Ma mare acaba de complir vuitanta-un anys, fa un any es va operar de “catarates” i hui dimecres tenia consulta a l’ambulatori de “El Españoleto” de Xàtiva en el Dr Pascual (el nostre conveí Javier Pascual Segarra, possiblement, un dels millors oftalmòlegs del nostre País).
Ja fa unes dies que ma mare em va dir: “Fill meu no podràs acompanyar-me a la revisió de la vista, tinc data per al dimecres dia 26 a les dotze del matí”. No es preocupe que el dimecres acabe a les deu i mitja a l’Institut (avantatges de ser professor de secundària), però si haguera segut un altre dia també l’acompanye, faltaria més!
A les dotze menys quart ja érem a la porta d’entrada de l’ambulatori, havia deixat a ma mare i havia aparcat el cotxe a l’aparcament de la Plaça la Bassa. Abaixa l’ascensor, prem el botó del tercer pis i cap amunt a la planta. La consulta hi estava plena de gom a gom i ens seiem ma mare i jo. Ix la infermera i anuncia les quatre o cinc visites següents, finalment crida “Asunción Canet, després entra vosté”.
Ma mare, es posa a recordar: “Ai fill meu, ací va vindre ton pare quasi un any a portar-li el dinar al teu avi, açò era abans la presó i ací portaren als homes de Barxeta després de finalitzar la guerra”.
“Però primer se’ls van emportar a Tavernes de la Valldigna i després ací, no mare?” - li pregunte a ma mare. “Si fill meu el tio Pepe Gascó va ser el primer alcalde una vegada finalitzada la guerra i va dir que quan dugueren els homes de Tavernes a Xàtiva, ell se’n eixia, i així ho va fer. El teu avi i els demés estarien un mes a la presó de Tavernes i després els portaren ací on estem ara”.
I mare continua en els seus records del trenta-nou (se’n recorda com si fóra ahir mateix): Ton pare tenia setze anys i anava a treballar al teular del tio Valeriano i se ho deixava una hora abans al mig dia i en la bicicleta totes les dies li portava el dinar a son pare, el teu avi, perquè aleshores no hi havia res i a la presó menjaven molt mal els pobrets.
D’ací van traure al tio Victor i se’n va anar cap a la frontera, ja mai més en la vida ha tornat al poble. El va traure la tia rubia, Doña Remedios, que tenia mà en el dimoni, el tio Victor festejava en la tia Amparito i la seua germana en el “Xatet” que també se’n va anar i mai més va tornar.
Però el “Xatet”, també va matar a algú, mare? – li pregunte jo. No el Xatet no va matar a ningú, però també “va apretar” a fugir . La Senyora Remedios va salvar a molta gent del poble, perquè al tio Víctor de segur que se’l carreguen, per haver estat implicat en la mort del rector de Llutxent.
Víctor Flores Sangregorio!!!, Víctor Flores Sangregorio!!! Busquem a Víctor Flores Sangregorio!!! que ha mort el meu germà; cridaven com a dues boges en la plaça quan van abaixar de l’autobús del tio Guerola, eren les dos germanes del rector que deien que l’havien mort els del Comité de Barxeta i culpaven a Víctor.
“Asunción Canet, passe” – interromp la infermera. Bon dia Javier, com estàs. Molt bé tia Assumpció, seies i la revisaré – contesta el Dr Pascual - Tot està de cine. I l’envia amb la infermera a unes proves de lectura. “Enric, sols s’aprecia a la mare, quan no la tens” – en reballa Javier. Es veritat, tu acabes de perdre la teua – li dic. Que la pugues dur molts anys més a revisió em contesta.
De camí a l’aparcament per arreplegar el meu cotxe, me’n recordava del meu avi, del tio Víctor, del tio Valeriano, del rector de Llutxent i de mon pare en bicicleta fent el trajecte cap a la presó de Xàtiva totes les dies.
Memòria Històrica: Mentres això ocorria, en l'estant de la ximenera de moltes cases de Barxeta que hui en dia són d'esquerres "de tota la vida" estaven penjades les fotos de Franco i Jose Antonio. Pot ser que aquesta siga una raó - la síndrome de culpabilitat- per la qual, cal esborrar tota referència del Dictador. Qui no ha admirat mai l'anterior règim; no tenim el per què temer-li i demanar que s'eliminen tota la simbologia franquista, per a tothom, eixa presència, hauria de ser un recordatori del que mai més en la vida tornara a succeir.
Ja fa unes dies que ma mare em va dir: “Fill meu no podràs acompanyar-me a la revisió de la vista, tinc data per al dimecres dia 26 a les dotze del matí”. No es preocupe que el dimecres acabe a les deu i mitja a l’Institut (avantatges de ser professor de secundària), però si haguera segut un altre dia també l’acompanye, faltaria més!
