser l'únic crucifix que es va exhibir en públic en el Madrid roig.

Però l'episodi, pel qual l'Assemblea de les Nacions Unides li ha distingit, va succeir el 8 de desembre de 1936 en la presó d'Alcalá de Fenars: dos dies abans s'havien assassinat als 319 presos de la presó de Guadalajara. Després d'un bombardeig de l'exèrcit nacional en Alcalá, de nou la consigna es va apoderar de les masses enfervoreixides: A la presó, a no deixar un pres amb vida. L'alcalde i el director de la presó es van considerar impotents per a frenar a la milícia d'obrers. Quan ja estaven a punt d'obrir les cel·les, es va presentar Melcior disposat a parar aqueixa bogeria. Es va interposar amb el seu cos, i cridant que si algú voldria matar a un sol pres, primer havia d'acabar amb ell. Després d'hores de discussió, amenaces de mort contra ell, i apuntant-li tots els fusells va aconseguir dissoldre als violents. Aqueix dia va salvar la vida de 1.532 persones. Va rebre el reconeixement de multitud d'ambaixades de països europeus i iberoamericans, fins i tot de D. Juan de Borbó.

Després de la seua destitució pels comunistes va ser nomenat Delegat de cementeris, treball que com tots els seus, es va prendre molt seriosament. Ell mateix revisava els nínxols i sepultures. Amb l'entrada de les tropes de Franco, i a pesar de disposar de cotxe pel seu càrrec oficial, es va quedar a Madrid. Al novembre de 1939 va ser jutjat per un Consell de guerra. Fins i tot el fiscal va ressaltar les seues grans virtuts cristianes. Però la injustícia franquista va ser implacable. Sis anys de presó. Després va viure modestament com a empleat d'assegurances, rebutjant tota ajuda econòmica. Vegades una ocasió van voler remunerar-lo per l'encert de Melcior en un eslògan que anunciava anís. No va acceptar cap xec. Va acollir en el seu modest pis a un banderiller i la seua dona, amics de joventut que s'havien quedat en la ruïna.

Un dia, en tornar a casa, van trobar Melcior desmaiat i caigut en el sòl, amb una ferida en el cap. El van traslladar a l'Hospital Francisco Franco, i allí va ser a va ser el seu íntim amic Martín Artajo (Ministre d'Assumptes Exteriors). Quan Melcior va recobrar la lucidesa van xarrar llarga estona. Martín Artajo portava una corbata amb els colors anarquistes, i també un crucifix. Al final de la conversació, Melcior Rodriguez va besar la imatge. Va descansar en pau en 1973.

El seu enterrament, senzill, va tindre rang de funeral d'Estat, amb presència de ministres, anarquistes, jerarques del règim, expressos de diverses ideologies i supervivents de les presons del 36. Sobre el seu taüt cobert amb la bandera anarquista i amb un Crucifix, es va resar un Parenostre multitudinari i es cantó l'himne anarquista, amb la bella música de la Varsoviana: Negres tempestats agiten els aires…

(Publicat en la Revista Autogestió núm.6, i traduït al valencià)

BARXETANS IL·LUSTRES: EL PARE SEGARRA

Juan Batista Segarra Tudela va nàixer a Barxeta a les deu de la nit del 31 de desembre de 1911. Van ser els seus pares Vicente Segarra Mahiques i Elvira Tudela Gimeno. Encara que en l'acta de naixement figura com nascut el dia 1 de gener de 1912 a les deu hores. Els seus iaios paterns eren Bautista Segarra Vidal i Vicenta Mahiques Tortosa i els seus iaios materns eren Pascual Tudela Roca i Josefa Gimeno Palau.

Als 11 anys va ingressar en el Convent dels Pares Terciaris Caputxins. Va acabar els seus estudis de Teologia en 1936 i immediatament va esclatar la Guerra Civil 1936-1939. Va ser obligat amb els altres joves de l'època a prestar serveis militars. A ell li va correspondre ser infermer en trens hospitals.

Acabada la guerra, va continuar els seus estudis i es va ordenar sacerdot el 15 de maig de 1940 a Pamplona per l'Excm. Senyor Bisbe El senyor Marcelino Olaechea Loizaga, qui després seria bisbe de València durant més de vint anys i fins a la seua jubilació (19-11-1966).

Al poc de temps de ser ordenat sacerdot va viatjar per primera vegada a Colòmbia impulsat pels grans desitjos de vindre a aquesta terra com a missioner. Aquesta idea li va venir en escoltar en el convent a un missioner de les selves amazòniques.

Arribat a la capital de Colòmbia, Bogotà; va passar huit anys en missió reeducadora amb joves inadaptats i sense recursos en la missió de Sant Antoni. Més tard va prendre la decisió d'entrar en el Clero Diocesà, la qual cosa li va portar a recórrer unes quantes parròquies en Cundinamarca i a fundar uns quants centres de catequesi i escoles per a xiquets i joves molt pobres.

Va estar 20 anys en Cundinamarca i l'any 1959 va arribar al Vicariat de Valledupar. L'any 1960 va ser nomenat vicari en Sant Dídac on va romandre 19 anys. Allí va fomentar l'educació, fundant les Escoles Parroquials de Xiquetes i de Barons, més tard, va fundar el Col·legi Joan XXIII. De Sant Dídac va ser traslladat a la Cúria Diocesana de Valledupar com a Rector de l'Església Central on va romandre 8 anys. En arribar a l'edat de retir forçós, va ser nomenat Capellà de la Casa del Iaio en Valledupar. Aquest servei el va prestar 19 anys.

Després de patir problemes de salut degut a una broncopneumònia, va morir el divendres 2 de març del 2007 a l'avançada edat de 96 anys. Va estar atés durant més de 50 anys per Georgina Montoya Agudelo, la qual el va acompanyar en els dos viatges que el Pare Segarra va realitzar al seu Barxeta natal en 1997 i en 2001.

En Valledupar es recorda al pare Segarra com el gran constructor d'escoles i de persones.

In Memoriam Pare Juan Bautista Segarra. Georgina Montoya i Pedro Olivella Soriano. Valledupar (Colòmbia) març del 2007.

http://www.scribd.com/doc/20099553/El-padre-Juan-Bautista-Segarra-Tudela

Fotos del pare Segarra

BENVINGUT A LA REPÚBLICA INDEPENDENT

El dissabte férem un viatge, potser, de plaer; per tal de visitar Ikea a Múrcia. A casa no callaven des de feia temps. Quan tingues un dissabte lliure, ens acompanyes a Múrcia a veure Ikea que m’han dit què és molt bonic i molt gran – era la cançoneta habitual.

Finalment, aquest cap de setmana, sense fer cas a les advertències dels meteoròlegs, eixirem cap a la “República independent de ta casa”, tal i com anuncien les cunyes publicitàries de l’empresa sueca.

El centre comercial hi era molt ben situat, a l’entrada mateix de la capital, a una zona capgirada per les noves construccions. Les instal·lacions d’Ikea, de manual de logística. La primera planta per fer encomandes i a la planta baixa per a realitzar les compres. Vaig comprovar diverses etiquetes de varis productes: “Made in Vietnam”, “Made in Taiwan", però cap “Made in Sweden”. No podia ser d’una altra manera l’aconseguir els preus tan competitius.

Finalitzarem la jornada al centre comercial Thader, vaig fer servir la targeta dues o tres vegades. Em vaig cansar més que si haguera corregut una mitja marató. La meua dona mai en té prou.

Al volant, tornant cap a casa vaig pensar: El nostre País, què llarg hi és!

