Aquest diumenge calia anar a fer la pujada de l’ermita del Puig. L’Associació d’Amics de La Costera, la gent que organitza any rere any aquest acte de reivindicació; havia previst celebrar hui l’acte.
M’he trobat una altra vegada en coneguts que ja feia massa temps que no me’ls veia i ja tenia ganes de veure’ls i parlar amb ells. He de dir que he fet el trajecte de pujada i abaixada amb dos companyes de treball, dues xiques meravelloses, i que gaudeixen fent eixides senderístiques els diumenges pel matí, són Begonya l’administrativa de l’IES Vermellar de L’Olleria i Marie Angie professora de francés.
Però també m’he fet la foto de rigor amb el meu amic i company d’estudis de FP “Ube” (Josep Vicent Úbeda Bataller del Genovés i amb el meu professor de FP Rafa Buforn, el qual ens impartia l’assignatura de “Lengua”, així a seques, tal i com sona, doncs aleshores era l’única llengua vehicular. Ens hem fet la foto amb la meua senyera i amb el signe dels quatre dits, simbolitzant les quatre barres de la nostra senyera. Açò té una explicació.
Rafa Buforn va ser una brisa d’aire nou, va ser un oasi enmig del desert, va ser la primera persona que ens va introduir en el coneixement de la nostra llengua, la primera vegada que ens va ensenyar a assaborir les nostres expressions. Que si “la ela geminada”, “la ce trencada” o “les dues esses”, paraules com: “doncs, malgrat, fins i tot, aleshores, maulet i botifler i Xàtiva però no eiXàtiva).
Què bonica era la nostra llengua i ningú ens havia dit que també hi tenia una gramàtica, que els escriptors en la nostra llengua havien sigut força importants. Nosaltres els nascuts en la dècada dels seixanta també varem ser “educados en castellano, como debe ser, porque en valenciano solamente hablan las gentes de pueblo”.
Rafa Buforn ens va fer comprar i llegir llibres de Josep Piera "Rondalla del retorn”, Joan Francesc Mira “Els cucs de seda”, Vicent Ventura “Política per a un País” i d’altres més. Què difícil era llegir en valencià amb la ment estructurada en castellà. Al principi per a redactar en valencià calia pensar en castellà i traduir al valencià i després escriure.
Per les aules de “La Escuela de Formación Profesional de Játiva”, actualment IES La Costera; encara anaven “bambant” les restes dels franquisme més reaccionari i cavernícola: Luis Martí Cuerpo i Manuel Sanchis Pardo (Educació Física), Pedro Honrubia (FEN: Formación del Espíritu Nacional, és a dir l’Educació per a la Ciutadania del règim de Franco). El director, aleshores Don Ricardo Gironés, “El pèrit” mai estava més de deu minuts en l’aula, al poquet d’entrar, ja estava tocant a la porta:”Da uzté zu permizo, Don Ricardo que pregunta por uzté el zeñò ...” i deia qualssevol nom el conserge “El zeñó Antonio” que era andalús; però l’encomanda no era certa. Anys després em vaig assabentar que Don Ricardo se’n tenia que anar a complir en altres obligacions de les seues diverses ocupacions.
Enmig d’aquesta situació Rafa Buforn ens va explicar el sentit del termes “maulet” i “botifler”, des d’aleshores, per al meu amic Ube i per a mí, els professors abans anomenats, a més de ser uns franquistes també serien uns botiflers.
Per tot açò i per moltes coses més, gràcies Rafa!!!
El nostre homenatge
M’he trobat una altra vegada en coneguts que ja feia massa temps que no me’ls veia i ja tenia ganes de veure’ls i parlar amb ells. He de dir que he fet el trajecte de pujada i abaixada amb dos companyes de treball, dues xiques meravelloses, i que gaudeixen fent eixides senderístiques els diumenges pel matí, són Begonya l’administrativa de l’IES Vermellar de L’Olleria i Marie Angie professora de francés.
Però també m’he fet la foto de rigor amb el meu amic i company d’estudis de FP “Ube” (Josep Vicent Úbeda Bataller del Genovés i amb el meu professor de FP Rafa Buforn, el qual ens impartia l’assignatura de “Lengua”, així a seques, tal i com sona, doncs aleshores era l’única llengua vehicular. Ens hem fet la foto amb la meua senyera i amb el signe dels quatre dits, simbolitzant les quatre barres de la nostra senyera. Açò té una explicació.
Rafa Buforn va ser una brisa d’aire nou, va ser un oasi enmig del desert, va ser la primera persona que ens va introduir en el coneixement de la nostra llengua, la primera vegada que ens va ensenyar a assaborir les nostres expressions. Que si “la ela geminada”, “la ce trencada” o “les dues esses”, paraules com: “doncs, malgrat, fins i tot, aleshores, maulet i botifler i Xàtiva però no eiXàtiva).
Què bonica era la nostra llengua i ningú ens havia dit que també hi tenia una gramàtica, que els escriptors en la nostra llengua havien sigut força importants. Nosaltres els nascuts en la dècada dels seixanta també varem ser “educados en castellano, como debe ser, porque en valenciano solamente hablan las gentes de pueblo”.
Rafa Buforn ens va fer comprar i llegir llibres de Josep Piera "Rondalla del retorn”, Joan Francesc Mira “Els cucs de seda”, Vicent Ventura “Política per a un País” i d’altres més. Què difícil era llegir en valencià amb la ment estructurada en castellà. Al principi per a redactar en valencià calia pensar en castellà i traduir al valencià i després escriure.
Per les aules de “La Escuela de Formación Profesional de Játiva”, actualment IES La Costera; encara anaven “bambant” les restes dels franquisme més reaccionari i cavernícola: Luis Martí Cuerpo i Manuel Sanchis Pardo (Educació Física), Pedro Honrubia (FEN: Formación del Espíritu Nacional, és a dir l’Educació per a la Ciutadania del règim de Franco). El director, aleshores Don Ricardo Gironés, “El pèrit” mai estava més de deu minuts en l’aula, al poquet d’entrar, ja estava tocant a la porta:”Da uzté zu permizo, Don Ricardo que pregunta por uzté el zeñò ...” i deia qualssevol nom el conserge “El zeñó Antonio” que era andalús; però l’encomanda no era certa. Anys després em vaig assabentar que Don Ricardo se’n tenia que anar a complir en altres obligacions de les seues diverses ocupacions.
Enmig d’aquesta situació Rafa Buforn ens va explicar el sentit del termes “maulet” i “botifler”, des d’aleshores, per al meu amic Ube i per a mí, els professors abans anomenats, a més de ser uns franquistes també serien uns botiflers.
Per tot açò i per moltes coses més, gràcies Rafa!!!
El nostre homenatge
No hay comentarios:
Publicar un comentario