3 DE FEBRER DE 1971 SANT BLAI

Hui dia 2 de febrer de 1971 hem anat al col•legi situat a “Les eres” però val a dir que s’anomena “Grupo Escolar Antonio Rueda Sánchez-Malo” com molt bé fica en els taulellets de color blau que hi ha a la façana. Hui el mestre D. Antonio Bosch ens ha agafat en primer lloc a nosaltres els de cinquè i ens ha repassat la lliçó “El olivo” corresponent al llibre de “Unidades Didácticas 5º Curso”, autor Antonio Alvarez “Maestro Nacional” editorial Miñon de Valladolid.

El pobre mestre empalma un “Ducados” darrere d’un altre, després encara li queden els de sisé, seté i vuité. No serem menys de cinquanta alumnes dins l’aula, però la veritat siga dita no es sent ni el revolar d’una mosca, tots afaenats, escrivint a la llibreta, uns traient la llengua mentre que escriuen el “deber” que ens ha ficat.

I és possible que d’aquesta barreja d’alumnes, al cap d’uns anys hem eixit enginyers, directors de fires de mostres, professores de Biologia, d’Història, mestres d’Educació Física? Doncs si. I crec que ha tingut bastant de culpa el no tenir Educació per a la Ciutadania ni Departament d’Orientació. La millor teràpia psicopedagògica era la “guantà” ben pegà que et soltava (molt de tard en tard) D. Antonio a l’alumne que s’ho mereixia i ben merescut.

Eixíem al recreo amb el “bocata” de pa en xocolate de la marca “Lingotín” i corrent anàvem a “descondir-mos” per a jugar a “parao”:

Un, dos, tres, quatre, cinc...
Prou!!! (Contestava sempre el mateix).

Plom! Una mona estaba tonta
Verdad que si, si
La mandé a por tabaco
Y me trajo un boniato, verdad que sí, si
Rosa con rosa
Clavel con clavel
Di-me ni-ño a qui-én mo-jas

El recreo ha finalitzat en un tres i no res, ara ens toca traure el llibre de Matemàtiques i obrir per la pàgina 23 per a estudiar las “Taras, Comisiones, Corretajes, Transportes i Seguros”. Don Antonio, amb un altre cigarret entre els llavis ens dicta:

“Un comisionista vendió 25 piezas de paño de 30 m cada una a 32 ptas el metro. Si por ello recibió 4.680 ptas, ¿Cual fue el tanto por ciento de la comisión?”

Dotze i mitja. Tots de peu, mirant de cara a la pisarra i D. Antonio a l’aguait, hui ens toca del hit-parade “Prietas las filas”:

Prietas las filas,
recias, marciales,
nuestra escuadras van
cara al mañana
que nos promete
Patria, Justicia y Pan.
Mis camaradas fueron a luchar,
el gesto alegre y firme el ademán;
la vida a España dieron al morir,
hoy Grande y Libre nace para mí.
Lánzate al cielo, flecha de España,
que un blanco has de encontrar;
busca el Imperio, que ha de llevarte
por cielo, tierra y mar.
Ya las banderas
cantan victoria
al paso de la paz;
y han florecido,
rojas y frescas,
las rosas en mi haz

Eixim a l’estampida i ens quedem “ballant la trompa” fins l’una i mitja. Anem a dinar. Com és a la temporada de taronja, els pares estan collint navels i navelines per al magatzem “Frube” de Xàtiva. En la “Mobylette” se'n van a treballar, igual huí està la quadrilla en Palma i Ador i de camí de bon matí, de segur que han parat en el Morquí a fer-se un barrejat.

Ja hem dinat són les tres menys quart i els xiquets ens disposem a intentar veure les bragues que porten les xiquetes, que elles, molt coquetes, estan botant a la corda davant de nosaltres, en el cantonet de “L’era”.

Yo tengo unas tijeras
Que se abren,
que se cierran
yo toco en tierra
yo me arrodillo
y yo salgo fuera.
Que entre, que entre
Mi compañera,
que se llama, que se llama...

I deien el nom i hala! Una altra xiqueta a botar i nosaltres a intentar veure-li de quin color portava les bragues.

Les classes per la vesprada passaven molt ràpidament i a febrer el dia s’allargava ja una mica. En l’entrepà, “quesitos El Caserio”, (la publicitat deia: “Del Caserio me fio!”) agafàvem la bicicleta gran dels pares i amb el cabàs i l’aixeteta”, anàvem a fer “verd” per als conills. “Anem que sé on hi ha un rotgle de lletsons que omplirem de seguida el cabàs”. Au anem!

Tornàvem a casa, descarregàvem el verd, omplíem les menjadores dels conills. Mare, ja ho fet tot, els conills tenen verd, pinso i aigua, ja me’n puc anar a jugar? Ves-te’n però ton pare saps que vol sopar a les nou. I si era dona, que ens cridara al mòbil !!!

A la plaça ja érem tots els xiquets a jugar, els un al “Xurro, mediamanga i mangotero” i els altres "A la una anda la mula”. Aquestos ja començaven a botar, sempre “pagava” el mateix òbila, i hala! barrejant el valencià i el castellà:

A la una, “anda la mula”
A les dos, “dale cuerda al reloj”
A les tres, bota i no digues res
A les quatre cames de catre
A les cinc, un bon brinc (preguntaven: major o menor)
A les sis, tomaca i canyís
A les set a sembrar
A les vuit a collir
A les nou, en la replaceta de l’escola m’he trencat un ou.
A les deu, l’estàtua de sal.
A les onze, “el anillo de la reina”.
A les dotze, “los molinos de viento”

“Llavat les mans que ja està la taula parada” i no parles fort que ton pare vol sentir les notícies per la ràdio. I la tata? - Ja ha sopat que demà han avisat al magatzem una altra vegada a les cinc i cinc i quart. Aquesta setmana els sobres si que estaran plens! He de pagar el dilluns la ratlla al tio Ernesto (Confecciones Blanco y Negro de Xàtiva, venia a Barxeta tots els dilluns i la majoria de les dones li havien comprat fiat i li pagaven “a ratlla”, és a dir li abonaven una xicoteta quantitat setmanal que Ernesto s’ho apuntava en la seua agenda) i li vull donar un poc a Enrique el de “l’obra” (Enrique Benavent de Benigànim, que venia els dissabtes a la plaça de Barxeta i venia objectes de cuina, també fiant).

“La Generala” s'escoltava a la ràdio a les 10 en punt de la nit (totes les emisores connectaven amb Radio Nacional per a emetre el butlletí horari de noticies) i per a mi significava anar-me’n a dormir. En 1971 dormia en el mateix llit de la meua iaia Assumpció i al costat de nosaltres, el llit de la meua germana, que ja portava una bona estona dormint perquè demà ma mare la despertaria a les cinc menys quart per anar a EVYAN.