TORNEM A L'ESCOLA

Demà quinze de setembre toca tornar a l’escola, fa exactament dos mesos que la van “tancar” i l’estiu ha passat en un tres i no res. Estem en 1966, a Barxeta encara no hi ha aigua potable en les cases ni clavegueram. Ma mare m'ha fet anar a casa a les set de la vesprada, ja ben tard, doncs encara no ens han martiritzat en l’horari d’estiu i horari d’hivern.

Hi ha una ferrada a la vora de la llar on em fique dins i en un poal d’aigua templadeta, que la meua àvia ha acabat de calfar en el foc i en un pitxer en renta tot de dalt baix, el suc que ix és molt obscur.

- On has estat jugant aquesta vesprada? en el caldo que ix, de segur que has estat en el picolorito esgolant-te. Pareixes un algepser!- Em deia la meua àvia.

- Mare, són xiquets i han de jugar. Responia ma mare.

- Ai jugar! Totes les dies safareig, el tio pardal. Marmola-li que no s’embrute tant!

Ma mare era molt comprensiva i mai en deia res si venia fet un gorrino, en canvi, la meua àvia sempre li agradava molt remugar-me.

- La mare he anat hui a Ca Antonio i t’he comprat una llibreta per escriure, i els dos quaderns de Rubio que m’ha dit don Manuel el teu mestre; el de cal·ligrafia i el de sumes. Ah! també m’ha dit que continues en la tercera cartilla.

- Que no la trenque! dis-li-ho, que encara pot aprofitar-la algú! - repicava la meua àvia.

- Però mare si el xiquet no la trenca, i jo li vaig cosir els llomets, per tal que aguantara més, no li diga això al xiquet, que ell és molt cuidadós - em defensava ma mare front a la meua àvia.

Ma mare em seca amb la tovallola, en fica el pijama i en dona a sopar. Sopa prompte i gita't que demà has d’anar a escola, un petonet i fins demà, fill meu – i ma mare se’n va a fer el sopar a la resta de la família.

IN MEMORIAM: JOSÉ LORENTE CALABUIG

No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.

V.A. ESTELLÉS

MA TIA INÉS

Fa unes dies vaig estar a ma casa (ma casa sempre serà la del carrer Sant Roc 41, malgrat que allí habite la meua germana i ma mare), només entrar a la saleta, ma mare m’ofereix “l’hamaca” de tota la vida i engega el ventilador, per tal de rebaixar el sufocant calor. Me’n vaig al moble-bar de la televisió i agafe la botella de JB, un got i un glaçó; i una xorrada fins que “sure el glaçó”.

- Ai fill meu, t’agrada això? No pots negar de qui eres fill i nét. Quan venia el teu avi Enrique de visita, sempre li posava una copeta de conyac i mai dia que no. I si es ton pare, ja ho saps, de postres no li podia faltar els dos cacauets i el traguet de vi.

Mare, traga’m la caixa de les fotos que ja fa temps que no les repassem. I a la segona o tercera foto, ix la de ma tia Inés.

- La tia Inés, pobreta. Mira que guapa era de jove! La meua cosina no va tindre sort en esta vida.

- Això com és? Compte’m!

I ma mare es posa a recordar:

En les primeries del segle XX tenir filles era una “desgracia” per a la família, doncs tan sols podien treballar “ficant-se en amo” i esperar a poder aconseguir casar-se amb un “bon partit”, açò és, en un home ric. Els fills solien treballar a partir dels deu anys, en dues tasques sobretot, de pastorets dels molt abundants ramats que hi havia aleshores en Barxeta o aiguaders en les grans finques del terme.

La meua cosina era molt guapa però tenia una pega molt gran per als temps que corrien. No podia tindre fills i això abans es mirava i molt i per això es va casar en el seu marit, Manolo. Ara, que amb ell, va estar com una reina tota la vida fins que es va morir i per cert, molt jove, la pobra.

Era molt amiga de la tia Clodomira, que també era molt guapa i molt atractiva. Mira si eren guapes que es van traure una cançoneta:

Inés y Clodomira
Se lo han creído un rato
No los quieren jornaleros del campo
Los quieren guardias de asalto.

Inés Micó Tormo era cosina germana de ma mare. La meua àvia Assumpció eren sis germanes i dos germans: Amparo, Virtudes, Casimiro, Carmen, Assumpció, Aurelia, Maria i Victoriano Tormo Segarra. Inés era filla d’Amparo, a més tenia altres dues germanes Mari Pepa i Amparo.

1r ANIVERSARI

15 d’agost de 2009. Aquest dia el meu blog compleix el primer any. Un any escrivint “En primera persona” sobre temes que m’eixien del més interior, han sigut casualment, 52. Tinc clar que aquest blog no és una obligació; escric quan m’apeteix i sobre el tema que considere que he de dir alguna cosa o donar alguna informació.

Tinc present la frase: “Eres com escrius i escrius com eres”. M’agrada escriure i també recordar coses, fets, històries; per sort, tinc molta memòria i tinc guardats molts records, meus i de la meua família.

Per finalitzar i agafant el fil del primer article, aniré a felicitar a ma mare i la meua germana, doncs avuí quinze d’agost és la seua onomàstica. “Salut i fins l’any que ve” li diré a ma mare, i ella, com sempre, en contestarà: “En vida teua fill meu”.

L'ASCENSIÓ A LA CORSA

Tenia ganes de pujar una altra vegada a La Corsa (435 m) i finalment, ho vaig fer el dissabte 8 d’agost. Des de que s’havia senyalitzat el sender de la Serra de La Corsa i Requena (PR CV 366) a finals del 2008, que encara no havia tingut l’ocasió de pujar al caramull.

Eixírem de Barxeta una colla de quatre amics a les set en punt i arribarem al cim a les vuit i vint. Va ser una pujada suau i molt dolça, només fer cim, ensumarem amb força i gaudirem de la vista amb que ens regalava La Corsa. Traguérem de la bústia el llibre de signatures i deixàrem la nostra visita. Unes fotos de rigor i de tornada cap a casa, doncs “Lorenzo” ja es deixava sentir amb força.

Tornarem pel Barranc del Portixol. Heu vaig explicar als companys. Aquest indret era el pas natural de la comarca de la Ribera i de La Costera per anar a la Vall d’Albaida. No fa massa anys les rècules amb llenya per als forns de La Ribera o els soldats que anaven al quarter d’Albaida des de La Ribera, anaven pel barranc dels Dos Germans entre Rafelguaraf (La Ribera baixa) i Barxeta (La Costera) i des de Barxeta pel barranc de L'Atmetller enfilaven cap al barranc del Portixol, que delimita els termes municipals de Genovés i Barxeta cap al terme de Benigànim (La Vall d’Albaida).

Al terme de Barxeta, ademés de La Corsa, cal pujar La Barcella, la Judia, La Costera de López, El Migalmud, La Mallada i el Castellet.

ELS CARRICOLARS D’AGOST

Dia 1 d’agost de 1.935 el dia és a punt de clarejar, dalt de les eres ja han pujat dos homes de Barxeta, ells són el tio Batiste “El rull” (Bautista Català Bravo) i Vicent Ballester Pérez. Les eres són el punt més alt del poble de Barxeta i es per tant, el millor punt des del qual es pot observar l’eixida del sol. Han començat els Carricolars.

Els dos homes es concentren i miren el punt exacte pel qual ix el sol, es fixen en les línies que dibuixa el cel, observen els núvols i fent una barreja de totes aquestes observacions, esbrinen com serà el mes de gener del 1936. Els dos homes es comenten: “El gener serà molt gelat i sec, a penes plourà, però hi hauran fortes gelades”.

Com han pronosticat el temps que farà al gener? Els Carricolars han començat el dia 1 d’agost i finalitzaran el dia 12. Cada u dels dotze dies, un per mes, el tio Batiste i el tio Vicent, estaran en les eres rebent l’eixida del sol i pronosticaran el temps que farà al proper febrer, en funció de les observacions que facen el dia 2. El dia 3 per a març, i així successivament fins que arribe el dia 12 en el qual faran el pronòstic del desembre.

