VINT ANYS!!!

Quan encetem el mes d'agost a ma casa, és el mes dels aniversaris: El dia 1 la meua dona, Vicenta; el dia 10 la meua filla, Andrea i el dia 19 el meu fill, Ivan. Aquest any complix vint anys i com tots els anys finalitzats en cinc o deu, són especials.

Encara me'n recorde d'aquell dinou d'agost de 1988 com si fora ara. Aquell dia a les nou i quart del matí venia al món el meu fill. Ja sabíem abans que seria un xiquet, però fins que no te ho diu el metge, com si desconfiares. Com quasi sempre sol passar, quant uns venen, altres se'n van i en aquest cas, Vicente Gallego (El tio beleño) ens deixava. Fins fa uns poquest anys, la seua dona, la tia Amparo quan veia passar a la meua dona sempre le deia; Ai xicona, el dia que va naixer el teu fill, es va morir el meu home, pobret.

Quan el metge ens va dir que era un xiquet i que tant la mare com ell estaven bé, en varen saltar dues llàgrimes galta avall. En va parèixer una eternitat fins l’instant que el vaig veure per primera vegada en la taula sota el flexo, tenia les manetes i els peuets tots dos blancs i la pell arruada i l’havien afaitat les dues patilletes per a ficar-li les sondes per tal de fer-li les primeres proves. Que sensació més bonica saber que eres pare per primera vegada i li veus la careta el teu fill!

Ja han passat vint anys i tire en falta no haver-li dedicat més temps quan era menut. En 1988 jo treballava a València a l’empresa Celsa-Eichoff i totes les dies feia 4 hores extres i el dissabte, sis. Algun mes que altre vaig fer més de cent hores extres, que, junt a les cent seixanta de la jornada, en ficava en més de 160 hores mensuals.

Quant tenia un any, en 1989 vaig entrar a treballar a Torrent a l’empresa MUGARSI dedicada a la fabricació de manilles de llautó per a les portes. En el nou càrrec d’Enginyer de fabricació no tenia hores. Tan sols veia al meu Ivan despert els dissabtes i els diumenges. Per això comprenc el que diuen que els avis gaudeixen amb els nets més que en els fills.

Quan eres jove sempre et falta temps, sempre vas accelerat, no tens temps per a res ni per a ningú. Jo a hores d’ara, amb quaranta-vuit anys ja visc a un ritme més lent, intente viure el dia a dia i el que no es fa avui, doncs ja es farà demà. I no passa res! Qualsevol dia ja estic gaudint dels meus nets i contar-los històries de quan el seu avi era jove.

He escollit les dues fotos del meu Ivan quan era menut; una, amb un mapa del País Valencià i l’altra amb una quadribarrada. I no és per casualitat. Li vaig inculcar uns valors i vaig intentar orientar-lo per un camí. Tot ha pogut ser excepte una cosa: M’ha eixit del Real Madrid.

Però així i tot, estic molt desvanit del meu fill!