HUI, DIA DE LES ÀNIMES.

- Toquen a la porta, qui serà?  - Assumpció, sóc Remedios, obri! Però si no fa ni tres hores que has vingut! Hala, entra i a veure si ara la iaia et vol dir algo- Li contesta Assumpció a la seua cosina Remedios.

La iaia Pepa és a l’habitació, té noranta-tres anys i li contesta molt enfurida a la seua neta Remedios: T’he dit que no sé res del teu home, no m’han dit res, així és que ves-te’n i no patisques més, quan vulga ja t’escriurà.  Iaia vosté ho sap tot, però no vol dir-me-ho! Què li ha passat a Salvador?

T’he dit que no ho sé. Fes el favor i ves-te’n! I Remedios per enèsima vegada en eixe mateix dia se’n va a casa plorant, amb el cor en un puny. Assumpció, és troba ara a soles amb la seua iaia Pepa i li pega un altre escardusso:

- Però iaia, que poc de trellat que té, la pobra Remedios se'n va plorant perquè no sap res del seu home, ja fa tres mesos que no ha rebut cap carta i vosté va i li diu que no sap res. Què poc de mirament que té.

-Deixa’m en pau, tia figa; que jo no sé res. Si ho sabera us ho diria volant - Contesta la iaia Pepa. Assumció se n'ix de l’habitació on roman al llit la seua iaia Pepa.

Aquesta escena s’ha repetit contínuament durant els darrers tres mesos. Pepa “la pastora”, diuen que té “gràcia” i que parla amb els difunts. Per això la seua néta Remedios va a preguntar-li perquè el seu marit, Salvador no li escriu cap carta des d’un temps fins ací. Està treballant a Hannover, a Alemanya i de forma regular li escriu cada quinze dies, cartes que li llegeix i li escriu la seua cosina Assumpció. Salvador com un bon grapat d’homes de Barxeta està treballant a Alemanya a destall i llevant-se la pell per tal d'eixir de la misèria que hi ha ací en la Barxeta dels primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat.

Assumpció ha fet com que se n'eixia, però s’ha quedat amb l’orella apegada a la porta. Amb curiositat escolta com la iaia Pepa està xiuxiuejant, a penes pot comprendre el que diu, però sap ben cert que la seua iaia està “contactant”.

- Mala sorra, quin esglai m’has donat, estaves escoltant-me? Ja està comptant-me-ho tot i fil per agulla, que ho escoltat!  Mira Assumpció, però no li ho digues a Remedios, Salvador ha tingut un accident a la fàbrica i el van dur a l’hospital, però ja està fora de perill, per això no ha escrit. Resulta que un dia al ficar la màquina en marxa va i ...

Ai iaia, que collons que té la mansa! No haguera pogut dir-li-ho a la seua néta i ja estaria bé de fer-la patir, la pobra! 

 Passen els dies i les cartes continuen sense arribar, fins que un dia com qualsevol altre. - Toquen a la porta, qui serà? - Assumpció, sóc Remedios, obri! Mira ja he tingut carta de Salvador, obri-la i dis-me què em diu. Què li ha passat?

Assumpció agafa la carta, l’obri i comença a llegir les primeres línies: “ Mi querida esposa Remedios, mucho me alegraré que al recibo de esta carta te encuentres bien de salud, yo por la presente sigo muy bien, gracias a Dios. En primer lugar decirte que...”

A Assumpció no li va estranyar gens ni miqueta, la carta deia paraula per paraula i lletra per lletra tot el que li havia dit la seua iaia Pepa, feia ja més de vint dies. Salvador havia tingut un accident, l’havien ingressat a un hospital, s’havia recuperat i ja estava treballant una altra vegada a la fàbrica.

La gent de Barxeta sempre s’havia burlat: Pepa “la pastora” diuen que veu els morts i parla amb ells? – “Això és de la fam que passa”, contestaven amb sorna.

Salvador i Remedios, encara estan plens de vida, qui vulga saber si aquesta història és veritat o és mentira, no té més que anar i preguntar-los-ho. Assumpció, ma mare; ja ha faltat. Jo, per la meua part, ni m’ho crec ni m’ho deixe de creure, però el que hi ha, ahí està.