Aquest event era habitual en la primera meitat del segle XX, quan la meteorologia era una ciència que començava a obrir-se pas. En cada poble sempre hi havia algú encarregat d’interpretar els Carricolars. Començaven tal dia com hui dia u d’agost i finalitzaven el dia 12. Quasi sempre encertaven.

M’han dit que s’anomena Carricolars, malgrat que no he pogut trobar enlloc aquesta definició.

CENTENARI DE “LA SETMANA TRÀGICA" 1909-2009

Aquesta setmana es compleix el centenari d'aquells set dies convulsos coneguts com la Setmana Tràgica. Dilluns 26 de juliol de 1909 dóna inici a Catalunya una vaga general que finalitza una setmana més tard amb un balanç de 78 morts i 2.000 processats.

La Setmana Tràgica va tindre un brutal cost humà: un centenar de morts, ferits, destruccions. La repressió va ser molt dura i va culminar amb el juí sense garanties i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog anarquista i fundador de l'Escola Moderna.

Enllaços

Documentos RNE

NI EN ANGLÉS NI EN CASTELLÀ NI EN VALENCÌA

El TSJ-CV ha anulat l'obligatorietat d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglés. Ni en anglés, ni en castellà ni en valencià… ni en cap llengua. Què vullgueu que us diga? Sincerament a mí se’m representa la Formación del Espíritu Nacional (FEN), els textos del Movimiento; per tal d’adoctrinar-nos, però en clau zapateril.

Ni EpC ni FEN; als nostres alumnes els fa falta més ensenyament en l’àmbit cientìfic-tecnologic, i m’explique.

El PSOE, eixe partit tan progressista i modern, eixe partit que ens va dur la LOGSE, la pitjor Llei d’Educació en tota la Història de l’ensenyament. Eixe partit, que va promete un ordinador portàtil per professor, eixe partit defensor de les noves tecnologies perquè estem immersos en el segle XXI, eixe partit que l’únic canvi en aquest context, ha sigut canviar el nom de l’assignatura d’Informàtica per TIC (Tecnologies de la informació i de la Comunicació).

Aquesta gent tan progressista va i lleva l’assignatura de Tecnologia en el segon curs de l’ensenyament de l’ESO, i ni tan sols augmenta el nombre d’hores lectives en primer curs de dues a tres hores. On està el progrés de la mesura? On està eixa tasca educativa envers l’ensenyament de les noves tecnologies a tota una generació d’alumnes?

Aquest discurs no els interessa, i com no els interessa tan sols es preocupen d’atacar i criticar al conseller d’educació d’un partit botifler de dretes (PP), al qual, cada vegada més, intenta assemblar-se més a ell i imitar-lo el partit botifler d’esquerres (PSOE).

LA MORT EN DIRECTE

Ens va visitar a Barxeta. No res feia pensar que la vesprada finalitzaria de la forma que ho va fer. Va ser quasi una hora d’esglai, d’esperança i finalment d’impotència i de tristor. Et visita la “senyora de la dalla” en l’instant menys pensat i t’heu has de deixar tot i anar-te’n amb ella.

A Jesús se’l va endur en Barxeta, no va respectar ni a res ni a ningú. No va respectar l’ambient de festa que es respirava a Barxeta; un poblet com la mà i any rere any està aconseguint de la seua volta a peu, que hi siga una de les millors organitzades i més boniques de tot arreu del País. El va escollir, el va cridar... i se’l va endur.

Jesús Chulià Piera va entrar en meta cansat com tots, és normal, però a l’instant es va trobar malament, li passava algo estrany, es trobava d’una forma rara, cansat, fatigat, si; però tenia unes altres sensacions diferents a les que havia tingut al llarg de les nombroses curses que hi havia fet. Els corredors ens coneguem, sabem el que ens passa quan en una cursa d’estiu, sota una calor sufocant entres en meta. Has deixat de córrer i si et pares de seguida i no vas caminant, eixa tensió que encara mantens et fa marejar un poc.

Però a Jesús, la primera dallada el va fer caure desplomat a terra. Els serveis mèdics treballaren de fort i calent, companys que també havien participat en la cursa i que eren metges, intentaven ajudar; igualment, dos infermeres de Barxeta que estaven entre el públic també col·laboraven per tal de reanimar-lo. Però tot va ser inútil.

Jesús va morir la vesprada del dissabte divuit de juliol a Barxeta, després de finalitzar la VII Volta a Peu a Barxeta de 9100 m. Va morir amb les sabatilles calçades. Jo, en primera persona; vaig romandre allí tota l'estona.

In Memoriam Jesús Chuliá Piera (Dorsal 1002)

MEMÒRIA HISTÒRICA: 19 DE JULIOL DEL 36

La casualitat ha volgut que aquest any, coincidisquen les dates en els mateixos dies de la setmana del 1936. Tal dia com hui, diumenge divuit de juliol però del mil nou-cents trenta-sis a les tres de la vesprada, es va celebrar un Ple extraordinari a l’Ajuntament de Barxeta per tal de condemnar el cop d’Estat dels militars facciosos que just un dia abans havia esclatat.

Segons el segon punt dels acords del plenari, caldria constituir un Comité para la Defensa de la República, el qual es faria càrrec del govern i de la gestió del `poble. Una vegada format, va estar integrat per les persones següents:

Document 1: Acta del llibre de plens de l'Arxiu Municipal de Barxeta.
Document 2: Pag 26 de la "Causa General de Barxeta" de l'Arxiu Històric Nacional.

DE L'ANIVERSARI AL SANT

Dimecres 15 de juliol, a ma casa; tal dia com aquest sempre hem celebrat San Enrique. Sóc el darrer Enrique Soler. Doncs el meu fill li diuen Ivan. Per cert, la meua dona, ja de nuvis, sempre em deia: “Si tinc un xiquet li posaré Ivan i si tinc una xiqueta, li ficaré Andrea”. Dit i fet; tinc un Ivan i una Andrea. Sempre he dit que perquè un matrimoni funcione bé, han de tindre els fills que hi vulga la dona i els noms dels fills també els hi ha de ficar la dona.

Mon pare era Enrique Soler Boscà; el meu avi, Enrique Soler Tormo; el meu besavi, Enrique Soler Giner i jo sóc batejat Enrique Soler Canet; Enric des de 2003. El meu rebesavi era José Soler Fort, natural de Lloc Nou d’En Fenollet.

El cognom Soler el tinc molt clar, no ocorre aixì amb el nom i el segón cognom, Canet. Crec que ja ho havia explicat abans. No en tenien que haver-me posat Enrique, doncs un germà major, nascut a l’octubre del 1953 i mort al març del 1954 ja li varen ficar Enrique. Però com era la costum, quan moria un fill i naixia un altre, li ficaven el mateix nom. A Barxeta hi ha nombrosos casos.

Si el meu germà no es mor, el més probable es que m’ha hagueren ficat el nom de l’altre avi: Joaquin, a hores d’ara jo seria Joaquim Soler Canet. O tal vegada el nom del germà del meu avi, mort a la Guerra Civil, el meu oncle Vicente, i a hores d’ara jo seria Vicent Soler Canet.

M’abellia tornar a escriure i hui m’he retrobat en els meus records. Pense que el nom i els cognoms de cadascú és força important, no es pas un caprici i ben bé determinen la personalitat de cadascú, i las dels pares. Doncs alguna vegada li hem sentit a algú dir-nos el seu nom i exclamar: “Fill meu o filla meua, com el van fotre bé amb eixe nom”.