A les dotze menys quart ja érem a la porta d’entrada de l’ambulatori, havia deixat a ma mare i havia aparcat el cotxe a l’aparcament de la Plaça la Bassa. Abaixa l’ascensor, prem el botó del tercer pis i cap amunt a la planta. La consulta hi estava plena de gom a gom i ens seiem ma mare i jo. Ix la infermera i anuncia les quatre o cinc visites següents, finalment crida “Asunción Canet, després entra vosté”.
Ma mare, es posa a recordar: “Ai fill meu, ací va vindre ton pare quasi un any a portar-li el dinar al teu avi, açò era abans la presó i ací portaren als homes de Barxeta després de finalitzar la guerra”.
“Però primer se’ls van emportar a Tavernes de la Valldigna i després ací, no mare?” - li pregunte a ma mare. “Si fill meu el tio Pepe Gascó va ser el primer alcalde una vegada finalitzada la guerra i va dir que quan dugueren els homes de Tavernes a Xàtiva, ell se’n eixia, i així ho va fer. El teu avi i els demés estarien un mes a la presó de Tavernes i després els portaren ací on estem ara”.
I mare continua en els seus records del trenta-nou (se’n recorda com si fóra ahir mateix): Ton pare tenia setze anys i anava a treballar al teular del tio Valeriano i se ho deixava una hora abans al mig dia i en la bicicleta totes les dies li portava el dinar a son pare, el teu avi, perquè aleshores no hi havia res i a la presó menjaven molt mal els pobrets.
D’ací van traure al tio Victor i se’n va anar cap a la frontera, ja mai més en la vida ha tornat al poble. El va traure la tia rubia, Doña Remedios, que tenia mà en el dimoni, el tio Victor festejava en la tia Amparito i la seua germana en el “Xatet” que també se’n va anar i mai més va tornar.
Però el “Xatet”, també va matar a algú, mare? – li pregunte jo. No el Xatet no va matar a ningú, però també “va apretar” a fugir . La Senyora Remedios va salvar a molta gent del poble, perquè al tio Víctor de segur que se’l carreguen, per haver estat implicat en la mort del rector de Llutxent.
Víctor Flores Sangregorio!!!, Víctor Flores Sangregorio!!! Busquem a Víctor Flores Sangregorio!!! que ha mort el meu germà; cridaven com a dues boges en la plaça quan van abaixar de l’autobús del tio Guerola, eren les dos germanes del rector que deien que l’havien mort els del Comité de Barxeta i culpaven a Víctor.
“Asunción Canet, passe” – interromp la infermera. Bon dia Javier, com estàs. Molt bé tia Assumpció, seies i la revisaré – contesta el Dr Pascual - Tot està de cine. I l’envia amb la infermera a unes proves de lectura. “Enric, sols s’aprecia a la mare, quan no la tens” – en reballa Javier. Es veritat, tu acabes de perdre la teua – li dic. Que la pugues dur molts anys més a revisió em contesta.
De camí a l’aparcament per arreplegar el meu cotxe, me’n recordava del meu avi, del tio Víctor, del tio Valeriano, del rector de Llutxent i de mon pare en bicicleta fent el trajecte cap a la presó de Xàtiva totes les dies.
Memòria Històrica: Mentres això ocorria, en l'estant de la ximenera de moltes cases de Barxeta que hui en dia són d'esquerres "de tota la vida" estaven penjades les fotos de Franco i Jose Antonio. Pot ser que aquesta siga una raó - la síndrome de culpabilitat- per la qual, cal esborrar tota referència del Dictador. Qui no ha admirat mai l'anterior règim; no tenim el per què temer-li i demanar que s'eliminen tota la simbologia franquista, per a tothom, eixa presència, hauria de ser un recordatori del que mai més en la vida tornara a succeir.
El País 04-01-09 Aquest article em dona la raó a la meua tesi. El momument a Jose Antonio en Granada el volen llevar i entre els signats hi ha una persona (Luis Garcia Montero) que va col·laborar. Segons afirma: "Se inició una inscripción popular. En aquella época se mezcla una contradicción entre mi biografía y mi opinión personal. Yo participé en la campaña para levantar el monumento. Era un niño y estudiaba en Los Escolapios..."
2 comentarios:
Molt de trellat té aquest relat tan ple de melangia i sobretot d´amor entre una mare i un fill on l´odi i la rancúnia no apareixen per cap lloc i tanmateix si la reconciliació i el perdó, vertaders fonaments del progrés en les societats modernes.El passat, passat és.No oblidar-lo és una cosa loable, però intentar ressucitar-lo és demencial.
Hola Enric, ja he rebút informaçio teva i també he visitat el teu "bloc" i el teu "bloc" valga la repetició.
Disculpam per no haberte trobat antes pero ja saps, cadascú a lo seu, i el que si el puc dir, que me he quedat gratament sorprés d'haber conegut el mon que t'envolta, ademés que he descobert altres blocs que ens ofereixes desde el teu, tots referents a la costera, comarca que ja saps m'interesa fà mols anys.
Gràçies pel enlaç i bones festes.
Publicar un comentario