Fa unes dies va vindre una persona de confiança a ma casa a dir-me que una veïna li ha havia dit a ell que una dona (que el seu nom no ve ara al cas) li havia dit: "Mira, eixe és encara més roïn i més bord que s'agüelo Enrique Sicol". "Eixe" és un servidor i ella la mare d'un dirigent polític del poble adversari (que no enemic) del Bloc.Dedicatòries com aquesta ja me les esperava des de feia temps. És clar què com no em poden acusar de ninguna malifeta (doncs mai he estat de cap enlloc) se'n van als avantpassats per tal d'injuriar i insultar.
Jo, moltes vegades em pregunte: Jo, què tinc la vida resolta, quina falta tinc de clavar-me en aquestos embolics? Quina falta tinc de crear-me enemics quan no en tenia cap? La veritat siga dita, és que no tinc ninguna falta, però com una persona que aprecie molt em va dir: Si no fora per persones com tú, que parles claret i tot el món t'entén i que traus la cara per nosaltres, aquestes persones estarien governant tots els estaments del poble i menjant del pesebre tota la vida.
No sé si faig be o si faig mal; el temps què és el millor jutge, ja dirà i a les elecciones del 2011 el candidat del Bloc, siga jo o un altre, ja veurem els resultats que trau.
Però cal recordar el poquet que sé del meu avi Enrique. "Enrique Sicol" per a les persones que ens volen mal, doncs hi ha malnoms que agraden als referits, però en aquest cas, el malnom no li agrada a ningú de la meua familia, ni al meu avi ni a mon pare els agradava i crec que a ma tia tampoc. A mí la veritat és que si no me'l diuen, millor; però sempre hi ha algún orat o algún babau solt.
Quan era xiquet me'n recorde que quan en ma casa es parlava de la República i de la Guerra Civil, mon pare sempre li agradava dir i presumir: Xiquet, de casa del güelo no se'n emportaren res quan es va acabar la guerra, buscaren i rebuscaren i no trobaren mai res, ni vaixella de porcellana, ni canelobres de plata ni diners. T'agüelo era molt honrat i si va anar a la pressó va ser per les seus idees. (Per cert ara que dic açò, en venen al cap alguns fervorosos militants actuals d'esquerres (?) de Barxeta que els seus pares o eren del Somatén, o guardes o tenien els quadres de Franco i José Antonio penjats damunt del fumeral).
El meu avi no era de l'UGT, la força majoritària aleshores a Barxeta, ni del PCE, la força de moda una vegada iniciada ja la guerra, no; el meu avi era de la CNT i durant la guerra civil fins que se'n va anar al front de Terol (altres es quedaren covardement al poble) va ser membre de la Junta Calificadora i Fiscal del Comité de Barxeta.
La Junta Calificadora del Comité de cada poble era l'òrgan que decidia les finques a col·lectivizar, aixi com la seua gestió, a més a més, dur endavant la borsa de contractació dels jornalers. El càrrec de Fiscal incloia el ficar les multes a les persones denunciades pel guarda rural del poble (sobretot per robatoris de poca importància al camp, doncs eren anys de molta fam i les figues, les bacores i fins i tot les garrofes eren un bé molt apreciat).
Al finalitzar la guerra al meu meu avi l'empresonaren quan estava a casa de la seua germana Aurelia (la del tio Sucre) i junt als demés homes el conduiren a la presó de Tavernes de la Valldigna, al cap d'un temps els varen trasladar a tots a la presó de Xàtiva. Allí a Tavernes el meu avi tenia amistat amb el tio Miquel el del bar "El calvari" i a sa casa se'n van tindre que anar la meua àvia, mon pare i ma tia, doncs ací a Barxeta és morien de fam.
Tan sols contaré dues anècdotes del tio Miquel. En la primera, un dia de tants, la meua àvia entra al bar plorant i el tio Miquel li pregunta: "Què et passa Amparo, per què plores"? - Es què hui no tinc res per a dur-li a Enrique a la presó - li contesta la meua àvia. En ma casa açò que no torne a passar, dis-li a Encarna (la seua dona) que et pose el dinar i vas i li'l dus"-va repicar el tio Miquel.
I l'altra és ja en postguerra, com no hi havia rector a Barxeta, tenien que anar en carro i en matxo a El Genoves diumenge pel matí a dur-lo i quan feia missa, tornar-lo i sempre demanaven el matxo o l'aca i el carro a algun dels "rojos". En una temporaeta, molts diumenges seguits a primera hora venien dos joves a casa dels meus avis: (no diré quins eren perquè ja han faltat) "Tia Amparo, no está el tio Enrique?, es perquè ens deixe l'aca per anar a dur al retor a El Genovés". Ells dos en la seua camisa blau mahón i la boineta roja. El tio Miquel es va dur l'aca a Tavernes i quan va passar un temps la va tornar. Els dos joves falangistes van tindre que anar a emprenyar a un altre.
Aquest és i era el meu avi. Va faltar el 27 de maig de 1967 (exactament quaranta anys després van ser les elecciones municipals a Barxeta en les quals jo, el seu net i candidat del Bloc en vaig quedar a vint-i-quatre vots de la victòria) jo tenia set anys i apenes me'n recorde d'ell. La dedicatòria d'aquest article li la vaig preguntar a un tio meu, per cert, també li diuen Enrique Soler: "Mire tio que ha dit una dona de mí en el poble que sóc més roin i més bord que l'agüelo Enrique". "Fill meu - en contesta mon tio- el teu agüelo tenia sols un defecte i era que ho volia tot perfecte i tot ben fet i el que tenia que dir-te, t'ho deia a la cara".
Bé, doncs com diuen per ací: "De tal pal tal ascla".
No hay comentarios:
Publicar un comentario