Finalment, els noms d’ara: Kevin, Kristel, Cheyenne, Axel, Dennis... He tingut una alumna de nom Venus i el seu germà Eros. El més estrany: Mabeca. L’explicació és que els seus pares els agradava la cançò de Boney M titolada “Ma Baker”, heu jure què és cert.

22 DE MAIG. SANTA RITA

22 de maig de 2009. És el meu aniversari. Aquest any... 49! Ma mare sempre ha dit que si nasc xiqueta, m'ha haguera posat Rita. La meua germana, al segón, sempre hi repicava: "Rita la cantaora".

MEMÒRIA HISTÒRICA: 15 DE MAIG DEL 1936, INCENDI DE L'ESGLÈSIA DE BARXETA

Divendres 15 de maig de 1936, tal dia com avuí, i també 15 de maig i divendres, incendiaren l'esglèsia de Barxeta els revolucionaris barxetans. Per què la volien cremar? Per què en eixa data i no una altra? Què va ocòrrer eixa vesprada? Per tal de respondre a eixes i altres qüestions, és preten fer una anàlisi completa dels fets. Avuí es compleixen setanta-tres anys exactament.

De les primeres mesures en moltes ciutats és la de “castigar al silencio a las campanas de las iglesias” o “prohibir sacar la cruz en los entierros religiosos”, d’ahí es passa a “la requisa de los templos e iglesias para su posterior demolición y reconversion en solar público, parque o centro cívico proletario”, i finalment, l’incendi de les esglésies.

Així les coses, les esglésies per tot arreu d’Espanya i del País Valencià comencen a incendiar-les. El dijous 14 de maig de 1936 intenten cremar l’església de la Pobla Llarga, però poden evitar-ho els guàrdies d’assalt enviats des de València, però a poqueta nit a la de Rafelguaraf si que li peguen foc. Veiem el que hi deien els diaris:

LAS PROVINCIAS, Sábado 16 de mayo de 1936. (Página 3)

EN EL GOBIERNO CIVIL

EL SEÑOR SOLSONA FACILITÓ AYER LAS SIGUIENTES NOTICIAS

“En la madrugada de ayer se registró un incendio en la iglesia de Rafelguaraf. Como por parte de la autoridad, no se indicó a tiempo el suceso para tomar las medidas oportunas, he comunicado al alcalde, dándole un plazo, y si dentro de éste no están detenidos los autores del hecho, le destituiré del cargo”.

Ací a Barxeta la gent d’esquerres ja no podia aguantar més i necessitava reafirmar-se fent l’acte més popular llavors: pegar-li foc a la església. Inclús ja ho tenien preparat, però no sabien quan començar. A principis de maig, una delegació va parlar amb el rector i li varen comunicar que traguera aquells objectes de més valor o que apreciara, perquè la volien cremar ja. De fet, no es va cremar cap document de l’arxiu parroquial, la qual cosa fa que hi siga un dels poquets arxius que es poden consultar en l’actualitat.

La església estava situada enmig i vendria a ocupar la meitat de l’actual plaça. Hi havia un carreronet amb un piló, per evitar el pas de carros, entre la façana de l’església i les cases que actualment ocupa la tenda de Miguel Albiol i la Penya Valencianista. La façana principal i la porta d’entrada, a la qual s’accedia mitjançant dos graons, donava a la vessant de la Carnisseria de EL Jove, i l’altar donava a la banda del porxet. El campanar estava situat front del carrer de La Morera.

Tot estava preparat per al divendres 15 de maig a poqueta nit, la guàrdia civil també estava sabedora i es va reforçar amb un reté de guàrdies enviats des de Xàtiva. Un grup de joves es varen introduir a l’interior de l’església, trencant el portonet que donava a l’actual Plaça d’Espanya. Amuntonaren tots els sants, andes, cortines, bancs, cadires i demés mobiliari i li pegaren foc amb la gasolina que havia dut un dels joves. Mentrestant els homes venien carrer Major avall en direcció a la plaça des del local de l’UGT (Carrer Nou 17).

La comitiva estava encapçalada pel aleshores alcalde interí Hilario Pascual; l’alcalde titular Vicente Flores, hi havia demanat un permís per assumptes personals i no estava en el poble; (segons la versió oficial). El tinent de la guàrdia civil els dona l’alt, i l’alcalde li contesta que “faça el favor i retires que si no, pot passar una tragèdia ací”; el tinent respon amb un “carguen”, al qual respon José Maria Mahiques (el tio Chicharra) que també estava present, “Carguen, pero de boñigos”. I es quan l’alcalde, amb molt coratge, torna a enfrontar-se al tinent: “Mire, vostes ens mataran a uns quants, però de vostes no va a eixir cap viu, aixÍ que facen el favor d’anar-se’n”.

Les forces de la guàrdia civil es retiraren al seu local, que estava situat a la mateixa plaça i per la porta de darrere se’n eixiren i tornaren a Xàtiva. Eixa nit, divendres 15 de maig de 1936, ara ha fet 73 anys li pegaren foc a l’església. Un dels poquets xiquets que estava jugant al carrer Major, al veure eixir el fum deia: "Ja li han pegat foc a la carbonera!!!" Estos fets ocasionaren la destitució fulminat de l’alcalde interí Hilari Pascual. El diari Las Provincias del diumenge 17 de maig del 36 informava:

LAS PROVINCIAS, Domingo 17 de mayo de 1936.

EN EL GOBIERNO CIVIL

EL SEÑOR SOLSONA FACILITÓ AYER LAS SIGUIENTES NOTICIAS

“Que la noche anterior ocurrieron ciertos incidentes de escasa importancia relacionados con la quema de iglesias en Llaurí, Algimia de Alfara y Barcheta. Como los tres alcaldes de estos tres pueblos procedieron con lenitud, el señor Solsona les conminó en que si a la seis de la tarde de ayer no habían sido detenidos los autores de los referidos sucesos, serian destituidos…”

Al mateix periòdic, més endavant, a la pàgina 11 informava:

ÚLTIMA HORA GOBIERNO CIVIL

“Por lenitud en el ejercicio de sus funciones, han sido destituidos por el gobernador los alcaldes de Llaurí, Alfara de Algimia y Barcheta.”

A continuació transcrivim el ple en el qual destitueixen a l’alcalde Hilari Pascual:

ACTA DE SESIÓN EXTRAORDINARIA

SEÑORES

D. Domingo Sirerol Pastor.
D. Fermin Sanchis Ordiñana.
D. Vicente Fons Segarra.
D. Francisco Tormo Miñana.
D. Telésforo Micó Mahiques.
D. Vicente Tortosa Berenguer.
D. Hilario Pascual Ordúñez.

En la Sala Capitular de Barcheta a diez y siete de mayo de mil novecientos treinta y seis, a las once horas se reunen los señores del Ayuntamieto expresados al margen, bajo la Presidencia del Señor Alcalde en funciones D. Domingo Sirerol Pastor, por ausencia justificada del Alcalde propietario y cese del sustituido 1º Teniente de Alcalde don Hilario Pascual Ordúñez. A la hora expresada el señor Alcalde accidental manifestó que el único objeto de esta extraordinaria sesión era dar conocimiento de la orden telegráfica del Gobierno Civil de esta provincia en virtud de la cual ha sido destituido del cargo de Alcalde, que por licencia del titular venia desempeñando el 1º Teniente de Alcalde, Sr. Pascual Ordúñez, a cuyo efecto ordenó que por mí, el Secretario, se diese lectura al despacho telegráfico pertinente.

Acto seguido, por mí, el Secretario, dióse lectura integra al telegrama número 60 (sesenta) expedido por el Exmo. Sr. Gobernador civil de esta provincia, anoche a las 20 horas y 50 minutos y recibido hoy a las 8 horas y 6 minutos de hoy, por el cual se destituye al Alcalde interino, por levedad en el ejercicio.

