15 D'AGOST: LA MARE DE DÉU DE L'ASSUMPCIÓ

Aquest blog comença precisament hui, dia 15 d’agost el dia de la Mare de Deu d’Agost o de L’Assumpció. La meua germana, ma mare i la meua àvia tenen de nom Assumpció. He esbrinat el per què d’aquest nom i no he trobat cap resposta, doncs abans, quan a algú li posaven un nom, eixe nom era el d’algun avantpassat. No és el cas de la meua avia.

Aleshores toca parlar de ma mare. Ma mare és Assumpció o “Sunsioneta” com he sentit tota la vida dir-li a les veïnes. Asunción Canet Tormo, nascuda en setembre de 1927, està apunt de complir vuitanta-un anys, filla de Joaquin Canet Català (Ximet el Cubet) quan el seu malnom havia de ser El Pastor, com la seua germana Conxa La Pastora i el germà menut, mort al front de Madrid, Vicentet El Pastor. Fills de la tia Pepa La Pastora. De la meua besàvia Pepa La Pastora, tornaré a parlar, doncs té molta Història, amb majúscules.

La meua àvia materna era Asunción Tormo Segarra, filla del tio Casimiro El Barber (Casimiro Tormo Gimeno) i Vicenta Maria Segarra Flores. Jo era l’únic net de la meua àvia Assumpció(tenia altres dues netes: la meua germana Susi i la meua cosina Maribel) i sempre he tingut a la meua àvia al meu costat, doncs vivíem junts a casa i quan els meus pares se’n anaven a França, ens quedàvem amb ella.

Ma mare va ser la segona novia que va tindre mon pare (Enrique Soler Boscà), i es van casar el segon dia de Nadal de 1952. Primer va nàixer un fill: Enrique, a l’octubre de 1953 i va morir al març de 1954. El van ficar en un taüt blanc i el rector com que no estava al poble, van dur a un rector de la Seu a Xàtiva amb una barba que quasi li arribava als peus. Al xiquet Miquel Lorente li preguntaven: “Qui s’ha emportat a Enrique?”. El retor de la barba blanca - era la seua contestació.

La meua germana va nàixer el 8 de març de 1955, (Que després seria el Dia de Dona Treballadora). I finalment jo; vaig vindre al món el 22 de maig de 1960, dia de Santa Rita. Jo no hauria d’haver vingut al món, però al morir el meu germà, em buscaren com es sol dir; no en tenien que haver-me ficat Enrique, doncs ja li l’havien posat a un altre fill. El meu nom natural calia ser Joaquin (nom del meu avi matern). I per acabar-ho de rematar, ma mare sempre deia que si haguera segut xiqueta, m’ha haguera posat Rita. Rita la Cantaora – repicava en un plis-plas la meua germana.

Ma mare té molta memòria i se’n recorda de totes les coses. Jo aleshores vaig a visitar-la al menys cinc dies a la setmana, i m'agrada assentar-me junt amb ella i començar a preguntar-li: Va mare!, conte’m quan anaven les dones a llavar al basi de la Casa Lliga, quines dones jugaven al fava, munta i calla?, a quants homes tancaren després de la guerra?, com li ajudava a son pare a fer carbó? Infinitat de preguntes, que totes tenen la seua raonada explicació.

Ma mare sap fer la “Presa d’ull” i “Passar la llista”. Des de que puc recordar, molta gent ha vingut a ma casa a qualsevol hora del dia: Sunsioneta, no podries pasar-me la llista que me s’ha parat un mosset?. O Suncioneta fes-li la presa d’ull al meu xic que no para de plorar i no sabem que fer-li. I ahí tens a Suncioneta deixant el que estava fent i fer-li el favor. Ah! també sabia traure les punxes dels dits amb una agulla travessera.

A ma mare li ha agradat sempre anar a missa i ara que esta viuda, va quasi totes les vesprades, no va mai a combregar. Li agrada molt passar el rosari a casa i jo li vaig regalar un rosari del mateix Vaticà, encomanat a un amic de visita a Roma (Antonio Morant).

Ma mare sempre en compta que tenia una mestra que li deien Doña Caridad Pérez Roncal que la volia molt, li va regalar la tela per al vestit de comunió i sempre li suplicava a la meua àvia: Deje estudiar a su hija que con las becas se sacará los estudios. La contestació era sempre la mateixa: Si no podem ni menjar, com vol vosté que li donem carrera? Ma mare és molt intel·ligent, és molt llesta, molt ordenada i té molta, molta memòria. A casa guarda totes les seues llibretes del col·legi, amb una caligrafia quasi perfecta i guarda les revistes escolars “Mi Escuela” de 1935-36, un vertader tresor.

No deixaria de parlar de ma mare, però la qual cosa no pot ser. En resumen, hui he felicitat a ma mare i a la meua germana amb dos petons i les he desitjat com sempre: Salut i fins l’any que ve. En vida teua fill meu- la contestació sempre la mateixa.