La Corporación acordó quedar enterada y que interin dure la licencia del Alcalde propietario, ejerza la alcaldía el 2º Teniente de Alcalde, don Domingo Sirerol Pastor, quien acepta el cargo expresado. Y sin más asuntos que tratar se levanta la sesión firmando la presente los señores concejales de que certifico.

L’església havia quedat en un estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir tabicar les portes i les finestres cremades per a que ningú poguera accedir a l’interior i passara alguna desgràcia. Aquestes obres de tapiar les portes i finestres són encarregades a l’obrer del poble i membre del sindicat de la Construcció de la CNT de Barxeta, Francisco Tormo Miñana, per cert, aquestes obres suposen a l’ajuntament un cost de seixanta-quatre pessetes.

“También se acuerda abonar con cargo al capítulo 18º (Imprevistos) la cantidad de sesenta y cuatro pesetas, que importa la justificada relación presentada por el albañil de esta localidad Francisco Tormo Miñana, por los materiales y trabajos invertidos en el tabicado y cierre de las puertas incendiadas de la Iglesia Parroquial de este pueblo, con el fin de evitar posibles desgracias al tener libre acceso a dicho edificio, visto el estado ruinoso del mismo a consecuencia del incendio del día quince del actual.”

Per què la van incendiar? L’església de Barxeta la van incendiar perquè era un acte típic i clàssic de la primavera revolucionaria del trenta-sis. No cap dubte, que la situació de l’església no era la millor, i molta gent considerava que caldria canviar la seua ubicació; doncs les camionetes que ja anaven pel poble no podien circular des de la plaça en direcció al carrer Major. El rector era sabedor de les intencions dels revolucionaris barxetans i va salvar tot l’arxiu parroquial i un copó.

Per què la van cremar el divendres dia 15 de maig? És pot aventurar que no tenien data fixada, però al veure la fogata de l’església de Rafelguaraf el dijous 14 de maig, pensarien que a Barxeta, ja no calia esperar més.

Qui va participar en els fets? No se sap amb total certesa quines persones van intervenir realment en els fets; si be en la Causa General instruïda a Barxeta, figuren tretze persones, també es cert que en posteriors judicis a persones del poble, també són acusades formalment de participar en els fets. Com sol dir-se en aquestos casos: “Ni són tots els que estan ni estan tots el què són”.

Cóm era l’església? No he trobat cap fotografia, però si un dibuix d'una alumna de Barxeta que la va dibuixar en la revista “Mi escuela” que elaboraven les xiquetes de l’escola. És a la portada.

MEMÒRIA HISTÒRICA: D. ANTONIO CERDÁ TALÓN

D. Antonio Cerdá Talón era natural de Canals i en 1936 era el rector titular de Lloc Nou d’En Fenollet. A l’iniciar-se el cop d’estat del juliol, D. Antonio va veure que no estava segur a Lloc Nou i se’n va anar a amagar-se a sa casa a Canals. El dia 3 d’agost van anar a buscar-lo al seu domicili els membres del Comité de Lloc Nou.

En aquest article es pretén donar a conèixer, en fons de l’Arxiu General Històric i de la Causa General de Lloc Nou d’En Fenollet, els fets que van ocórrer entre els dies tres i quatre d’agost de 1936.

Una vegada llegit el document adjunt en format pdf, cal aclarir:

1. José Soler Ordiñana, va ser afusellat a Xàtiva el 15 de maig del 1939. Tenia 45 anys.
2. El mateix dia també van ser afusellats a Xàtiva José Ferreres Sanjuan de 28 anys i Joaquin Roca Navarro de 42 anys.
3. Julian residia a Lloc Nou d’En Fenollet però era natural de Barxeta i el seu nom complet era: Julian Sanchis Català. Va poder fugir gràcies a les gestions de Doña Remedios “La tia rubia” de la qual ja hem parlat d’ella en altres articles.

Totes les dades sobre afusellaments al País Valencià: Link “Memória Històrica: Afusellaments al País Valencià” d’aquest blog.

Document original de la declaració del rector

1r DE MAIG DEL 2009.

VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA !!!

És l’única frase sensata que m’ix sobre el paperot que els dos sindicats majoritaris: CCOO i UGT estan tenint front a la greu crisi que estem patint. Fins quan esperaran perquè convoquen una vaga general a aquest govern del PSOE?

Hi podria parlar dels vestits de Camps, però no ho faré, podria parlar dels darrers exabruptes de Rus, però tampoc ho faré; podria parlar fins i tot del cas “Gürtel”; tampoc pense fer-ho avui. Crec que tal dia com avui toca parlar i pegar-los un tiró d’orelles ben fort a aquests sindicats, sindicalistes, alliberats i alliberades; que no “suen la samarreta” i que estan malacostumats a les subvencions que el govern de torn els transfereix en les seus nodrits comptes corrents.

Me'n recorde d'una pintada que vaig llegir a una paret d'Alcoi quan en setembre de 1980 començava a estudiar l'Enginyeria, em va cridar l'atenció; quasi trenta anys després, és plenament actual, estava escrita en castellà i deia així:

Nosotros currando
Los sindicatos pactando
Y la patronal se va forrando

Acabe ja com hi havia començat: Vergonya, cavallers, vergonya!!!


Levante-EMV 25-04-2009

ROMERIA A L’ERMITA DEL PUIG 2009

Aquest diumenge calia anar a fer la pujada de l’ermita del Puig. L’Associació d’Amics de La Costera, la gent que organitza any rere any aquest acte de reivindicació; havia previst celebrar hui l’acte.

M’he trobat una altra vegada en coneguts que ja feia massa temps que no me’ls veia i ja tenia ganes de veure’ls i parlar amb ells. He de dir que he fet el trajecte de pujada i abaixada amb dos companyes de treball, dues xiques meravelloses, i que gaudeixen fent eixides senderístiques els diumenges pel matí, són Begonya l’administrativa de l’IES Vermellar de L’Olleria i Marie Angie professora de francés.

Però també m’he fet la foto de rigor amb el meu amic i company d’estudis de FP “Ube” (Josep Vicent Úbeda Bataller del Genovés i amb el meu professor de FP Rafa Buforn, el qual ens impartia l’assignatura de “Lengua”, així a seques, tal i com sona, doncs aleshores era l’única llengua vehicular. Ens hem fet la foto amb la meua senyera i amb el signe dels quatre dits, simbolitzant les quatre barres de la nostra senyera. Açò té una explicació.

Rafa Buforn va ser una brisa d’aire nou, va ser un oasi enmig del desert, va ser la primera persona que ens va introduir en el coneixement de la nostra llengua, la primera vegada que ens va ensenyar a assaborir les nostres expressions. Que si “la ela geminada”, “la ce trencada” o “les dues esses”, paraules com: “doncs, malgrat, fins i tot, aleshores, maulet i botifler i Xàtiva però no eiXàtiva).

Què bonica era la nostra llengua i ningú ens havia dit que també hi tenia una gramàtica, que els escriptors en la nostra llengua havien sigut força importants. Nosaltres els nascuts en la dècada dels seixanta també varem ser “educados en castellano, como debe ser, porque en valenciano solamente hablan las gentes de pueblo”.

Rafa Buforn ens va fer comprar i llegir llibres de Josep Piera "Rondalla del retorn”, Joan Francesc Mira “Els cucs de seda”, Vicent Ventura “Política per a un País” i d’altres més. Què difícil era llegir en valencià amb la ment estructurada en castellà. Al principi per a redactar en valencià calia pensar en castellà i traduir al valencià i després escriure.

Per les aules de “La Escuela de Formación Profesional de Játiva”, actualment IES La Costera; encara anaven “bambant” les restes dels franquisme més reaccionari i cavernícola: Luis Martí Cuerpo i Manuel Sanchis Pardo (Educació Física), Pedro Honrubia (FEN: Formación del Espíritu Nacional, és a dir l’Educació per a la Ciutadania del règim de Franco). El director, aleshores Don Ricardo Gironés, “El pèrit” mai estava més de deu minuts en l’aula, al poquet d’entrar, ja estava tocant a la porta:”Da uzté zu permizo, Don Ricardo que pregunta por uzté el zeñò ...” i deia qualssevol nom el conserge “El zeñó Antonio” que era andalús; però l’encomanda no era certa. Anys després em vaig assabentar que Don Ricardo se’n tenia que anar a complir en altres obligacions de les seues diverses ocupacions.

Enmig d’aquesta situació Rafa Buforn ens va explicar el sentit del termes “maulet” i “botifler”, des d’aleshores, per al meu amic Ube i per a mí, els professors abans anomenats, a més de ser uns franquistes també serien uns botiflers.

Per tot açò i per moltes coses més, gràcies Rafa!!!

El nostre homenatge

MEMÒRIA HISTÒRICA: PRIMER PLE FRANQUISTA A BARXETA

El diumenge 12 d’abril de 1931 es van celebrar les primeres eleccions municipals a Barxeta i a Espanya, les quals van originar la proclamació de la II República dos dies més tard, el dimarts 14 d’abril. Era la primera vegada en la Història, que Espanya accedia a un nivell de democràcia, mai abans aconseguida. Però la República va ser efímera i oficialment, l’1 d’abril de 1939, va deixar pas al nou estat corporatiu sota la dictadura del general Franco. El goig per la República tan sols va durar huit anys.

Un mateix 12 d’abril, però de 1939, és a dir, ha fet setanta anys; a Barxeta es celebrava en la "Sala Capitular", el ple de constitució del nou ajuntament franquista. Va ser nomenat alcalde José Vilar Botella.

La transcripció de l’acta és la següent:

ACTA DEL 12-04-1939

En Barcheta a doce de abril de mil novecientos treinta y nueve, Año de la Victoria, siendo hoy a las veinte horas, reuniéndose en el Salón de Sesiones de esta Casa Consistorial, los señores que al margen se expresan, los cuales constituyen la totalidad del Ayuntamiento de esta población, bajo la presidencia del señor Alcalde don José Vilar Botella, el cual a la hora expresada declaró abierta la sesión siendo leída y aprobada el acta de la anterior.

Acto seguido y con antecedentes necesarios y conocimiento suficiente de los asuntos que a continuación se expresan, se adoptaron por unanimidad los siguientes acuerdos:

1º. Constituir las siguientes Comisiones y Delegaciones que integran este Ayuntamiento, con las siguientes personas.

POLICIA URBANA Y OBRAS: Felipe Inza y Sierra.
CULTURA Y SANIDAD: Joaquin Bixquert Juán.
VIGILANCIA Y GUARDERIA: Joaquin Roca Cabanes.
FESTIVIDADES Y CULTOS: Joaquin Gaspar Huet Tortosa.
ABASTOS, REPESO Y AUXILIO SOCIAL: Juan Garcia Tudela.
CEMENTERIOS Y QUINTAS: Félix Sanchis Boscá.
HACIENDA Y PRESUPUESTOS: José Vilar Botella y Joaquin Roca Cabanes.

2º. A continuación se acuerda celebrar sesión semanal los viernes a las veinte horas en primera convocatoria y a las veintidós en segunda.

3º. Seguidamente se acuerda proceder a reponer en los cargos que tenían en 1er de marzo y 18 de julio de 1936 el Guarda municipal jurado, Francisco Albiol Fuster y el médico titular don José Segura Gisbert.

4º. Igualmente, se acuerda designar al Concejal don Joaquin Roca Cabanes para Juez Instructor para la depuración de los empleados y funcionarios de este municipio, en cumplimiento de lo dispuesto en la Orden de Gobernación de fecha 12 de marzo de 1939 (Boletín del Estado de igual mes) ateniéndose en cuanto a los empleados temporeros e interinos a lo prevenido en el artículo14 de la mencionada Orden.

5º. Asimismo, se acuerda sancionar con la multa de cinco pesetas a los vecinos que no pusieron colgaderas en sus respectivas viviendas los días que se ordenó por la Autoridad local para festejar el triunfo del Glorioso Movimiento Nacional, formándose a tal efecto la oportuna relación.

6º. También se acuerda designar Vigilante nocturno o Sereno al vecino José Canet Alberola que reúne las condiciones para ello, abriéndose a este fin el oportuno expediente para en definitivo nombramiento en propiedad con el sueldo de trescientas sesenta y cinco pesetas anuales pagaderas mensualmente.

Igualmente se acuerda proponer al Sr. Administrador de de Correos de Manuel, al vecino Julián Alcoriza Expósito, para el cargo de cartero peatón de este pueblo a Manuel, verificando con esta propuesta la destitución de la actual cartera, Victoria Tormo Flores, por no merecer la confianza de este Ayuntamiento y Falange Local, por su reconocida desafección al Glorioso Movimiento Nacional y su Caudillo.

Y sin mas asuntos de que tratar a las veintitrés horas se levanta la sesión, cuya acta firman los señores asistentes, de que yo el secretario, certifico.

DIVENDRES SANT: MA MARE TÉ UNA OBLIGACIÓ

El Divendres Sant sé que és un dia especial per a ma mare. En tal dia com hui, les persones que es volen ensenyar la “Presa d’ull” i/o “Passar la llista” van a que ma mare els ensenye l’oració corresponent.

Anem per parts i no correguem. La “Presa d’ull” consisteix en una cerimònia per la qual, és lleva el “mal d’ull”. Però sé per experiència que les persones que venen a que ma mare els faça “La presa d’ull”, és perquè els xiquets ploren per la nit o estan “desficiosos” pel dia. Per al cerimonial fa falta un cresol amb oli i un got quasi ple d’aigua.

Per iniciar la litúrgia en primer lloc, cal mullar el dit índex en l’oli del cresol i és diu una oració damunt del got amb l’aigua, el dit índex remullat amb oli va fent creus en el cantell del got i al finalitzar l’oració, esguites l’oli del dit dins del got. Si la gota no es desfà , la criatura no és “Presa d’ull” en canvi, si la gota d’oli s’escampa damunt l’aigua del got, si és ”Presa”; el got amb l’aigua és tira al sòl fent una creu i recitant una altra oració. Aquesta operació es repeteix tres vegades. Si l’operació “ha provat”, a la que fa tres, la gota d’oli en el got no s’escampa i teòricament, el xiquet o la xiqueta ja és bé.

A la foto es pot observar el cresol que utilitza ma mare. “Amb eixe cresol, mon pare aparellava el burro totes les dies, doncs no hi teníem llum a les cases, i els homes se’n anaven molt abans de clarejar”- recorda ma mare.

L’altra litúrgia és “La medida” o com també es diu “Passar la llista”. En aquest cas el malalt és troba indispost, té una “parà” i quasi sempre és deguda a una mala digestió o que “algo li ha sentat mal”. “Ai Sunsioneta, passa’m la llista que me s’ha parat un mosset”. I després de la primera passada ma mare li respon: “Ai xica, si tens una parà hasta el cap!!!”

En aquesta litúrgia cal agafar un mocador gran i mesurar tres colzades de la persona que va a iniciar l’operació. La persona malalta agafa una punta i se la fica al voltant del melic i és recita una oració. Si la persona no té “parà”, a la tercera colzada, la mà s’ha quedat més curta que el mocador: Misteri!!! O si la persona hi en té “parà”, a la tercera polzada la mà s’ha fet més llarga que el mocador i arriba fins el cap (també misteri!!!). L’operació és repeteix als dos costats i en la part de darrere i sempre a l’altura de la cintura.

Finalment, es recita una oració fregant els dits al voltant del melic i quasi sempre la persona que ho fa o badalla o eructa.

“Mare ha vingut hui també algú a ensenyar-se-ho” – li he preguntat a ma mare. “Si fill meu, n’han vingut dos (m’ha dit el noms), una volia saber la “Presa d’ull” i l’altra “Passar la llista”. I s’ha guardat els dos paperets on té escrites les oracions corresponents, de segur que el proper any els tornarà a traure.

ESTRENA AL CONSELL NACIONAL DEL BLOC

Cap de setmana intens. Dissabte pel matí, Consell Nacional del Bloc celebrat a València al Centre Cultural i Esportiu “La Petxina”. Ja havia estat abans acompanyant el meu amic Alfred Pastor de Xàtiva. Però ahir dissabte va ser el dia del meu debut com a “conseller”. Vaig agafar la meua credencial - allí hi era Gerard Donat: “Home, Enric la meua enhorabona, pren la credencial”.

Vaig saludar abans d’entrar, a Tomàs Ferrandis (Alcalde de Xeresa), des de l’Assemblea de Regidors de la Vila-Joiosa, que tenim una bona relació. “Enric què votares als pressupostos del teu poble? Recorda’t que et vaig dir que un partit amb expectatives de governar no ha de votar-los negativament mai en la vida, com a màxim, abstenir-se. Tomàs està controlat - li vaig contestar – ens vam abstenir i els aprovaren Esquerra Unida i el PP. Refotre! Esquerra Unida junt el PP – contesta bocabadat Tomàs.

En toquen per l’esquena, és Julià, l’alcalde de L’Olleria: - Què passa Enric? finalment el teu alcalde no t’ha aprovat l’ajuda als llibres dels xiquets de Barxeta?. Mira Julià, doncs no, i crec què ha sigut una llàstima, perquè haguérem ajudat en el proper setembre a moltes famílies de Barxeta – li vaig contestar.

Al costat del seu marit, Àgueda: - Enric ja has pensat quina serà la millor opció per escollir coalició per a les europees? Heu tinc quasi clar, sincerament, tan sols em falta escoltar la teua intervenció, perquè de segur que la faràs, i ho acabaré de tenir clar al finalitzar. Sona el mòbil, és Joanjo de L’Alcudia, ja me’n he d’entrar que va a començar el ple. He de dir que vaig votar a favor de la proposta de l’EN. Tocar a la porta d’ERC i demanar-los que ens deixen entrar al Bloc, seria quan al menys irònic. De dos males coalicions, cal escollir la menys mala.

Per la vesprada al meu tros de camp de ciruelers (Red beauty), no m’agrada dir-los pruneres. Tenia que “aclarir” els dotze arbres que hi ha de la varietat “Black Diamond”, aquestos s'anomenen habitualment “mascles” doncs la seua funció és pol·linitzar els altres. En cada arbre, en deixe deu o dotze ciruelos i a festes de Barxeta, a finals de juliol tindran un calibre del 9 o del 10. Són molt bons quan estan madurs, però el problema està en què no tenen preu.

I finalment, hui diumenge, amb el meu company Artur i el meu cosí Luis cap a Dénia a participar en la VI Mitja Marató. Córrer per la costa de Dénia, és un luxe. El remor de les ones al trencar contra les pedres, l’oloreta a peixet torradet, el passeig ple de gom a gom de vianants, a més hui ha fet un dia meravellós. Allí he saludat als companys de “Los Ajos” Colomer, Paquito i Rafa Masip. Gràcies a l’autopista, (per què alguna gent voldrà que encara anem en carro i en matxo?) cadascun del viatge d’anada i de tornada no ha anat més enllà de l’hora, i tot açò sense passar de 130 km/h. He acabat molt bé la carrera, “he fet” 1 hora, 54 minuts i 49 segons.

El 18 d’abril anirem a la Mitja Marató de Canals!

II MITJA MARATÓ DE LA VALLDIGNA

Diumenge passat 29 de març van córrer la segona edició de la Mitja Marató de la Valldigna, la qual eixia i finalitzava a Simat i passava per Tavernes i Benifairó. El temps finalment, ens va deixar participar, i la veritat siga dita, va fer un dia ideal.

Travessant Benifairó vaig fer una paradeta per a saludar el meu amic i alcalde, Jesús Ferrando. “Vinga Enric, ànim que ja falta menys” – va soltar Jesús. També a l’arribada vaig veure al meu amic i alcalde de Simat, Eladi Mainar. A hores d’ara, encara m’aborrone al recordar el dia de la moció de censura quan va ser votat alcalde, a l’eixida de l’Ajuntament, l’esperava la gentola i la guàrdia civil va tindre que treballar a fons per evitar que l’agrediren.

1 hora, 58 minuts i 30 segons d’esforç per tal de finalitzar la prova, a l’entrar-hi a meta heu tenia ja pensat, vaig alçar el dit índex cap al cel i un pensament: “Pare, aquesta cursa li la dedique a vosté”. El dia 29 de març és l’aniversari de mon pare, tal dia com hui, haguera complit vuitanta-cinc anys.

Si el temps ho permet, el proper diumenge cap a la Mitja Marató de Dénia. Abans, el dissabte, aniré al Consell Nacional del Bloc a València. Vaig a debutar com a membre del CN, en eixir escollit al darrer Congrés Comarcal del Bloc celebrat a El Genovés el dissabte 28 de març.

EL “RÈGIM” DE FRANCO

PEGADA DE CARTELLS DEL PSOE A ONTINYENT

M’ha dit Vicent que a l’hora de l’esplai, anem a parlar amb ell que vol demanar-nos un favor – va vindre a dir-nos el nostre company Eliseo quan estàvem a classe de Dibuix de D. Francisco Marin alias “Paco biela”.

Què voldrà Vicent ara? Sempre està muntant festes per ahí, a veure on voldrà que anem a esmorzar aquesta vegada. Qui parlava així era Enric Such de L’Olleria, que estava finalitzant la làmina nº15 del llibre de Mecànica de Automòbils d’Arias Paz. Des de l’altra zona de l’aula de dibuix Paco Sanchís, d’Antella li contesta a Enric. “Deu cagat! Què voldrà el maero éste!

Davant de la taula del professor estan discutint D. Paco, i Enrique de Barxeta. “Játiva se escribe con jota y no con equis, coño!”. Però D. Paco, si ja està aprovat escriure “Xàtiva” – li respon Enrique. “Te he dicho que con jota”, i Enrique que amb “x” ja marejat D. Paco agafa la làmina i la trenca en quatre trossos i la tira al fem.

Serà malparit! Vaig a dir-li-ho a Vicent Belda i a Rafa Buforn el que m’ha fet el fatxa éste! Pel corredor venia Vicent Belda a parlar amb nosaltres: Eh comuniste! Vine que parle amb tu - va amollar Vicent. Per a Vicent Belda el nostre professor de Física i Química, cadascun, segons el seu poble, tenia un mot. A Barxeta “comunistes”, al Genovés “beatos”, a Beniganim “ganxuts”, a Antella “maeros”...

Vicent mirà si D. Paco serà cabró que m’ha trencat una làmina de dibuix, total per retolar “Xàtiva” en el caseller- li va comunicar Enrique. No faces cas als fatxes estos que no volen abaixar de la figuera - va ser la resposta de Vicent.

Mira, el cas que ja han arribat els cartells electorals a Ontinyent i no hem pogut trobar a ningú disposat a ajudar a apegar-los, Rafa Vañó m’ha dit que me’n encarregue jo de buscar a més gent i aquesta nit sense falta anem a apegar-los per tot Ontinyent. He comptat amb vosaltres – va ser la proposta de Vicent. Però Vicent, no voldràs que apeguem cartells dels botiflers del PSOE – li va respondre Enrique.

Va, no sigueu cabrons i a la vesprada quedem ací mateix a les cinc i se’n anem a Ontinyent. Anem a la seu d’UGT, ajudem a ensobrar, sopem tots a ma casa i anem a apegar els cartells- va ordenar Vicent Belda a Enrique – avisa als demes i en tres cotxes anem.

A les cinc de la vesprada d’un dia tal com hui, fa trenta anys; Vicent Belda, aleshores situat en tercer lloc de la llista del PSOE d’Ontinyent en les primeres eleccions municipals de la democràcia del 3 d’abril del 1979 en el seu Simca 1200 de color verd V-4179-U, José Antonio Gómez Piqueras d’Enguera amb el seu flamant Simca 1200 TI de color blau elèctric V-5438-AB y Enrique Soler Canet de Barxeta amb el seu Seat 127 verd V-0810-AG, amb totes les places ocupades, enfilarem cap a Ontinyent, la missió: empaperar tot Ontinyent amb els cartells electorals del PSOE.

A mi em va tocar anar eixa nit pels carrers d'Ontinyent en el Seat 1430 del llavors candidat del PSOE Rafael Tortosa Vañó que després resultaria guanyador de les eleccions i primer alcalde en democràcia d’Ontinyent. Com anècdota curiosa cal recordar que eixa nit, pràcticament al finalitzar, van veure pels carrers d’Ontinyent al nostre professor d’Educació Física D. Luís Martí Cuerpo alias “Tip” controlant la nit d’Ontinyent, junt a un altre acompanyant tal vegada tan falangista com ell. Per cert, què tindran els falangistes de Xàtiva, que és conserven tan bé? Cite de memòria al “Tip”; a Pedro Honrubia alias “El pera”, actualment funcionari del Servef de Xàtiva i a Manuel Sanchis Pardo.

Els alumnes: Actualment, Eliseo és cap de manteniment de Transpack de Xàtiva, Piqueras regenta una floristeria en Alcudia de Crespins, Enrique Such és professor a l’IES Jaume I d’Ontinyent, Francisco Sanchis Villegas és soci d’una empresa constructora, cada any canvia de Mercedes i té més diners que pesa (que ja és dir) i Enrique Soler, doncs sóc jo.

Els professors: Rafael Buforn aleshores professor de “Lengua Espanyola” i recentment jubilat, Paco Otón Marin, que el tinga Deu en la seua Glòria, llavors professor de Dibuix, Luis Martí Cuerpo al 1979 ja l’havien acomiadat, a l’igual que els altres dos falangistes xativins Pedro Honrubia, professor de FEN (Formació del Espíritu Nacional), la versió falangista de la EpC de “Bambi”. Si, pense que cada règim ha d’adoctrinar als seus serfs, i intentar aborregar-los.

Finalment, Vicent Belda, un fenomen per a tot. A Ontinyent, va fundar el PSOE i se’n va anar, va fundar el Bloc i se’n va anar, ha fundat el PIPO i crec que també se’l vol deixar. Vicent, Quo vadis? Este matí hem esmorzat junts al “Plata” de L’Olleria, havíem quedat feia unes dies i hem parlat de tot açò, m’ha fet una observació: “A tu, et volia suspendre, però sempre et posava un nou o un deu, els exàmens els feies perfectes, ordenats, clars, amb esquemes, ben estructurats i sense cap falta d’ortografia! Si quan sigues alcalde fas igual, Barxeta de segur que ho notarà”.

Vicent que no el capia ningun dubte que al 2011 ho seré i vull que assistisques a la meua pressa de possessió perquè em veges com alce la vara.

Al curs escolar 1978-79, érem a l"Éscuela de Formación Profesional de Játiva", actualment IES La Costera de Xàtiva, estudiant 2n curs d'FP de segon grau. També estaven al mateix curs amb nosaltres. Pepito, Javi i Ube, Manolo, Salvador i Juanjo "El frare pop".

10 DE MARÇ DE 1923. HOMENATGE AL "NOI DEL SUCRE"

Salvador Seguí Rubinat (El noi del Sucre) va nàixer el 23 de setembre de 1887 a Tornabous (Lleida), fill de Salvador Seguí i de Dolors Rubinat. De professió pintor, va ser assassinat pels sicaris de la patronal (Sindicat Lliure) el 10 de març de 1923.

Salvador Seguí va ser un dels líders més destacats de l'anarcosindicalisme de Catalunya de principis del segle XX. Va buscar donar un nou impuls a la lluita proletària sense oblidar les essències del seu ideari anarquista. Es va formar com a pintor, professió que sempre va exercir i amb la que es va guanyar el suport. Ja des de molt jove va mostrar inquietud per la política i per les idees llibertàries.

Seguidor de l'Escola Moderna de Francisco Ferrer Guàrdia i de diversos autors com a Sorell, Kropotkin, Reclus o Cornelissen, en la seua formació autodidacta també es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l'època, i amb membres i participants de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, com Francesc Layret.

President de l'Ateneu Sindicalista del carrer de Ponent de Barcelona, on va fundar i va organitzar la seua biblioteca en 1915, lloc en el qual es van assumir funcions de centre superior d'estudis sindicalistes i anarquistes. Impulsor de la creació de Solidaritat Obrera, formant part del consell directiu (com a vocal) durant un temps.

En 1916 inicia les negociacions per a una pacte d'unitat d'acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer espanyol que va comportar inicialment una vaga general de 24 hores com a protesta per l'augment de preu de subsistències i que va continuar amb una vaga general indefinida, en 1917, en petició al Govern espanyol d'un sistema que garantira a la població l'exercici d'activitats emancipadores i mínimes condicions de qualitat de vida.

Triat secretari general de la CNT de Catalunya en el Congrés Regional celebrat en Sants, en 1918, en congressos posteriors, junt amb Ángel Pestanya i Juan Peiró es va oposar a accions més exaltades dutes a terme per altres membres de la CNT. Cal mencionar el celebrat en el Teatre de la Comèdia (Madrid) o el Ple de regionals de Saragossa en els que van presentar la proposició de retirada de la CNT de la Tercera Internacional.

Va ser detingut diverses vegades a causa de la seua activitat anarcosindicalista. Durant la vaga de La Canadenca es trobava pres però va ser alliberat el mateix dia en què se es va convocar i va poder posar en evidència els seus grans dots d’orador en l'assemblea organitzada pel comité de vaga, en la plaça de bous de les "Arenes" (Barcelona) per a informar sobre els acords arribats amb el govern.

El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor d'una societat existent, va ser assassinat d’un tir en el cantó del carrer Cadena amb Sant Rafael, en el barri del Raval de Barcelona, per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana, protegida pel Governador Civil de Barcelona, el general Martínez Anido, agrupada entorn de la Lliga Regionalista. En el mateix episodi van deixar malferit al també anarcosindicalista Francisco Comas, conegut com "Peronas", que moriria pocs dies després.

Aquell dia Seguí i el seu amic "Peronas" havien quedat amb Lluis Companys perquè aquest li abonara l'import del treball de Seguí que li havia pintat la vivenda, la trobada amb Companys va ser en el Bar Trocadero de la Plaça Universitat i després es dirigien al carrer de l'Om per a una reunió de militants anarcosindicalistes.

Salvador Seguí volia promoure la formació i educació de les classes obreres des dels sindicats com a armes revolucionàries: la preparació intel•lectual, cultural i tècnica dels treballadors.

Fundació Salvador Seguí

Enciclopedia catalana

Solidaritat Obrera

Discurs de Salvador Seguí

Conferència de Salvador Seguí